#11s2012: punt d'inflexió nacional

No eren poques les veus que deien que l'11 de setembre de 2012 seria un punt d'inflexió en clau nacional. Però no sé si totes aquestes veus eren conscients del que volia dir això. Si realment vam viure un punt d'inflexió vol dir que l'escenari sociopolític ha canviat i que les actituds també han de canviar.
Podem valorar diferents fets que ens poden mostrar que el punt d'inflexió ha reeixit. El primer el vam contemplar in situ o a través de la televisió, tot veient com la gernació més gran concentrada mai a Catalunya es va fusionar en un clam homogeni a favor de la independència, sense matisos malgrat la pluralitat dels protagonistes.
Un altre canvi constatat és que el MHP Artur Mas va obviar l'expressió pacte fiscal en la seva primera intervenció després de l'11 de Setembre, en canvi va parlar d'estat propi. Un altre que també hem pogut constatar és que, l'endemà, el president Mas va dir el mateix a Madrid que el que havia dit a Barcelona el dia anterior, un fet inèdit en els dirigent de CiU fins ara, que amb el pont aeri se'ls aigualia el vi.
I un altre canvi significatiu ha estat el viratge de La Vanguardia, que sense abraçar la causa independentista va expressar sense eufemismes ni matisos que la manifestació de l'11 de Setembre va aclamar la independència catalana. A més, hem pogut veure l'hàbil en posar-se a l'ombra de l'hegemonia José Antich, director de La Vanguardia, afirmar que qui no va ser a la manifestació (que va clamar la independència) estava fora de la centralitat política a Catalunya, criticant el frontisme unionista de PSC al costat del PP. No em puc treure del cap el principi de Ramon Barnils, que Catalunya serà independent quan La Vanguardia sigui independentista.
Amb tots els eufemismes possibles, crec que estem en el camí, que el paradigma ha canviat, ara cal no perdre el rumb, sobretot que no el perdem per ineptitud, egoïsmes propis ni per pusil·lanimitats dels nostres líders.

Publicat a Nació Digital

El Conde de Godó llegeix Gramsci

Ramon Barnils (wiki) deia que Catalunya no serà independent fins que La Vanguardia no hi estigui a favor. De moment, l’ensenya del Grup Godó no està per la labor, ni el mateix grup en sí. Ara bé, els mitjans de comunicació del Grup Godó estan esdevenint un lobby de pressió i d’influència emergent i que somnia amb l’hegemonia i, en el camí de la cerca del somni, no escatima esforços.
Pels qui diuen que el Barça és més important que la Generalitat (exhonorable conseller inclòs), el Grup Godó té una estratègia clara per l’status quo socialculé, que no és res més que Sandro Rossell i el seu Barça es dediquin a guanyar títols i emprenyar poc l’oasi català, intercanviant el lema popular de “Més que un club” pel crematístic “la pela qatariana és la pela”. No és debades que l’arxienemic del sandrisme, l’histriònic Laporta, hagi rebut fins al carnet del Caprabo a les tribunes del Conde de Godó, amb un desplegament més eficaç que el de la Flota Invencible, car aquella es va enfonsar abans de tocar terra.
Pels qui encara creuen que la Generalitat és important per a les nostres vides quotidianes, el Conde de Godó també ens té preparades les seves legions de tertulians i editorials en defensa de l’executiu català, sigui el Puig que neteja la plaça de Catalunya amb porres o sigui el conseller de les mútues privades i les seves tisores. Si cal, fins i tot es dota del servei de guardaespatlles en forma de tertulians que assoten companys d’antena si s’atreveixen a contradir el conseller de les Mútues durant una entrevista (memorable Sanchis/Barbeta vs Galdón a Can Basté).
Però l’hegemonia no sols pot venir de la comunicació: necessita el capital (que no li deu faltar al Conde, com tampoc als seus amics) i el braç polític. Quan en Duran, l’home de Florentino Pérez a Madrid, diu que es retallarà TV3, a ningú no li estranya que Terribas apunti a interessos privats per desmantellar la joia de la corona de la normalització del català a casa nostra. L’ombra de Godó plana pels estudis de Sant Joan Despí.
Godó ha llegit Gramsci, i sap que el poder emana de l’hegemonia a l’hora de relatar la realitat, sigui al Barça, a la política o a l’ambulatori de Sant Guim de Lluçà. Si Gramsci (wiki) aixequés el cap...


PD: Aquest article va ser publicat a Nació Digital, podeu trobar els altres meus articles aquí o  en la pàgina al Facebook de la meva columna d'opinió a Nació Digital

De La Vanguardia Española a La Vanguardia en català

(L'enyorat) Ramon Barnils afirmava que serem independents el dia que La Vanguardia fos independentista (o no si posés d'esquena).

Aquest dilluns, a Vic, es va presentar l'edició en català de La Vanguardia (i aquí la versió catalana), una edició que no vol ser una traducció de la versió espanyola, però que poc o molt ho haurà de ser, dic jo... perquè compartiran continguts. Potser és que la castellana també serà una versió parcialment traduïda.

El fet que el diari del Grupo Godó, del Conde homònim, tingui una edició en català és un gran pas per la nostra llengua. No podem ignorar que és el diari més llegit del nostre país.

Ja s'han aixecat veus hostils a La Vanguardia, bàsicament per desavinença amb la línia editorial (monàrquica, liberal conservadora i autonomista ). Però que la "rivalitat" no ens encegui, perquè llavors serem uns sectaris. En visió de país, el que es va presentar a l'Atlàntida de Vic va ser un gran avenç pel país i la nostra llengua (i ara també la del José Antich i el Conde Godó).

Senyores i senyors, que La Vanguardia va ser capaç d'editar-se a les dues Espanyes durant la Guerra Civil! que ara surti en català vol dir que el català ja compte pels més pragmàtics i tot.

Abans d'acabar, però, no voldria fer una petita reflexió sobre el fet de presentar l'edició en català del diari a Vic. Tal com reflexionava en Josep Comajoan al Twitter, es va buscar la capital de "la Catalunya catalana" per semblar més catalans? o és que busquen una edició pels de poble (en català) i una pels de ciutat (en castellà)?

Ja m'està bé que comptin amb la gent de comarques per fer presentacions nacionals, però per quan alguna presentació de tipus econòmic o científic a Vic?

Dos articles sobre el tema:

Jordi Font a Nació Digital: "La Vanguardia" en català

Josep Comajoan al bloc d'ESCAAC: Puix que parla català, vejam què diu

Independència de Catalunya, de Kosovo i La Vanguardia. Alguns enllaços

Ahir em van publicar un article que em van demanar a Osona Comarca, setmanari osonenc. L'article es titula Ja ha passat. La independència de Catalunya al Parlament, i el podeu llegir aquí.
En Sergi, al seu bloc, té ganes de dir-la grossa sobre el tema de la Solidaritat, el seu apunt es diu Cridar
També sobre Solidaritat, faig referència a un molt bon article de Lluís Pérez Lozano, es titulanice work if you can get it"> Solidaritat Catalana: nice work if you can get it, us el recomano.
I per acabar, el Tribunal de La Haya, màxim òrgan judicial de la ONU, ha avalat la independència de Kosovo i el dret a l'autodeterminació dels pobles. Llegiu-ho a Naciódigital: El Tribunal Internacional de Justícia avala la independència de Kosovo . També en parla La Vanguardia: La Haya ve la declaración de independencia de Kosovo acorde con el Derecho Internacional, per després afegir-hi (casualitat?) això Detenido el gobernador del Banco Central de Kosovo en una operación anticorrupción...

El somni humit del stablishment: l'enquesta de La Vanguardia

El diumenge, La Vanguardia va publicar una enquesta on CiU tocava amb la punta dels dits la majoria absoluta i on Esquerra patia una caiguda històrica, de 21 diputats passava a 12 o 11.
Que a La Vanguardia li molesta que Esquerra estigui a govern no sorpren a ningú, el rotatiu del Conde Godó no és ni d'esquerres, ni independentista ni republicà. Ara bé, no cal ser tant matusser a l'hora de crear un estat d'opinió de desintegració de l'independentisme parlamentari.
En Josep Maria Diéguez, en el seu bloc, ens repassa l'enquesta que va fer La Vanguardia poc abans de les eleccions catalanes del 2006. Llegiu-ho aquí.
En una jornada sobre comunicació política al dissabte, algú va dir que La Vanguardia es comporta amb el govern (i en especial amb Esquerra) com El Mundo amb els últims temps del govern Felipe: Acoso y derribo.
No negarem que la tendència és de desgast del govern (o explica Pau Canaleta al seu bloc: Per què CiU té avantatge? i que Esquerra també tendeix a la baixa mentre CiU tendeix a l'alça, ara, d'aquí als números de la notícia (no signada, com recorda l'amic Pol) de La Vanguardia n'hi ha un bon tros.
La Vanguardia: CiU roza la mayoría absoluta i el tripartit se hunde en plena nevada
Bloc de Pau Canaleta: Per què CiU té avantatge?
Bloc de Josep Maria Diéguez: Així sondeja La Vanguardia
Editorial del 26 -IX-2007 del Racó Català: La Vanguardia, imitant El Mundo

La cultura popular, via d'integració (que no li agrada a Susana Quadrado)

Ahir vàrem presentar a Vic el programa "Tots som una colla", que impulsem la Generalitat amb la Federació de Colles Castelleres de Catalunya. A Osona es treballa amb els Sagals (wiki i web).

Aquest programa és una línia de treball d'actuació en les polítiques per cohesionar una societat que compte amb prop del 17% de persones que hi viuen que són immigrades (i en el cas de la població jove sobrepassem el 25%).

Totes les identitats i cultures s'han de respectar, però per tenir una societat cohesionada i inclusiva ha de tenir un nucli comú, un punt de trobada. I a casa nostra ha de ser la catalanitat.

Catalunya es caracteritza per tenir un teixit associatiu molt ric i que fa un paper cohesionador a través d'uns valors cívics, solidaris i de país molt important.

I, per altra banda, Catalunya compte amb una cultura popular molt potent i que està absolutament establerta amb una gran capacitat d'assimilar els canvis d'una societat i un món en moviment. Tot això fa que la cultura catalana sigui viva.

Que una via del treball de la integració de les persones immigrades sigui a través del teixit associatiu i la cultura popular és una molt bona notícia, primer perquè les persones immigrades poden trobar un encaix amb el país important i per l'altre perquè la cultura popular i elteixit associatiu podrà assimilar les aportacions de les cosmovisions dels nou vinguts.

Ara bé, a La Vanguardia, Susana Quadrado ha escrit un article en contra d'aquest programa, per superficial (i barretinaire, suposo jo). Sembla que a Quadrado, que demana invertir en els barris on hi ha immigrants, li manca informació. I per escriure a La Vanguardia no s'haurien de fer articles superficials com els de Quadrado, que resumeix totes les polítiques en immigració a "Tots som una colla", obviant la Llei de Pla de Barris, per exemple, un model per a governs europeus.

A més, Quadrado ignora la necessitat d'acomodar els immigrats en la societat. I com he dit abans, fer-ho a través de la cultura popular i del teixit associatiu suma a ambdues parts: la part acollidora i la part acollida.

Osona.com: Els Sagals d'Osona participen en un projecte d'integració de nouvinguts

La Vanguardia: Sulayman, el casteller

Foto: Adrià Costa (www.osona.com)

Monàrquics a Girona

El felipisme (borbònic, no del PSOE) comença a agafar força i té Girona com a punta de llança de penetració a Catalunya. El mitjà és la creació de la Fundació Príncep de Girona, que ha de servir per promocionar Catalunya i Girona a l'Estat Espanyol.
Si més no, aquesta és la missió oficial. Però una terra amb Dalí, Pla, la Costa Brava, els paisatges i tantes altres coses, li cal el reclam d'una institució anti-democràtica i arcaica com la monarquia per promocionar-se?
No costa, però, gaire de veure quina és la real funció d'aquesta fundació monàrquica creada per la Cambra de Comerç de Girona, la Caixa de Girona, la Fundació Gala Salvador Dalí i La Caixa (on ja treballen membres de la família reial espanyola). La funció no és cap altra que la de la promoció de la figura del príncep hereu de la monarquia espanyola, el futur Felip VI, si no és que els carlins es fan amb la Corona o que es proclami la República.
Els monàrquics (espanyols) de Catalunya sempre han representat l'immobilisme polític, el no tocar res per no emprenyar.
Potser aquestes entitats tant arrelades al país, com diu el diari monàrquic La Vanguardia, s'haurien de preocupar més per un bon finançament i de com podem sortir de la crisi que no pas de promocionar el monaquisme a casa nostra, a no sé que la seva solució davant aquests reptes de país sigui el dret de sang de la monarquia...
La Vanguardia: Nace la Fundación Príncep de Girona para vincular la Corona a Catalunya
El Periódico: Quatre entitats impulsen la Fundació Príncep de Girona
Diari de Girona: Neix la Fundació Príncep de Girona
Directe.cat: Per ERC la Fundació Príncep de Girona és un 'intent' de 'legitimar' la monarquia en una zona 'hostil'
El meu Bloc antic: Poder Judicial espanyol: Fes l'amor i no la censura del Jueves

Parlant a la tele: Benach, violència de gènere i el Lluçanès

Ahir va tocar ser dia mediàtic, vaig participar a la tertúlia del programa Angle Obert, de El9TV, conduït per Agustí Danés.
Els company de taula van ser en Camprubí, ex-president de CDC Vic, l'Antoni Llach, alcalde sociovergent de Roda de Ter, i Xavier Bardolet, regidor de l'Entesa a Sant Pere de Torelló.
No va ser una tertúlia exaltada, ni molt menys, tot va ser molt correcta.
Vaig tenir discrepàncies amb en Llach i en Camprubí sobre el fet d'assenyalar als nouvinguts, per factors culturals, l'augment de la violència de gènere. Sense ignorar aquest, no crec que sigui just apuntar al col.lectiu de nouvinguts quan veiem que gent "d'aquí" també protagonitza episodis lamentables. El context socioeconòmic i factor educatiu i familiar, se sumen al context cultural, patriarcal i masclista de forma universal durant molts segles, si no tots, de la nostra història humana.
El fet de la violència de gènere ha deixat de ser un afer privat, a un de públic, convertint-lo en un problema polític a solucionar per part de les institucions.
També vàrem parlar de l'afer del cotxe oficial del President del Parlament, Ernest Benach (bloc i wiki). En Bardolet va afirmar que tot era fruit de la ingenuïtat de Benach i d'una política cada cop més superficial i de gestos.
Jo crec que hi ha una càrrega de més profunditat en aquest afer. Amb l'atac a Benach s'ha atacat la legitimitat de les institucions (en clau nacional) catalanes. No hem d'oblidar que els 9000€ era per complements per treballar, perquè el cotxe oficial no deixa de ser una eina de treball.
S'ha atacat a la segona institució catalana amb l'aportació de la premsa provinciana catalana i la col.laboració del Conseller de Relacions Institucionals i de Feng Shui (quina manera de fer-les, oi?). Tothom parla del 9000€ en temps de crisi, però i de l'espoli fiscal que pateix Catalunya? i dels costos de la família reial? quants cops s'haurien de multiplicar aquests 9000€?
Només a un país provincià se li acudeix omplir portades amb el cost dels complements del cotxe oficial de la segona autoritat del país. Perquè la crisi, no se solucionarà amb aquests 9000€...
També vàrem parlar del Lluçanès (és comarca? per mi sí, per Llach podria, però no ho hauria). Una tertúlia distesa i amb aigua, que sempre és important.
.
Article interessant de Saül Gordillo: En defensa del President del Parlament de Catalunya
Apunt de Josep Maria Freixanet: El Lluçanès és i vol ser

L'oportunisme anti-independentista

L'anti-independentisme català és viu i molt fort a casa nostra.
Té moltes formes. Una és la més primària de l'escopit, la bilis i el cop de puny. L'altra és la de l'status quo que aposta per la sociovergència (o socioduranisme) immobilista.
També trobem la utòpica, la que creu en la utopia d'una Ibèria confederal, quan a Ibèria, no hi ha ningú que es vulgui no federar, a excepció de sectors del PSC i d'ICV. Amb ui us federareu o confederareu, nois?
A més, hi ha els oportunistes, el qui aprofiten la conjuntura per arremetre contra l'independentisme català, amb una inconsistència molt gran.
La Vanguardia publicava la setmana passada un article, Adiós Independencia, on parlava que l'independentisme escocès estava acabat perquè davant la crisi financera que afecta el sistema bancari britànica, el Banc Nacional d'Escòcia (els directius del qual són independentistes) ha hagut de ser rescatat per Londres. Com es pot demanar la independència si davant d'una crisi és la metròpoli qui t'ha de salvar?
En Galeano, per si hi havia algú que no havia entès el motiu de la notícia de La Vanguardia, fa el símil explícit (calia?) entre Escòcia i Catalunya, amb La Caixa pel mig.
Com es pot ser independentista si l'Estat de la metròpoli t'ha de salvar els bancs davant la crisi?
Doncs ben senzill, per tenir un estat propi perquè salvi els bancs com i quan calgui, o és que una Escòcia o una Catalunya independent no tindria estat?
A més, podria ser que Espanya salvés una caixa andalusa amb els calers dels catalans. Potser per això la independència de Catalunya no agrada gens...

PSC, de Giddens a Stalin

Fa uns dies, a La Vanguardia, José Zaragoza, secretari d'Organització del PSC, va publicar un article on posicionava el PSC en l'àmbit del socialisme liberal, concepte polític més a prop del liberalisme radical (o d'esquerres) que de la socialdemocràcia.

Em va sorprendre molt llegir aquella declaració de principis liberals per part d'un apparatxik del PSC, com és José Zaragoza, un home dur dins dels socialisme del Baix Llobregat.

Però davant el miratge d'una possible praxi liberal del PSC, que relaxi el seu dirigisme polític absolut, que tingui més confiança i oxigeni l'espai ciutadà (la cultura, la societat civil, etc.), em trobo el poderós Joan Ferran, home fort del partit a Barcelona.

Ferran, de llengua intel.ligent i de mossegada ràpida i mortal, ha estat un dels açots més persistents contra el nacionalisme català, de tot el més ampli ventall.

Avui, a El Periódico de Catalunya, el portaveu adjunt del PSC al Parlament, Joan Ferran, ha incitat a una depuració ideològica dels professionals dels mitjans de comunicació públics catalans, els de la Corpo. Ha parlat d'eliminar la "crosta nacionalista" de TV3 i Catalunya Ràdio.

Òbviament, els mitjans de comunicació es poden criticar, però una cosa és aquesta (amb el perill que et facin la vida impossible) i l'altra és incitar a la neteja ideològica. I compte, perquè si ara hem d'eliminar la crosta nacionalista, més endavant s'haurà d'eliminar la crosta socialista, o republicana,...

El Giddens que citava Zaragoza podria criticar, però mai podria acceptar les depuracions ideològiques del stalinisme.

A La Vanguardia li fa por el patriotisme (català?)

A La Vanguardia del diumenge, Alfredo Abián, vicedirector del rotatiu del Grupo Godó, escrivia contra el patriotisme ("Rebrote Patriótico"), lamentant-se d'un rebrot del patriotisme.

Abián lligava patriotisme en excessos en nom de la pàtria que hi ha hagut en els darrers segles, des de la guillotina jacobina fins a Hitler, com no.

El vicedirector de La Vanguardia, però, ignora en el seu article el patriotisme cívic, aquell patriotisme solidari entre els teus compatriotes i que no té perquè ésser agressiu amb les pàtries veïnes. Parlo del patriotisme republicà, dels valors civils, de la responsabilitat pública.

Dubto que aquest patriotisme sigui perillós, i ca! és un patriotisme que s'ha de fonamentar. El patriotisme català ha de ser un patriotisme en positiu i autoexigent.

Però dubto que Abián fes una reflexió dominical sobre el patriotisme i les pàtries, que amb les seves afirmacions marcianes com: "Las identificaciones emotivas y subjetivas son cócteles de difícil digestión. Máxime cuando la razón se extravía y da paso al delirio colectivo". Com pot un no identificar-se des de la subjectivitat? I si ha de ser des de l'objectivitat, la identificació que una llei ens hi obliga a commulgar, anem cap a la pàtria dels xais, o cap al ser espanyols per coll... del PP i sectors del PSOE.

Abián cau en el simplisme analític de lligar identitat patriòtica amb irracionalitat (parla de deliri!). Potser hauria de recordar que de la racionalitat i el liberalisme en van sortir les concepcions nacionals a Europa.

Però hem de contextualitzar l'article d'Abián, és un atac més al sobiranisme creixent de Catalunya (que amb aquest article no l'anomena, però s'entén), un atac més dels que ens deixa anar La Vanguardia en els últims temps (provocant reaccions com la d'Òmnium Cultural).

Fa quatre anys els atacs eren contra Esquerra, ara un cop el sobiranisme va impregnant la societat civil i surt del monopoli del sistema de partits, La Vanguardia, portaveu de l'immobilisme de l'oasi català, redefineix el seu punt de mira, tot ampliant-ho.

.

.

Coses de la vida, durant un temps La Vanguardia donava joc a les demandes nacionals de Catalunya, però a la seva manera, és clar! Ho podeu llegir a: La Vanguardia i les mobilitzacions catalanistes