Quatre dimensions del terratrèmol polític de Madrid

Un terratrèmol ha succeït en les eleccions a la comunitat autònoma de Madrid, és a dir a l'àrea metropolitana madrilenya, km zero de l'espanyolitat política i mitològica.

La contundent victòria d'Isabel Díaz Ayuso, actual presidenta regional pel PP, gairebé aconseguint la majoria absoluta dels escons de l'assemblea madrilenya i, sumant amb VOX, hi han 89 diputats d'un bloc de dreta extrema (i viceversa) que suposa gairebé una majoria qualificada en els estàndards parlamentaris occidental, vorejant el 54% dels vots. Tot a costa d'uns Ciudadanos que es desintegren i passen de 26 a 0 diputats i d'un PSOE que passa de 37 diputats a 24, empatat en escons però superat en vots per la reeixida escissió de Podemos d'Errejón, Mas Madrid (MM).

Aquestes eleccions tenen un impacte en diferents dimensions, veiem-ne algunes:

La dimensió del govern Sánchez: jugada mestra... fallida

Els estrategues de Pedro Sánchez, des de la Moncloa, calculen (erròniament o no) cada acció que fan i cada oportunitat que se'ls presenta (o forcen que se'ls presenti) per augmentar la força d'un PSOE de Pedro Sánchez que governa en coalició amb un soci incòmode (Podemos) i que depen dels vots al Congrés dels nacionalistes i independentistes bascos, catalans i gallecs. En un escenari de dissolució del bipartidisme clàssic espanyol, Moncloa veu que créixer per l'esquerra facilita perdre per la dreta a costa del PP i C's, que a més començaven a consolidar-se com un bloc postelectoral que permetia configurar majories alternatives on el PSOE havia guanyat en vots, com ara a Madrid. I és en aquesta regió capitalina on els cervells socialistes els semblava veure la baula dèbil del PP (i les aliances amb C's), amb una presidenta excèntrica (Isabel Díaz Ayuso) i poc coneguda a nivell estatal. A més amb l'etiqueta que havia estat escollida perquè el PP havia de perdre les eleccions i serviria de candidata pont i només la casualitat i la (mala)sort havia posat a Ayuso com a presidenta.

Sánchez doncs creia haver descobert la jugada mestra (sic) que el portaria, a través de mocions de censura a traïció per part de C's, a expulsar del poder regional al PP, trencar el bloc PP-C's, apropar C's i deixar de dependre tant de Podemos. Qui sap si tot en vistes de crear una inèrcia positiva que facilités avançar unes eleccions per guanyar-les clarament. El problema és que el passar del paper a la realitat, tot falla. I de la moció de censura a Madrid es passa a unes eleccions avançades amb un candidat socialista amortitzat i una candidata presidenta popular que entregada, tal evita Perón, a un populisme llibertarià acaba arrasant en els resultats deglutint a C's, amortitzant a un PSOE a Madrid i eliminant de la política a Pablo Iglesias líder de l'esquerra alternativa espanyola filla del 15M des de la seva elecció com a Eurodiputat al 2014, esquerra alternativa membre del govern de coalició de Pedró Sánchez.

Ara, Sánchez està inmers en una dinàmica negativa, amb un soci de govern derrotat i ferit (no se sap si de mort) i amb una formació alternativa per arribar a acords (C's) a punt de desaparèixer. Cada cop més dol i desprotegit al Congrés davant una dreta reanimada i una extrema dreta excitada.

 

La dimensió bipartidista: la pugna per l'espai de centredreta

En una Espanya on el seu km 0 irradia (i succiona) a bastament, aquests resultats han tingut un impacte, com mai, respecte a la política estatal espanyola. No hem d'oblidar que les eleccions són un avançament per part d'Ayuso al constatar-se una maniobra del PSOE amb Ciudadanos (C's), fins llavors aliat o soci de govern en les autonomies on governa el PP en minoria (Madrid, Andalusia, Múrcia i Castella i Lleó), per fer caure els governs populars a Madrid i Múrcia, a través de mocions de censura. La primera va ser sortejada amb un avançament de les eleccions per part d'Ayuso, a Múrcia diputats trànsfugues de C's van acabar entrant al govern regional. Aquestes maniobres, maquinades des de Moncloa buscaven arraconar i expulsar dels governs regionals al PP, trencar el bloc PP-C's i alhora assimilar electors del partit taronja. Una estratègia del PSOE de créixer en l'electorat a la seva dreta (i espanyolista) que permetés reforçar-se i així també debilitar la dependència amb Podemos i als partits nacionalistes de Catalunya, Euskadi i Galícia.

El resultat ha estat un fracàs, fracassant les mocions de censura, reforçant les aliances a Andalusia i Castella i Lleó (desautoritzant, des de les estructures regionals, de facto l'estratègia de la líder taronja, Inés Arrimadas), fent que el PP absorbís l'electorat de C's i consolidant (i normalitzant) un nou bloc més a la dreta format pels populars i VOX. A dia d'avui C's s'ha trencat a Múrcia, ha esdevingut residual a Catalunya, on en la passada legislatura va ser la formació més votada, a Euskadi existeix virtualment dins una coalició preelectoral amb el PP, i a Madrid i Galícia no existeixen.

 

La dimensió madrilenya: felicitat en temps de la COVID19

L'hostilitat de Moncloa vers el govern de Madrid ha estat molt evident, fins i tot la posada en escena conjunta de Sánchez-Ayuso amb banderes a dojo, formava part d'un camp de batalla polític a mort. A mort políticament, però amb morts en unes UCI col·lapsades.

L'agressivitat de Sánchez vers Ayuso ha acabat prenent formes de greuge territorial, per l'habilitat de la presidenta de Madrid per assimilar la regió capitalina en la seva figura i el seu govern, amb les seves maneres i decisions alternatives a la mitja espanyola i de les comunitats autònomes. Ayuso, davant la perversa dicotomia economia-salut en el marc de la pandèmia per la COVID19, va fer prevaldre l'economia no restringint l'activitat d'aquesta, que alhora permetia una sensació de normalitat (i d'oci) que en altres indrets de l'Estat Espanyol eren un record (i alhora una fita). Com s'ha vist, els madrilenys no han viscut aquesta realitat com un greuge vers ells, al contrari, la crítica cap a aquestes mesures les han vist com un greuge i com una amenaça a perdre aquesta "normalitat".

També hi podem afegir, com un exemple que simbolitza perfectament aquesta sensació de greuge permanent contra Madrid, l'anunci a bombo i plateret d'un acord (d'intencions) entre PSOE i ERC contra el dumping fiscal de Madrid (que es paguen massa pocs impostos, vaja). Un anuncia que porta el missatge que l'esquerra i els independentistes catalans volen fer pagar més impostos als madrilenys.

Mentre l'esquerra va acabar conformant un front-antifexista, que alimentava la mateixa VOX (que no s'ha vist absorbida per un rampant PP), el PP es situava en una posició de defensora i garant de la "normalitat". Dues polaritzacions, una de democràcia versus feixisme i una altra de restriccions imposades pel govern versus "normalitat" (Comunismo o Libertad), que ha guanyat la dreta.

 

La dimensió de Podemos: El martirologi de Pablo Iglesias

Podemos és fill de la facultat de polítiques de la Complutense i de les places ocupades pels indignats d'un sistema que havia aobcat els feliços anys de la bombolla immobiliària en una crisi habitacional i financera que va escombrar la societat ociosa de principis del segle XX. A Espanya aquest sistema és el del Règim del 78, de la simbiosi del tardofranquisme en l'antifranquisme light, del somni malinencionat de la monarquia republicana que amagava el capitalisme del BOE i la monarquia i monàrquics cleptocràtics tots, monàrquics del Règim del 78 des de partits del règim, als banquers del règim passant pels sindicats del règim.

Brandant un populisme d'esquerres que reivindicava que "somos los de abajo y venimos a por los de arriba", intentant superar inicialment la divisió de dretes i esquerres per arribar a la dicotomia Poble versus casta, Pablo Iglesias es va erigir en el gran líder del moviment alternatiu al Règim del 78 i a punt per trencar tots els consensos de la Transició (parla més del GAL que d'ETA, reconeix el dret a l'autodeterminació i utilitza un discurs lerrouxista identitari a Catalunya, utilitza símbols republicans desacomplexadament, etc), convertint el moviment en partit i, concretament, en un partit a semblança del líder. Absolutament còmode i poderós en l'oposició i la retòrica populista contra el PP i neguitós davant decidir entre cooperar i cogovernar amb el PSOE del Règim del 78.

El trencament amb Errejón per la deriva excessivament reputurista i esquerrana de Pablo Iglesias, sobretot després de l'acord amb IU, provoca un cisme sobretot a Madrid, on esdevé el camapment d'hivern d'Errejón que es resisteix a desaparèixer mentre Podemos va autodissolent-se entre les contradiccions de governar amb un partit del status quo i la virulència dels braços mediàtics d'aquest status quo cap a l'existència de Podemos i Pablo Iglesias (tanto monta, monta tanto). 

Com més poder aconsegueix Podemos més dèbil (per domesticat) es torna. Les eleccions anticipades agafa al partit lila a contrapeu i amb previsió de xafastre electoral, que Iglesias interpreta com a tret de sortida de la fi del partit. I, a més, afegeixo jo, amb el seu antic cofundador de Podemos, Íñigo Errejón, rellançant el seu Mas Madrid (MM) a costa de Podemos, a Madrid. Podemos és un partit madrileny i a Madrid sempre s'hi jugarà a la seva existència. Per això Pablo, que es veu com a amortitzat com a líder electoral del partit a nivell estatal, s'enfunda la capa de l'èpica popular i es llança a una issió martirològica per salvar el partit de la seva desaparició. de Vicepresident espanyol a candidat de la 5a i última força política a l'assemblea madrilenya. Podemos perviu, fins i tot guanyant diputats, però el sorpasso al PSOE finalment l'ha fet Errejón. Però Pablo Iglesias, el màrtir, mort. Qui sap si amb una futura ressurreccio i posterior beatificació laica i popular.

l'Antipolítica

En contextos de crisi econòmiques d’un abast de degradació de les condicions socioeconòmiques com la que vivim, sorgeixen opcions en l’espectre polític als marges de l’status quo polític. Aquests apareixen en els diferents extrems polítics. Davant aquest escenari hi ha qui cau en la temptació de situar-se en una equidistància estèril des de l’atal.laia de la presumpta centralitat, quan sovint es tracta de l’immobilisme davant una època d’extinció d’un sistema i l’adveniment d’un de nou, una època amb rèmores injustes del passat i amenaces d’injustícies del futur.
Dibuixar alternatives a un sistema que ens ha portat a la suara esmentada degradació no és ni bo ni dolent per se. Si observem el nostre present, observem que bona part del discurs i/o de la praxi polítiques d’aquests extrems, rupturistes amb l’status quo, tenen un alt component de populisme demagog que pren formes d’antipolítica. Anys de banalització de les dinàmiques a l’entorn de l’interès comú ens han portat al trencament dels llaços solidaris, a l’evaporació de la consciència de formar part de col·lectius (de classe, nacionals, culturals,...) que han deixat l’individu pres d’un individualisme que sols ha fet que ens convertíssim en sardines enmig d’un estol de taurons insaciables. Tampoc cal oblidar que des l’àmbit institucional la desconnexió amb la societat ha estat més gran del desitjable, que sumada a un desinterès de l’implicació de la ciutadania en la política per part de bona part de les elits polítiques i econòmiques han conformat un còctel de difícil digestió social i democràtica.
L’antipolítica ha amarat bona part de les expressions al marge de l’status quo, una antipolítica que podríem afirmar amb contundència que interessa a les superestructures econòmiques, als dits mercats, que dicten el desmantellament de l’Europa social. Perquè la Política, amb majúscules, no pas el joc d’interessos privats o elitistes, és l’única arma que tenen les classes populars no sols per defensar-se sinó per millorar les seves condicions, drets i llibertats.
Tots sabem a què ha jugat l’extrema dreta històricament (a encendre focs socials per apagar-los al dictat dels interessos dels poderosos), però a les opcions alternatives de l’esquerra i democràtiques (també val per a l’independentisme català) se’ls ha d’exigir respecte a la Política, com he dit abans, en majúscula.

Publicat a Nació Digital

Fent política des de Catalunya en el marc espanyol I: La Marxa dels Indignats a Madrid

En la política, les accions que es porten a terme poden ser molt honorables i compartides per molta gent, ara bé, hi ha marcs d'actuació que comporten una delimiticació al segment de població per aquí es porten a terme, entenen que la política té com a objectiu actuar en benefici públic.

L'acció política, a més, és pluridimensional. Volguem o no, la gran majoria de les accions polítiques tenen una dimensió nacional, situant aquelles en un marc nacional. I a casa nostra, Catalunya, aquest fet té molta importància en l'impacte vers la ciutadania.

Amb el moviment dels Indignats s'ha posat molt d'èmfasi la seva adscripció nacional, si era un moviment català o bé un moviment espanyol des de Catalunya. Cal descartar que sigui un moviment internacional des de Catalunya, pels fets, no per res més.

És difícil establir un marc únic pels indignats, la seva no volguda definició amb unes fronteres de projecte polític ni cap lideratge, així ho provoca.

Però ara, alguns dels indignats han iniciat una Marxa a Madrid, on diferents indignats de l'Estat Espanyol s'hi dirigeixen per confluir tots a la capital. La seva capital comuna. Així doncs, el marc d'actuació és l'espanyol, ni més, ni menys. Els indigats de Barcelona s'han convertit en el matiex que els de Granada, en indignats d'una capital provincial espanyola. L'#acampadacatalunya es diluirà en l'#acampadasol,

Aquesta és una persa de posició d'adscripció nacional ben clara, d'adscripció al marc nacional espanyol. Ni més ni menys. I qui em vingui amb intenracionalisme, que em digui on és la marxa sobre Atenes dels indignats internacionals.

Foto: Ruta Este, els indignats valencians o del Levante...

Indignats. Cal observar la dimensió social i també la nacional

Aquest apunt és fruit d'un del blocaire torellonenc Joan Ayats (Tenim un problema), que ha fet arran d'un mini debat (intercanvi d'impressions) per part d'alguns osonosfèrics, que m'hi incloc.
L'intercanvi d'impressions osonosfèriques han vingut arran d'aquesta web, per tal de reformar el sistema polític i econòmic de l'Estat Espanyol, la meva resposta ha estat aquest enllaç (també a l'estil Ikea ;), ja que jo no vull reformar l'Estat Espanyol, si no fugir-ne (sí, més que anar-me'n, fugir-ne).
En Joan arriba a dues conclusions arran del moviment dels indignats i els independentistes/sobiranistes/nacionalistes indignats de fa temps:
"1.- És absurd voler fer res a Catalunya sense comptar amb els sectors més de la ceba.
2.- És absurd voler fer creure que la divisió entre nacionalitats separa els bons dels dolents. "
Primer de tot, fer servir el terme "sectors de la ceba" per parlar dels independentistes no em sembla del tot adequat, no crec que jo sigui molt de la ceba ni tampoc que hores d'ara els independentistes catalans siguin els de la ceba (els més identitaris, més nacionalistes, entenc jo, vaja).
Segon, no crec que els catalans que creguin en la reforma de l'Estat Espanyol i els independentistes catalans es divideixin per nacionalitats ni que uns siguin bons i els altres dolents. Clar que potser es referia a aquest article del Carod.
La qüestió que és latent a Catalunya, entre els mateixos catalans, és si podem aconseguir l'encaix amb Espanya o no. La qüestió és que sempre ens ha encaixat Espanya i mai hem estat els catalans qui ens hem encaixat, sobiranament, sense una amenaça més o menys ferma.
El moviment dels indignats, a Catalunya, peca segurament d'ignorar la dimensió nacional del país, centrant-se bàsicament amb demandes d'aprofundiments democràtic i de defensa dels drets socials (habitatge, salut, treball, etc). Ara bé, hi han hagut cosses per assumir el dret a l'autodeterminació de Catalunya i sembla assumir la demanda sorgida de Madrid d'un districte electoral únic.
És curiós que es tingui tant de temor des d'un moviment "revolucionari" al dret als pobles de decidir el seu futur (parlo del català, no del palestí ni el saharaui) i que com a recepta per apropar els elegits als electors, es confii amb un sistema que allunya molt i molt els candidats de la ciutadania.
Crec que qualsevol magnitud revolucionari o de reforma profunda s'hauria de definir, en l'àmbit social i el nacional, en quan els drets és fàcil, crec, sobretot si parlem de justícia i igualtat, justícia pels pobles, igualtat entre pobles. Justícia social i igualtat d'oportunititats.
De moment, simpatitzo amb els indignats quan parlen d'aprofundiment democràtic, però me n'allunya la seva ignorància a la dimensió nacional del meu país i algunes solucions que proposen. I reformar Espanya... encara?
Imatge treta de http://joangraupintura.blogspot.com/

Els indignats al Parlament: Revolució o bullanga?

Avui Catalunya s'ha vist impactada pels fets al Parlament de Catalunya, on els Indignats han encerclat els accessos a l'edifici del poder legislatiu català. Un grup d'aquests indignats han coaccionat a diputats perquè no entressin al Parlament.

Imatges de diputats de tots els partits escortats per la policia, entrant amb furgonetes dels anitdisturbis (llegiu la crònica del Quico Sallés) o bé entrant en helicòpter són d'un gran impacte.

Més enllà o no de si s'està d'acord o no amb els objectius dels Indignats, m'agradaria a aturar-me a reflexionar sobre l'acte d'avui. I repeteixo, no vull reflexionar sobre les idees dels indignats, sinó sobre les formes del moviment.

Hi ha hagut una gran reacció, per part de bona part de la ciutadania, contra les coaccions dels Indignats, basant-se sobretot en dos aspectes: les formes i la seva legitimació per denunciar els sistema parlamentari.

El moviment dels Indignats s'ha mostrat com un moviment d'avantguarda i revolucionari, així és com han actuat. Les seves formes, encara que no la totalitat de la seva estètica les hem vist reproduides en repúbliques de l'est europeu (la revolució de Taronja ucraïnesa, per exemple -a la foto-) i, no cal dubtar-ho, tenen com a referent les revolucions magrebines dels últims mesos. És obvi que els escenaris són diferents, però les praxis tenen la seva semblança.

El moviment dels Indignats, a més, s'ha definit com a moviment d'avantguarda, de minoria que s'estableix com a motor de transformació polític, que lidera la revolució social que diuen protagonitzar. La seva legitimitat són les seves idees, una autolegitimació com a avantguarda

Amb l'acampada a la Plaça Catalunya i amb l'actuació d'avui han posat a la defensiva el sistema democràtic liberal en què vivim, i s'ha demostrat, amb l'acció d'avui, que no sols és estètica, sinó que també hi ha acció.

Ara bé, el què queda per veure és si hi ha lideratge i si hi ha programa i estratègia, sinó tot plegat més que un acte revolucionari haurà estat una bullanga.

PS1: posar al mateix sac a tots els partits polítics del Parlament és infantilisme polític o és voluntat de desprestigiar per constituir una formació política alternativa?

PS2: per què es centra tota la lluita contra un Parlament autonòmic, enlloc d'apuntar al poder financer i al poder polític estatal?

PS3: Què en pensa Arcadi Oliveres. Llegiu aquí, sobre els Indignats, i aquí, sobre els fets del Parlament.