L'antifeixisme i el Règim del 78

Per entendre la realitat espanyola, a vegades va bé mirar a Itàlia.
La República Italiana va néixer al 1946 després d'un referèndum imposat per les forces anti-feixistes, a l'empara dels aliats occidentals, sobretot dels EE.UU.
El punt de consens del nou règim democràtic italià, era de l'anti-feixisme i sumava tots els resistents al règim feixista de Mussolini, que anava des dels comunistes de Togliatti a la democràcia cristiana, i fins i tot alguns monàrquics.
La lògica de la Guerra Freda, en què Itàlia la van integrar en el bloc atlantista, capitalista, liderat per Washington, va fer, però, que davant la gran força dels comunistes, integrat en el partit comunista més poderós d'occident, el PCI (més que el també poderós PCF de França), el substrat dels resorts del feixisme, mantinguessin la seva flama sobretot en cercles econòmics i a l'entorn de la seguretat (tal com va passar a l'Alemanya Occidental amb el nazisme), però es va mantenir en les ombres d'un sistema que va mantenir l'anti-feixisme el seu punt de consens de la República.
Aquest punt de consens, va excloure de la vida pública les forces reaccionàries i nostàlgiques del feixisme italià, a excepció de la violència terrorista "negra", i la reacció feixista, tal com s'ha esmentat abans, a l'entorn del capital i la seguretat, va sobreviure en moviments o societats secretes com la lògia P2 (Propaganda Due), que va evolucionar del feixisme a l'anticomunisme, fet que va ser tolerat (i en alguns casos premiat) per Washington.

L'aliança Bossi (Lega Nord), Berlusconi i Fini (post Feixista)

No va ser fins a l'esfondrament del bloc soviètic, l'autodissolució del PCI com alternativa de govern i la implosió dels partits de la República fruit de la corrupció d'alt voltatge a través del cas Tangentopolis i de l'operació Mani Pulite, que va parèixer dos pols polítics a la dreta, la Lega Nord i Berlusconi que van trencar amb el paradigma antifeixista de la República, acabant confluint amb el partit post-feixista de Fini.
A l'Estat Espanyol, al sobreviure el règim de Franco a la II Guerra Mundial, com a bastió anti-comunista, amb el suport de l'OTAN, el versió espanyola nacionalcatòlica del feixisme, el Franquisme, va governar durant 40 anys, consolidant i normalitzant en la vida pública les aliances econòmiques i socials amb el règim.
La fi del règim Franquista va ser tutelada exteriorment pels EE.UU. (per integrar l'Espanya post-franquista en el bloc capitalista i atlantista, aturant la força social d'un comunisme que havia estat l'oposició organitzada més forta durant la dictadura) i internament per les forces vives del règim: l'Exèrcit, l'Església i el capital, deixant a banda el búnquer més dogmàtic i poc pragmàtic.
Amb la fi del Franquisme, no hi va haver ruptura, va haver una transició, que va donar nom al període històric.

El Palco del Bernabeu,
com a símbol del capitalisme oligàrquic

La Transició va suposar el pacte entre el règim que caducava i els opositors que van assumir la no ruptura i oblidar-se de la legitimitat democràtica de la República del 1931. Fins i tot el PCE (i el PSUC) va assumir la no ruptura, que volia dir sistema parlamentari pluripartidista, economia capitalista segons estandars europeus, descentralització autonòmica i monarquia (Franco ja havia anomenat Juan Carlos Borbon com a successor), sense posar mecanismes de renovació radical en les estructures judicials, militars i policials. ni assumir principis democràtics, defensats per bona part de l'oposició quan la dictadura, com el del dret a l'autodeterminació dels poble (ni la purinacionalitat d'Espanya).

Ni l'antifeixisme (ni el republicanisme) van ser el punt de consens del nou estatuts quo, el Règim del 78, que sols va renovar, en part, les estructures militars pel gran pes de la reacció franquista que hi pervivia i que provocava un constant soroll de sabres.

Manifestació per la unitat d'Espanya
amb Abascal (VOX), Casado (PP) i Rivera (C's)

I ara, al no haver aquest consens fundacional, vivim un auge de l'autoritarisme, el nacionalisme espanyol, el capitalisme oligàrquic lligat a l'Estat i uns discursos d'extrema dreta que prenen la centralitat de la dreta espanyola. Com la Itàlia filla de la irrupció de Berlusconi i el trencament de l'antifeixisme italià, amb una Lega, convertit en un partit identitari nacional, ja no regional del nord, a punt de convertir-se en el partit hegemònic de tota a Itàlia.
El fracàs de la Transició és haver permès el Règim del 78, que ara branda la seva espasa en defensa a ultrança a la monarquia, la unitat d'Espanya i als interessos del capital oligàrquic, a més de la normalització d'un discurs reaccionari i radical contra les minories o els col.lectius minoritzats (dones, independentisme català, immigrants, refugiats, LGTBI, etc).
L'Espanya del Règim del 78 mai podrà ser antifeixista, perquè és massa deutora del franquisme.

Crisi europea a la perifèria de la UE. 3 apunts

A continuació podeu trobar els tres apunts que vaig fer sobre la crisi europea en la seva perifèria:

Crisi europea a la perifèria de la UE: Itàlia, la mala salut de ferro que s'agreuja (I)
Crisi europea a la perifèria de la UE: L'Europa de Visegrad (II)
Crisi europea a la perifèria de la UE: Les crisis de les nacionalitats sense Estat propi (i III)

Crisi europea a la perifèria de la UE: Les crisis de les nacionalitats sense Estat propi (i III)

La història del Vell Continent és, en part, la història del pobles que l'han anat conformant al llarg dels segles, i en la conformació dels estats assimilant nacionalitats, formant-se estats en base a nacionalitats o bé convisquent diverses nacionalitats dins unes mateixes fronteres estatals amb més o menys fortuna.
Gairebé alhora que s'incorporaven o s'associaven a la UE repúbliques balcànqies que van éixer de la implosió de Iugoslàvia (fet que la diplomàcia pública i sotterrada d'estats com Alemanya hi van tneir molt a veure), l'independentisme dins a estats de la UE com ara Escòcia i Catalunya vivien un auge sense precedents, no en base identitària, sinó, diguem-ne, instrumental, dotar-se d'un Estat que els sigui eficient, en un context de ciris econòmica i social sense precedents en decenis.
Un independentisme, a més, amb un sentit profundament europeïsta, a l'inrevés que els nacionalsimes i populismes identitaris d'Estat, com ara Hongria, França o Polònia, o en la mateixa Gran Bretanya, on la dreta identitària va impulsar la primera onada del Brèxit.

El Brexit i les nacionalitats del Regne Unit

En el cas escocès, la qüestió es va resoldre democràticament i de forma pactada, amb un referèndum on el No a la independència escocesa va guanyar, després d'una capmanya unionista combinant la por amb promeses (que mai compliran). Una solució pactada, que qui sap si va ser un factor decisiu perquè el referèndum sobre l'eixida del Regne Unit de la UE s'hagués de celebrar. Un referèndum que la dreta identitària va saber jugar amb les contradiccions internes en un Regne Unit on la City de Londres forma una bombolla de capitalisme rampant amb una Anglaterra, sobretot, rural i post-industrial pauperitzada. Si la por a un futur incert va fer que el No (gràcies en bona part al vot de la gent gran) s'imposés a Escòcia, la por a la incertesa del Regne Unit en el marc d'una incerta Europa flagel.lada per la ciris econòmica, les mesures neoliberals i la triple crisi dels refugiats (crisi humanitària, moral i identitària), van fer que el Brèxit (un NO a la UE) s'imposés en el referèndum.
Aquest Brèxit ha tornat a sacsejar les nacionalitats del Regne Unit, molt més europeïstes que Anglaterra, cosa que larva un augment de la crisi de les nacionalitats al Regne Unit, depenent de com queda l'acord del Brèxit.

Repressió policial a l'1 d'Octubre a Catalunya (El País)

En el cas espanyol, si internacionalment era més conegut el conflicte al País Basc, amb ETA com a element troncal, ha estat Catalunya qui en els darrers anys ha plantejat un embat nacional més gran amb l'Estat, primer per reclamar un referèndum pactat sobre la independència i posteriorment encarant des de la unilateralitat (forçada) la celebració d'un referèndum, reprimit amb violència policial, i posteriorment una proclamanció de la República Catalana que ha acabat amb els líders polítics i socials de l'independentisme català a la pressó o exiliats.
L'Estat Espanyol (el Govern, els partits "Constitucionalistes", el Rei, les forces de seguretat i la Justícia) ha respost amb una deriva autoritària i fins i tot nacionalista a l'independentisme català, majoritari electoralment en totes les darreres eleccions catalanes, amb participacions històricament altíssimes. S'ha arribat al punt que fins i tot es posi en dubte la qualitat democràtica espanyola, amb la connivència entre poder polític i judicial com a gran exemple.

Aliats del 155 contra l'independentisme català,
trencats per la moció de censura a Rajoy 

Però si en el front català s'ha arribar a un escenari de repressió i col.lapse, la crisi de la nacionalitat catalana ho portat al front de Madrid la caiguda del Govern de Mariano Rajoy, acorralat per la corrupció sentenciada amb la Gürtel, però que només l'independentisme català (i del PNB, gràcies a la direcció del PNB, condicionada per la crisi catalana del 155, i en contra de l'opinió dels pactistes del Lehendakari Urkullu i del grup parlamentari basc al Congrés) va fer possible que la moció de censura de Pedro Sánchez reeixís, trencant el Front Nacional del 155 (PP-PSOE-C's).
En aquests moments, la persecució judicial als exiliats catalans, amb el President Puigdemont per davant, només fa que quedar més en entredit la Justícia espanyola al veure rebutjadas vegada rere vegada l'extradició dels exiliats en Estats membre de la UE.
A més, el govern de Pedro Sánchez compta amb una limitada majoria per poder tirar endavant projectes legislatius condicionats per la necessitat dels vots independentistes catalans, que si no hi compta hauria de mirar cap a Ciudadanos, que no l'interessa un govern sòlid i llarg del PSOE de Sánchez.
Està clar que Pedro Sánchez ha vlgut llançar un missatge europeïsta a la UE, amb l'elecció de l'ex-president del Parlament Europeu Josep Borrell com a ministre d'Exteriors i la tecnòcrata de la Comisió Europea, la gallega Nadia Calviño, al ministeri d'Economia.

Però com una moneda, tot té una doble cara, només cal veure que l'europeïsme de Borrell queda contradita amb el nacionalisme ultra ("Hay que desinfectar antes que recoser la sociedad" "Si hay 2 millones de independentistas, este país está enfermo", etc.) que ha demostrat i continua demostrant respecte Catalunya ("Catalunya esta al borde de un enfrentamiento civil" i "[Torra] quiere provocar en Cataluña una situación parecida a la de Kosovo").
Espanya és la cinquena economia (quarta amb el Brèxit) de la UE, podria aspirar a ser "centre" de la UE, però s'enquista en ser perifèria si no atura la seva deriva autoritària i soluciona democràticament la crisi de la nacionalitat catalana.

Crisi europea a la perifèria de la UE: L'Europa de Visegrad (II)

A la part oriental, on els estats que va absorbir la UE provinents del bloc socialista fins a principis dels 90, s'ha configurat un pol iliberal, que rebutja els principis liberals i abraça un nacionalisme conservador, que sovint pren formes extremistes i autoritàries. La Polònia dels Kacsinsky (ara només un) i la Hongria d'Orban, són l'avantgaurda d'aquesta Europa nacionalista i conservadora, on la inaculació del desprestigi de les tesis socialistes o acapitalistes, van deixar barra lliure per les dretes nacionalistes en unes societats que no s'han recuperat mai de la teràpia de shock neoliberal que els hi van aplicar amb el desmantellament de les estructures socialistes.

Viktor Orban, líder hongarès

Aquesta realitat, la podem veure perfectament amb el comportament electoral a Alemanya, on a la part oriental (com també així la part oriental de Berlin) la força dels ex-comunistes (en alguns llocs són primera força) i de l'extrema dreta és superior a la part occidental.
Aquesta és l'Europa de Visegrad  que ha passat d'unir forces per accelaerar la seva integració a la UE a ser un front conservador i nacionalista dins a la UE, que a més ha passat de ser el primer front d'hostilitat amb Rússia, a fer-hi manetes, per horror d'uns centres de poder europeus cada cop més russòfobs. I la Rússia de Putin ho aprofita per expandir el seu Euroasianisme (nacionalisme, religiositat identitària i poder centralitzat i autoritari).

Els caps de govern dels Estats de Visegrad

Conegudes són les reformes constitucionals a Polònia i Hongria, restringint drets polítics o fins i tot laminant la separació de poders de l'Estat, en contraposició als mandats demòcrata-liberals que imperen des de la seva fundació la UE.
A Txèquia, el Trump o el Berlusconi txec (un multimilionari posat a la política amb un discurs nacioanl-populista) està en camí d'esdevenir el president del govern de la República centre-europea en coalició... amb els socialdemòcrates... i amb el suport necessari dels comunistes!!! I és que el marc polític imposat a l'antic espai d'influència soviètic, de substituir el comunisme pel nacionalisme, porta a què fins i tot algunes esquerres adoptin programes nacionalistes i identitaris per oposar-se a l'establishment que representa, actualment, Brussel·les.

Manifestació anti-musulmana a Polònia

Una onada ultra-conservadora, en l'econòmic i amb el social, reaccionària democràticament i embolcallada amb un identitarisme xenòfob, on l'Islam és l'enemic intern i extern que cohesiona nacionalment.
Per posar dades damunt la taula, a Polònia, al 2015, hi havia un 1,63% d'immigrants, i d'aquests més de la meitat són ucraïnesos, alemanys i bielorrussos). A Hongria, també al 2015, hi havia menys del 5% d'immigració, i d'aquests més de la meitat són Romanesos, serbis i alemanys.
Tot això demostra que aquest identitarisme xenòfob és una eina de control social i polític, que l'Europa dels Estats no és capaç de plantar cara, perquè en moments claus com en la crisi dels Refugiats, tots (TOTS) els Estats van desmoronar-se davant la calumnia, la por i les falses amenaces que suposava l'acollida de refugiats.


Crisi europea a la perifèria de la UE: Itàlia, la mala salut de ferro que s'agreuja (I)

Crisi europea a la perifèria de la UE: Itàlia, la mala salut de ferro que s'agreuja (I)

La Unió Europea no se li posa bé la segona dècada del segle XXI, condicionada per la crisi econòmica financera debastadora, que va pauperitzà les classes populars i mitjanes i va esquerdar la capacitat financera dels Estats, posant en entredit l'Estat del Benestar, una senya d'identitat com a democràcia liberal que tenia Europa respecte, per exemple, els EE.UU.
Després d'ensurts per l'auge de l'extrema dreta o els populisme en el nucli de la UE, llegim Alemanya, França i Holanda, i superada la paralització institucional a Bèlgica, la perifèria de la UE està situada en una crisi política i/o identitat europea, amb els valors que es presuposa a la Unió.
Publicaré un seguit d'apunts sobre diferents crisis que viu la UE en la seva perifèria.

Beppe Grillo i Di Maio, el cap de cartell i home fort dels Grillini al govern italià

La República Italiana sorgida de la II Guerra Mundial i les conseqüents reformulacions republicanes fins als nostres dies, s'ha caracteritzat per una inestabilitat institucional molt gran, amb multitud de governs efímers, alguns d'hores, a excepció dels governs Berlusconi als 90s i al segle XXI, amb una barreja de populisme neoliberal que va passar d'òpera a farsa.
Amb la crisi financera i l'auge del poder d'institucions paladines del Capital i no democràtiques, com el FMI, cau el darrer govern Berlusconi i s'entra en la deriva de l'Europa postmoderna dels governants tecnòcrates que ningú ha votat, amb la conseqüència d'obir les portes de bat a bat als populismes i a l'extrema dreta, que s'aprofitaran de la crisi on persisteix, en ficar-se ells solets, l'esquerra reformista italiana, entre els deliris cesaristes i les ganivetades dels millors temps del Fòrum Romà .
En les darreres eleccions, l'establishment de la UE demana socors a Berlusconi (a qui havien defenestrat) per aturar el populisme dels Grillini (moviment populista a l'entorn de l'humorista Beppe Grillo). I l'esquerra és presa de la no mort política del seu anterior líder, el cesarista florentí Matteo Renzi.

#HemTancatElsPorts el twitt de Salvini anunciant la mesura anti-refugiats

El resultat és una victòria dels Grillini (Moviment 5 Estrelles), basada en la victòria al Mezzogiorno, i amb l'auge preeminent de la Lega, que va camí de convertir-se en el partit de referència de la dreta (dura) a Itàlia, no només al nord. Ambdues formacions es posen d'acord, amb el fil conductr de l'antieuropeïsme liberal i amb el consentiment de la xenofòbia leguista, per part dels Grillini (que tampoc li fan fàstic). Ai, las! Però el President de la República, amb els poders que té (pocs, però contundents) veta el nomenament del candidat a ministre d'Economia (per euroescètic radical), el que provoca la renúncia del candidat a President del Consell de Govern dels Grillini i la Lega.
El President de la República, Sergio Mattarella, un demòcrata cristià que es va sumar a opcions progressistes (comú a la Itàlia post-Tangentopolis), decideix encarregar govern a un tecnòcrata del FMI, Carlo Cottarelli, que ni ha estat votat i a més qui ha guanyat les eleccions, que precisament representa l'oposat a Cottarelli i el FMI.
Experts en política italiana apunten que va ser una mesura de força per resituar els Grillini i la Lega en la formació del nou govern, relaxant l'euroescepiticisme. També parlaven d'una estratègia dels leghistas per forçar noves eleccions on es considera que aquests esdevindrien el gran partit italià, desbancant els Grillini. 
Finalment s'ha fet govern i els primers passos de la Lega, amb el ministre anti-euro a govern, però en segona línia, és reforçar la vessant anti-immigratòria en la figura del seu líder i flamant ministre de l'Interior Matteo Salvini (wiki en italià).
Sigui com sigui, l'euroescepticisme ja ha format govern a la quarta economia (tercera amb el Brèxit) de la UE. No va ser ni a França ni a Holanda, ha estat a Itàlia.

L'independentisme ha fet caure el govern dels Piolins. Somriguem!

El govern Rajoy ha caigut. Ho ha fet amb els vots del PSOE, Unidos Podemos (i confluències vàries), PNB, Bildu i els dos partits independentistes catalans al Congrés, ERC i PDeCAT.
Hi havia rum rum sobre què havia de fer el republicanisme català davant una moció de censura contra Rajoy, però, com a tal, que comportava una candidatura a President, en aquest cas, de Pedro Sánchez, del PSOE.
Encara retronen les paraules "Quim Torra és un racista", dites per Sánchez, en mig d'una coregorafia d'un Bolshoi de dinosaures socialistes (Guerra, Borrell, Zaragoza) ballant al ritme supremacista i racista.

Pedro Sánchez durant la moció de censura

També es té present que el PSOE va ser un col.laborador necessari (si no imprescindible) per aplicar el 155 colpista que va cessar el govern català, amparant la repressió policial i judicial a Catalunya.
Rajoy es va situar a la picota amb la sentència per la trama Gürtel, apostant-ho tot a la incapacitat de posar-se d'acord prous diputats d'una oposició tant eclèctica com la que hi ha al Congrés. Però ha passat.
I això provoca una esquerda molt profunda en el bloc constitucionalista espanyol a Espanya. El front nacional espanyol de PP+PSOE+C's s'esberla en una moció de censura que expulsa al PP de govern, que aparta a C's de l'abraçada de l'ós al votant popular a càmara lenta, parasitant l'espai d'un PP corcat que tenia com a soci preferent el mateix Rivera, cabdill de C's.

Una moció que porta al PSOE a governar de la mà del (encara) outsider de l'establishment espanyol Unidos Podemos, amb els vots de Bildu ("los de la ETA", que diu el popular Hernando), el PNB (que havia tancat tot just fa dies un acord pressupostari que hauria permès a Rajoy surfejar durant dos anys a l'espera d'una millora dels indicadors econòmics) i de l'independentisme català.

Rufian, Tardà i Campuzano

El vot d'ERC i del PDeCAT fa caure el govern espanyol que ha liderat la repressió des d'abans de l'1 d'Octubre, amb presons i exilis inclosos, amb ocupacions d'institucions pròpies i coaccions judicials a ciutadans (no de Ciudadanos).
Els vots de "los separatas" ha fet caure el govern dels Piolins, dels del "A por ellos, oé!". I ho fa en un moment que el republicanisme català no podia sortir del racó del ring i que, de nou, s'està instal.lant en una dinàmica faccionalista amb tinst caïnites.
Amb la implosió del Front Nacional del PP+PSOE+C's, la pugna interna es situa en constitucionalisme espanyol a Espanya.

La repressió policial de l'1 Oct , ordenada pel govern Rajoy

No compto (i crec que ningú en el món republicà hi compti) amb què el PSOE pot encarar una resolució del "conflicto catalan" de manera satisfactòria per la gran majoria dels catalans (poder decidir votant, democràticament, el futur col.lectiu com a país), però com a mínim ha de servir perquè les forces republicanes catalanes agafin aire per recompondre files i estratègies sense la pressió incessant del Front Nacional constitucionalista espanyol, amb tots els resorts de l'Estat, rei inclòs, en línia.
Això és al mínim a què ha d'aspirar l'independentisme català, a desmantellar el clavegueram Estatal, per tal d'encarar una fase on es faci política. Perdó, Política, en majúscules. Una fase més d'un procés polític, el republicà català, que em de tenir voluntat de resoldre (satisfactòriament) sense haver de situar l'horitzó biològicament inabastable, per la majoria de nosaltres, a dues o tres generacions futures.
I somriguem, aquesta és una victòria del republicanisme català. No perquè haguem fet Sánchez president, si no per haver fet caure el govern de Rajoy, Soraya, Zoido i Millo. El govern repressor.

Espanya, aquell país que persegueix colors

Espanya és aquell país on per defensar la seva unitat en el destino y lo universal es persegueix un color, en aquest cas el groc.
El groc és el color que il.lustra simbòlicament la demanda de la llibertat dels presos polítics catalans, que a dia d'avui són Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. Aquests són els presos polítics que romanen a la presó (preventiva, és a dir, sense sentència judicial en ferm). N'han alliberat alguns, però aquests els mantenen a presó perquè podrien cridar a la violència. Això justifica la Justícia espanyola, aquell poder que s'hauria de pronunciar fora dels paràmteres polítics. Hauria, però no és.

Espanya és aquell país que persegueix colors, que prohibeix el color groc al carrer, en la il.luminació de fonts i edificis.
Si persegueixen colors, com no han de perseguir i coaccionar mestres, periodistes, governs legítims, twittaires, alcaldes i programes televisius infantils?
Prohibir colors és entrar en una nova dimensió totalitària, de control social que arriba a la varietat cromàtica que entra en els nostres ulls. I aquesta persecució de colors es fa des de la grisor més patètica possible per una entitat que es vol com a paladina de la democràcia i la llibertat, la Unió Europea. Aqusta persecució de colors es fa amb el silenci massa present dels qui es volen alternativa dels que apliquen la persecució del groc.
El groc ja no només vol dir "llibertat presos polítics!", el groc ja vol dir "llibertat!" a seques, vol dir lluitar contra el totalitarisme de l'Estat Espanyol. El groc és patrimoni de la dignitat democràtica i de país.

VÍDEO Els Mossos impedeixen el pas a unes àvies per portar una bufanda groga
La Junta Electoral de Barcelona prohibeix d’il·luminar de color groc fonts i façanes

(imatge twitter.com/carmecf)

Europa davant del mirall català

La Unió Europea es va crear inicialment com un espai de trobada i cooperació entre França i la República Federal d'Alemanya (i països veïns), son històrics enemics al llarg del segle XIX i meitat del XX, per tal que la seva cooperació econòmica establis un context de pau a Europa.
Aquest espai Europeu, sota els principis de la cooperació econòmica, però també la de la pau i el de la democràcia liberal (democràcia i drets i llibertats civils), es va anar ampliant a l'Europa Occidental, després pels règims hereus de les dictadures del sud (Grècia, Portugal i Espanya) i finalment pels estats europeus més orientals, antigues repúbliques populars i socialistes.
Els principis liberals i democràtics europeus sovint han quedat en segon pla a la cooperació i integració econòmica, però no n'han quedat mai anorreats com a parts substantives dels principis fundacionals de l'Europa comuna que vol ser la UE. La voràgine neoliberal i la gestió de la crisi financera de la primera dècada i part de la segona del segle XXI ha fet sucumbir la lectura més social dels principis liberals i democràtics, però podem dir que la UE és un dels espais al món amb un corpus social en les seves polítiques públiques més reeixides.
La UE, però s'ha mostrat, però incapaç de condicionar el món a partir dels seus principis fundacionals, actuar a una fora de les fronteres de la Unió. No va saber fer-ho als Balcans, tampoc al Mediterrani musulmà ni tampoc amb la crisi dels refugiats de la guerra de Síria o la catàstrofe humanitària que són les vies d'immigració tutelades per màfies inhumanes que enterren sota al mar milers d'éssers humans que somniaven amb una millor vida a Europa.
A més de les contradiccions europees entre els valors fundacionals de la UE pels "europeus" i les respostes reals de la UE pels "no europeus" (inclosos europeus continentals extra-UE, com en el cas dels Balcans), també hem trobat una contradicció interna a la UE fruit de la pugna entre els interessos financers i la ciutadania. El cas de Grècia és flagrant, amenaçant i forçant humiliantment al govern legítim grec de Syriza, de caire a(nti)capitalista a prendre unes mesures de retallades forçoses per fer front a uns crèdits per pagar uns crèdits per subsanar el deute generat pels governs anteriors, avalats (i ajudats a amagar la realitat financers de l'Estat grec) per bancs internacionals especuladors com Goldman Sachs i Lehmann Brothers. Que banquers d'aquests banc, causants de la crisi bancària i hipotecària mundial, copessin i copin alts càrrecs en el marc de la UE (ministres estatals, president del BCE...) ens feia i fa preveure el tarannà pro-poder financer de la UE.
I ara, a causa de la revolta catalana davant d'un Estat Espanyol incapaç de donar una resposta política a la demanda del 80% dels catalans a exercir el dret a decidir, la UE afronta una contradicció interna de basta profunditat, la que manté cara a cara els interessos dels Estats enfront dels de la ciutadania.
La causa catalana posa davant el mirall a la UE i aquesta ha de decidir si el seu pilar fonamental és la ciutadania i la voluntat popular o bé les interessos dels estats nacionals que formen la UE.
Serà capaç la UE d'avantposar els principis fundacionals europeus de la llibertat, la democràcia i la pau tot protegint la voluntat popular dels ciutadans europeus que viuen a Catalunya (un dels territoris no subsidiats de la UE més europeista del continent)? O bé la UE es mourà sota el diktat dels interessos dels Estats, en el cas espanyol sumant-hi l'entramat oligàrquic del capitalisme del BOE, la corrupció i la repressió policial, política i cívica portada a terme a Catalunya?
Diuen que la política internacional només entén d'interessos, però els grans reptes, en el món, sols s'han assolit correctament si ha darrera hi ha uns valors que posin llum als actes.

(foto de http://www.pedresdegirona.com)

Tu ja pots dormir a les nits?

Vivim dies històricament intensos, i com tots els dies històrics, emocionalment d'una intensitat profunda.
Sé d'amics i coneguts que encara no dormen bé, perquè van viure en primera persona la violència policial de l'1 d'octubre, on en el seu més íntim interior no hi pot cabre la idea que la policia atonyinés a gent pel simple motiu de voler votar. Que la policia en formació arrasés pobles petits o col·legis de grans ciutats. Arribaven i actuaven, si calia, emportant-se per davant a alcaldes (a baix podeu veure un vídeo amb l'alcalde de Callús, Joan Badia, un referent nacional en l'àmbit de l'educació) i mossos d'esquadra que volien intermediar fent veure als agents de policia amb casc, escuts i porres que voler dispersar centenars de persones (o desenes en pobles on no arriben ni al centenar d'habitants) només suposaria violència i ferits. Violència per la part policial, ferits per la part civil.
Sé d'amics i coneguts, curtits en la militància històrica de l'independentisme, que encara ploren quan veuen imatges per les xarxes socials de la violència policial.
Hem de saber treure les emocions perquè no ens estrangulin. Jo vaig poder-ho fer el dia de l'aturada general. M'hi va ajudar un escrit d'un company de lluites polítiques, emocionant, i veure quan entre els milers de persones concentrades a la Plaça Nova de Torelló, no poques trencaven a plorar. A través del llagrimal va poder fluir la tensió dels darrers dies i la impotència i ràbia acumulada a través de les imatges i els crits (sobretot els crits) que han omplert la nostra memòria d'un poble persistent  en la voluntat de ser. De ser democràtic i pacífic, reprimit des de l'autoritarisme i la violència d'Estat.

A Torelló, com en molts d'indrets no vam patir la violència i vam poder votar. Però ja des de la mitjanit quan els estibadors van anunciar que sortien furgones policials del port, sabíem que la violència ens podia arribar. Vam ser capaços d'assumir que calia defensar els col·legis electorals i les urnes, si calia, amb la cara perquè ens la partissin. Vam haver de posar vigies als accessos del poble, tenir preparada la sirena d'emergència del municipi per si érem atacats (ATACATS!) per la Guàrdia Civil, vam viure aquell moment quan li dius a una mare amb els seus fills "marxeu a casa", mentre la violència arribava a les comarques veïnes. A demanar si la gent volia tancar el col·legi abans o a l'hora que tocava mentre combois de la Guàrdia Civil entraven alhora per l'Eix de Girona i la C-17 per Centelles. I la gent deia, tanquem quan toqui, que vinguin.
Vam viure aplaudiments mentre obríem per primer cop pas als Mossos, però també silenci tens de temor de derrota quan vam obrir pas per darrer cop als mateixos Mossos... Camí entre la gent que s'havia concentrat davant dels col·legis per defensar-los, des de la matinada fins a entrada ja la nit. Persistents en voler ser, de forma democràtica i pacífica.
A nosaltres ens ha costat (i ens costa) dormir, encara tenim malsons i ens costa tornar a la normalitat, perquè sabem el que vam viure i el que hauríem pogut viure, i perquè sabem que encara hem de viure més coses.

Callús (Barcelona), 2017. #CatalanReferendum #Verguenza pic.twitter.com/NWbTMCkEYv

— Alex Pont (@alexpontt) 1 d’octubre de 2017

Però, i els altres (aquells que ens tracten de ellos, quan criden "a por ellos!"), poden dormir? Poden dormir els periodistes que manipulen la veritat, amagant la repressió de conciutadans d'ells (perquè encara som espanyols, i ens volen espanyols)? Poden dormir els policies que ahir s'abraçaven als enrotllats amb la bandera espanyola, però que van atonyinar els que portaven butlletes? Poden dormir els polítics espanyols que inciten a l'odi contra conciutadans seus (perquè encara som espanyols, i ens volen espanyols)? Poden dormir els empresaris catalans de l'IBEX que juguen amb la por de la misèria sense que en cap moment es plantin davant els agressors? Poden dormir la gent que clama a favor de les porres i contra els ferits de les butlletes?
Si és que sí, que poden dormir, tenen un problema d'humanitat i de patriotisme. Els valors humanistes del respecte a la vida i la integritat física, és el què permet a les societats a viure en pau.
La pàtria que creuen defensar reprimint, sotmetent a part de la ciutadania que en forma part, per mantenir-los a la força dins, serà una pàtria impostada i imposada, que no busca l'adhesió si no la submissió. I aquesta, seria, sinó és ja, la gran derrota per qualsevol patriota, la d'usar la violència per fer prevaldre la seva pàtria.

PS: Atieu l'odi per sobre les vostres possiblitats...

Un hombre intenta manifestarse en #Sanlúcar pidiendo diálogo en #Cataluña. Y esto es lo que ocurre...Vídeo de Francisco Franco Bernal pic.twitter.com/jVxUSBMzZw

— Mira Sanlucar (@mirasanlucar) 8 d’octubre de 2017

Le Pen, Macron (i Mélenchon)

Aquest diumenge hi ha la segona volta de les eleccions franceses, on la ciutadania francesa haurà d'escollir entre Emmanuele Macron i Marine Le Pen.
Emmanuele Macron és un ex-ministre del govern socialista sota la presidència d'Hollande, un dels mandats presidencials més desafortunats que han portat al president sortint a no optar ni a la reelecció. El seu partit, el Partit Socialista (PSF), a més, ha patit una sonora derrota en la primera volta de les eleccions, passant a ser un partit irrellevant. Macron es presenta en una plataforma electoral anomenada En Marche! (EM, les mateixes inicials del candidat), amb un programa liberal (ell diu de centre) i europeïsta (que vol dir fidel als dictats de la UE actuals). La celebració de la seva pírrica victòria en la primera volta (sense arribar al 25%) va ser en un luxós restaurant en companyia d'importants homes del capital financer francès i grans corporacions, tota una demostració del vincle amb el capital i les polítiques neoliberals que se li atribueixen, ja com a ministre i després com a candidat. No debades li han recriminat el seu passat com a banquer de la Banca Rotschild.
Per la seva part, Marine Le Pen ha regenerat el partit d'extrema dreta Front Nacional, fundat pel seu pare, Jean Marie Le Pen, tot modernitzant un discurs que ha virat des del clàssic discurs d'extrema dreta i obertament racista, a un populisme anti-stablishment a l'estil Trump (ella reitera que l'americà l'ha copiada) amb receptes autoritàries dretanes i clarament xenòfobes, apel·lant als perdedors de la globalització, de la crisi i de l'austeritat dictada per la UE, sumant als supremacistes blancs i als sectors més reaccionaris de França, sovint benestants. I, ep, apel·lant també a la sagrada laïcitat francesa (per atacar els musulmans, és clar!).
Tal com ja va passar amb les eleccions del 2002, on el pare Le Pen es va enfrontar a Jacques Chirac en la segona volta, s'ha activat l'anomenat front republicà per fer un cordó sanitari electoral per aïllar el Front Nacional. Però a diferència d'aquella contesa electoral, el país ha canviat (fruit de la crisi econòmica, de la desconfiança amb els líders polítics, de la degradació de l'estat del benestar i del món del treball, de les economies familiars i de la persistent amenaça terrorista jihadista). A més, l'electorat francès ja no és tant permeable al boicot per se al Front Nacional.
A això, hi podem afegir el fet que el partit de dreta extrema Debout la France s'hagi aliat amb Le Pen de cara al proper diumenge (a canvi de prometre el càrrec de Primer Ministre al seu líder), primer cas d'un partit que segella una aliança amb el Front Nacional. Però el que ha creat molt d'enrenou és el fet que el candidat de l'esquerra alternativa, Jean-Luc Mélenchon (líder de La France Insoumise), no fes una crida a votar Macron l'endemà de les eleccions, sinó més aviat ha cridat a l'abstenció (reiterant que mai mai s'ha de votar Le Pen).
I és aquí on s'ha instal·lat el debat i els anàlisi sobre el paper de Mélenchon en unes votacions on el Front Nacional per primera vegada té possibilitats (improbables, però possibles) d'arribar a l'Elisi, sobretot perquè l'èmfasi de Le Pen amb els perdedors de la crisi vol dir entrar en l'espai de les classes populars que han optat per Mélenchon (i han fugit del PSF).

Jean-Luc Mélenchon, líder de l'esquerra alternativa (aljazeera.com)

La pressió sobre el líder esquerranista s'ha anat redoblant durant aquests quinze dies de campanya, però Mélenchon insisteix en què escollir a Macron és escollir l'origen dels mals que provoca l'avenç de Marine Le Pen. Ell segurament espera un gest de Macron, una renúncia programàtica central, la renúncia a la flexibilització del mercat laboral (ergo precarització dels llocs de treball), que l'ex-ministre banquer ja ha dit que no hi renunciaria.
M'agradaria saber què passaria si en la segona volta s'hagués d'escollir entre Mélenchon i Le Pen, m'agradaria saber com es comportarien els sectors del capital, financer o no, i els sectors més conservadors de l'aspectre polític a l'hora d'escollir entre els dos pols polítics alternatius (un per «revolucionari», l'altre per reaccionari). Em temo la resposta, i em sorgeix un lleuger somriure sorneguer per sota el nas que m'anuncia la hipocresia d'aquesta dreta (malgrat es digui de centre) liberal o conservadora que exigeix les renúncies programàtiques de Mélenchon, per cedir els seus vots, i cap a Macron per sumar-ne els necessaris.
Però jo tinc clar que que l'extrema dreta (per molt vestida de seda que vagi) és el mal major i que no es pot cedir-li cap espai de poder, ni per acció ni per omissió. També tinc clar que el capital financer vetlla només per sí mateix, a costa de qui sigui (des dels avis de les preferents als joves desnonats), així que el que cal, mentre es veta l'accés de la dreta intolerant i autoritària al poder, és treballar per derrotar les forces polítiques al servei del capital i que imposen unes polítiques austeres que aprofundeixen en la injustícia i forjar majories electorals per retornar les persones al centre de la política (i de l'economia). I fent això, cal que els que es senten exclosos no vegin com a la seva solució a l'extrema dreta.
Cal evitar que la serp de l'extrema dreta campi en el poder, alhora que cal posar fil a l'agulla a què els que han covat l'ou de l'extremisme intolerant a través d'expandir la misèria enfront del capital siguin derrotats.

Per seguir les informacions polítiques sobre França, Rafael Poch és imprescindible:
Los apoyos de los candidatos a presidir Francia
Macron, una burbuja política en vilo
“Votar FN es racista, hay que llamar al racismo por su nombre”

La dreta populista a Europa: Holanda (1er Acta)

Després del pròleg sorprenent de l'èxit del Brèxit, ha arribat amb les eleccions holandeses el primer round electoral de les formacions d'extrema dreta l'Europa Occidental, en el cicle electoral d'aquest 2017 que portarà eleccions a Holanda, França i Alemanya.

Holanda és un dels països més liberals d'Europa, sovint parell amb Anglaterra en aquest aspecte, també va fundar un imperi comercial que l'ha portat a constituir una societat dinàmica, comercial i cosmopolita.

Amb la crisi, aquesta Holanda cosmopolita es debat si la solució és la reclusió en si mateixa, dirigir la mirada en la identitat fundacional holandesa del cristianisme protestant i el nacionalisme holandès, posant murs psicològics i identitaris enfront un Islam que se'l reconeix com a força invasora i desnatularitzadora de les essències holandeses i europees.

El líder d'aquesta extrema dreta islamòfoba és Geert Wilders, líder del Partit de la Llibertat (sic), fàcilment identificable amb la seva tofa oxigenada i una mirada elèctrica d'ulls blaus.

Però l'auge de l'extrema dreta holandesa no és un fet espontani i té unes característiques que l'allunyen de l'estereotip "fatxa" que podem tenir de l'extremisme dretà, sovint emergent dels valors aparentment liberals i de radicalitat laïcista.

Pim Fortuyn, líder islamòfob que renegava de Le Pen 

El primer gran líder de l'extrema dreta holandesa del segle XXI és Pim Fortuyn, professor universitari i assagista, obertament homosexual i catòlic, que trenca amb la tònica general de la política holandesa basada en els grans consensos i amb un to profundament burocràtic.

Pim Fortuyn

Fortuyn va saltar a la palestra en les acaballes de la dècada dels 1990's amb assajos exitosos contra el multiculturalisme, entenent-se sobretot com una crítica a l'Islam, que el considerava una religió incapaç de conviure en una Holanda liberal i tolerant (i cristiana), basada en una laïcitat pública (però en uns valors cristians). Assenyalava a l'Islam per tractar de subjugar la dona i ser obertament hostil a minories com la homosexual.

Fortuyn va anar radicalitzant el seu discurs islamòfob i paral.lelament la seva popularitat anava creixent en una societat cansada del multiculturalisme i una política grisa i amb temes tabús a debatre, com ara la immigració. Va acabar abandonant el partit que liderava, Leefbar Nederland, de tall liberal, i formant la seva pròpia formació, la Llista Pim Fortuyn, poc mesos abans de les eleccions del 2002 que el donaven com a favorit.

Fortuyn, que renegava de tesis racistes i de líders ultres europeus amb qui el comparaven com Le Pen, adduint que el seu rebuig a l'Islam era una qüestió de rebuig a una religió hostil als valors holandesos i europeus que trascendia a les races. Va ser assassinat poc abans de les eleccions per un activista ecologista i animalista a trets, empès per defensar "els desvalguts", a qui sempre atacava Fortuyn.

El partit de Fortuyn, amb un Fortuyn mort com a cap de llista, va acabar segon en aquelles eleccions i els partits que més el van atacar, com els socialdemòcrates, es van enfonsar.

Theo Van Gogh, l'enfant terrible islamòfob 

Parent del cèlebre pintor, Van Gogh era una anticlerical, republicà i polihèdric intel.lectual i artista que durant anys va ser l'açot de polítics i intel.lectuals holandesos, a qui criticava el seu burocratisme i la manca de valentia per encarar el debat sobre el multiculturalisme, la immigració i l'encaix de l'Islam en la societat holandesa, evolucionant el seu rebuig a totes les religions cap a un profund rebuig a l'Islam.

L'únic polític que es salvava de la seva mordaç ploma (o càmara) era Pim Fortuyn i, a la mort d'aquest, a la política d'origen somalí i de religió musulmana, profundament crítica amb l'integrisme islàmic, Ayaan Hiirsi Ali. Amb aquesta, Van Gogh va fer una profílica ofensiva publicista contra l'Islam, amb la pel.lícula "Submissió" com a paradigma. Aquesta pel.lícula va provocar prediques amenaçants en mesquites holandeses ultra conservadores.

Al 2004, Van Gogh va ser assassinat per un holandès d'origen marroquí.

Theo Van Gogh

La mort d'aquest enfant terrible islamòfob i popular va provocar una onada de rebuig al llarg del país que sobrepassava els sectors reaccionaris, islamòfobs i xenòfobs, per ser considerat un crim contra la llibertat d'expressió, posant sota el mantell dels valors liberals i democràtics els posicionaments islamòfobs i anti-multiculturals enfront del fonamentalisme islàmic cada cop més desdibuixat com a Islam, genèricament.

El País: La Justicia de Holanda falla que denigrar el Islam es legal

Govern liberal i demòcratacristià amb el suport del nou líder islamòfob emergent,  Geert Wilders

Després de la desaparició del partit fundat per Pim Fortuyn, emergeix un nou líder més extremista, Geert Wilders, el qual s'havia format políticament en el partit liberal conservador VVD (Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia) d'on en va marxar al 2004 arran dels seus posicionaments més islamòfobs i xenòfobs i pel posicionament del partit a favor de l'acolliment de Turquia en la família europea.

Wilders va crear el seu propi partit, el PVV (Partit per la Llibertat) de tall xenòfob, islamòfob, a favor de les nuclears i dels drets dels animals, a  més d'euroescèptic i liberal en quan a la política econòmica.

De les ombres del partit de Fortuyn, el PVV va passar del no res a ser el tercer partit del Parlament, gràcies a la demagògia contra l'islam i el multiculturalisme i pel malestar de la ciutadania amb el fer dels partits tradicionals davant la crisi econòmica de finals de la primera dècada del segle XXI. Wilders, comparat amb Le Pen i Haider, va ser crossa del govern conservador format per liberals i cristians obrint una via per la inoculació del verí de la intolerància en la política governamental holandesa.

Finalment, Wilders va fer caure el govern, no per desencontres en el tema del rebuig al multiculturalisme i la immigració musulmana (car, la legislació holandesa en aquests aspectes es va endurir considerablement), si no per acceptar, el govern conservador, les mesures d'austeritat de la UE, enfront el rebuig obert de Wilders.

De la dreta islamòfoba al populisme dretà conservadorista i euroescèptica

L'extrema dreta holandesa, tal com hem vist, va sorgir a partir del rebuig incipient a un multiculturalisme mal resolt per una política institucional basada en el consens (artificial) i el burocratisme. Aquest rebuig va anar posant el focus en l'Islam, no sols per contraposició a la identitat cristiana holandesa, sinó també als valors liberals. Tot plegat connectant amb els temors de la classe treballadora, fruit de la crisi i de la competència amb la gent immigrada en els llindars de l'Estat del Benestar, però també amb la classe mitjana a través de colisió dialèctica entre islam i els valors liberals (laïcitat, llibertat d'expressió i drets de les dones i les minories, sense comptar els immigrats).

Després de donar suport parlamentari al govern conservador de principis dels 2010's aconseguint avenços legislatius en matèria d'immigració, l'extrema dreta assumir els plantejaments nacionalistes de rebuig a la UE, plantejant un pleit polític amb liberals i cristians fins llavors aliats, a través del rebuig de l'austeritat pregonada per Brusel.les. Que el govern conservador legislés segons les tesis anti-immigració de Wilders, deixava a aquest amb la seva principal bandera política (i electoral) desdibuixada; l'euroescepticisme explícit era un camp verge a conquerir electoralment.

Així doncs, ens trobem en l'escenari actual de l'extrema dreta europea o populisme de dretes, conformant un bloc rupturista vers l'establishment polític nacional i europeu. Un rupturisme des del conservadorisme religiós i identitari, que trenca amb els plantejaments de la identitat (i interès) de classe, situant el conflicte social en l'esfera del conflicte identitatari, on es contraposa el "poble" enfront l'Islam "invasor" i la casta governamental i burocràtica de la UE (inclosos els governs estatals).

Vistos els resultats electorals, l'auge de Wilders ha estat menor, malgrat ser segon, però el Premier Rutte ha aconseguit la victòria i podrà governar. Possiblement el bloc social (classe mitjana/classe treballadora blanca i cristiana) afectat per la crisi i que volia aglutinar electoralment Wilders, ha trobat excessiu el programa anti-europeu i ja se sent còmode en la legislació aplicada des de principis de la dècada per part de Rutte (amb el suport de Wilders). Els embats explícits contra la UE tenen un sostre a Holanda. De moment.

La gran penetració de l'extrema dreta o populista és la d'assimilar Islam amb fonamentalisme islàmic, i assimilant la immigració i la diversitat cultural amb aquesta malintencionada assimilació, enfrontant tots aquests elements distorcionats als valors democràtics i cívics europeus, des d'una vessant laica, i a la identitat nacional occidental atorgant-li un fort component cristià. 

Possiblement, de moment, els grans èxits de l'extrema dreta holandesa no seran tant electorals com polítics, d'inoculació de part dels seus principis reactius i conservadoristes en els partits del consens democràtic liberal (liberals, demòcratacristians i socialdemòcrates).

Montsquieu, mort i enterrat a Espanya

Ahir van detenir a Joan Coma, regidor de Capgirem Vic. El van detenir per no haver anat a declarar a l'Audiència Nacional que l'acusa d'incitació a la sedició, per dir que "per fer la truita caldrà trencar els ous", ho va dir en el plenari municipal de Vic en referència al procés d'independència català.
El regidor d'extrema dreta Josep Anglada, de Plataforma Vigatana, el va denunciar per aquestes paraules i el braç judicial de l'Estat Espanyol li va fer cas.
Coma va desobeir a l'Audiència Nacional i no va anar a declarar.

Ahir mateix al vespre, es van succeïr multitud de concentracions davant ajuntaments arreu de país, i a Osona, hi va haver la més multitudinària a Vic, ciutat d'on Coma és regidor. Ciutadania, entitats sobiranistes i partits polítics van estar al costat del regidor clamant "Joan Coma, mai caminaràs sol".
Avui al matí, en una tertúlia a El 9 FM, Mercè Puntí, ex-regidora a Manlleu i antiga professora meva, va recordar una afirmació d'Alfonsos Guerra de ja fa uns anys: "a Espanya, Montesquieu a mort". La frase va ser dita als 80, en un embat del PSOE davant una justícia autònoma, però a una justícia autònoma que era franquista. Quina grandesa la de la democràcia liberal espanyola, que es carrega la separació per debilitar els resorts del poder franquista, enlloc de reformar un poder judicial, que s'ha mantingut com un dels darrers reductes estructurals del franquisme. El periodista Quico Sallés ho va il·lustrar afirmant que "sembla que l'exèrcit s'ha modernitzat més que l'àmbit de la judicatura". Això és el que va aconseguir Guerra assassinant a Montesquieu.
És ben bé que l'Estat nascut del 78 no passaria pel sedàs de la separació de poders de Montesquieu. El poder executiu (govern) i el legislatiu (parlament) es fusionen a la pràctica i parasiten el poder judicial amb nomenaments en òrgans clau com ara al Tribunal Constitucional o al Consell General del Poder Judicial, uns nomenaments en clau partidista, clientelarment partidista.
És per això que davant els embats de la justícia espanyola contra el procés, tots denunciem que la judicalització de la política no aporta res de bo; la qüestió és que més que la judicialització de la política, el que hi ha a Espanya és una politització de la justícia, fent d'aquesta una arma més de l'Estat contra els independentistes, més enllà de l'interès general i els principis democràtics més elementals com ara la llibertat d'expressió i l'exercici democràtic de decidir entre tots plegats el futur del nostre país.

Qui és el jutge que ha interrogat a Joan Coma?
I més...
Ismael Moreno, ese ex–policía franquista metido a juez de la Audiencia Nacional
El expolicía que juzga a los titiriteros
La Audiencia de Madrid ordena investigar la actuación de un juez en su etapa como policía

Acabar amb el "processisme" del referèndum pactat

Aquest estiu del 2016, el que ha marcat l'equador del mandat de Junts pel Sí a la Generalitat per establir la República Catalana, ens ha portat de nou al referèndum. Un referèndum en estereo, el referèndum pactat amb l'Estat Espanyol i el referèndum no subordinat a la sobirania espanyola sinó a la catalana, el què alguns anomenen RUI (referèndum unilateral per la independència).
Hom pot sentir-se enmig d'una roda de hàmster, que va donant voltes i voltes i no ens movem de lloc (o fins i tot tirem enrere). D'aquesta metàfora en són molt aficionats els que es confronten en un projecte independentista que va guanyar les eleccions del 27S i d'on en sorgeix un mandat independentista, un mandat, però, amb una majoria pírrica (malgrat encara ser majoria).
Del 27S en va sortir un full de ruta que havia de passar per crear unes lleis de transitorietat (de la legalitat espanyola a la catalana) i obrir un procés constituent, que havia d'acabar amb un referèndum sobre la constitució catalana aprovada, refrendant o no la República Catalana. Tot supeditat a què si hi havia una oferta per part de l'Estat Espanyol a fer un referèndum sobre la independència de Catalunya, amb pregunta i resposta clares i tot de caràcter vinculant. Tant la CUP com Junts pel Sí sempre han acceptat aquest fet.

CSQEP (Podemos+ICV-EUiA)
defensors del referèndum pactat al Parlament

Des del món dels Comuns (que inclou ICV i EUiA) s'ha anat remarcant que ells no donen suport a aquest full de ruta perquè els partits independentistes no van guanyar per més dels 50% dels vots (cal recordar que unes eleccions no es voten vots sinó diputats, igual que es van comptar regidors i no vots en les "constituents" del 31 que van desembocar en la República al 31). També esgrimeixen que la força a Catalunya rau en el consens del 80% de ciutadans que estan a favor del dret a decidir i no en el prop del 50% (amunt o avall) a favor de la independència.
I aquest món d'aquest esquerra emergent catalana s'encalla en una equidistància estèril entre l'independentisme i l'unionisme, agafant per bandera el referèndum pactat com a única solució vàlida. Aquí els acompanyen entitats o els sindicats majoritaris com són UGT i CCOO a Catalunya.
Curiós que ells que acusen sovint als independentistes de processistes (de recrear-se en el procés més que en avançar fins a la meta final) han caigut en el processisme del referèndum pactat, ja que en fan única bandera, però sense posar data límit a fer-lo, a més de no comptar amb ningú amb capacitat amb qui pactar aquest referèndum a Espanya.

Els líders de CCOO i UGT a Catalunya

Jo crec que realment la solució més neta i ideal és fer un referèndum pactat i vinculant, seria una via homologable a nivell internacional, però també a nivell espanyol i català. Malgrat tot, crec que si et bloquegen aquesta via, o actues per desbloquejar-la o bé busques un camí alternatiu, en aquest cas la unilateralitat (sigui un referèndum o una declaració d'independència).
Però centrem-nos en la hipòtesis del referèndum pactat. Si és el consens del 80%, doncs és una via que hauria de ser imparable (si tot aquest 80% de Catalunya empeny). Doncs això és el que s'hauria d'exigir al món dels Comuns, sindicats i entitats que estan pel dret a decidir. Marcar una línia d'actuació, un calendari i un objectiu que ens porti al referèndum pactat. això vol dir confrontació (pacífica) amb l'Estat, no descobrirem la sopa d'all si parlem de movilitzacions socials d'envergadura i continuada i lluita en l'àmbit econòmic (els sindicats tenen capacitat de fer vagues generals, es poden fer boicots de consum en sectors estratègics dels lobbies espanyol -per exemple les elèctriques, apagar cada dia 5 minuts la llum-). Pressionar de debò a l'Estat i el seu entorn del capitalisme del BOE (els que han convertit en Felipe Gonzalez en Mr X de l'IBEX i ha muntat un putsch al PSOE).
I si ni així ens en sortim, cal assumir que només queda la via unilateral per construir un Estat propi que respecti principis democràtics tant bàsics com donar la veu al poble.
La qüestió, però, és, està disposat el món dels Comuns i sindicats a liderar al costat dels independentistes una confrontació amb l'Estat sense un no retorn, una lluita per un referèndum pactat que pot desembocar en una independència unilateral en cas de bunkerització espanyola?
És aquí on rau acabar en el mite de la caverna del hàmster del referèndum pactat, és aquí on rau si els processistes del referèndum pactat van de debò.

Impeachment a Brasil: Franck Underwood a ritme de Samba

Temer, Rousseff i Lula

Impeachment és un terme anglès que es refereix al procés de destitució d'un president d'una República, després d'un judici polític per diputats i senadors.
A dia d'avui, a través d'un impeachment a Dilma Rousseff s'ha posat fi a 13 anys de presidència del socialista Partit dels Treballadors al Brasil, amb un procés iniciat pel President de la Càmara de Diputats i membre del PMDB, i secundat pel seu partit i aliat del PT, malgrat ser un partit liberal, i que ha arrossegat als aliats del PT a abandonar a la seva sort a la presidenta Rousseff, successora de Lula da Silva.
El motiu formal per la caiguda de Rousseff ha estat usar el que es diu "pedalades fiscals", usant diners dels bancs públics per equilibrar els comptes públics. No és nou a Brasil això... Possiblement els motius reals són la pressió d'allò que en diuen mercats financers d'acabar amb les reformes socials i emprendre polítiques neoliberals (privatitzacions, retallades, etc) en un moment de desacceleració de la major economia d'Amèrica del Sud. Però tampoc podem oblidar l'ambició personal de qui ha esdevingut President.
El líder del PMDB, Michel Temer, Vicepresident de Rousseff i poderós i influent polític sempre a l'ombra, ha esdevingut President del Brasil, tot propiciant que els del seu partit (majoritari en diputats i senadors) executessin l'impeachment mentre ell no dimitia com a Vicepresident, esdevenint el substitut natural de la Presidència en moments com aquests... tal Franck Underwood a ritme de Samba.

Altres impeachment famosos: Nixon i Clinton

La reacció turca. Erdogan i el cop d'Estat

Aquest cap de setmana passat, saltaven les alarmes informatives per un cop d'Estat per part de militars turcs, els quals es van ungir com a defensors de la laïcitat de l'Estat Turc i tenien la intenció d'enderrocar el president Erdogan per la "deriva autocràtica" que prenia la seva presidència.
Recep Tayyik Erdogan (wiki), polític islamista, és el president de Turquia més influent i de més impacte sociopolític des de Kemal Ataturk, fundador de la República turca als anys 20, després de l'esfondrament de l'Imperi Otomà derrotat com aliat dels Imperis Centrals en la I Guerra Mundial. Ataturk va fundar una república burgesa, nacionalista, autoritària i laica, i l'exèrcit es va situar com a garant d'aquest marc polític des de llavors, protagonitzant diferents cops d'estat i repressió a minories nacionals com els kurds, a grups islamistes i a organitzacions esquerranoses.
La república laica, però, va viure un estancament econòmic i polític en les dècades dels 80 i 90, amb una corrupció generalitzada inclosa. L'arribada al poder d'islamistes moderats (ni que sigui en les formes), a diferència d'altres indrets, va aportar estabilitat i una obertura internacional essent una potència emergent a la regió a nivell econòmic, polític i militar, albirant-se fins i tot la possibilitat d'ingrés a la UE, de moment no reeixida (per l'impacte demogràfic, econòmic i religiós).
Erdogan ha anat teixint un full de ruta per anar superant els límits laïcistes del kemalisme i anar introduint les tesis islamistes en la via política i quotidiana de Turquia, alhora que anava concentrant el poder en la seva figura a través de convertir la República en presidencialista, feta a la seva mida. I quan més gran ha anat esdevenint el seu poder, més ha augmentat l'autoritarisme.

Erdogan, a la seva dreta el que sembla el líder colpista, el General Yazici
www.elpais.es

Amb l'explosió del conflicte sirià, els ulls s'han centrat encara més a la Turquia d'Erdogan, sobretot per les evidències de col·laboració entre el govern d'Ankara i els milicians d'ISIS i de l'oposició al govern d'Al-Assad, majoritàriament islamistes, i aprofitant el caos generat pel conflicte per reobrir la repressió i els atacs als kurds, a banda i banda de la frontera. El moment àlgid de l'intervencionisme turc (membre de l'OTAN des dels 50's) en aquest conflicte va ser quan van abatre un avió rus que bombardejava posicions islamistes a la frontera sirio-turca. Amb tot, però, Erdogan no s'ha escapat de patir la violència d'ISIS en territori turc, concretament un atemptat en un aeroport.
I ara, amb el cop d'Estat fallit, l'Erdogan victoriós, gràcies a treure molta gent al carrer barrant el pas als colpistes, ha iniciat una reacció autoritària amb purgues a l'exèrcit, a la policia, a l'administració i... en jutges! Hi ha qui veu en el què ha passat a Turquia un autocop d'Estat del mateix Erdogan que li permetés purgar les diferents estructures estatals i concentrar encara més el poder en les seves mans. No fa pas tant va forçar a l'exili a rivals polítics, va tancar diaris i va empresonar periodistes.
Em costa creure que l'Exèrcit (garant històric de la laïcitat) s'hagi prestat a fer el joc (amb morts inclosos) a un president islamista, clar que ja no es pot descartar res en aquest món...

Ciutadans turcs damunt un tanc dels colpistes fracassats. www.elpais.es

Però si realment el cop va ser real, s'ha pogut comprovar que la societat turca dels nostres temps és diferent a la del segle passat, quan rebien, majoritàriament, amb passivitat els cops d'estats militars.
És possible que els militars no haguessin analitzat prou bé l'escenari real: una base social laïcista que està occidentalitzada i és liberal, que rebutja la força, la violència, per oposar-se a l'autoritarisme d'Erdogan. Però com que l'autoritarisme comporta certs nivells de violència, els seguidors d'Erdogan (entre ells el grup feixista de "Els Llops") plantessin cara fent ús de la violència als militars. El president turc només va haver de fer una crida als seus perquè sortissin als carrers a plantar cara, i els seus van sortir sense por ni rebuig a l'ús de la violència. Tampoc van tenir cap mania en anar a ciutats kurdes a celebrar amb banderes turques i cantics nacionalistes el fracàs del "putsch". Fins i tot opositors a Erdogan es van sumar als seus seguidors.
Els militars laïcistes i autoritaris van ser incapaços de teixir aliança amb la part de la societat laica, liberal i occidentalitzada, enfront d'un Erdogan amb una base àmplia i cohesionada, a l'entorn d'un projecte autoritari i islamista. I que anirà a més...

Humiliació del militars per parts de seguidors d'Erdogan
www.ara.cat

Ara s'inicia la reacció d'Erdogan: purgues, empresonaments i potser fins i tot execucions (el president vol recuperar la pena de mort), es posarà pressió a qualsevol opositor al règim i la repressió als kurds s'aguditzarà, per anar concentrant poder i esdevenir un autèntic Rais; tot això farà que les relacions amb la UE es distanciïn i davant la tebior dels EUA davant del cop (només van donar suport a Erdogan quan els militars van fracassar) farà que es refredin les relacions entre els dos aliats. I, possiblement, la intensificació en la reacció interna, farà que busqui estabilitzar el seu paper internacional, rebaixant la tensió amb Rússia, Síria i Iran, pel què el paper en el conflicte sirià s'anirà diluint.

Andrés Mourenza: Erdogan o la desmesura
El Pais: Qui és qui en l'intent de Cop d'Estat
El Pais: Las figuras del levantamiento