Quatre dimensions del terratrèmol polític de Madrid

Un terratrèmol ha succeït en les eleccions a la comunitat autònoma de Madrid, és a dir a l'àrea metropolitana madrilenya, km zero de l'espanyolitat política i mitològica.

La contundent victòria d'Isabel Díaz Ayuso, actual presidenta regional pel PP, gairebé aconseguint la majoria absoluta dels escons de l'assemblea madrilenya i, sumant amb VOX, hi han 89 diputats d'un bloc de dreta extrema (i viceversa) que suposa gairebé una majoria qualificada en els estàndards parlamentaris occidental, vorejant el 54% dels vots. Tot a costa d'uns Ciudadanos que es desintegren i passen de 26 a 0 diputats i d'un PSOE que passa de 37 diputats a 24, empatat en escons però superat en vots per la reeixida escissió de Podemos d'Errejón, Mas Madrid (MM).

Aquestes eleccions tenen un impacte en diferents dimensions, veiem-ne algunes:

La dimensió del govern Sánchez: jugada mestra... fallida

Els estrategues de Pedro Sánchez, des de la Moncloa, calculen (erròniament o no) cada acció que fan i cada oportunitat que se'ls presenta (o forcen que se'ls presenti) per augmentar la força d'un PSOE de Pedro Sánchez que governa en coalició amb un soci incòmode (Podemos) i que depen dels vots al Congrés dels nacionalistes i independentistes bascos, catalans i gallecs. En un escenari de dissolució del bipartidisme clàssic espanyol, Moncloa veu que créixer per l'esquerra facilita perdre per la dreta a costa del PP i C's, que a més començaven a consolidar-se com un bloc postelectoral que permetia configurar majories alternatives on el PSOE havia guanyat en vots, com ara a Madrid. I és en aquesta regió capitalina on els cervells socialistes els semblava veure la baula dèbil del PP (i les aliances amb C's), amb una presidenta excèntrica (Isabel Díaz Ayuso) i poc coneguda a nivell estatal. A més amb l'etiqueta que havia estat escollida perquè el PP havia de perdre les eleccions i serviria de candidata pont i només la casualitat i la (mala)sort havia posat a Ayuso com a presidenta.

Sánchez doncs creia haver descobert la jugada mestra (sic) que el portaria, a través de mocions de censura a traïció per part de C's, a expulsar del poder regional al PP, trencar el bloc PP-C's, apropar C's i deixar de dependre tant de Podemos. Qui sap si tot en vistes de crear una inèrcia positiva que facilités avançar unes eleccions per guanyar-les clarament. El problema és que el passar del paper a la realitat, tot falla. I de la moció de censura a Madrid es passa a unes eleccions avançades amb un candidat socialista amortitzat i una candidata presidenta popular que entregada, tal evita Perón, a un populisme llibertarià acaba arrasant en els resultats deglutint a C's, amortitzant a un PSOE a Madrid i eliminant de la política a Pablo Iglesias líder de l'esquerra alternativa espanyola filla del 15M des de la seva elecció com a Eurodiputat al 2014, esquerra alternativa membre del govern de coalició de Pedró Sánchez.

Ara, Sánchez està inmers en una dinàmica negativa, amb un soci de govern derrotat i ferit (no se sap si de mort) i amb una formació alternativa per arribar a acords (C's) a punt de desaparèixer. Cada cop més dol i desprotegit al Congrés davant una dreta reanimada i una extrema dreta excitada.

 

La dimensió bipartidista: la pugna per l'espai de centredreta

En una Espanya on el seu km 0 irradia (i succiona) a bastament, aquests resultats han tingut un impacte, com mai, respecte a la política estatal espanyola. No hem d'oblidar que les eleccions són un avançament per part d'Ayuso al constatar-se una maniobra del PSOE amb Ciudadanos (C's), fins llavors aliat o soci de govern en les autonomies on governa el PP en minoria (Madrid, Andalusia, Múrcia i Castella i Lleó), per fer caure els governs populars a Madrid i Múrcia, a través de mocions de censura. La primera va ser sortejada amb un avançament de les eleccions per part d'Ayuso, a Múrcia diputats trànsfugues de C's van acabar entrant al govern regional. Aquestes maniobres, maquinades des de Moncloa buscaven arraconar i expulsar dels governs regionals al PP, trencar el bloc PP-C's i alhora assimilar electors del partit taronja. Una estratègia del PSOE de créixer en l'electorat a la seva dreta (i espanyolista) que permetés reforçar-se i així també debilitar la dependència amb Podemos i als partits nacionalistes de Catalunya, Euskadi i Galícia.

El resultat ha estat un fracàs, fracassant les mocions de censura, reforçant les aliances a Andalusia i Castella i Lleó (desautoritzant, des de les estructures regionals, de facto l'estratègia de la líder taronja, Inés Arrimadas), fent que el PP absorbís l'electorat de C's i consolidant (i normalitzant) un nou bloc més a la dreta format pels populars i VOX. A dia d'avui C's s'ha trencat a Múrcia, ha esdevingut residual a Catalunya, on en la passada legislatura va ser la formació més votada, a Euskadi existeix virtualment dins una coalició preelectoral amb el PP, i a Madrid i Galícia no existeixen.

 

La dimensió madrilenya: felicitat en temps de la COVID19

L'hostilitat de Moncloa vers el govern de Madrid ha estat molt evident, fins i tot la posada en escena conjunta de Sánchez-Ayuso amb banderes a dojo, formava part d'un camp de batalla polític a mort. A mort políticament, però amb morts en unes UCI col·lapsades.

L'agressivitat de Sánchez vers Ayuso ha acabat prenent formes de greuge territorial, per l'habilitat de la presidenta de Madrid per assimilar la regió capitalina en la seva figura i el seu govern, amb les seves maneres i decisions alternatives a la mitja espanyola i de les comunitats autònomes. Ayuso, davant la perversa dicotomia economia-salut en el marc de la pandèmia per la COVID19, va fer prevaldre l'economia no restringint l'activitat d'aquesta, que alhora permetia una sensació de normalitat (i d'oci) que en altres indrets de l'Estat Espanyol eren un record (i alhora una fita). Com s'ha vist, els madrilenys no han viscut aquesta realitat com un greuge vers ells, al contrari, la crítica cap a aquestes mesures les han vist com un greuge i com una amenaça a perdre aquesta "normalitat".

També hi podem afegir, com un exemple que simbolitza perfectament aquesta sensació de greuge permanent contra Madrid, l'anunci a bombo i plateret d'un acord (d'intencions) entre PSOE i ERC contra el dumping fiscal de Madrid (que es paguen massa pocs impostos, vaja). Un anuncia que porta el missatge que l'esquerra i els independentistes catalans volen fer pagar més impostos als madrilenys.

Mentre l'esquerra va acabar conformant un front-antifexista, que alimentava la mateixa VOX (que no s'ha vist absorbida per un rampant PP), el PP es situava en una posició de defensora i garant de la "normalitat". Dues polaritzacions, una de democràcia versus feixisme i una altra de restriccions imposades pel govern versus "normalitat" (Comunismo o Libertad), que ha guanyat la dreta.

 

La dimensió de Podemos: El martirologi de Pablo Iglesias

Podemos és fill de la facultat de polítiques de la Complutense i de les places ocupades pels indignats d'un sistema que havia aobcat els feliços anys de la bombolla immobiliària en una crisi habitacional i financera que va escombrar la societat ociosa de principis del segle XX. A Espanya aquest sistema és el del Règim del 78, de la simbiosi del tardofranquisme en l'antifranquisme light, del somni malinencionat de la monarquia republicana que amagava el capitalisme del BOE i la monarquia i monàrquics cleptocràtics tots, monàrquics del Règim del 78 des de partits del règim, als banquers del règim passant pels sindicats del règim.

Brandant un populisme d'esquerres que reivindicava que "somos los de abajo y venimos a por los de arriba", intentant superar inicialment la divisió de dretes i esquerres per arribar a la dicotomia Poble versus casta, Pablo Iglesias es va erigir en el gran líder del moviment alternatiu al Règim del 78 i a punt per trencar tots els consensos de la Transició (parla més del GAL que d'ETA, reconeix el dret a l'autodeterminació i utilitza un discurs lerrouxista identitari a Catalunya, utilitza símbols republicans desacomplexadament, etc), convertint el moviment en partit i, concretament, en un partit a semblança del líder. Absolutament còmode i poderós en l'oposició i la retòrica populista contra el PP i neguitós davant decidir entre cooperar i cogovernar amb el PSOE del Règim del 78.

El trencament amb Errejón per la deriva excessivament reputurista i esquerrana de Pablo Iglesias, sobretot després de l'acord amb IU, provoca un cisme sobretot a Madrid, on esdevé el camapment d'hivern d'Errejón que es resisteix a desaparèixer mentre Podemos va autodissolent-se entre les contradiccions de governar amb un partit del status quo i la virulència dels braços mediàtics d'aquest status quo cap a l'existència de Podemos i Pablo Iglesias (tanto monta, monta tanto). 

Com més poder aconsegueix Podemos més dèbil (per domesticat) es torna. Les eleccions anticipades agafa al partit lila a contrapeu i amb previsió de xafastre electoral, que Iglesias interpreta com a tret de sortida de la fi del partit. I, a més, afegeixo jo, amb el seu antic cofundador de Podemos, Íñigo Errejón, rellançant el seu Mas Madrid (MM) a costa de Podemos, a Madrid. Podemos és un partit madrileny i a Madrid sempre s'hi jugarà a la seva existència. Per això Pablo, que es veu com a amortitzat com a líder electoral del partit a nivell estatal, s'enfunda la capa de l'èpica popular i es llança a una issió martirològica per salvar el partit de la seva desaparició. de Vicepresident espanyol a candidat de la 5a i última força política a l'assemblea madrilenya. Podemos perviu, fins i tot guanyant diputats, però el sorpasso al PSOE finalment l'ha fet Errejón. Però Pablo Iglesias, el màrtir, mort. Qui sap si amb una futura ressurreccio i posterior beatificació laica i popular.

Acabar amb el "processisme" del referèndum pactat

Aquest estiu del 2016, el que ha marcat l'equador del mandat de Junts pel Sí a la Generalitat per establir la República Catalana, ens ha portat de nou al referèndum. Un referèndum en estereo, el referèndum pactat amb l'Estat Espanyol i el referèndum no subordinat a la sobirania espanyola sinó a la catalana, el què alguns anomenen RUI (referèndum unilateral per la independència).
Hom pot sentir-se enmig d'una roda de hàmster, que va donant voltes i voltes i no ens movem de lloc (o fins i tot tirem enrere). D'aquesta metàfora en són molt aficionats els que es confronten en un projecte independentista que va guanyar les eleccions del 27S i d'on en sorgeix un mandat independentista, un mandat, però, amb una majoria pírrica (malgrat encara ser majoria).
Del 27S en va sortir un full de ruta que havia de passar per crear unes lleis de transitorietat (de la legalitat espanyola a la catalana) i obrir un procés constituent, que havia d'acabar amb un referèndum sobre la constitució catalana aprovada, refrendant o no la República Catalana. Tot supeditat a què si hi havia una oferta per part de l'Estat Espanyol a fer un referèndum sobre la independència de Catalunya, amb pregunta i resposta clares i tot de caràcter vinculant. Tant la CUP com Junts pel Sí sempre han acceptat aquest fet.

CSQEP (Podemos+ICV-EUiA)
defensors del referèndum pactat al Parlament

Des del món dels Comuns (que inclou ICV i EUiA) s'ha anat remarcant que ells no donen suport a aquest full de ruta perquè els partits independentistes no van guanyar per més dels 50% dels vots (cal recordar que unes eleccions no es voten vots sinó diputats, igual que es van comptar regidors i no vots en les "constituents" del 31 que van desembocar en la República al 31). També esgrimeixen que la força a Catalunya rau en el consens del 80% de ciutadans que estan a favor del dret a decidir i no en el prop del 50% (amunt o avall) a favor de la independència.
I aquest món d'aquest esquerra emergent catalana s'encalla en una equidistància estèril entre l'independentisme i l'unionisme, agafant per bandera el referèndum pactat com a única solució vàlida. Aquí els acompanyen entitats o els sindicats majoritaris com són UGT i CCOO a Catalunya.
Curiós que ells que acusen sovint als independentistes de processistes (de recrear-se en el procés més que en avançar fins a la meta final) han caigut en el processisme del referèndum pactat, ja que en fan única bandera, però sense posar data límit a fer-lo, a més de no comptar amb ningú amb capacitat amb qui pactar aquest referèndum a Espanya.

Els líders de CCOO i UGT a Catalunya

Jo crec que realment la solució més neta i ideal és fer un referèndum pactat i vinculant, seria una via homologable a nivell internacional, però també a nivell espanyol i català. Malgrat tot, crec que si et bloquegen aquesta via, o actues per desbloquejar-la o bé busques un camí alternatiu, en aquest cas la unilateralitat (sigui un referèndum o una declaració d'independència).
Però centrem-nos en la hipòtesis del referèndum pactat. Si és el consens del 80%, doncs és una via que hauria de ser imparable (si tot aquest 80% de Catalunya empeny). Doncs això és el que s'hauria d'exigir al món dels Comuns, sindicats i entitats que estan pel dret a decidir. Marcar una línia d'actuació, un calendari i un objectiu que ens porti al referèndum pactat. això vol dir confrontació (pacífica) amb l'Estat, no descobrirem la sopa d'all si parlem de movilitzacions socials d'envergadura i continuada i lluita en l'àmbit econòmic (els sindicats tenen capacitat de fer vagues generals, es poden fer boicots de consum en sectors estratègics dels lobbies espanyol -per exemple les elèctriques, apagar cada dia 5 minuts la llum-). Pressionar de debò a l'Estat i el seu entorn del capitalisme del BOE (els que han convertit en Felipe Gonzalez en Mr X de l'IBEX i ha muntat un putsch al PSOE).
I si ni així ens en sortim, cal assumir que només queda la via unilateral per construir un Estat propi que respecti principis democràtics tant bàsics com donar la veu al poble.
La qüestió, però, és, està disposat el món dels Comuns i sindicats a liderar al costat dels independentistes una confrontació amb l'Estat sense un no retorn, una lluita per un referèndum pactat que pot desembocar en una independència unilateral en cas de bunkerització espanyola?
És aquí on rau acabar en el mite de la caverna del hàmster del referèndum pactat, és aquí on rau si els processistes del referèndum pactat van de debò.

Regeneradors des de la promiscuïtat i la mentida

Ciutadans, el partit nascut a Catalunya en contra la immersió lingüística del català, al llarg dels anys (i dels suports mediàtics i de bona part de les elits econòmiques espanyoles) ha esdevingut un actor en la política espanyola.
A més de l'equipació taronja i de l'afiliació liberal (després de presentar-se amb la ultradreta Libertas en unes eleccions europees), han decidit ser el partit de la regeneració espanyola.
La manera d'entendre la regeneració espanyola, però, és fer d'antítesi de Podemos (l'altre partit que ha emergit en el panorama estatal en les darreres eleccions), d'unionisme oficial a Catalunya i de practicar la promiscuïtat política intentant governar amb PSOE i amb el PP al llarg de 9 mesos. Però a més d'aquesta promiscuïtat política, a Albert Rivera, líder indiscutit del partit ha impulsat accions que contradiuen, nuclearment, el que havien manifestat amb antelació, com ara MAI! fer a Rajoy President.
Vaja, que la regeneració a una política espanyola corcada per la corrupció sistèmica, sense credibilitat per la diferència entre el que es diu i el que es fa, mancada de diàleg polític sincer i de respecte a la diversitat nacional, Ciutadans es disposa a regenerar Espanya des de la promiscuïtat política, la mentida, arribant a pactes amb el partit de la corrupció i amb més nacionalisme obtús espanyol.
Si l'Espanya actual ja és insofrible en el seu esdevenir, si la regeneren aquests... Ai, Sepharad!

De memòries històriques, 10 anys després

Avui fa 10 anys, en el meu antic blog, escrivia un apunt sobre la memòria històrica i com a vegades es confrontava la memòria històrica de la Guerra Civil del 36-39 amb la de la Guerra de Successió.

Jordi Guillot, històric d'ICV

Arran dels fets dels últims dies que van començar amb l'anunci de d'Ajuntament de Barcelona d'instal·lar una exposició davant el recinte del Born amb estàtues franquistes, amb un Franco eqüestre inclòs, i de l'espiral de declaracions de gent que forma part de les forces confluents en Barcelona en Comú i del seu soci de govern el PSC, m'ha semblat bé recuperar aquest escrit.

Daniel Mòdol, regidor del PSC a Barcelona

Abans de passar a l'apunt, però, només una reflexió. Conec al comissionat de Memòria Històrica de Barcelona, Ricard Vinyes, va ser (un bon) professor meu (és qui em va fer comprendre Gramsci i la Teoria del Valor de Marx, casi res!), en cap moment m'ha passat pel cap que l'exposició d'escultures franquistes en la via pública tingui res de neofranquisme (només faltaria!), però sí que és un error i una injustícia, quan les reparacions històriques a les víctimes del franquisme no són una realitat. Error o intenció política dels dirigents polítics de l'ajuntament de contraposar dues memòries històriques, la de la Guerra Civil i la Guerra de Successió, amb un identificació naïf en què la primera és la dels d'esquerres i la segona dels nacionalistes. Naïf, injust i pervers...
Però vaja, vull creure que ha estat sols un error i que no jugarien amb la memòria històrica en el replegament estratègic dels Comuns davant el procés d'emancipació nacional.
I ara sí, ja passem a l'apunt de fa 10 anys, Memòries històriques:

"Som en temps de recuperació de la memòria històrica. Hem d’escampar la boira espessa que hi ha damunt un passat, que va ser manipulat, mutilat i disfressat de sotana, camises blaves, de militars, policies i bigotis perfilats, sinistrament estrets damunt uns llavis i sota uns nassos que suportaven unes sinistres ulleres fosques.
(...) Però jo em vull aturar per reflexionar sobre la memòria històrica. Com a historiador, tinc clar que la història la escriuen i reescriuen els vencedors del present. I quan això es fa es posa èmfasis en alguns aspectes i d’altres s’ignoren.
A mi em preocupa que quan es parli de memòria històrica, es contempli una memòria de curta volada, que la memòria històrica del nostre país sigui la de l’oposició a la dictadura franquista i, massa sovint, molt limitat a l’oposició bàsicament del PSUC. Ningú negarà la seva importància, però tampoc cal oblidar d’altres oposicions. 
Però la memòria històrica també hauria de contemplar altres aspectes del nostre passat que expliqui el nostre present. Penso amb la guerra de Successió, amb el tràgic 11 de setembre de 1714 que ens va anorrear com a país sobirà.També podríem parlar de la Guerra dels Segadors o de secessió, que ens dóna el nostre himne, que canta la lluita dels catalans per la seva independència. Llavors, al 1640 també hi lluitava Portugal, que se’n va sortir.La recuperació de la memòria històrica, tinguem-ho clar, és un fet de justícia, però també una acció política. Les víctimes del franquisme necessiten una justícia que se’ls hi ha negat, els demòcrates ho hem d’exigir, però recuperant la nostra memòria col·lectiva no ens quedem aquí."

In crescendo dels Comuns, de Lerroux a Cambó

Podríem dir que les eleccions espanyoles del desembre del 2015, van ser unes eleccions portades amb esportivitat entre les candidatures d’ERC, d’En Comú Podem (els Comuns) i Democràcia i Llibertat (CDC més Demòcrates i altres). La repetició d’aquestes eleccions, tal una segona volta, el 26J, les friccions entre la candidatura de Podemos a Catalunya, el Comuns, i els partits independentistes va anar guanyant en matèria de cos a cos. Bona part d’aquest escenari el va provocar Pablo Iglesias quan va despintar la línia roja que fins llavors havia estat el referèndum acordat sobre la independència de Catalunya, una argument que permetia als Comuns fer forat en electorat sobiranista a dreta i esquerra. Amb l’evaporació de la línia roja, els independentistes, sobretot ERC, van trobar una via d’entrada electoral en els Comuns, per recuperar possible fuita de votants a qui es veia (llavors) esdevenint segona força a Madrid i defensora d’un referèndum català.

En els debats es va veure que el pas endavant dels republicans incomodava a un Xavier Domènech més agre del que havíem conegut. I aquesta agror es va fer densa quan la nit electoral van situar a Podemos amb menys vots i encara per darrera del PSOE. El PP va millorar resultats i s’imposava arreu, excepte Catalunya i Euskadi. La refundació espanyola s’esfumava i s’evidenciava  que l’únic trencador amb l’status quo era la construcció d’una República Catalana independent.

Els Comuns, la mateixa nit electoral, van fer un viratge argumental, ja apuntaven a la Generalitat: “som l’alternativa de CDC a la Generalitat” (intentant reproduir el model de la Catalunya dual sociovergent d’antany). En debats de les primàries de Podemos a Catalunya ja es deia que per reformar Espanya calia guanyar a Catalunya (uns nous Bismarcks hispànics), alhora que es distanciaven del procés constituent de la República Catalana. Al Parlament, a més, CSQEP (la coalició ICV+Podemos) trencava amb les possibilitats que quedaven que participessin del procés constituent català.

I després d’aquest in crescendo, va arribar l’elecció de la Mesa del Congrés espanyol, quan via twitter Podemos i Ada Colau demanen el suport a CDC (la màfia!) i a ERC el seu vot a favor de la candidatura de Xavier Domènech. Bé, més aviat l’exigien. Una elecció avortada des del minut zero amb la declaració del PSOE que mai (MAI) votarien al candidat de Podemos a presidir la Mesa del Congrés.

Llavors, arriba la votació, Domènech queda tercer per darrera de Pastor (PP, amb suport de C’s) i Patxi López (PSOE, Lehendakari amb el suport del PP i gràcies a la il.legalització de l’esquerra abertzale), i per davant de Quico Homs. ERC es va abstenir. En segona votació, Pastor (amb el suport de C’s i 10 vots de més, que tot indica que se n’hi troben de CDC) s’imposa a López (amb el suport de Podemos), ERC es torna a abstenir.

I en aquest moment és quan comença un atac per terra, mar i aire dels Comuns contra el independentistes per no haver votat el Domènech i a ERC per no haver votat a Patxi López en segona volta. Un atac on surten fins i tot morts de l’accident ferroviari d’Angrois, per part d’un Raimundo Viejo amb olor a entrepà d’arengada lerrouxista, i fins i tot una cita del Noi del Sucre, usada per un diputat d’EUiA per dir que ERC és com la Lliga de Cambó (per no votar Patxi López del PSOE!!).

I això és el que tenim, uns Comuns que per acció sembla que estant virant més als sectors que s’oposen a la creació de la República Catalana, que no pas al bloc independentista/sobiranista. Ho hem vist amb les accions concretes al Parlament (oposició total a Junts pel Sí i ruptura amb la comissió del dret a decidir), a l’ajuntament (coalició amb un PSC, denostat –i humiliat- abans de les eleccions) i amb la gesticulació en massa contra ERC arran de la (simple) votació per presidir la Mesa del Congrés.

Els Comuns podien donar un suport clau pel procés constituent català, sembla però que prefereixen fer oposició autonomia i subordinar-se a l’estratègia de canviar Espanya. Em recorda a la Lliga de Cambó als 30.

Esperant a Godot, Podemos vol un referèndum pels catalans

 
El referèndum sobre la independència dels catalans  torna a sortir a la palestra en aquestes eleccions, és el cavall electoral que juga En Comú Podem (la coalició de Colau i Pablo Iglesias a Catalunya). El PSC ja va abandonar la proposta amb Iceta, després del parèntesi autodeterminista de Pere Navarro (qui ho diria...) i la Unió de Duran, més unionista que seguidora de la tradició sobiranista de la Unió històrica.
L'independentisme mai ha negat la voluntat de fer un referèndum vinculant acordat amb l'Estat (demanat en diverses ocasions i sempre rebutjat), però és més que evident que el Congreso espanyol no compta ni comptarà amb cap majoria absoluta per interpretar la Constitució prou flexiblement com per acordar aquest referèndum vinculant, a l'estil escocès o quebequès, i menys tenir 3/4 parts de diputats per reformar una constitució que permeti el dret a decidir dels catalans (i bascos). Si arriba la proposta de referèndum en ferm des de l'Estat, serà perquè els independentistes haurem fet bona part del camí de la constitució de la República Catalana, i llavors tot serien corredisses.

Alberto Garzon, candidat d'IU (www.publico.es)

Podemos i IU (molt abans), s'ha de reconèixer que han defensat el referèndum. Però ja em perdonareu, em sona molt al "apoyaré" de Zapatero, quan creia que no guanyaria les eleccions i no hauria de "apoyar" com a president del govern espanyol l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya.
Realment el concepte d'Espanya de Podemos sona molt a l'Espanya plurinacional de Zapatero, "la nación de naciones" o "el pais de paises", els repetits cants de sirena dels reformistes espanyols cap als catalans al llarg de la història contemporània d'Espanya.

Zapatero i Chacon, del "apoyaré" als
desnonaments exprés (www.elpuntavui.cat)  

A més, la mirada de Podemos i En Comú Podem és radial en sobirania, les paraules de Colau sobre la capitalitat de Madrid, ho va evidenciar, i no parlo tant o només de quan va dir que "Madrid pot tornar a ser la nostra capital", sinó quan justificant-se va dir que volia dir que "Madrid podia tornar a ser la capital de la gent i del canvi". Per què Madrid i no Cadis? Per què Madrid i no Barcelona? Per què Madrid i no València? Per què Madrid i no cap altre capital europea o mundial? Mentalitat provinciana...

Pablo Iglesias i Ada Colau (www.elconfidencial.com)

Em començaria a creure que Podemos i la seva marca a Catalunya, En Comú Podem, aposten seriosament per un referèndum real si expliquessin com ho pensen fer. Però he llegit i he escoltat molts cops aquesta pregunta, i mai he sentit una resposta. Bé, excepte quan el candidat de la llavors marca de Podemos a les eleccions catalanes, Catalunya Si que es Pot, Lluís Rabell, va dir que haurien de passar moltes generacions perquè apareguessin nous polítics a Espanya que no fossin refractaris al dret a decidir dels catalans. Generacions... Llegiu-ne la reflexió de José Rodríguez al seu blog.
La proposta del referèndum de Podemos és com esperar a Godot, en podem parlar tota l'estona, ens podem creure que existeix, però mai arribarà. I el Godot de la reforma espanyola l'hem esperat en tantes ocasions, que els catalans hauríem de saber que no arribarà mai.

Comença la campanya més important de les nostres vides

Festa dels candidats de Junts pel Sí. Foto: Vilaweb

Quan avui passi un minut de les 12 de la nit, començarà la campanya electoral del 27S, unes eleccions que no són unes autonòmiques més, queda clar que tenen un caràcter plebiscitari sobre la independència de Catalunya. Malgrat que alguns s'entestin a negar-ho, la independència ha marcat la convocatòria d'aquestes eleccions i la ciutadania té molt clar quins són els recomptes a fer el 27 de setembre al vespre.
Jo formo part de Junts pel Sí, estic al comitè comarcal i al local, no he amagat mai els meus dubtes sobre una llista unitària independentista, però ser que ara és la millor eina que tenim els independentistes. Hagi es veu en totes les enquestes (Junts pel Sí sempre surt vencedora) i així es veu al carrer, aquesta candidatura il·lusiona a la gent a peu de carrer sobiranista.
Aquest espiral d'il·lusió contrasta amb la tebiesa, en els millors dels casos en les altres candidatures, possiblement perquè una proposta a la contra mai il·lusiona (ho sabem els que vam fer campanya pel No a l'Estatut retallat a Madrid) i perquè les terceres vies del pacte amb Espanya ja no se les creu ningú. No cal dir que el discurs de la por o de l'insult (nazis!) tampoc il·lusiona.

L'independentisme català en els darrers anys s'ha obert en un procés social digne d'estudi quan es pugui veure en perspectiva, hem superat aquella expressió sorruda de bona part de l'independentisme (encara algun en queda), fruit de cert purisme ideològic. Com tot moviment popular els matisos i els accents es fusionen espontàniament, i això és el que ha succeït en l'independentisme, on hem confluït una majoria social des diferents origens polítics, socials i generacionals, però amb un fil conductor: la confiança amb la gent, les ganes de lluitar per un futur millor i el somriure com a carta de presentació. Quan ha fallat algun d'aquests tres pilars, l'independentisme ha patit. I Junts pel Sí ho ha copsat, i es veu en cada plaça plena per la ciutadania per compartir un espai i un temps per parlar i escoltar sobre les possibilitats d'una Catalunya independent, i ho fem amb antics rivals de costat, que han posat la pausa en la rivalitat per aconseguir una fita per a tots, un Estat que ens sigui propi.

Pablo Iglesias en un míting a Rubí on va apel.lar al vot d'andalusos i extremenys. Foto: Ara

Serà una campanya dura, ja ho és la pre-campanya, amb un tots contra Junts pel Sí, des de l'unionimse explícit de PP (amb ministre de la Guerra inclòs) i de Ciutadans, també des de l'unionisme soft del PSC (amb Felipe González dient-nos etnicistes i nazis) fins a les terceres vies del neocambonià de Duran i Lleida i el seu lleial escuder Espadaler i la tercera via d'ICV i Podemos, amb el sempre enfurismat Rabell i un Pablo Iglesias, amb tuf etnicista, que apel·la el vot segons els origens de la gent (bufa!). Però tot això no deixa de reafirmar que són unes eleccions plebiscitàries que donen resposta a la consulta que l'Estat Espanyol no ens ha deixat fer.
Tenim un país nou que podem construir si la majoria vol, un país que comptarà amb els recursos òptims perquè, si els catalans ho volem així, el puguem fer més pròsper i just, i que sigui respectuós amb la nostra realitat cultural, històrica i nacional. I, també, perquè ningú apel.li l'origen dels cognoms dels catalans, com ara fan els polítics que venen de la metropoli  a fer mítings a Catalunya.
Comença la campanya més important de les nostres vides, i  l'hem de guanyar.

Quo Vadis ICV?

Foto: www.elperiodico.cat

Una setmana després que Mas contraposés l'independentista (com ell l'enten) al Si se puede i un dia després que sortís una enquesta a El Periódico que dibuixava un panorama pel 27S on un Catalunya en Comú que emulés el Barcelona en Comú d'Ada Colau guanyaria en vots les eleccions, Pablo Iglesias, ICV i Procés Constituent s'encaminen a una confluència electoral de cara el 27S.
Aquesta maniobra, que el temps dirà si tàctica o estratègica, ve precedida per un menysteniment de Pablo Iglesias als seus més que provables socis, primer la monja Teresa Forcades (descartant-la com la cap de llista, tal com ella es va autoproposar -ai, la supèrbia...) i després a Joan Herrera (ICV) i Jordi Nuet (EUiA), sense comptar el menyspreu total a IU a nivell estatal.
Amb aquest pas, ICV, més que confluir amb Podemos, s'hi sotmet, el que el PSUC sempre havia treballat per evitar respecte al PCE o la mateixa ICV amb IU, abandonant el paradigma nacional català com a marc polític, per abraçar l'espanyol que imposa la preponderància de Podemos. Amb això no vull dir que ICV s'hagi convertit en un partit unionista assimilable al PP o Ciutadans, però sí al federalisme (ai!) espanyol del PSC. Ja s'hi pot escarrassar l'històric d'ICV i independentista Jaume Bosch a traçar un discurs per justificar una via independentista a través de "Catalunya en Comú", però la realitat és que Pablo Iglesias aposta per un procés constituent espanyol que mai es farà realitat veient les previsions electorals estatals on Podemos quedarà segon o tercer.

Enquesta d'El Periódico, la primera amb Podemos i ICV junts, la segona per separat

Segurament  el fet de poder guanyar unes eleccions enlloc de ser el partit amb menys diputats, tal com indica l'enquesta d'El Periódico, és molt llaminer pels ecosocialistes, però el preu polític a pagar per passar de ser cap de ratolí a cua de lleó és tant gran que  a alguns ens fa feredat: trencar la tradició de partit sobirà encetada amb el PSUC entrant a la III Internacional, al marge del PCE, o persistir en una consulta sobre la independència que Espanya dirà que No, tantes vegades com se li pregunti.
I una última cosa que em ronda pel cap, el PSUC va asseure's a la taula amb l'AP de Fraga, amb l'UCD de Suárez i amb la CDC de Roca i Junyent i Pujol per fer la Constitució Espanyola, es va asseure amb CiU per fer l'Estatut de Sau i l'Estatut de Maragall, com a ICV, però ara no pot tolerar participar d'unes eleccions plebiscitàries al costat de CDC, ERC i la CUP?
Quina llàstima que els companys d'ICV no vulguin cridar "Si se puede, amb la República Catalana!"

Jaume Bosch: El sí-sí no és només de Mas
Entrevista a ElCritic.cat a Pablo Iglesias. Hi trobareu tot el que pensa dels seus futurs companys de viatge a Catalunya...

La clau són els indecisos...

Aquest cap de setmana, el President Mas va tornar provocar un terratrèmol en el món sobiranista, proposant a l'ANC i Òmnium que facin una llista i que ell estava a disposició d'aquestes entitats per ser-hi, vaja, que l'anomenada "llista de país" ja no la faria ell sinó que l'haurien de fer les entitats sobiranistes AMB ell. Tota una patata calenta de grans dimensions que passa irresponsablement a les entitats, immerses ja en la preparació de la campanya "Ara és l'Hora".
Mas ja provocà un terratrèmol polític en la seva famosa conferència post 9N, quan va proposar la llista del President, amb tots els partit diluint-s'hi. Llavors, com ara, no n'havia parlat amb ningú, no es basava en cap acord previ i ho feia públicament. Ara ha fet el mateix, saltant-se l'acord de full de ruta pel 27S, signat per CDC, ERC, AMI, Òmnium i ANC, i no n'ha parlat ni amb ANC ni amb Òmnium. Curiosament antics membres del secretariat nacional com Jaume Marfany, Pere Pugès o Toni Morral són els que s'hi han apuntat ràpidament. Quina diferència amb el silenci respectuós amb el nou secretariat de la Carme Forcadell...
L'èpica d'una llista única pel Sí, topa amb la realitat d'un sobiranisme plural en l'espai polític (CDC, ERC i CUP), amb una societat complexa on podem trobar independentistes votant Podemos i ICV (els del Si, se puede! menystinguts per Mas en la mateixa conferència) i no independentistes votant CiU. No s'hauria de simplificar l'oferta electoral independentista i sobretot, cal salvaguardar la transversalitat de les entitats sobiranistes, per donar cabuda a totes les sensibilitats polítiques. A més, els partits contraris a la independència no faran una llista única, ni els del NO-NO ni els de la dita tercera via (més aviat de "Encuentros en la Tercera Fase"), i no ho faran perquè, entre altres coses, els votants de Podemos no votarien mai una llista amb gent del PP...

Gràfica de Sergi Castanyé (@sergicastanye), on es pot veure dels possible votants de cada partit què en pensen de la independència

Tampoc cal obviar que CDC, el partit de Mas, està en procés de refundació, en cercles convergents parlaven, des de feia setmanes, de la conferència de Molins de Rei de l'altre dia com el tret de sortida de la refundació convergent. Veient el contingut de la mateixa s'entén per on anaven els trets...
El problema és si centrem la victòria independentista del 27S en la victòria del candidatura on vagi Artur Mas. La victòria de l'independentisme del 27S serà el de la suma dels escons de les candidatures a a l'entorn de CDC, ERC i la CUP. No és qüestió de personalismes, oi? I el President Mas faria bé de no abonar el terreny personalista fent afirmacions com que plegarà si no guanya ell les eleccions del 27S, perquè ell és un capital polític que el procés no se'n pot despendre.
El que hauria de fer el món de CDC és no mirar tant de reüll a ERC (perquè a la CUP, no ho fan) i intentar que la candidatura d'UDC no sigui capaç d'atreure el votant sobiranista indecís davant les amenaces apocalítptiques sobre el procés que llança La Vanguardia, per cert, el diari del grup comunicatiu que cuida més el govern actual de la Generalitat.
Perquè la clau de la victòria són atreure cap a les opcions pro-independentistes als votants independentistes que estarien disposats a votar a formacions no independentistes i a tots els indecisos, ja portin corbata, portin samarreta o camisa sense corbata, i aquí és on trobem el gran encert de diferents candidatures independentistes que puguin donar resposta a tot l'espectre polític en clau social.
I emulant el "It's the economy, stupid!" de Clinton, m'atreveixo a dir, "Són els indecisos, estúpid!"

Articles relacionats:
Andreu Barnils: Les tres idees de bomber d'Artur Mas
Roger Palà: Si Artur Mas no guanya les eleccions s'acaba el procés sobiranista
Xavier Mir: Intent de contestar i rebutjar sense menystenir la proposta del MHP Mas