Acabar amb el "processisme" del referèndum pactat

Aquest estiu del 2016, el que ha marcat l'equador del mandat de Junts pel Sí a la Generalitat per establir la República Catalana, ens ha portat de nou al referèndum. Un referèndum en estereo, el referèndum pactat amb l'Estat Espanyol i el referèndum no subordinat a la sobirania espanyola sinó a la catalana, el què alguns anomenen RUI (referèndum unilateral per la independència).
Hom pot sentir-se enmig d'una roda de hàmster, que va donant voltes i voltes i no ens movem de lloc (o fins i tot tirem enrere). D'aquesta metàfora en són molt aficionats els que es confronten en un projecte independentista que va guanyar les eleccions del 27S i d'on en sorgeix un mandat independentista, un mandat, però, amb una majoria pírrica (malgrat encara ser majoria).
Del 27S en va sortir un full de ruta que havia de passar per crear unes lleis de transitorietat (de la legalitat espanyola a la catalana) i obrir un procés constituent, que havia d'acabar amb un referèndum sobre la constitució catalana aprovada, refrendant o no la República Catalana. Tot supeditat a què si hi havia una oferta per part de l'Estat Espanyol a fer un referèndum sobre la independència de Catalunya, amb pregunta i resposta clares i tot de caràcter vinculant. Tant la CUP com Junts pel Sí sempre han acceptat aquest fet.

CSQEP (Podemos+ICV-EUiA)
defensors del referèndum pactat al Parlament

Des del món dels Comuns (que inclou ICV i EUiA) s'ha anat remarcant que ells no donen suport a aquest full de ruta perquè els partits independentistes no van guanyar per més dels 50% dels vots (cal recordar que unes eleccions no es voten vots sinó diputats, igual que es van comptar regidors i no vots en les "constituents" del 31 que van desembocar en la República al 31). També esgrimeixen que la força a Catalunya rau en el consens del 80% de ciutadans que estan a favor del dret a decidir i no en el prop del 50% (amunt o avall) a favor de la independència.
I aquest món d'aquest esquerra emergent catalana s'encalla en una equidistància estèril entre l'independentisme i l'unionisme, agafant per bandera el referèndum pactat com a única solució vàlida. Aquí els acompanyen entitats o els sindicats majoritaris com són UGT i CCOO a Catalunya.
Curiós que ells que acusen sovint als independentistes de processistes (de recrear-se en el procés més que en avançar fins a la meta final) han caigut en el processisme del referèndum pactat, ja que en fan única bandera, però sense posar data límit a fer-lo, a més de no comptar amb ningú amb capacitat amb qui pactar aquest referèndum a Espanya.

Els líders de CCOO i UGT a Catalunya

Jo crec que realment la solució més neta i ideal és fer un referèndum pactat i vinculant, seria una via homologable a nivell internacional, però també a nivell espanyol i català. Malgrat tot, crec que si et bloquegen aquesta via, o actues per desbloquejar-la o bé busques un camí alternatiu, en aquest cas la unilateralitat (sigui un referèndum o una declaració d'independència).
Però centrem-nos en la hipòtesis del referèndum pactat. Si és el consens del 80%, doncs és una via que hauria de ser imparable (si tot aquest 80% de Catalunya empeny). Doncs això és el que s'hauria d'exigir al món dels Comuns, sindicats i entitats que estan pel dret a decidir. Marcar una línia d'actuació, un calendari i un objectiu que ens porti al referèndum pactat. això vol dir confrontació (pacífica) amb l'Estat, no descobrirem la sopa d'all si parlem de movilitzacions socials d'envergadura i continuada i lluita en l'àmbit econòmic (els sindicats tenen capacitat de fer vagues generals, es poden fer boicots de consum en sectors estratègics dels lobbies espanyol -per exemple les elèctriques, apagar cada dia 5 minuts la llum-). Pressionar de debò a l'Estat i el seu entorn del capitalisme del BOE (els que han convertit en Felipe Gonzalez en Mr X de l'IBEX i ha muntat un putsch al PSOE).
I si ni així ens en sortim, cal assumir que només queda la via unilateral per construir un Estat propi que respecti principis democràtics tant bàsics com donar la veu al poble.
La qüestió, però, és, està disposat el món dels Comuns i sindicats a liderar al costat dels independentistes una confrontació amb l'Estat sense un no retorn, una lluita per un referèndum pactat que pot desembocar en una independència unilateral en cas de bunkerització espanyola?
És aquí on rau acabar en el mite de la caverna del hàmster del referèndum pactat, és aquí on rau si els processistes del referèndum pactat van de debò.

De memòries històriques, 10 anys després

Avui fa 10 anys, en el meu antic blog, escrivia un apunt sobre la memòria històrica i com a vegades es confrontava la memòria històrica de la Guerra Civil del 36-39 amb la de la Guerra de Successió.

Jordi Guillot, històric d'ICV

Arran dels fets dels últims dies que van començar amb l'anunci de d'Ajuntament de Barcelona d'instal·lar una exposició davant el recinte del Born amb estàtues franquistes, amb un Franco eqüestre inclòs, i de l'espiral de declaracions de gent que forma part de les forces confluents en Barcelona en Comú i del seu soci de govern el PSC, m'ha semblat bé recuperar aquest escrit.

Daniel Mòdol, regidor del PSC a Barcelona

Abans de passar a l'apunt, però, només una reflexió. Conec al comissionat de Memòria Històrica de Barcelona, Ricard Vinyes, va ser (un bon) professor meu (és qui em va fer comprendre Gramsci i la Teoria del Valor de Marx, casi res!), en cap moment m'ha passat pel cap que l'exposició d'escultures franquistes en la via pública tingui res de neofranquisme (només faltaria!), però sí que és un error i una injustícia, quan les reparacions històriques a les víctimes del franquisme no són una realitat. Error o intenció política dels dirigents polítics de l'ajuntament de contraposar dues memòries històriques, la de la Guerra Civil i la Guerra de Successió, amb un identificació naïf en què la primera és la dels d'esquerres i la segona dels nacionalistes. Naïf, injust i pervers...
Però vaja, vull creure que ha estat sols un error i que no jugarien amb la memòria històrica en el replegament estratègic dels Comuns davant el procés d'emancipació nacional.
I ara sí, ja passem a l'apunt de fa 10 anys, Memòries històriques:

"Som en temps de recuperació de la memòria històrica. Hem d’escampar la boira espessa que hi ha damunt un passat, que va ser manipulat, mutilat i disfressat de sotana, camises blaves, de militars, policies i bigotis perfilats, sinistrament estrets damunt uns llavis i sota uns nassos que suportaven unes sinistres ulleres fosques.
(...) Però jo em vull aturar per reflexionar sobre la memòria històrica. Com a historiador, tinc clar que la història la escriuen i reescriuen els vencedors del present. I quan això es fa es posa èmfasis en alguns aspectes i d’altres s’ignoren.
A mi em preocupa que quan es parli de memòria històrica, es contempli una memòria de curta volada, que la memòria històrica del nostre país sigui la de l’oposició a la dictadura franquista i, massa sovint, molt limitat a l’oposició bàsicament del PSUC. Ningú negarà la seva importància, però tampoc cal oblidar d’altres oposicions. 
Però la memòria històrica també hauria de contemplar altres aspectes del nostre passat que expliqui el nostre present. Penso amb la guerra de Successió, amb el tràgic 11 de setembre de 1714 que ens va anorrear com a país sobirà.També podríem parlar de la Guerra dels Segadors o de secessió, que ens dóna el nostre himne, que canta la lluita dels catalans per la seva independència. Llavors, al 1640 també hi lluitava Portugal, que se’n va sortir.La recuperació de la memòria històrica, tinguem-ho clar, és un fet de justícia, però també una acció política. Les víctimes del franquisme necessiten una justícia que se’ls hi ha negat, els demòcrates ho hem d’exigir, però recuperant la nostra memòria col·lectiva no ens quedem aquí."

Comença la campanya més important de les nostres vides

Festa dels candidats de Junts pel Sí. Foto: Vilaweb

Quan avui passi un minut de les 12 de la nit, començarà la campanya electoral del 27S, unes eleccions que no són unes autonòmiques més, queda clar que tenen un caràcter plebiscitari sobre la independència de Catalunya. Malgrat que alguns s'entestin a negar-ho, la independència ha marcat la convocatòria d'aquestes eleccions i la ciutadania té molt clar quins són els recomptes a fer el 27 de setembre al vespre.
Jo formo part de Junts pel Sí, estic al comitè comarcal i al local, no he amagat mai els meus dubtes sobre una llista unitària independentista, però ser que ara és la millor eina que tenim els independentistes. Hagi es veu en totes les enquestes (Junts pel Sí sempre surt vencedora) i així es veu al carrer, aquesta candidatura il·lusiona a la gent a peu de carrer sobiranista.
Aquest espiral d'il·lusió contrasta amb la tebiesa, en els millors dels casos en les altres candidatures, possiblement perquè una proposta a la contra mai il·lusiona (ho sabem els que vam fer campanya pel No a l'Estatut retallat a Madrid) i perquè les terceres vies del pacte amb Espanya ja no se les creu ningú. No cal dir que el discurs de la por o de l'insult (nazis!) tampoc il·lusiona.

L'independentisme català en els darrers anys s'ha obert en un procés social digne d'estudi quan es pugui veure en perspectiva, hem superat aquella expressió sorruda de bona part de l'independentisme (encara algun en queda), fruit de cert purisme ideològic. Com tot moviment popular els matisos i els accents es fusionen espontàniament, i això és el que ha succeït en l'independentisme, on hem confluït una majoria social des diferents origens polítics, socials i generacionals, però amb un fil conductor: la confiança amb la gent, les ganes de lluitar per un futur millor i el somriure com a carta de presentació. Quan ha fallat algun d'aquests tres pilars, l'independentisme ha patit. I Junts pel Sí ho ha copsat, i es veu en cada plaça plena per la ciutadania per compartir un espai i un temps per parlar i escoltar sobre les possibilitats d'una Catalunya independent, i ho fem amb antics rivals de costat, que han posat la pausa en la rivalitat per aconseguir una fita per a tots, un Estat que ens sigui propi.

Pablo Iglesias en un míting a Rubí on va apel.lar al vot d'andalusos i extremenys. Foto: Ara

Serà una campanya dura, ja ho és la pre-campanya, amb un tots contra Junts pel Sí, des de l'unionimse explícit de PP (amb ministre de la Guerra inclòs) i de Ciutadans, també des de l'unionisme soft del PSC (amb Felipe González dient-nos etnicistes i nazis) fins a les terceres vies del neocambonià de Duran i Lleida i el seu lleial escuder Espadaler i la tercera via d'ICV i Podemos, amb el sempre enfurismat Rabell i un Pablo Iglesias, amb tuf etnicista, que apel·la el vot segons els origens de la gent (bufa!). Però tot això no deixa de reafirmar que són unes eleccions plebiscitàries que donen resposta a la consulta que l'Estat Espanyol no ens ha deixat fer.
Tenim un país nou que podem construir si la majoria vol, un país que comptarà amb els recursos òptims perquè, si els catalans ho volem així, el puguem fer més pròsper i just, i que sigui respectuós amb la nostra realitat cultural, històrica i nacional. I, també, perquè ningú apel.li l'origen dels cognoms dels catalans, com ara fan els polítics que venen de la metropoli  a fer mítings a Catalunya.
Comença la campanya més important de les nostres vides, i  l'hem de guanyar.

L'eina que tenim per fer la independència, #JuntsPerGuanyar

Junqueras i Romeva.  Foto: www.20minutos.es

Personalment jo m'he posicionat davant l'escenari de les eleccions plebiscitàries perquè els diferents partits polítics independentistes es presentessin per separat, obrint els seus espais propis (centre dreta nacionalista CDC, esquerra popular ERC i esquerra anticapitalista CUP) per tal d'arribar al màxim de votants possibles, donant resposta a la complexitat de la societat catalana. S'hauria hagut de pactar un punt comú al programa amb el camí a fer per fer la independència i presentar-se, amb el que es deia, una marca paraigua (Ara és l'hora, per exemple). El model eslovè de DEMOS.
Com ja he escrit, la clau per guanyar el plebiscit són els indecisos, els independentistes que voten altres opcions que CDC, ERC i CUP, gent que votaria independència, però que ara ha de votar un partit (o coalició de partits amb entitats) diferent al que han fet normalment.
La meva aposta no era una aposta tacticista, partidista, etc., per ser militant d'ERC, sinó que ho feia mirant dades de comportament electoral. És més, tot indicava que en aquest escenari, qui guanyaria les eleccions seria Artur Mas i CDC. El que compta, però és sumar majoria absoluta de diputats i, pel que diuen, també més del 50% dels vots.

Artur Mas

Després d'un trajecte, a vegades en forma de sainet del Pitarra, llarg i tortuós des que Mas va convertir la consulta del 9N en un procés participatiu, les tres forces polítiques independentistes han anat fent el camí amb més revolts dels que realment hi havia, signant acords com els acords27s.cat, que Mas deixa en paper mullat, amb conferències i contraconferències, amb pinces d'una banda i l'altra per fotre al del mig, amb girs argumentals plens de tensió dramàtica... i amb les entitats com ANC i Omnium renunciant a imposar un acord amb uns paràmetres mínims, sovint per les pressions externes, com ara, per exemple, els d'antics membres del secretariat nacional de l'ANC pressionant per terra, mar i aire per imposar les seves idees...
Tot plegat ha tingut un desllorigador que els historiadors valoraran (valorarem) segons el resultat final del procés, que té alguns pecats originals que esperem que no acabin de pesar més del compte.

Carme Forcadell i Muriel Casals. Foto: www.lavanguardia.com

Ara ja tenim llista unitària de CDC, ERC, Omnium i ANC, que pel que primer serveix, és per cohesionar el sobiranisme, acabant amb un debat de desgast que es feia insostenible a menys de 3 mesos per les eleccions.
Ara tenim una llista amb un cap de llista com Raül Romeva, ex-eurodiputat per ICV (ara que ICV s'alinea amb Podemos), que obre l'escletxa per tapar la via d'aigua de pèrdua de vots que suposava una llista que facilités que el plebiscit del 27s per la independència el convertissin uns i altres amb el plebiscit sobre Mas, a l'estil de Trias a Barcelona que tant malament va sortir a l'encara CiU. Romeva pot, si es sap jugar bé les cartes, donar resposta a la realitat que l'independentisme creixent a Catalunya està desplaçat a l'esquerra.
Romeva pot fer que el 27s, Josep Termes, l'historiador que va impulsar la tesi que la base real del catalanisme és popular i no burgesa,  i desmuntar la tesi de Soler-Tura que el catalanisme és burgès, un escenari que s'instil·la en la simplista i falsa dicotomia entra la dreta nacionalista i l'esquerra lerrouxista. La Catalunya dual del pujolisme (de la Catalunya fruit de la Transició), on el catalanisme era la dreta (CiU) i l'esquerra no podia ser catalanista (PSC-PSOE), una Catalunya dual que va trencar el govern de Maragall i que ara ha saltat pels aires amb la decomposició d'un PSC en vies de ser residual, amb més socialistes a fora que a dins, i amb una CiU que ha volat pels aires.
Ara ja tenim candidatura, la liderada per Romeva, acompanyat per Forcadell, Casals, Mas, Junqueras i molts més, al costat la candidatura de la CUP, que no s'hi ha volgut sumar. No era la meva opció, però ara és l'eina que tenim i hem d'anar a per totes! Anem d'anar #JuntsPerGuanyar

Quo Vadis ICV?

Foto: www.elperiodico.cat

Una setmana després que Mas contraposés l'independentista (com ell l'enten) al Si se puede i un dia després que sortís una enquesta a El Periódico que dibuixava un panorama pel 27S on un Catalunya en Comú que emulés el Barcelona en Comú d'Ada Colau guanyaria en vots les eleccions, Pablo Iglesias, ICV i Procés Constituent s'encaminen a una confluència electoral de cara el 27S.
Aquesta maniobra, que el temps dirà si tàctica o estratègica, ve precedida per un menysteniment de Pablo Iglesias als seus més que provables socis, primer la monja Teresa Forcades (descartant-la com la cap de llista, tal com ella es va autoproposar -ai, la supèrbia...) i després a Joan Herrera (ICV) i Jordi Nuet (EUiA), sense comptar el menyspreu total a IU a nivell estatal.
Amb aquest pas, ICV, més que confluir amb Podemos, s'hi sotmet, el que el PSUC sempre havia treballat per evitar respecte al PCE o la mateixa ICV amb IU, abandonant el paradigma nacional català com a marc polític, per abraçar l'espanyol que imposa la preponderància de Podemos. Amb això no vull dir que ICV s'hagi convertit en un partit unionista assimilable al PP o Ciutadans, però sí al federalisme (ai!) espanyol del PSC. Ja s'hi pot escarrassar l'històric d'ICV i independentista Jaume Bosch a traçar un discurs per justificar una via independentista a través de "Catalunya en Comú", però la realitat és que Pablo Iglesias aposta per un procés constituent espanyol que mai es farà realitat veient les previsions electorals estatals on Podemos quedarà segon o tercer.

Enquesta d'El Periódico, la primera amb Podemos i ICV junts, la segona per separat

Segurament  el fet de poder guanyar unes eleccions enlloc de ser el partit amb menys diputats, tal com indica l'enquesta d'El Periódico, és molt llaminer pels ecosocialistes, però el preu polític a pagar per passar de ser cap de ratolí a cua de lleó és tant gran que  a alguns ens fa feredat: trencar la tradició de partit sobirà encetada amb el PSUC entrant a la III Internacional, al marge del PCE, o persistir en una consulta sobre la independència que Espanya dirà que No, tantes vegades com se li pregunti.
I una última cosa que em ronda pel cap, el PSUC va asseure's a la taula amb l'AP de Fraga, amb l'UCD de Suárez i amb la CDC de Roca i Junyent i Pujol per fer la Constitució Espanyola, es va asseure amb CiU per fer l'Estatut de Sau i l'Estatut de Maragall, com a ICV, però ara no pot tolerar participar d'unes eleccions plebiscitàries al costat de CDC, ERC i la CUP?
Quina llàstima que els companys d'ICV no vulguin cridar "Si se puede, amb la República Catalana!"

Jaume Bosch: El sí-sí no és només de Mas
Entrevista a ElCritic.cat a Pablo Iglesias. Hi trobareu tot el que pensa dels seus futurs companys de viatge a Catalunya...

Unitat independentista

Ahir la política catalana, i més concretament la independentista, va viure un nou episodi del desencontre entre formacions independentistes.

Davant unes eleccions amb tints plebiscitàries i constituents, però que no són realment ni una cosa ni l'altra, era molt difícil aconseguir una candidatura única. Primer perquè part de l'independentista, la CUP, se'n va excolure ja d'inici. Després perquè es va fer a llum i taquígraf, més amb una voluntat exhibisionista que de negociació profunda; i, finalment, per les presses: s'havia d'obrir i tancar la negociació en un dia.

Si aquestes eleccions fossin a l'entorn només d'un sí o un no tot hauria estat molt fàcil, perquè tots els partits reunits i l'autoexclòs estan pel sí a la independència, ara i després de les eleccions. Però com ja he dit aquestes eleccions no són plebiscitàries. Són unes eleccions que en sortirà un Parlament que haurà d'impulsar o no un referèndum que haurà de preguntar o no si Catalunya vol ser un estat independent, un estat sobirà o fins i tot hi ha algú (ICV) que vol demanar si vol ser un estat federat a Espanya (sic).

Serà un Parlament que marcarà o no el tempo d'un procés d'emancipació nacional, si serà o no un procés a velocitat de la llum o a la d'un cargol, si s'aprofundira o no, més o en menys mesura, en les polítiques d'austeritat o de creixement. I el partits ahir reunits no tenen perquè està d'acord en tots aquests aspectes, tenint en compte que és més que provable una àmplia majoria (tant de bo no absoluta) de CiU, que encara més que enterrar la Puta i la Ramoneta l'haurien d'haver incinerat, no fos cas...

Quan en el debat públic previ a la cimera, hi havia qui volia bastir una opció d'esquerra sobiranista amb sectors polítics i electorals del desencís produït per un PSC enquistat en la pròpia supervivència orgànica, temorós del PSOE dominant, hi havia dirigents d'altres formacions presents en la cimera que rebutjaven, ja no la incorporació de socialistes díscols, sinó els votants socialistes sobiranistes!

Davant d'això, i sense comptar els interessos partidistes (de tots) en quan situar personal a les llistes, quina opció d'acord estratègic es podia arribar?

La unitat pre-electoral en democràcia està sobrevalorada, la unitat post-electoral està minusvalorada. La unitat només pot ser el resultat d'un acord profund i amb visió estratègica, llavors sí que és possible i real(ista). El que cal és bastir unes opcions diverses, que no busquin el canibalisme entre opcions independentistes, sinó l'expansió electoral de l'independentisme. I llavors aprofundir en un consens nacional que porti a bon port l'opció de preguntar clara i explícitament si la ciutadania catalana vol tenir un estat propi independent (recalco, independent) o no. I això, malgrat la fallida cimera d'ahir, és possible aonseguir a partir de les eleccions del 25N. I tant!

Una treva social per a la independència

El Govern espanyol de Rajoy va decretant autèntics fascicles de cop d’estat institucional en repetits divendres negres. Recentralitza, lamina l’autogovern municipal i autonòmic i desmunta un estat del benestar que encara no havia arribat a la seva màxima expansió. Aquestes decisions són imposades per una Europa que es mou entre l’austeritat calvinista de Merkel i els interessos dels anomenats mercats, que vol dir el capital internacional, que vol dir els poderosos globals que mouen els fils de l’economia global.
Catalunya viu una amenaça doble, un doble embat; el primer a les estructures institucionals i polítiques de la nació, a través de la invasió de competències i de l’estrangulament econòmic. El segon és als drets socials del poble català.
El president Mas i CiU es mouen en l’acció política seguint les seves tesis polítiques d’austeritat (llegiu retallades) per fer contents Europa, però creant un malestar interior creixent. Respecte Espanya, el president català voldria fer-se l’orni fins posar damunt de la taula un pacte fiscal que sembla que pivotarà més en ERC i ICV que en PSC i el PP, de moment. Però la soga econòmica en forma d’espoli fiscal cada cop escanya més.
Mas ha de tenir vista llarga. Si vol ser un mer nom més en la llista de presidents, gris, que només mira la tresoreria per pagar nòmines, s’emportarà el país per endavant, institucional i socialment. Catalunya necessita ja aclarir què passa amb el pacte fiscal, per saber si la transició nacional anunciada per CiU és un camí a la província o un camí a la nació plena. I això no ho decidirà Mas, ni Pujol ni Duran; això ho decidirà el poble català i la seva capacitat de mobilització política. I un cop tinguem el “no” de Madrid (que és el que tindrem), caldrà actuar.
Les condicions objectives ens porten a observar un procés independentista, de ruptura amb un estat caduc i col·lapsat econòmicament. Ara bé, CiU ha d’apagar els carrers, cal una treva social, perquè el consens que sempre reclama Mas, també està en l’àmbit social.
El consens nacional per a la independència necessita als aturats, als autònoms, als dependents i els seus familiars, els funcionaris i els comerciants. Sense poble, no hi ha nació.

Publicat a Nació Digital

Independència i socialsme

Fa setmanes, va aparèixer a la llum pública que socialistes del Penedès manifestaven per escrit que eren partidaris de la independència de Catalunya. Avui, una socialista osonenca il.lustra, la Dolors Collell, antiga Delegada d'Educació a la Catalunya Central, és notícia a Osona.com perquè ha twittejat que dóna suport als socialistes penedesencs.
El temps ens dirà si són moviments de cara al congrés del PSC de la tardor o si són moviments de caràcter electoral de cara les municipals (la Dolors Collell és parella del candidat del PSC de Manlleu, que es va posicionar en contra de la independència durant el 13 D -podeu mirar un vídeo del "no-debat" arràn d'això al Consell Comarcal) i molts dels socialistes penedesencs són alcaldes.
És sabut que entre l'electorat i dins mateix de cada partit hi ha independentistes, malgrat que aquests partits no ho siguin, com és el cas de CiU, PSC i ICV.
Sóc de la opinió que cap força política en solitari portarà Catalunya a la creació d'un Estat Propi, malgrat que sigui necessari de forces polítiques eminentment independentistes que moguin la centralitat política cap a aquesta opció. ERC ho ha fet en la darrera dècada, concloent amb el col.lapse institucional Catalunya - Espanya, que va eclosionar el 10J. Jo sóc dels que crec que políticament estem més a prop que mai de la indèndència, des de les darreres no-nades republiques catalanes del 31 i del 34 del segle passat.
Ara bé, el necessari és que els partits majoritaris o la majoria de partits parlamentaris (que no és el mateix) assumeixin la tesi independentista, amb l'horitzó clar, però el camí també (ai, aquest camí que sempre s'oblida...). Però de res servirà que es fossilitzin sectors indpendentistes minoritaris en partits que no ho són.
No és el mateix que un partit sigui independentista, que no que tingui independentistes dins seu. Sobretot si són minoritaris. Mireu si no la CiU dels 80 i 90, i, de moment, l'actual.
S'ha de crear un pol polític independentista, amb programa social i econòmic, que pugui portar a la majoria de partits polítics al consens de la via independentista, sent consciens que no tots els partits ho poden acabar assumint. ICV (o no) i CDC és possible que tard o d'hora se sumin a la via independentista. Però el PSC i la UDC de Duran...?

D’IPes i ILPes... Acatem la sentència?

Després de la sentència del TC, Esquerra va dir: “no acatarem la sentència”.
No acatar la sentència volia dir, primer: no acceptar que la voluntat dels catalans expressada en les urnes està subjecte a ser coartada per l’Estat espanyol i, segon, que el xoc de legitimitats entre Espanya i Catalunya es materialitzava.
Ahir, la Mesa del Parlament va fer marxa enrere després que CiU i ICV es sumessin al bloc del PP i PSC en contra de l’acceptació de la IP (Iniciativa Popular) per fer una consulta sobre la independència de Catalunya. Esquerra es va quedar sola...
La IP és una fórmula recollida en la Llei de Consultes Populars que va aprovar el govern català fa uns mesos. La marxa enrere arriba després que el Consell de Garanties Estatutàries dictaminés que fer un referèndum sobre la independència estava fora de l’ordre constitucional, malgrat dir que tots els processos d’independència el món mundial s’han fet al marge dels ordres constitucionals on estaven reclosos. Una obvietat!
Tampoc cal oblidar que els dictàmens d’aquest consell no és vinculant, no té valor jurídic, només polític. És a dir, que CiU i ICV van fer marxa enrere per motius polítics, no legals.
Tot seguit es va votar si s’acceptava una ILP per fer una consulta també per la independència, al marge de la Llei de Consultes, perquè aquesta llei estava sentenciada pel TC.
Cal acatar la sentència i impulsar la ILP en lloc de la IP?
Potser és complicat d’entendre que es voti a favor de la IP i no de la ILP, però era acatar la sentència del TC (votar la ILP) o no (apostar per la IP). Jo no acato la sentència!
I que no ens enganyin! que Esquerra no va votar en contra de fer un referèndum per la independència, s'hi va quedar sola!

PS: Unitat... unitat... unitat per a fer què?!

Resposta a Iñaki Escudero: Parlar d'independència és parlar de crisi

Al final l'he trobat! he trobat l'article que denúncia que s'imposa el debat independentista, sobre el dret a decidir. L'he trobat al bloc de l'amic Iñaki Escudero.
L'Iñaki és d'EUiA, per situar-lo políticament, d'esquerra esquerrana i federalista. El post l'escriu arran d'un article de fons, de Miquel Macià sobre si hi ha independentistes a ICV (en Macià diu que sí, però com més aprop s'està de la cúpula, menys independentistes hi ha i, a més, creu que EUiA encara allunya més ICV de l'independentisme).
La tesi de l'Iñaki és que el dret a decdir és un debat imposat, com el de la burka (sic), una cortina de fum per no parlar de la crisi, que fa que hi hagi d'haver un posicionament entre el blanc o el negre. Primer de tot, dir que posar la burka al costat de l'independentisme és una mica barroer i demagog, sobretot si l'argument de l'Iñaki és que de burka no n'hi ha o n'hi ha molt poques a tot Catalunya.
Ara no entraré en la burka (prometo fer-ho més endavant), però crec que si l'Iñaki creu que el debat idenependentista és imposat, lligar la burka i l'independentisme, ja no et dic res...
El què lamento més de les tesis d'Escudero és que caigui en el tòpic, de certa esquerra catalana, que això de l'independentisme és una cortina de fum per tapar els problemes socials.
Ja ho va apuntar un intel.lectual llavors del PSUC, i més endavant ministre del PSOE, Jordi Solé Tura: el nacionalisme català és burgès. És a dir, el nacionalisme (i l'independentisme) són eines d'una classe social, la burgesa.
Ja creia que estava una mica desfasada aquesta tesi, però l'Iñaki la desenterra, suposo que fruit de veure que al costat del debat socioeconòmic, a Catalunya bull el debat sobiranista, sobre el dret a decidir. Bé, més que el costat van relligats.
Que per ell no sigui prioritari no vol dir que no ho sigui pel país, però s'ha d'entendre que li dolgui, sobretot perquè en un debat "identitari", que en diu ell, EUiA queda dil.luida.
El fet de situar el debat independentista en el factor "identitari" mostra que hi ha qui s'ha quedat ancorat als 80 i principis dels 90.
L'independentisme ha virat del sentiment a l'interès, de la identitat al benestar, del nacionalisme romàntic al sobiranisme social. No entendre això, és fer un anàlisi equivocat o desfasat. Només cal veure que en les consultes sobiranistes que es van fent, no hi ha campanyes identitàries, les coses van per una altra banda. Espoli fiscal, infraestructures, col.lapse de l'Estat de les Autonomies, etc. Clar, que llegint el bloc de l'amic Iñaki, per ell les consultes són actes propagandístics d'una minoria...
És clar que ha de ser frustrant pels federals catalans veure com la panacea federalista, del camí del mig, està esdevenint una utopia i que, al costat, l'independentisme va agafant substància i cos, però això no ha de fer que com que el món no gira cap allà on volem diguem que ens enganyen.
El debat sobre l'independentisme no és imposat, Iñaki (com tampoc és identitari). Parlar d'independència és parlar del dret dels pobles a decidir, és parlar de dotar-nos d'un estat que doni resposta a la nostra societat en el context global, que ens sigui útil per sortir de la crisi (com Espanya demostra que és incompetent).
Parlar d'independència és parlar de crisi.
La independència en sí no ens evita la crisi, però està clar que Espanya se'ns emporta cap avall, avall, avall...

Bloc de l'Iñaki Escudero: Debats imposats: del burka a la independència
Miquel Macià, a Nació Digital: Hi ha independentistes a ICV...?

Catalunya i Espanya cara a cara. Prenem una decisió?

La unitat del catalanisme és una idea que que tenim innoculat en l'ADN polític del país. Aquesta unitat, però, s'ha donat en escassos moments històrics i d'una forma efímera. Car, el catalanisme no és res més que la voluntat de defensar els interessos de Catalunya com a poble i, ara, ja obertament com a nació.

Ara bé, en el catalanisme hi conviu el federalisme, l'autonomisme i el sobiranisme. En un moment de crisi oberta (obertíssima) entre Catalunya i Espanya, les contradiccions internes dins el catalanisme afloren.

Ja les vam poder veure amb la retallada (primera) de l'Estatut que ara volen acabar de fer l'esquilada final.

He escrit més d'una vegada que la unitat està bé, però unitat per a què?

El catalanisme federalista i autonomista, llegiu PSC, ICV i CiU, han volgut que la resposta unitària sigui la de renovar el Tribunal Constitucional. Aquesta és una resposta políticament adolescent, tal com diu Lluís Pérez Lozano al seu bloc.

El problema és la Constitució Espanyola, és a dir Espanya. Ells es volen tal com es mostren i no conceven per a res una Espanya plurinacional. La nació catalana no és possible dins l'Espanya constitucional (democràtica!).

El catalanisme autonomista vol enquistar-se en un posicionament anti-històric. La història ja ha superat l'autonomisme de fer la viu viu i parlar amb eufemismes. L'autonomisme és un carreró sense sortida, tapiat amb un mur que és la Constitució.

Catalunya i Espanya estan cara a cara essent una contradictòria a l'altra.

Que Catalunya salti el mur és la única solució per nosaltres. I potser per l'Espanya democràtica.

La Vanguardia: Duran alerta de que peligra la España constitucional

La Vanguardia: Moncloa exige lealtad institucional a Castells por anteponer Catalunya a "nuestra vinculación con el PSOE"

Naciódigital: El sector «gore» del Constitucional escriu la nova ponència de l'Estatut

Naciódigital: Puigcercós: «A Madrid, ningú agafarà el telèfon»

Naciódigital: Aprovada la resposta del Parlament al TC

ICV i CiU: Catalunya nació de "quita y pon"

Ara resulta que s'ha muntat un escàndol perquè es va posar traductors en una visita d'una delegació nicaragüenca al Parlament de Catalunya.

El castellà el saben parlar tots els diputats, però la llengua pròpia de Catalunya i d'ús normal al Parlament és el català (amb algunes excepcions, normalment de Ciudadanos).

S'ha de negar el dret a un diputat català a parlar la llengua pròpia del seu país en seu parlamentària? Jo crec que no, durant massa segles el català ha estat bandejat de les institucions públiques.

PP i Ciudadanos s'han esgargamellat! El PSC parlen d'igualtat de llengües oficials al Parlament (que la demanin al carrer i a la premsa també! i que no oblidin quina és la llengua "pròpia" del Parlament i el dret als diputats de no haver de canviar de llengua) i l'ecosocialista Lluís Postigo i el convergent Fernández Teixidor (ex-CDS)(wiki) diuen que en moments de crisi això no toca.

Algú coneix alguna altra nació de quita y pon (i sense traductor!) , com proposen ICV i CiU en aquest tema? Jo no.

Quina nació normal precindeix dels drets lingüístics perquè hi ha crisi? Que tothom parli en anglès al Parlament Europeu, que hi ha crisi! Què hi dirien els espanyols i francesos?

En moments de crisi, saben quan retallaria jo? 9 milions d'euros anuals

Article de Josep Maria Sòria: País maravilloso, on ens convida a aprofundir en una deconstrucció nacional que no aplica a Espanya...

Sobre Fernández Teixidor: apunt de Jordi Castellana i aquest fil a El Racó Català

Primer pas fet: moció en suport a les consultes entrada al registre

Avui he entrat al registre de l'ajuntament la moció per donar suport a la organització d'una consulta sobre la independència, per part de la Comissió Onze de setembre de la Vall del Ges.

La moció, que es va fer arribar a tots els grups i es basa en la de Decidim.cat, es presenta al Ple a proposta de CiU, ERC i ICV. A primera vista sembla que bé, perquè sumant els vots dels tres grups tenim majoria de vots favorables, al marge del que faci el PSC, que ni es va presentar a la reunió convocada per la Comissió Onze de Setembre ni ha volgut subscriure la presentació de la moció. Així doncs, sembla que el vot serà negatiu, segurament el fet de comptar amb una diputada com a regidora ha marcat la pauta del grup municipal.

A Torelló, el PSC té 7 regidors, CiU 6, ERC en tenim 3 i ICV-CdG 1. De moment comptem amb el vot favorable d'Esquerra i Iniciativa, és a dir, 4 vots a favor de la moció. Si comptem que el no en tindria 7 (els del PSC), fa que CiU pugui fer possible que s'aprovi la moció malgrat l'alcaldia estigui en mans del PSC. Clar, que també pot fer que no s'aprovi...

I escoltant les paraules de Cristina Sala a la televisió fa una setmana i que el grup encara no hagi definit què votarà (malgrat subscriure la moció), sembla indicar que no sigui tant clar que el vot de CiU sigui favorable, ans el contrari.

Podria ser que CiU hagi presentat la moció amb ERC i Iniciativa, però no hi voti a favor al Ple. És estrany, però és així (i ja ha passat algun altre cop...).

La setmana que ve, a la junta de portaveus prèvia al Ple del dia 26 d'octubre, en parlarem i es començarà a clarificar l'escenari.

Article publicat al setmanari Torelló: "Què pot fer Torelló per la independència?"

Eleccions europees. Catalunya: ningú pot estar content

Ahir van ser les eleccions al Parlament Europeu.
Els resultat d'aquestes a Catalunya són el paradigma d'unes eleccions on ningú pot estar content. Des de la baixa participació als resultats de tots els partits, ningú pot felicitar-se sense un sentit agre a la boca.
Un 37'54% de participació va més enllà de la distància que la societat pot sentir per les institucions europees. Una participació tant baixa va lligada a una desafecció cap a la política. Són temps tèrbols en un país que se sent nació (amb tots els accents que es vulgui) però que no té els recursos per superar una crisi que sacseja totes les dimensions de Catalunya: l'econòmica, la social i la política.
En quan als partits el PSC guanya però perd 7 punts respecte les anteriors europees i és la força de govern que perd més punts, molts!
CiU recupera la segona posició (guanya 4,5 punts) però no aconsegueix imposar-se a les forces que l'aparten de la Generalitat.
ERC manté el diputat que ja tenia, malgrat totes les circumstàncies externes i internes, però perd més del 2 punts de vots respecte les últimes europees i no acaba de trencar la inèrcia de perdre de vots. De nou queda en quarta posició després del PP.
El PP guanya a l'estat, però a Catalunya perd la segona posició malgrat guanyar 0,5 punts.
ICV pot està contenta per mantidre el diputat que moltes enquestes li posaven en dubte, però perd més d'1 punt, quedant-se amb un 6,1% del vot, i depèn absolutament d'IU per mantenir representació.
La dreta puja i l'esquerra baixa, l'oposició puja, però no sembla posar en alerta la majoria governamental. Clar que unes europees no serveixen d'extrapolació a cap elecció, bàsicament per la participació, però cal tenir-ho en compte.
Bé, jo sí que estic content perquè l'Oriol Junqueras estarà a Brusel.les, perquè confio amb les seves capacitats i el seu patriotisme.
Nació Digital: Eleccions Europees
La Vanguardia: El PSC gana las elecciones en Catalunya y CiU arrebata la segunda posición al PP
Avui: Avís al Tripartit
El Periódico: El descens no amarga la victòria socialista

Per Franch, ahir no devia ser fàcil felicitar a ERC

El Ple d'ahir va ser un d'aquells on l'alcalde no acaba del tot content amb l'oposició, en aquest cas amb Esquerra.
El fet de posar damunt de la taula la insuficiència de les bonificacions a les tarifes de la nova piscina i el fet de no avalar la conclusió del cas Anonizados, on l'ajuntament ha acabat desprenent-se de patrimoni (2 pisos al centre de Torelló, on segons l'alcalde ha de ser un privilegi viure-hi) i més de 450.000€, a més de requalificar els terrenys que s'haurien d'haver expropiat i que no s'ha fet i que han quedat en mans dels demandant de Torelló.
L'alcalde no ha acabat amb gaire bona cara ni després d'acabar el tema de la piscina amb un "ho hem fet bé" i el tema del cas Anonizados, amb un "defenso com ha actuat l'ajuntament fa 12 anys i ara".
Fruit d'aquest malestar perquè no hem dit amén a tot, li ha provocat un lapsus confonent l'antic CAP de la Plaça Nova amb el Club o bé felicitant a Iniciativa enlloc de a nosaltres.
Si es fa un equipament cívic i per a joves al Club som nosaltres que estarem contents, no ICV que el volia a l'antic CAP l'espai per a joves (per això van dir No al Pla de Barris...).
Clar, que potser ahir, no devia ser fàcil per Franch ser còmplice amb ERC...

Simbologia autonòmica de Catalunya: pilar de la "Catalunya autonomia"

Ha sortit a la premsa que el Tribunal Constitucional espanyol retallarà les referències nacionals als símbols catalans com la Senyera o Els Segadors.
Quan hi havia tot el debat estatutari es parlava de tres pilars innegociables per tenir un Estatut de caràcter nacional, que suposés un salt qualitatiu respecte l'anterior. Aquests tres pilars eren el finançament (concert econòmic a la catalana), competències i caràcter nacional.
Amb el pacte de Mas i ZP els fonaments de l'Estatut es va perdre en la fumera de la nicotina nocturna de la reunió. És per això que vaig votar en contra de l'Estatut retallat pel líder convergent i el president espanyol, recolzats per Unió, Iniciativa i el PSC.
Malgrat tot, l'Estatut retallat va ser aprovat en referèndum pel poble català. Espanya, però, no en tenia prou amb el ribot de Guerra i el Tribuna Constitucional torna a agafar les tisores amb els símbols nacionals.
Si volem construir estat català a través dels nostres marcs polítics, hem de defensar la Catalunya nació amb els seus símbols nacionals. L'embat del poder judicial espanyol és contra el concepte nacional de Catalunya. No és identitarisme, no caiguem en la temptació! No podem construir l'estat català sense recursos, competències ni sense nació. Tres pilars i tres fronts, ara toca atacat el flanc de la condició nacional de Catalunya. No podem cedir, perquè, si Catalunya no pot tenir símbols nacionals, si no pot ser nació, haurà valgut la pena tot un procés estatutari tant galdós com el que hi va haver? Som una Catalunya nació o una Catalunya autonomia?

Un vespre amb l’escola concertada

Ahir al vespre vaig estar en un acte organitzat per les patronals de les escoles concertades, una autèntica demostració de força, prop de 2000 persones al Palau de Congressos de Catalunya.
Era un acte perquè la LEC contempli a l’escola concertada. Concretament, vaig acompanyar al diputat de la comarca a una taula rodona amb membres dels grups parlamentaris catalans.
Alguns van dedicar més esforços a parlar de la LEC i d’altres a fer mítings polítics.
Per resumir les aportacions, podríem dir que Rafael López (PP) va adoptar un to populista, mitingero, fent ús de la paraula llibertat gairebé a dotzenes, aixecant ovacions de la platea. Enl de Rajoy té bona oratòria.
Qui no jugava a camp propi era la Dolors Camats (ICV), que va basar el seu discurs en una justificació dels posicionaments ecosocialistes davant la concertada. Ningú la va aplaudir, fins que més endavant va reclamar uns aplaudiments. Llavors els va tenir.
El socialista Daniel Font va fer un discurs de gestoria i administració, no en va és del partit del Conseller Maragall.
La convergent Irene Rigau sí que jugava a camp propi, la gent tenia ganes d’aplaudir-la i ella, en alguna ocasió, parlava de la concertada en primera persona del plural. Aplaudiments i minuts extra en la clausura de la taula rodona. El leitmotive: llibertat d’elecció.
I, finalment, en Freixanet, d’ERC, es va situar en la centralitat, invocant el Pacte Nacional i la voluntat de consens i, a l’hora de parlar de llibertat, també va parlar d’igualtat i responsabilitat. Els aplaudiments, doncs en la centralitat, ni molt ni poc.
Abans de la taula rodona va parlar Ramon Tremosa, tot un candidat europeu parlant de l’escola concertada i va clausurar el Conseller Maragall, mentre li sonava el mòbil.
Bloc de Josep Maria Freixanet: Jornada de l'escola privada concertada sobre la LEC

Candidatura catalana a Europa: que hi ha algú?

Flotava per l'ambient pre-congressual quina seria la futura candidatura on aniria Esquerra.
¿Buscaríem una candidatura amb partits nacionalistes i regionalistes peninsulars al marge dels que pactin amb CiU, moltes vegades més minoritaris i no sempre d'esquerres (mirem el cas balear: UM amb ERC i PSM amb CiU, en les darreres eleccions)? o buscaríem una candidatura sols d'independentistes dels Països Catalans, bascos i gallecs? o bé buscaríem una "candidatura catalana", d'unitat i a favor dels interessos nacionals a la UE?
Jo he apostat des d'un principi per buscar candidatures que siguin coherents, i per mi la coherència va lligada a dues opcions: o de grup parlamentari o nacional.
Si és la primera opció, Esquerra hauria de treballar per crear una candidatura que encaixés perfectament amb el grup parlamentari de Els Verds - Aliança Lliure Europea (wiki), així que no seria descabellat fer una candidatura amb partits que sols aportarien diputats a aquest grup parlamentari i coherent ideològicament: esquerra, ecologia, respecte a les minories i dret a l'autodeterminació des pobles, entenguem doncs ERC, ICV, EA, Aralar, PSM, BNG, CHA.
L'altra opció seria la de fer una candidatura de solidaritat nacional i transversal ideològicament. Una candidatura que defensi la llengua, els interessos estratègics catalans i el dret a decidir dels catalans. Aquí s'hi podria sumar tothom qui estigués còmode en aquestes demandes.
En el passat consell nacional, Joan Puigcercós ho va defensar i el dilluns el partit ho va presentar, ara ja sabem quina és la prioritat dels republicans. Fins i tot hi ha hagut moguda al facebook.
La pregunta és si hi ha algú a l'altra banda per defensar el país al marge dels apriorismes partidistes.

Amb el Freixanet per la LEC

Avui el matí he acompanyat el Josep Maria Freixanet, diputat d'ERC, a la concentració que havien convocat diferents entitats de l'àmbit educatiu, que s'ha fet davant el Parlament.
Era una convocatòria que buscava la millora de la LEC, no la oposició. En Freixanet hi anava a escoltar i a dialogar.
Hi havia moltes banderes d'ICV i d'EUiA, que tendia més a l'oposició a la LEC, però reclamant coses que ja es preveu.
Podeu llegir l'apunt del bloc del Freixanet i alguns enllaços de diferents mitjans. Veureu la disparitat d'assistents i com es parla molt d'oposició a la LEC. A vegades amb contradiccions entre titular i notícia...
El Debat.cat: ERC i ICV es plantaran demà davant el Parlament contra la LEC
3/24: Els contraris a la llei d'educació es manifesten davant el Parlament
La Vanguardia: Miles de personas se manifiestan contra la ley de educación frente al Parlament de Catalunya

L'oportunisme anti-independentista

L'anti-independentisme català és viu i molt fort a casa nostra.
Té moltes formes. Una és la més primària de l'escopit, la bilis i el cop de puny. L'altra és la de l'status quo que aposta per la sociovergència (o socioduranisme) immobilista.
També trobem la utòpica, la que creu en la utopia d'una Ibèria confederal, quan a Ibèria, no hi ha ningú que es vulgui no federar, a excepció de sectors del PSC i d'ICV. Amb ui us federareu o confederareu, nois?
A més, hi ha els oportunistes, el qui aprofiten la conjuntura per arremetre contra l'independentisme català, amb una inconsistència molt gran.
La Vanguardia publicava la setmana passada un article, Adiós Independencia, on parlava que l'independentisme escocès estava acabat perquè davant la crisi financera que afecta el sistema bancari britànica, el Banc Nacional d'Escòcia (els directius del qual són independentistes) ha hagut de ser rescatat per Londres. Com es pot demanar la independència si davant d'una crisi és la metròpoli qui t'ha de salvar?
En Galeano, per si hi havia algú que no havia entès el motiu de la notícia de La Vanguardia, fa el símil explícit (calia?) entre Escòcia i Catalunya, amb La Caixa pel mig.
Com es pot ser independentista si l'Estat de la metròpoli t'ha de salvar els bancs davant la crisi?
Doncs ben senzill, per tenir un estat propi perquè salvi els bancs com i quan calgui, o és que una Escòcia o una Catalunya independent no tindria estat?
A més, podria ser que Espanya salvés una caixa andalusa amb els calers dels catalans. Potser per això la independència de Catalunya no agrada gens...