La dreta populista a Europa: Holanda (1er Acta)

Després del pròleg sorprenent de l'èxit del Brèxit, ha arribat amb les eleccions holandeses el primer round electoral de les formacions d'extrema dreta l'Europa Occidental, en el cicle electoral d'aquest 2017 que portarà eleccions a Holanda, França i Alemanya.

Holanda és un dels països més liberals d'Europa, sovint parell amb Anglaterra en aquest aspecte, també va fundar un imperi comercial que l'ha portat a constituir una societat dinàmica, comercial i cosmopolita.

Amb la crisi, aquesta Holanda cosmopolita es debat si la solució és la reclusió en si mateixa, dirigir la mirada en la identitat fundacional holandesa del cristianisme protestant i el nacionalisme holandès, posant murs psicològics i identitaris enfront un Islam que se'l reconeix com a força invasora i desnatularitzadora de les essències holandeses i europees.

El líder d'aquesta extrema dreta islamòfoba és Geert Wilders, líder del Partit de la Llibertat (sic), fàcilment identificable amb la seva tofa oxigenada i una mirada elèctrica d'ulls blaus.

Però l'auge de l'extrema dreta holandesa no és un fet espontani i té unes característiques que l'allunyen de l'estereotip "fatxa" que podem tenir de l'extremisme dretà, sovint emergent dels valors aparentment liberals i de radicalitat laïcista.

Pim Fortuyn, líder islamòfob que renegava de Le Pen 

El primer gran líder de l'extrema dreta holandesa del segle XXI és Pim Fortuyn, professor universitari i assagista, obertament homosexual i catòlic, que trenca amb la tònica general de la política holandesa basada en els grans consensos i amb un to profundament burocràtic.

Pim Fortuyn

Fortuyn va saltar a la palestra en les acaballes de la dècada dels 1990's amb assajos exitosos contra el multiculturalisme, entenent-se sobretot com una crítica a l'Islam, que el considerava una religió incapaç de conviure en una Holanda liberal i tolerant (i cristiana), basada en una laïcitat pública (però en uns valors cristians). Assenyalava a l'Islam per tractar de subjugar la dona i ser obertament hostil a minories com la homosexual.

Fortuyn va anar radicalitzant el seu discurs islamòfob i paral.lelament la seva popularitat anava creixent en una societat cansada del multiculturalisme i una política grisa i amb temes tabús a debatre, com ara la immigració. Va acabar abandonant el partit que liderava, Leefbar Nederland, de tall liberal, i formant la seva pròpia formació, la Llista Pim Fortuyn, poc mesos abans de les eleccions del 2002 que el donaven com a favorit.

Fortuyn, que renegava de tesis racistes i de líders ultres europeus amb qui el comparaven com Le Pen, adduint que el seu rebuig a l'Islam era una qüestió de rebuig a una religió hostil als valors holandesos i europeus que trascendia a les races. Va ser assassinat poc abans de les eleccions per un activista ecologista i animalista a trets, empès per defensar "els desvalguts", a qui sempre atacava Fortuyn.

El partit de Fortuyn, amb un Fortuyn mort com a cap de llista, va acabar segon en aquelles eleccions i els partits que més el van atacar, com els socialdemòcrates, es van enfonsar.

Theo Van Gogh, l'enfant terrible islamòfob 

Parent del cèlebre pintor, Van Gogh era una anticlerical, republicà i polihèdric intel.lectual i artista que durant anys va ser l'açot de polítics i intel.lectuals holandesos, a qui criticava el seu burocratisme i la manca de valentia per encarar el debat sobre el multiculturalisme, la immigració i l'encaix de l'Islam en la societat holandesa, evolucionant el seu rebuig a totes les religions cap a un profund rebuig a l'Islam.

L'únic polític que es salvava de la seva mordaç ploma (o càmara) era Pim Fortuyn i, a la mort d'aquest, a la política d'origen somalí i de religió musulmana, profundament crítica amb l'integrisme islàmic, Ayaan Hiirsi Ali. Amb aquesta, Van Gogh va fer una profílica ofensiva publicista contra l'Islam, amb la pel.lícula "Submissió" com a paradigma. Aquesta pel.lícula va provocar prediques amenaçants en mesquites holandeses ultra conservadores.

Al 2004, Van Gogh va ser assassinat per un holandès d'origen marroquí.

Theo Van Gogh

La mort d'aquest enfant terrible islamòfob i popular va provocar una onada de rebuig al llarg del país que sobrepassava els sectors reaccionaris, islamòfobs i xenòfobs, per ser considerat un crim contra la llibertat d'expressió, posant sota el mantell dels valors liberals i democràtics els posicionaments islamòfobs i anti-multiculturals enfront del fonamentalisme islàmic cada cop més desdibuixat com a Islam, genèricament.

El País: La Justicia de Holanda falla que denigrar el Islam es legal

Govern liberal i demòcratacristià amb el suport del nou líder islamòfob emergent,  Geert Wilders

Després de la desaparició del partit fundat per Pim Fortuyn, emergeix un nou líder més extremista, Geert Wilders, el qual s'havia format políticament en el partit liberal conservador VVD (Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia) d'on en va marxar al 2004 arran dels seus posicionaments més islamòfobs i xenòfobs i pel posicionament del partit a favor de l'acolliment de Turquia en la família europea.

Wilders va crear el seu propi partit, el PVV (Partit per la Llibertat) de tall xenòfob, islamòfob, a favor de les nuclears i dels drets dels animals, a  més d'euroescèptic i liberal en quan a la política econòmica.

De les ombres del partit de Fortuyn, el PVV va passar del no res a ser el tercer partit del Parlament, gràcies a la demagògia contra l'islam i el multiculturalisme i pel malestar de la ciutadania amb el fer dels partits tradicionals davant la crisi econòmica de finals de la primera dècada del segle XXI. Wilders, comparat amb Le Pen i Haider, va ser crossa del govern conservador format per liberals i cristians obrint una via per la inoculació del verí de la intolerància en la política governamental holandesa.

Finalment, Wilders va fer caure el govern, no per desencontres en el tema del rebuig al multiculturalisme i la immigració musulmana (car, la legislació holandesa en aquests aspectes es va endurir considerablement), si no per acceptar, el govern conservador, les mesures d'austeritat de la UE, enfront el rebuig obert de Wilders.

De la dreta islamòfoba al populisme dretà conservadorista i euroescèptica

L'extrema dreta holandesa, tal com hem vist, va sorgir a partir del rebuig incipient a un multiculturalisme mal resolt per una política institucional basada en el consens (artificial) i el burocratisme. Aquest rebuig va anar posant el focus en l'Islam, no sols per contraposició a la identitat cristiana holandesa, sinó també als valors liberals. Tot plegat connectant amb els temors de la classe treballadora, fruit de la crisi i de la competència amb la gent immigrada en els llindars de l'Estat del Benestar, però també amb la classe mitjana a través de colisió dialèctica entre islam i els valors liberals (laïcitat, llibertat d'expressió i drets de les dones i les minories, sense comptar els immigrats).

Després de donar suport parlamentari al govern conservador de principis dels 2010's aconseguint avenços legislatius en matèria d'immigració, l'extrema dreta assumir els plantejaments nacionalistes de rebuig a la UE, plantejant un pleit polític amb liberals i cristians fins llavors aliats, a través del rebuig de l'austeritat pregonada per Brusel.les. Que el govern conservador legislés segons les tesis anti-immigració de Wilders, deixava a aquest amb la seva principal bandera política (i electoral) desdibuixada; l'euroescepticisme explícit era un camp verge a conquerir electoralment.

Així doncs, ens trobem en l'escenari actual de l'extrema dreta europea o populisme de dretes, conformant un bloc rupturista vers l'establishment polític nacional i europeu. Un rupturisme des del conservadorisme religiós i identitari, que trenca amb els plantejaments de la identitat (i interès) de classe, situant el conflicte social en l'esfera del conflicte identitatari, on es contraposa el "poble" enfront l'Islam "invasor" i la casta governamental i burocràtica de la UE (inclosos els governs estatals).

Vistos els resultats electorals, l'auge de Wilders ha estat menor, malgrat ser segon, però el Premier Rutte ha aconseguit la victòria i podrà governar. Possiblement el bloc social (classe mitjana/classe treballadora blanca i cristiana) afectat per la crisi i que volia aglutinar electoralment Wilders, ha trobat excessiu el programa anti-europeu i ja se sent còmode en la legislació aplicada des de principis de la dècada per part de Rutte (amb el suport de Wilders). Els embats explícits contra la UE tenen un sostre a Holanda. De moment.

La gran penetració de l'extrema dreta o populista és la d'assimilar Islam amb fonamentalisme islàmic, i assimilant la immigració i la diversitat cultural amb aquesta malintencionada assimilació, enfrontant tots aquests elements distorcionats als valors democràtics i cívics europeus, des d'una vessant laica, i a la identitat nacional occidental atorgant-li un fort component cristià. 

Possiblement, de moment, els grans èxits de l'extrema dreta holandesa no seran tant electorals com polítics, d'inoculació de part dels seus principis reactius i conservadoristes en els partits del consens democràtic liberal (liberals, demòcratacristians i socialdemòcrates).

La factura de la llum, i els intressos de classe del PP

(www.ara.cat)

Ha saltat a la palestra pública la factura de l'electricitat. Bé, relativament, perquè amb una cerca a mitjans de comunicació clàssics costa trobar la informació en els seus digitals i en d'altres, lligats a sectors del capital i la dreta madrilenya ho encaren de forma esbiaixada o parcial.
Segons un estudi del doctor en Economia per la Universitat d'Oxford, David Robinson, la factura de la llum espanyola és la que ha pujat més, en termes relatius a occident i es situa entre les quatre més cares de la UE.

Gràfica de www.elmundo.es 

En aquest estudi, Robinson desgrana la factura de la llum i ens mostra que la majoria del cost de la factura és de la "cunya governamental", impostos, vaja, que suposa més del 50% del cost enfront de la creació d'energia, el subministra i la xarxa. I el creixement dels preus en el període 2008-14 es dóna precisament en la "cunya governamental", a més de la xarxa, però no així de la creació de l'energia i els seu subministra.
I què hi trobem en aquesta "cunya governamental"? doncs impostos que cobreixen polítiques energètiques públiques, ajudes al sector miner, els sobrecostos de portar electricitat a les illes, l'IVA entre d'altres. I totes aquestes despeses, que recauen en els consumidors, fa que tothom pagui per aquests conceptes quan paga la seva factura, que per cert, tindrà un cost del voltant dels 60€ malgrat no es consumeixi gens d'electricitat.
Aquesta situació és d'una injustícia de gran envergadura, en aquest cas no fruit dels interessos eminentment privats de les empreses, sinó de la visió no redistributiva de la fiscalitat per part dels governants.

El Dr. David Robinson (estatico.sabemosdigital.com)

L'Estat social del benestar es basa en redistribuir la riquesa, no a través de l'expropiació dels bens de producció (i per tant de les plusvalues) si no a través dels impostos que financen serveis públics, com ara l'educació, la sanitat, etc. La qüestió és que la fiscalitat, per facilitar el sentit redistributiu ha de ser progressiva, és a dir que es pagui segons renda. Que pagui més qui més tingui.
Les polítiques neoliberals imperants arreu des de la dècada dels 90, des de la caiguda del bloc socialista, han anat laminant els sistemes redistributius, i en temps de l'actual crisi les mesures imposades a Europa (bressol del -pretès- capitalisme social) han estat les retallades i l'augment de la pressió fiscal però a través d'impostos no progressius (no redistributius) com l'IVA, on tothom paga el mateix, tingui la renda que tingui.
Aquesta opció de fiscalitat respon a un interès de classe dels qui governen, i precismanent aquests interessos de classe no són de les classes populars ni mitjanes, si no de les altes i les elits econòmiques, moltes de les quals situen capital en paradisos fiscals (que no tributen en els seus propis estats).
David Robinson proposa passar part de la "cunya governamental" als pressupostos de l'Estat, en lloc d'estar a la factura de la llum. Òbviament això vol dir generar més despesa pública, el que comporta o bé retallar altra despesa o bé augmentar ingressos, és a dir, pujar impostos. Si aquests impostos fossin progressius (redistributius) passaríem de la injustícia de pagar tots els ciutadans per igual, a haver-ho de suportar més qui més té.
Però aquest escenari d'injustícia social en la factura de la llum, no és la única realitat injusta existent. Si observem el període de creixement desorbitat de la factura de la llum a Espanya, veiem que es tracta dels anys de la profunda crisi financera i del totxo: 2008-2014. En aquest període la pobresa ha crescut espectacularment (29% de la població en situació de risc de pobresa i encara més alt en el cas dels infants i els ancians), apareixent el què es coneix com a pobresa energètica (és a dir, no tenir calefacció, llum ni aigua calenta perquè no es pot pagar la factura).

Les portes giratòries en el sector energètic (ullsvermells.com)

El Parlament de Catalunya va aprovar una llei al respecte, es va tombar al constitucional a instàncies del govern del PP. La llei preveia que les empreses elèctriques no podien tallar la llum per impagament. En un estat oligàrquic i de portes giratòries com és Espanya, us imagineu quina és la raó per la qual el govern del PP va tombar la llei de Pobresa Energètica?

... I com afecta el projecte Castor de Florentino Pérez a la factura del gas? "Los consumidores de gas pagarán 4.731 millones por el cierre de Castor"

La degradació espanyola

Vivim temps convulsos, econòmicament i nacionalment. No és cap novetat, és sabut de tothom. Aquests temps convulsos venen amanits per una degradació global de l'Estat espanyol.
Aquesta degradació la podem comprovar en el declivi dels borbons, ja sigui per les malifetes del gendre, per l'ostentació de caces paquidèrmiques, els afers de faldilles o les agressions al servei del propi monarca. També la podem comprovar en l'esclat econòmic de l'Estat, l'augment brutal de l'atur, el rescat de la banca i el col·lapse de les estructures d'estat autonòmic.
Però a més d'aquests aspectes, el Regne d'Espanya viu una espiral de degradació democràtica, que sota paràmetres europeus és realment preocupant. Veure en prime time un programa absolutament revisionista envers la figura del dictador feixista Francisco Franco, línies editorials obertament autoritàries i agressives vers nacions que, de moment, formen part de l'Estat, són una mostra d'aquesta degradació. Ara, a més, hi podem afegir declaracions de militars, acompanyades de soroll de sabres, clamant per l'acció de l'Exèrcit contra el separatisme i perquè s'empresonin alcaldes democràticament elegits per "traición a la Patria".
Amortitzada la fatxenderia espanyola per una economia a base de l'especulació immobiliària, desplumada la gallina dels ous d'or catalana a base d'expoliar-la i marginar-la en inversió, volatitzat el mínim capital internacional que hagués pogut tenir Espanya; ara s'aferren a la Història a través de la degradació democràtica.
I als catalans, què més ens falta per decidir marxar?

Publicat a Nació Digital

Una treva social per a la independència

El Govern espanyol de Rajoy va decretant autèntics fascicles de cop d’estat institucional en repetits divendres negres. Recentralitza, lamina l’autogovern municipal i autonòmic i desmunta un estat del benestar que encara no havia arribat a la seva màxima expansió. Aquestes decisions són imposades per una Europa que es mou entre l’austeritat calvinista de Merkel i els interessos dels anomenats mercats, que vol dir el capital internacional, que vol dir els poderosos globals que mouen els fils de l’economia global.
Catalunya viu una amenaça doble, un doble embat; el primer a les estructures institucionals i polítiques de la nació, a través de la invasió de competències i de l’estrangulament econòmic. El segon és als drets socials del poble català.
El president Mas i CiU es mouen en l’acció política seguint les seves tesis polítiques d’austeritat (llegiu retallades) per fer contents Europa, però creant un malestar interior creixent. Respecte Espanya, el president català voldria fer-se l’orni fins posar damunt de la taula un pacte fiscal que sembla que pivotarà més en ERC i ICV que en PSC i el PP, de moment. Però la soga econòmica en forma d’espoli fiscal cada cop escanya més.
Mas ha de tenir vista llarga. Si vol ser un mer nom més en la llista de presidents, gris, que només mira la tresoreria per pagar nòmines, s’emportarà el país per endavant, institucional i socialment. Catalunya necessita ja aclarir què passa amb el pacte fiscal, per saber si la transició nacional anunciada per CiU és un camí a la província o un camí a la nació plena. I això no ho decidirà Mas, ni Pujol ni Duran; això ho decidirà el poble català i la seva capacitat de mobilització política. I un cop tinguem el “no” de Madrid (que és el que tindrem), caldrà actuar.
Les condicions objectives ens porten a observar un procés independentista, de ruptura amb un estat caduc i col·lapsat econòmicament. Ara bé, CiU ha d’apagar els carrers, cal una treva social, perquè el consens que sempre reclama Mas, també està en l’àmbit social.
El consens nacional per a la independència necessita als aturats, als autònoms, als dependents i els seus familiars, els funcionaris i els comerciants. Sense poble, no hi ha nació.

Publicat a Nació Digital

l'Antipolítica

En contextos de crisi econòmiques d’un abast de degradació de les condicions socioeconòmiques com la que vivim, sorgeixen opcions en l’espectre polític als marges de l’status quo polític. Aquests apareixen en els diferents extrems polítics. Davant aquest escenari hi ha qui cau en la temptació de situar-se en una equidistància estèril des de l’atal.laia de la presumpta centralitat, quan sovint es tracta de l’immobilisme davant una època d’extinció d’un sistema i l’adveniment d’un de nou, una època amb rèmores injustes del passat i amenaces d’injustícies del futur.
Dibuixar alternatives a un sistema que ens ha portat a la suara esmentada degradació no és ni bo ni dolent per se. Si observem el nostre present, observem que bona part del discurs i/o de la praxi polítiques d’aquests extrems, rupturistes amb l’status quo, tenen un alt component de populisme demagog que pren formes d’antipolítica. Anys de banalització de les dinàmiques a l’entorn de l’interès comú ens han portat al trencament dels llaços solidaris, a l’evaporació de la consciència de formar part de col·lectius (de classe, nacionals, culturals,...) que han deixat l’individu pres d’un individualisme que sols ha fet que ens convertíssim en sardines enmig d’un estol de taurons insaciables. Tampoc cal oblidar que des l’àmbit institucional la desconnexió amb la societat ha estat més gran del desitjable, que sumada a un desinterès de l’implicació de la ciutadania en la política per part de bona part de les elits polítiques i econòmiques han conformat un còctel de difícil digestió social i democràtica.
L’antipolítica ha amarat bona part de les expressions al marge de l’status quo, una antipolítica que podríem afirmar amb contundència que interessa a les superestructures econòmiques, als dits mercats, que dicten el desmantellament de l’Europa social. Perquè la Política, amb majúscules, no pas el joc d’interessos privats o elitistes, és l’única arma que tenen les classes populars no sols per defensar-se sinó per millorar les seves condicions, drets i llibertats.
Tots sabem a què ha jugat l’extrema dreta històricament (a encendre focs socials per apagar-los al dictat dels interessos dels poderosos), però a les opcions alternatives de l’esquerra i democràtiques (també val per a l’independentisme català) se’ls ha d’exigir respecte a la Política, com he dit abans, en majúscula.

Publicat a Nació Digital

La Marató: caritat o justícia?

A mi, com segurament a la majoria de catalans que ho han vist a la televisió, m’ha impactat l’anunci de La Marató de TV3 contra la pobresa. Veure un nen, persones grans, joves i de mitjana edat al voltant de cinc cadires, quan ells en són sis, disposats a jugar a un macabre joc de la cadira, que quan pari la música un d’ells quedarà exclòs, és un plantejament molt emotiu i dur.
Amb aquest anunci, TV3, la televisió pública, és a dir amb el suport dels poders públics catalans, encara una Marató que segur que serà ben exitosa, com totes les que han fet. Fins ara se centraven sobretot amb maratons televisives per captar finançament per la investigació de malalties. La solidaritat dels catalans finançava part d’aquestes investigacions. El moment en què mostraven el marcador amb els diners recaptats era un dels moments emblemàtics del show televisiu solidari.
Ara bé, el plantejament de La Marató contra la pobresa em crea un rebuig perquè la trobo injusta. La pobresa no es soluciona amb solidaritat, en tot cas se'n pal·lien els seus efectes. Hi ha diversos casos de moviments socials que actuen contra els efectes de la crisi i encaren els efectes d’aquesta en forma d’exclusió social i pobres a base de la caritat i la solidaritat. Cal reconèixer la gran tasca del voluntariat i dels moviments socials, però les institucions públiques han d’anar més enllà.
Però la pobresa, que afecta al 20% dels catalans, com la crisi que vivim té un origen de responsabilitat i l’origen del problema rau en la injustícia i els abusos, i la solució radica en la justícia. Estem vivint un moment en què es lamina capa a capa l’estat del benestar i la redistribució de la riquesa a través d’uns serveis públics que van des de la sanitat, a l’assistència social, però també en l’educació i en d’altres, com el transport públic, polítiques d’accés a l’habitatge, polítiques actives d’ocupació o eines de reinserció social com el PIRMI, que permeten el desenvolupament de la ciutadania en la nostra societat, sense deixar ningú pel camí. Estem colgant el poble català a l’empobriment i al risc d’exclusió ara i pel futur. Davant l’anunci de La Marató, no hauríem de centrar els esforços a solucionar la manca d’una cadira, sinó en saber on és i qui la té, i disposar-la a la societat.
Només un apunt, l’any passat La Marató de TV3 va recaptar gairebé 9 milions euros, el nou president de Bankia va ser indemnitzat per sortir del BBVA amb 69 milions euros. Un altre: el frau fiscal a Catalunya és de 16.000 milions d'euros anuals.

Publicat a Nació Digtial

Bankia, els miserables poderosos

De Bankia, ja podem dir que és el símbol de la crisi econòmica financera de l’Estat Espanyol, aportant tots els elements que han portat a l’economia espanyola en el sotrac capitalista més gros de la història.
Només recordar la imatge de Rodrigo Rato, frustrat delfí d’Aznar i ministre espanyol impulsor de la febre del totxo, i a José Luís Olivas, fugaç president valencià, de transició entre el Zaplana de Terra Mítica i el Francisco Camps dels vestits enjudiciats (i no inculpats), acordant la fusió de Caja Madrid i de Bancaja, fa feredat. Polítics que fan de banquers. L’altre cara de la moneda dels banquers de Goldman Sachs i Lehman Brothers que fan de polítics. Polítics financers i financers polítics que han portat a la ruïna una economia desbocats en l’especulació immobiliària i que seguidament desmantelles l’estat del benestar de mitja Europa. Endogàmia que fa tuf de casta.
Com a ciutadà, és humiliant veure que tot plegat se salva amb diners públics, nacionalitzant la part central de Bankia (per segurament tornar-la a vendre, ningú es planteja cap alternativa...), i indemnitzant a un Rato dimissionari, quan més que cobrar diners per la seva marxa, potser el que hauria de fer és pagar, davant la justícia.
Els poders polítics establerts a la Moncloa, juguen amb el xantatge de deixar sense estalvis a molts clients de Bankia, per no deixar caure el banc, però no demanen responsabilitats a ningú. Que diferent el tracte entre els desnonats i els alts directius de la banca... I no oblidem que qui substitueix a Rato és un tal José Ignacio Goirigolzarri, que en el seu moment va cobrar 57 milions d’euros per sortir del BBVA!
A hom li queda un regust terriblement amargant veient com la democràcia constitucional i europea en què vivim, té les mans de mantega davant abusos tant grans de gent tant poderosa. Queda la sensació d’impunitat dels poderosos, dels miserables poderosos.

Publicat a Nació Digital

Estat d'excepció a Catalunya

L’estat d’excepció és una opció que poden usar els governs, a través de la qual es limiten i suspenen alguns drets i lleis. Normalment se’n fa ús en un moment de desestabilització molt gran o en situacions d’ocupació d’un territori per la via militar o en un escenari de revolta. Les dictadures l'usen indiscriminadament per mantenir l’ordre a partir de la força i l’abús d’autoritat.
Podem observar que l’estat d’excepció ignora el cos legislatiu fins i tot constitucional, afectant així, com suara hem dit, els drets dels ciutadans. En els darrers anys, Espanya, respecte Catalunya, s’ha dedicat a practicar un domini a partir de la ignorància de la llei ja aprovada, més enllà dels compromisos. Un cas flagrant és el de la disposició addicional tercera de l’Estatut, que no s’ha respectat mai malgrat ser llei, malgrat formar part del cos constitucional de la sacrosanta Constitució espanyola.
Ja deia en el seu moment Trias Fargas que el centralisme espanyol utilitzaria l’asfixia econòmica per torpedinar la Catalunya autònoma. Car no podem ignorar l’espoli fiscal permanent com a eina de laminació del benestar i el progrés econòmic dels catalans, que comporta una laminació de la construcció nacional a partir de la cohesió social i el dinamisme econòmic.
Amb la crisi, l’espanyolisme irredempt veu una oportunitat, que és la del desmantellament de les estructures polítiques, però també socioeconòmiques, dels catalans. El més greu és que el catalanisme governant, diguem-li per prudència, diguem-li per seguidisme obcecat del pensament únic de l’austeritat que predica Berlín, diguem-li per la deriva neoliberal de CiU, sigui còmplice d’aquest estat d’excepció que Espanya imposa subtilment a Catalunya.
Espanya no embat Catalunya amb la Guàrdia Civil ni amb l’exèrcit, ho fa amb les finances. Comença a ser hora que el catalanisme governamental posi ja fil a l’agulla en establir la ruta d’emancipació nacional en la ja desgastada, per vaporosa i emboirada transició nacional.

Publicat a Nació Digital

29M, vaga general?

El dijous 29 de març, hi ha convocada una vaga general davant la reforma laboral del PP. Fent tastets en el meu entorn més pròxim, parant l'orella a bars i botigues, sembla que hi ha dubtes davant de si fer vaga o no.
 Hi ha motius sobretot econòmics, molts dels nostres conciutadans han vist escurçada la seva nòmina, d'altres tenen sensació de desempara davant la mateixa reforma laboral i temen, amb proves fefaents o no, que poden ser objecte de represàlies laborals. No crec en el patró malèfic, que posarà en una llista negra els qui facin vaga, però el temor existeix.
També hi ha qui conduït per la desafecció amb les organitzacions de representació social i política (sindicats i partits), reneguen d'una vaga "sindical", per seguidament despotricar de polítics, xoriços tots.
Finalment hi ha qui no creu que aturant el país s'aconsegueixi res, que no s'arregla res deixant de prestar serves ni deixant de produir.
Però cal fer alguna cosa, no? La comarca, el país i el món que ens trobarem quan hagi passat aquesta crisi serà diferent de com hi vam entrar, ja podeu posar-hi la mà al foc. De moment, ja s'ha engolit el sistema de caixes d'estalvis (i les seves obres socials) catalanes, però el sector financer continua acumulant capital i poder, i de moment gràcies a fons públics. Veiem també com l'estat del benestar que ens havíem dotat, i que encara havia de fer més camí, es va aprimant, amb perill d'entrar en un espiral d'anorèxia pública. I si hi afegim la reforma laboral, podem observar com la precarització del mercat laboral ho tenyeix tot, amb un retrocés en els drets col•lectius, que tants anys de lluites i pactes havia costat.
Baumman diu que vivim en una societat líquida, de realitats, relacions i valors volàtils i en constant moviment que tendeix a la individualització. El vincle solidari entre ciutadans s'evapora paral·lelament a la imposició del capitalisme consumista i especulador que ha explotat al costat de la bombolla immobiliària i de les hipoteques. Desconfiem de partits i de sindicats, que possiblement s'han acomodat, s'ha burocratitzat. Però siguem conscients que en democràcia són els qui ens representen segons la legitimitat que els hi donem.
Hem de reprendre la confiança amb els del nostre costat, no competir per les molles sinó treballar pel pa. Utilitzem les eines que tenim, millorem-les i si cal canviem-les, però la resignació ens fa traïdors a nosaltres mateixos i a les properes generacions, perquè esdevé rendició en el manteniment dels drets col·lectius i compartits i per l'assoliment d'un horitzó més just i benestant.
El 29M, vaga? Jo sí, perquè no em vull rendir ni resignar.

Publicat a Osona.com

El Vell i el Nou

Quan es parla de l'inici del XX a la història es sol dir que aquest segle comença després de la I Guerra Mundial i de la Revolució Soviètica, amb la fi d'un món antic i arcaic que va deixar pas un món on emergien noves formes de governar-se, econòmicament i políticament i on l'epicentre històric s'aniria apartant del monopoli europeu exercit per Londres i París i es desplaçava cap a una bipolaritat entre Washington i Moscou, un cop esclafada l'horror nazi. Un món bipolar on dos imperis, dues ideologies i dues filosofies socioeconòmiques s'encaraven arreu del món.
En la última dècada del XX i la primera del XXI hem vist la substitució d'aquest món bipolar per un, primer, dominat per l'occident capitalista i, després, per un món multipolar que veia com es despertava l'orient xinès i que s'encenia un món islàmic aixafat per sàtrapes corruptes i amb un fonamentalisme popular emergent i, sovint, armat. Però en aquesta segona dècada del XXI podem constatar que la crisi de les velles estructures s'aguditza, i veiem com es transforma l'ordre del nostre món, on s'esfondra el capitalisme especulatiu i financer, hegemònic en els darrers feliços anys; on grans països fins ara subalterns com la Xina, la Índia, el Brasil o la Rússia postsoviètica emergeixen a base d'una població àmplia i jove o bé a través de l'exportació de matèries preuades i imprescindibles arreu del món.
Al nostra entorn, veiem com la UE s'oblida del projecte de casa comuna de l'Europa social i es transforma en una Europa al servei de Berlín i les seves exportacions, i on Goldman Sachs marca l'agenda política i econòmica. Veiem un Estat espanyol on trontolla la monarquia, però no bufen aires de llibertat democràtica i de les nacions que de moment hi formen part, sinó que es viuen episodis de violència policial enfront adolescents valencians, es prepara un escenari de desmantellament de part de l'estat del benestar, atacs a la llengua catalana i el tabú, si és que mai ha existit, de la recentralització comença a prendre forma.
I a casa nostra, vivim la crisi de l'autonomisme català, castrat i deslegitimat pel Tribunal Constitucional i asfixiat per un espoli fiscal inassumible per cap país.
El que coneixíem fins ara, s'ha convertit en vell i agonitzant, però el nou, el futur, encara no ha pres forma, perquè les alternatives encara no s'han imposat. Podran els països emergents substituir els EUA i Europa? S'imposaran les tesis més neoliberals i l'esquerra sabrà redefinir-se amb postulats propis? La UE es podrà reconvertir en la casa comuna social dels europeus o acabarà sent el mercat comú alemany? I els catalans, serem capaços de recuperar el nostre propi estat o sucumbirem a l'Espanya centralitzadora? Fins que el nou no substitueixi el vell, estarem en crisi, i si volem formar part del nou, no podem defallir.

Publicat a Nació Digital

D'Atenes a l'IES Lluís Vives

Quan vaig sentir a la ràdio del cotxe quines van ser les mesures d’urgència del govern grec perquè els números li permetessin entrar a forma part de l’euro, gairebé em salto un semàfor en vermell al passeig de Gràcia de Barcelona. En Francesc Sanuy, antic conseller de la Generalitat i home de pocs pèls a la llengua, va explicar com un assessor de Goldman Sachs va dir, entre d'altres coses, al govern conservador de Karamanlis que legalitzessin la prostitució per fer pujar estratosfèricament el PIB. Clar que després de fer pujar el PIB sobre el paper ningú es va dedicar a recollir impostos a les senyores de moral distreta, que diu la senyora Rius. Per cert, l’home de Goldman Sachs era un tal Mario Draghi, actual president del Banc Central Europeu. Ningú, llavors ni ara, va parar atenció al frau fiscal grec, encara més gran, si hi cap, que l’espanyol (on el 75% es concentra en les grans empreses i les grans fortunes).
La setmana passada, Atenes s’encenia i s’ocupaven edificis públics mentre el parlament aprovava una nova bateria de mesures draconianes (no sabem si la paraula realment ve de Draghi) imposades per la UE de Merkozy. Unes mesures de desballestament grec que segurament s’emportarà per endavant a bona part de la ciutadania grega per més d’una dècada.
Europa, com tothom, va mirar cap a una altra banda davant el mal fer del govern grec en l’època de la disbauxa financera i de la utopia de la fi de la història en l’escenari del creixement econòmic perpetu. Llavors, no cal oblidar-ho, el grec, era un mercat gairebé monopolitzat per la fàbrica alemanya, de les últimes fàbriques europees que no han estat arrasades pel mercat laboral del vol d’arròs xinès. Ara, però, que els bancs alemanys es poden pinçar els dits amb el deute grec, cal, per damunt de tot, salvaguardar el pagament d’aquest deute per part d’Atenes.
La cara amable del capital dels feliços anys d’inicis del segle XXI, s’ha de treure la careta del carnaval i posar-se el passamuntanyes dels antidisturbis per fer passar pel boc gros la imposició dels interessos financers i dels consensos socials conquerits durant el segle XX a Europa.
Són temps de colpismes financers, fent caure governs democràticament elegits i imposant-se d’altres amb ministres i caps de governs de Goldman Sachs i similars; de reformes laborals també imposades i de càrregues policials, no per mantenir l’ordre sinó per imposar un nou ordre, ja sigui pegant i detenint herois nacionals grecs com Manolis Glezios o adolescents de l’IES Lluís Vives de València que es queixen contra les retallades que els ha deixat sense calefacció ni paper de WC.

Publicat a Nació Digital

Pepe o PP

Deia Marx que l'Església era l'opi del poble. Hi ha l'expressió de “panem et circenses”(pa i circ) que resumeix el populisme de l'assistencialisme encarcarat i l'oci alienant per mantenir a ratlla el poble, les classes populars. La contraposició entre la lluita pels avenços en l'espai material, el de la dimensió sociopolítica, sempre ha hagut de lluitar contra l'espai espiritual i contemplatiu que suposa la religió, que es fixa més en després de la vida que com vivim durant aquesta, que, de moment, és l'únic que sabem cert que existeix. També s'ha hagut de fer front a l'alienació del poble, de la ciutadania, a mans de l'oci que entretenen a les masses tot fent oblidar els problemes del dia a dia.
És possible que en les societats occidentals, el consum opiaci que feia referència Marx ja no està tant en els temples religiosos cristians com en els estadis de futbol i sobretot davant les televisions futboleres. A casa nostra, un Barça-Madrid és capaç de paralitzar una ciutat o un país, tots davant el televisor, prenent partit per un dels dos contrincants (amb el permís dels pericos) i identificant-se tribalment amb uns colors i uns jugadors i entrenador, tal soldats i generals heroics dels temps de l'èpica de l'acer i el foc.
No s'allunya gaire de la tesi opiàcia marxiana el fet que la gent pot estar indignada profundament perquè un tal Pepe, corpulent i rasurat, tot vestit de blanc, hagi trepitjat al Leo petitonet i vestit de blaugrana. Les masses indignades s'abraonen a la premsa esportiva o a les seccions esportives de la premsa generalista, devoren els múltiples i perennes programes esportius de televisions i ràdios i es llancen a pujar comentaris, entre la guerra i els crits de justícia universal, en fòrums i webs futboleres.
El futbol, un opiaci marxià que aixeca les masses contra (o a favor) del Pepe, mentre el PP, encorbatat i amb tisores podadores, carrega fiscalment als que omplen bars perquè no poden pagar-se el Plus per veure el Barça al sofà. Mentrestant, deixa ben tranquils els que el poden veure des del seu iot o quarta residència. Les masses criden contra Pepe el destraler, mentre el PP recentralitza i sega l'autonomia, encara curta, i la capacitat de desenvolupament nacional i econòmic i benestar social de Catalunya, que és més que un club (i que dos).
No seré jo qui negui que l'enfrontament entre Barça i Madrid vagi més enllà de l'enfrontament estrictament esportiu, al contrari, és un esdeveniment amb una alta càrrega simbòlica, però simbòlica. I prou. Canalitza il·lusions i frustracions. Els símbols són importants, però sempre que no es converteixin en ídols anestesiants.

Publicat a Nació Digital

2012, any de transicions

El 2012 el plantejo com un any d'aprofundiment en la transició, una transició que no s'inicia enguany, sinó que ja la venim fent des de fa mesos o anys.
Una transició és la nacional, i no la planificada pel president Mas, sinó per la transició nacional que es va iniciar en la redacció d'un nou estatut que va suposar un xoc de legitimitats, la del poble català enfront les estructures constitucionals espanyoles. Un escenari que ha portat a l'ensorrament electoral dels qui van protagonitzar el xoc de legitimitats des del govern (els partits d'esquerres, independentistes i federalistes) i que ha portat al Palaru de la Generalitat a una CiU amb un discurs més sobiranista que mai, parlant de Transició nacional i de Pacte fiscal, en principi en la línia del concert econòmic.
Una segona transició és la socioeconòmica, fruit d'una crisi econòmica que ha portat al col.lapse al sistema capitalista especulatiu dels dolços anys de la sortida i entrada al segle XXI. Una crisi que ha afectat a la ciutadania hipotecada i expulsada dels seus llocs de treball davant el tancament del fluxe creditici en el marc d'un sistema basat en l'endeutament privat.
Tot plegat ha fet que emergeixi el poder ocult dels "mercats" en forma de tecnòcrates i d'empreses financeres que juguen en un nou tipu d'especulació: el dels deutes sobirans dels estats, regions i ciutats. I juntament a l'emergència dels "mercats" hi ha la de l'ensorrament dels estats com a pilars sòlids en el seu paper de fonaments socioeconòmics. L'estat del benestar està esdevenint una nova espècia líquida dels temps de Baumann en què vivim. El desmantellament de l'estat del benestar s'està fent en nom del sistema, el del capitalisme per uns ("els mercats") i el de l'estat del benestar per a d'altres (societat). Però amb ministre de Goldman Sacks i Lehman Brothers emergint per Europa, un jas'imagina per on van les coses, oi?
En aquesta transició, també hi podem trobar o no, una transició cap noves formes de participació política, només depèn de com s'acaba plasmant l'efecte dels "indignats" en l'àmbit de l'activisme i de les estructures polítiques. Pot ser que la "indignació" sigui un símptome de l'esgotament d'una democràcia acomodatícia que no sap donar respostes als embats dels "mercats". Una desconnexió social entre estructures polítiques i societat que l'únic que fa és que la capacitat de resposta social i política davant una crisi tant injusta com l'actual, sigui nul.la, marginal o segmentada. Fins i tot pot ser paradoxal.
Clar que també pot ser que els Mayas la clavéssim i el 2012 transitem cap a la fi...

Crisi de dretes, premi per les dretes

Vivim temps de descomposició dels consensos socials i polítics establerts durant la segona meitat del segle XX en els estats d’Europa. Veiem com s'està esberlant l’estat del benestar de bona part d’Europa i com el capitalisme financer fa escac a bona part de poders públics i, en alguns casos, escac mat situant elements lligats a aquests poders financers (Goldman Sachs, per exemple) al capdavant d’institucions com el Banc Central Europeu o fins i tot davant governs com l’italià o el grec.
En aquest context, que no sembla que hagi de millorar (per la majoria) en els propers temps, unes eleccions, com les viscudes el passat 20 de novembre, haurien d’haver estat un punt d’inflexió, on la majoria ciutadana busqués una solució per la majoria.
Els resultats han estat, en l’Espanya castellana (a excepció de Sevilla), les Balears, València, Navarra i Galícia una marea blava d’una dreta abocada a la victòria per manca de contrincant. A Catalunya, la dreta nacionalista catalana s’ha imposat, en un resultat històric i, a Euskadi, Amaiur, coalició de l’esquerra independentista, s’imposa per sobre del PNB, PSE i PP.
Curiós, a primera vista, que en una crisi que ens hi ha situat el capitalisme financer desbocat i que ens hi colga l’especulació pura i dura respecte el deute públic, els ciutadans investeixin majoritàriament a les forces dretanes com a solucionadors dels problemes. Cal recordar que, a més, fou el PP qui amb la Llei del sòl inicià una de les etapes més florides de l’economia especulativa de tota la història espanyola.
A Catalunya, potser enlluernats per l’ambivalent pacte fiscal s’ha donat una confiança electoral a CiU, malgrat les retallades que condueixen a un nou model de polítiques públiques de l’estat del benestar. Els líders de la federació nacionalista, però, s’han afanyat a dir que la ciutadania ha legitimitat les retallades. El segon que han fet, en boca del mateix Duran, ha estat tirar aigua al vi del pacte fiscal (algú havia dit concert econòmic?). I, finalment, Artur Mas ha anunciat més retallades i pujades d’impostos no redistributius, on tothom paga per igual.
I les esquerres? Doncs ara paguen l’aigualiment de la seva perspectiva en la praxi (i en el discurs) que han patit durant els anys de bonança. Ara, o estan absolutament descol·locats per ser còmplices de la profunditat de la crisi, com el PSOE, o pateixen la manca d’una proposta alternativa real al discurs únic imperant des vaporització dels poders públics, de retallades lineals i, per què no, de baixades d’impostos redistributius.
Hi ha vida més enllà del neoliberalisme?

Publicat a Nació Digital

#Eurotecnocràcia

Tots sabem que la crisi profunda que patim té un origen clar en l'especulació financera, que l'origen del caos socioeconòmic d'avui i del demà té com origen en els espais de decisió del capital financer.
Curiosament, però, a excepció de casos aïllats com la remota i petita Islàndia, els plats trencats no els paga qui ha creat la crisi, sinó la ciutadania, ja sigui directament o través del desmantellament del sector públic. Tot plegat, amanit per una onada de desprestigi a la política, hora guanyat a pols per la inoperància d'aquest a l'hora de donar resposta a la crisi (plantant cara a qui l'ha creada), hora induïda per certs discursos populistes.
Jo crec, i ho he escrit, que l'única eina que tenim les classes populars per defensar-nos i lluitar pels nostres drets, és la política, l'antipolítica i l'apolítica sempre anirà contra els nostres interessos.
Ara, a Europa, entrem en una etapa d'avenç de l'apolítica a través de la col.locació de tecnòcrates en governs d'estats europeus com Grèca i Itàlia, per tal d'aplicar receptes de reducció del sector públic, del dèficit públic i de... l'atur! Merkozy, sembla que són els injectadors d'aquesta medicina tecnocràtica, però a més hi ha un denominador comú en aquests tecnòcrates: els nous primers ministres italià i grec, Monti i Papadimos, respectivament, són homes Goldman Sachs, consultora protagonista, ves per on!, de la manipulació dels comptes grecs per tal que aquest país entrés a l'Euro, tal com ha dit Sanuy a RAC1. Empreses com Goldman Sachs són el braç armat de l'especulació financera, ni més ni menys. Per cert, Goldman Sachs també té un dels seus homes al Banc Central Europeu: Mario Draghi.
La tecnocràtització no és res més que una funcionarització dels governs, però sense oposicions públiques, menyspreant la voluntat popular (cap d'aquests tecnòcrates ha estat votat) i responent a uns interessos boirosos. Per ser generosos. Ernest Folch parla fins i tot de cop d'estat.
La UE està deixant de ser el far de llibertat i democràcia en què es va erigir, per ser eminentment l'Europa del capital, sinó de Goldman Sachs.
Per acabar, un twit preocupant de Pau Canaleta: Si els tecnòcrates fallen (...)


Hashtags de twitter: #eurotecnocracia #goldmansachsocracia

El Conde de Godó llegeix Gramsci

Ramon Barnils (wiki) deia que Catalunya no serà independent fins que La Vanguardia no hi estigui a favor. De moment, l’ensenya del Grup Godó no està per la labor, ni el mateix grup en sí. Ara bé, els mitjans de comunicació del Grup Godó estan esdevenint un lobby de pressió i d’influència emergent i que somnia amb l’hegemonia i, en el camí de la cerca del somni, no escatima esforços.
Pels qui diuen que el Barça és més important que la Generalitat (exhonorable conseller inclòs), el Grup Godó té una estratègia clara per l’status quo socialculé, que no és res més que Sandro Rossell i el seu Barça es dediquin a guanyar títols i emprenyar poc l’oasi català, intercanviant el lema popular de “Més que un club” pel crematístic “la pela qatariana és la pela”. No és debades que l’arxienemic del sandrisme, l’histriònic Laporta, hagi rebut fins al carnet del Caprabo a les tribunes del Conde de Godó, amb un desplegament més eficaç que el de la Flota Invencible, car aquella es va enfonsar abans de tocar terra.
Pels qui encara creuen que la Generalitat és important per a les nostres vides quotidianes, el Conde de Godó també ens té preparades les seves legions de tertulians i editorials en defensa de l’executiu català, sigui el Puig que neteja la plaça de Catalunya amb porres o sigui el conseller de les mútues privades i les seves tisores. Si cal, fins i tot es dota del servei de guardaespatlles en forma de tertulians que assoten companys d’antena si s’atreveixen a contradir el conseller de les Mútues durant una entrevista (memorable Sanchis/Barbeta vs Galdón a Can Basté).
Però l’hegemonia no sols pot venir de la comunicació: necessita el capital (que no li deu faltar al Conde, com tampoc als seus amics) i el braç polític. Quan en Duran, l’home de Florentino Pérez a Madrid, diu que es retallarà TV3, a ningú no li estranya que Terribas apunti a interessos privats per desmantellar la joia de la corona de la normalització del català a casa nostra. L’ombra de Godó plana pels estudis de Sant Joan Despí.
Godó ha llegit Gramsci, i sap que el poder emana de l’hegemonia a l’hora de relatar la realitat, sigui al Barça, a la política o a l’ambulatori de Sant Guim de Lluçà. Si Gramsci (wiki) aixequés el cap...


PD: Aquest article va ser publicat a Nació Digital, podeu trobar els altres meus articles aquí o  en la pàgina al Facebook de la meva columna d'opinió a Nació Digital

L'Estat del Benestar no és un dret

En la meva darrera columna d'opinió publicada Nació Digital, vaig escriure sobre l'Estat del Benestar. Després de dècades de consolidació a l'Europa Occidental, sembla que sigui ja un dret adquirit, però la crisi i les mesures que imposen organisme com l'FMI o els principals estats de la UE als països amb problemes financers, tendeixen cap a la retirada de la despesa pública, que en algun moment ha de suposar una retirada parcial de l'Estat del Benestar.

Hem de ser conscients que l'Estat del Benestar va ser introduït per primera vegada per l'autoritari canceller prussià Otto Von Bismark com a treva per la lluita de classes i les pulsions revolucionàries de part de la classe treballadora. Una fita per les classes més humils, a canvi d'abandonar la via revolucionària. Siguem-ne conscients de tot plegat en uns moments que es presenten reactius a la despesa pública.

Podeu llegir l'article d'opinió a L'Estat del Benestar no és un dret

Disturibis de Londres, bullanga del selge XXI (#londonriots)

Els fets d'Anglaterra (barris de Londres i Birmingham), de violència urbana, d'assalt a comerços i destrossa de mobiliari urbà, són paradoxalment per estar en ple segle XXI i perquè es fan servir les xarxes socials per organitzar-se, una bullanga pròpia del segle XIX.

Un historiadortant poc sospitós de revolucionari o simplement d'esquerranós, com ara Jaume Vicencs Vives, ens parla de les diferents bullangues a Barcelona de mitjans del XIX, fruits de la frustració social en un sistema polític i social gens porós. D'una corrida de toros fallida se'n podia desprendre l'inici d'un esclat de violència espontània. Òbviament era una reacció desordenada i desorganitzada al sistema establert. En aquell cas, les elits polítiques o les elits de grups subalterns ho podien aprofitar per encetar una acció política de més recorregut, però que no era d'estranyar que la cosa acabés amb bombardejos a la ciutat per les tropes. Però la bullanga era la manera de fer-se escoltar els exclosos.

L'esclat de violència a Tottenham, que després s'ha anat extenent, es va iniciar després de la mort d'un noi negre a mans de la policia. Un fet semblant a la metxa que va encendre les banlieurs parisenques abans de l'adveniment de Sarkozy president. Llavors era el ministre de l'Interior.

Els protagonistes són joves membres de comunitats excloses de la societat, que estan al marge del funcionament del sistema, instal.lats en l'extraradi de les ciutats i del sistema. Sense consciència de classe, però amb consciència d'exclosos, són lumpen.

És per aquest fet que parlar de revolta social és massa pretensiós, perquè no hi ha programa, no hi ha estratègia, no hi ha objectiu. Robar bambes i televisions de plasma no és fer la revolució. Ara bé, titllar de delinqüents als seus protagonistes és ingenu o malintencionat. Sinó, Londres seria la ciutat amb més delinqüents per habitant, que a més s'organitzen a milers!

La lumpenització de part de la societat és el resultat de la manca d'una política ferma en polítiques socials, el desmantellament de l'estat del benestar té com a resultat l'exlcusió i l'exclusió porta a al frustració, sovint acompanyada de violència, física com la que veiem, però també econòmica i social menys evident, com els desnonaments o l'atur permanent.

Un apunt interessant: Sobres els disturbis a Londres

Apunt sobre els disturbis a les Banlieurs: Francesos, tots? De la crema suburbial

#londonriots

Una lectura per aquest estiu: "El gentelman comunista"

A l'Osonosfera, s'ha obert un bloc sobre les biblioteques 2.0, el podeu llegir a http://biblioteques2punt0.blogspot.com.

Hi ha un apartat on alguns blocaires proposen lectures per l'estiu i el Joan, un dels actuals motors de l'Osonosfera i pescallunes com jo, em va demanar que en fes una recomanació.

Normalment, quan em demanen un llibre, jo sempre dic El Mestre i la Margarida, de Bulgakov, una sàtira de la societat soviètica dels anys 20, de l'època de la NEP, a través d'una història màgica, on Satanàs visita Moscou. Entremig podem llegir una versió diferent de la passió de Jesucrist, jo en dic la Passió segons Bulgakov. Crec que donaria per una obre de teatre. Però no puc fer una foto del llibre, perquè li vaig deixar a algú, i allò que passa, que no te'l torna! Així que si algú el té, que me'l torni! sisplau...

Així doncs, que us recomanaré la lectura d'aquest estiu (la principal de 3, sóc dels que llegeix més d'un llibre alhora), és la biografia de Fiedrerich Engels "El gentleman comunista", company de fatigues de Karl Marx. Últimament m'he aficionat a les biografies, són llibres que no deceben (normalment) i si són realment bones, tenen un ritme trepidant, que a més, als qui ens agrada la història, estan farcides de referències al context històric.

Per què Engels, però? primer perquè m'atreuen molt els actors secundaris, que sovint són imprescindibles. I segon, perquè ja està bé de tant pensament únic capitalista, no? Més ara, quan el capital avança especulant contra els mateixos estats que el protegeixen. Fotuts? els de sempre.

PS: per cert, demanen que la foto tingui un entorn estiuenc. Bé, l'he fet al meu lloc de treball estiuenc, la taula del meu menjador, que de moment és l'estiu que em toca!

Els indignats al Parlament: Revolució o bullanga?

Avui Catalunya s'ha vist impactada pels fets al Parlament de Catalunya, on els Indignats han encerclat els accessos a l'edifici del poder legislatiu català. Un grup d'aquests indignats han coaccionat a diputats perquè no entressin al Parlament.

Imatges de diputats de tots els partits escortats per la policia, entrant amb furgonetes dels anitdisturbis (llegiu la crònica del Quico Sallés) o bé entrant en helicòpter són d'un gran impacte.

Més enllà o no de si s'està d'acord o no amb els objectius dels Indignats, m'agradaria a aturar-me a reflexionar sobre l'acte d'avui. I repeteixo, no vull reflexionar sobre les idees dels indignats, sinó sobre les formes del moviment.

Hi ha hagut una gran reacció, per part de bona part de la ciutadania, contra les coaccions dels Indignats, basant-se sobretot en dos aspectes: les formes i la seva legitimació per denunciar els sistema parlamentari.

El moviment dels Indignats s'ha mostrat com un moviment d'avantguarda i revolucionari, així és com han actuat. Les seves formes, encara que no la totalitat de la seva estètica les hem vist reproduides en repúbliques de l'est europeu (la revolució de Taronja ucraïnesa, per exemple -a la foto-) i, no cal dubtar-ho, tenen com a referent les revolucions magrebines dels últims mesos. És obvi que els escenaris són diferents, però les praxis tenen la seva semblança.

El moviment dels Indignats, a més, s'ha definit com a moviment d'avantguarda, de minoria que s'estableix com a motor de transformació polític, que lidera la revolució social que diuen protagonitzar. La seva legitimitat són les seves idees, una autolegitimació com a avantguarda

Amb l'acampada a la Plaça Catalunya i amb l'actuació d'avui han posat a la defensiva el sistema democràtic liberal en què vivim, i s'ha demostrat, amb l'acció d'avui, que no sols és estètica, sinó que també hi ha acció.

Ara bé, el què queda per veure és si hi ha lideratge i si hi ha programa i estratègia, sinó tot plegat més que un acte revolucionari haurà estat una bullanga.

PS1: posar al mateix sac a tots els partits polítics del Parlament és infantilisme polític o és voluntat de desprestigiar per constituir una formació política alternativa?

PS2: per què es centra tota la lluita contra un Parlament autonòmic, enlloc d'apuntar al poder financer i al poder polític estatal?

PS3: Què en pensa Arcadi Oliveres. Llegiu aquí, sobre els Indignats, i aquí, sobre els fets del Parlament.