... i el Ple de Torelló va rebutjar una moció a favor del referèndum

Torelló és un poble que s’ha mostrat majoritàriament independentista en les darreres eleccions i la seva representació en el plenari municipal s’hi mostra també aquesta majoria social a favor d’un Estat Català independent i a poder decidir democràticament. Així que va ser realment sorprenent que el Ple municipal tombés una moció que traslladava simplement els acords del Parlament (que en Junta de Portaveus, Romans –CiU o PDECAT- i Forcada –FEM- van dir que ignoraven) per un referèndum i l’inici d’un procés constituent.
Amb aquest article vull donar resposta a certes afirmacions que han fet tant CiU com Fem Torelló (FEM) per justificar el seu vot negatiu a la moció, que va fer insuficients els vots afirmatius d’ERC-JpT i la CUP.
CiU i FEM parlen d’una moció de l'AMI que no estava redactada ni en Junta de Portaveus ni quan es va fer el Ple, una moció que “seria molt similar a aquella” nostra. Per què no volíem esperar a la de l’AMI? Doncs perquè era perdre l'oportunitat que Torelló fes una demostració de compromís amb el procés independentista el mateix dia que el regidor Joan Coma s’havia declarat insubmís. Així ho vaig explicar al Ple.
És cert que ara la moció de l’AMI, similar a la nostra, no es podrà aprovar fins d’aquí un any? Cert, així ho disposa el Reglament Municipal de l’Ajuntament de Torelló: una moció que és rebutjada no es pot tornar a presentar, ni cap de similar, en un any. Ara bé, enlloc del reglament diu que no es pugui presentar una moció similar a una presentada i aprovada, com hauria estat el cas, si CiU i FEM haguessin permès l’aprovació de la moció. Ara podríem aprovar la de l’AMI, també.
És cert que la moció va incloure un punt que demanava “assumir l’encàrrec del Parlament” d’impulsar debats constituents, quan l’acord del Parlament sols “encoratja” als ajuntaments? Cert, però em sorprèn que a CiU i FEM els faci cosa votar a favor perquè l’acord digui “assumir” (que seria assumir l’encoratjament del Parlament a) l’impuls de debats constituents. Tanmateix, no en van dir res quan vam obrir la possibilitat de modificar-la en Junta de Portaveus.
És per partidisme que presentem la moció? Que només digui que no, no serveix per demostrar res. Però sí, si apunto que en Junta de Portaveus vaig obrir la moció a tots els grups a sumar-se a la moció i així hauria estat de tots els partits. Ni CiU ni FEM van mostrar-hi cap interès. I aquí és on rau el problema, amb el QUI presentava la proposta i no el QUÈ deia, el problema és que la moció l’havíem presentat nosaltres. Aquesta dèria amb posar-se de cul (amb perdó) a les propostes d’ERC-JpT per se es pot veure normal (o no) en el context de la política local, sobretot si el govern té majoria absoluta i decideix passar el rodet. Ara bé, arribar a aquest nivell de dogmatisme partidista contra ERC-JpT en una moció de país, demostra quin és la situació al Ple de Torelló, que en el cas de CiU, fent-ne seguidisme FEM, és el de passar de governar amb nosaltres a buscar-ne l’exclusió. I això, entre demòcrates, no és tolerable, ni l’exclusió de partits ni la de persones ni la d'entitats, pel simple fet que no combreguin amb qui mani.
Tant convergents com ex-socialistes han volgut justificar el que va ser en tota regla un “xantatge emocional” a ERC-JpT, en paraules del portaveu de la CUP, per tal que retiréssim una moció pel simple fet que la presentàvem nosaltres.
L’article signat per Vivet i Forcada aquí a El 9 Nou acabava dient “En aquest nostre cas, mai un no ha volgut dir tant que sí”, vaja, una retòrica que sembla la del PSOE del no es no i acaben fent president a Rajoy. Per molt que s’hi vulgui donar voltes, una moció no es tomba perquè es presenti, per què sigui rebutjada cal que una majoria hi voti No, i aquesta majoria hi va ser gràcies als vots que CiU i FEM van sumar als del PSC.

(Publicat a El 9 Nou)

Com el pragmatisme de l'esquerra abertzale va facilitar l'aprovació del Pla Ibarretxe

Jo no he estat un gran seguidor de la política basca, ni tampoc l'he presa mai com a referència. Crec que cada poble té el seu camí propi en la història i que l'ha d'escriure autònomament. Ara bé, sempre és bo mirar què passa en d'altres indrets en situacions més o menys similars a la que un viu.
Actualment Catalunya està immersa en un procés independentista, en la fase final de la creació de la República Catalana, després d'anys de mobilitzacions i ampliació d'un important consens per la independència (com mai) i encara més gran sobre el dret a decidir). En aquesta etapa, des de l'Estat Espanyol no s'ha donat resposta a la gran majoria (prop de 3/4 partes de la ciutadania) a favor der fer un referèndum sobre la independència, el que ha empès a les forces independentistes (de l'independentisme històric d'ERC i la CUP, i la de nova incorporació de CDC, MES i DC) a encarar la creació d'un nou Estat català des del Parlament. Els federalistes han optat per l'immobilisme d'esperar una reforma constitucional que faciliti el dret a decidir dels catalans (ICV, EUiA, Podemos i UDC), malgrat que a Espanya sols IU i Podemos donen suport a aquest dret a decidir dels catalans, o bé abandonar el dret a decidir (PSC).
I just ara estem en el moment de la constitució del nou Parlament amb majoria independentista (62 diputats de Junts pel Sí -ERC, CDC, MES, DC i independents, i 10 de la CUP), en aprovar una declaració d'inici del procés de creació de la República Catalana i la investidura del President de la Generalitat.
En quan a la constitució del Ple, ja s'ha fet i s'ha elegit a Carme Forcadell (de Junts pel Sí i ex-presidenta de l'ANC) amb els 72 vots independentistes i 5 de diputats d'altres grups (segurament de Catalunya Sí Que es Pot) i la declaració ja compte amb l'acord de Junts pel Sí i la CUP perquè tiri endavant. Però Junts pel Sí no compta amb el suport de la CUP per investir el seu candidat, Artur Mas, i l'aritmètica parlamentària demana que que com a mínim dos diputats de la CUP voti a Mas i la resta s'abstingui, o bé l'abstenció de la CUP i de part de Catalunya Sí Que es Pot (CSQP). Si Junts pel Sí hagués tret un diputat més, amb l'abstenció de la CUP n'hi hauria prou, però no ha estat així.
De moment, la CUP (i CSQP) es mantenen en votar No a Mas, i els primers reclamen un candidat alternatiu, que ha de ser diputat, però cap diputat de Junts pel Sí, a dia d'avui, no es planteja ser alternativa a Mas. I aquest, diu que si no l'investeixen, després dels sis mesos de marge que té per aconseguir els suports necessaris, convocaria unes noves eleccions.

La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i Antonio Baños, de la CUP (www.elconfidencial.com)

Jo ja he opinat quina seria, per mi, la millor opció, no la repetiré altra volta. El que està clar és que unes noves eleccions no serien positives, ja que suposaria la més que possible fi de la unitat d'acció de l'independentisme, amb una ferida oberta en quan a la confiança mútua i, a més, la base independentista viuria una decepció profunda que podria comportar certa desmobilització.
I ara, tornem al País Basc, tal com apuntava al principi.

Ibarretxe amb Otegi i altres membres
de l'esquerra abertzale (www.20minutes.es)

Al 2004, el lehendakari Ibarretxe, va posar a votació el seu nou Estatut, de tall confederal i que reconeixia el dret a decidir dels bascos, el va impulsar amb els partits que formaven el seu govern (PNB, Eusko Alkartasuna i IU), però l'aritmètica parlamentària basca del moment, obligava a què part dels diputats abertzales, llavors dirigits per Arnaldo Otegi i enquadrats en el grup Sozialista Abertzaleak, hi votessin a favor perquè tirés endavant.
La proposta d'Ibarretxe, coneguda com a Pla Ibarretxe, estava situat en un moment en què ETA era activa i es preveia una possible negociació definitiva entre la organització armada i l'Estat Espanyol.
El grup de l'esquerra abertzale d'Otegi, finalment, va dividir el seu vot entre 3 diputats que hi van votar a favor i 3 que hi van votar en contra. Ho van raonar, segons TV3, dient que valoraven l'autodeterminació, la reforma estatutària i per Euskal Herria (es parlava de les relacions entre tots els territoris bascos), per obrir les portes a un procés de superació del conflicte i portar una pau estable, justa i duradora. En canvi els tres que hi van votar en contra ho van fer contra les imposicions i la falta de claredat i llibertat.
Una acció pragmàtica, facilitant l'aprovació del document sobiranista d'Ibarretxe, però alhora manifestant amb vots les mancances respecte el programa polític de l'esquerra abertzale. No es tracta de practicar el mimetisme amb el País Basc, però potser sí que ens mostra un camí cap a un acord des del pragmatisme en un moment polític clau.

Otegi en Ple parlamentari del Pla Ibarretxe (El País)

El Pla Ibarretxe no va properar a Madrid i el va abortar l'ofensiva judicial contra el món abertzale i il.legalització dels partits de l'esquerra abertzale, que va facilitar la formació d'un govern unionista de PSOE i PP al País Basc, al no tenir suports parlamentaris suficients malgrat guanyar el PNB, al desaparèixer l'esquerra abertzale del Parlament. Però això ja és una altra història...

Partits a l'alçada del moment històric

Catalunya ha anat cremant etapes històriques en els darrers anys, primer l'autonomista, després la federalista i finalment la particularista, en paraules d'Almirall, o foralista, en relació a les comunitats forals basques i navarreses i els seus concerts econòmics. Cada etapa s'ha anat fonent a mesura que la marxa històrica la dirigia unes elits polítiques que no han estat a l'alçada dels respectius moments històrics. L'autonomisme es va saturar quan el peix el cove va passar d'una eina per evolucionar l'autogovern a una eina de subsistència política del pujolisme, llançant-se als braços d'Aznar.
El federalisme es va col·lapsar quan l'endemà d'aprovar un estatut de tall federal (asimètric) el partit federalista català, el PSC, es va llançar a Madrid a fer esmenes al text sortit del Parlament i, finalment, el peix al cove més putrefacte es va materialitzar amb l'intercanvi de les retallades a l'Estatut del Parlament, per part de la CiU de Mas, a canvi del suport a CiU per aconseguir la Generalitat, per part del mentider Zapatero. Finalment, la via “particularista” o “foral” s'ha evaporat perquè la contrapart imprescindible en el pacte fiscal ha negat fins i tot la capacitat de preguntar-ho realment. La manifestació massiva a favor de la independència ha fet la resta.
Les vies autonomista, federalista i “particularista” o “foral” també han fracassat perquè en els escenaris bilaterals amb Espanya, ni el PSOE ni el PP de cada moment (els de Felipe, Aznar, Zapatero, Rajoy i Rubalcaba) van estar a l'alçada de les circumstàncies, a l'igual que les forces polítiques catalanes, tampoc. Els primers per voluntat o incapacitat, els darrers per oportunisme i egoisme. Ara encetem l'etapa sobiranista, la d'exercir el dret a decidir. A diferència de les altres etapes, la responsabilitat d'estar a l'alçada del moment històric tant sols recau als partits catalans, perquè ara decidim nosaltres, des d'aquí. Caldrà debat des de la lleialtat, claredat en les propostes i generositats el dia després de les eleccions, dels qui guanyin i dels qui no.
Des d'Espanya ho voldran fer descarrilar, però només ho podran fer si els nostres, els de casa, ho permeten, no estant a l'alçada del moment històric.

Publicat a Nació Digital

Els indignats al Parlament: Revolució o bullanga?

Avui Catalunya s'ha vist impactada pels fets al Parlament de Catalunya, on els Indignats han encerclat els accessos a l'edifici del poder legislatiu català. Un grup d'aquests indignats han coaccionat a diputats perquè no entressin al Parlament.

Imatges de diputats de tots els partits escortats per la policia, entrant amb furgonetes dels anitdisturbis (llegiu la crònica del Quico Sallés) o bé entrant en helicòpter són d'un gran impacte.

Més enllà o no de si s'està d'acord o no amb els objectius dels Indignats, m'agradaria a aturar-me a reflexionar sobre l'acte d'avui. I repeteixo, no vull reflexionar sobre les idees dels indignats, sinó sobre les formes del moviment.

Hi ha hagut una gran reacció, per part de bona part de la ciutadania, contra les coaccions dels Indignats, basant-se sobretot en dos aspectes: les formes i la seva legitimació per denunciar els sistema parlamentari.

El moviment dels Indignats s'ha mostrat com un moviment d'avantguarda i revolucionari, així és com han actuat. Les seves formes, encara que no la totalitat de la seva estètica les hem vist reproduides en repúbliques de l'est europeu (la revolució de Taronja ucraïnesa, per exemple -a la foto-) i, no cal dubtar-ho, tenen com a referent les revolucions magrebines dels últims mesos. És obvi que els escenaris són diferents, però les praxis tenen la seva semblança.

El moviment dels Indignats, a més, s'ha definit com a moviment d'avantguarda, de minoria que s'estableix com a motor de transformació polític, que lidera la revolució social que diuen protagonitzar. La seva legitimitat són les seves idees, una autolegitimació com a avantguarda

Amb l'acampada a la Plaça Catalunya i amb l'actuació d'avui han posat a la defensiva el sistema democràtic liberal en què vivim, i s'ha demostrat, amb l'acció d'avui, que no sols és estètica, sinó que també hi ha acció.

Ara bé, el què queda per veure és si hi ha lideratge i si hi ha programa i estratègia, sinó tot plegat més que un acte revolucionari haurà estat una bullanga.

PS1: posar al mateix sac a tots els partits polítics del Parlament és infantilisme polític o és voluntat de desprestigiar per constituir una formació política alternativa?

PS2: per què es centra tota la lluita contra un Parlament autonòmic, enlloc d'apuntar al poder financer i al poder polític estatal?

PS3: Què en pensa Arcadi Oliveres. Llegiu aquí, sobre els Indignats, i aquí, sobre els fets del Parlament.

Inici de la IX Legislatura: un Parlament conservador

Avui comença la IX legislatura de la Catalunya autònoma recuperada, amb una majoria conservadora, que és la que s'ha plasmat en la votació de la Presidència i de la Mesa del Parlament.
De nou, una membre d'Unió presidirà la cambra, un dels pactes de la coalició entre ConvergènciaUnió, entre ells mateixos, que són dos partits. En aquest cas serà Núria de Gispert, la primera dona que presideix la cambra catalana.
A la Mesa hi seran representats CiU, el PSC i PP, quedant-ne exclosos ICV i ERC, a més dels membres del grup mixt. Aquests tres partits són les tres primeres forces del Parlament, però en la Mesa de la darrera legislatura, també hi eren presents la quarta i la cinquena, és a dir, PP i ICV. Dels grups que hi ha a la cambra catalana, tots sabem quina força tenen cada un dels partits catalans, però no és un factor determinant, és una qüestió de voluntat política que la Mesa del Parlament sigui més o menys representativa. Suposo que a CiU ja li està bé tenir companyia conservadora en matèria nacional, no fos cas que es pogués "colar" un debat amb diferents punts de vista amb algun temps, com una IP per fer un referèndum, posem per cas...
Però la Mesa també és conservadora perquè a més d'una majoria de diputats de dretes, hi ha el socialista Higini Clotas, diputat del PSC durant 30 anys, tot un especímen polític digne de la més gran conservació, fet que li va merèixer un semàfor verd de La Vanguardia.
També hi trobem un orador i brillant diputat com Josep Rull, sobiranista reconegut de CiU, que estan a la Mesa, poc podrà parlar al Parlament. Com tampoc podrà la socialista díscola Montserrat Tura, que poca presència tindrà en un PSC opositor asseguda a la Mesa, s'ho podrà anar mirant...
Aquesta IX Legislatura comença amb una Mesa que dibuixa un Parlament de baix perfil polític, un Parlament conservador.

Nació Digital: Gispert, presidenta
La Vanguardia: Núria De Gispert, elegida primera presidenta del Parlament
La Vanguardia: Sánchez-Camacho se sitúa en el escaño detrás de Mas en la sesión constitutiva
Ara.cat: CiU dóna la primera secretaria de la mesa al PP

Ramon Espadaler (CiU): La llibertat com a justificació de la tortura com a oci

El debat entre taurins i antitaurins és dels més apassionats que hi ha. Dos posicionaments irreconciliables, antitètics en el màxim dels absoluts.

El Parlament de Catalunya, gràcies a una ILP, es votarà la prohibició d'aquesta pràctic que tracta de foradar a un toro amb diferents armes blanques que van des les "banderilles" fins a una pica, passant pe una espassa, i si el matador no és eficaç hi ha un punxó.

El torero, el torturador, va vestit ridículament, però malgrat la vergonya de sortir vestit així davant un munt d'espectadors (últimament, no tant munt) es mostra, normalment, com un assassí que sempre acaba amb la seva víctima, un hervíbor.

Hi ha qui invoca el nacionalisme espanyol (la fiesta nacional!), hi ha qui invoca la part artística (sic) del toreig (de la tortura d'un hervíbor enmig de crits i olés), hi ha qui invoca el fet cultural (com si la cultura fos immòbil respecte l'evolució dels temps i els valors de la societat).

Però també n'hi ha qui invoca la llibertat (d'elegir si s'assisteix o no a la tortura com a espectacle). Aquest argument, el de la llibertat, és el més pervers de tots. Perquè la llibertat és el valor que tothom preua més. Ningú vol que se li coarti la llibertat.

Però la llibertat té un límit, que el posa la societat i les normes que l'autoregulen.

Hi ha un diputat, el demòcratacristià osonenc Ramon Espadaler (bloc), que votarà en contra la prohibició dels toros (bé, del toreig), per llibertat, per la llibertat d'escollir de no anar-hi (que és el que fa ell i que vol que tothom tingui dret a no fer-ho). Diputat Espadaler: legalitzem la lluita de gossos i deixem que la gent esculli o no anar-ho a veure?

Ell diu que el "no als toros" és la opció fàcil, jo crec que la opció de la llibertat és l'opció covarda, que s'amaga darrera un valor universal per justificar la continuitat de la tortura com a oci... i olé!

Apunts sobre el tema:

No deixem morir en pau la Fiesta: una estocada definitiva a les corridas

Abolició de les corridas, un pas endavant!

Catalunya taurina?

Catalunya antitaurina

Apunt del diputat Espadaler (UDC) justificant el seu no a la prohibició: Toros: les meves raons per votar "No" a la Iniciativa Legislativa Popular.

PS: Torelló va aprovar (TV3), a iniciativa d'Esquerra, ja fa anys, que el poble es declarava antitaurí, aquella moció acabava amb una frase, per mi clau: "una nació es pot jutjar per la forma com tracta als seus animals"

Independència de Catalunya, de Kosovo i La Vanguardia. Alguns enllaços

Ahir em van publicar un article que em van demanar a Osona Comarca, setmanari osonenc. L'article es titula Ja ha passat. La independència de Catalunya al Parlament, i el podeu llegir aquí.
En Sergi, al seu bloc, té ganes de dir-la grossa sobre el tema de la Solidaritat, el seu apunt es diu Cridar
També sobre Solidaritat, faig referència a un molt bon article de Lluís Pérez Lozano, es titulanice work if you can get it"> Solidaritat Catalana: nice work if you can get it, us el recomano.
I per acabar, el Tribunal de La Haya, màxim òrgan judicial de la ONU, ha avalat la independència de Kosovo i el dret a l'autodeterminació dels pobles. Llegiu-ho a Naciódigital: El Tribunal Internacional de Justícia avala la independència de Kosovo . També en parla La Vanguardia: La Haya ve la declaración de independencia de Kosovo acorde con el Derecho Internacional, per després afegir-hi (casualitat?) això Detenido el gobernador del Banco Central de Kosovo en una operación anticorrupción...

21 diputats voten per la independència de Catalunya

El divendres passat va ser un dia històric pel Parlament de Catalunya (un altre, vivim temps històrics!), per primera vegada es va parlar clar i català sobre la indpendència de Catalunya. Fins i tot es va votar una resolució, presentada per ERC, per encetar un procés per exercir el dret a decidir sobre la independència.

L'Enric Xicoy (bloc) sempre ha insistit que el fracàs de l'Estatut portaria a l'avenç cap a la independència.

El que està clar és que el que necessitem és una bona eina per l'independentisme a les institucions. No tinc cap dubte que aquesta eina és ERC, que és qui ha portat l'independentisme a governar, amortitzant el federalisme i l'autonomisme al topar Catalunya amb el mur constitucional espanyol. És el que passa quan es fan polítiques nacionals des del govern de Catalunya, malgrat està ja descafeïnades des d'aquí...

Fins i tot La Vanguardia mostra en una enquesta que la gàbia constitucional espanyola reforça l'independentisme (vegeu l'enquesta).

L'independentisme està guanyant cetralitat política.

I què va passar en les votacions al Parlament sobre la independència? Doncs que hi ha 3 blocs clars i algú que s'ho pensa: PP i C's són el bloc espanyolista, el PSC i ICV el bloc federalista que espera una reforma constitucional, Esquerra és la única força que va avalar la independència i CiU s'ho pensa, encara.

Estem en un moment constituent per Catalunya, el debat ja no és tripartit sí, tripartit no. La qüestió en les properes eleccions han de ser dret a decidir sí, dret a decidir no.

I per qui estem per la independència, Esquerra s'ha mostrat l'enia més forta i útil.

La Vanguardia: El fallo del TC catapulta el respaldo a la independencia, que roza el 50%

Bloc de Josep Maria Freixanet: El Parlament ja parla obertament d'independència sí o no

D’IPes i ILPes... Acatem la sentència?

Després de la sentència del TC, Esquerra va dir: “no acatarem la sentència”.
No acatar la sentència volia dir, primer: no acceptar que la voluntat dels catalans expressada en les urnes està subjecte a ser coartada per l’Estat espanyol i, segon, que el xoc de legitimitats entre Espanya i Catalunya es materialitzava.
Ahir, la Mesa del Parlament va fer marxa enrere després que CiU i ICV es sumessin al bloc del PP i PSC en contra de l’acceptació de la IP (Iniciativa Popular) per fer una consulta sobre la independència de Catalunya. Esquerra es va quedar sola...
La IP és una fórmula recollida en la Llei de Consultes Populars que va aprovar el govern català fa uns mesos. La marxa enrere arriba després que el Consell de Garanties Estatutàries dictaminés que fer un referèndum sobre la independència estava fora de l’ordre constitucional, malgrat dir que tots els processos d’independència el món mundial s’han fet al marge dels ordres constitucionals on estaven reclosos. Una obvietat!
Tampoc cal oblidar que els dictàmens d’aquest consell no és vinculant, no té valor jurídic, només polític. És a dir, que CiU i ICV van fer marxa enrere per motius polítics, no legals.
Tot seguit es va votar si s’acceptava una ILP per fer una consulta també per la independència, al marge de la Llei de Consultes, perquè aquesta llei estava sentenciada pel TC.
Cal acatar la sentència i impulsar la ILP en lloc de la IP?
Potser és complicat d’entendre que es voti a favor de la IP i no de la ILP, però era acatar la sentència del TC (votar la ILP) o no (apostar per la IP). Jo no acato la sentència!
I que no ens enganyin! que Esquerra no va votar en contra de fer un referèndum per la independència, s'hi va quedar sola!

PS: Unitat... unitat... unitat per a fer què?!

8 de juny de 2010, una data a recordar

Avui és un dia històric, per primera vegada a la història s'ha aprovat que una iniciativa popular (IP) perquè s'impulsi una consulta sobre la independència de Catalunya. Això s'ha fet través d'una votació en la mesa del Parlament i sota el paraigua de la Llei de Consultes Populars.
Aquesta llei ha estat blasmada per grans patriotes, però ara, ha de permetre l'impuls d'aquesta IP per tal que es pugui fer la consulta.
Molt bé pels impulsors de la IP, molt bé pels partits que han votat a favor que el procés de la IP tiri endavant.
Avui és una data a recordar
PD: Què deien sobre la Llei de Consultes populars...
Agustí Colominas, de la Fundació Trias Fargas o CatDem
Meritxell Ruiz, d'Unió
CiU.cat
Manel Bargalló, de Reagrupament

Nació Digital: Bertran: «Exercirem el dret a l'autodeterminació, però no aquesta legislatura»
Nació Digital: C's, PSC i PP carreguen contra l'ILP del referèndum
La Vanguardia: Euforia en ERC y advertencias de "frustración" desde CiU
La Vanguardia: Cuenta atrás para un referéndum de autodeterminación en Catalunya
El Periódico: El Parlament tramitarà un referèndum sobiranista
Bloc de Joan Puigcercós: El què penso sobre l'IP de la Consulta de la Independència?

Amb les enquestes calentes i en la recta final

Amb les enquestes del Conde de Godó i de El Periódico encara calentes, on CiU es dispara, Esquerra va a parar a la ultratomba i el PSC punxa, els partits van traient les seves essències.
CiU va llançada, se sent guanyadora i va a practicar el tacticisme electoralista pur i dur, sense discurs polític, la línia d'actuació és: el Tripartit és desgovern i la legislatura s'ha acabat (que no es faci res!).
El PSC es mou entre el més PSC o a visca el tripartit. Sabent que segurament una cosa anul.la l'altra.
ERC treu l'orgull de la feina feta, del compliment dels compromisos, de l'obre de govern feta.
Però l'opinió publicada ha sentenciat que el tripartit ha mort, barrejant-se dinàmiques internes i actuacions poc apropiades del mateix govern, han desgastat la imatge del govern d'esquerres, que a més se suma a la incapacitat de construir un relat comú de govern per part dels tres partits.
Tot plegat és un còctel d'amortització del tripartit.
I quin és el futur polític del país? Un govern de CiU per canviar (per a fer què?)? Una sociovergència que narcotitzaria la política catalana? Un govern de CiU i ERC per fer passos sobiranistes? Un nou govern d'esquerres per fer front a la crisi des d'una perspectiva més social? Un Parlament fragmentat amb forces extraparlamentàries com Reagrupament, UPyD, la Nebrera o l'Anglada?
Fins que tinguem la resposta veurem fins on arriba el tacticisme gallinaci de CiU, els dubtes del PSC o si ERC aconsegueix que l'obre de govern sigui un capital polític de l'independentisme.
Apunt anterior: El somni humit del stablishment: l'enquesta de La Vanguardia

No deixem morir en pau la Fiesta: una estocada definitiva a les corridas

Després que tirés endavant la ILP Prou, contra les corridas de braus, ara toca debatre al Parlament.

Inicialment, tant CiU com PSC van donar llibertat de vot per aprovar o no la ILP. El PP i Ciutadans hi van votar en contra i ERC i ICV a favor.

Ara, però, les tornes han canviat i sembla que el lobby taurí dins el PSC pren força i s'ha acordat que el PSC tindrà un posicionament únic i consensuat en el seu grup parlamentari, que comparteix amb Ciutadans Pel Canvi, en principi en contra de les corridas. Ja veurem.

Per part de CiU sembla que el posicionament majoritàriament contrari es va diluïnt i es deixa entreveure una voluntat de pacte amb els sectors taurins.

Seria una llàstima que ara que tenim una oportunitat històrica per acabar amb un espectacle que fa de la tortura i la mort d'un animal un espectacle. La Fiesta no s'ha de deixar morir en pau, sha de matar amb una estocada.

Les pressions són i seran màximes. Sabrà aguantar la majoria antitaurina del Parlament?

PS: cal recordar que Torelló és una vila antitaurina (wiki)

Bloc Negro sobre blanco: El Parlament de Catalunya da su primer “no” a los toros.

La Vanguardia: Canarias prohibió los toros... aunque no los gallos

La vanguardia: Aguirre: "Los toros son un arte y merecen estar bien protegidos"

La Vanguardia: Sánchez Camacho cree que prohibir los toros atenta contra la libertad de los catalanes

La vanguardia: El apoderado de José Tomás pide que dejen "morir en paz a la Fiesta"

La Vanguardia: Un filósofo compara la ablación del clítoris a las corridas de toros

Altres apunts antitaurins

Abolició de les corridas, un pas endavant!

Avui 67 diputats han acceptat que s'aprovi la ILP a favor de l'abolició de les corridas de toros.

Estic molt content, el Parlament del meu país debatrà si acabem o no amb un espectacle tant salvatge com clavar punxons, una llança, una espasa i ganivets a un bou perquè unes persones cridin olés mentre la sang surt a raig. En diuen arte...

Hi ha qui diu que el sufriment de l'animal no justifica l'abolició i que és el mateix aquest macabre espectacle amb un escorxador.

Si una societat no se sent ferida davant l'escarni públic i la tortura d'un brau, és una societat malalta i insensible. I no és el mateix un escorxador on es sacrifica animals per menjar que una plaça plena de gent cridant olés i corejant el sufriment d'un animal infringit per homenets vestits ridículament.

Quina diferència hi ha entre els gossos o galls de baralla i un toro de plaça? El dolor dels animals no són claus per prohibir la lluita en els primers cassos? perquè en cas dels braus no és així?

Motius culturals? La cultura ha de ser immòbil, petrificada i deslligada dels valors contemporanis?

Potser, tot és més crematístic. Quins interessos econòmics hi ha darrera d'això? Quin pes té el senyor Balanyá amo de places de toros i de nombrosos teatres i cinemes?

I per acabar, qui apel.la a la llibertat per mantenir la fiesta, advoca per una llibertat amoral. Val la pena una llibertat així?

Crònica.cat ha fet un molt bon seguiment d'aquest tema: Els antitaurins guanyen el primer assalt

Enquesta: més proximitat dels diputats amb els ciutadans

Un cop posat el debat sobre un nou sistema electoral, vaig fer una enquesta al bloc que s'hi ha pogut votar durant 15 dies.

La pregunta era "En un sistema electoral nou, què t'agradaria votar?". Com a opcions, vaig voler posar-hi el sistema actual (llistes de partits), llistes obertes (on es podés votar candidats a diputat de diferents partits, com en el Senat), escollir un candidat per circumscripcions properes (per comarca i districtes de ciutat, per exemple) o bé un sistema a l'Alemanya, amb dues urnes un en què es vota una llista de partit i una altra on es vota un candidat terriotorial. Un sistema mixt entre la primera opció i la tercera.

També hi podia haver posat l'opció de les llistes de partit desbloquejades, on es podria votar els candidats preferits dins un partit. No ho vaig fer, però.

el resultat ha estat que gairebé el 50% ha votat a favor d'un sistema mixt on es pugui votar a un partit i a més a un candidat territorial que primaria la proximitat (i el vincle) entre el candidat/diputat i l'electorat/territori.

En segon lloc, amb un 22% de vots hi ha l'opció de votar en circumscripcions properes al ciutadà, de petites dimensions. Primant el vincle entre els diputats i el territori a qui representaria, a l'estil britànic, per exemple. A l'elegir un diputat per circumscripció amb un sistema majoritari, el bipartidisme segurament s'aniria imposant.

En tercer lloc, amb el 16% del vots hi ha el sistema de llistes obertes, on l'electorat podria escollir candidats entre tots els partits i votar-los alhora.

Per acabar, amb un 12% hi ha el sistema actual, de llistes tancades de partits.

La conclusió és que els lectors d'aquest bloc, davant la nova llei electoral, volen un canvi, sense rebutjar les candidatures en llistes de partits, però amb una voluntat de més proximitat entre els diputats i els electors i els seus territoris.

ICV i CiU: Catalunya nació de "quita y pon"

Ara resulta que s'ha muntat un escàndol perquè es va posar traductors en una visita d'una delegació nicaragüenca al Parlament de Catalunya.

El castellà el saben parlar tots els diputats, però la llengua pròpia de Catalunya i d'ús normal al Parlament és el català (amb algunes excepcions, normalment de Ciudadanos).

S'ha de negar el dret a un diputat català a parlar la llengua pròpia del seu país en seu parlamentària? Jo crec que no, durant massa segles el català ha estat bandejat de les institucions públiques.

PP i Ciudadanos s'han esgargamellat! El PSC parlen d'igualtat de llengües oficials al Parlament (que la demanin al carrer i a la premsa també! i que no oblidin quina és la llengua "pròpia" del Parlament i el dret als diputats de no haver de canviar de llengua) i l'ecosocialista Lluís Postigo i el convergent Fernández Teixidor (ex-CDS)(wiki) diuen que en moments de crisi això no toca.

Algú coneix alguna altra nació de quita y pon (i sense traductor!) , com proposen ICV i CiU en aquest tema? Jo no.

Quina nació normal precindeix dels drets lingüístics perquè hi ha crisi? Que tothom parli en anglès al Parlament Europeu, que hi ha crisi! Què hi dirien els espanyols i francesos?

En moments de crisi, saben quan retallaria jo? 9 milions d'euros anuals

Article de Josep Maria Sòria: País maravilloso, on ens convida a aprofundir en una deconstrucció nacional que no aplica a Espanya...

Sobre Fernández Teixidor: apunt de Jordi Castellana i aquest fil a El Racó Català

Avui s'aprova la LEC, amb participació osonenca

Avui, per Josep Maria Freixanet, alcalde d'Ololst i diputat d'Esquerra Osona al Parlament de Catalunya, segur que és un dels dies més importants de la seva vida política.

El Parlament del nostre país aprovarà la Llei d'Educació de Catalunya (LEC), la primera llei educativa de Catalunya. És la principal llei d'aquesta legislatura sens dubte.

En Freixanet com a mestre i director que ha estat ha d'haver estat molt especial ser el portaveu d'Esquerra en la ponència de la LEC, participant en les negociacions i aconseguint una bona llei com aquesta, que a més ha sumat el principal partit de l'oposició i del Parlament, CiU. Malgrat ICV se n'ha despenjat...

Qui hagi volgut haurà pogut seguir la LEC des del bloc del Josep Maria Freixanet, on en algun apunt s'hi han creat debats interessants en els comentaris, com en aquest cas de pur web 2.0

Només em queda felicitar al Freixanet per la feina feta.

En Quico al Parlament

Sí senyors (i senyores), en Quico Sallés (bloc massa abandonat) és cronista parlamentari per Nació Digital!
El cronista parlamentari és una figura que crec que està poc valorada en els mitjans de comunicació actuals, potser pel fet que la política parlamentària cada cop és menys brillant (de vistositat) i més tecnocràtica.
No és espai de grans discursos ni grans debats d'esgrimistes retòrics. Ara descobrim que hi ha molta feina de comissió parlamentària i al territori, de suport a governs locals i reunions amb agents socials i econòmics. Però una cosa no hauria de desmerèixer l'altra.
La política catalana està estressada i desencisada. Suposo que després de la façana pujolista de la Catalunya estat i de la manca de respecte institucional espanyola amb l'estatut i el finançament, ara ens hem adonat que tenim una autonomia de fireta.
Espero que en Quico sàpiga treure suc dels debats parlamentaris i contagii la seva passió pel periodisme (no des d'una atal.laia de setciències i de perdonavides, com alguns periodistes s'ho agafen) als parlamentaris i, sobretot, als seus lectors.
Ahir vaig rellegir alguns passatges del llibre "Té la paraula el senyor...", de cròniques parlamentàries del periodista Lluís Capdevila. Data del 1933 i té un pròleg de Lluís Companys. Quina passió!
Aquells diputats vivien intensament (a vegades massa i tot...) la representativitat del poble.
Quico, llegirem les teves cròniques quan hi hagi ple parlamentari.
Primera crònica: Puigcercós: "O bilateralitat o res"
Diari de la Crisi, dirigit per Quico Sallés

Amb el Freixanet per la LEC

Avui el matí he acompanyat el Josep Maria Freixanet, diputat d'ERC, a la concentració que havien convocat diferents entitats de l'àmbit educatiu, que s'ha fet davant el Parlament.
Era una convocatòria que buscava la millora de la LEC, no la oposició. En Freixanet hi anava a escoltar i a dialogar.
Hi havia moltes banderes d'ICV i d'EUiA, que tendia més a l'oposició a la LEC, però reclamant coses que ja es preveu.
Podeu llegir l'apunt del bloc del Freixanet i alguns enllaços de diferents mitjans. Veureu la disparitat d'assistents i com es parla molt d'oposició a la LEC. A vegades amb contradiccions entre titular i notícia...
El Debat.cat: ERC i ICV es plantaran demà davant el Parlament contra la LEC
3/24: Els contraris a la llei d'educació es manifesten davant el Parlament
La Vanguardia: Miles de personas se manifiestan contra la ley de educación frente al Parlament de Catalunya

La demagògia xenòfoba d'Anglada vol assaltar el Parlament

Aquest cap de setmana Plataforma x Catalunya (PxC), el partit amb voluntat de Movimiento de l'ínclit Josep Anglada (bloc), ha celebrat el seu Vè Congrés. Ho han fet a Vic, epicentre de la força electoral de la PxC, que amb 4 regidors són la segona força política de la ciutat osonenca.
En la nostra comarca també tenen representació a Manlleu i Roda de Ter. A Torelló van estar a punt d'entrar, sense fer campanya... Cosa que vol dir, que la realitat no es pot ignorar per incòmode que sigui, s'ha d'encarar.
A Catalunya tenen força al Vendrell, Cervera, Tàrrega, Sant Martí de Riucurb, Manresa i a Olot. No es una gran representació, però és massa.
La PxC és un partit desacomplexat que viu de la demagògia populista que viu de la por a la immigració. Quantes assemblees de veïns s'han viscut, per exemple a Vic amb elements de la PxC ficant més llenya al foc, atemorint els veïns.
Anglada, el seu líder, el seu cabdill, cada cop es desacomplexa més i ja no es ruboritza a titllar de xusma als immigrants en un Ple Municipal. Ara, la plataforma angladista vol entrar al Parlament de Catalunya.
Anglada somnia amb Haider (el seu record mascle i ari), mort en accident de cotxe fa unes setmanes, begut. Anglada vol fer entrar el populisme que viu de la xenofòbia al Parlament, la qüestió és: i això qui ho pagarà, qui aportarà diners?

El9Nou.cat: Anglada torna a qualificar la immigració de ´´xusma´´ en el quart congrés de PxC celebrat a Vic
Osona.com: PxC celebra el congrés a Vic, amb el Parlament de Catalunya com a rerafons
Avui.cat: Plataforma per Catalunya oficialitza una candidatura per a les eleccions al Parlament català
Vilaweb (Xavier Sarrià): L'ombra de Haider
Bloc antic de Jordi Casals:
Què és necessari perquè el mal triomfi? (febrer 2007)
El cabdill de la PxC em llegeix... i no li agrada! (Febrer de 2007)

3 lectures pel cap de setmana

Per aquest cap de setmana us vull recomanar unes lectures.
La primera és sobre els joves gitanos, un reportatge de LaMalla.cat, Joves Caló contra la discriminació. S'hi parla dels problemes socials que es troben els joves gitanos a Catalunya i l'esforç per fomentar l'associacionsime d'aquests a través de l'administració catalana o del Consell Nacional de Joventut de Catalunya. També s'hi parlen de tòpics i de drets i deures, a més de com acabar d'incorporar els joves gitanos a la societat catalana.
Es van posar en contacte amb mi perquè parlés en nom de l'Agència Catalana de la Joventut.
Podeu llegir l'article clicant aquí.
Una altra lectura és sobre el finançament català, es tracta d'un article del setmanari Presència, Ser català surt car, que els qui som lectors de premsa comarcal el podem anar llegint en pape. Si no, el podeu trobar en aquest enllaç.
I per acabar, un article d'Antoni Serra Ramoneda, a El Periódico, per tancar la polèmica dels cotxes oficials: La bona adminsitració pública