L'antifeixisme i el Règim del 78

Per entendre la realitat espanyola, a vegades va bé mirar a Itàlia.
La República Italiana va néixer al 1946 després d'un referèndum imposat per les forces anti-feixistes, a l'empara dels aliats occidentals, sobretot dels EE.UU.
El punt de consens del nou règim democràtic italià, era de l'anti-feixisme i sumava tots els resistents al règim feixista de Mussolini, que anava des dels comunistes de Togliatti a la democràcia cristiana, i fins i tot alguns monàrquics.
La lògica de la Guerra Freda, en què Itàlia la van integrar en el bloc atlantista, capitalista, liderat per Washington, va fer, però, que davant la gran força dels comunistes, integrat en el partit comunista més poderós d'occident, el PCI (més que el també poderós PCF de França), el substrat dels resorts del feixisme, mantinguessin la seva flama sobretot en cercles econòmics i a l'entorn de la seguretat (tal com va passar a l'Alemanya Occidental amb el nazisme), però es va mantenir en les ombres d'un sistema que va mantenir l'anti-feixisme el seu punt de consens de la República.
Aquest punt de consens, va excloure de la vida pública les forces reaccionàries i nostàlgiques del feixisme italià, a excepció de la violència terrorista "negra", i la reacció feixista, tal com s'ha esmentat abans, a l'entorn del capital i la seguretat, va sobreviure en moviments o societats secretes com la lògia P2 (Propaganda Due), que va evolucionar del feixisme a l'anticomunisme, fet que va ser tolerat (i en alguns casos premiat) per Washington.

L'aliança Bossi (Lega Nord), Berlusconi i Fini (post Feixista)

No va ser fins a l'esfondrament del bloc soviètic, l'autodissolució del PCI com alternativa de govern i la implosió dels partits de la República fruit de la corrupció d'alt voltatge a través del cas Tangentopolis i de l'operació Mani Pulite, que va parèixer dos pols polítics a la dreta, la Lega Nord i Berlusconi que van trencar amb el paradigma antifeixista de la República, acabant confluint amb el partit post-feixista de Fini.
A l'Estat Espanyol, al sobreviure el règim de Franco a la II Guerra Mundial, com a bastió anti-comunista, amb el suport de l'OTAN, el versió espanyola nacionalcatòlica del feixisme, el Franquisme, va governar durant 40 anys, consolidant i normalitzant en la vida pública les aliances econòmiques i socials amb el règim.
La fi del règim Franquista va ser tutelada exteriorment pels EE.UU. (per integrar l'Espanya post-franquista en el bloc capitalista i atlantista, aturant la força social d'un comunisme que havia estat l'oposició organitzada més forta durant la dictadura) i internament per les forces vives del règim: l'Exèrcit, l'Església i el capital, deixant a banda el búnquer més dogmàtic i poc pragmàtic.
Amb la fi del Franquisme, no hi va haver ruptura, va haver una transició, que va donar nom al període històric.

El Palco del Bernabeu,
com a símbol del capitalisme oligàrquic

La Transició va suposar el pacte entre el règim que caducava i els opositors que van assumir la no ruptura i oblidar-se de la legitimitat democràtica de la República del 1931. Fins i tot el PCE (i el PSUC) va assumir la no ruptura, que volia dir sistema parlamentari pluripartidista, economia capitalista segons estandars europeus, descentralització autonòmica i monarquia (Franco ja havia anomenat Juan Carlos Borbon com a successor), sense posar mecanismes de renovació radical en les estructures judicials, militars i policials. ni assumir principis democràtics, defensats per bona part de l'oposició quan la dictadura, com el del dret a l'autodeterminació dels poble (ni la purinacionalitat d'Espanya).

Ni l'antifeixisme (ni el republicanisme) van ser el punt de consens del nou estatuts quo, el Règim del 78, que sols va renovar, en part, les estructures militars pel gran pes de la reacció franquista que hi pervivia i que provocava un constant soroll de sabres.

Manifestació per la unitat d'Espanya
amb Abascal (VOX), Casado (PP) i Rivera (C's)

I ara, al no haver aquest consens fundacional, vivim un auge de l'autoritarisme, el nacionalisme espanyol, el capitalisme oligàrquic lligat a l'Estat i uns discursos d'extrema dreta que prenen la centralitat de la dreta espanyola. Com la Itàlia filla de la irrupció de Berlusconi i el trencament de l'antifeixisme italià, amb una Lega, convertit en un partit identitari nacional, ja no regional del nord, a punt de convertir-se en el partit hegemònic de tota a Itàlia.
El fracàs de la Transició és haver permès el Règim del 78, que ara branda la seva espasa en defensa a ultrança a la monarquia, la unitat d'Espanya i als interessos del capital oligàrquic, a més de la normalització d'un discurs reaccionari i radical contra les minories o els col.lectius minoritzats (dones, independentisme català, immigrants, refugiats, LGTBI, etc).
L'Espanya del Règim del 78 mai podrà ser antifeixista, perquè és massa deutora del franquisme.

De memòries històriques, 10 anys després

Avui fa 10 anys, en el meu antic blog, escrivia un apunt sobre la memòria històrica i com a vegades es confrontava la memòria històrica de la Guerra Civil del 36-39 amb la de la Guerra de Successió.

Jordi Guillot, històric d'ICV

Arran dels fets dels últims dies que van començar amb l'anunci de d'Ajuntament de Barcelona d'instal·lar una exposició davant el recinte del Born amb estàtues franquistes, amb un Franco eqüestre inclòs, i de l'espiral de declaracions de gent que forma part de les forces confluents en Barcelona en Comú i del seu soci de govern el PSC, m'ha semblat bé recuperar aquest escrit.

Daniel Mòdol, regidor del PSC a Barcelona

Abans de passar a l'apunt, però, només una reflexió. Conec al comissionat de Memòria Històrica de Barcelona, Ricard Vinyes, va ser (un bon) professor meu (és qui em va fer comprendre Gramsci i la Teoria del Valor de Marx, casi res!), en cap moment m'ha passat pel cap que l'exposició d'escultures franquistes en la via pública tingui res de neofranquisme (només faltaria!), però sí que és un error i una injustícia, quan les reparacions històriques a les víctimes del franquisme no són una realitat. Error o intenció política dels dirigents polítics de l'ajuntament de contraposar dues memòries històriques, la de la Guerra Civil i la Guerra de Successió, amb un identificació naïf en què la primera és la dels d'esquerres i la segona dels nacionalistes. Naïf, injust i pervers...
Però vaja, vull creure que ha estat sols un error i que no jugarien amb la memòria històrica en el replegament estratègic dels Comuns davant el procés d'emancipació nacional.
I ara sí, ja passem a l'apunt de fa 10 anys, Memòries històriques:

"Som en temps de recuperació de la memòria històrica. Hem d’escampar la boira espessa que hi ha damunt un passat, que va ser manipulat, mutilat i disfressat de sotana, camises blaves, de militars, policies i bigotis perfilats, sinistrament estrets damunt uns llavis i sota uns nassos que suportaven unes sinistres ulleres fosques.
(...) Però jo em vull aturar per reflexionar sobre la memòria històrica. Com a historiador, tinc clar que la història la escriuen i reescriuen els vencedors del present. I quan això es fa es posa èmfasis en alguns aspectes i d’altres s’ignoren.
A mi em preocupa que quan es parli de memòria històrica, es contempli una memòria de curta volada, que la memòria històrica del nostre país sigui la de l’oposició a la dictadura franquista i, massa sovint, molt limitat a l’oposició bàsicament del PSUC. Ningú negarà la seva importància, però tampoc cal oblidar d’altres oposicions. 
Però la memòria històrica també hauria de contemplar altres aspectes del nostre passat que expliqui el nostre present. Penso amb la guerra de Successió, amb el tràgic 11 de setembre de 1714 que ens va anorrear com a país sobirà.També podríem parlar de la Guerra dels Segadors o de secessió, que ens dóna el nostre himne, que canta la lluita dels catalans per la seva independència. Llavors, al 1640 també hi lluitava Portugal, que se’n va sortir.La recuperació de la memòria històrica, tinguem-ho clar, és un fet de justícia, però també una acció política. Les víctimes del franquisme necessiten una justícia que se’ls hi ha negat, els demòcrates ho hem d’exigir, però recuperant la nostra memòria col·lectiva no ens quedem aquí."

Visca la República Catalana

El 14 d’abril de 1931 a la Plaça Sant Jaume es proclamava la República, la catalana per Macià i la República a seques per part de Companys. Ambdós encarnaven el republicanisme catalanista i d’esquerres que es trobava sota les sigles d’un nou partit, Esquerra Republicana de Catalunya, que s’havia imposat en les eleccions municipals de feia pocs dies.
La ciutadania barcelonina s’havia concentrat massivament a la Plaça Sant Jaume per viure les proclames que posaven fi a un sistema monàrquic decrèpit i corrupte, sostingut per una dictadura parafeixista i militarista. L’estat era d’eufòria i alegria, es despertava l’esperança d’un món més just on Catalunya reapareixeria com actor històric i polític després d’un llarg hivern colgat per una Espanya messetària i unitarista.
Malgrat que Macià va proclamar la “República Catalana dins una Federació de Pobles Ibèrics”, pocs dies després aquesta república efímera deixava pas a una nova institució, la Generalitat de Catalunya, que havia de ser l’eina de govern autonòmic dels catalans. Una de tantes solucions fracassades a l’encaix català dins de l’Estat espanyol. L’unitarisme i centralisme republicà espanyol va desembocar en els Fets d’Octubre del 34, on va reaparèixer la República Catalana confederada als pobles ibèrics, però que el resultat fou la dissolució de l’autonomia catalana i l’empresonament del govern dels catalans.
Pocs anys després un cop d’estat dels militars, aliats amb el catolicisme integrista i els feixistes espanyols, va acabar en la guerra civil espanyola i l’ocupació militar de Catalunya, sotmesa, amb voluntat d’aniquilació com a nació dins de l’Espanya franquista. El catalanisme es va aglutinar en l’oposició al franquisme i va abraçar, majoritàriament, amb fruïció l’autonomia en el marc de la monarquia espanyola de Joan Carles I, successor elegit per Franco.
Aquesta autonomia, com l’Estat espanyol autonòmic ha arribat al seu col·lapse i l’encaix de Catalunya es torna a veure avortat, mostrant-nos que la naturalesa espanyola és de nació unitària i no de nació de nacions, com històricament el catalanisme la volia veure, tal un miratge que amagava la possibilitat independentista.
81 anys després de la proclamació de la República Catalana per Macià, el catalanisme està deixant pas a marxes forçades l’autonomisme, obviant el federalisme per utòpic per abraçar la via sobiranista. Ja no hi ha el somni de la República com a horitzó polític de justícia i llibertat al costat dels pobles ibèrics. Ja no hi ha lema similar a “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, que respongui als anhels dels catalans.
Ara la justícia social i la llibertat nacional té nom i cognom: República Catalana (independent i amiga dels pobles del món).
Publicat a Nació Digital

Fraga i l'espectacle de la desmemòria

Fraga ha mort. Després d'una vida lligada a la política i, no ho oblidem, al franquisme. Perquè és franquisme el que teixeix el fet que el 1968 Fraga digués que "Cataluña, la ocupamos en 1939 y estamos dispuestos a ocuparla tantas veces como sea necesario" i el que es va dir, 40 anys després que "a los nacionalistas se les tendría que colgar de algún sitio", apuntant directament a ERC i Joan Tardà.
Ara, amb Fraga sentirem lletanies sobre el seu paper clau en la Transició, sense que ningú posi en dubte la Transició mateixa. Llegirem i sentirem elgois possibilistes al paper de Fraga en la democràcia espanyola, tal com es va fer amb Samaranch, pel seu paper d'eficaç buròcrata olímpic a Barcelona.
Fins i tot, trobarem terceres vies, equidistants entre els franquistes i part de l'oposició anti-franquista, com ara els comunistes o els anarquistes. Una equidistància repugnant, perquè hom no es pot sentir còmplice a marxistes, llibertaris, liberals o cristians demòcrates, però mai, mai, es pot ser equidistant entre botxins i víctimes d'un regim parafeixista. I Fraga, per molt "moderat" o "aperturista" que li diguessin, estava amb els botxins, dins el govern i l'ordre establert dels botxins, amb les mans tacada de sang fins l'últim moment.
Avui, es torna a repetir el grotesc espectacle de la desmemòria.

80 anys de la proclamació de la República Catalana

50 anys del vol de Gagarin per l'espai: "No hi veig cap déu per aquí dalt!"

Wiki de Yuri Gagarin
La vida en fotos de Gagarin
Yuri Gagarin, una web

De la marginació a l'apropiació: Lluís Companys, el president que morí en nom de Catalunya

Avui fa 70 anys de l'assassinat del President Lluís Companys (wiki) a mans del règim franquista.

Durant molt de temps, Companys era una figura incòmode per gairebé tothom (podeu llegir un article que vaig fer al respecte fa anys).

La figura de Companys es va normalitzant, a vegades barroerament, com quan el PSC va fer un cartell amb una fotografia del president màrtir, d'Esquerra Republicana, i el logo socialista (sic). També han sortit llibres que critiquen ferotgement a Companys, com el de l'Enric Vila.

L'any passat es va publicar un llibre amb les memòries d'Amadeu Hurtado, polític republicà d'Acció Catalana, molt crític amb el paper de Companys amb els coneguts Fets d'Octubre, quan el president Companys va proclamar la República Catalana, en el marc d'una federació peninsular. A l'estil de la proclama de Macià al 31. Llavors, el Conseller Nadal, es va alinear en les tesis hostils a la decisió de Companys, advertint que tot el procés estatutari ens podria portar a un altre 6 d'Octubre.

El President Montilla ha reclamat a Companys com el president de la unió amb Espanya i del federalisme. Negar el (con)federalisme de Companys, així com de tota l'esquerra nacional catalana dels 30 (d'Acció al PSUC, passant per l'ERC) seria una tonteria. Ara bé, la resposta de Companys a un atac a la sobirania catalana similar a la retallada de l'Estatut (potser menor i tot) va ser la proclamació de la República Catalana confederada amb l'espanyola, la de Montilla, no.

Els dos han presidit governs d'esquerres i catalanistes, però l'horitzó de Companys és molt més ampli que la de l'actual PSC.

És legítim no respondre com Companys, però compte a l'hora d'apropiar-se un personatge històric i amb la càrrega simbòlica de Companys, que a més va ser foragitat de la memòria històrica de la majoria de partits polítics, a dreta i a esquerra, excepte del propi, ERC.

Article d'Antoni Segura, historiador: L'herència del president assassinat

Corbacho: un llop al corral dels federalistes catalans

Hi ha qui pensa que en campanya electoral tot si val. Si anem a una de les democràcies més crues del món, la nordamericana veurem com els candidats són escanejats i si se'ls hi troba el més mínim defecte moral o de comportament, serà linxat públicament i probablement compareixerà al costat de la seva lleial dona i els seus fills demanant excuses i dimitint.
A casa nostra, potser estem en la situació inversa. Aquí la cruesa de l'escrutini als candidats deixa pas al rebullit de dir el que hom vulgui.
El que l'ha dit grossa ha estat tot un ministre, Celestino Corbacho. No se li va ocórrer res més que dir que un procés cap a la independència no seria pacífic, és a dir, que seria violent.
Corbacho sembla aquell apoderat socialista de l'àrea metropolitana, allà al 2003, que recriminava als seus veïns d'origen andalús que per deixar que ERC tingués tants vots serien expulsats de Catalunya amb trens de bestiar. Ho sembla amb demagògia, però el que ha dit Corbacho sona a amenaça, una amenaça que a molts ha recordat les foses balcàniques.
I ahir, la candidata Tura, qui està a la llista per equilibrar el rol de Corbacho no ha fet res més que justificar les paraules fastigoses del ministre. Una demòcrata com ella, de família de tradició republicana, no pot acceptar amenaces de violència davant processos democràtics com el que una majoria social porti a Catalunya cap a la independència.
Mai els socialistes havien explicitat tant el seu federalimse com mai cap dirigent havia mostrat una tesi txetnic com aquesta de Corbacho.
Hi ha un llop al corral dels federalistes catalans i quan gruny el justifiquen.

PS: El de la crosta se suma a Corbacho: Para el coro independentista declarado y para el cripto también...

Naciódigital: Corbacho adverteix que la independència de Catalunya no serà «pacífica»
Naciódigital: Tura disculpa Corbacho
Bloc de Pere Aragonès: Independència i fractura social

Samaranch entre la llum olímpica i la foscor franquista

Ha mort en Samaranch, un personatge ple de clarobscurs i incòmode pels que analitzen el seu valor com a figura històrica.

Juan Antonio, que és com es feia dir i com li deien, no podem negar que és un català universal, amb una projecció internacional espectacular i dificilment irrepetible. És l'home més important de l'olimpisme modern després (o al costat) del refundador Pierre Coubertein. es podria dir que el català va refundar l'olimpisme, convertint els Jocs Olímpics en un esdeveniment anhelat per totes les grans ciutats del món.

No es pot negar que sense Samaranch Barcelona no hauria tingut els JJOO i que la nostra capital ara no seria la ciutat que és ara, oberta al món (i oberta al mar). Segons Solé i Sabaté, ja els 70's Samaranch va dir a Pujol que faria tot el possible per portar uns jocs olímpics a Barcelona. Llavors era presdent de la diputació franquista de Barcelona.

Però Samaranch té una gran ombra, que és la del franquisme. Aquest català va ser un militant franquista dels primers temps, adicte al Movimiento i ocupant als càrrecs del règim parafeixista del Generalísimo. Mai, que se sàpiga, ha rebutjat el seu passat ni ha rectificat públicament d'aquesta militància a les antípodes de la democràcia i els drets humans.

Aquesta doble ànima de Samaranch, la de català universal (reconegut) i la de militant (com a èlit) del franquisme fa que els dubtes, com a mínim, apareguin.

La Catalunya políticament correcte, però, s'interessa només pel valor internacional i olímpic de Samaranch, ara bé, aquesta Catalunya políticament correcte (en molts casos encarnada per la progressia local), com es comportaria davant un mussolinià o un alt càrrec de Pinochet amb el currículum de Samaranch?

El govern alemany instal.laria una capella ardent en seu governamental per homenatjar a un antic membre del Partit Nacional Socialista alemany que no hagués rectificat públicament?

El pecat original de Samaranch és prou greu, perquè com a mínim algú es pregunti sobre la ideoneïtat dels homenatges de les institucions democràtiques dle nostre país.

La Vanguardia: La sociedad catalana despide hoy con los Reyes a Juan Antonio Samaranch

Avui: Jordi Pujol demana que es valori el conjunt de la trajectòria de Samaranch

Avui: Maragall qualifica Samaranch com "gran ambaixador" de Barcelona

Nació Digital: Vergonya nacional

Crònica: La premsa internacional es fa ressò del passat franquista de Samaranch

Bloc de Libertad Digital de José García Domínguez: Samaranch

Fotografia: Samaranch amb camisa blava, de genolls, jurant els principis del Movimiento, observat per Franco i Carrero Blanco, entre d'altres.

Commemorem la República Catalana

Commemorem la República,
perquè és des d'on ens impulsem cap a la llibertat!

Setmana de la República a Osona

Setmana de la República a Osona

El dia 14 d'abril farà 79 anys de la proclamació de la República Catalana per part de Francesc Macià, líder d'Esquerra Republicana de Catalunya.
Esquerra Osona hem organitzat algunes activitats emmarcades en La Setmana de la República, com ara una conferència de Jordi Ausàs, Conseller de Governació, una visita al Parlament de Catalunya (ara que fa 30 anys de la represa d'aquest) i a més batejarem la seu de Vic i d'Osona com a Casal Republicà de Marià Serra i Badell, l'alcalde republicà de Vic.
Podeu anar seguint la Setmana de la República a http://setmanadelarepublica.blogspot.com

Homenatge a les víctimes del conflicte: orgull i absències

El dissabte vaig estar orgullós de ser d'Esquerra Republicana de Catalunya i de formar part d'un projecte com el del govern de progrés de Catalunya.
Sí, en uns moments d'acorralament per part de l'opinió publicada d'aquestes dues opcions, és un gaudi poder assistir a l'homenatge a les víctimes d'Osona de la repressió franquista que es va fer al MIT de Manlleu.
Em vaig sentir orgullós que el govern del que en formo part hagi tirat endavant iniciatives a favor de la memòria històrica de les víctimes del franquisme com l'acte del dissabte.
Òbviament que en la guerra hi van haver abusos en ambdós bàndols, tampoc ara aquí faré una comparativa quantitativa ni qualitativa, només diré que les víctimes en la reraguàrdia de la zona republicana van tenir la seva rehabilitació (els màrtirs i los caídos) i es van recordar durant els anys de la dictadura de Franco. La transició amenaçava en comportar el pacte del silenci, un silenci injust per les víctimes davant l'autoritarisme feixista del general.
I orgullós em vaig sentir de compartir formació política amb l'alcalde de Manlleu, Pere Prat, que va acceptar acollir l'acte i ser-hi present. L'alcalde de Vic no ho va voler fer.
Va ser un moment molt dur veure l'homenatjat de Vic que era l'únic que no rebia el reconeixament per part del seu alcalde...
La Generalitat, a Manlleu i amb Pere Prat al capdavant, va fer justícia i jo me'n sento orgullós.
Apunts sobre la memòria històrica

Un tomb per la Catalunya carlina, sense carlins

Aquest cap de setmana ha estat un cap de setmana carlí.
He voltat per Solsona i comarca, el Berguedà i el Lluçanès, tota una ruta història nacional seguint el fil carlí de la història.
La veritat, però, és que no hem pogut seguir gaire el rastre carlí i hem visitat bàsicament elements medievals.
És una llàstima que no s'aprofiti la petja carlina a Catalunya i a més en aquestes terres, algunes d'elles havent esdevingut llocs claus en les múltiples guerres carlistes.
A més, historiogràficament és verdaderament interessant el carlisme, tot un moviment polític més complex que el "Pàtria, Déu i Rei", amb forts lligams a la cultura rural del complexa i canviant segle XIX català, en un context de tensions entre modernitat i antiguitat, una pugna entre el vell i el nou.
Si es pot fer la ruta dels càtars (molt ben explotada), per quan la ruta dels carlins?
Carlisme segons l'enciclopèdia catalana
El Carlisme segons Andreu Nin
Web del Partit Carlí de Catalunya

Vídeos de l'homenatge a Companys, a Vic

Vídeo de El9TV

Vídeo de Naciódigital (amb les paraules en homenatge a Marià Martí)

Homenatge a Lluís Companys

Els Fets d'Octubre, 75è aniversari ignorat pel poble català

Avui fa 75 anys que Lluís Companys, president de la Generalitat Republicana va proclamar l'Estat Català de la República Catalana, una proclama davant l'entrada al govern de la República Espanyola de la pre-feixista CEDA (wiki), en l'inici del que es coneix com a bienni negre republicà.

També cal sumar-hi la crisi institucional que provocava la impugnació de la Llei de Conreus, aprovada pel Parlament català, per part del Tribunal Constitucional Espanyol. Tot un torpede a la política agrària de la Generalitat.

En un acte de sobirania catalana i, segons els criteris de les aliances del catalanisme republicà, en solidaritat amb els pobles ibèrics (aquell vell somni de la cooperació de totes les nacions ibèriques en igualtat...), Lluís Companys va repetir el que va fer Francesc Macià poc més de 3 anys enrera, proclamar l'Estat Català, sumant els interessos socials i nacionals.

Aquest cop, però, l'exèrcit va reaccionar i va anorrear la proclama sobiranista de Companys (així com la revolta minera a Astúries) i es va anul.lar l'autonomia catalana i va acabar amb el govern català, amb Companys al davant, a la presó.

És un fet històric prou rellevant com perquè els catalans no l'eliminem de la nostra memòria col.lectiva, un moment més en la història (i un cop més no reeixida) on els catalans hem manifestat la nostra existència i la nostra voluntat de ser, malgrat els amenaces materialitzades hores després.

Els Fets d'Octubre varen ser un altre 11 de Setembre de 1714, potser amagats en el desastre de la Guerra de Franco contra la República (i Catalunya!) i la posterior repressió i dictadura nacionalcatòlica espanyola.

I enguany, en el seu 75è aniversari, el Fets d'Octubre no existeixen són ignorats o amagats. Aquesta és la pitjor derrota que podria patir Lluís Companys quan va proclamar l'Estat Català per la ràdio a tots els catalans.

PS: a Nació Digital, sí que recullen l'efemèride... Avui es compleixen 75 anys de la insurrecció del sis d'octubre

Contuberni català a la ONU?

..

En l'homenatge a Segimon Serrallonga, Jaume Ayats ens va explicar que "El cant dels ocells" és una cançó que va néixer com a cançó popular de joia per l'arribada de l'Arxiduc Carles, en la Guerra de Successió, a Barcelona. La lletra que ens van oferir el mateix Ayats i Sebastià Bardolet no deixava cap dubte: era un "himne" antiborbònic! Després ha anat evolucionant fins a ser... una Nadala.
Posteriorment, Pau Casals (wiki), segurament el millor intèrpret de "El cant dels ocells" en violoncel, es va declarar nacionalment català, fill d'una gran nació oprimida, just abans d'interpretar la peça suara esmentada. Tot en seu de l'ONU.
PS: hi ha un contuberni catalano-maçònic a l'ONU? mireu sinó aquesta imatge en la web dels Estats Units: http://www.america.gov/un-declaration.html

Avui és el dia de la República Catalana

..

Vídeo de l'Homenatge a Companys

Font: El9tv

Recordant els alcaldes osonencs assassinats per Franco

Ahir vàrem commemorar el 68è aniversari de la mort del president màrtir, Lluís Companys, assassinat pel règim espanyol franquista després que la Gestapo segrestés al president català.
Companys va ser l'únic president elegit democràticament assassinat en el marc de la II Guerra Mundial, va morir pel què representava: les llibertats nacionals i la justícia social a Catalunya.
En un altre país, Companys seria recordat amb solemnitat. Aquí, el conseller de la memòria històrica ho tracte com un tema familiar... i se salta els principis anti-feixistes.
En la commemoració d'ahir, els republicans osonencs també vàrem voler homenatjar la memòria dels alcaldes republicans osonencs assassinats per Franco durant la postguerra: Leandre Salomó, alcalde de Montesquiu, Pere Gorchs, de Perafita, Ramon Blasi, de Taradell, i Joan Portús, nascut a Torelló, alcalde de Sant Quirze de Besora. Podeu llegir uns apunts biogràfics en aquest enllaç.
Podeu veure la galeria de fotografies, d'Adrià Costa (bloc), de l'acte en aquest enllaç d'Osona.com.

Foto: d'Adrià Costa, extreta d'Osona.com