La dreta populista a Europa: Holanda (1er Acta)

Després del pròleg sorprenent de l'èxit del Brèxit, ha arribat amb les eleccions holandeses el primer round electoral de les formacions d'extrema dreta l'Europa Occidental, en el cicle electoral d'aquest 2017 que portarà eleccions a Holanda, França i Alemanya.

Holanda és un dels països més liberals d'Europa, sovint parell amb Anglaterra en aquest aspecte, també va fundar un imperi comercial que l'ha portat a constituir una societat dinàmica, comercial i cosmopolita.

Amb la crisi, aquesta Holanda cosmopolita es debat si la solució és la reclusió en si mateixa, dirigir la mirada en la identitat fundacional holandesa del cristianisme protestant i el nacionalisme holandès, posant murs psicològics i identitaris enfront un Islam que se'l reconeix com a força invasora i desnatularitzadora de les essències holandeses i europees.

El líder d'aquesta extrema dreta islamòfoba és Geert Wilders, líder del Partit de la Llibertat (sic), fàcilment identificable amb la seva tofa oxigenada i una mirada elèctrica d'ulls blaus.

Però l'auge de l'extrema dreta holandesa no és un fet espontani i té unes característiques que l'allunyen de l'estereotip "fatxa" que podem tenir de l'extremisme dretà, sovint emergent dels valors aparentment liberals i de radicalitat laïcista.

Pim Fortuyn, líder islamòfob que renegava de Le Pen 

El primer gran líder de l'extrema dreta holandesa del segle XXI és Pim Fortuyn, professor universitari i assagista, obertament homosexual i catòlic, que trenca amb la tònica general de la política holandesa basada en els grans consensos i amb un to profundament burocràtic.

Pim Fortuyn

Fortuyn va saltar a la palestra en les acaballes de la dècada dels 1990's amb assajos exitosos contra el multiculturalisme, entenent-se sobretot com una crítica a l'Islam, que el considerava una religió incapaç de conviure en una Holanda liberal i tolerant (i cristiana), basada en una laïcitat pública (però en uns valors cristians). Assenyalava a l'Islam per tractar de subjugar la dona i ser obertament hostil a minories com la homosexual.

Fortuyn va anar radicalitzant el seu discurs islamòfob i paral.lelament la seva popularitat anava creixent en una societat cansada del multiculturalisme i una política grisa i amb temes tabús a debatre, com ara la immigració. Va acabar abandonant el partit que liderava, Leefbar Nederland, de tall liberal, i formant la seva pròpia formació, la Llista Pim Fortuyn, poc mesos abans de les eleccions del 2002 que el donaven com a favorit.

Fortuyn, que renegava de tesis racistes i de líders ultres europeus amb qui el comparaven com Le Pen, adduint que el seu rebuig a l'Islam era una qüestió de rebuig a una religió hostil als valors holandesos i europeus que trascendia a les races. Va ser assassinat poc abans de les eleccions per un activista ecologista i animalista a trets, empès per defensar "els desvalguts", a qui sempre atacava Fortuyn.

El partit de Fortuyn, amb un Fortuyn mort com a cap de llista, va acabar segon en aquelles eleccions i els partits que més el van atacar, com els socialdemòcrates, es van enfonsar.

Theo Van Gogh, l'enfant terrible islamòfob 

Parent del cèlebre pintor, Van Gogh era una anticlerical, republicà i polihèdric intel.lectual i artista que durant anys va ser l'açot de polítics i intel.lectuals holandesos, a qui criticava el seu burocratisme i la manca de valentia per encarar el debat sobre el multiculturalisme, la immigració i l'encaix de l'Islam en la societat holandesa, evolucionant el seu rebuig a totes les religions cap a un profund rebuig a l'Islam.

L'únic polític que es salvava de la seva mordaç ploma (o càmara) era Pim Fortuyn i, a la mort d'aquest, a la política d'origen somalí i de religió musulmana, profundament crítica amb l'integrisme islàmic, Ayaan Hiirsi Ali. Amb aquesta, Van Gogh va fer una profílica ofensiva publicista contra l'Islam, amb la pel.lícula "Submissió" com a paradigma. Aquesta pel.lícula va provocar prediques amenaçants en mesquites holandeses ultra conservadores.

Al 2004, Van Gogh va ser assassinat per un holandès d'origen marroquí.

Theo Van Gogh

La mort d'aquest enfant terrible islamòfob i popular va provocar una onada de rebuig al llarg del país que sobrepassava els sectors reaccionaris, islamòfobs i xenòfobs, per ser considerat un crim contra la llibertat d'expressió, posant sota el mantell dels valors liberals i democràtics els posicionaments islamòfobs i anti-multiculturals enfront del fonamentalisme islàmic cada cop més desdibuixat com a Islam, genèricament.

El País: La Justicia de Holanda falla que denigrar el Islam es legal

Govern liberal i demòcratacristià amb el suport del nou líder islamòfob emergent,  Geert Wilders

Després de la desaparició del partit fundat per Pim Fortuyn, emergeix un nou líder més extremista, Geert Wilders, el qual s'havia format políticament en el partit liberal conservador VVD (Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia) d'on en va marxar al 2004 arran dels seus posicionaments més islamòfobs i xenòfobs i pel posicionament del partit a favor de l'acolliment de Turquia en la família europea.

Wilders va crear el seu propi partit, el PVV (Partit per la Llibertat) de tall xenòfob, islamòfob, a favor de les nuclears i dels drets dels animals, a  més d'euroescèptic i liberal en quan a la política econòmica.

De les ombres del partit de Fortuyn, el PVV va passar del no res a ser el tercer partit del Parlament, gràcies a la demagògia contra l'islam i el multiculturalisme i pel malestar de la ciutadania amb el fer dels partits tradicionals davant la crisi econòmica de finals de la primera dècada del segle XXI. Wilders, comparat amb Le Pen i Haider, va ser crossa del govern conservador format per liberals i cristians obrint una via per la inoculació del verí de la intolerància en la política governamental holandesa.

Finalment, Wilders va fer caure el govern, no per desencontres en el tema del rebuig al multiculturalisme i la immigració musulmana (car, la legislació holandesa en aquests aspectes es va endurir considerablement), si no per acceptar, el govern conservador, les mesures d'austeritat de la UE, enfront el rebuig obert de Wilders.

De la dreta islamòfoba al populisme dretà conservadorista i euroescèptica

L'extrema dreta holandesa, tal com hem vist, va sorgir a partir del rebuig incipient a un multiculturalisme mal resolt per una política institucional basada en el consens (artificial) i el burocratisme. Aquest rebuig va anar posant el focus en l'Islam, no sols per contraposició a la identitat cristiana holandesa, sinó també als valors liberals. Tot plegat connectant amb els temors de la classe treballadora, fruit de la crisi i de la competència amb la gent immigrada en els llindars de l'Estat del Benestar, però també amb la classe mitjana a través de colisió dialèctica entre islam i els valors liberals (laïcitat, llibertat d'expressió i drets de les dones i les minories, sense comptar els immigrats).

Després de donar suport parlamentari al govern conservador de principis dels 2010's aconseguint avenços legislatius en matèria d'immigració, l'extrema dreta assumir els plantejaments nacionalistes de rebuig a la UE, plantejant un pleit polític amb liberals i cristians fins llavors aliats, a través del rebuig de l'austeritat pregonada per Brusel.les. Que el govern conservador legislés segons les tesis anti-immigració de Wilders, deixava a aquest amb la seva principal bandera política (i electoral) desdibuixada; l'euroescepticisme explícit era un camp verge a conquerir electoralment.

Així doncs, ens trobem en l'escenari actual de l'extrema dreta europea o populisme de dretes, conformant un bloc rupturista vers l'establishment polític nacional i europeu. Un rupturisme des del conservadorisme religiós i identitari, que trenca amb els plantejaments de la identitat (i interès) de classe, situant el conflicte social en l'esfera del conflicte identitatari, on es contraposa el "poble" enfront l'Islam "invasor" i la casta governamental i burocràtica de la UE (inclosos els governs estatals).

Vistos els resultats electorals, l'auge de Wilders ha estat menor, malgrat ser segon, però el Premier Rutte ha aconseguit la victòria i podrà governar. Possiblement el bloc social (classe mitjana/classe treballadora blanca i cristiana) afectat per la crisi i que volia aglutinar electoralment Wilders, ha trobat excessiu el programa anti-europeu i ja se sent còmode en la legislació aplicada des de principis de la dècada per part de Rutte (amb el suport de Wilders). Els embats explícits contra la UE tenen un sostre a Holanda. De moment.

La gran penetració de l'extrema dreta o populista és la d'assimilar Islam amb fonamentalisme islàmic, i assimilant la immigració i la diversitat cultural amb aquesta malintencionada assimilació, enfrontant tots aquests elements distorcionats als valors democràtics i cívics europeus, des d'una vessant laica, i a la identitat nacional occidental atorgant-li un fort component cristià. 

Possiblement, de moment, els grans èxits de l'extrema dreta holandesa no seran tant electorals com polítics, d'inoculació de part dels seus principis reactius i conservadoristes en els partits del consens democràtic liberal (liberals, demòcratacristians i socialdemòcrates).

Cagu'm el Pare Noel

La religió és un dels pòsits culturals de les civilitzacions i les festes de Nadal, que ara iniciem, en són un exemple. Malgrat que el Nadal, Sant Esteve, els Reis (L’Epifania) tenen un origen clarament religiós, l’expressió social contemporània nadalenca abasta a la gran majoria de la societat, però sols per un reduït nombre de persones representa un esdeveniment espiritual i de ritual religiós. Més aviat sembla que el ritual sigui més de consum comercial i de trobada familiar, que res més.
Ara bé, no podem oblidar que tot plegat és una expressió cultural, des del nucli original religiós d’aquests dies fins al consum comercial i gastronòmic i, com tots sabem, la cultura forma part de la nostra identitat i que, com aquesta, és evolutiva, canvia al llarg del temps. Un exemple és l’hegemonia comercial en l’expressió nadalenca, que ha desplaçat en bona part la dimensió eminentment familiar i, ja no diguem, la religiosa.
Però a més, en el Nadal, també hi trobem el xoc de cultures (no parlem del xoc de civilitzacions apocalíptic de Huntington), concretament el xoc entre l’expansiva i fins ara triomfant cultura anglosaxona enfront la resta, en el nostre cas, la mediterrània, llatina i en bona part catòlica. El paradigma de la “intrusió” anglosaxona és l’hiperconsumisme i la introducció d’un home barbut i vestit de forma bastant còmica, que viu a l’Àrtic i que té com a nom Pare Noel. Aquest senyor barbut i panxacontent està desplaçant un element propi d’aquestes contrades com és el Tió, l’entregat en el sofriment tros de llenya que a base de cops de bastó expulsa de dins seu diferents regals, abans torró, ara fins i tot Play Stations.
Campanyes d’agitació cultural com el de “Cagu’m el Pare Noel”, són campanyes reactives (que no reaccionàries) envers la substitució cultural, que representa l’expulsió del nostre tió, de la nostra expressió cultural davant la irrupció d’un Pare Noel, vestit amb els colors dictats per la Coca Cola.
La convivència de cultures sempre enriqueix, fins i tot Lenin va veure com sorgia dins seu l’esperit internacionalista al conviure en les seves festes l’avet de Nadal (introduït per la seva mare protestant) amb els rituals ortodoxes propis de la Mare Rússia. Però una cosa és l’aportació i la suma, l’altra és la substitució cultural, així que només em queda una cosa a dir: “Cagu’m el Pare Noel!”

Publicat a Nació Digital

Por a què la gent elegeixi: censura del Facebook i Youtube al Pakistan

L'Arquebisbe i Cardenal Martínez Sistachs el vaig sentir dir una vegada que hi ha tres coses sagrades: la mare, la pàtria i la religió.
Ho deia en referència a la caricatura que fan del Papa a Polònia.
Ara, al Pakistan han decidit que es censurarà Youtube i es tancarà Facebook perquè s'hi pot trobar pàgines i elements ofensius cap a Mahoma.
No s'arriba a la fatua contra els caricaturistes més o menys afortunats de Mahoma (llegiu el meu apunt de llavors), que fa temps va provocar un terratrèmol religió, ètic, polític, comercial i diplomàtic, però es tracta de coartar obertament la llibertat de la persona a elegir què vol llegir, consultar, mirar, xafardejar, informar-se per criticar...
Es coarta la llibertat a fer un clic que et porta cap allà on vols anar lliurement, per voluntat pròpia, després de fer un clic. De la censura del Youtube i el tancament de Facebook a la crema de llibres hi ha un pas.
Estem en temps de crisi, des de ja fa temps, més enllà del catacrac financer (i de la construcció). Hi ha sectors que es clouen i reaccionen vers la diversitat i la llibertat a elegir. I no parlo, com en el cas d'aquest apunt, dels islamistes (que no islàmics o musulmans), també parlo dels islamòfobs, entre d'altres integrismes religiosos i laics.
Per cert, no cal oblidar que el Pakistan és un país aliat dels EUA. La disbauixa i l'alegria de l'era global i liberal sembla que s'apaga.

Avui.cat: El Pakistan bloqueja l'accés a You Tube i tanca Facebook
El País: Pakistan bloquea You Tube i Facebook

Parafrasejant Torres i Bages als segle XXI

Catalunya serà inclusiva, o no serà

Fa més d'un segle, el que va ser bisbe de Vic, Torres i Bages, va deixar escrit, en el llibre La Tradició catalana (1892): Catalunya serà cristiana, o no serà.
Torres i Bages és un dels referents teoritzadors del catalanisme del XIX, en concret del catalanisme conservador i cristià.
La moralitat, la part espiritual intangible, era un dels reductes del catalanisme de llavors. El romanticisme d'un passat gloriós, la cultura i l'espiritualitat, llavors expressada clarament en el cristianisme.
Així que no ens ha d'estranyar que l'afirmació de Torres i Bages fes fortuna.
La Catalunya del segle XXI, però, és molt diferent que la del XIX. La societat catalana ha canviat (i molt), en la seva sociologia i en el seu imaginari. En l'espiritualitat també.
El paisatge català compte amb diferents religions i amb un nivell d'agnosticisme i ateïsme important. La religió cristiana ja no és el fil conductor, malgrat que és un element molt important que ha format Catalunya com a país. Això no es pot negar.
Però si volem mirar cap endavant, cap al futur, no podem posar el cristianisme com a element que cohesiona el país.
Si fos així, voldria dir que bona part dels resident haurien de canviar de creences (o adoptar-ne una) o quedarien exclosos.
Catalunya és una realitat plural. Podem apostar per la multiculturalitat que des d'una macedònia cultural inicial acaba conformant comunitats que viuen unes d'esquena a les altres, per la reclusió en una idea de país d'una puresa virtual que exclou a bona part dels qui viuen a casa nostra, o bé podem apostar per una Catalunya que inclogui a tothom (qui vulgui ser inclòs) des del respecte a la cultura pròpia i des del respecte a la catalanitat, agafant el país d'acollida com a referent.
Com dic en el títol, Catalunya serà inclusiva, o no serà; perquè el futur d'una Catalunya gran s'ha de fer des de la suma en la catalanitat, la llengua, les lleis i les institucions i respectant l'espiritualitat i les creences per la intimitat personal o grupal.
(Publicat a la Revista Mà)

Premi Civisme a la Revista Mà

Com diu el bloc de la Revista Mà, aquesta ha tornat a guanyar un premi.
Si primer va ser el Premi Paco Candel de la Fundació Lluís Carulla (mireu el bloc de Cesc Poch), ara ha estat el Premi Civisme al Mitjans de Comunicació, del Departament de Governació.
Aquest fet, aquests reconeixements, mostren la utilitat social i cívica d'una revista que vol incidir en el fet migratori, però no des d'una visió paternal ni multiculti, si se'm permet. Sinó des d'un punt de vista intercultural i inclusiu, que parteix des d'un punt de trobada comú, el de la societat catalana i, concretament, osonenca.
Tinc l'orgull de formar part del consell editorial de la publicació i m'omple de satisfacció que un projecte com aquest es consolidi i tiri endavant, un projecte que segur que incomode a molts, però aquesta incomoditat encara reforça més la Revista Mà.
Bloc de la Revista Mà

La batalla partidista dels immigrats

Era previsible, comença la batalla pels immigrats, batalla en camp obert.
A Catalunya hi ha comunitats d'immigrats que tenen dret a vot, els comunitaris (sobretot gent de Romania i Polònia) i d'altres que tenen convenis de reciprocitat, és adir que els ciutadans del Regne d'Espanya poden votar als seus països, sobretot de Sud-Amèrica. També hi ha els immigrats que ja han aconseguit la ciutadania. I no podem perdre de vista la voluntat política del PSOE d'accelerar el procés d'aprovar el dret a vot dels immigrats en les eleccions municipals.
Hi ha qui veu el dret a vot una eina de ciutadania, que ho és, per mi, i tal com ja he escrit, però, no hauria de ser el primer, sinó el culminant. Votar és un dret qualitatiu com a ciutadà, que demana un arrelament en la societat que hom en forma part.
I aquesta societat és multidimensional, té a veure en el benestar, en l'àmbit local i el nacional. I és en aquest darrer on hi haurà una batalla ideològica per sumar els immigrats a la concepció nacional catalana o a l'espanyola.
També, no ens enganyem hi ha els ui pensen en el dret a vot com un factor quantitatiu, la quantitat de vots que van destinats als partits. Una visió pobrament partidista, molt reduccionista.
Els socialistes catalans han creat sectorials per a immigrats segons el seu origen (sudamericans, subsaharians, europeus de l'est, etc.). Això no es fa des d'un punt de vista transversal i nacional, sinó comunitarista. Fa tuf a cases regionals... Qui és el responsable del PSC en això? Josep Maria Sala (wiki, entrevista amb PDF de "Amigos de Andalucía"), un llauner de la política catalana del PSC que ha passat per la presó...
A CDC, amb la Casa Gran del Catalanisme com a paraigua, té a Àngel Colom (wiki) com a agent actiu per captar a sectors de la immigració. Enlloc de tenir una estratègia transversal (d'inclusió nacional) ha encetat un mètode comunitarista, com el PSC, i ha creat una Casa Gran dels romanesos que viuen a Catalunya.
Òbviament hi ha hagut xoc de trens entre Colom i Sala, entre CDC i PSC. Tot per voler captar la comunitat romanesa.
És una llàstima que els dos principals partits catalans juguin a captar el vot immigrat a través de de les seves comunitats. És que els immigrats no són persones per si soles? És que els immigrats no poden ser ciutadans al marge de la seva comunitat?
Catalunya necessita incloure als immigrats a la seva comunitat nacional, en tant que futurs ciutadans d'aquesta, no com a membres de comunitats captives dels partits.
Dubto que els immigrats, molts dels quals menyspreen la política fruit dels polítics dels seus països d'origen, s'incorporin políticament a la nostra societat si el partidisme de vol gallinaci els assenyala com a peons electorals.
PS: Una curiositat, què en diu del treball de CiU i PSC respecte els immigrats el diputat de Ciudadanos, Antonio Robles: Pastores i Rebaños en el PSC

1a Trobada dels Joves musulmans de Catalunya

Ahir vaig poder assistir a la 1a Trobada dels Joves musulmans de Catalunya, organitzada pel Consell Islàmic Cultural de Catalunya.
Vaig estar en la presentació, en nom de la Secretaria de Joventut, conjuntament amb Saoka Kingolo, de la Secretaria d'Immigració.
En la meva presentació vaig aprofitar per llençar un missatge: que no hi ha immigrants de segona generació si no que hi ha catalans de primera generació, ja que el fet d'immigrar no pot ser un situació eterna i transmesa generació rera generació.
Des d'aquesta premisa, vaig voler mostrar la meva visió que Catalunya, històricament, té un tarannà inclusiu, ja que sempre ha absorbit a les diferents fluxos migratoris que ha tingut al llarg de la seva llarga història. Bé, més que una absorció ha estat una incorporació assumint la diversitat pertinent.
Si aquesta és la percepció que ha de tenir el govern, hem de treballar per una incorporació plena dels nouvinguts amb polítiques socials, d'acollida i d'acomodació (integració) universals i efectives, a més d'un treball per normalitzar la diversitat observant espais comuns, on el català ha de ser-ne el pilar. Una societat de paràmetres republicans (drets i deures) i amb respecte a la diversitat, passant de la identitat catalana a la identificació amb Catalunya sumada a les diverses identitats de cadascú.
La veritat és que després els joves s'han manifestat amb la voluntat d'esdevenir plenament catalans i que es respecti la seva identitat cultural i religiosa.
Tot seguit hi ha hagut taules on hi han participat una psiquiatra que ha valorat l'experiència de la dualitat cultural amb què viuen els fills dels immigrats, la d'un català musulmà que ha apostat perquè els musulmans immigrats participin activament en el país aportant la visió musulmana a la societat.
Més tard, a la tarda, després d'anar a dinar amb la gent del Consell Islàmic i els ponents, hi ha hagut una taula on tres joves creients (una catòlica, un protestant i un musulmà) han explicat com viuen en una societat marcada per la laïcitat.
Finalment, el portaveu del Consell, Mohammed Halhoul ha llegit les conclusions de la 1a Trobada:
1er. Que els joves musulmans s'han de sumar a la construcció nacional de Catalunya
2on. Que els mitjans de comunicació no han d'estigmatitzar els musulmans
3er. Que els joves musulmans s'han d'involucrar en les reivindicacions de Catalunya (Estatut i Finançament)
4rt. Que els joves musulmans han d'adoptar la llei de l'esforç per promocionar socialment i aportar a Catalunya.
5è: Que es constituirà una comissió de joves en el marc del Consell Islàmic.
Hem clos la trobada amb la lectura de l'Alcorà, mentre jo pensava en com he acabat el meu discurs citant a Martí i Pol: "Tot està per fer i tot és possible, i només entre tots els qui vivim aquí ho farem possible".

3 lectures pel cap de setmana

Per aquest cap de setmana us vull recomanar unes lectures.
La primera és sobre els joves gitanos, un reportatge de LaMalla.cat, Joves Caló contra la discriminació. S'hi parla dels problemes socials que es troben els joves gitanos a Catalunya i l'esforç per fomentar l'associacionsime d'aquests a través de l'administració catalana o del Consell Nacional de Joventut de Catalunya. També s'hi parlen de tòpics i de drets i deures, a més de com acabar d'incorporar els joves gitanos a la societat catalana.
Es van posar en contacte amb mi perquè parlés en nom de l'Agència Catalana de la Joventut.
Podeu llegir l'article clicant aquí.
Una altra lectura és sobre el finançament català, es tracta d'un article del setmanari Presència, Ser català surt car, que els qui som lectors de premsa comarcal el podem anar llegint en pape. Si no, el podeu trobar en aquest enllaç.
I per acabar, un article d'Antoni Serra Ramoneda, a El Periódico, per tancar la polèmica dels cotxes oficials: La bona adminsitració pública

Reconeixement per la tasca de la Revista Mà

La Revista Mà, realitzada a Osona, sota la direcció de Cesc Poch (bloc), d'UGT-SICO, va estar guardonada amb els Premis Francesc Candel (de la Fundació Lluís Carulla) per la seva tasca integradora.
En aquest projecte, del qual sóc membre del Consell Editorial i hi he escrit algun article, es busca fer un producte de qualitat, que atregui als nous veïns d'Osona des d'una concepció nacional catalana (amb tota la normalitat) i amb la voluntat de ser punt de trobada per assolir un projecte comú en el paisatge social plural que comptem a casa nostra. Una manera d'entendre les relacions entre els immigrats i la societat d'acollida.
Tot plegat, a més, amb una qualitat molt alta, gràcies, sobretot, a la tasca de la Sara Blázquez (bloc).
Osona es pot sentir orgullosa de la Revista Mà.
Podeu llegir la notícia a Osona.com, d'on és la foto.

Revista Mà (número 7): producte osonenc dels nostres temps

Aquest setembre ha vist la llum el número 7 de la Revista Mà (bloc), una revista osonenca que algun dia haurà de ser reconeguda per la seva qualitat i per la funció social que fa. I no podem deslligar un de l'altre.
En aquest número, hi podeu trobar una entrevista a Salvador Cardús (web), articles sobre les aules d'acollida, el reagrupament familiar i de Saoka Kingolo i del ben trobat Quico Sallés (bloc), amb una omnipresència galopant... i que duri!
Podeu baixar-vos la revista clicant aquí.
I la resta de números, clicant aquí.

Número 3 de la Revista Mà

Vaig tard a anunciar-ho, però és que avui he rebut per correu el número 3 de la Revista Mà, un projecte liderat per Cesc Poch i que hi participo humilment i menys del què ho hauria de fer des del Consell Editorial; a més hi he publicat un article, que el podeu trobar en aquest enllaç, sobre joves i immigració.

En el número d'aquest mes, hi podeu trobar una extensa entrevista al secretari d'Immigració de la Generalitat, un article sobres els Sagals d'Osona, entre d'altres coses interessants, de les quals destaco l'apartat de desmentiments de tòpics ("les mentides del racisme"), on en aquest número es desmenteix el que diu que la immigració destruïrà la identitat catalana.

Per cert, també hi ha una columna de Josep Burgaya, presdient de l'Impevic, que pel que sembla està a punt d'asfixiar el nounat projecte d'Ausa Futur (mireu aquesta notícia). Tal com diu Comajoan en aquest apunt, Osona demana a crits lideratge sòlid.

Baixeu-vos el número 3 de la Revista Mà clicant aquí.

També podeu visitar el bloc de la revista: http://revistama.blogspot.com/

Joves immigrats, joves catalans

Avui, a l'Agència Catalana de la Joventut, comencem un seguit de formacions a informadors juvenils en matèria d'intercultu-ralitat.
Catalunya té una realitat que hem d'encarar, i els joves d'origen immigrat són una part de la nostra població que hem de posar especial atenció, ja sigui per fer una bona política d'acollida (on els Punts d'Informació Juvenil tenen un paper important) i d'acomodació com pels que ja fa més temps que són aquí. No ens podem permetre immigrants de segona generació, això seria el nostre fracàs a l'hora d'incorporar aquests nous catalans a la nostra societat.
Aquests dies podem celebrar que una osonenca ha guanyat el premi literari Ramon Llull, el seu nom és Najat El Hachmi. Una catalana de primera generació. Hi ha qui se'n felicita, sense esmentar plantejaments d'importants companys seus.
A continuació, podeu llegir l'article d'opinió que publica la Revista Mà (bloc), que ja té el número 2 al carrer (podeu baixar-vos la en format pdf clicant aquí):

Joves immigrats, joves catalans
Catalunya ha viscut un nou procés migratori d'entrada de persones provinents d'altres indrets. Si al llarg del segle XX aquests processos havien estat protagonitzats per persones provinents de diferents indrets de l'Estat Espanyol, actualment el procés és fruit de migracions des de països sovint amb models culturals i socials molt diferents als catalans.
Aquest procés no és conjuntural, no és momentani. Al contrari, és estructural, un procés que està canviant el perfil de la nostra societat.
Aquesta realitat comporta molts reptes, que es poden resumir amb el d'enfortir la cohesió social. Això vol dir incorporar els nous veïns a la societat catalana.
Per això hem de prestar atenció al joves d'origen immigrat. Hem de treballar perquè la seva incorporació en la nostra societat sigui plena i que aquest procés no s'allargui més d'una generació.
El concepte d'immigració de segona generació representa el fracàs de Catalunya a l'hora d'encarar la incorporació dels nou vinguts a casa nostra.
Hem de passar de l'immigrant de segona generació al català de primera generació.
Però la realitat és que hi ha una disfunció legal (per exemple amb els permisos de treball dels joves reagrupats) i de recursos econòmics per posar al dia les polítiques socials. Un nou sistema de finançament de Catalunya té més sentit que mai.

Foto: Najat El Hachmi i Paco Candel, extreta del bloc de Cesc Poch, que compte amb aquest apunt interessant: Najat El Hachmi / Paco Candel

Primer film de terror de Duran i Lleida filmat a Vic

Millor acabar l'any amb una mica de mal rotllo que no pas entrar en el nou així.

Avui, mentre dinava he llegit a El 9 Nou que l'anunci que CiU passa en cinemes i que córrer per Internet, vídeo de pre-campanya on hi podem trobar tots els tòpics de la demagògia populista d'extrema dreta (ni més ni menys), el van filmar en part a Vic.

En el vídeo hi trobem immigrants que no s'integren (ni s'integraran!), delinqüència als carrers i caos en les escoles (la joventut en decadència!), entre d'altres. Òbviament, la part filmada a Vic és el que tracta la immigració. I és que Vic és la ciutat que els simplistes i sensacionalistes de la política mediàtica tenen com a referent pel "problema" de la immigració. Tal com l'Anglada ja diu...

És una llàstima que el candidat de la federació de CiU, Duran i Lleida, vagi a la ciutat més important que governa el seu partit, Unió, i la utilitzi com a plató per un espot de sèrie B de terror social. És una llàstima que Unió no vegi la feina que es fa a Vic, com les parelles lingüístiques per exemple.

Qui no ha pensat mai que Vic podria ser un bon lloc per fer localitzacions pel cinema. Però qui s'hauria arribat a imaginar mai que la maquinària mediàtica d'Unió escolliria Vic com a escenari de la seva primera producció de política de terror?

.

Per veure el vídeo clica aquí

Revista Mà, per la cohesió social i la cohesió nacional

Avui ha sortit un nou mitjà de comunicació a la comarca d'Osona, és la Revista Mà.
És una revista destinada a persones immigrades a la nostra comarca des d'un altre estat, el model lingüístic és del tot novedós, ja que està escrita en català amb petits resums en d'altres llengües com ara l'àrab, el xinès, l'anglès, el francès i l'amazigh.
Els continguts són molt variats, i va des d'entrevistes a articles d'opinió fins a articles més de fons, per exemple, en el primer número tracta el tema de les infraestructures a la nostra comarca.
La immigració té un clar impacte social i cultural a la nostra comarca, sobretot en poblacions com ara Vic i Manlleu, però també en d'altres com Torelló.
Aquesta revista és una clara aposta d'establir un punt de trobada de les persones d'origen immigrat en la terra on viuen, i es fa a través de la llengua del país, el català. És una clara aposta nacional.
Un servidor ha estat convidat a formar part del Consell Editorial de Revista Mà, és un orgull compartir tasca amb noms tant potents. Recordo perfectament com em va presentar el projecte en Cesc Poch fa uns mesos en un bar de Vic, el projecte el vaig trobar molt encertat per la tasca de cohesió social i nacional, el rol del català com a punt de trobada de tots plegats és molt important.
Els mitjans de comunicació creen referents d'identificació, de comunitat. Segur que aquesta revista reforça el referent com a comunitat d'Osona i Catalunya.
La Revista Mà, dirigida per Cesc Poch, Mohammadi Bouziani i Moustafà Bouziani, està editada per SocialCAT, amb la col.laboració d'UGT-SICO Osona i el suport del Departament d'Acció Social i Ciutadania.
Esperem que el projecte surti ben reeixit.
.
Baixeu-vos el primer número aquí, i també podeu entrar a la web: http://www.revistama.cat/
Podeu llegir la notícia d'Osona.com aquí.
També podeu llegir-ne informació en apunts dels blocs de Cesc Poch, Camil Ros o de Sara Blázquez
A ElTer.net hi podeu trobar un tall de veu de Cesc Poch.

Un hiyyab a l'escola

Aquesta setmana ens hem trobat una moguda política per una situació que ens indica en quina societat vivim. El fet que una nena, alumna de primària (menor de 12 anys), hagi pogut anar a l’escola amb un hiyyab (mocador que cobreix els cabells) ha aixecat un rebombori considerable.
Cal tenir en consideració que el centre escolar tenia un reglament intern que no permetia els símbols religiosos perquè es considera que fomenta la desigualtat entre l’alumnat.
Malgrat aquest reglament i davant l’amenaça de la mare a no portar la nena a l’escola o fins i tot marxar del país, si no s’accepta que la seva nena portés el hiyyab, el departament d’Educació imposa que s’accepti la nena amb la peça de roba inclosa, perquè en paraules del conseller, “l’educació és un dret”.
Ens trobem doncs, amb l’acceptació o no de l’autonomia dels centres educatius, els límits del laïcisme en l’educació de casa nostra, l’educació obligatòria a casa nostra i el model de societat que volem davant la pluralitat cultural.
Jo crec en un model que fomenti l'autonomia dels centres, que hauria de facilitar un millor coneixement de l'entorn i una capacitat més forta a l'hora de gestionar els problemes que sorgeixin.
En quan al laïcisme dels centres educatius, no podem generalitzar, perquè és una realitat que hi ha una bona part dels centres concertats que són cristians. El què sí que tinc clar és que la laïcitat, més que el laïcisme, ha d'afectar els centres educatius (símbols i continguts) però no a l'alumnat ni al professorat.
El què m'ha sorprès ha estat el raonament del conseller Maragall, forçant l'acceptació de l'escolarització de la nena, amb el hiyyab, davant les amenaces de no escolarització perquè "l'educació és un dret". Però fins als 16, l'educació és una obligació i ningú pot fer un pols a la legalitat. En aquest cas, el primer era l'escolarització i el segon si el hiyyab era acceptat o no al centre.
Del model de societat, en parlaré a la propera...

Què en pensa Agustí Colomines: "Caram amb el mocador!"
Wiki: El hiyyab