Conte de la vigília de Sant Jordi

Remenava el cafè amb parsimònia letàrgica. Ben bé no sabia per què sempre el remenava, ja que no hi posava sucre. És ben estrany posar sucre a una amargor que has escollit lliurement. Si tant et molesta el gust amargant, no paguis per beure cafè i demana un refresc saturat de sucre o una tassa de llet condensada.

Quan els pensaments superflus es trobaven en el punt de fusió de la crema cafetera que sura damunt de la tassa, va obrir-se la porta del Cafè. Un home calb va entrar i va aguaitar les taules buscant una taula amb cadira buida. La va descobrir cap al fons, enmig de dues altres taules, una amb una jove estudiant que portava uns auriculars sense fils ostentosament roses i grans, que feia xarrups llargs tot inserint el seu llarg nas dins la tassa amb una infusió amb excessiu perfuma d'aromes. Malgrat la llargada del seu nas, no se l'arribava a mullar mai. A l'altra taula, hi havia un grup de jubilades repentinades i retintades, les quals parlaven sorollosament, segurament perquè els timpans ja començaven a grinyolar en excés. També reien sorollosament, era la seva manera de mostrar la voluntat de mantenir-se vives i felices en un món que cada cop entenien menys i les entenia menys, així com es fa amb els estrangers que no es parla el seu idioma, cridaven pensant que així se les entendria millor en el seu riure.

L'home calb es va asseure en la taula enmig d'aquells dos universos inconnexos. Va mirar amb escepticisme al seu voltant, finalment va fitar fixament al cambrer de darrere la barra que es feia l'orni, des de la mandra d'haver de servir cafès, pastes, infusions i entrepans. Finalment, el client, des de la taula, va fer espetegar els dits de la mà dreta alçada lleugerament alçada. Va haver de repetir la maniobra dues vegades més, fins que el cambrer ja no va poder esquivar més la seva encomana. 

Ell va seguir tots aquests moviments i maniobres de l'home calb, perquè des del primer moment havia reconegut aquella mirada dura i la pell endurida per haver vist la Història en primera persona i per haver-la digerida des de l'exili físic i ideològic per després explicar-la negre sobre blanc.

Fent xarrups curts i reiterats al seu cafè, no va deixar d'observar el calb, que semblava aïllat de tot el que l'envoltava, com si estigués protegit per una aura mística. Quan el cambrer li va portar una tassa que treia fum i un entrepà de formatge, ja tenia un bitllet preparat a la mà, no volia haver de tornar a cridar l'atenció a aquell cambrer tant ronso que ja havia costat déu i ajuda que li demanés i portés una mica de teca i beure per esmorzar.

De cop i volta el cor va accelerar els seus batecs, que eren tan intensos que ressonaven per tot el seu cos, des del cap fins a la punta del dit gros del peu esquerre. La respiració també es va agitar, va posar lentament la mà dins la cartera i rebuscant tot palpant el paperam que hi havia dins en va treure un llibre, EL llibre. El va prendre amb les dues amb fermesa i va llegir movent els llavis el títol. Va alçar la mirada lentament i les va clavar amb l'home calb que mastegava movent excessivament la mandíbula. Potser era el fet que tenia la barbeta lleugerament sortida, que a més li arquejava la boca.

Ràpidament va tornar a ficar la mà dins la cartera per tal de treure alguna cosa que escrivís. Va descartar el retolador per la pissarra i es va quedar amb el corrector de tinta vermella. Va agafar el llibre, es va aixecar amb emoció i es va acostar cap a l'home calb. Gairebé no hi va pensar, perquè l'instint li deia que si s'ho rumiava gaire, acabaria desistint a cercar la signatura mitòmana. Es va atansar a l'home calb mentre aquest bevia de la tassa, que li tapava la cara deixant al descobert aquells ulls escèptics que es van clavar en l'individu que caminava directa a ell llibre en mà. Va deixar d'absorbir el beuratge, però va mantenir la tassa a la boca que li servia per amagar davant l'escrutini del seu voltant uns renecs xiuxiuejats en txec. 

- Senyor Kundera, sóc un admirador seu, no el voldria molestar, però em podria signar aquest llibre, sisplau? Sempre el porto amb mi el rellegeixo en les estones perdudes per tal que no siguin tant perdudes.

L'home calb, encara amb la tassa davant la boca, se'l va quedar observant mentre internament estava dins una cruïlla entre la felicitat de veure que el reconeixen i l'odi del qui li espatlla l'esmorzar anònim en una ciutat de províncies occidental. Va baixar lentament la tassa i va deixar al descobert un nas ple d'escuma marronosa del cafè amb llet que volia simular insultantment un capuccino.

Ell es va quedar glaçat, no podia deixar de mirar aquell punt rodó que coronava la punta del nas de l'escriptor. Va quedar tant garratibat, que l'home calb li va haver d'arrencar el llibre i el corrector vermell de les mans per tal d'escriure un text que després va sotasignar. Li va retornar el llibre acompanyat d'un comiat en francès. Kundera va haver de fer un moviment amb la mà a l'aire perquè ell entengués que ja podia i que havia de marxar. Ell va fer mitja volta amb el llibre apretat al seu pit, no va dir ni gràcies ni adéu. Va deixar el llibre dins la cartera i es va posar el corrector vermell a la butxaca de l'americana de pana. De reüll va mirar de nou el nas brut de l'home calb, el qual no era gens conscient d'aquell detall entre grotesc i humiliant. Aquella escuma marronosa no li deixava veure res més, tenia l'atracció d'un forat negre còsmic. Va fugir, més que marxar, de la cafeteria, deixant un bitllet de deu a la taula sense esperar que ningú li tornés el canvi.

Un cop a fora i després d'haver caminat fins a un banc en un parc ple de coloms decrèpits, va seure i es va decidir a obrir el llibre i llegir què li havia escrit. "Optimismus je opium lidu! Zdravý duch páchne idiocií. Ať žije Trockij! Ludvík". La cita fatídica que planava en la novel·la "La broma". Tenia una dedicatòria en txec, escrita a mà pel mateix Milan Kundera en persona, era vigília de Sant Jordi. Hauria d'haver estat tot plegat un fet insuperable, però la seva expectativa d'una inimaginable trobada amb Kundera va quedar absolutament anorreada per la imatge patètica de la punta del nas plena d'escuma marronosa. El mite havia caigut en una broma de mal gust del destí a través de l'escuma marronosa d'una tassa cafetera.

Sentia que la vida estava en una altra part, immortal i que tenia a les mans un llibre que mai seria del riure i de l'oblit, perquè mai podria oblidar aquell nas ple d'escuma marronosa, aquell nas brut de l'home que porta en la seva esquena el segle XX i les seves contradiccions. Se sentia com un amanat  rídicul enmig d'un vals d'un adéu al mite de la seva vida, executat amb densa lentitut. Tot plegat estava amarat d'una insuportable lleugueresa del ser del fan literari.

La llegenda animalista (i més) de Sant Jordi, amb les seves conseqüències

Una vegada, fa molts i molts anys, hi havia una ciutat rodejada de boscos ben frondosos amarats de cants d’ocells i els animalons s’hi esmunyien entre arbres o nedant pels rierols on d'altres s’atansaven a calmar les seves ànsies assedegades. 

La gent vivia feliç i amb harmonia amb aquest magnífic entorn, excepte el pastor i la família reial que explotaven ramats sencers de bous, vaques i vedells, demarrans, ovelles i xaiets, i de porcs, truges i garrins. Exprimint mamelles, fent entrecots i bistecs, esquilant llana i preparant costelles per fer a la brasa, i obrint en canal per aprofitar-ho tot.

Un dia, un ésser magnífic, alat i de pell escamada amb un alè càlid pel foc salvatge de l'antigor natural va sobrevolar majestuosament el cel de blau mar tacat de núvols de cotó.

En un vol rasant, la bèstia imperial va engolir dos ramats d’ovins i de bovins, amb el pastor i el kapo caní que feia de capatàs d’aquelles pobres bèsties explotades per l'amo.

Els vilatans, espantats per tal aparició del rèptil volador, van córrer a amagar-se als soterranis de les cases, mentre els soldats del rei llançaven fletxes i llances que rebotaven a la pell dura del drac, sense esquinçar-la, sortosament.

El bell rèptil incinerà d’una alenada a la tropa, per després aterrar amb una perfecte maniobre a la plaça de la ciutat. Amb un veu profunda, heretada dels primers temps de la Mara Naturalesa, digué:

- Si demà no em porteu carn tendre humana, cremaré la vostra ciutat i em menjaré els vostre cossos rostits.

Seguidament, tornà a alçar el majestuós vol i marxà muntanyes enllà.

La veu de tro va ser oïda des de tots els soterranis fins a les més recòndites sales del palau reial. El rei cridà a assemblea per plantejar com procedir. Els fets eren greus, el monarca només convocava a assemblea quan veia que no se'n podria sortir actuant des de la seva suprema autoritat i quan tampoc es veia amb cor de garantir la seguretat dels seus vassalls.

Tots els vilatans van assistir-hi, ben preocupats, per trobar una solució que no podien defugir i que tt indicava que passava per portar al plat a taula del drac a un dels seus veïns.

El conseller major del rei va proposar fer per sorteig qui seria l’àpat humà del drac. La sort es convertiria en mala sort per un vilatà que salvaria la ciutat i la resta de la gent.

Però el club dels animalistes va reclamar col.lectivament que parlés el seu líder, el druida, que digué:

- Amigues i amics, éssers vius de la contrada, per què deixar la responsabilitat a la deesa Fortuna quan el que hauríem de fer és cridar a la deesa Justícia? Us proposo, jo, un insignificant membre de la comunitat de la Mare Naturalesa, que no paguin justos per pecadors i que entreguem als qui maltracten i exploten els nostres companys animals! Que el drac es mengi a la família del pastor, que les carns dels seus infants i la seva dona serà ben tendre, que a més podran acompanyar al seu pare i espòs i al seu col.laboracionista gos a l’aparell digestiu del magnífic drac que ens ve a purificar i retornar l’equilibri entre éssers vius. Si el majestuós drac s'ha menjat solemnament al pastor i al gos, alguna cosa ens vol dir.

La vídua del pastor, esglaiada per aparèixer a la carta del menú del drac, va cridar:

- Nosaltres som servents del rei, el meu marit feia de pastor del rei, que es mengi la família reial!

- Les relacions de poder no són excusa! Tots som responsables dels nostres actes contra els animals!! - digué el druida mentre brandava el seu llarg bastó guarnit amb flors.

El poble, alliberat de ser escollit com a tiberi del rèptil, van assentir sorollosament tantles paraules de la vídua del pastor com les del druida, van apresar la vídua i, seguidament, van córrer a apresar la família reial que va fugir cames ajudeu-me cap al palau. Quan van ser a dins, havent tancat les portes, però, es van adonar que la princesa havia estat apresada per uns soldats que, per assegurar la seva supervivència, s’havien posat a les ordres del druida.

Davant els sanglots desesperats de la reina, el rei va manar enviar un colom missatger a Sant Jordi, perquè els ajudés.

Després d’una nit llarga i trista a palau i de festa pel poble alliberat del destí de ser vianda pel gran drac, va despertar-se el dia amb un sol esplendorós. Amb la princesa i la família del pastor, el qual el dia anterior havia estat engolit pel drac, encadenats. El poble i el druida van esperar que aparegués el drac, que ho féu al migdia. I alhora que feia un magne vol circular damunt de la ciutat, el druida, amb els braços oberts va clamar:

- Aquí tens la nostra ofrena, pren les tendres carns d’aquests pecadors de la naturalesa!

I el drac, amb la boca oberta va fer un vol rasant i va encalçar princesa, esposa i quatre fills del pastor. Seguidament va marxar volant mentre se’ls cruspia.

Els vilatans van començar a ballar i cantar, eren feliços, la majoria per no haver estat cruspits i els del club animalista, amb el druida al davant, per haver fet justícia.

Però la felicitat va durar poc, perquè l’ombra del vol del gran rèptil de pell escamada i ales gegants va cobrir de nou el poble, i aquell ésser de l’antigor, sense tocar a terra, va anunciar que l’endemà tornaria i volia més carn si no volien que se’ls mengés a tots.

El druida va cridar a assemblea i tot el poble es va reunir, mentre de les torres del palau sortien uns renecs del rei condemnant els que havien fet de la seva filla un entremès pel drac i desitjant una mort lenta i dolorosa al druida.

El druida picà a terra tres cops amb el seu bastó, fent callar a la gent atemorida. I digué:

- La deesa Justícia torna a picar la nostra porta amb un encàrrec de la Mare Naturalesa. Què hem de fer?

«El rei tenia raó, hem de fer un sorteig!!!» va cridar algú, per ser seguit per un clamor d’afirmació de la massa, seguits per un «imècils!!!» de la veu reial des de palau.

- Era una pregunta retòrica, capsigrany! - digué el druida, que va ser interromput pel conseller reial que havia esdevingut conseller popular, i digué:

- El druida, amigues i amics, animals tots, ens recorda que cal impartir justícia. I els culpables d’atemptar contra la naturalesa no són només el rei dels ramats i els col.laboradors pastors i la seva família, també ho són els agricultors, els mercaders de carn i els que compren i mengen aquesta carn!

- I els que pesquen també!!! - es sentí des del grup del club dels animalistes.

El conseller, proseguí, acompanyat d’una mirada reconfortada del druida.

- Soldats, vosaltres que heu renunciat a menjar carn – digué picant l’ullet a la soldadesca- preneu presoners a tots els assassins, mercaders i devoradors d’animals, que seran l’aliment que salvarà la nostra ciutat!!

Enmig de crits de terror, els soldats, ajudats pel club dels animalistes, van agafar presoners a tots els veïns del poble, excepte el druida, els seus seguidors i el conseller. Els van encadenar i van fer guàrdia tot el dia i tota la nit, mentre els animalistes feien festa, animats pel druida i el conseller.

L’endemà al migdia, el drac va aparèixer de nou amb els seus cops d’ala majestuosa i va devorar tot el poble encadenat i ofert pel druida.

I mentre menjava amb fruïció els cossos prèviament rostits d’aquella miserable gent, un crit de guerra va trencar la ciutat, un cavall blanc muntat per un cavaller d’armadura de plata adornada per una creu vermella, amb llarga llança s’abraonar contra el drac i li clavà l’arma afilada, fent que el drac, amb la boca farcida de membres d’aquells cossos inerts i rostits, caigués a terra malferit.

El club dels animalistes veient aquella acció tant violenta, llençaren pedres al cavaller, fent-lo caure del cavall blanc, i a l’ordre del druida, al crit de «ha mort un ésser viu!» i contestat per un «i s’aprofita d’un animal equí!» el linxaren amb les mans, ungles, amb més pedres i amb alguna queixalada. El cavaller, conegut com a Sant Jordi, morí enmig d’un bassal de sang, mentre el rei des de palau cridava histèric «desgraciats!».

Durant setmanes, el druida i els seus acòlits van cuidar i curar la ferida del drac, alimentant-lo de fruits del bosc que queien dels arbres del frondós bosc, fins que aquest un dia es va despertar. Mirà el seu entorn, tot esbrinant on era. Es sentia dèbil, tenia gana... d’un cop d’alè fa escalfar el seu dinar, fet de druida i dels membres del club animalista per després cruspir-se’ls. 

Just quan anava afer un plaent rotet després de tant agraït menjar, desenes de llances es clavaren al seu pit i amb múltiples cops de destral li tallaren el cap. Era el conseller i la soldadesca. Van acabar amb aquell drac, a partir d’ara, maligne.

Seguidament, aquests es dirigiren al palau i feren sortir al rei i la seva muller.

- Majestats estan salvats, hem mort el drac i hem acabat amb el druida i la seva patuleia. La ciutat torna a ser seva.

- Me cagum cony! Però si no tinc ciutat ni pastures ni filla!- va dir irat el rei.

- Tranquil sa majestat, tenim un bosc per talar i un gran drac amb una gran pell de rèptil, ara tindrà una ciutat d’indústria forestal i pelletera. Ah! I ara, jo sóc Sant Jordi i aquí comença la meva llegenda i cada any per aquesta data vendrem llibres explicant la meva gesta i regalarem roses per recordar la seva filla. Per cert, els llibres els farem amb els arbres del bosc.

I Sant Jordi va ser recordat per matar un drac, salvar una princesa i una ciutat. I aquesta ciutat va ser rica i pròspera fent paper, venent llibres i bolsos, cinturons i sabates de pell de rèptil. I el rei i l’abans conseller i ara Sant Jordi van ser també pròspers en la riquesa.

I la princesa... doncs això, una rosa per les enamorades.

I conte contat, ja s’ha acabat.

Una lectura per aquest estiu: "El gentelman comunista"

A l'Osonosfera, s'ha obert un bloc sobre les biblioteques 2.0, el podeu llegir a http://biblioteques2punt0.blogspot.com.

Hi ha un apartat on alguns blocaires proposen lectures per l'estiu i el Joan, un dels actuals motors de l'Osonosfera i pescallunes com jo, em va demanar que en fes una recomanació.

Normalment, quan em demanen un llibre, jo sempre dic El Mestre i la Margarida, de Bulgakov, una sàtira de la societat soviètica dels anys 20, de l'època de la NEP, a través d'una història màgica, on Satanàs visita Moscou. Entremig podem llegir una versió diferent de la passió de Jesucrist, jo en dic la Passió segons Bulgakov. Crec que donaria per una obre de teatre. Però no puc fer una foto del llibre, perquè li vaig deixar a algú, i allò que passa, que no te'l torna! Així que si algú el té, que me'l torni! sisplau...

Així doncs, que us recomanaré la lectura d'aquest estiu (la principal de 3, sóc dels que llegeix més d'un llibre alhora), és la biografia de Fiedrerich Engels "El gentleman comunista", company de fatigues de Karl Marx. Últimament m'he aficionat a les biografies, són llibres que no deceben (normalment) i si són realment bones, tenen un ritme trepidant, que a més, als qui ens agrada la història, estan farcides de referències al context històric.

Per què Engels, però? primer perquè m'atreuen molt els actors secundaris, que sovint són imprescindibles. I segon, perquè ja està bé de tant pensament únic capitalista, no? Més ara, quan el capital avança especulant contra els mateixos estats que el protegeixen. Fotuts? els de sempre.

PS: per cert, demanen que la foto tingui un entorn estiuenc. Bé, l'he fet al meu lloc de treball estiuenc, la taula del meu menjador, que de moment és l'estiu que em toca!

Conte curt de Sant Jordi

Havia fet un propòsit per aquest Sant Jordi, i era escriure un relats, ficció. Però el calendari electoral s'ha imposat, en forma de drac invencible. Així que recupero un relat curt, ben curt, de fa un temps. Llavors va ser, entre d'altres, un petit homenatge a Gogol.

Si us el llegiu, gaudiu!

PIETRO VIERCHOWOOD I UNA ORELLA

Al costat de Pietro Vierchowood hi havia una orella.
Envoltats pel sacseig del tren, ell mirava per la finestra els camps que passaven a gran velocitat per la finestra. L'orella escoltava música, restava immòbil.
Pietro va moure sense voler el seu braç, tot tocant la companya de viatge, aquesta restà immòbil. Estava ben adormida, tot escoltant, amb un auricular, una dolça veu.
Vierchowood, va clavar la mirada a la finestra, però, ara, no es fixava en els camps sinó que intentava veure el reflex de l'orella. (segueix llegint)

Una educació siberiana: la societat dels criminals urkes

Aquest cap de setmana l'he aprofitat per llegir. A mi m'agrada llegir diferents llibres alhora, a vegades fins i tot agafo un llibre ja llegit i faig un tastet. Hi han passatges memorables!... i es mereixen ser rellegits durant tota l'eternitat.
En els darrers dies, però, m'he concentrat en un llibre "Una educació siberiana", editat per Proa.
Si "Gomorra", que explica el món de la camorra napolitana, és un llibre que l'he deixat a mitges i el tinc com a reserva de moments perduts, aquest, que explica el món criminal dels urkes siberians, en canvi m'ha enganxat.
Les societats criminals com la màfia, la camorra, la n'dragueta o els urkes van més enllà que les seves activitats il.legals. Són una manera d'organització social, giarebé tribal. Tenen les seves lleis, el seu llenguatge propi, la seva organització social i una educació pròpia, que igual que en les altres societats, fa prendre identificació en la comunitat.
L'autor d'aquest llibre autobiogràfic, és Nikolai Lilin, "Koloma", resident a Bender, ciutat del Transdniester (regió separada de Moldàvia, però només reconeguda per Rússia; wiki), on la comunitat d'urkes siberians hi van ser deportats per Stalin i hi van arrelar amb la seva cultura i costums.
El llibre ens narra les lleis que governen la comunitat criminal, la organització social i els valors que l'esctructuren i la protegeixen. Els criminals òbviament viuen en un món de violència, però restringida en els seus codis d'honor, tota violència ha d'estar justificada. Tal com un estat.
No hi ha pietat amb els "bòfies", que ni se'ls pot parlar directament, ni tocar res que hagin tocat. Això sí, se'ls pot matar.
Però l'insult i la calúmnia entre criminals està altament penat.
El puritanisme sexual i el respecte a les dones i l'homofòbia també és un dels eixos de l'estructura dels valors morals de la societat dels urkes. No és d'estranyar, en un món tant violent, amb el puritanisme i el respecte a les dones substreuen la violació de la violència de la societat urka.
I només cal llegir el capítol de l'estada a la presó del protagonista per veure que la homofòbia és també una mesura de rebuig a la violència sexual dins les presons entre congèneres.
Llibres com el de Lilin o Saviano (autor de "Gomorra", web) ens mostren que dins les societats hi ha societats amb la seva cultura i les seves regles, sovint contradictòries amb el sistema que els impera i en lluita permenent entre ells.

Bloc de Jordi Cervera: Una educació siberiana

TV3.cat: entrevista a Lilin

Entrevista de Lluís Bonada a Nikolai Lilin

Vilaweb.cat: Reportatge especial: Transdnièster, allà on el món s'acaba (I)

Llibre recomenat per Sant Jordi: "La insostenible lleugeresa del ser", de Milan Kundera

A Ràdio Ona, m'ha demanat que recomani un llibre per avui, dia de Sant Jordi.

He pensat fer-lo extensiu a tot els lectors del bloc. El meu llibre recomenat és, per mi, un clàssic: "La insostenible lleugeresa del ser", del txec Milan Kundera.

El punt àlgid de Kundera, amb el seu món particular de disecció de la complexa psicologia i emocions humanes, amb el rerafons d'un dels "traumes" més importants de Kundera: el fracà de la utopia del socialisme de rostre humà que representava la Primavera de Praga.

Podeu fer-ne un tastet: "Fa anys que penso en Tomáš, però només a la llum d’aquesta reflexió he arribat a percebre’l amb claredat. El vaig veure, dret a la finestra del seu pis, com mirava a través del pati la paret de l’edifici del davant sense saber què fer.
Feia unes tres setmanes que havia conegut Tereza en una petita ciutat de Bohèmia. Havien estat junts a penes una hora. Ella l’havia acompanyat a l’estació i s’havia esperat fins que ell va pujar al tren. Deu dies més tard el va venir a veure a Praga. Van fer l’amor aquell mateix dia. Durant la nit ella va agafar febre i va passar tota una setmana a casa d’ell amb grip.
Aleshores Tomáš va sentir un amor inexplicable envers aquella noia gairebé desconeguda, li semblava com una criatura que algú hagués col•locat en un cistell untat amb brea i l’hagués enviada riu avall perquè Tomáš la recollís a la riba del seu llit...."

A la caça del progre (amb plagis inclosos)

Són temps durs per l'esquerra catalana. La crisi econòmica i l'encerclement a una opció de govern (la coalició dels partits d'esquerres) per totes bandes les fan passar canutes.

Però sembla que s'ha oberta la beda de la caça al "progre".

Però de què estem parlant, quan parlem de progres? L'Iu (no té res a veure amb IU) Forn n'ha escrit un llibre i en una entrevista al Singular Digital els defineix així: "El “progre” lluitava per unes idees que eren justes, però ell ha anat canviat al llarg dels anys però no vol renunciar a les seves idees perquè seria contradir-se... I per tant, per no ser infidel a la teva lluita de fa molts anys, manté uns clixés. Per aquesta raó defensa unes coses en públic que en privat són impossibles que defensi".

Una bona definició, però, la qüestió és quan es posa tothom que militi (ideològicmaent) en l'esquerra en el sac dels "progres".

Els grans abanderats d'aquesta ofensiva anti-progre és la d'un nen consentit, pijo, classista i que escriu molt bé, malgrat que a vegades diu unes tonteries (pròpies d'un nen consentit, pijo i classista), com és el Salvador Sostres, o la Pilar Rahola, que en la transició de ser una líder d'ERC a ser una periodista anti-ERC (passant pel PI), ha viscut una transformació cap a la naturalesa neocon cridanera.

I un nou creuat és l'admirat Quim Monzó que segueix l'estela del periodista (convergent, sí, no?) Jordi Barbeta i titula un llibre amb l'expressió berbetiana: "Internacional Progressista Papanates". Això sí, la crítica la fa des de l'escepticisme, sense passió cridanera raholiana.

PS: Ep! a Monzó, un blocaire creuat anti-progre el denúncia per plagi!: Quim Monzó m'ha copiat descaradament o En defensa pròpia i l'atac de Monzó

Iu Forn: Diari d'un progre desconcertat

Quim Monzó: Esplendor i glòria de la "Internacional Papanates

El País: article de Josep Ramoneda: Entre todols lo mataron...

La Vanguardia: article de Rahola en resposta a l'anterior: Desprecio intelectual

Txerniakovski i Mandela: lideratges en la guerra i en la pau

Aquest cap de setmana he acabat un llibre i he vist una pel.lícula molt dispars entre sí, però que m'han fet reflexionar per igual.

El llibre és la biografia del General Txerniakovski ("Cherniakovski: El General T-34", d'Akram Sharipov) i la pel.lícula és "Invictus", de Clint Eastwood.

El primer explica la vida i mort d'un dels generals més brillants (i més desconeguts a occident) de la II Guerra Mundial, un líder admirat pels seus subordinats i amb un gran sentit polític del seu deure com a general soviètic.

La pel.lícula explica com Nelson Mandela (wiki), elegit president de Sudàfrica, un cop alliberat ell de la presó i el país de l'Apartheid, posa especial atenció en l'esport nacional de la minoria blanca, els afrikaners, per tal que esdevingui un element de cohesió nacional.

Els dos protagonistes són, a priori diamatralment oposats. Un és un home de guerra, l'altre un home de pau. Un actua en la lluita bèl.lica, l'altra en la lluita democràtica.

Ambdós, però, lluiten pel seu país i els seus ideals, posant especial èmfasi en la importància dels "seus homes", els subordinats i compatriotes un, tots els ciutadans (blancs, hindús o negres) de Sudàfrica l'altre.

Els dos saben està a l'alçada de les circumstàncies. El soviètic donant exemple de valor i preocupant-se de les condicions de combat i la vida dels seus soldats. El sudafricà donant exemple de principis d'igualtat (l'antitesi de l'Apartheid), tot impulsant la reconciliació.

Ambdós van ser uns líders, que no els va moure mai sentir-se superiors a ningú (ni per grau, ni per raça), que van saber ser respectats des dels principis propis i sent coherents en les accions.

Un va morir per estar aprop dels soldats que posaven la seva vida en joc al front. L'altre va lliurar la seva vida a la causa de al reconciliació i de la igualtat en la "nació arc iris", que deia ell.

Els grans lideratges no s'imposen, si no que es guanyen.

Els grans lideratges no s'aconsegueixen amb el retret al rival sinó amb l'apreci dels propis i el bé comú.

Els grans lideratges no es mouen per rancor si no per la grandesa de construir.

Sant Jordi: un conte... i la rosa a qui li toqui!

Avui és Sant Jordi, així que toca regalar una rosa a qui estimes i, a mi, m'agrada regalar llibres i lectures. Bé, a vegades no sé si m'agrada més anar a comprar els llibres o regalar-los...
La rosa ja la regalaré a qui li toqui i de llibre... bé, als qui llegiu aquest bloc us deixaré l'enllaç a un conte escrit per un tal Gica Casamare (per llegir més contes, cliqueu aquí). És curt i espero que us agradi.
Gica Casamare:
Pietro Vierchowood i una orella
(Relats en català)

Red Horizons, la biografia del cap dels espies de Ceaucescu

Abans de començar les vacances de desconnexió he pogut acabar Red Horizons, la biografia del cap de l'espionatge de la Romania de Nicolae Ceaucescu (wiki), Ion Mihali Pacepa (wiki).
És un llibre apassionant, que a més m'ha servit per practicar l'anglès.
El llibre el vaig trobar en una paradeta de llibre de segona mà a Berlín. Una gran troballa!
Pacepa era el cervell dels serveis secrets d'espionatge exterior de Romania, una peça clau en el règim comunista. I és que no només l'espionatge era important per temes militars, sinó econòmics. La innovació productiva de la Romania de Ceaucescu es basava en l'espionatge i en aconseguir patents occidentals. Aquestes patents s'aconseguien a través de l'espionatge i, també, a través de la cooperació amb països occidentals.
I com s'aconseguia aquesta cooperació, en un context de Guerra Freda, no ho oblidem? Doncs Ceaucescu ho feia a través del "Pla Red Horizon", un pla que buscava tenir una xarxa internacional d'agents d'influència: diplomàtics, polítics i alts executius a nòmina dels serveis secretes romanesos, ben pagats i a vegades gràcies a fotografies compromeses... Aquests agents feien arribar als governs occidentals el missatge que Ceaucescu actuava al marge de Moscou. Els governs occidentals s'ho van creure, amb viatge a EE.UU. inclòs,... fins que Pacepa va desertar! (aquest capítol de la deserció, pel meu gust i interès, Pacepa l'esbandeix massa ràpid i amb na declaració massa gran pels EE.UU., com justificativa vers els americans).
El llibre ens mostra un matrimoni Ceaucescu, Nicolae i Elena, obsessionats en el culte a les seves persones.
També ens mostra un país on molts ciutadans estaven a nòmina dels serveis secrets i que una xarxa de micròfons monitoritzava el país.
Per altra banda, Pacepa ens mostra una direcció política comunista absolutament submisa a Ceaucescu. Aquí, vull recordar el meu viatge a Bucarest, on ens van mostrar la sala de reunions de la direcció del Partit Comunista, on hi havia una taula enorme rodona, tots eren iguals, només que hi havia una cadira d'or... la de Ceaucescu.
També se'ns mostra un matrinomi Ceaucescu que no accdepta cap crítica (ni cap dicidència), irascible i que si cal usen tot l'aparell estatal per contrarrestar la seva set de càstig o venjança.
Un petit apunt anecdòtic: Ceuacescu, com Stalin, tenia una sala de cine privada on hi veia pel.lícules americanes, al romanès li agradaven les els films policíacs.
El llibre també parla de la política exterior de Ceaucescu, que es basava en l'operació "Red Horizon" i també en l'objectiu d'aconseguir el Nobel de la Pau per l'acció de Ceaucescu a Orient Mitjà, que es basava en fer el doble joc entre els palestins i els israelians i àrabs moderats.
Un llibre altament interessant, com ja he dit, una gran troballa a Berlín.

Retrobant la lectura al bus amb la independència de Catalunya

Avui he recuperat una tradició abandonada fa uns anys, el de llegir llibres a l'autobús que em porta o em torna de Barcelona.
El fet que la companya Sagalés regali El Periódico i Sport als viatgers, la necessitat de recuperar hores de son durant el trajecte i el fet de llegir ja dos o tres llibres simultàniament, m'havien fet desdir.
Avui, però he posat un llibre a la maleta, el qual he tret al seure a la butaca (si se'n pot dir així) de l'autobús.
Un llibre lleuger, un divertimento, l'autora del qual vol que ens faci reflexionar (a més de passa una bona estona). El llibre és "Crònica de la independència", de Patrícia Gabancho, editat per l'Arquer, i s'hi explica l'assoliment de la independència el 2010, els conflictes conseqüents i la realitat de la societat plural catalana d'aquesta Catalunya independent.
La història està construïda a base d'articles periodístics ficticis, però signats (malgrat que no escrits) per periodistes reals, a més d'entrevistes a personatge del 2037 que ens expliquen des de la seva visió tot el procés d'emancipació nacional.
Gabancho aprofita per analitzar el context actual, a més d'imaginar-ne una sortida per la via independentista.
Com he dit, un llibre àgil i un exercici d'història ficció en clau futura (com???), on Gabancho ens mostra la seva tesi de com s'aconseguiria la independència i com seria la Catalunya independent.
Per cert, el pare de la independència és ... Miquel Roca i Junyent! Serà que Gabancho no creu en els líders actuals?

Un cap de setmana amb quatre homenots: Joan Crosas, Juqueras, Tardà i Tresserras

. .

El cant de la Senyera, que és amb què he acabat el cap de setmana al Cirvianum

Aquest cap de setmana que va començar el divendres al vespre ha estat un dels caps de setmana més densos de la meva vida. Tot un tour personal amb 4 homenots.
El divendres al vespre, com he dit, vaig començar el meu tour personal a la presentació del nou llibre del Joan Crosas i Escudero (bloc), el gran Joan! El llibre, que es diu Absort, i que abandona la tònica poètica dels seus darrers llibres, el va presentar juntament amb la seva consciència, que va arribar tard (hehehe!) i que van conversar en veu alta, per gaudi dels presents a la biblioteca Dos Rius de Torelló.
El dissabte hi van haver diferents etapes amb l'Oriol Junqueras (bloc), primer donant un tomb pel mercat de Vic, després al Congrés Regional d'Esquerra Catalunya Central, seguit d'un dinar amb la militància avantsala de la visita de l'Oriol a l'escola de formació de les JERC, que han fet aSant Pere de Torelló. Ell va continuar a Sant Julià de Vilatorta i jo vaig cedir el relleu al Lluís (facebook).
L'Oriol és passió, passió pel seu país i per la seva gent. Em va carregar les piles, sí senyor! Oriol Junqueras, membre de la nova generació d'homenots nacionals.
Al diumenge vaig començar amb el Joan Tardà (bloc), també a l'escola de formació de les JERC, parlant de l'avortament, que s'ha de discutir la seva legislació al Congrés espanyol. Tardà també és passió, passió per la justícia social i els drets de les persones. Parla clar, un defecte molt gran al país del gran oasis.
Posteriorment em va tocar fer un taller sobre socialisme a l'escola de formació, que la vaig convertir en un taller de reflexió de què fer amb la plusvàlua. Està prou bé com a aperitiu d'abans de dinar, oi?
I per acabar el cap de setmana, vaig assistir a l'acte homenatge de la Colla Sardanista de Torelló als seus presidents. Els sardanistes de Torelló d'aquí a dos anys celebraran el seu centenari. Hi ha molta gent que no és conscient que el nostre municipi és molt ric en cultura. Ara farà un any del centenari dels gegants i dels capgrossos.
A l'acte, que ha estat l'estrena de la nova junta, hi ha assistit el que per mi ha és i haurà estat el millor Conseller de Cultura de Catalunya, Joan Manuel Tresserras.
A més, Tresserras (wiki) ha demostrat ser un home de paraula, ja que quan va venir a Torelló per les eleccions municipals, es va comprometre, davant les entitats presents en una gran trobada amb aquestes, a tornar a Torelló. Ho ha fet, i esperem que no sigui la darrera vegada.
Joan Crosas, Oriol Junqueras, Joan Tardà i Joan Manuel Tresserras, quatre homenots, diferents, contradictoris en la forma, però apassionats per la literatura, la història, la justícia i la cultura, malalts de Catalunya i de la seva gent.

3 llibres acabats

El què té llegir diferents llibres a l'hora és que n'acabes uns quants de cop. La setmana passada en vaig acabar tres.
El primer va ser El colapso de Rusia, de Alexander Solzhenitsin (wiki), on l'escriptor (nacionalista paneslau cristià -casi res!) ens narra el seu punt de vista del pas del comunisme a la democràcia, tant crític amb els comunistes com amb els demòcrates, que els contraposa als "patriotes", és a dir, els nacionalistes. Per Solzhenitsin, els comunistes són els destructors de l'esperit rus, enemics de la gran nació (russòfobs els hi diu) i els demòcrates són fills de l'amoralitat dels comunistes, saquejadors de les riqueses nacionals.
Pel premi Nobel rus, Rússia s'ha de regenerar a través del cristianisme (ell va proposar a les autoritats soviètiques substituir el marxisme pel cristianisme). Si algú creu que el poble rus és resignat i pessimista, només cal llegir aquest llibre.
El segon llibre, seguint la temàtica soviètica, és Un Imperio Fallido, de Vladislav M. Zubok (web), on narra la creació de l'imperi soviètic amb Stalin i el col.lapse sobtat d'aquest amb Gorbatxov.
El relat de Zubok es basa que Stalin va crear imperi sota el paradigma de l'Imperialisme-Revolucionari, expandint la russa soviètica en zones d'influència que servissin per defensar la seguretat soviètica enfront d'uns EE.UU. Obertament hostils un cop mort Roosvelt, el president americà amic de Stalin. El Vozhd soviètic creia fermament en que tard o d'hora arribaria la III Guerra Mundial.
Després, Khrustxov va seguir amb aquest paradigme revolucionari, però obrint un procés de desestalinització que portaria una obertura de la URSS que serviria perquè es formessin els quadres dels temps de la Perestroika. Khrustxov, però, va seguir una política de provocació nuclear que va amenaçar diverses vegades en un conflicte mundial.
Els conservadors van substituir al temerari i oberturista Khrustxov, liderats per Brezhnev, van dirigir una etapa obsessionada en la cohabitació amb els EE.UU, sobretot amb Nixon, basada en l'equilibri nuclear, forçant més del compte la màquina, iniciant un camí sense retorn cap al col.lapse econòmic, que se sumaria a un ambient d'opacitat stalinista.
Finalment, va arribar Gorbatxov, un dirigent jove (en comparació amb la gerontocràcia soviètica anterior), un idealista humanista que va voler fer el canvi sense saber com fer-lo, tot recolzant-se en el desmantellament de l'imperi soviètic (que no era sostenible econòmicament) i en el conseqüent beneplàcit i suport de les potències occidentals. Amb les reformes idealistes de Gorbi va caure el teló d'acer i de cop i vola la URSS, sense avisar, caient a mans del populista Ieltsin i la KGB en forma d'oligarques capitalistes d'una voracitat insaciable.
El tercer llibrer és més proper, és el dietari d'Amadeu Hurtado (wiki) previ al 6 d'octubre (Abans del 6 d'octubre, un dietari), durant el conflicte per la Llei de contracte de conreus, entre la Generalitat republicana i el govern dretà de la II República.
En aquest dietari veiem un Hurtado que ens mostra la frustració de bona part de l'Acció Catalana, la força política catalanista d'esquerres il.lustrada, que no va saber el seu temps i no van saber donar resposta a la societat de masses que va donar el poder de l'Esquerra de Macià i Companys.
Hurtado menysprea desacomplexadament el seu menyspreu per l'Esquerra i per Companys, així com per Estat Català, quan el seu partit sols podia espirar a tenir representació parlamentària anant coalligats amb ERC.
Hurtado se sent més còmode tractant amb ministres espanyols (de la nació castellana tant il.lustre i noble) que amb el populatxo d'Esquerra (d'una nació catalana immadura i passional).
Hi ha reflexions sobre aquest llibre sobre quina intencionalitat hi ha en la seva publicació ara, per exemple en el bloc d'Eduard López, jo vull destacar més l'aspecte "psicològic" del dietari d'Amadeu Hurtado. També n'han escrit sobre el llibre Antoni Soy i Joan Safont. Una curiositat, els tres són maresmencs...
Tres lectures molt interessants i diverses. Ara toca Gomorra i acabar les memòries de Ion Pacepa (wiki), antic cap dels serveis secrets de Ceaucescu (wiki).

Un conte de Nadal de Gica Casamare: Retorn a la Pàtria de la Felicitat

La Rita estava trista. Aquest Nadal seria trist.
Hi ha molta gent que se sent trista per aquestes dates. Ella mai ho havia entès, fins aquell moment.
Se sentia estranya, no era ella. Les nadales ja no l'emocionaven, la família ja no la feia sentir-se en calidesa. Tot era fred i incomplet, ella era incompleta.
Els kleenex estaven plens de mocs i llàgrimes dels records encara calents.
Jeia rodejada dels trossos de papers perfumats i rebregats sola en el seu llit, tant ampla, malgrat les minses dimensions, (...) Continua llegint-lo clicant aquí

Poetes i bandolers al monestir de Casserres

Aquest dissabte el fil conductor va ser el monestir de Sant Pere de Casserres, d'estil romànic i en un entorn que el fa més especial del que ja és. Tot un tresor històric i monumental que, segur, molts osonencs i catalans no coneixen prou bé.
En el marc d'aquest espai vaig poder gaudir d'una nova iniciativa innovadora a l'entorn de la comunicació poètica, que va més enllà de les paraules escrites i dels rapsodes estàtics. Una nova iniciativa on en Joan Crosas (bloc) hi era pel mig.
Juntament amb el poeta i amic torellonenc, en el marc de "Casserres Poètic" i amb la coordinació del poeta osonenc Josep Checa, hi era l'Anna Miralpeix, amb caràcter i qualitat artística indubtable, i el torellonenc d'adopció i de llinatge implicat amb el país, Biel Barnils (bloc clausurat fins a l'alliberament de Franki i bloc poètic), de mirada serena i contundent com el seu pare Ramon Barnils (wiki, Youtube i especial a Vilaweb). Amb aquests tres poetes els acompanyava l'actriu Marta Parramon.
En Joan Crosas cada cop em reafirma més en la idea que té un futur tant gran com ell vulgui, la qualitat i la iniciativa la té i, si cal, com a artista total.
Per acabar la jornada a Casserres, després de menjar una fusta d'embotits i formatges amb accent iberoamericà, vaig participar en una actuació de les "Nits de Serrallonga". Dic participar perquè té un to bastant interactiu (2.0! hehehe), compte amb els rellotges...
És important reforçar l'imaginari col.lectiu, com pot passar amb Serrallonga (wiki), la cohesió d'un país no sols bé donada per les polítiques de benestar, les culturals de tall popular també. I la memòria històrica que conforme el nostre país, va molt més enllà del 1936... I acostumats com ens tenen, nosaltres també tenim els nostres Bravehearts!
Si ets suscriptor del 3/24.cat podeu veure aquest vídeo.

De la Renaixença a l'osonosfera

Ahir a la Font del Desmai, a Folgueroles, vàrem presentar la I Trobada de Blocaires d'Osona, amb la presentació subsegüent del portal www.osonosfera.cat, punt de trobada de la blogosfera osonenca.
Ara fa uns 150 anys, la Renaixença va iniciar-se en la Font del Desmai, amb patriotes lletraferits, entre els quals Jacint Verdaguer (wiki). Ara, les plomes i els papers han deixat pas als portàtils. No és que vulgui comparar els blocaires amb els poetes de la Renaixença, només constatar que els temps canvien i les expressions culturals i comunicatives, també.

El fet de l'existència d'una blogosfera en català, al segle XXI, és tant important com el fet d'escriure poesia en català al XIX.

A més, podem constatar que la llengua ha estat fil conductor del nostre país des del XIX (i anteriorment) fins al segle XXI actual. És responsabilitat nostra que això continuï així.

Podeu veure més fotografies de la presentació d'ahir en aquest àlbum del blocaire Jordi Vila.

Contes per Sant Jordi

Ja és Sant Jordi, tenia pensat escriure algun conte especialment per aquesta data, però entre tot plegat, no hi ha hagut manera.

Així doncs, us ofereixo, per qui vulgui uns relats del Gica Casamare, alter ego relataire. Podreu escollir entre tres (llegir-los tots!).

Versos en el mirall embafat

"Penses:

tu ets el meu passat.

Penso:

tu ets el meu futur.

Del present

ens som orfes. El baf que cobreix el mirall em permet plasmar aquest pensament, aquest sentiment per uns minuts."

La dona que roba les olors als homes

"He conegut la dona que roba les olors als homes. La vaig veure en la subtil llum de les espelmes que escassament il•luminaven els convidats, les seves copes, les seves robes. Ella observava els homes, a distància, els estudiava, s'hi apropava i prenia"

L'home que va esdevenir conversa

"Pere Lluch, amb la lleugeresa corporal característica dels últims mesos, estava mirant la fotografia d'uns peixos de colors captats tal pinzellades en tela a l’oli. Peixos de colors llampants i vius: taronges, blaus i grocs, que semblava que volien saltar del marc. "

Tots aquests relats els vaig escriure a Relats en català

Exposició gegantera 2.0 i menjar fent-la petar amb Segimon Serrallonga

Aquest cap de setmana ha estat de cultura a Torelló.

Dissabte es va donar el tret de sortida a l'exposició 2.0 "Els Gegants i tu". Dic que és una exposició 2.0 perquè és participativa, els ciutadans de Torelló o qualsevol persona que tingui fotografies dels Gegants de Torelló seran qui aniran alimentant l'exposició que anirà canviant a mesura que avança el temps. Una exposició en línia a la cultura popular, a la cultura que fem tots i totes, a la cultura que és de tots i totes.

Felicitats, altre cop, per la bona feina de la comissió del centenari dels Gegants de Torelló.

Aquest diumenge hem pogut fer un vermut literari amb Pep Palau, gastrònom que ens ha parlat del menjar i el fer-la petar, l'actriu Montse Vellvehí, com a rapsoda de poemes de Segimon Serrallonga, i els germans Vernis de Vic, que amb un piano i un saxo han musicat l'ambient.

Altre cop, l'Aula Segimon Serrallonga i l'Ajuntament han aconseguit omplir la Biblioteca Dos Rius per recordar al fill predilecte de Torelló, el poeta Segimon Serrallonga.

En especial m'agradaria reconèixer la tasca de la Berta Faro i el Francesc Codina.

Un tomb, entrada la nit, per part de la Torellonosfera

Mig ensortint del grip, és tard i acabo de fer els comunicats sobre el darrer Ple (els podeu llegir a la web d'Esquerra) i d'enviar un apunt al bloc d'Esquerra (que podeu anar seguint les actualitzacions a través de la columna dreta d'aquest bloc). L'apunt que acabo d'enviar és sobre un fet surrealista: el PSC s'ha abstingut en una moció que va impulsar l'equip de govern de Torelló, format per regidors del... PSC!
Seguint en el surrealisme em trobo en el bloc de l'Enric Xicoy un apunt on diu que votarà el PP! quan pitjor millor... vaja! L'Enric ha dinamitat la noció clàssica de vot útil. Gairebé li faré cas, ...
M'he animat i he fet un tomb per part de la Torellonosfera, en Jaume després de no escriure res des de l'agost del 2007 (Jaume!!!!!!!) ha penjat un apunt sobre l'AVE i ZP.
He seguit amb els nous blocs, el de l'Albert i la del David, em quedo amb dues reflexions que fan sobre les eleccions i el fet de votar. Podeu llegir l'apunt de l'Albert aquí i el del David aquí.
Per acabar, amb els blocs més lírics de la Vall del Ges, veig que la Rosa fa massa temps que no escriu al seu bloc i que en Joan (bloc), per sort, escriu com sempre (de bé).
.
Foto: la Lluna que pescaria si no estigués massa cansat (treta de Nació Digital)

Conte curt de Nadal

No tinc gaire temps per escriure el què realment m'agrada, contes curts. Amb prou feines puc robar minuts per escriure en el bloc o bé feer algun article d'opinió.

Però aprofitant aquests dies de repòs doncs m'hi he posat, és un conte d'un sol traç, tal com els faig a la web de Relatsencatalà.CAT, escrit d'una tirada i una revisió ortogràfica (mai complerta...).

El relat es diu Conte curt de Nadal, si el voleu llegir ho podeu fer clicant aquí.

Bones festes!

.

Conte curt de Nadal