Per què, Enric Hernández? Per què, El Periódico?

Per què, Enric, en ple atemptat terrorista, en els primers minuts després dels atemptats, encara amb els cossos calents i els serveis policials i d'emergència reaccionant, publiques ostentosament al teu twitter, una EXCLUSIVA (amb majúscules) on dius que la CIA havia informat als Mossos d'un possible atemptat a la Rambla?
Per què, Enric, en un moment de caos de seguretat i emocional, et vols apuntar un tanto en forma d'EXCLUSIVA? Per què apuntar als Mossos, ja llavors? Per què sense cap document que ho acrediti, ja que el document que mostres ara, és posterior a l'anunci de l'EXCLUSIVA?

EXCLUSIVA de @ELPERIODICO: La CIA avanzó hace dos meses a los Mossos que la Rambla era objetivo del yihadismo. https://t.co/vmFsBRwDxV

— Enric Hernàndez (@Enric_Hernandez) 17 d’agost de 2017

Per què, Enric, tal com has admès, publiques un document manipulat per vosaltres mateixos (i incomplet), fent veure que és original per tal de demostrar que la CIA havia informat als Mossos?
Per què, Enric, el dia que publiques "the nota" (spanglish en el suposat document de la CIA) el teu company i coordinador de redacció, Luis Mauri, exigeix en un article que "sobre todas las cosas, el Gobierno catalán y su policía deben aclarar a la sociedad qué medidas de protección de la población adoptaron después de tener conocimiento de la amenaza "?
Per què, Enric, El Periódico que tu dirigeixes, insinua que la Generalitat i els Mossos podien haver previngut l'atemptat de la Rambla, quan "the nota" que exhibiu queda clar que no aporta cap informació que permetés, segons cossos policials i experts, aquestes "medidas de protección" que reclama Mauri?
Per què, Enric, en el teu tour de glòria per diferents mitjans, dones diferents versions del per què dels errors formals de "the nota", que fan que fins i tot Julian Assange i Wikileaks posin en dubte la veracitat del document? Quina és la raó d'aquests errors, de totes les versions que has donat (transcripció d'una comunicació oral, canvis que es produeixen espontàniament en la desencriptació d'un arxiu -ja no és oral-, canvis produïts ens la manipulació del document...)?

Paper publishes highly suspect US intelligence document on ISIS attack in Barcelona ahead of Catalan referendum. https://t.co/Z5hHvVsreo pic.twitter.com/hBW05FTBIl

— WikiLeaks (@wikileaks) 31 d’agost de 2017

Per què, Enric, apuntes directament (i només) als Mossos i parles de la CIA, quan en "the nota" que teniu és una comunicació entre la NCTC (National CounterTerrorism Center, òrgan de coordinació internacional contra el terrorisme creat arran de l'11S), no la CIA, i el CITCO (Centro de Inteligencia contra el Terrorismo y el Crimen Organizado) espanyol, no els Mossos? I per què mantens en els titulars del teu diari la CIA, quan queda clar que no és la CIA, tal com va negar que fos des de Mossos i la Generalitat?

EXCLUSIVA: @ELPERIÓDICO reproduce la alerta de atentado en la Rambla que la CIA envió a los Mossos el 25 de mayo. https://t.co/Uo01lzuSk9

— Enric Hernàndez (@Enric_Hernandez) 30 d’agost de 2017

Per què, Enric, quan publiques "the nota" sencera, hi ha errors formals subsanats, però d'altres que no, i continues sense posar en dubte la veracitat del document?
Per què, Enric, no t'estranya que la NCTC (no la CIA) enviï una comunicació al CITCO espanyol, el 21 d'agost, quatre dies després de l'atemptat, amb la informació que van passar pretesament als Mossos? I si "the nota", és una comunicació dels americans al CITCO espanyol, serà que el document te'l passen des del mateix CITCO? No recordes el teu diari maldant les clavegueres de l'Estat i la polícia patriòtica? No dubtes ni un segon, ara?
Per què, Enric, mantens el conflicte vers els Mossos i la Generalitat, per un tema com és la negació de la teva EXCLUSIVA que la CIA va avisar els Mossos de l'atemptat, quan la teva informació documental demostra que la CIA no va avisar als Mossos, i que l'avís als Mossos de la data que dius tenia tant poc valor que la van descartar tots (TOTS!) els cossos de seguretat, i que a més l'avís no té a veure amb l'atemptat de Barcelona sofert, perquè el pla dels terroristes era atemptar amb bombes?
Per què, Enric, dones per bo un document sorgit del CITCO, dirigit per un dels capitostos policials implicats en l'Operació Catalunya i la Policia Patriòtica, José Luis Oliveras? Per què no dubtes en cap moment de la fiabilitat i de la bona voluntat d'aquesta informació?
Per què, Enric, els grans defensors de la teva creuada són la premsa de Madrid, avantguarda periodística contra el procés d'independència, amb notícies falsejades provinents de cossos de seguretat espanyols, com el cas dels diners de Trias a Andorra, que tu mateix vas condemnar?
Per què, Enric, participes activament amb la dèria d'uns sectors mediàtics i de poder de Madrid que només busquen el mal fer dels Mossos en l'atemptat, com ara aferrant-se a la tesi belga de l'Imam o bé la fins i tot l'histriònica notícia que el mosso que va abatre el terrorista era legionari?
Per què, Enric?

Carles Puigdemont, Saül Gordillo i Quico Sallés, temps de periodistes 2.0

A dia d'avui, el món comunicatiu, el 2.0, el d'internet però que interactua amb els diferents usuaris, és una realitat consolidada, que ja forma part de la quotidianitat nostra.
Però no fa tants anys de les diferents eines 2.0 com els blogs o el Twitter.
Hi va haver un boom blogaire a mitjans de la dècada anterior, amb l'aparició de nombrosos blogs. Fins i tot podríem parlar d'una bombolla blogaire, perquè tothom que volia ser present en la vessant pública, més o menys ostentosa, obria el(s) seu(s) blog(s), personals, professionals, polítics, corporatius, d'aficions,... de totes les temàtiques hagudes i per haver. Molts d'aquests blogs eren abandonats al cap d'un temps o comptaven amb una activitat molt irregular. Hi va haver una gran "mortaldat" de blogs, existeixen un munt d'espais a internet ocupats com a cementiri de blogs.
Jo en tinc varis, alguns de curta vida perquè eren sobre viatges concrets, un de polític centrat en l'activitat com a regidor de Torelló i un de personal, aquest. També he creat blogs per campanyes d'ERC Osona de diferents temàtiques i en diferents moments.
El món blogaire tenia tanta empenta a casa nostra que va aparèixer la comunitat de blogaires nacional, la Catosfera i amb ella diferents comunitats territorials, com ara l'Osonosfera,  amb un agregador de blogs comarcals i, en el seu moment, amb una agenda d'activitats molt interessant.
El Twitter, una eina de microblogging, de missatges curts (140 caràcters) va prendre el relleu als blogs. Un canvi substancial, el blog oferia la possibilitat de la reflexió extensa, el Twitter demana molta concreció i brevetat, a vegades massa, però en canvi permet la capacitat d'una major interactuació entre usuaris.
D'aquest món 2.0, ara han pres força tres noms propis del món del periodisme 2.0, de periodistes que es van i es mouen en aquest món, Quico Sallés, Saül Gordillo i Carles Puigdemont, tal revival catosfèric.

Carles Puigdemont
El nou president de la Generalitat, i fins fa uns dies alcalde de Girona, és periodista i un dels pioners del món 2.0, blogaire de primera fornada, així com també twittaire de primera fornada, dels autèntics que incorporen aquestes eines en la seva comunicació quotidiana, respectant l'essència relacional del món 2.0, d'una comunicació d'anada i tornada entre l'emissor i el receptor del primer missatge, intercanviant els papers a partir d'aquí i així fins que el diàleg arribi a la seva fi.
No és estrany pels que estem avesats al 2.0 d'identificar el Molt Honorable Carles Puigdemont com a KRLS, el seu alies a Internet.

Saül Gordillo
És el nou director de Catalunya Ràdio, blogaire nacional de Catalunya, com m'agrada dir a mi. En el seu moment va ser la punta de llança del blogarisme català, amb un blog de referència del 2.0 català, el seu (encara amb c) "Bloc sense fulls", on comentava l'actualitat, feia anàlisi política i a més comentava a la realitat i les novetats en la blogosfera catalana, va haver un moment que si volies ser reconegut com a blogaire el teu blog havia de ser referenciat al del Saül. Recordo el cas d'un amic blogaire nou, que em va demanar com ho podia fer perquè en Saül l'esmentés al seu...
En Saül, com a avantguarda 2.0 de Catalunya va impulsar blogs col.lectius com el Poliblocs, agregador (més que això) de blogs polítics, així com del domini .cat.
Amb l'evolució del 2.0, cap a la miniblogarització del Twitter, en Saül també s'hi va incorporar i n'ha estat un dels exponents més clars i autèntics.

Quico Sallés
El Quico és un bon amic meu, però qualsevol elogi no serà regalat. Ens vam conèixer quan ell treballava per la SER Osona i el Canal Taronja de la comarca, jo estava (i estic) a l'altra banda de la trinxera, com a polític. Però ens vam respectar i vam connectar a nivell personal. En Quico va fer el dels mitjans tradicionals de la televisió i la ràdio a la premsa electrònica, primer al pioner Osona.com de Miquel Macià, després a l'àmbit nacional de NacióDigital, també de Macià, i posteriorment a El Singular Digital (ara El Món), a El Nacional i, actualment, a l'edició digital de La Vanguardia.
En Quico després de moltes demandes populars va obrir un blog que el va deixar massa abandonat, però amb el Twitter, des de la seva autenticitat, s'ha consolidat amb un dels twittaires de referència al nostre país. L'autenticitat ha estat clau en la carrera de Sallés, és el que el va portar a l'èxit en tots els mitjans tradicional o digitals (ara ja serien tradicionals, oi?) i amb una trajectòria absolutament ascendent.

Foto capçalera: Acte de l'Osonosfera a Tavèrnoles, amb Enric Xicoy, Partal i Carles Puigdemont i Saül Gordillo (Foto de Carles Banús)

La voluntat d'un poble

Amb la frase del títol d'aquest article com a lema de campanya, Artur Mas i CiU es van presentar a les darreres eleccions catalanes. La reacció davant el cartell electoral de Mas, adornat amb el lema i amb un Mas tal Moisès obrint les aigües del Mar Roig, va ser de sorpresa plena d'escepticisme adornada amb somriure sorneguer.
Les formes messiàniques d'un guia del poble cap a la terra promesa eren poc creïbles per una formació política abonada a les tesis de la puta i la Ramoneta. Mesos enrere CDC i, sobretot la UDC de Duran i Lleida no havien assumit les tesis independentistes que van abraçar en les darreres eleccions després de la massiva i històrica manifestació de l'11 de Setembre de 2012, a Barcelona.
Artur Mas i el seu partit no han aconseguit crear confiança total amb la majoria social que ja hi ha a Catalunya a favor de la independència. Es va veure amb els resultats electorals, on els independentistes explícits van sumar 74 diputats, nombre que encara és més gran si s'hi sumen els diputats a favor del dret a decidir d'ICV-EUiA (13 diputats). I aquesta desconfiança no serà pels passos fets per Artur Mas (Declaració de Sobirania al Parlament, creació del Consell de la Transició Nacional, invitació a ingressar els impostos a l'Agència Tributària Catalana, acord amb ERC per fer un referèndum per la independència el 2014, etc), més aviat, la desconfiança ve per la trajectòria autonomista i d'afinitat als poders fàctics econòmics i unionistes (Godó, Fainé, etc) del passat i el soroll que provoquen les declaracions de dirigents de CDC i d'UDC, des de Duran i Lleida fins a Germà Gordó, ambdós tirant aigua al vi sobiranista.
Mas té un gran capital polític: és el president de Catalunya, fet que limita la capacitat d'actuació dels qui fan (o volen fer) trontollar-lo. Artur Mas hauria de tornar a mirar el cartell electoral de les eleccions, tot carrincló ell però molt explícit en el missatge: fer-se seva la voluntat del poble català de portar-lo a la llibertat nacional. La seva força i autoritat li han donat les urnes, la democràcia, i ha d'imposar la voluntat del poble per sobre els interessos d'un partit que veu que el país autonomista que els havia fet guanyar totes les eleccions està canviant. I ja sabem que tot canvi provoca temors als qui han gaudit dels favors de l'statu quo.
Si Mas interpreta que la voluntat del poble és una Catalunya independent (tal com mostra el Parlament) i no una Catalunya convergent (tal com mostra, també, el Parlament), llavors sí que serà capaç de conduir el seu poble. Però per això, ha de ser conscient que haurà d'imposar-se als qui avantposen els interessos de CDC i de UDC i haurà d'abandonar els càlculs partidistes, perquè si assoleix el seu objectiu d'un estat propi pels catalans, ja res serà el mateix, ni la política ni els partits.

Publicat a Nació Digital

El Conde de Godó llegeix Gramsci

Ramon Barnils (wiki) deia que Catalunya no serà independent fins que La Vanguardia no hi estigui a favor. De moment, l’ensenya del Grup Godó no està per la labor, ni el mateix grup en sí. Ara bé, els mitjans de comunicació del Grup Godó estan esdevenint un lobby de pressió i d’influència emergent i que somnia amb l’hegemonia i, en el camí de la cerca del somni, no escatima esforços.
Pels qui diuen que el Barça és més important que la Generalitat (exhonorable conseller inclòs), el Grup Godó té una estratègia clara per l’status quo socialculé, que no és res més que Sandro Rossell i el seu Barça es dediquin a guanyar títols i emprenyar poc l’oasi català, intercanviant el lema popular de “Més que un club” pel crematístic “la pela qatariana és la pela”. No és debades que l’arxienemic del sandrisme, l’histriònic Laporta, hagi rebut fins al carnet del Caprabo a les tribunes del Conde de Godó, amb un desplegament més eficaç que el de la Flota Invencible, car aquella es va enfonsar abans de tocar terra.
Pels qui encara creuen que la Generalitat és important per a les nostres vides quotidianes, el Conde de Godó també ens té preparades les seves legions de tertulians i editorials en defensa de l’executiu català, sigui el Puig que neteja la plaça de Catalunya amb porres o sigui el conseller de les mútues privades i les seves tisores. Si cal, fins i tot es dota del servei de guardaespatlles en forma de tertulians que assoten companys d’antena si s’atreveixen a contradir el conseller de les Mútues durant una entrevista (memorable Sanchis/Barbeta vs Galdón a Can Basté).
Però l’hegemonia no sols pot venir de la comunicació: necessita el capital (que no li deu faltar al Conde, com tampoc als seus amics) i el braç polític. Quan en Duran, l’home de Florentino Pérez a Madrid, diu que es retallarà TV3, a ningú no li estranya que Terribas apunti a interessos privats per desmantellar la joia de la corona de la normalització del català a casa nostra. L’ombra de Godó plana pels estudis de Sant Joan Despí.
Godó ha llegit Gramsci, i sap que el poder emana de l’hegemonia a l’hora de relatar la realitat, sigui al Barça, a la política o a l’ambulatori de Sant Guim de Lluçà. Si Gramsci (wiki) aixequés el cap...


PD: Aquest article va ser publicat a Nació Digital, podeu trobar els altres meus articles aquí o  en la pàgina al Facebook de la meva columna d'opinió a Nació Digital

Un altre fi d'etapa: 6 anys treballant pel país i els joves a la Secretaria de Joventut

En l'últim sospir del divendres passat, vaig tancar una etapa que segur que marca la meva existència, em van comunicar que acabava la meva responsabilitat a la Direcció General de Joventut, abans Secretaria (per això l'etiqueta).

Han estat sis anys, el primer terç del qual com a tècnic de Salut Jove i posteriorment com a responsable directiu com a Director de Programes i en l'últim terç com a responsable de la Secretaria de Joventut a la Catalunya Central.

Per mi ha estat un orgull haver pogut treballar pel meu país des del govern de la Generalitat, malgrat gairebé és políticament incorrecte pensar en positiu dels governs d'esquerres i catalanistes dels darrers 7 anys.

He viscut moments emocionants com els de la creació de l'Agència Catalana de la Joventut, al costat del Juli i els xavis, així com amb l'Eugeni. L'Agència és una eina, que ben utilitzada és molt bona eina per impulsar polítiques de joventut a casa nostra.

Com a Director de Programes, vaig poder impulsar línies polítiques clau pels nostres joves i la seva emancipació, com ara la creació del programa d'Emprenedoria, la cobertura nacional de les Xarxa de Borses d'Habitatge, la signatura de l'Acord de Mesures d'Ocupació Juvenil o la creació de les primeres Oficines Joves i el disseny del seu model: treball en xarxa i adaptable a cada territori, basat en la base d'una informació juvenil amb una xarxa àmplia per tot Catalunya.

En cultura sobresurt la consolidació d'una Sala d'Art Jove amb un model reconegut pel sector (amb premi inclòs), en suport amb els joves creadors. També s'han quedat als calaix alguns projectes dissenyats relacionats amb els bucs d'assaig, per exemple, o en la creació d'un servei d'assessorament i orientació escola - treball. La crisi ha fet estralls amb els pressupostos, i només a cultura...

També és positiu el fet de consolidar-se de programes com el de promoció de la salut jove, d'interculturalitat (vídeo), de participació i de cooperació.

En relacions internacionals també he pogut treballar amb acords amb el Quebec, Flandes o Uruguai.

Tampoc és ignorable la feina feta en negociacions amb altres departaments i altres institucions, tot un món de sigles polítiques i dinàmiques pròpies, locals i sectorials.

En quan a la feina feta a la Catalunya Central, m'ha deixat un molt bon sabor de boca sobretot el que s'ha fet al Berguedà, amb la creació d'una borsa d'habitatge comarcal i la creació de la figura del tècnic compartit, que està suposant un revulsiu per diferents municipis.

Aquesta figura també s'ha creat al Bages i al Bisaura, a més de consolidar el de l'Anoia.

I a Osona, en podem destacar al creació d'una Oficina Jove (vídeo), amb seu a Vic i amb una xarxa de complicitats nombroses, amb més de 20 punts d'informació i 3 borses jove d'habitatge. Ara cal consolidar-la.

I si em permeteu, estic especialment orgullós del conveni signat amb la UVic.

Han estat anys d'acció política des del govern del meu país, temps de creixement personal i d'aprenentatge permanent, gràcies als bons i als mals moments, on he pogut treballar i conviure amb molta gent que tots m'han aportat alguna cosa, normalment bona.

Tampoc puc, ni vull, ignorar la feina feta per tot l'equip de la Secretaria com l'aprovació de la Llei de Polítiques de Joventut, la redacció de les bases del nou Pla Nacional de Joventut o el tomb social del Carnet Jove i de la Xarxa d'Albergs.

Estic content de la feina feta i orgullós d'haver servit el país i la seva gent. I això ningú m'ho prendrà.

Tots els apunts sobre la Secretaria de Joventut i sobre joves, en aquest bloc.

PS: en la retina de la memòria també hi romandrà l'haver donat el premi Joventut del Sona 9 als Manel, haver conegut Gaspart Espuña, haver-nos autotitllat de gilipolles Marco Marchionni i un servidor, haver estat entrevistat al programa del Basté, haver acompanyat al Juli a la compareixença al Parlament, l'esmorzar 2.0 amb autèntics cracks, la brillant conferència del Carnet Jove Europeu que es va fer a Barcelona, constatar que Romania té dues agències de joventut (sic) in situ, el dia que van elegir Xavier Castellana membre del buró del Carnet Jove Europeu, la Setmana de la Joventut a Manresa i escoltar el final d'un partit del Barça amb la ràdio del cotxe oficial del Secretari, amb les portes obertes i rodejat de joves, hereus i pubilles a Seva.

Què es deia ara fa 4 anys a E-noticies?

Per casualitat, buscant la fotografia d'ahir al bloc, vaig anar a parar a una pàgina antiga de l'E-notícies, un espècie de reality show polític, groc groc, que tothom diu que no llegeix, però que tothom sempre sap el que hi ha.
Curiosament vaig anar a para a una pàgina on hi havia informació de tot just després de les eleccions del 2006, on, després d'una agressiva campanya de CiU per aconseguir tenir més vots que els partits d'esquerres catalans, es va reeditar el pacte entre les forces progressistes.
Rellegir aquella informació fa que hi trobis autèntiques perles com les de Felip Puig tractant el tripartit de "berenar de negritos" (literalment) o bé que la d'un Oriol Pujol trascendental que acaba un article dient: "Ni en Pujol va fer sol el País, ni el nou tripartit sol se'l podrà carregar".
També hi trobem informacions que esquitxen a CiU de casos de corrupció, el cas Pallerols, o bé que Duran i Lleida raja de Madí, així com del responsable d'Exteriors: Carod; el Departament de Cultura no tenia un nom clar, l'apropament de del PP a CiU o bé el líder del nou partit parlamentari, Ciutadans, que es posa com a objectiu l'ajuntament de Barcelona. Ah! i en Sostres tractava de subnormals als catalans.
Quatre anys després, CDC i UDC pugnen i negocien pel nombre de Conselleries i es reparteixen el càrrec de President de la Generalitat per un i el de President(a) del Parlament per l'altre. El tresorer de CDC, Osàcar, esquitxat pel cas Palau, dimiteix; Madí es retira amb tots els honors després d'una victòria sense DVD, exteriors ho portarà Duran i Lleida des de Madrid, encara no se sap qui serà el conseller de Cultura ni quin perfil ha de tenir, el PP festeja a CiU, apuntant a la Moncloa, i el nou partit parlamentari, SCI, es posa com objectiu l'ajuntament de Barcelona. Ah! i en Sostres mostra les seves tendències sexuals cap a les adolescents.
Com va escriure el Pujol (Oriol): El tripartit no s'ha carregat el país, segueix bastant igual a nivell polític (i del Sostres).

PS: No sé si la imatge continuarà essent vigent...

Bons de deute públic, una eina utilitzada també per Jordi Pujol

La Generalitat ha emès bons per a ciutadans per fer front a la complicada situació que tots plegats vivim.
Els genets de l'apocalipsi del "quan pitjor, millor" ja han començat a trotar i a fer-se acompanyar de les trompetes del fatal destí.
Emetre bons de deute públic és un recurs financer dels estats, sembla que la Generalitat no ho ha de poder fer ni en la pitjor crisi des de fa moltes dècades. Segurament sense el dèficit fiscal la cosa no estaria tant malament.
Fins i tot CiU, que ara s'apunta al concert econòmic (benvingut, però una mica tard, que ara toca el dret a decidir!), sap que els problemes financers de la Generalitat és una qüestió estructural, no qüestió d'un govern.
Us deixo dos enllaços interessants als respecte, un del conseller Huguet i un altre de Pere Aragonès, que contextualitza històricament l'emissió de bons a Catalunya, amb època Pujol inclosa.
Bloc de Josep Huguet: Bons de la Generalitat
Bloc de Pere Aragonès: L'emissió de bons del govern de Catalunya: 1941, 1920, 1933, 1934, 1936, 1985, 1986 i 2010
La Vanguardia: El Govern venderá bonos a particulares a 1000€
La Vanguardia: El gobierno de Pujol recurrió a los bonos porque no llegaba a pagar las nóminas

Vídeopost: L'Oficina Jove d'Osona ja és una realitat (el9TV)

El passat dissabte, vam inaugurar, a la Farinera de Vic, la primera oficina jove de la Catalunya Central, la d'Osona, que alhora és la tretzena de Catalunya, inserida en la Xarxa Nacional per l'Emancipació Juvenil.
Aquest equipament és una aposta de la Secretaria de Joventut per reformular els serveis d'informació juvenil (que no substituir-los) i que implícitament porta a una manera de treballar en xarxa amb els diferents recursos que hi ha a la comarca.
Osona és rica en serveis a la joventut, hi tenim les borses joves d'habitatge de Manlleu, la Mancomunitat la Plana i Vic, així com 22 Punts d'Informació Juvenil i diferents tècnics, com per exemple els mancomunats de la Mancomunitat, del Lluçanès i del Bisaura, a més de tècnics de salut que treballen la prevenció a Vic, Manlleu i Torelló.
L'Oficina Jove ha de facilitar fer les coses encara millor, tot sigui pels 27.000 joves d'Osona.
Per la part que em toca, com a responsable de la Secretaria de Joventut a la Catalunya Central, estic ben conent d'haver aconseguit tirar endavant aquesta oficina que suposa l'acord de tres institucions diferents, amb la presència de tres partits polítics diferents (fins i tot per més inri un servidor està a l'oposició al Consell Comarcal). Per sort, la lleialtat institucional s'ha acabat imposant.
També cal dir que Esquerra compleix també amb els joves!, l'Oficina Jove era un dels compromissos d'Esquerra Osona en les darreres eleccions, a proposta de les JERC Osona.
La inauguració va comptar amb la participació del Secretari de Joventut, Eugeni Villalbí (bloc), i el Director de l'Agència Catalana de la Joventut, el Juli Fernàndez (bloc).

El9nou.cat: Inauguren a Vic l'Oficina Jove d'Osona destinada als 27.000 joves de la comarca

Polítiques de joventut al Berguedà, un salt qualitatiu

La setmana passada vaig ser a Gironella, en un dia de presentacions i inauguracions molt importants per la comarca del Berguedà.
Quan fem balanç d'aquesta legislatura, l'equip de la Secretaria de Joventut podem estar orgullosos de la feina feta amb el Berguedà. La veritat és que el treball desenvolupat amb aquesta comarca ha estat molt positiva a nivell polític i personal.
Els resultats han estat bons, però sense un bon treball entre tots no haurien estat possibles. Podem dir que entre ajuntaments, Consell Comarcal i Secretaria de Joventut hem aconseguit fer un salt endavant en les polítiques de joventut.
La comarca acabarà la legislatura amb una borsa jove d'habitatge d'àmbit comarcal, la creació de la figura d'un dinamitzador compartit (per Gironella, Puig-reig, Avià i Guardiola de Berguedà) a més de l'obertura de dos equipaments juvenils destinats a la informació juvenil, un a Berga i l'altre a Gironella.
Encara queda molt per fer, però l'avenç de les polítiques de joventut al Berguedà són importants.

DBerguedà.cat: Avià, Gironella, Guardiola i Puig-reig comparteixen dinamitzador de joventut
Berga Actual: La Secretaria de Joventut i el Consell Comarcal del Berguedà presenten el programa Dinamitzador Compartit del Berguedà
Foto: DBerguedà.cat

Esquerra Compleix!

Ahir vam presentar la campanya comarcal Esquerra Compleix.
Aquesta campanya té l'objectiu de travessar el soroll que vol amagar la feina feta per l'independentisme que ha estat governant aquest país.
Els republicans d'Osona passarem balanç dels compromisos adquirits en les darreres eleccions, tant a nivell comarcal (els famosos 13 Punts d'Esquerra per Osona) com a nivell nacional.
La campanya té una dimensió interna (fer arribar la informació de la feina feta a la nostra gent) i una altra de cara a la ciutadania. Podríem dir que aquesta part ja va començar amb la conferència del Conseller Ausàs durant la setmana de la República que vam organitza Esquerra Osona.
Volem posar en valor la feina feta, perquè n'estem orgullosos.
Volem passar balanç del què hem aconseguit, però també del què no (i el per què), perquè volem ser transparent.
Volem lluitar contra la desafecció política del "tots són iguals", perquè això només interessa a l'immobilisme social i nacional.

Facebook d'Esquerra Compleix
Bloc d'Esquerra Compleix
Osona.com: ERC diu que «compleix»
Vilaweb: ERC presenta a Vic la campanya Esquerra Compleix
Ràdio Ona: Es presenta a Vic la campanya Esquerra Compleix

Homenatge a les víctimes del conflicte: orgull i absències

El dissabte vaig estar orgullós de ser d'Esquerra Republicana de Catalunya i de formar part d'un projecte com el del govern de progrés de Catalunya.
Sí, en uns moments d'acorralament per part de l'opinió publicada d'aquestes dues opcions, és un gaudi poder assistir a l'homenatge a les víctimes d'Osona de la repressió franquista que es va fer al MIT de Manlleu.
Em vaig sentir orgullós que el govern del que en formo part hagi tirat endavant iniciatives a favor de la memòria històrica de les víctimes del franquisme com l'acte del dissabte.
Òbviament que en la guerra hi van haver abusos en ambdós bàndols, tampoc ara aquí faré una comparativa quantitativa ni qualitativa, només diré que les víctimes en la reraguàrdia de la zona republicana van tenir la seva rehabilitació (els màrtirs i los caídos) i es van recordar durant els anys de la dictadura de Franco. La transició amenaçava en comportar el pacte del silenci, un silenci injust per les víctimes davant l'autoritarisme feixista del general.
I orgullós em vaig sentir de compartir formació política amb l'alcalde de Manlleu, Pere Prat, que va acceptar acollir l'acte i ser-hi present. L'alcalde de Vic no ho va voler fer.
Va ser un moment molt dur veure l'homenatjat de Vic que era l'únic que no rebia el reconeixament per part del seu alcalde...
La Generalitat, a Manlleu i amb Pere Prat al capdavant, va fer justícia i jo me'n sento orgullós.
Apunts sobre la memòria històrica

Ernest Maragall: entre la venjança i les 100 famíles

Hi ha una teoria que diu que a Catalunya històricament han manat 100 famílies, que en la història contemporània s'han situat en els partits dominants, llegim CiU i PSC.

Parlem de gent de Barcelona i de tradició familiar burgesa.

És el que en podríem dir classes dominants del país, en termes clàssics.

Un dels grans impactes psicològics de l'accés al govern del primer tripartit, va ser l'accés al poder de subalterns com ara els de comarques o l'àrea metropolitana. Amb el segon tripartit, amb Montilla al davant, substituint a Maragall, aquesta situació encara s'accentua.

L'estat polític natural per aquesta classe dominant és la sociovergència, implícita (pactes socials i econòmics) o explícita (encara mai editada) amb un govern liderat per CiU i acompanyat pel PSC de Sant Gervasi.

Aquest PSC de Sant Gervasi és el de Maragall i Castells, al que alguns anomenen sector catalanista. Potser és millor dir-ne sector sociovergent.

Segurament el moviment radical en dos passos (conferència i article)en el taulell d'escacs de la política catalana protagonitzat per Maragall (Ernest, wiki) és una barreja entre la venjança (servida freda) per la decapitació del seu germà al front del PSC i un moviment per tallar les ales a un futur govern de subalterns de comarques i de l'àrea metropolitana i on el PSC pactés amb CiU. I això no seria possible amb Montilla (ni amb els montilles) al davant dels socialistes, però sí amb un Castells.

La fórmula de govern tripartit d'esquerres pot agradar o no, però suposa fer trontollar les estructures psicològiques del país amb l'entrada de sectors no dominants (social, econòmic i territorialment) al govern, i a alguns això no li agrada gens i els fatiga.

Web del col.lectiu Els altres andalusos: El final de les cent famílies?
Ernest Maragall: PSC y Catalunya (l'article d'opinó)
La Vanguardia: Ernest Maragall ve a Catalunya "fatigada" del tripartit y cree que no sumará en las próximas elecciones
Avui: José Zaragoza: "Quan tens responsabilitat de govern i veus que has comès un error, cal rectificar"

El Periódico: El PSC tanca en públic la crisi i obre el pols entre bastidors

Nació Digital: Carme Capdevila: «El tripartit no ha sabut comunicar-se amb la gent»
PDF amb la conferència del Conseller Maragall (a través de Vilaweb)

Vegueries, fent país

El govern de la Generalitat ha fet un pas endavant en construir estructures pròpies del país, és a dir de construcció nacional.

Una de les anormalitats nacionals eren les províncies, estructura nacional espanyola i d'esperit centralista. Avui, el govern ha aprovat el projecte de llei de les vegueries que ha de ser l'arquitectura institucional d'organització territorial de Catalunya.

Aquest projecte de llei ha costat, però la tossuderia d'Esquerra (del conseller Ausàs i de Puigcercós) ha fet que es desencalli.

També és de destacar que el plantejament es fa amb un full de ruta que explica com es desplegarà la llei i com es passarà de les quatre provincias a les vegueries. Serà en tres fases. Podeu llegir la informació del projecte de llei a la web de la Generalitat.

En el projecte de llei no es parla de capitalitats, aquestes s'hauran d'escollir en el mateix territori, en el Consell de Vegueria (wiki de vegueria). Una bona decisió en un context on la capitalitat física queda diluïda en la societat en xarxa i que l'emocionalitat guanya la partida en aquest aspecte. Una partida en un país amb ADN cantonalista.

Em sobta, però, que els que tenien de lema "fer país", quan ara s'aprova un projecte de llei que fa país la menystenen i s'amaguen en la no prioritat davant la crisi. "Això no toca", diuen ara. Aquesta llei preveu la no duplicació d'administracions i suposarà una racionalització de les estructures territorials.

Em sona com els arguments espanyolistes davant iniciatives a l'entorn de la llengua, per exemple. CiU queda descol.locada quan s'evidencia que el govern fa país, que el govern on hi és ERC, però no CiU, fa país. També sorpren el nas arrufat convergent davant una llengua nacionalment avançada com la de cinema...

El9Nou.cat: La llei de vegueries finalment deixa per a més endavant la capitalitat de la Catalunya Central

La Vanguardia: El síndic d'Aran no descarta reclamar la independencia

Avui: CiU demana la retirada de la llei de vegueries

Avui: Puigcercós reclama als partits que no alenteixin la tramitació parlamentària de les vegueries

Conseller Huguet, redibuixant Catalunya pel segle XXI

Ahir el Conseller Huguet (bloc), un dels consellers més brillants que ha tingut i té la Generalitat de Catalunya, va fer una conferència també brillant sobre Catalunya i el seu futur. Es podria resumir amb un neo-Toressibagisme: Catalunya serà innovadora o no serà.
Huguet fa un anàlisi marxià (que no marxista) de la realitat on el fet d'existir o no com a realitat en el món local es basa en la capacitat de tenir un paper en l'àmbit econòmic.
A manca de recursos energètics o naturals, Catalunya ha de tirar de l'únic recurs que té: l'humà. Amb estadístiques a la mà, som una gran potència europea i en l'àrea del Mediterrani, més.
Per Huguet, la innovació i la recerca han d'insuflar l'energia necessària perquè Catalunya tingui un paper en el món global, amb uns afegitons importants: entint en compte que s'és global des de la glocalitat (global des del local) i que tenim la responsabilitat (humana) d'aportar un valor afegit pel bé comú. Comú des d'un punt de vista global.
Per Huguet, s'ha d'omplir d'ànima l'economia. Una ànima que ens ha de portar uns valors de respecte al medi (en què vivim i de què vivim). Això és una pugna pura i dura cap als conservadors que tendeixen a l'èxit curterminista.
Catalunya s'ha de redibuixar i ara és el moment per poder ser actors principals en el segle XXI.
Ara bé, no podem oblidar que tenim un gran obstacle, l'Espanya immobilista.

Unitat per a què?

Sembla que el concepte que s'està consolidant davant la més que possible retallada de l'Estatut aprovat en referèndum pel poble català, per part del Tribunal Constitucional espanyol, és unitat.
Unitat política, unitat social... però unitat, per a què?
Es demana unitat des de l'editorial de diaris catalans, es demana unitat des de la societat civil, es demana unitat des dels partits polítics. Però, repeteixo, unitat per a què?
Si el TC retalla la dimensió nacional de l'estatut (perquè la sobirania fiscal ja se la van carregar CiU, PSC i ICV) com ha de ser la resposta unitària? Direm que no reconeixem la sentència del TC? Farem una resposta unitària que els catalans no reconeixem l'ordre constitucional espanyol?
I si és així, direm unitàriament que no acceptem el TC? que volem una nova constitució? I si volem i demanem (unitàriament) una nova constitució espanyola com ho farem perquè es sumin a la unitat catalana el PSOE i el PP?
¿O serem capaços de fer una resposta unitària que digui que som una nació i que tenim dret al nostre desenvolupament nacional i de benestar, i que si la Constitució espanyola no ens ho permet i les forces espanyoles majoritàries a les Corts espanyoles tampoc, doncs que haurem de decidir si marxem o no d'Espanya?
Unitat per a què? per continuar en aquest bucle constitucional espanyol? o per fer valdre la nostra realitat nacional i exercir un dret nacional bàsic com el dret a decidir?

Nació Digital: Montilla recuper Webber (Quico Sallés)
Nació Digital: Castells avisa: «No podem continuar així amb Espanya»
El Periódico: Montilla prepara una resposta social unitària a la sentència de l'Estatut
La Vanguardia: Montilla impulsa una respuesta "unitaria" de la sociedad catalana si el TC recorta el Estatut
La Vanguardia: Castells aboga por replantear las relaciones con España sea cual sea la sentencia del Constitucional
El País: El problema español

De vegueries i capitals. De fets i de paraules

El govern de la Generalitat, després de 28 anys d'autonomia, es decidiex de tirar endavant la reestrucutració territorial sota paràmetres nacionals propis de Catalunya.

La Vegueria serà l'element central de descentralització.

El Departament de Governació ha redactat un avantprojecte de llei on estableix que hi haurà 7 vegueries i que les capitals les establirà el consell de vegueria.

Fa unes setmanes, Josep Comajoan escrivia en el article a El9Nou (aquest cop, però, no l'ha penjat al seu bloc) que un servidor, en tant que responsable de la Catalunya Central, i Josep Maria Freixanet, en tant que diputat, havíem parlat de cocapitalitat a la Catalunya Central (Vic - Manresa), però que el projecte de llei parlava de capitalitat uninominal per Manresa. Ens va reclamar fets i no paraules.

Al final, tal com s'ha vist, l'avantprojecte de llei no parla de capitalitats preestablertes i sembla, segons versió de Regió 7, que el que va arribar a les mans d'alguns mitjans era un document de treball que en cap cas era el definitiu. Com s'ha vist.

Quan hom parla en nom del partit o com a membre del govern, si es mulla en temes tant delicats com la capitalitat de la Catalunya Central, és perquè hi ha hagut xup-xup abans de manifestar-se. I sense fer soroll, també hi ha hagut contactes de diferents persones d'ERC d'Osona amb la Conselleria.

Fer demagògia en aquest tema és pa per avui i gana per demà. Una mica com els partits que donaven suport a l'Alt Ter i ja hem vist tot plegat com ha acabat i com s'han comportat aquells partits.

Entrevista meva on parlo de la cocapitalitat

Avui: El govern ultima una llei de vegueries que serà de mínims

Volemdecidir.cat!

Hi ha novetats a la xarxa respecte a la Secretaria de Joventut de la Generalitat de Catalunya, que és per on em moc actualment.

Amb nom prou suggerent, www.volemdecidir.cat, es posa a l'abast dels joves catalans un portal on informar-se i participar en l'elaboració del nou Pla Nacional de Joventut (PNJCAT 2010-2020).

En aquest portal es pot fer un seguiment de l'elaboració del PNJCAT, es pot trobar informació sobre què és el PNJCAT i què són les polítiques de joventut. A més hi ha una enquesta, que si ets jove hi pots dir la teva.

A més del portal, també hi ha facebook del PNJCAT, que hi podeu accedir clicant aquí.

I també hi ha un canal Youtube del PNJCAT, cliqueu aquí hi podreu veure els vídeos.

Per altra banda, el director general de l'Agència Catalana de Joventut, el Julià Fernàndez, ha obert un bloc. L'anirem seguint, en Juli sempre té coses interessants a dir.

El seu bloc és julifernandezolivares.blogspot.com.

Homenatge a Lluís Companys

La cultura popular, via d'integració (que no li agrada a Susana Quadrado)

Ahir vàrem presentar a Vic el programa "Tots som una colla", que impulsem la Generalitat amb la Federació de Colles Castelleres de Catalunya. A Osona es treballa amb els Sagals (wiki i web).

Aquest programa és una línia de treball d'actuació en les polítiques per cohesionar una societat que compte amb prop del 17% de persones que hi viuen que són immigrades (i en el cas de la població jove sobrepassem el 25%).

Totes les identitats i cultures s'han de respectar, però per tenir una societat cohesionada i inclusiva ha de tenir un nucli comú, un punt de trobada. I a casa nostra ha de ser la catalanitat.

Catalunya es caracteritza per tenir un teixit associatiu molt ric i que fa un paper cohesionador a través d'uns valors cívics, solidaris i de país molt important.

I, per altra banda, Catalunya compte amb una cultura popular molt potent i que està absolutament establerta amb una gran capacitat d'assimilar els canvis d'una societat i un món en moviment. Tot això fa que la cultura catalana sigui viva.

Que una via del treball de la integració de les persones immigrades sigui a través del teixit associatiu i la cultura popular és una molt bona notícia, primer perquè les persones immigrades poden trobar un encaix amb el país important i per l'altre perquè la cultura popular i elteixit associatiu podrà assimilar les aportacions de les cosmovisions dels nou vinguts.

Ara bé, a La Vanguardia, Susana Quadrado ha escrit un article en contra d'aquest programa, per superficial (i barretinaire, suposo jo). Sembla que a Quadrado, que demana invertir en els barris on hi ha immigrants, li manca informació. I per escriure a La Vanguardia no s'haurien de fer articles superficials com els de Quadrado, que resumeix totes les polítiques en immigració a "Tots som una colla", obviant la Llei de Pla de Barris, per exemple, un model per a governs europeus.

A més, Quadrado ignora la necessitat d'acomodar els immigrats en la societat. I com he dit abans, fer-ho a través de la cultura popular i del teixit associatiu suma a ambdues parts: la part acollidora i la part acollida.

Osona.com: Els Sagals d'Osona participen en un projecte d'integració de nouvinguts

La Vanguardia: Sulayman, el casteller

Foto: Adrià Costa (www.osona.com)

Acord per l'Ocupació Juvenil, un dia important

Foto: Les conselleres Capdevila i Serna, amb membres de Treball i Joventut i els agents socials i del CNJC

Avui és un dels dies més importants de la meva vida política institucional. El president del meu país, acompanyat de la Conseller d'Acció Social, Carme Capdevila (

bloc), i la de Treball, signarà l'Acord de Mesures per l'Ocupació Juvenil, que compte amb un pressupost de prop de 200 milions d'euros i té 68 mesures, en l'àmbit de l'ocupació, la qualitat de l'ocupació, l'emprenedoria, la inclusió, la conciliació i la formació i que cobreix el període 2009-2012.

És important personalment perquè he participat en les negociacions, en nom de la Secretaria de Joventut, del procés de l'acord, que s'ha fet coliderat entre la Secretaria de Joventut i el Departament de Treball, amb Avalot, Acció Jove, PIMEC, Foment del Treball Nacional i el Consell Nacional de la Joventut.

I és important per la magnitud de tot plegat, un bon acord, una bona feina feta entre tots.

Han estat moltes reunions que han donat com a resultat aquest document, que segueix la voluntat del Secretari de Joventut, l'Eugeni Villalbí, d'aprofundir en les polítiques socials que permetin l'emancipació dels joves. Una aposta de l'Eugeni, de la Secretaria i el DASC i de les JERC. No era gratuït que estigués en l'acord del Govern d'Entesa

A més, també cal tenir en compte que la crisi econòmica va esclatar en la seva virulència enmig de les negociacions, el que va comportar que passéssim del paradigma central de la qualitat de l'ocupació al de les polítiques d'ocupació.

Des d'aquí m'agradaria reconèixer la feina feta pels tècnics David Fernàndez i Lluís Martínez, de l'Agència Catalana de la Joventut i de la voluntat política per tirar-ho endavant del Secretari de Joventut, l'Eugeni Villalbí, i del Julià Fernàndez, Director de l'Agència Catalana de la Joventut.

Després de la signatura tocarà implementar les actuacions plasmades en l'Acord i treballar per millorar l'ocupació juvenil, quantitativament però també qualitativament.

Bloc de la Consellera Capdevila: Creem feina pels joves

Jove.cat: S'aproven 68 mesures per millorar el futur laboral dels joves

Acord de mesures per a l'ocupació juvenil a Catalunya (2009-2012)