La factura de la llum, i els intressos de classe del PP

(www.ara.cat)

Ha saltat a la palestra pública la factura de l'electricitat. Bé, relativament, perquè amb una cerca a mitjans de comunicació clàssics costa trobar la informació en els seus digitals i en d'altres, lligats a sectors del capital i la dreta madrilenya ho encaren de forma esbiaixada o parcial.
Segons un estudi del doctor en Economia per la Universitat d'Oxford, David Robinson, la factura de la llum espanyola és la que ha pujat més, en termes relatius a occident i es situa entre les quatre més cares de la UE.

Gràfica de www.elmundo.es 

En aquest estudi, Robinson desgrana la factura de la llum i ens mostra que la majoria del cost de la factura és de la "cunya governamental", impostos, vaja, que suposa més del 50% del cost enfront de la creació d'energia, el subministra i la xarxa. I el creixement dels preus en el període 2008-14 es dóna precisament en la "cunya governamental", a més de la xarxa, però no així de la creació de l'energia i els seu subministra.
I què hi trobem en aquesta "cunya governamental"? doncs impostos que cobreixen polítiques energètiques públiques, ajudes al sector miner, els sobrecostos de portar electricitat a les illes, l'IVA entre d'altres. I totes aquestes despeses, que recauen en els consumidors, fa que tothom pagui per aquests conceptes quan paga la seva factura, que per cert, tindrà un cost del voltant dels 60€ malgrat no es consumeixi gens d'electricitat.
Aquesta situació és d'una injustícia de gran envergadura, en aquest cas no fruit dels interessos eminentment privats de les empreses, sinó de la visió no redistributiva de la fiscalitat per part dels governants.

El Dr. David Robinson (estatico.sabemosdigital.com)

L'Estat social del benestar es basa en redistribuir la riquesa, no a través de l'expropiació dels bens de producció (i per tant de les plusvalues) si no a través dels impostos que financen serveis públics, com ara l'educació, la sanitat, etc. La qüestió és que la fiscalitat, per facilitar el sentit redistributiu ha de ser progressiva, és a dir que es pagui segons renda. Que pagui més qui més tingui.
Les polítiques neoliberals imperants arreu des de la dècada dels 90, des de la caiguda del bloc socialista, han anat laminant els sistemes redistributius, i en temps de l'actual crisi les mesures imposades a Europa (bressol del -pretès- capitalisme social) han estat les retallades i l'augment de la pressió fiscal però a través d'impostos no progressius (no redistributius) com l'IVA, on tothom paga el mateix, tingui la renda que tingui.
Aquesta opció de fiscalitat respon a un interès de classe dels qui governen, i precismanent aquests interessos de classe no són de les classes populars ni mitjanes, si no de les altes i les elits econòmiques, moltes de les quals situen capital en paradisos fiscals (que no tributen en els seus propis estats).
David Robinson proposa passar part de la "cunya governamental" als pressupostos de l'Estat, en lloc d'estar a la factura de la llum. Òbviament això vol dir generar més despesa pública, el que comporta o bé retallar altra despesa o bé augmentar ingressos, és a dir, pujar impostos. Si aquests impostos fossin progressius (redistributius) passaríem de la injustícia de pagar tots els ciutadans per igual, a haver-ho de suportar més qui més té.
Però aquest escenari d'injustícia social en la factura de la llum, no és la única realitat injusta existent. Si observem el període de creixement desorbitat de la factura de la llum a Espanya, veiem que es tracta dels anys de la profunda crisi financera i del totxo: 2008-2014. En aquest període la pobresa ha crescut espectacularment (29% de la població en situació de risc de pobresa i encara més alt en el cas dels infants i els ancians), apareixent el què es coneix com a pobresa energètica (és a dir, no tenir calefacció, llum ni aigua calenta perquè no es pot pagar la factura).

Les portes giratòries en el sector energètic (ullsvermells.com)

El Parlament de Catalunya va aprovar una llei al respecte, es va tombar al constitucional a instàncies del govern del PP. La llei preveia que les empreses elèctriques no podien tallar la llum per impagament. En un estat oligàrquic i de portes giratòries com és Espanya, us imagineu quina és la raó per la qual el govern del PP va tombar la llei de Pobresa Energètica?

... I com afecta el projecte Castor de Florentino Pérez a la factura del gas? "Los consumidores de gas pagarán 4.731 millones por el cierre de Castor"

Wert el conqueridor (i Montoro l'asfixiador)

José Ignacio Wert s'ha convertit en l'ariet de la política uniformitzadora del nacionalisme espanyol rampant, és el porta estendard del nacionalisme espanyol aznarista que apunta a la fractura social catalana com a antídot a l'exercici del dret a decidir dels catalans. Quan Wert apunta a la llengua a les escoles, sap perfectament el què fa, sap que la societat catalana s'ha relligat com a un sol poble a través d'un consens lingüístic a l'entorn del català com a llengua nacional, sense que això suposi una hostilitat ni una marginació del castellà.
Però a més d'atacar aquest consens nacional català a l'entorn de la llengua, Wert també aplica el seu dogma en què se suposa que l'independentisme català s'inocula en la quitxalla a través de la llengua a l'escola, així com a través d'un adoctrinament en les aules a través de la història. No descobrim res si afirmem que l'escola transmet uns coneixements en base a un context, en base a una cosmovisió. Però darrera tota educació, sobretot, hi ha uns objectius pedagògics de transmissió i creació de coneixements. Wert s'erigeix en un ministre d'Ensenyament que el que menys l'importa és l'educació dels nens catalans sinó l'adoctrinament nacional d'aquests, practicant (o volent practicar) una tasca política sotmesa la idea nacionalista espanyola, amb la missió d'esborrar la consciència nacional d'un poble, un obstacle per la idea d'Estat nació espanyol de l'aznarisme, una idea cada cop més hegemònica a Espanya.
Però si Wert avança en el front educatiu i lingüístic, Montoro es mou en les penombres tot asfixiant econòmicament les institucions catalanes, aprofitant la clau de la caixa per debilitar Catalunya, malgrat el preu social i econòmic que suposa pels catalans. La mà de la Mocloa que apreta el nostre coll, no ens vol morts, sinó prou dèbils i desesperats perquè sols observem el curt termini.
L'autonomisme és caduc, i Wert i Montoro protagonitzen els embats dels qui en volen fugir, precisament amb eines que permet els sistema autonòmic. Els catalans només ens en podrem sortir davant aquests embats si les nostres institucions superen psicològicamnet el marc autonòmic. El procés cap a l'exercici del dret a decidir, ens porta a un xoc de trens de legitimitats nacionals, uns tenim la democràcia i els altres les estructures d'estat, amb la Constitució al davant. L'objectiu del nacionalisme espanyol governamental és asfixiar les nacions, com la catalana, en la decadència de l'autonomisme, esdevenint aquest una trampa fatal si no en sabem fugir ja.

Publicat a Nació Digital

El discurs de la por… a què?

La ruïna econòmica, la fi de les pensions, l’expulsió de la UE, la invalidesa dels títols universitaris, la fractura social, el boicot als productes catalans, el conflicte polític... A l’unionisme espanyol només li falta parlar de les awr plagues bíbliques i ja haurà aplicat totes les desgràcies hagudes i per haver a una Catalunya independent. Amb aquest discurs de la por, els líders polítics que són proactius espanyolistes (es facin dir federalistes, autonomistes, regionalistes o falangistes) volen soscavar qualsevol temptació independentista dels que tenen incerteses davant un procés d’emancipació nacional català. No negarem que hi ha incerteses en el procés, fins i tot s’hauria de reclamar una explicació major de com es planteja el camí cap a la llibertat pels qui tenen intenció de liderar el procés.  
Però posats a fer ús de la por, del terror, davant un futur incert, podem parlar de la por a un present encara més incert. La fractura social ja existeix a Catalunya, només cal veure les estadístiques que situen a prop del 20% el nombre de catalans en la pobresa o prop d’aquesta. Només cal veure el nombre d’aturats que ostenta una Catalunya que forma part d’Espanya, després de la incompetència i la incapacitat de fer-hi front per part dels diferents governs espanyols i les estructures espanyoles.
Espanya està dins la UE, però cada cop està més a prop de ser un país pària dins aquesta i si al final es decideix una UE a dues velocitats, amb països membres de primera i de segona categoria, Espanya haurà de començar a posar ciris a la Mare de Déu del Pilar i a peregrinar massivament a Santiago per no estrenar una tercera velocitat.
Als qui estan (estem, encara) en el vaixell espanyol hauríem de començar a patir per la viabilitat i la continuïtat a mitjà termini del sistema de pensions, que el Ministre de Guindos ja ha advertit que perilla, davant la incapacitat d’Espanya a aixecar el cap. I respecte als empresaris catalans, els autònoms i les PIME, però també les grans empreses, quin pitjor boicot pot haver-hi que la manca (deliberada) d’inversió en infraestructures claus pel desenvolupament econòmic (port, aeroport, tren de mercaderies, etc)?
Qui digui que amb la independència tot se soluciona, no dirà la veritat, però si que són certes dues coses: primer, que Espanya s’enfonsa no lliurarà cap salvavides a ningú que hi sigui al damunt, i, segon, que un Estat català podrà concentrar tots els seus esforços i recursos per reflotar social i econòmicament la Catalunya, fins ara autonòmicament espanyola.

Publicat a Nació Digital

La Marató: caritat o justícia?

A mi, com segurament a la majoria de catalans que ho han vist a la televisió, m’ha impactat l’anunci de La Marató de TV3 contra la pobresa. Veure un nen, persones grans, joves i de mitjana edat al voltant de cinc cadires, quan ells en són sis, disposats a jugar a un macabre joc de la cadira, que quan pari la música un d’ells quedarà exclòs, és un plantejament molt emotiu i dur.
Amb aquest anunci, TV3, la televisió pública, és a dir amb el suport dels poders públics catalans, encara una Marató que segur que serà ben exitosa, com totes les que han fet. Fins ara se centraven sobretot amb maratons televisives per captar finançament per la investigació de malalties. La solidaritat dels catalans finançava part d’aquestes investigacions. El moment en què mostraven el marcador amb els diners recaptats era un dels moments emblemàtics del show televisiu solidari.
Ara bé, el plantejament de La Marató contra la pobresa em crea un rebuig perquè la trobo injusta. La pobresa no es soluciona amb solidaritat, en tot cas se'n pal·lien els seus efectes. Hi ha diversos casos de moviments socials que actuen contra els efectes de la crisi i encaren els efectes d’aquesta en forma d’exclusió social i pobres a base de la caritat i la solidaritat. Cal reconèixer la gran tasca del voluntariat i dels moviments socials, però les institucions públiques han d’anar més enllà.
Però la pobresa, que afecta al 20% dels catalans, com la crisi que vivim té un origen de responsabilitat i l’origen del problema rau en la injustícia i els abusos, i la solució radica en la justícia. Estem vivint un moment en què es lamina capa a capa l’estat del benestar i la redistribució de la riquesa a través d’uns serveis públics que van des de la sanitat, a l’assistència social, però també en l’educació i en d’altres, com el transport públic, polítiques d’accés a l’habitatge, polítiques actives d’ocupació o eines de reinserció social com el PIRMI, que permeten el desenvolupament de la ciutadania en la nostra societat, sense deixar ningú pel camí. Estem colgant el poble català a l’empobriment i al risc d’exclusió ara i pel futur. Davant l’anunci de La Marató, no hauríem de centrar els esforços a solucionar la manca d’una cadira, sinó en saber on és i qui la té, i disposar-la a la societat.
Només un apunt, l’any passat La Marató de TV3 va recaptar gairebé 9 milions euros, el nou president de Bankia va ser indemnitzat per sortir del BBVA amb 69 milions euros. Un altre: el frau fiscal a Catalunya és de 16.000 milions d'euros anuals.

Publicat a Nació Digtial

29M, vaga general?

El dijous 29 de març, hi ha convocada una vaga general davant la reforma laboral del PP. Fent tastets en el meu entorn més pròxim, parant l'orella a bars i botigues, sembla que hi ha dubtes davant de si fer vaga o no.
 Hi ha motius sobretot econòmics, molts dels nostres conciutadans han vist escurçada la seva nòmina, d'altres tenen sensació de desempara davant la mateixa reforma laboral i temen, amb proves fefaents o no, que poden ser objecte de represàlies laborals. No crec en el patró malèfic, que posarà en una llista negra els qui facin vaga, però el temor existeix.
També hi ha qui conduït per la desafecció amb les organitzacions de representació social i política (sindicats i partits), reneguen d'una vaga "sindical", per seguidament despotricar de polítics, xoriços tots.
Finalment hi ha qui no creu que aturant el país s'aconsegueixi res, que no s'arregla res deixant de prestar serves ni deixant de produir.
Però cal fer alguna cosa, no? La comarca, el país i el món que ens trobarem quan hagi passat aquesta crisi serà diferent de com hi vam entrar, ja podeu posar-hi la mà al foc. De moment, ja s'ha engolit el sistema de caixes d'estalvis (i les seves obres socials) catalanes, però el sector financer continua acumulant capital i poder, i de moment gràcies a fons públics. Veiem també com l'estat del benestar que ens havíem dotat, i que encara havia de fer més camí, es va aprimant, amb perill d'entrar en un espiral d'anorèxia pública. I si hi afegim la reforma laboral, podem observar com la precarització del mercat laboral ho tenyeix tot, amb un retrocés en els drets col•lectius, que tants anys de lluites i pactes havia costat.
Baumman diu que vivim en una societat líquida, de realitats, relacions i valors volàtils i en constant moviment que tendeix a la individualització. El vincle solidari entre ciutadans s'evapora paral·lelament a la imposició del capitalisme consumista i especulador que ha explotat al costat de la bombolla immobiliària i de les hipoteques. Desconfiem de partits i de sindicats, que possiblement s'han acomodat, s'ha burocratitzat. Però siguem conscients que en democràcia són els qui ens representen segons la legitimitat que els hi donem.
Hem de reprendre la confiança amb els del nostre costat, no competir per les molles sinó treballar pel pa. Utilitzem les eines que tenim, millorem-les i si cal canviem-les, però la resignació ens fa traïdors a nosaltres mateixos i a les properes generacions, perquè esdevé rendició en el manteniment dels drets col·lectius i compartits i per l'assoliment d'un horitzó més just i benestant.
El 29M, vaga? Jo sí, perquè no em vull rendir ni resignar.

Publicat a Osona.com

El Vell i el Nou

Quan es parla de l'inici del XX a la història es sol dir que aquest segle comença després de la I Guerra Mundial i de la Revolució Soviètica, amb la fi d'un món antic i arcaic que va deixar pas un món on emergien noves formes de governar-se, econòmicament i políticament i on l'epicentre històric s'aniria apartant del monopoli europeu exercit per Londres i París i es desplaçava cap a una bipolaritat entre Washington i Moscou, un cop esclafada l'horror nazi. Un món bipolar on dos imperis, dues ideologies i dues filosofies socioeconòmiques s'encaraven arreu del món.
En la última dècada del XX i la primera del XXI hem vist la substitució d'aquest món bipolar per un, primer, dominat per l'occident capitalista i, després, per un món multipolar que veia com es despertava l'orient xinès i que s'encenia un món islàmic aixafat per sàtrapes corruptes i amb un fonamentalisme popular emergent i, sovint, armat. Però en aquesta segona dècada del XXI podem constatar que la crisi de les velles estructures s'aguditza, i veiem com es transforma l'ordre del nostre món, on s'esfondra el capitalisme especulatiu i financer, hegemònic en els darrers feliços anys; on grans països fins ara subalterns com la Xina, la Índia, el Brasil o la Rússia postsoviètica emergeixen a base d'una població àmplia i jove o bé a través de l'exportació de matèries preuades i imprescindibles arreu del món.
Al nostra entorn, veiem com la UE s'oblida del projecte de casa comuna de l'Europa social i es transforma en una Europa al servei de Berlín i les seves exportacions, i on Goldman Sachs marca l'agenda política i econòmica. Veiem un Estat espanyol on trontolla la monarquia, però no bufen aires de llibertat democràtica i de les nacions que de moment hi formen part, sinó que es viuen episodis de violència policial enfront adolescents valencians, es prepara un escenari de desmantellament de part de l'estat del benestar, atacs a la llengua catalana i el tabú, si és que mai ha existit, de la recentralització comença a prendre forma.
I a casa nostra, vivim la crisi de l'autonomisme català, castrat i deslegitimat pel Tribunal Constitucional i asfixiat per un espoli fiscal inassumible per cap país.
El que coneixíem fins ara, s'ha convertit en vell i agonitzant, però el nou, el futur, encara no ha pres forma, perquè les alternatives encara no s'han imposat. Podran els països emergents substituir els EUA i Europa? S'imposaran les tesis més neoliberals i l'esquerra sabrà redefinir-se amb postulats propis? La UE es podrà reconvertir en la casa comuna social dels europeus o acabarà sent el mercat comú alemany? I els catalans, serem capaços de recuperar el nostre propi estat o sucumbirem a l'Espanya centralitzadora? Fins que el nou no substitueixi el vell, estarem en crisi, i si volem formar part del nou, no podem defallir.

Publicat a Nació Digital

D'Atenes a l'IES Lluís Vives

Quan vaig sentir a la ràdio del cotxe quines van ser les mesures d’urgència del govern grec perquè els números li permetessin entrar a forma part de l’euro, gairebé em salto un semàfor en vermell al passeig de Gràcia de Barcelona. En Francesc Sanuy, antic conseller de la Generalitat i home de pocs pèls a la llengua, va explicar com un assessor de Goldman Sachs va dir, entre d'altres coses, al govern conservador de Karamanlis que legalitzessin la prostitució per fer pujar estratosfèricament el PIB. Clar que després de fer pujar el PIB sobre el paper ningú es va dedicar a recollir impostos a les senyores de moral distreta, que diu la senyora Rius. Per cert, l’home de Goldman Sachs era un tal Mario Draghi, actual president del Banc Central Europeu. Ningú, llavors ni ara, va parar atenció al frau fiscal grec, encara més gran, si hi cap, que l’espanyol (on el 75% es concentra en les grans empreses i les grans fortunes).
La setmana passada, Atenes s’encenia i s’ocupaven edificis públics mentre el parlament aprovava una nova bateria de mesures draconianes (no sabem si la paraula realment ve de Draghi) imposades per la UE de Merkozy. Unes mesures de desballestament grec que segurament s’emportarà per endavant a bona part de la ciutadania grega per més d’una dècada.
Europa, com tothom, va mirar cap a una altra banda davant el mal fer del govern grec en l’època de la disbauxa financera i de la utopia de la fi de la història en l’escenari del creixement econòmic perpetu. Llavors, no cal oblidar-ho, el grec, era un mercat gairebé monopolitzat per la fàbrica alemanya, de les últimes fàbriques europees que no han estat arrasades pel mercat laboral del vol d’arròs xinès. Ara, però, que els bancs alemanys es poden pinçar els dits amb el deute grec, cal, per damunt de tot, salvaguardar el pagament d’aquest deute per part d’Atenes.
La cara amable del capital dels feliços anys d’inicis del segle XXI, s’ha de treure la careta del carnaval i posar-se el passamuntanyes dels antidisturbis per fer passar pel boc gros la imposició dels interessos financers i dels consensos socials conquerits durant el segle XX a Europa.
Són temps de colpismes financers, fent caure governs democràticament elegits i imposant-se d’altres amb ministres i caps de governs de Goldman Sachs i similars; de reformes laborals també imposades i de càrregues policials, no per mantenir l’ordre sinó per imposar un nou ordre, ja sigui pegant i detenint herois nacionals grecs com Manolis Glezios o adolescents de l’IES Lluís Vives de València que es queixen contra les retallades que els ha deixat sense calefacció ni paper de WC.

Publicat a Nació Digital

Una lectura per aquest estiu: "El gentelman comunista"

A l'Osonosfera, s'ha obert un bloc sobre les biblioteques 2.0, el podeu llegir a http://biblioteques2punt0.blogspot.com.

Hi ha un apartat on alguns blocaires proposen lectures per l'estiu i el Joan, un dels actuals motors de l'Osonosfera i pescallunes com jo, em va demanar que en fes una recomanació.

Normalment, quan em demanen un llibre, jo sempre dic El Mestre i la Margarida, de Bulgakov, una sàtira de la societat soviètica dels anys 20, de l'època de la NEP, a través d'una història màgica, on Satanàs visita Moscou. Entremig podem llegir una versió diferent de la passió de Jesucrist, jo en dic la Passió segons Bulgakov. Crec que donaria per una obre de teatre. Però no puc fer una foto del llibre, perquè li vaig deixar a algú, i allò que passa, que no te'l torna! Així que si algú el té, que me'l torni! sisplau...

Així doncs, que us recomanaré la lectura d'aquest estiu (la principal de 3, sóc dels que llegeix més d'un llibre alhora), és la biografia de Fiedrerich Engels "El gentleman comunista", company de fatigues de Karl Marx. Últimament m'he aficionat a les biografies, són llibres que no deceben (normalment) i si són realment bones, tenen un ritme trepidant, que a més, als qui ens agrada la història, estan farcides de referències al context històric.

Per què Engels, però? primer perquè m'atreuen molt els actors secundaris, que sovint són imprescindibles. I segon, perquè ja està bé de tant pensament únic capitalista, no? Més ara, quan el capital avança especulant contra els mateixos estats que el protegeixen. Fotuts? els de sempre.

PS: per cert, demanen que la foto tingui un entorn estiuenc. Bé, l'he fet al meu lloc de treball estiuenc, la taula del meu menjador, que de moment és l'estiu que em toca!

Vaga

Columna de Jordi Casals a Nació Digital: Contra la crisi: ciutadans!

Bloc d'Esquerra: El tot o res davant la vaga general de la doctora Casals
Web d'Esquerra: El Ple de Torelló debat sobre la vaga del 29J

La crisi amb regust a frankfurts i hamburgueses

Entre frankfurts i hamburgueses casolanes es poden tenir grans converses, sobretot si hi poses salsa d'hamburguesa, mai igual que la del McDonald's imperialista, però prou bona.
Amb regust encara de la mostassa que inundava la salsitxa enorme vaig sentir una gran frase: "La vaga més bèstia des del crack del 29 i no tindrà cap culpable. La crisi se'ns mostra com un esperit vaporós". Bé, van ser dues frases.
És ben veritat. Patim una gran crisi econòmica, d'aquelles sistemàtiques que ens han de portar a un nou escenari, on la cobdícia especuladora s'ha emportat per endavant un tret identitari dels catalans: les caixes, un model únic i que molts observadors internacionals "al.lucinaven" (no trobo cap paraula millor).
Ens hem d'ajustar el cinturó, hem de congelar pensions, retallar sous i despesa pública, retallar (o aniquilar) plantilles dels sector industrial i fer plans de salvament del sector financer. Per arribar on?
La societat paga la crisi. La societat... tots! però qui és el responsable? qui ha d'assumir la responsabilitat?
Ah, sí... el 29 de setembre hi ha vaga general. Demanarem responsabilitats als causants? Sabrem dirigir les proclames?
Com diu el clàssic, "La verdad está allí fuera", serem prou valents per acceptar-la i fer-hi front?

ZP l'amortitzat

"Apoyaré!" i no va recolzar...
"No recortaré las políticas sociales!" i retalla...
Zapatero ha encarat els dos majors reptes de les seves legislatures governamentals fent promeses, que al final no compleix.
Segurament José Luis Rodríguez Zapatero és el president de govern espanyol des de la restauració de la monarquia parlamentària que ha basat el seu fer en el simbolisme, en els cops d'efecte. Per això és ZP.
Llegint o escoltant alguns spin doctors sembla que la política és això, imatge i posada en escena. Però la veritat és que després dels grans discursos, dels grans eslògans i de les grans imatges, cal saber i voler governar, assolir els compromisos.
ZP de l'Espanya Plural envoltat de senyeres prometent acceptar l'estatut que sortís del Parlament de Catalunya.
ZP l'esquerranós amb mocador roig al coll en la festa de la UGT prometent que no hi hauria cap retallada social.
ZP el governant dient que mesures sí però que grans retallades no, perquè afectarien el creixement econòmic.
Finalment, Zapatero és qui ha permès les múltiples retallades estatutàries i ha iniciat una de les majors retallades socials de la història contemporània (si no la major) per fer front a una crisi provocada per l'especulació financera del gran capital.
L'esquerra espanyola hauria de plantejar-se si volen que l'amortització política de ZP no comporti l'amortitizació política de l'esquerra governant.

Generació Ni Ni, la decadència juvenil!

Ahir en la presentació del llibre de 30 anys de polítiques de joventut, va sortir a debat la generació Ni-Ni.
Carles Feixa, antropòleg de terres de ponent, va explicar que aquest terme el va crear Avalot, les joventuts de l'UGT per denunciar la precarietat dels joves. Ara, però, gràcies a una tele progre (com va dir Eugeni Villalbí), dóna nom als joves en general.
Històricament sempre ha estat oberta la veda per l'atac a la joventut com a decadent. Els clàssics grecs ja ho feien.
En el torn de paraula del públic, un regidor de CiU del Bages, va dir que l'administració pública ha sobreprotegit als joves i que aquests s'han acomodat, avalant la teoria Ni-Ni (versió la Sexta). Per acabar-ho de reblar, el sociòleg Lluís Tolosa ha dit que s'hauria de comparar on fan cua els joves d'aquí (per anar a OT, sic) o els de Xina (a muntar negocis i a buscar feina per promocionar-se). Jo he vist molts joves fent cua a les Borses Joves d'Habitatge per intentar trobar alguna solució per aconseguir l'habitatge...
El Secretari de Joventut, l'Eugeni Villalbí, va fer un bon article al respecte a El Punt (Generació Ni-Ni?) , quan el va penjar al Facebook, algú hi va deixar un comentari que deia que més que Joves Ni (estudia)-Ni (treballa), s'hauria de parlar de pares In-In: incompetents i inacapaços d'educar als seus fills.
Com va dir Aleix Saló (bloc), en la presentació del seu llibre "Generació Bombolla", els joves actuals són fills d'una bombolla d'hiperprotecció familiar que ha topat amb una altra bombolla, la immobiliària. La cosa va per aquí...

Post curt no apte per a joves (perquè no llegeixien)
Dèria: I tu ets un Ni-Ni?
Eugeni Villalbí: Generació Ni-Ni?

Una crisi política d'harmonia: la socialdemocràcia (i d'altres)

Foto: Steinmeier, líder derrotat de l'SPD

Fa unes setmanes vaig escriure sobre la crisi de la socialdemocràcia, com a esquerra hegemònica europea (Podria dir l'esquerra: cogito ergo sum?). Aquests dies n'ha escrit el Jordi Aranda en un bon apunt en el seu bloc (Quelcom que grinyola a la socialdemocràcia europea).

Els resultats desastrosos de l'SPD, els socialdemòcrates alemanys, en les darreres eleccions (els pitjors resultats des del 1949) fa que aflori amb més contundència la crisi socialdemòcrata.

És curiós que la pèrdua de vots de la socialdemocràcia no va en favor dels partits de centre dreta, amb els quals es barallen per un virtual centre polític.

Els vots que abandonen els del puny i la rosa van a partits que estan a la seva esquerra (Die Linke o Verds a Alemanya, o el Bloco d'Esquerda o als comunistes a Portugal) o a la seva dreta (liberals del FDP a Alemanya).

Una moderació en la praxi política que trenqui l'harmonia en els supòsits ideològics dels partits pot provocar això, que es tingui fugues d'electors propis (no dels que fluctuen el seu vot sense una adscripció real a cap partit) cap als que troben a faltar l'essència del seu vot en la posada en pràctica o bé els que poden caure en la temptació de votar algú igual o més moderat quan tingui més prestigi o credibilitat.

Fugues de votants per motius ideològics que es poden sumar als de la credibilitat.

La qüestió és que això no té per què passar sols a la socialdemocràcia, també li ha passat en altres moments a demòcratacristians o liberals, però no sols podem fer aquest anàlisi en l'eix dreta-esquerra, en països on existeixi l'eix, diguem-ne, "nacional" això també pot passar.

L'èxit polític és l'harmonia entre comunicació i acció política, però també entre l'harmonia entre els supòsits ideològics i l'acció política.

PS: Que l'esquerra faci d'esquerra, un article que vaig escriure fa anys

L'esquerra podria dir "cogito ergo sum"*?

La crisi econpomica que vivim és de les més furibundes de la història del capitalisme contemporani, una crisi que sacseja els fonaments del cataquesi imperant durant la darrera dècada del mercat lliure com a element suprem .
La indústria pateix i els treballadors els envien a casa. Hi ha llocs on les estructures productives estaven concentrades en la construcció, des d'on l'economia havia augmentat espectacularment. Un creixament de bombolla, especulativa. Aquest cas era el d'Espanya.
També hi va haver qui especulava amb els crèdits, les hipoteques. Una especulació que donava resposta a la saturació del mercat hipotecari després que gairebé tothom qui tingués una propietat la hipotecava per consumir. Estats Units va ser el primer a esclatar i s'ha emportat la resta d'occident (i Sud).
Una crisi econòmica que es viu dramàticament en alguns indrets que eren exemple d'economia pròspera, com la miraculosa Sud Àfrica.
Les útimes dades mostren que en alguns estats sembla que ja s'ha tocat fons i, mantenint-se encara en la crisi, comença la recuperació, en termes macroeconòmics. Les economies domèstiques, però, encara pateixen.
Els governs es dediquen a posar pegats (alguns enormes) perquè el sistema no s'enfonsi i, alguns dels que poden, posen les bases per encaminar-se cap a un teixit productiu renovat, si és possible.
Però hi ha una veu que no se sent, la de l'esquerra socialdemòcrata europea. En un moment de cataclisme econòmic (si se'm permet), que alguns han comparat amb la crisi del 29, no hi ha un proposta de canvi, un programa per una petita revolució, com va ser el New Deal de Roosvelt (que va crear la classe mitja americana) als EE.UU. dels anys 30 (i les bases d'estat del benestar de la Catalunya Republicana).
A l'Avui vàrem poder llegir un article (llegiu-lo aquí) de posada de llarg com a presidenciable del francocatalà (no de la Catalunya Nord) Manuel Valls (wiki), pel PSF. Ho fa amb la bandera de Giddens, del socialiberalisme econòmic més clar. Aquesta és la proposta de la socialdemocràcia francesa?
Mentrestant Die Linke (wiki), l'esquerra dels post-comunistes i dels dissidents d'esquerra del SPD, liderats per LaFonaine, creixen a Alemanya. Llegiu-ho a La Vanguardia o a El Periodico
Quina ha de ser la resposta de l'esquerra europea en la nova era econòmica que ens espera? Ha superat l'esquerra europea el trauma del neoliberalisme trimofant, hereu de Tatcher i Reagan, que va fer caure el "socialisme real"?
A l'esquerra hegemònica sols li queda escollir entre els pegats i les renúncies ideològiques?
* Cogito ergo sum: Penso, doncs existeixo

Ja hi tornem a ser: a encarar la crisi

Com la canalla i "gràcies" al grip, ja hi tornem a ser.
De nou comença la rutina del dia a dia, a l'Agència, a l'ajuntament, al partit, al consell. Esperem que al bloc també.
En d'altres ocasions ja he dit que no sóc dels que amb l'any nou em faig propòsits que, la majoria d'elles, caducarien al cap de poc... Així que res de nous propòsits!
Però, en canvi, sí que amb ganes d'encarar amb energia un any, que serà molt complicat en diferents dimensions, un any de crisi, de crisi no només en termes econòmics com a moment de declivi, si no de crisi en l'accepció de canvi de model.
Vivim una època de canvi, després d'aquesta crisi que vivim, res no serà igual. Ni l'economia, ni la política, ni el país. Estem en una crisi estructural, és a dir, que afecta les estructures socials i econòmiques, és a dir que les polítiques i les culturals també.
La sacsejada serà forta i hem d'estar el més preparats possibles per aguantar-la i ser el màxim d'optimistes (que no ingenus) per superar-la millor del que n'haurem entrat. Perquè possiblement, si no en sortim millor no en sortirem, se'ns emportarà per endavant...
Podem sortir-ne amb una nació més forta o no, amb una economia posada al dia o obsoleta, amb una societat amb més valors compartits o més estocinada.
Un puny tancat, dents serrades, ment desperta i mocador en mà (mentre duri el grip): a encarar la crisi, per guanyar!

La primera oficina d'emancipació: l'Oficina Jove d'Amposta

Foto: el Xavier Castellana, el Julià Fernàndez i un servidor, despentinats pel Mestral (Neus Guiu)

El passat divendres, enlloc de fer pont la Secretaria de Joventut va inaugurar la primera Oficina Jove de Catalunya, a Amposta, la primera de les que de mica en mica s'instal.laran en totes les comarques. Un equipament de referència pels joves en matèria d'emancipació: habitatge, treball, salut, etc.
Va ser una inauguració important, per això la presència de la Consellera d'Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, el Secretari de Joventut, l'Eugeni Villalbí, el Director General de l'Agència Catalana de la Joventut, Julià Fernàndez, el Delegat del Govern a les Terres de l'Ebre, l'alcalde d'Amposta o Marta Cid, entre d'altres, com la Montse Perelló, Coordinadora Territorial de Joventut de les Terres de l'Ebre, els coordinadors de Lleida i Tarragona, així com els subdirectors de l'Agència, el Xavier Castellana i un servidor. Va ser un dia especial.

No és d'estranyar que la primera Oficina Jove sigui a Terres de l'Ebre, l'equip de Joventut sempre hem apostat pel territori, aquell eufemisme per dir les comarques de més enllà de l'Àrea Metropolitana. Foto: els parlaments en la inauguració, entre els assistents el Secretari de Joventut Eugeni Villalbí, la Consellera Capdevila i la Coordinadora Territorial de Terres de l'Ebre, Montse Perelló (Neus Guiu)

Aquests equipaments ha de servir per fer unes polítiques d'emancipació d'arrelament al territori, perquè els nostres joves es puguin emancipar sense que hagin d'emigrar del seu territori. Els resultats de l'acció política de la Secretaria de Joventut, comencen a sortir. Tota una satisfacció.

Més reaccions hispàniques pel finançament: Els catalans no som internacionalistes

He rebut aquest email a través del bloc d'Esquerra, així que el Sr. Villa Fuentes potser l'ha enviat a tots els blocaires d'Esquerra.

Francisco José Villa Fuentes m'ha escrit:

1.- Los fachas de mi pueblo dicen que si pagan más impuestos, ¿por qué tienen los mismos derechos a servicios públicos que los demás? El que quiera un médico, que se lo pague, dicen. Por supuesto, pagan más impuestos porque ganan más dinero porque trabajan más. Los fachas de Ezquerra dicen lo mismo.

2.- Los fachas de mi pueblo creen que la tierra que heredaron de sus padres (que la trabajaron, dicen!) es suya. Los fachas de Ezquerra también creen que su “tierritorio” es “suyo”.

La izquierda es internacionalista. Derecha Republicana de Cataluña es independentista: nacionalista, facha. Me levanta el estómago que se atrevan a ensuciar a la izquierda. ¡Viva la Internacional!
Agrupémonos todos, en la lucha final. El género humano es la Internacional.

Sembla que el tema del finançament està posant molt nerviós als espanyols, sobretot els que s'han beneficiat durant molts anys d'un transvassament de recursos econòmics sense limitacions sobre el PIB de les "comunitats" que han aportat aquests recursos.

És curiós però, veure que el gran titllador de paletos i actual lector d'aquest bloc, l'independentista extremeny (i massai) Pedro López, nega la solidaritat catalana i el tal Sr. Villa Fuentes veu el dèficit (o espoli) fiscal català com el resultat d'una redistribució de riquesa entre rics i pobres, però, com a mínim, accepta la solidaritat.

Bé, cenyint-nos al què escriu el Sr. Villa Fuentes, ens ve a dir que Ezquerra (sic) no enten que els impostos són redistributius i que és un partit de dretes perquè anar en contra de la solidaritat (o espoli fiscal) amb les comunitats espanyoles "pobres" és ser antinternacionalista (Amunt els pàries de la Terra!) i, per acabar, que Ezquerra, com que és independentista, és nacionalista i facha. I Olé!

Em sap greu que un home com el Sr. Villa Fuentes, amb una voluntat tant internacionalista com la mostrada, restringeixi la redistribució de la riquesa sols entre territoris espanyols. Coi! si jo vull ser solidari (perquè la solidaritat és voluntària o no és solidaritat, llavors té un altre nom...) que em deixin triar amb qui!!!! Potser preferiria centrar-me amb la Catalunya Nord, tant oblidada per París, o per Eritrea o Nicaragua.

I si vol aprlar de redistribució de pobresa internacionalistament, doncs que es prepari, que al món hi ha molts països més pobres que qualsevol dels territoris hispànics. Que "El género humano" que "es la Internacional" més avall de la pell de brau les passa molt fotudes...

Però, bé, suposo que malgrat tot continuaré sent un facha, per preocupar-me pel benestar dels meus conciutadans catalans, 1 milió dels quals es pot considerar pobre i que veu com el seu Estat del Benestar fa el ridícul per culpa d'una manca de recursos alarmants pel seu govern "autonòmic", fruit d'una solidaritat intra-hispànica que suposa un dèficit fiscal de prop d'un 10% del PIB català.

Tenim un problema, i es diu 2%

El 2% és el llindar de creixement econòmic en què per sota d'aquest es comença a destruir llocs de treball, és a dir que l'atur augmenta.

Això i que als anys 60 i 70 el llindar per entrar al primer món eren els 2.000$ (no hi havia euros llavors!) de PIB/habitant és el que em va quedar d'índex econòmics de la carrera d'Història. Pobre? segurament que sí, però com que la vida és un aprenentatge continuat, doncs anem fent...

Bé, aquest 2% és l'horitzó on l'economia de casa nostra si apropa, crec, inexorablement, i quan hi arribem la crisi serà ja una realitat en moltes llars.

Aquesta crisi que viurem serà la primera en què Catalunya la viurà absolutament immersa en l'era global i és de caire estructural, que afecta i és a causa del tipus d'economia que tenim, basat en el petroli com a energia bàsica i de la construcció com sector productiu central del creixement dels últims anys.

Dos elements, un d'àmbit mundial, el de la dependència del petroli, i l'altre intern, el de la construcció, fruit de l'especulació immobiliària com a inversió per moltes i molts catalans.

No serà una crisi fàcil de superar i que per fer-ho correctament demanda un canvi de paradigma energètic (serà el moment de les energies renovables?) i un canvi de model de productiu.

Segons el Conseller Huguet (bloc i entrevista a RAC-1), que no deixa a ningú indiferent, la crisi és una oportunitat, la que els nostres empresaris apostin per fer un salt qualitatiu en innovació i recerca per ser competitius en l'era global.

Però en tot això, hi ha un factor a tenir en compte. La castració institucional de Catalunya, fruit d'un sistema de finançament insuficient per fer polítiques nacionals d'estratègia econòmica, fiscal i social, que permeti dotar el país d'eines per afavorir el canvi de paradigma econòmic i productiu i teixir i reforçar un estat del benestar més sòlid.

Tenim reptes importants per endavant. Però tenim les eines adients?

PS: Buscant imatge he trobat aquest apunt del bloc d'Arnau Valladares-Esteban.

Imatge: acudit gràfic de El Roto, a El País

1er de maig en l'avantsala d'una crisi

Avui és el 1er de maig, dia del treballador.
S'apropen temps de crisis, malgrat que encara tenim un creixement superior al 2% del PIB (llindar que marca les crisis), els temps de vaques magres s'apropen. A la tertúlia moderada per Agustí Danés a El9tv en vam parlar llargament amb en Castellnou, el Sergi Vilamala i l'Iñaki Escudero.
Mai havia parlat tanta estona sobre economia davant de càmeres ni d'un micròfon.
Penso que ens encarem en la primera crisi econòmica en què Catalunya i l'estat espanyol estan absolutament encabits en l'era global. I això, també va per a veure com afecta a la immigració vinguda. De moment, Romania comença a rebre gent que torna davant la crisi i davant les inversions imminents de la UE a aquest nou estat membre.
Com resistirà l'estat del benestar espanyol? com afectarà a Catalunya no poder tenir els recursos propis i patir un espoli fiscal com el que Espanya ens imposa?
És en aquests moments que l'ànsia creix davant la dependència a Espanya, sobretot veient com ha estat administrant la socialdemocràcia espanyola els bons temps: txecs socials, pegats d'última hora abans de les eleccions (Renda Básica (sic!) de Emancipación, txec nadó, 400€, etc). Qui es cregui l'estat del benestar l'ha de reforçar en tems de bonança i no dedicar-se a frivolitats populistes.
A més, l'economia catalana, com l'espanyola, ha basat el gran creixement dels últims anys en la construcció especulativa, sense permetre posar uns fonaments sòlids que permetin al sistema productiu aturar ventades de crisi.
La cosa no pinta gens bé.
.
PS: l'himne de La Internacional és dels més bonics de tots els que s'han fet i desfet

Construïnt l'Estat Català del Benestar, conferència de la Consellera Capdevila a Vic

Aquesta setmana, el dimarts, l'Honorable Consellera d'Acció Social i Ciutadania, Carme Capdevila, va fer una conferència a l'Aula Magna de la Universitat de Vic. Aquesta conferència és una d'un seguit que ha anat fent per tot el territori del Principat sobre l'Estat social de Catalunya, on parla de les polítiques socials del govern català i de la futura Llei de Serveis Socials.

La Consellera va afirmar que el paradigma de les polítiques socials han de passar de l'assistencialisme i del familiarisme a l'universalisme. Aquest és un gran pas endavant, i en voler acabar el "familiarisme" (és a dir, amb comptar la família com un agent més en la tasca de treball en serveis socials) és un canvi cultural.

En un article escrit ja fa un temps, arran de les dades sobre la pobresa a Catalunya, feia referència a l'estat del benestar en diferents indrets. En l'àmbit llatí d'Europa l'estat del benestar sempre ha estat dèbil i escapçat, carregant la responsabilitat en la família, donant per fet que la família està per la labor.

És bo canviar de paradigma de serveis socials i eixamplar l'Estat Català del Benestar, tal com va dir la Consellera Capdevila.

PS: el cabdill de la PxC ja va haver de fer el numeret en el piscolabis, estava indignat perquè no tenia públic....

Contra la pobresa: Estat del benestar.

Notícia a El9Nou.CAT, d'on en surt la foto.