Només recordar la imatge de Rodrigo Rato, frustrat delfí d’Aznar i ministre espanyol impulsor de la febre del totxo, i a José Luís Olivas, fugaç president valencià, de transició entre el Zaplana de Terra Mítica i el Francisco Camps dels vestits enjudiciats (i no inculpats), acordant la fusió de Caja Madrid i de Bancaja, fa feredat. Polítics que fan de banquers. L’altre cara de la moneda dels banquers de Goldman Sachs i Lehman Brothers que fan de polítics. Polítics financers i financers polítics que han portat a la ruïna una economia desbocats en l’especulació immobiliària i que seguidament desmantelles l’estat del benestar de mitja Europa. Endogàmia que fa tuf de casta.
Com a ciutadà, és humiliant veure que tot plegat se salva amb diners públics, nacionalitzant la part central de Bankia (per segurament tornar-la a vendre, ningú es planteja cap alternativa...), i indemnitzant a un Rato dimissionari, quan més que cobrar diners per la seva marxa, potser el que hauria de fer és pagar, davant la justícia.
Els poders polítics establerts a la Moncloa, juguen amb el xantatge de deixar sense estalvis a molts clients de Bankia, per no deixar caure el banc, però no demanen responsabilitats a ningú. Que diferent el tracte entre els desnonats i els alts directius de la banca... I no oblidem que qui substitueix a Rato és un tal José Ignacio Goirigolzarri, que en el seu moment va cobrar 57 milions d’euros per sortir del BBVA!
A hom li queda un regust terriblement amargant veient com la democràcia constitucional i europea en què vivim, té les mans de mantega davant abusos tant grans de gent tant poderosa. Queda la sensació d’impunitat dels poderosos, dels miserables poderosos.
Publicat a Nació Digital
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada