Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris economia. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris economia. Mostrar tots els missatges

dimecres, 20 d’abril del 2016

El capitalisme en la democràcia dels lobbies mata


 Ahir al programa Sense Ficció, de TV3, van tractar, al reportatge "Pastilla busca malaltia", el tema de la comercialització de medicaments a persones que no els necessiten i dels interessos del sector de la indústria farmacèutica, que a més aconsegueix ampliar els límits de malalties o fins i tot crear-ne de noves, arribant a situacions surrealistes com el d'aconseguir que s'observi a les persones tímides com a receptors de medicaments.
Hi va haver una dada que va fer realment feredat, als EUA, el 20% de persones consumeixen psicofàrmacs, quan el normal és que només el 4% l'haurien de prendre.
Els medicaments mal administrats tenen conseqüències que poden ser dramàtics, com el de la degeneració de la salut fins a la mort, inclòs el suïcidi.
Els controls públics i governamentals són claus per protegir la salut, quan el sector del medicament recau en el sector privat amb ànim de lucre. Les empreses farmacèutiques, com a tal, tenen un objectiu de benefici econòmic i posaran en pràctica tot el què les lleis i la regulació permeti, com en tots els sectors.
Com en qualsevol sector econòmic, les relacions endogàmiques politico-econòmiques tenen conseqüències sovint en format de conflicte d'interessos, que en el cas dels sectors que afecten la salut de la gent arriba a resultats dramàtics.
George W. Bush (www.laradiodelsur.com.ve)
Als EUA, on els lobbies tenen un paper central en la política, fruit de la normalització del finançament privat dels partits polítics i dels polítics en sí, fruit d'un sistema d'elecció molt personalitzat en els candidats (a la presidència, a congressista a senador, a governador, a alcalde, etc). Aquest escenari comporta que l'acció de l'executiu i dels legislatiu (i també del judicial, doncs els fiscals i els jutges, així com els sheriffs són elegits electoralment) estigui condicionada la seva acció segons de qui depengui econòmicament per suportar les campanyes d'elecció i reelecció de presidents o congressistes.
A Washington, tothom sap que hi ha els congressistes de les asseguradors sanitàries, que siguin del partit que siguin votaran sempre de qualsevol reforma sanitària real  que augmenti el poder públic i debiliti el privat de les asseguradores. És un exemple. En el cas de les farmacèutiques també existeix, i essent un dels sectors més poderosos amb un lobby ben poderós (centenars de milions de dòlars es gasten per pressionar la política americana), candidats a la presidència sovint estan condicionats pels dòlars de les farmacèutiques.
Si a més els lobbies poden comprar mitjans de comunicació a través d'accionariat o publicitat, ja tenim l'alineació d'astres a favor dels interessos privats concrets enfront de l'interès del bé comú.
Obama fent campanya per la reforma sanitària
 (monsieurdevillefort.files.wordpress.com)
A Europa, cada cop anem convertint la nostra democràcia liberal de tall socialdemòcrata a una democràcia liberal a l'estil americà, neoliberal, afavorint l'augment i supremacia del sector privat enfront del públic (només cal veure quan la UE forçava i força a privatitzacions de sectors estratègics com l'energètic o el financer). Però per més inri, la UE és un cos institucional sense control democràtic real (ni pel Parlament europeu ni pels governs estatals), amb uns lobbies cada cop més influents establerts a Brusel.les, prop dels alts funcionaris que porten el timó europeu.
Anem en compte, perquè la suma del capitalisme i de les democràcies corporatives dels lobbies pot ser (i ja és) letal.

Llegiu aquest article sobre el paper del lobbing que fa el sector farmacèutic en la política americana en temps de George W. Bush: Industria farmacéutica: el mayor 'lobby' de Estados Unidos
També podeu llegir l'efecte de la reforma sanitària light d'Obama: Farmacéuticas y aseguradoras ni ganan ni pierden con la reforma de Obama o bé aquest: Obama se enfrenta a las farmaceúticas, aseguradoras y hasta su propio partido por la reforma del sistema de salud

dimecres, 2 de desembre del 2015

Estat Islàmic (ISIS): Les respostes a ISIS (III)

L'acció terrorista de l'ISIS (Estat Islàmic d'Iraq i el Llevant, en anglès, o Daesh, acrònim en àrab) al cor d'Europa ha suscitat una reacció del món occidental davant aquesta organització de terrorisme jihadista que compta amb un protoestat que abasta un territori de part de l'Iraq i Síria, major que alguns països europeus.
En les nostres societats s'ha instal.lat un debat sobre quina és la resposta a aquest terrorisme.
S'ha de tenir en compte que aquest terrorisme no és el d'una organització com les que hem entès fins ara, ni les del segle XX de robatoris a bancs, segrests, bombes i guerrilla urbana, ni la del segle XXI, amb Al Qaeda i la seva xarxa de grups afins que actuaven autònomament a partir de l'objectiu terrorista genèric, emès pels seus líders, el més conegut, Bin Laden. Grups autònoms o els coneguts com a "llops solitaris", que actuen individualment, i que a vegades sorgeiexen de les mateixes societats que ataquen.
L'ISIS per començar compta amb el control d'un territori, que comprèn recursos naturals com el petroli que fa que sigui autosuficient financerament, establint un protoestat amb moneda, lleis, fronteres (més o menys mòbils), exèrcit i govern. Això ni les organitzacions revolucionàries d'extrema esquerra, o grups de reacció d'extrema dreta o organitzacions d'alliberament nacional del segle XX no hi comptaven, sinó que teníen governs que els patrocinaven (i finançaven i entrenaven). En el cas d'AlQaeda, tampoc ho trobem, a pesar del patrocini dels Taliban afganesos, la xarxa terrorista de nuclis autònoms d'AlQaeda no controlaven territoris en forma més o menys d'Estat. A més, aquest protoestat és la base d'acollida permanent de persones que hi arriben d'arreu i s'hi estableixen. A més, hi ha una política d'extensió i conquesta territorial, al marge dels atacs terroristes en ciutats estrangeres.
L'ISIS compta amb col.laboradors i executors en les societats diana dels atacs, ciutadans i residents a països europeus, alguns nascuts en aquests mateixos països són els protagonistes d'atacs terroristes, com en el cas de París. Aquesta "quinta columna" ja la trobàvem en Al Qaeda (no, normalment, en el terrorisme del segle XX).
Davant aquest escenari, del què és ISIS, com s'organitza i com actua, calen respostes a diferents nivells.
A. En l'espai del protoestat de l'ISIS a Iraq i Síria
Sukhoi-25, avió rus en servei a Síria contra ISIS (www.rt.com)
La política d'Estat de l'ISIS per una part és una fortalesa, ja que dóna un referent material i sòlid als seus seguidors (potencials i reals), el fet de comptar amb un Estat que organitza (brutalment) una societat és materialitzar les proclames dels ideòlegs i propagandistes d'aquesta jihad salvatge i sectària. Bin Laden vivia de la propaganda de les accions terroristes i de la demagògia discursiva, l'ISIS del Califa Al-Bagdadi ha materialitzat en un Estat els principis i discursos sostinguts per ell.
Mapa del petroli en mans d'ISIS (www.voltairenet.org)
La reposta a aquesta realitat ha de ser, doncs, la resposta a un Estat agressiu i expansionista. I què vol dir això? doncs bloqueig econòmic, bloqueig d'armes i acció militar.
ISIS viu autònomament de l'exportació de petroli, que només pot sortir per fronteres en governs fins ara no obertament hostils, que s'han mantingut en l'ambigüitat i en l'hostilitat oberta a Síria, rival número a la regió de l'ISIS. Aquest països segueixen el perfil d'Estat aliats als EEUU i als seus aliats, així que tallar aquesta via d'exportació hauria de ser senzill. Amb el bloqueig de la venda d'armes, seria similar.
El protoestat d'ISIS (www.lahistoriaconmapas.com) 
Sense recursos econòmics ni d'armes, o bé restringits, la debilitat del protoestat de l'ISIS seria un fet. Per acabar del tot, només hi hauria la via militar, d'aliança àmplia a la regió, no seria una tasca senzilla ja que hauria d'incloure enemics regionals com Turquia i Aràbia Saudita amb Síria i Iran, a més de Rússia i els EEUU.
És un fet que els atacs dels EEUU i aliats per aturar l'ofensiva de l'ISIS al Kurdistan iraquià (concretament a la capital amb inversions milionàries en el sector del petroli de països occidentals) i els atacs aeris russos contra l'ISIS a Síria, van i estan essent efectius en l'expansionisme territorial de l'ISIS protoestat.
B. En el front intern en els països occidentals
Òbviament la via militar dins les mateixes fronteres d'un no és una via, aquesta és la policial de prevenció, investigació, abortament i detencions dels terroristes i de les seves accions.
L'exèrcit a la Torre Effeil (www.infobae.com)
Però veient els perfils mitjans dels musulmans residents o amb nacionalitat europea que actuen al servei de l'ISIS, veiem que hi ha un problema de fons socioeconòmic i que té conseqüències en la convivència en la diversitat cultural.
La guetització de molts barris perifèrics de les principals ciutats europees, en comunitats formades per persones d'origen immigrat, a vegades de segona i tercera generació, ja, on les taxes d'atur i la criminalitat són el pa de cada dia, borses de marginalitat estructurals que no albiren cap futur digne a nivell col.lectiu ni individual i que atien la frustració, la drecera més eficaç cap a l'odi.
Les contradiccions de les societats capitalistes han emergit amb fervor en aquesta gairebé dècada de crisi econòmica, on bona part els europeus, d'origen o fruit de l'emigració, més frustrats s'han refugiat en l'identitarisme i en la religió més fonamentalista.
Si mirem els europeus d'origen, veurem que bona part dels votants de partits de l'extrema dreta com el Front Nacional o l'UKIP veuen de les antigues fonts electorals comunistes. L'extrema dreta identitària en l'àmbit religió musulmà ja sabem què és.
Així, cal concloure que l'acció policial i la repressió no és la única via de solució del problema de l'ISIS dins les nostres fronteres, cal treballar en l'àmbit socioeconòmic per reduïr, sinó acabar, amb les contradiccions de les nostres societats capitalistes, que aboquen a la lumpenització de bona part de les nostres classes populars, i que ja no es refugien en el nihilisme cuotidià, sinó en bona part en l'extremisme identitatri ultranacionalista o fonamentalista religió.
C. En els països musulmans on hi ha la pressió d'ISIS
Una realitat clara, però sovint invisible, tant invisible com els mateixos musulmans en el conflicte, és que les víctimes musulmanes de l'ISIS i d'aquest jihadisme salvatge són superiors a les persones que atreu a lluitar sota la seva bandera d'odi, sang i obscurantisme.
Però no podem oblidar que el fluxe de persones que veuen en l'ISIS un horitzó vital, tant individual com col.lectiu també va creixent.
Islamofòbia: la por als musulmans (www.playgroundmag.net)
Sembla indicar que l'adscripció a ISIS no és tant una qüestió de fanatisme religiós sinó d'adscripció a una via, podríem dir-ne, d'esperança. Un flotador on agafar-se en un naufragi col.lectiu de moltes societats. La desesperança és el motor més normal per fer al camí cap a l'ús de les armes, inclosos els cinturons bomba.
Sí en l'apartat A, apuntava l'acció militar, en el C hem d'apuntar inevitablement i com a condició sine qua non que s'ha de fomentar els consensos interns en el sí dels estats víctimes d'aquest terrorisme que té adeptes, i ajudar aquests consensos fomentant el desenvolupament social i econòmic.
Clar que afirmar aquesta necessitat, quan en la mateixa UE hi trobem una ruptura de consensos interns, entre les demandes del poble sobirà, expressat en el vot democràtic i les imposicions d'institucions supraestatals, com l'FMI, pot fer que aquesta idea de consens i equilibri en aquests països només sigui un brindis al sol...

En conclusió, la meva opinió de com respondre a la realitat imposada per ISIS i per la seva pròpia realitat, no defujo la idea de l'acció militar, perquè ISIS compta amb un "Estat" propi, amb recursos propis, i ha quedat demostrat, que ISIS ha retrocedit a Síria quan ha començat a actuar l'aviació russa coordinada amb l'exèrcit de Damasc, i les regions kurdes quan els kurds han estat armats convenientment o han tingut suport directe dels EEUU des de l'aire per preservar la capital kurda iraquiana.
Però l'ús de la força militar i la policial, no poden ser les úniques accions, s'ha de tallar amb la font humana que va cap a ISIS (i abans AlQaida), en les boses de marginació, social, econòmica i cívica, exclosos que busquen horitzonts, des de la ràbia i la frustració.
Hi ha, sobretot des de posicions progressistes o bé humanistes cristianes que advoquen per l'educació, però l'educació davant les desigualtats socioeconòmiques estructurals, necessiten altra medicina, que apunta cap al sistema capitalista on estem instal·lats.

Estat Islàmic (ISIS): El conflicte sirià a Occident (I)
Estat Islàmic (ISIS): Síria, capital París (II)

dimecres, 21 d’octubre del 2015

La factura de la llum, i els intressos de classe del PP

(www.ara.cat)
Ha saltat a la palestra pública la factura de l'electricitat. Bé, relativament, perquè amb una cerca a mitjans de comunicació clàssics costa trobar la informació en els seus digitals i en d'altres, lligats a sectors del capital i la dreta madrilenya ho encaren de forma esbiaixada o parcial.
Segons un estudi del doctor en Economia per la Universitat d'Oxford, David Robinson, la factura de la llum espanyola és la que ha pujat més, en termes relatius a occident i es situa entre les quatre més cares de la UE.
Gràfica de www.elmundo.es 
En aquest estudi, Robinson desgrana la factura de la llum i ens mostra que la majoria del cost de la factura és de la "cunya governamental", impostos, vaja, que suposa més del 50% del cost enfront de la creació d'energia, el subministra i la xarxa. I el creixement dels preus en el període 2008-14 es dóna precisament en la "cunya governamental", a més de la xarxa, però no així de la creació de l'energia i els seu subministra.
I què hi trobem en aquesta "cunya governamental"? doncs impostos que cobreixen polítiques energètiques públiques, ajudes al sector miner, els sobrecostos de portar electricitat a les illes, l'IVA entre d'altres. I totes aquestes despeses, que recauen en els consumidors, fa que tothom pagui per aquests conceptes quan paga la seva factura, que per cert, tindrà un cost del voltant dels 60€ malgrat no es consumeixi gens d'electricitat.
Aquesta situació és d'una injustícia de gran envergadura, en aquest cas no fruit dels interessos eminentment privats de les empreses, sinó de la visió no redistributiva de la fiscalitat per part dels governants.
El Dr. David Robinson (estatico.sabemosdigital.com)
L'Estat social del benestar es basa en redistribuir la riquesa, no a través de l'expropiació dels bens de producció (i per tant de les plusvalues) si no a través dels impostos que financen serveis públics, com ara l'educació, la sanitat, etc. La qüestió és que la fiscalitat, per facilitar el sentit redistributiu ha de ser progressiva, és a dir que es pagui segons renda. Que pagui més qui més tingui.
Les polítiques neoliberals imperants arreu des de la dècada dels 90, des de la caiguda del bloc socialista, han anat laminant els sistemes redistributius, i en temps de l'actual crisi les mesures imposades a Europa (bressol del -pretès- capitalisme social) han estat les retallades i l'augment de la pressió fiscal però a través d'impostos no progressius (no redistributius) com l'IVA, on tothom paga el mateix, tingui la renda que tingui.
Aquesta opció de fiscalitat respon a un interès de classe dels qui governen, i precismanent aquests interessos de classe no són de les classes populars ni mitjanes, si no de les altes i les elits econòmiques, moltes de les quals situen capital en paradisos fiscals (que no tributen en els seus propis estats).
David Robinson proposa passar part de la "cunya governamental" als pressupostos de l'Estat, en lloc d'estar a la factura de la llum. Òbviament això vol dir generar més despesa pública, el que comporta o bé retallar altra despesa o bé augmentar ingressos, és a dir, pujar impostos. Si aquests impostos fossin progressius (redistributius) passaríem de la injustícia de pagar tots els ciutadans per igual, a haver-ho de suportar més qui més té.
Però aquest escenari d'injustícia social en la factura de la llum, no és la única realitat injusta existent. Si observem el període de creixement desorbitat de la factura de la llum a Espanya, veiem que es tracta dels anys de la profunda crisi financera i del totxo: 2008-2014. En aquest període la pobresa ha crescut espectacularment (29% de la població en situació de risc de pobresa i encara més alt en el cas dels infants i els ancians), apareixent el què es coneix com a pobresa energètica (és a dir, no tenir calefacció, llum ni aigua calenta perquè no es pot pagar la factura).
Les portes giratòries en el sector energètic (ullsvermells.com)
El Parlament de Catalunya va aprovar una llei al respecte, es va tombar al constitucional a instàncies del govern del PP. La llei preveia que les empreses elèctriques no podien tallar la llum per impagament. En un estat oligàrquic i de portes giratòries com és Espanya, us imagineu quina és la raó per la qual el govern del PP va tombar la llei de Pobresa Energètica?

... I com afecta el projecte Castor de Florentino Pérez a la factura del gas? "Los consumidores de gas pagarán 4.731 millones por el cierre de Castor"

dissabte, 4 de gener del 2014

El 2013, com el 2009, el gas apuntala el poder internacional de la Rússia de Putin

Fent una mica d'endreça a l'ordinador, he trobat un article que vaig publicar el 2009 a l'Esquerra Nacional, la revista d'ERC. L'article era sobre els conflictes oberts entre la Rússia de Putin i Ucraïna i Geòrgia. Amb la primera república ex-soviètica, Rússia va fer servir el gas com a arma, en la segona, va fer les armes de foc per contrarestar la il.luminació bel.licista del president georgià de llavors.
En el tram final de l'any, hem vist com Kiev, la capital d'Ucraïna, s'inundava de manifestant pro-europeus davant la retirada del seu govern de la taula de negociacions amb Brusel.les per retornar a la taula de negociacions amb Moscou per tal d'integrar Ucraïna en la Unió Aduanera Euroasiàtica, que abasta bona part de l'esfera geogràfica de la URSS.
Els manifestants habituallats de banderes ucraïneses i europees (també alguna d'ultranacionalista de partits parafeixistes) esperaven que els europeus de la UE posessin tota la carn a la graella perquè Ucraïna signés un acord d'associació amb la UE. No va ser així, qui sí que ho va fer va ser Putin, amb una rebaixa del costa del Gas, acordat amb el president (pro-rus) Ianukovitx. Immediatament les manifestacions es van anar desinflant, així com l'interès de Brusel.les i de les televisions occidentals.
El Gas és, i era ja en el 2009, l'arma amb què relligava la seva inflència imperial la Rússia de Putin. Va guanyar llavors i ha tornat a guanyar ara.
Podeu llegir l'article referit anteriorment: La Guerra Freda de l'energia

Algunes notícies sobre el conflicte intern a Ucraïna sobre la UE i la Unió Aduanera Euroasiàtica:
Tots els articles referents a la Unió Aduanera de la revista Sputnik
RIANovosti: Medvedev: "Ucraïna podria seguir els passos de Grècia i Xipre si s'associa amb la UE"
Rusia Today: Rússia lluita per integrar Ucraïna a la Unió Aduanera
CIDOB: Nicolás de Pedro: "La Unió Aduanera ¿Integració Euroasiàtica o resurgir neoimperial rus?"
El País: "Ucraïna es debat entre dos mons"
324.cat: "Enèsima manifestació de l'oposició ucraïnesa"
El Periódico: "Rússia abarateix el gas i inverteix 15.000 milions € a Ucraïna"
Extramurs.cat: "Ucraïna dóna un cop de porta a la UE"

dilluns, 28 de maig del 2012

La Marató: caritat o justícia?

A mi, com segurament a la majoria de catalans que ho han vist a la televisió, m’ha impactat l’anunci de La Marató de TV3 contra la pobresa. Veure un nen, persones grans, joves i de mitjana edat al voltant de cinc cadires, quan ells en són sis, disposats a jugar a un macabre joc de la cadira, que quan pari la música un d’ells quedarà exclòs, és un plantejament molt emotiu i dur.
Amb aquest anunci, TV3, la televisió pública, és a dir amb el suport dels poders públics catalans, encara una Marató que segur que serà ben exitosa, com totes les que han fet. Fins ara se centraven sobretot amb maratons televisives per captar finançament per la investigació de malalties. La solidaritat dels catalans finançava part d’aquestes investigacions. El moment en què mostraven el marcador amb els diners recaptats era un dels moments emblemàtics del show televisiu solidari.
Ara bé, el plantejament de La Marató contra la pobresa em crea un rebuig perquè la trobo injusta. La pobresa no es soluciona amb solidaritat, en tot cas se'n pal·lien els seus efectes. Hi ha diversos casos de moviments socials que actuen contra els efectes de la crisi i encaren els efectes d’aquesta en forma d’exclusió social i pobres a base de la caritat i la solidaritat. Cal reconèixer la gran tasca del voluntariat i dels moviments socials, però les institucions públiques han d’anar més enllà.
Però la pobresa, que afecta al 20% dels catalans, com la crisi que vivim té un origen de responsabilitat i l’origen del problema rau en la injustícia i els abusos, i la solució radica en la justícia. Estem vivint un moment en què es lamina capa a capa l’estat del benestar i la redistribució de la riquesa a través d’uns serveis públics que van des de la sanitat, a l’assistència social, però també en l’educació i en d’altres, com el transport públic, polítiques d’accés a l’habitatge, polítiques actives d’ocupació o eines de reinserció social com el PIRMI, que permeten el desenvolupament de la ciutadania en la nostra societat, sense deixar ningú pel camí. Estem colgant el poble català a l’empobriment i al risc d’exclusió ara i pel futur. Davant l’anunci de La Marató, no hauríem de centrar els esforços a solucionar la manca d’una cadira, sinó en saber on és i qui la té, i disposar-la a la societat.
Només un apunt, l’any passat La Marató de TV3 va recaptar gairebé 9 milions euros, el nou president de Bankia va ser indemnitzat per sortir del BBVA amb 69 milions euros. Un altre: el frau fiscal a Catalunya és de 16.000 milions d'euros anuals.

Publicat a Nació Digtial

dilluns, 14 de maig del 2012

Bankia, els miserables poderosos

De Bankia, ja podem dir que és el símbol de la crisi econòmica financera de l’Estat Espanyol, aportant tots els elements que han portat a l’economia espanyola en el sotrac capitalista més gros de la història.
Només recordar la imatge de Rodrigo Rato, frustrat delfí d’Aznar i ministre espanyol impulsor de la febre del totxo, i a José Luís Olivas, fugaç president valencià, de transició entre el Zaplana de Terra Mítica i el Francisco Camps dels vestits enjudiciats (i no inculpats), acordant la fusió de Caja Madrid i de Bancaja, fa feredat. Polítics que fan de banquers. L’altre cara de la moneda dels banquers de Goldman Sachs i Lehman Brothers que fan de polítics. Polítics financers i financers polítics que han portat a la ruïna una economia desbocats en l’especulació immobiliària i que seguidament desmantelles l’estat del benestar de mitja Europa. Endogàmia que fa tuf de casta.
Com a ciutadà, és humiliant veure que tot plegat se salva amb diners públics, nacionalitzant la part central de Bankia (per segurament tornar-la a vendre, ningú es planteja cap alternativa...), i indemnitzant a un Rato dimissionari, quan més que cobrar diners per la seva marxa, potser el que hauria de fer és pagar, davant la justícia.
Els poders polítics establerts a la Moncloa, juguen amb el xantatge de deixar sense estalvis a molts clients de Bankia, per no deixar caure el banc, però no demanen responsabilitats a ningú. Que diferent el tracte entre els desnonats i els alts directius de la banca... I no oblidem que qui substitueix a Rato és un tal José Ignacio Goirigolzarri, que en el seu moment va cobrar 57 milions d’euros per sortir del BBVA!
A hom li queda un regust terriblement amargant veient com la democràcia constitucional i europea en què vivim, té les mans de mantega davant abusos tant grans de gent tant poderosa. Queda la sensació d’impunitat dels poderosos, dels miserables poderosos.

Publicat a Nació Digital

dimarts, 3 d’abril del 2012

Un Eliot Ness pel frau fiscal

El govern espanyol ha anunciat un pla contra el frau fiscal, que suposa fer aflorar les rendes no declarades, ja vinguin de fora o de dins l’Estat espanyol, tot aplicant un nou gravamen especial del 10%, el què ve a ser una amnistia fiscal. Així que es passa d’un pla contra al frau a una amnistia fiscal pels fraudulents.
No hi ha dades molt clares, però diverses fonts apunten a què el frau fiscal és superior al 20% del PIB, apropant-se al 25%, deu punts superiors que la mitjana a la UE. Trobem que el 60% del frau fiscal es concentra en empresaris (47%) i autònoms (13%), segons un estudi de l'Institut d'Estudis Fiscals, organisme depenent del Ministeri espanyol d’Hisenda.
Al meu parer, un frau fiscal tant gran no sols té un origen de voluntat delictiva. Podríem dir que la manca de prestigi de les estructures estatals, propi dels estats mediterranis (ho podem veure també amb la importància de les xarxes familiars en l’atenció i l’assistència social, enfront les estatals) sumada a una política fiscal desequilibrada, per dir-ho d’alguna manera, fa que les praxis incorrectes en la fiscalitat per part de petits empresaris i autònoms sigui molt important. I si a Catalunya, país de petits empresaris i autònoms, hi sumem una pressió fiscal més gran sumada al dèficit fiscal, la suma és...
Ara bé, si veiem les principals tipologies de frau fiscal, veiem que hi ha el blanqueig de diners provinent d’accions delictives com el narcotràfic, els paradisos fiscals i llavors les factures falses, trameses d’IVA i el frau fiscal immobiliari. La primera tipologia és plenament i conscientment delictiva en tot el procés. La segona, la dels paradisos fiscals, és una via eminentment a l’abast de grans fortunes. És en aquests actors fraudulents (grans empreses i grans fortunes) on trobem les enginyeries fiscals per cometre el frau fiscal, el gran frau fiscal. És aquí on s’ha de concentrar els esforços en perseguir el qui defrauden.
L’amnistia fiscal de facto de Montoro i Rajoy als fraudulents és una manera de blanquejar diners de grans fortunes, que quedaran impunes en el futur, perquè l’Estat no s’haurà dotat de les eines ni de les lleis necessàries per acabar amb una xacra que es carrega le principi redistributiu de l’estat del benestar, a través de la fiscalitat.
L’Eliot Ness ibèric no perseguiria un Al Capone que es salta la Llei seca, sinó a tots els que submergeixen i evadeixen fortunes.

Publicat a Nació Digital

dilluns, 5 de març del 2012

El Vell i el Nou

Quan es parla de l'inici del XX a la història es sol dir que aquest segle comença després de la I Guerra Mundial i de la Revolució Soviètica, amb la fi d'un món antic i arcaic que va deixar pas un món on emergien noves formes de governar-se, econòmicament i políticament i on l'epicentre històric s'aniria apartant del monopoli europeu exercit per Londres i París i es desplaçava cap a una bipolaritat entre Washington i Moscou, un cop esclafada l'horror nazi. Un món bipolar on dos imperis, dues ideologies i dues filosofies socioeconòmiques s'encaraven arreu del món.
En la última dècada del XX i la primera del XXI hem vist la substitució d'aquest món bipolar per un, primer, dominat per l'occident capitalista i, després, per un món multipolar que veia com es despertava l'orient xinès i que s'encenia un món islàmic aixafat per sàtrapes corruptes i amb un fonamentalisme popular emergent i, sovint, armat. Però en aquesta segona dècada del XXI podem constatar que la crisi de les velles estructures s'aguditza, i veiem com es transforma l'ordre del nostre món, on s'esfondra el capitalisme especulatiu i financer, hegemònic en els darrers feliços anys; on grans països fins ara subalterns com la Xina, la Índia, el Brasil o la Rússia postsoviètica emergeixen a base d'una població àmplia i jove o bé a través de l'exportació de matèries preuades i imprescindibles arreu del món.
Al nostra entorn, veiem com la UE s'oblida del projecte de casa comuna de l'Europa social i es transforma en una Europa al servei de Berlín i les seves exportacions, i on Goldman Sachs marca l'agenda política i econòmica. Veiem un Estat espanyol on trontolla la monarquia, però no bufen aires de llibertat democràtica i de les nacions que de moment hi formen part, sinó que es viuen episodis de violència policial enfront adolescents valencians, es prepara un escenari de desmantellament de part de l'estat del benestar, atacs a la llengua catalana i el tabú, si és que mai ha existit, de la recentralització comença a prendre forma.
I a casa nostra, vivim la crisi de l'autonomisme català, castrat i deslegitimat pel Tribunal Constitucional i asfixiat per un espoli fiscal inassumible per cap país.
El que coneixíem fins ara, s'ha convertit en vell i agonitzant, però el nou, el futur, encara no ha pres forma, perquè les alternatives encara no s'han imposat. Podran els països emergents substituir els EUA i Europa? S'imposaran les tesis més neoliberals i l'esquerra sabrà redefinir-se amb postulats propis? La UE es podrà reconvertir en la casa comuna social dels europeus o acabarà sent el mercat comú alemany? I els catalans, serem capaços de recuperar el nostre propi estat o sucumbirem a l'Espanya centralitzadora? Fins que el nou no substitueixi el vell, estarem en crisi, i si volem formar part del nou, no podem defallir.

Publicat a Nació Digital

dimecres, 24 d’agost del 2011

L'Estat del Benestar no és un dret

En la meva darrera columna d'opinió publicada Nació Digital, vaig escriure sobre l'Estat del Benestar. Després de dècades de consolidació a l'Europa Occidental, sembla que sigui ja un dret adquirit, però la crisi i les mesures que imposen organisme com l'FMI o els principals estats de la UE als països amb problemes financers, tendeixen cap a la retirada de la despesa pública, que en algun moment ha de suposar una retirada parcial de l'Estat del Benestar.
Hem de ser conscients que l'Estat del Benestar va ser introduït per primera vegada per l'autoritari canceller prussià Otto Von Bismark com a treva per la lluita de classes i les pulsions revolucionàries de part de la classe treballadora. Una fita per les classes més humils, a canvi d'abandonar la via revolucionària. Siguem-ne conscients de tot plegat en uns moments que es presenten reactius a la despesa pública.
Podeu llegir l'article d'opinió a L'Estat del Benestar no és un dret

dijous, 14 d’octubre del 2010

Bons de deute públic, una eina utilitzada també per Jordi Pujol

La Generalitat ha emès bons per a ciutadans per fer front a la complicada situació que tots plegats vivim.
Els genets de l'apocalipsi del "quan pitjor, millor" ja han començat a trotar i a fer-se acompanyar de les trompetes del fatal destí.

Emetre bons de deute públic és un recurs financer dels estats, sembla que la Generalitat no ho ha de poder fer ni en la pitjor crisi des de fa moltes dècades. Segurament sense el dèficit fiscal la cosa no estaria tant malament.
Fins i tot CiU, que ara s'apunta al concert econòmic (benvingut, però una mica tard, que ara toca el dret a decidir!), sap que els problemes financers de la Generalitat és una qüestió estructural, no qüestió d'un govern.
Us deixo dos enllaços interessants als respecte, un del conseller Huguet i un altre de Pere Aragonès, que contextualitza històricament l'emissió de bons a Catalunya, amb època Pujol inclosa.

Bloc de Josep Huguet:
Bons de la Generalitat
Bloc de Pere Aragonès:
L'emissió de bons del govern de Catalunya: 1941, 1920, 1933, 1934, 1936, 1985, 1986 i 2010
La Vanguardia: El Govern venderá bonos a particulares a 1000€
La Vanguardia:
El gobierno de Pujol recurrió a los bonos porque no llegaba a pagar las nóminas

dilluns, 27 de setembre del 2010

dimarts, 21 de setembre del 2010

La crisi amb regust a frankfurts i hamburgueses

Entre frankfurts i hamburgueses casolanes es poden tenir grans converses, sobretot si hi poses salsa d'hamburguesa, mai igual que la del McDonald's imperialista, però prou bona.
Amb regust encara de la mostassa que inundava la salsitxa enorme vaig sentir una gran frase: "La vaga més bèstia des del crack del 29 i no tindrà cap culpable. La crisi se'ns mostra com un esperit vaporós". Bé, van ser dues frases.
És ben veritat. Patim una gran crisi econòmica, d'aquelles sistemàtiques que ens han de portar a un nou escenari, on la cobdícia especuladora s'ha emportat per endavant un tret identitari dels catalans: les caixes, un model únic i que molts observadors internacionals "al.lucinaven" (no trobo cap paraula millor).
Ens hem d'ajustar el cinturó, hem de congelar pensions, retallar sous i despesa pública, retallar (o aniquilar) plantilles dels sector industrial i fer plans de salvament del sector financer. Per arribar on?
La societat paga la crisi. La societat... tots! però qui és el responsable? qui ha d'assumir la responsabilitat?
Ah, sí... el 29 de setembre hi ha vaga general. Demanarem responsabilitats als causants? Sabrem dirigir les proclames?
Com diu el clàssic, "La verdad está allí fuera", serem prou valents per acceptar-la i fer-hi front?

dijous, 17 de juny del 2010

Resposta a Iñaki Escudero: Parlar d'independència és parlar de crisi


Al final l'he trobat! he trobat l'article que denúncia que s'imposa el debat independentista, sobre el dret a decidir. L'he trobat al bloc de l'amic Iñaki Escudero.
L'Iñaki és d'EUiA, per situar-lo políticament, d'esquerra esquerrana i federalista.
El post l'escriu arran d'un article de fons, de Miquel Macià sobre si hi ha independentistes a ICV (en Macià diu que sí, però com més aprop s'està de la cúpula, menys independentistes hi ha i, a més, creu que EUiA encara allunya més ICV de l'independentisme).
La tesi de l'Iñaki és que el dret a decdir és un debat imposat, com el de la burka (sic), una cortina de fum per no parlar de la crisi, que fa que hi hagi d'haver un posicionament entre el blanc o el negre.
Primer de tot, dir que posar la burka al costat de l'independentisme és una mica barroer i demagog, sobretot si l'argument de l'Iñaki és que de burka no n'hi ha o n'hi ha molt poques a tot Catalunya.
Ara no entraré en la burka (prometo fer-ho més endavant), però crec que si l'Iñaki
creu que el debat idenependentista és imposat, lligar la burka i l'independentisme, ja no et dic res...
El què lamento més de les tesis d'Escudero és que caigui en el tòpic, de certa esquerra catalana, que això de l'independentisme és una cortina de fum per tapar els problemes socials.
Ja ho va apuntar un intel.lectual llavors del PSUC, i més endavant ministre del PSOE, Jordi Solé Tura: el nacionalisme català és burgès. És a dir, el nacionalisme (i l'independentisme) són eines d'una classe social, la burgesa.

Ja creia que estava una mica desfasada aquesta tesi, però l'Iñaki la desenterra, suposo que fruit de veure que al costat del debat socioeconòmic, a Catalunya bull el debat sobiranista, sobre el dret a decidir. Bé, més que el costat van relligats.
Que per ell no sigui prioritari no vol dir que no ho sigui pel país, però s'ha d'entendre que li dolgui, sobretot perquè en un debat "identitari", que en diu ell, EUiA queda dil.luida.

El fet de situar el debat independentista en el factor "identitari" mostra que hi ha qui s'ha quedat ancorat als 80 i principis dels 90.
L'independentisme ha virat del sentiment a l'interès, de la identitat al benestar, del nacionalisme romàntic al sobiranisme social. No entendre això, és fer un anàlisi equivocat o desfasat.
Només cal veure que en les consultes sobiranistes que es van fent, no hi ha campanyes identitàries, les coses van per una altra banda. Espoli fiscal, infraestructures, col.lapse de l'Estat de les Autonomies, etc. Clar, que llegint el bloc de l'amic Iñaki, per ell les consultes són actes propagandístics d'una minoria...
És clar que ha de ser frustrant pels federals catalans veure com la panacea federalista, del camí del mig, està esdevenint una utopia i que, al costat, l'independentisme va agafant substància i cos, però això no ha de fer que com que el món no gira cap allà on volem diguem que ens enganyen.
El debat sobre l'independentisme no és imposat, Iñaki (com tampoc és identitari). Parlar d'independència és parlar del dret dels pobles a decidir, és parlar de dotar-nos d'un estat que doni resposta a la nostra societat en el context global, que ens sigui útil per sortir de la crisi (com Espanya demostra que és incompetent).
Parlar d'independència és parlar de crisi.

La independència en sí no ens evita la crisi, però està clar que Espanya se'ns emporta cap avall, avall, avall...


Bloc de l'Iñaki Escudero:
Debats imposats: del burka a la independència
Miquel Macià, a Nació Digital:
Hi ha independentistes a ICV...?

divendres, 4 de juny del 2010

No és crisi per a reis i futbolistes


L'Espanya paradoxal ens colga en el seu magma d'insults a la intel.ligència.
Ens reclamen aprimar el sector públic i prestacions socials com les pensions, ens demanen sortir de la crisi fent que el sector públic renuncii a ser part activa del consum, creant demanda i promovent la producció i la oferta.

Salvem a qui ha provocat la crisi econòmica sense cap contrapartida.
Escanyem els humils retallant l'estat social i mantenim institucions caduques devoradors de recursos econòmics, com la monarquia, i primem a multimilionaris vestits amb pantalons curts en 600.000€ per representar a un estat que té una xifra oficial del 20% d'aturats.

Espanya és crisi i nosaltres mesells, encara... Adéu, Espanya?

Avui.cat:
L'Hospital Clínic factura uns 25.000€ per l'estada del rei
Vilaweb:
ERC demana suprimir les primes pel mundial, que serien de 14 milions si guanyen
SMS25.cat:
La Casa Reial s'estreny el cinturó amb un pressupost anual de "només" 9 milions d'euros
Crònica.cat:
La Monarquia Espanyola ens costa 33 milions d'euros l'any
La Vanguardia:
Campeones en primas
Article de Jose Maria Font a Nació Digital:
Crisi econòmica: és la cultura

divendres, 14 de maig del 2010

ZP l'amortitzat

"Apoyaré!" i no va recolzar...
"No recortaré las políticas sociales!" i retalla...
Zapatero ha encarat els dos majors reptes de les seves legislatures governamentals fent promeses, que al final no compleix.
Segurament José Luis Rodríguez Zapatero és el president de govern espanyol des de la restauració de la monarquia parlamentària que ha basat el seu fer en el simbolisme, en els cops d'efecte. Per això és ZP.
Llegint o escoltant alguns spin doctors sembla que la política és això, imatge i posada en escena. Però la veritat és que després dels grans discursos, dels grans eslògans i de les grans imatges, cal saber i voler governar, assolir els compromisos.
ZP de l'Espanya Plural envoltat de senyeres prometent acceptar l'estatut que sortís del Parlament de Catalunya.
ZP l'esquerranós amb mocador roig al coll en la festa de la UGT prometent que no hi hauria cap retallada social.
ZP el governant dient que mesures sí però que grans retallades no, perquè afectarien el creixement econòmic.
Finalment, Zapatero és qui ha permès les múltiples retallades estatutàries i ha iniciat una de les majors retallades socials de la història contemporània (si no la major) per fer front a una crisi provocada per l'especulació financera del gran capital.
L'esquerra espanyola hauria de plantejar-se si volen que l'amortització política de ZP no comporti l'amortitizació política de l'esquerra governant.

dimecres, 5 de maig del 2010

Una solució constitucional a la cris econòmica

Els líders dels dos grans partits de l'Estat Espanyol, Zapatero pel PSOE i Rajoy pel PP, s'han reunit per buscar acords d'aquells que es diuen d'Estat.
Des de Catalunya el PSC posava molta atenció en aquesta trobada per tal que la seva via de resolució del conflicte estatutari avancés. Potser pensaven amb un possible acord per renovar el Tribunal Constitucional.
Zapatero ha estat clar: la seva prioritat no és el TC, sinó la crisi. La crisi econòmica, fins fa uns mesos negades pel mateix ZP, com Sant Pere va negar Jesús, ara és una arma per tapar molts temes incòmodes.
La prioritat és sortir de la crisi. Sí, però potser una bona solució per sortir de la crisi per part de Catalunya seria una solució constitucional: la creació d'una Constitució catalana, sortir d'una Espanya que ens aferra a una crisi estructural per la sagnia financera que ens suposa formar part d'un estat que frena el nostre desenvolupament econòmic i que a més no ens deixa ni viure "sentimentalment" tranquils...

La Vanguardia: La reunión entre Zapatero y Rajoy no consigue frenar la caída de la bolsa española

dimecres, 27 de gener del 2010

Conseller Huguet, redibuixant Catalunya pel segle XXI

Ahir el Conseller Huguet (bloc), un dels consellers més brillants que ha tingut i té la Generalitat de Catalunya, va fer una conferència també brillant sobre Catalunya i el seu futur. Es podria resumir amb un neo-Toressibagisme: Catalunya serà innovadora o no serà.
Huguet fa un anàlisi marxià (que no marxista) de la realitat on el fet d'existir o no com a realitat en el món local es basa en la capacitat de tenir un paper en l'àmbit econòmic.
A manca de recursos energètics o naturals, Catalunya ha de tirar de l'únic recurs que té: l'humà. Amb estadístiques a la mà, som una gran potència europea i en l'àrea del Mediterrani, més.
Per Huguet, la innovació i la recerca han d'insuflar l'energia necessària perquè Catalunya tingui un paper en el món global, amb uns afegitons importants: entint en compte que s'és global des de la glocalitat (global des del local) i que tenim la responsabilitat (humana) d'aportar un valor afegit pel bé comú. Comú des d'un punt de vista global.
Per Huguet, s'ha d'omplir d'ànima l'economia. Una ànima que ens ha de portar uns valors de respecte al medi (en què vivim i de què vivim). Això és una pugna pura i dura cap als conservadors que tendeixen a l'èxit curterminista.
Catalunya s'ha de redibuixar i ara és el moment per poder ser actors principals en el segle XXI.
Ara bé, no podem oblidar que tenim un gran obstacle, l'Espanya immobilista.