Quatre dimensions del terratrèmol polític de Madrid

Un terratrèmol ha succeït en les eleccions a la comunitat autònoma de Madrid, és a dir a l'àrea metropolitana madrilenya, km zero de l'espanyolitat política i mitològica.

La contundent victòria d'Isabel Díaz Ayuso, actual presidenta regional pel PP, gairebé aconseguint la majoria absoluta dels escons de l'assemblea madrilenya i, sumant amb VOX, hi han 89 diputats d'un bloc de dreta extrema (i viceversa) que suposa gairebé una majoria qualificada en els estàndards parlamentaris occidental, vorejant el 54% dels vots. Tot a costa d'uns Ciudadanos que es desintegren i passen de 26 a 0 diputats i d'un PSOE que passa de 37 diputats a 24, empatat en escons però superat en vots per la reeixida escissió de Podemos d'Errejón, Mas Madrid (MM).

Aquestes eleccions tenen un impacte en diferents dimensions, veiem-ne algunes:

La dimensió del govern Sánchez: jugada mestra... fallida

Els estrategues de Pedro Sánchez, des de la Moncloa, calculen (erròniament o no) cada acció que fan i cada oportunitat que se'ls presenta (o forcen que se'ls presenti) per augmentar la força d'un PSOE de Pedro Sánchez que governa en coalició amb un soci incòmode (Podemos) i que depen dels vots al Congrés dels nacionalistes i independentistes bascos, catalans i gallecs. En un escenari de dissolució del bipartidisme clàssic espanyol, Moncloa veu que créixer per l'esquerra facilita perdre per la dreta a costa del PP i C's, que a més començaven a consolidar-se com un bloc postelectoral que permetia configurar majories alternatives on el PSOE havia guanyat en vots, com ara a Madrid. I és en aquesta regió capitalina on els cervells socialistes els semblava veure la baula dèbil del PP (i les aliances amb C's), amb una presidenta excèntrica (Isabel Díaz Ayuso) i poc coneguda a nivell estatal. A més amb l'etiqueta que havia estat escollida perquè el PP havia de perdre les eleccions i serviria de candidata pont i només la casualitat i la (mala)sort havia posat a Ayuso com a presidenta.

Sánchez doncs creia haver descobert la jugada mestra (sic) que el portaria, a través de mocions de censura a traïció per part de C's, a expulsar del poder regional al PP, trencar el bloc PP-C's, apropar C's i deixar de dependre tant de Podemos. Qui sap si tot en vistes de crear una inèrcia positiva que facilités avançar unes eleccions per guanyar-les clarament. El problema és que el passar del paper a la realitat, tot falla. I de la moció de censura a Madrid es passa a unes eleccions avançades amb un candidat socialista amortitzat i una candidata presidenta popular que entregada, tal evita Perón, a un populisme llibertarià acaba arrasant en els resultats deglutint a C's, amortitzant a un PSOE a Madrid i eliminant de la política a Pablo Iglesias líder de l'esquerra alternativa espanyola filla del 15M des de la seva elecció com a Eurodiputat al 2014, esquerra alternativa membre del govern de coalició de Pedró Sánchez.

Ara, Sánchez està inmers en una dinàmica negativa, amb un soci de govern derrotat i ferit (no se sap si de mort) i amb una formació alternativa per arribar a acords (C's) a punt de desaparèixer. Cada cop més dol i desprotegit al Congrés davant una dreta reanimada i una extrema dreta excitada.

 

La dimensió bipartidista: la pugna per l'espai de centredreta

En una Espanya on el seu km 0 irradia (i succiona) a bastament, aquests resultats han tingut un impacte, com mai, respecte a la política estatal espanyola. No hem d'oblidar que les eleccions són un avançament per part d'Ayuso al constatar-se una maniobra del PSOE amb Ciudadanos (C's), fins llavors aliat o soci de govern en les autonomies on governa el PP en minoria (Madrid, Andalusia, Múrcia i Castella i Lleó), per fer caure els governs populars a Madrid i Múrcia, a través de mocions de censura. La primera va ser sortejada amb un avançament de les eleccions per part d'Ayuso, a Múrcia diputats trànsfugues de C's van acabar entrant al govern regional. Aquestes maniobres, maquinades des de Moncloa buscaven arraconar i expulsar dels governs regionals al PP, trencar el bloc PP-C's i alhora assimilar electors del partit taronja. Una estratègia del PSOE de créixer en l'electorat a la seva dreta (i espanyolista) que permetés reforçar-se i així també debilitar la dependència amb Podemos i als partits nacionalistes de Catalunya, Euskadi i Galícia.

El resultat ha estat un fracàs, fracassant les mocions de censura, reforçant les aliances a Andalusia i Castella i Lleó (desautoritzant, des de les estructures regionals, de facto l'estratègia de la líder taronja, Inés Arrimadas), fent que el PP absorbís l'electorat de C's i consolidant (i normalitzant) un nou bloc més a la dreta format pels populars i VOX. A dia d'avui C's s'ha trencat a Múrcia, ha esdevingut residual a Catalunya, on en la passada legislatura va ser la formació més votada, a Euskadi existeix virtualment dins una coalició preelectoral amb el PP, i a Madrid i Galícia no existeixen.

 

La dimensió madrilenya: felicitat en temps de la COVID19

L'hostilitat de Moncloa vers el govern de Madrid ha estat molt evident, fins i tot la posada en escena conjunta de Sánchez-Ayuso amb banderes a dojo, formava part d'un camp de batalla polític a mort. A mort políticament, però amb morts en unes UCI col·lapsades.

L'agressivitat de Sánchez vers Ayuso ha acabat prenent formes de greuge territorial, per l'habilitat de la presidenta de Madrid per assimilar la regió capitalina en la seva figura i el seu govern, amb les seves maneres i decisions alternatives a la mitja espanyola i de les comunitats autònomes. Ayuso, davant la perversa dicotomia economia-salut en el marc de la pandèmia per la COVID19, va fer prevaldre l'economia no restringint l'activitat d'aquesta, que alhora permetia una sensació de normalitat (i d'oci) que en altres indrets de l'Estat Espanyol eren un record (i alhora una fita). Com s'ha vist, els madrilenys no han viscut aquesta realitat com un greuge vers ells, al contrari, la crítica cap a aquestes mesures les han vist com un greuge i com una amenaça a perdre aquesta "normalitat".

També hi podem afegir, com un exemple que simbolitza perfectament aquesta sensació de greuge permanent contra Madrid, l'anunci a bombo i plateret d'un acord (d'intencions) entre PSOE i ERC contra el dumping fiscal de Madrid (que es paguen massa pocs impostos, vaja). Un anuncia que porta el missatge que l'esquerra i els independentistes catalans volen fer pagar més impostos als madrilenys.

Mentre l'esquerra va acabar conformant un front-antifexista, que alimentava la mateixa VOX (que no s'ha vist absorbida per un rampant PP), el PP es situava en una posició de defensora i garant de la "normalitat". Dues polaritzacions, una de democràcia versus feixisme i una altra de restriccions imposades pel govern versus "normalitat" (Comunismo o Libertad), que ha guanyat la dreta.

 

La dimensió de Podemos: El martirologi de Pablo Iglesias

Podemos és fill de la facultat de polítiques de la Complutense i de les places ocupades pels indignats d'un sistema que havia aobcat els feliços anys de la bombolla immobiliària en una crisi habitacional i financera que va escombrar la societat ociosa de principis del segle XX. A Espanya aquest sistema és el del Règim del 78, de la simbiosi del tardofranquisme en l'antifranquisme light, del somni malinencionat de la monarquia republicana que amagava el capitalisme del BOE i la monarquia i monàrquics cleptocràtics tots, monàrquics del Règim del 78 des de partits del règim, als banquers del règim passant pels sindicats del règim.

Brandant un populisme d'esquerres que reivindicava que "somos los de abajo y venimos a por los de arriba", intentant superar inicialment la divisió de dretes i esquerres per arribar a la dicotomia Poble versus casta, Pablo Iglesias es va erigir en el gran líder del moviment alternatiu al Règim del 78 i a punt per trencar tots els consensos de la Transició (parla més del GAL que d'ETA, reconeix el dret a l'autodeterminació i utilitza un discurs lerrouxista identitari a Catalunya, utilitza símbols republicans desacomplexadament, etc), convertint el moviment en partit i, concretament, en un partit a semblança del líder. Absolutament còmode i poderós en l'oposició i la retòrica populista contra el PP i neguitós davant decidir entre cooperar i cogovernar amb el PSOE del Règim del 78.

El trencament amb Errejón per la deriva excessivament reputurista i esquerrana de Pablo Iglesias, sobretot després de l'acord amb IU, provoca un cisme sobretot a Madrid, on esdevé el camapment d'hivern d'Errejón que es resisteix a desaparèixer mentre Podemos va autodissolent-se entre les contradiccions de governar amb un partit del status quo i la virulència dels braços mediàtics d'aquest status quo cap a l'existència de Podemos i Pablo Iglesias (tanto monta, monta tanto). 

Com més poder aconsegueix Podemos més dèbil (per domesticat) es torna. Les eleccions anticipades agafa al partit lila a contrapeu i amb previsió de xafastre electoral, que Iglesias interpreta com a tret de sortida de la fi del partit. I, a més, afegeixo jo, amb el seu antic cofundador de Podemos, Íñigo Errejón, rellançant el seu Mas Madrid (MM) a costa de Podemos, a Madrid. Podemos és un partit madrileny i a Madrid sempre s'hi jugarà a la seva existència. Per això Pablo, que es veu com a amortitzat com a líder electoral del partit a nivell estatal, s'enfunda la capa de l'èpica popular i es llança a una issió martirològica per salvar el partit de la seva desaparició. de Vicepresident espanyol a candidat de la 5a i última força política a l'assemblea madrilenya. Podemos perviu, fins i tot guanyant diputats, però el sorpasso al PSOE finalment l'ha fet Errejón. Però Pablo Iglesias, el màrtir, mort. Qui sap si amb una futura ressurreccio i posterior beatificació laica i popular.

Partits a l'alçada del moment històric

Catalunya ha anat cremant etapes històriques en els darrers anys, primer l'autonomista, després la federalista i finalment la particularista, en paraules d'Almirall, o foralista, en relació a les comunitats forals basques i navarreses i els seus concerts econòmics. Cada etapa s'ha anat fonent a mesura que la marxa històrica la dirigia unes elits polítiques que no han estat a l'alçada dels respectius moments històrics. L'autonomisme es va saturar quan el peix el cove va passar d'una eina per evolucionar l'autogovern a una eina de subsistència política del pujolisme, llançant-se als braços d'Aznar.
El federalisme es va col·lapsar quan l'endemà d'aprovar un estatut de tall federal (asimètric) el partit federalista català, el PSC, es va llançar a Madrid a fer esmenes al text sortit del Parlament i, finalment, el peix al cove més putrefacte es va materialitzar amb l'intercanvi de les retallades a l'Estatut del Parlament, per part de la CiU de Mas, a canvi del suport a CiU per aconseguir la Generalitat, per part del mentider Zapatero. Finalment, la via “particularista” o “foral” s'ha evaporat perquè la contrapart imprescindible en el pacte fiscal ha negat fins i tot la capacitat de preguntar-ho realment. La manifestació massiva a favor de la independència ha fet la resta.
Les vies autonomista, federalista i “particularista” o “foral” també han fracassat perquè en els escenaris bilaterals amb Espanya, ni el PSOE ni el PP de cada moment (els de Felipe, Aznar, Zapatero, Rajoy i Rubalcaba) van estar a l'alçada de les circumstàncies, a l'igual que les forces polítiques catalanes, tampoc. Els primers per voluntat o incapacitat, els darrers per oportunisme i egoisme. Ara encetem l'etapa sobiranista, la d'exercir el dret a decidir. A diferència de les altres etapes, la responsabilitat d'estar a l'alçada del moment històric tant sols recau als partits catalans, perquè ara decidim nosaltres, des d'aquí. Caldrà debat des de la lleialtat, claredat en les propostes i generositats el dia després de les eleccions, dels qui guanyin i dels qui no.
Des d'Espanya ho voldran fer descarrilar, però només ho podran fer si els nostres, els de casa, ho permeten, no estant a l'alçada del moment històric.

Publicat a Nació Digital

l'Antipolítica

En contextos de crisi econòmiques d’un abast de degradació de les condicions socioeconòmiques com la que vivim, sorgeixen opcions en l’espectre polític als marges de l’status quo polític. Aquests apareixen en els diferents extrems polítics. Davant aquest escenari hi ha qui cau en la temptació de situar-se en una equidistància estèril des de l’atal.laia de la presumpta centralitat, quan sovint es tracta de l’immobilisme davant una època d’extinció d’un sistema i l’adveniment d’un de nou, una època amb rèmores injustes del passat i amenaces d’injustícies del futur.
Dibuixar alternatives a un sistema que ens ha portat a la suara esmentada degradació no és ni bo ni dolent per se. Si observem el nostre present, observem que bona part del discurs i/o de la praxi polítiques d’aquests extrems, rupturistes amb l’status quo, tenen un alt component de populisme demagog que pren formes d’antipolítica. Anys de banalització de les dinàmiques a l’entorn de l’interès comú ens han portat al trencament dels llaços solidaris, a l’evaporació de la consciència de formar part de col·lectius (de classe, nacionals, culturals,...) que han deixat l’individu pres d’un individualisme que sols ha fet que ens convertíssim en sardines enmig d’un estol de taurons insaciables. Tampoc cal oblidar que des l’àmbit institucional la desconnexió amb la societat ha estat més gran del desitjable, que sumada a un desinterès de l’implicació de la ciutadania en la política per part de bona part de les elits polítiques i econòmiques han conformat un còctel de difícil digestió social i democràtica.
L’antipolítica ha amarat bona part de les expressions al marge de l’status quo, una antipolítica que podríem afirmar amb contundència que interessa a les superestructures econòmiques, als dits mercats, que dicten el desmantellament de l’Europa social. Perquè la Política, amb majúscules, no pas el joc d’interessos privats o elitistes, és l’única arma que tenen les classes populars no sols per defensar-se sinó per millorar les seves condicions, drets i llibertats.
Tots sabem a què ha jugat l’extrema dreta històricament (a encendre focs socials per apagar-los al dictat dels interessos dels poderosos), però a les opcions alternatives de l’esquerra i democràtiques (també val per a l’independentisme català) se’ls ha d’exigir respecte a la Política, com he dit abans, en majúscula.

Publicat a Nació Digital

Els indignats al Parlament: Revolució o bullanga?

Avui Catalunya s'ha vist impactada pels fets al Parlament de Catalunya, on els Indignats han encerclat els accessos a l'edifici del poder legislatiu català. Un grup d'aquests indignats han coaccionat a diputats perquè no entressin al Parlament.

Imatges de diputats de tots els partits escortats per la policia, entrant amb furgonetes dels anitdisturbis (llegiu la crònica del Quico Sallés) o bé entrant en helicòpter són d'un gran impacte.

Més enllà o no de si s'està d'acord o no amb els objectius dels Indignats, m'agradaria a aturar-me a reflexionar sobre l'acte d'avui. I repeteixo, no vull reflexionar sobre les idees dels indignats, sinó sobre les formes del moviment.

Hi ha hagut una gran reacció, per part de bona part de la ciutadania, contra les coaccions dels Indignats, basant-se sobretot en dos aspectes: les formes i la seva legitimació per denunciar els sistema parlamentari.

El moviment dels Indignats s'ha mostrat com un moviment d'avantguarda i revolucionari, així és com han actuat. Les seves formes, encara que no la totalitat de la seva estètica les hem vist reproduides en repúbliques de l'est europeu (la revolució de Taronja ucraïnesa, per exemple -a la foto-) i, no cal dubtar-ho, tenen com a referent les revolucions magrebines dels últims mesos. És obvi que els escenaris són diferents, però les praxis tenen la seva semblança.

El moviment dels Indignats, a més, s'ha definit com a moviment d'avantguarda, de minoria que s'estableix com a motor de transformació polític, que lidera la revolució social que diuen protagonitzar. La seva legitimitat són les seves idees, una autolegitimació com a avantguarda

Amb l'acampada a la Plaça Catalunya i amb l'actuació d'avui han posat a la defensiva el sistema democràtic liberal en què vivim, i s'ha demostrat, amb l'acció d'avui, que no sols és estètica, sinó que també hi ha acció.

Ara bé, el què queda per veure és si hi ha lideratge i si hi ha programa i estratègia, sinó tot plegat més que un acte revolucionari haurà estat una bullanga.

PS1: posar al mateix sac a tots els partits polítics del Parlament és infantilisme polític o és voluntat de desprestigiar per constituir una formació política alternativa?

PS2: per què es centra tota la lluita contra un Parlament autonòmic, enlloc d'apuntar al poder financer i al poder polític estatal?

PS3: Què en pensa Arcadi Oliveres. Llegiu aquí, sobre els Indignats, i aquí, sobre els fets del Parlament.

A la caça del progre (amb plagis inclosos)

Són temps durs per l'esquerra catalana. La crisi econòmica i l'encerclement a una opció de govern (la coalició dels partits d'esquerres) per totes bandes les fan passar canutes.

Però sembla que s'ha oberta la beda de la caça al "progre".

Però de què estem parlant, quan parlem de progres? L'Iu (no té res a veure amb IU) Forn n'ha escrit un llibre i en una entrevista al Singular Digital els defineix així: "El “progre” lluitava per unes idees que eren justes, però ell ha anat canviat al llarg dels anys però no vol renunciar a les seves idees perquè seria contradir-se... I per tant, per no ser infidel a la teva lluita de fa molts anys, manté uns clixés. Per aquesta raó defensa unes coses en públic que en privat són impossibles que defensi".

Una bona definició, però, la qüestió és quan es posa tothom que militi (ideològicmaent) en l'esquerra en el sac dels "progres".

Els grans abanderats d'aquesta ofensiva anti-progre és la d'un nen consentit, pijo, classista i que escriu molt bé, malgrat que a vegades diu unes tonteries (pròpies d'un nen consentit, pijo i classista), com és el Salvador Sostres, o la Pilar Rahola, que en la transició de ser una líder d'ERC a ser una periodista anti-ERC (passant pel PI), ha viscut una transformació cap a la naturalesa neocon cridanera.

I un nou creuat és l'admirat Quim Monzó que segueix l'estela del periodista (convergent, sí, no?) Jordi Barbeta i titula un llibre amb l'expressió berbetiana: "Internacional Progressista Papanates". Això sí, la crítica la fa des de l'escepticisme, sense passió cridanera raholiana.

PS: Ep! a Monzó, un blocaire creuat anti-progre el denúncia per plagi!: Quim Monzó m'ha copiat descaradament o En defensa pròpia i l'atac de Monzó

Iu Forn: Diari d'un progre desconcertat

Quim Monzó: Esplendor i glòria de la "Internacional Papanates

El País: article de Josep Ramoneda: Entre todols lo mataron...

La Vanguardia: article de Rahola en resposta a l'anterior: Desprecio intelectual

Esquerra: quin tipus de partit?

Després de la sèria d'articles d'aquesta setmana sobre la tipologia de partits polítics, cal extreure'n conclusions a nivell pràctic de la part que em pertoca, Esquerra Republicana de Catalunya.

Esquerra és el partit degà de la política catalana, va néixer al 1931 en els últims dies de la monarquia autoritària d'Alfons XIII.

Podríem dir que Esquerra, a la dècada dels 30, va ser un partit d'avantguarda que va esdevenir un partit hegemònic i de masses.

Franco i la seva dictadura van reprimir durament el republicanisme català i van eliminar les seves institucions, i amb una dictadura extensa en el temps va imposar una nova classe dominant lligada al nacinalcatolicisme espanyol. ERC va passar a l'oposició clandestina mentre mantenia, a l'exili, la Generalitat, però sense fer política partidista.

Amb la recuperació de la Generalitat, ERC ja no era el partit majoritari ni hegemònic català, aquest era el catalanisme moderat i de tall socialcristià de Pujol i per la socialdemocràcia del PSC.

L'ERC de Barrera va apostar per CiU ancorant-se cap a una opció, esdevenint crossa de CiU, amb Hortalà, en el govern amb Pujol, el fet es va accentuar.

Després va començar l'era Colom i ERC va esdevenir el partit independentista de referència, amb una tasca de partit d'avantguarda, amb l'inici de reivindicacions (peatges, concert econòmic, estatut, etc.) que llavors eren minoritaris però que anirien introduïnt-se en l'agenda política catalana.

Amb l'era Carod-Puigcercós, es va dissenyar una nova estratègia, sense voler deixar de ser partit d'avantguarda (no casant-se amb ningú sense contrapartides amb els objectius del partit). Aquesta estratègia era la d'esdevenir un partit de masses i ocupar l'espai de l'esquerra amb l'objectiu d'esdevenir partit hegemònic. És el que se'n diu la construcció de l'esquerra nacional.

Amb aquesta via s'arriba al pacte tripartit amb PSC i ICV, en un primer moment (amb Maragall) per fer un nou estatut i en el segon (amb Montilla) per aconseguir el millor finançament possible, a més de fer una obra de govern de construcció d'estructures d'estat.

Però aquesta estratègia no ha acabat de reeixir fruit de les contradiccions internes que han acabat amb la creació de corrents crítics i la sortida de part de la militància en última instància. Amb tot, tampoc s'ha d'ignorar la pressió ambiental dels poders mediàtics (instal.lats en l'status quo català, en el sistema pujolista autonomista, malgrat fer-ho des de l'independentisme, acusant a ERC de crossa del PSC) i de les estructures d'estat de Madrid (cal recordar, per exemple, la filtració a la premsa per part del CESID de la reunió entre Carod i ETA? i de la retallada de l'estatut?).

Els partits d'avantguarda han de ser conscients que es situen en un procés històric de llarg abast, que el curterminisme no té sentit. També hem de dir que els catalans no hem començat fa dos dies...

L'avantguarda política demana sostenibilitat en el temps i consistència en la praxi política, sense perdre l'horitzó polític. Perquè l'avantguarda política té la funció d'esdevenir de masses per arribar a ser hegemònic a través de la conscienciació de la ciutadania en els principis defensats i en la confiança amb el partit com a actor polític.

I ambdós factors són indestriables, i l'amenaça, a més de l'ansietat política curterminista, és la de caure en la praxi hegemonista, on per buscar l'hegemonia política hom no treballa a partir dels seus principis polítics, sinó que s'adapta als principis polítics dominants del moment, amb el resultat de desvirtuar el projecte inicial i esdevenir un actor polític estèril.

Esquerra ha de ser conscient que el seu objectiu és la independència i que sols ho aconseguirà no perdent la condició de partit d'avantguarda, conscienciant a la ciutadania (el sobiranisme cada cop és més important a Catalunya) i esdevenint el partit hegemònic o bé fent moure cap a tesis sobiranistes a CiU i PSC.

Això es pot fer de diferents fórmules i pactes, però no es pot perdre mai de visió aquest fet i que com deia abans cal sostenibilitat en el temps i consistència en la praxi política (sigui al govern nacional o local o a l'oposició), allunyant-se del curterminisme de la ingenuïtat política i dels hegemonistes, a més de no caure en la voluntat d'influenciar des del poder essent frontissa (influència restringida) ni fent un aposta ancorada, esdevenint crossa.

Partits: partit crossa (4)

Fa temps es va posar de mode el format de govern de l'Esquerra Plural francès, la coalició entre els diferents partits d'esquerra de la República francesa.

En aquella coalició, hi havia un clar lideratge per part dels socialistes francesos, el PSF liderat llavors per Lionel Jospin (wiki).

Com a aliats comptava amb els comunistes (wiki), els Verds (wiki) i els radicals jacobins de Chevenement, principalment. Aquestes dues forces creien haver trobat l'estratègia per desenvolupar-se plenament, fent una aposta clara pel seu partit: ser un partit crossa del PSF.

A diferència del partit frontissa, el partit crossa cedeix tota la seva capacitat d'actuació amb la sort d'un partit majoritari, ja que el partit crossa rebutja la capacitat de ser frontissa, a l'ancasellar-se en extrem polític (que no vol dir extremisme). Un partit crossa no té un ventall a banda i banda amb qui pactar per eternitzar-se en el govern, ja sigui amb la dreta o amb l'esquerra, sempre que no tinguin una majoria suficient.

En el cas que parlàvem abans, els comunistes francesos no pactarien mai amb la dreta gaullista, a diferència dels centristes gals que podrien pactar tant amb el socialistes com amb la dreta.

I la diferència amb els partits d'avantguarda, el partit crossa no es basa en l'activisme polític, ja sigui a dins o fora del govern, amb la finalitat del seu objectiu polític. La desestabilització que pot comportar en l'únic possible aliat (en el cas dels comunistes francesos del PCF, el seu aliat és el PSF) debilitaria excessivament el partit majoritari aliat i no permetria crear una coalició governamental.

Ara bé, el partit crossa, ha de buscar el punt mig entre el perfil propi i l'estabilitat amb els aliats, per tal que el partit majoritari sigui el màxim dèbil possible perquè el partit crossa sigui més influent, però sense que el majoritari es desgasti massa i perdi les eleccions.

Òbviament, el partit crossa també està a la mercè que el partit majoritari aliat es cruspeixi el seu espai electoral.

Un partit crossa és un partit previsible, que té com a objectiu influenciar l'acció de govern del partit majoritari, amb un objectiu final inabastable però que fa de guia. A més, és un partit que fluctuarà entre l'abraçada de l'ós del soci més gran a la radicalització que farà desgastar aquest soci més gran i que pot posar en perill l'establiment d'una coalició de govern.

El partit crossa, a l'allunyar-se de la centralitat (com sí que té el partit frontissa), té l'amenaça dels partits situats al seu extrem i que no formen part de l'aliança amb el partit majoritari. A França, un munt de votants van abandonar el PCF per anar a partits trotskistes i fins i tot al Front Nacional de Le Pen (wiki).

A casa nostra, hi ha diferents cassos de partits crossa, podria ser ICV respecte el PSC i UDC respecte CDC, encara que aquests tinguin una coalició preelectoral i treballin en el marc d'una federació de dos partits.

Partits: partit frontissa (3)

Sovint es planteja el dilema en el sí dels partits sobre què són més importants, si els principis bàsics del que representen o l'accés i manteniment al poder.

Amb els apunts anteriors, queda clar que el partit d'avantguarda se situaria en el que prima els principis polítics, perquè tota la seva actuació va destinada a donar resposta a aquests principis.

A l'altre extrem hi trobaríem el partit hegemonista, que s'adapta als principis del grup dominant per ésser dominant i ocupar el poder, a diferència de l'hegemònic que ja representa el grup dominant.

Hi ha partits que no tenen la voluntat ni d'avantguarda ni de voler ser hegemònics, però que el seu objectiu és participar en el poder. Aquest partit és el que s'anomena frontissa.

La praxi política d'aquests partits és el de buscar ser imprescindibles per a formar majories (fet que queden anul.lats en sistemes presidencialistes) per participar del poder i modular els plantejaments i acció política del partit majoritari que el necessita.

Aquests partits frontissa són els que poden votar a dreta i a esquerra. Trobem els casos de CiU a Espanya, dels liberals a Alemanya o de la Unió Mallorquina a Balears.

Normalment són partits centristes, moderats, però que a darrera tenen grups de pressió (normalment econòmics) importants, que canalitzen la seva influència en el poder a través del partit frontissa, molt més fàcil que no pas haver-se de posicionar entre els grans partits. Aquesta tasca de canalització dels interessos d'aquests grups de pressió, és un dels factors que facilitat la pervivència dels partit frontissa en la seva dimensió minortiària al llarg del temps.

El partit frontissa té voluntat de ser minoritari però influent, mai podrà imposar les seves tesis però si matisar les decisions dels partits majoritaris.

Tot això fa que la seva acció política sigui amb una visió a curt termini i de gran tacticisme, allunyant-se de la possibilitat de liderar els grans canvis estructurals.

Partits: hegemònics i hegemonistes (2)

Antonio Gramsci (wiki), el teòric comunista italià per excel.lència, va aportar la teoria de l'hegemonia en el marxisme, aportant un interès major al fet cultural , en tant que visió de la realitat, en la lluita de classes.

Les classes dominants imposen la seva visió del món: la seva interpretació i les seves respostes, enfront de les classes subalternes.

Qui té l'hegemonia, qui és dominant doncs, imposa la seva visió del món (cosmovisió), la seva cultura. I això val per classes socials, per nacions i per tots els grups i comunitats humanes.

Si en l'anterior apunt parlava de partits d'avantguarda, avui parlaré de partits hegemònics.

Seguint a Gramsci, els partits hegemònics són els que imposen la seva visió de la realitat, la seva anàlisi i les seves respostes.

I com a partit hegemònic, és un partit en el poder i dominant.

A aquesta hegemonia s'hi pot arribar per diferents maneres. Una és liderant el grup que ha esdevingut hegemònic. Una altra, és adaptant el partit al grup hegemònic, és adir, transportant el partit a defensar, analitzar i donar respostes segons la visió de la realitat hegemònica, del grup dominant.

En el primer cas, el partit defensa els interessos del grup dominant que representa i la seva visió de la realitat des del poder. És el partit hegemònic, que té com a finalitat els interessos de la seva classe o comunitat.

En el segon cas, defensa els seus interessos de partit, instal.lant-se al poder defensant els interessos del grup dominant que no és el propi d'aquest partit. És el partit hegemonista, que té com a pròpia fi ser hegemònic.

Un exemple a casa nostra, del primer cas, és el del catalansime, el pensament polític hegemònic a Catalunya, que és transversal i abasta diferents partits.

En el segon cas, trobaríem al PP de Piqué, que adopta el discurs de la defensa dels interessos del catalanisme per optar a ser un partit hegemònic o del grup dominant, malgrat que el catalanisme no és l'interès propi dels populars.

PS: en Daniel Mallén ha escrit un apunt també sobre el debat entre els partidaris del partit d'avantguarda i d'hegemonia

Partits: partit d'avantguarda (1)

Hi ha diferents tipologies de partits polítics, segons el mètode de treball, l'objectiu polític i l'objectiu de representati-vitat.

El partit d'avantguarda és el partit que té la voluntat, des d'un nucli, a priori reduït, de liderar les masses o objectius polítics que tenen interès públic més enllà de la representativitat directa del mateix partit.

Un dels casos paradigmàtics de partit d'avantguarda són els partits comunistes (wiki) revolucionaris, que des d'un grup reduït de militància activista i activa va ser capaç de, en nom de la massa, arribar el poder i canviar el sistema. Un cop en el poder va esdevenir un partit hegemònic de masses (si no únic) a través de l'activitat revolucionària des del poder.

En el nacionalisme català, trobem a Estat Català com a partit d'avantguarda.

L'acció d'avantguarda és la de fer de punta de llança per aconseguir objectius polítics sense aconseguir prèviament ser un partit hegemònic, ja sigui per l'activisme social i polític del propi partit (provocant un estat d'opinió a favor de les seves tesis) o per l'aliança amb forces hegemòniques que necessiten el suport del partit menor per mantenir la seva hegemonia a canvi d'assumir els postulats d'aquest.

Per un partit d'avantguarda, el seu objectiu és la finalitat política, no esdevenir un partit hegemònic democràticament, primant, a priori, els interessos públics als interessos electorals i partidistes.

El partit comunista: partit d'avantguarda i de masses