La dreta populista a Europa: Holanda (1er Acta)

Després del pròleg sorprenent de l'èxit del Brèxit, ha arribat amb les eleccions holandeses el primer round electoral de les formacions d'extrema dreta l'Europa Occidental, en el cicle electoral d'aquest 2017 que portarà eleccions a Holanda, França i Alemanya.

Holanda és un dels països més liberals d'Europa, sovint parell amb Anglaterra en aquest aspecte, també va fundar un imperi comercial que l'ha portat a constituir una societat dinàmica, comercial i cosmopolita.

Amb la crisi, aquesta Holanda cosmopolita es debat si la solució és la reclusió en si mateixa, dirigir la mirada en la identitat fundacional holandesa del cristianisme protestant i el nacionalisme holandès, posant murs psicològics i identitaris enfront un Islam que se'l reconeix com a força invasora i desnatularitzadora de les essències holandeses i europees.

El líder d'aquesta extrema dreta islamòfoba és Geert Wilders, líder del Partit de la Llibertat (sic), fàcilment identificable amb la seva tofa oxigenada i una mirada elèctrica d'ulls blaus.

Però l'auge de l'extrema dreta holandesa no és un fet espontani i té unes característiques que l'allunyen de l'estereotip "fatxa" que podem tenir de l'extremisme dretà, sovint emergent dels valors aparentment liberals i de radicalitat laïcista.

Pim Fortuyn, líder islamòfob que renegava de Le Pen 

El primer gran líder de l'extrema dreta holandesa del segle XXI és Pim Fortuyn, professor universitari i assagista, obertament homosexual i catòlic, que trenca amb la tònica general de la política holandesa basada en els grans consensos i amb un to profundament burocràtic.

Pim Fortuyn

Fortuyn va saltar a la palestra en les acaballes de la dècada dels 1990's amb assajos exitosos contra el multiculturalisme, entenent-se sobretot com una crítica a l'Islam, que el considerava una religió incapaç de conviure en una Holanda liberal i tolerant (i cristiana), basada en una laïcitat pública (però en uns valors cristians). Assenyalava a l'Islam per tractar de subjugar la dona i ser obertament hostil a minories com la homosexual.

Fortuyn va anar radicalitzant el seu discurs islamòfob i paral.lelament la seva popularitat anava creixent en una societat cansada del multiculturalisme i una política grisa i amb temes tabús a debatre, com ara la immigració. Va acabar abandonant el partit que liderava, Leefbar Nederland, de tall liberal, i formant la seva pròpia formació, la Llista Pim Fortuyn, poc mesos abans de les eleccions del 2002 que el donaven com a favorit.

Fortuyn, que renegava de tesis racistes i de líders ultres europeus amb qui el comparaven com Le Pen, adduint que el seu rebuig a l'Islam era una qüestió de rebuig a una religió hostil als valors holandesos i europeus que trascendia a les races. Va ser assassinat poc abans de les eleccions per un activista ecologista i animalista a trets, empès per defensar "els desvalguts", a qui sempre atacava Fortuyn.

El partit de Fortuyn, amb un Fortuyn mort com a cap de llista, va acabar segon en aquelles eleccions i els partits que més el van atacar, com els socialdemòcrates, es van enfonsar.

Theo Van Gogh, l'enfant terrible islamòfob 

Parent del cèlebre pintor, Van Gogh era una anticlerical, republicà i polihèdric intel.lectual i artista que durant anys va ser l'açot de polítics i intel.lectuals holandesos, a qui criticava el seu burocratisme i la manca de valentia per encarar el debat sobre el multiculturalisme, la immigració i l'encaix de l'Islam en la societat holandesa, evolucionant el seu rebuig a totes les religions cap a un profund rebuig a l'Islam.

L'únic polític que es salvava de la seva mordaç ploma (o càmara) era Pim Fortuyn i, a la mort d'aquest, a la política d'origen somalí i de religió musulmana, profundament crítica amb l'integrisme islàmic, Ayaan Hiirsi Ali. Amb aquesta, Van Gogh va fer una profílica ofensiva publicista contra l'Islam, amb la pel.lícula "Submissió" com a paradigma. Aquesta pel.lícula va provocar prediques amenaçants en mesquites holandeses ultra conservadores.

Al 2004, Van Gogh va ser assassinat per un holandès d'origen marroquí.

Theo Van Gogh

La mort d'aquest enfant terrible islamòfob i popular va provocar una onada de rebuig al llarg del país que sobrepassava els sectors reaccionaris, islamòfobs i xenòfobs, per ser considerat un crim contra la llibertat d'expressió, posant sota el mantell dels valors liberals i democràtics els posicionaments islamòfobs i anti-multiculturals enfront del fonamentalisme islàmic cada cop més desdibuixat com a Islam, genèricament.

El País: La Justicia de Holanda falla que denigrar el Islam es legal

Govern liberal i demòcratacristià amb el suport del nou líder islamòfob emergent,  Geert Wilders

Després de la desaparició del partit fundat per Pim Fortuyn, emergeix un nou líder més extremista, Geert Wilders, el qual s'havia format políticament en el partit liberal conservador VVD (Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia) d'on en va marxar al 2004 arran dels seus posicionaments més islamòfobs i xenòfobs i pel posicionament del partit a favor de l'acolliment de Turquia en la família europea.

Wilders va crear el seu propi partit, el PVV (Partit per la Llibertat) de tall xenòfob, islamòfob, a favor de les nuclears i dels drets dels animals, a  més d'euroescèptic i liberal en quan a la política econòmica.

De les ombres del partit de Fortuyn, el PVV va passar del no res a ser el tercer partit del Parlament, gràcies a la demagògia contra l'islam i el multiculturalisme i pel malestar de la ciutadania amb el fer dels partits tradicionals davant la crisi econòmica de finals de la primera dècada del segle XXI. Wilders, comparat amb Le Pen i Haider, va ser crossa del govern conservador format per liberals i cristians obrint una via per la inoculació del verí de la intolerància en la política governamental holandesa.

Finalment, Wilders va fer caure el govern, no per desencontres en el tema del rebuig al multiculturalisme i la immigració musulmana (car, la legislació holandesa en aquests aspectes es va endurir considerablement), si no per acceptar, el govern conservador, les mesures d'austeritat de la UE, enfront el rebuig obert de Wilders.

De la dreta islamòfoba al populisme dretà conservadorista i euroescèptica

L'extrema dreta holandesa, tal com hem vist, va sorgir a partir del rebuig incipient a un multiculturalisme mal resolt per una política institucional basada en el consens (artificial) i el burocratisme. Aquest rebuig va anar posant el focus en l'Islam, no sols per contraposició a la identitat cristiana holandesa, sinó també als valors liberals. Tot plegat connectant amb els temors de la classe treballadora, fruit de la crisi i de la competència amb la gent immigrada en els llindars de l'Estat del Benestar, però també amb la classe mitjana a través de colisió dialèctica entre islam i els valors liberals (laïcitat, llibertat d'expressió i drets de les dones i les minories, sense comptar els immigrats).

Després de donar suport parlamentari al govern conservador de principis dels 2010's aconseguint avenços legislatius en matèria d'immigració, l'extrema dreta assumir els plantejaments nacionalistes de rebuig a la UE, plantejant un pleit polític amb liberals i cristians fins llavors aliats, a través del rebuig de l'austeritat pregonada per Brusel.les. Que el govern conservador legislés segons les tesis anti-immigració de Wilders, deixava a aquest amb la seva principal bandera política (i electoral) desdibuixada; l'euroescepticisme explícit era un camp verge a conquerir electoralment.

Així doncs, ens trobem en l'escenari actual de l'extrema dreta europea o populisme de dretes, conformant un bloc rupturista vers l'establishment polític nacional i europeu. Un rupturisme des del conservadorisme religiós i identitari, que trenca amb els plantejaments de la identitat (i interès) de classe, situant el conflicte social en l'esfera del conflicte identitatari, on es contraposa el "poble" enfront l'Islam "invasor" i la casta governamental i burocràtica de la UE (inclosos els governs estatals).

Vistos els resultats electorals, l'auge de Wilders ha estat menor, malgrat ser segon, però el Premier Rutte ha aconseguit la victòria i podrà governar. Possiblement el bloc social (classe mitjana/classe treballadora blanca i cristiana) afectat per la crisi i que volia aglutinar electoralment Wilders, ha trobat excessiu el programa anti-europeu i ja se sent còmode en la legislació aplicada des de principis de la dècada per part de Rutte (amb el suport de Wilders). Els embats explícits contra la UE tenen un sostre a Holanda. De moment.

La gran penetració de l'extrema dreta o populista és la d'assimilar Islam amb fonamentalisme islàmic, i assimilant la immigració i la diversitat cultural amb aquesta malintencionada assimilació, enfrontant tots aquests elements distorcionats als valors democràtics i cívics europeus, des d'una vessant laica, i a la identitat nacional occidental atorgant-li un fort component cristià. 

Possiblement, de moment, els grans èxits de l'extrema dreta holandesa no seran tant electorals com polítics, d'inoculació de part dels seus principis reactius i conservadoristes en els partits del consens democràtic liberal (liberals, demòcratacristians i socialdemòcrates).

Charlie Hebdo, gihadisme i islamofòbia

Aquests dies estem sobresaltats pels actes violents d'activistes islamistes a la República Francesa, iniciats en l'atac i la massacre a la redacció de la publicació satírica Charlie Hebdo, amb l'assassinat d'autors gràfics de la publicació i d'agents de policia, inclòs un de rematat a sang freda al mig del carrer, per part dels germans Kouachi.
Està clar que aquests islamistes radicals actuen en nom de l'Islam, però que de cap manera representen a la majoria de musulmans que viuen a Europa. Malgrat aquesta realitat, les forces islamofòbes europees, cada cop més creixents al nostre vell continent, atien el relat de l'islam violent i agressiu contra els valors liberals i democràtics europeus. Els dos extrems busquen la dialèctica entre els seus relats de conflicte enfront dels cristians neocolonials per una banda i per l'altra dels musulmans violents, agressius i expansius.
L'auge del conflicte entre occident i el món islàmic sorgeix de la fi del món bipolar de la Guerra Freda i del triomfant poder únic americà, de tall imperial. El seu intervencionisme internacional topa sobretot en el món musulmà i es troba davant seu antics protegits de Washington, com els integristes afganesos i o el mateix Bin Laden, entrenat i finançat per fer la guerra contra el comunisme a Afganistan.
Enmig d'aquest procés geostratègic global, l'augment de la immigració a una puixant Europa envellida i assedegada de mà d'obre jove i de l'enquistament de comunitats culturals estanques en ciutats com París o Londres sumat a l'esclat d'una crisi econòmica mai vista, fa que hi hagi qui busqui en les essencies identitàries i religioses referents sòlids davant l'esvaïment del benestar material.
Des del terrorisme internacional rampant que representa Al Qaida, es fan cops a Occident, en els seus diferents cors palpitants (Nova York, Londres, Madrid, el trio de les Açores, dels aliats que van envaïr Iraq), mentre que els americans i els seus aliats feien caure règims hostils a l'obertura dels seus mercats i de la seva submissió i provocaven el caos de guerres civils, sense rastre de cap victòria liberal-demòcrata musulmana, la promesa de l'intervencionisme imperial de Bush fill.
Iraq, Líbia, Síria, tres exemples d'aquest caos de l'intervencionisme occidental en el món musulmà. Curiosament tres règims no islamistes, i que la intervenció occidental obre les portes al poder o li apropa molt a forces integristes islàmiques, sovint violentes. L'Estat Islàmic n'és un clar exemple...
Els extremistes europeus, com el Front Nacional o l'UKIP, abonaran el discurs islamòfob davant un islamisme radical, intransigent i violent que continuarà sacsejant la pau als estats occidentals i intentarà obtenir una base territorial sòlida que substitueixi, a la fi, el santuari que suposava l'Afganistan dels Taliban; això és l'Estat Islàmic.
És interessant, per entendre l'estratègia a Europa de l'Islamisme violent i integrista, llegir sobre Al-Suri, ho podeu fer en aquest article de Vilaweb: Al-Suri: un hispano-sirià al capdavant del nou gihadisme: Base territorial pel gihadisme internacional i guerra civil a Europa entre musulmans i no musulmans. Això només pot passar amb el triomf de l'Estat Islàmic i si a Europa els frontistes islamòfobs i els islamistes radicals i intransigents s'apoderen del relat hegemònic en el vell continent.

Cagu'm el Pare Noel

La religió és un dels pòsits culturals de les civilitzacions i les festes de Nadal, que ara iniciem, en són un exemple. Malgrat que el Nadal, Sant Esteve, els Reis (L’Epifania) tenen un origen clarament religiós, l’expressió social contemporània nadalenca abasta a la gran majoria de la societat, però sols per un reduït nombre de persones representa un esdeveniment espiritual i de ritual religiós. Més aviat sembla que el ritual sigui més de consum comercial i de trobada familiar, que res més.
Ara bé, no podem oblidar que tot plegat és una expressió cultural, des del nucli original religiós d’aquests dies fins al consum comercial i gastronòmic i, com tots sabem, la cultura forma part de la nostra identitat i que, com aquesta, és evolutiva, canvia al llarg del temps. Un exemple és l’hegemonia comercial en l’expressió nadalenca, que ha desplaçat en bona part la dimensió eminentment familiar i, ja no diguem, la religiosa.
Però a més, en el Nadal, també hi trobem el xoc de cultures (no parlem del xoc de civilitzacions apocalíptic de Huntington), concretament el xoc entre l’expansiva i fins ara triomfant cultura anglosaxona enfront la resta, en el nostre cas, la mediterrània, llatina i en bona part catòlica. El paradigma de la “intrusió” anglosaxona és l’hiperconsumisme i la introducció d’un home barbut i vestit de forma bastant còmica, que viu a l’Àrtic i que té com a nom Pare Noel. Aquest senyor barbut i panxacontent està desplaçant un element propi d’aquestes contrades com és el Tió, l’entregat en el sofriment tros de llenya que a base de cops de bastó expulsa de dins seu diferents regals, abans torró, ara fins i tot Play Stations.
Campanyes d’agitació cultural com el de “Cagu’m el Pare Noel”, són campanyes reactives (que no reaccionàries) envers la substitució cultural, que representa l’expulsió del nostre tió, de la nostra expressió cultural davant la irrupció d’un Pare Noel, vestit amb els colors dictats per la Coca Cola.
La convivència de cultures sempre enriqueix, fins i tot Lenin va veure com sorgia dins seu l’esperit internacionalista al conviure en les seves festes l’avet de Nadal (introduït per la seva mare protestant) amb els rituals ortodoxes propis de la Mare Rússia. Però una cosa és l’aportació i la suma, l’altra és la substitució cultural, així que només em queda una cosa a dir: “Cagu’m el Pare Noel!”

Publicat a Nació Digital

Reconeixement d'un gran home, el bisbe Joan Godayol

Avui, Joan Godayol, Bisbe emèrit d'Ayaviri (Perú) i cosí de la meva mare, ha fet una xerrada al Centre Cívic del meu barri, el de Montserrat.
No he pogut arribar fins l'últim quart d'hora, quan la gent ja li preguntava. He arribat just quan parlava que la guerrilla i l'església lluiten pel mateix a Perú, però que la guerrilla ho fa perla via equivocada, la violenta. Potser no ho ha dit amb aquesta contundència, però jo ho he entès així.
Després, a pregunta del mossèn de Torelló, ha parlat dels intermediaris de les ajudes solidàries, com també dels anticonceptius i de la necessitat d'aquests per prevenir malalties venèries i embarassos no desitjats. El seu exemple ha estat el d'una família amb quatre fills ja... Malgrat tot: Revolucionari!
Sí senyor, els té a tots revolucionats! Per això és incòmode, per i això el van expulsar del seu estimat Perú.
I per tot això, després d'una abraçada intensa, les seves paraules de reconeixement per la meva tasca política m'ha reconfortat.
En uns temps on dedicar-te a la política és causant d'arrufades de nas o sornegueries punxants, que una persona com ell et reconegui omple el dipòsit d'energia.
Per ell sóc un bon cristià, malgrat les meves conviccions en l'aspecte religiós. I això, venint d'ell, és molt gran!
Podeu llegir aquest apunt d'un bloc cristià Laeto Animo: El ‘click’ Godayol. Hi ha un àudio on podreu sentir que parla clar.
I si voleu llegir com un bisbe peruà explica com va sentir la "marxa" del Joan de Perú, llegiu Un obispo se solidariza con la Iglesia del Sur Andino. Veureu la política vaticana a Perú.
Jo, fa prop d'un any, vaig escriure això.

PS: en les darreres vacances, estant a l'habitació de l'hotel de Praga, vaig posar el canal internacional de tv3 i em vaig trobar al Joan Godayol, amb el seu somriure perenne, davant el Cuní!

Els bisbes i la política

Continua una controvèrsia que sols té tanta força fruit de l'anticleri-calisme (que no agnosticis-me) d'aquest país nostre i el del costat.
La Conferència Episcopal Espanyola s'ha pronunciat a favor del vot al PP i en contra al del PSOE (o viceversa). No ho ha dit explícitament, però sí que ho ha fet implícitament. Pel mig hi han barrejat les converses amb ETA i el fallit procés de pau.
Alguns bisbes catalans, com el de la Seu d'Urgell se n'han desmarcat, així com l'Abat de Montserrat.
Jo, ateu confès, crec que els bisbes tenen tot el dret a opinar públicament, jo diria que fins i tot a fer campanya activa per un partit polític, al cap i a la fi representen una bona part de la ciutadania, però segurament l'Església i els anticlericals sobrevaloren la força social i d'opinió d'aquesta.
Segurament aquestes afirmacions polítiques poden provocar contradiccions internes entre creients catòlics, però potser aquests s'haurien de plantejar el per què els bisbes defensen un partit i no un altre. Per què els bisbes no poden ser elegits democràticament. Per què l'Església catòlica té una estructura tant jeràrquica i antidemocràtica. Però aquestes preguntes se les haurien de fer els catòlics.
El què no és de rebut, és que el José Blanco, Secretari d'Organització del PSOE, amenaci en modificar el finançament de l'Església (ara es pot escollir donar un 0,7% a una ONG o a l'Església quan es fa la declaració de la renda). Aquest revanxisme simplista, utlitzant mesures pròpies de l'Estat en benefici del partit, és tant antidemocràtic com l'estructura de l'Església. I de laïcista no en té res...

Nota de la Comisión Permanente de la Conferencia Episcopal Española ante las elecciones generales de 2008

Religió: el pols identitari global

Vivim uns temps de tensionament identitari fruit dels dubtes. No parlo de les identitats. Parlo de les identitats que ens situen en aquest món global polaritzat.

La religió, sorprenentment, és un dels factors identitaris que s'estan reforçant més en els temps que vivim. Segurament la fi del conflicte entre el decadent occident i la pàtria del proletariat, o de la democràcia del món lliure i la dictadura darrera el teló d'acer, va fer esclatar les dicotomies identitàries més materialistes. Les pàtries violentes van rebrotar en part del bloc perdedor.

Però el que sembla que és el gran esclat identitari, el religiós, es va obrint pas.

Veiem una explosió d'un món musulmà ferit de l'orgull per un occident cristià que durant els darrers segles sempre l'ha subjugat. Una explosió identitària a l'entorn de la mitja lluna.

Però també veiem que l'ombra de la creu s'allarga i, per exemple, cobreix els carrers de Madrid o ocupa els micròfons més influents dels EE.UU i de les cadires dels assessors presidencials. A Amèrica Llatina les sectes cristianes prenen força i aconsegueixen situar-se a l'entorn del poderós Lula de Brasil, pare del progressisme democràtic del Sud.

L'Hinduisme es reforça i a vegades es radicalitza, el Budisme també i el Shinuisme japonès pren força altre cop.

Les religions prenen força, no per aprofundir en l'espiritualitat, sinó en la contraposició vers els altres per reforça una identitat massa confusa per la globalització. Per una identitat que es veu amenaçada pel diferent.