Abandonar un somni personal per albirar l’èxit col·lectiu

Quan em vaig establir a Torelló el dia de Carnaval de 1992, no m’imaginava que al cap d’onze anys, al 2003 faria un pas endavant que ha condicionat la meva vida fins a dia d’avui, acceptar ser el candidat a l’alcaldia de Torelló per ERC. No era una decisió que preveia un camí de roses, ja que llavors ERC tenia menys de 500 vots i un regidor i era el darrer partit a l’ajuntament d’un total de cinc, pel camí s’havia quedat el PP.

Tenia un punt de romanticisme, perquè la política o hi poses una mica de romanticisme o es converteix en burocràcia administrativa. Aquelles papallones abans d’un Ple Municipal, encara no han desaparegut

Durant aquests anys he compartit camí amb moltes persones i n’he conegudes encara més, majoritàriament per bé, però també per mal. Així és la vida. També he viscut experiències inolvidables, com ara l’octubre republicà del 2017 a Torelló, el meu pas per les regidories de Comerç i de Seguretat Ciutadana (mai m’ho hauria imaginat), les assemblees de barri, les primeres Nit de Botigues, el Carnaval des del centre de comandament a la Policia Local, els debats amb Miquel Franch, jornades memorables amb PxC titllant-me de «Àngel caigut i déu mitològic» (sic) o quan van treure cartells a favor d’un seu militant que va ser denunciat per pixar en una façana, el dia que em van denunciar a la Delegada del Gobierno Llanos de Luna, els insults taurins en fòrums sudamericans després de presentar una moció antitaurina, el Ple de les consultes populars quan Torelló va ser l’únic ajuntament d’Osona que no hi va donar suport, la nit prèvia al 9N, tallar vies del tren per salvar l’estació, i algunes de dures, com el dolor del Santi, el dia que vaig anar visitar un veí que se li havia cremat el pis, els amos d’un local a on hi havien entrat a robar o acompanyar els veïns quan les grans pluges.

Avui anuncio que poso punt i final a aquesta etapa que ha suposat liderar, a l’ajuntament de Torelló, unes històriques sigles del nostre país com són les d’ERC i des del 2011 sumant-hi els amics i amigues de Junts per Torelló.

Puc dir, també, que poso punt i final al somni de poder fer d’alcalde del meu poble, Torelló, perquè aquest ha estat el més alt i excels objectiu polític que he buscat des que vaig entrar en la política activa. Recordo perfectament la remor que es preguntaven què volia aquell nano de Manlleu presentant-se per ERC, que segur que volia ser diputat. O quan un alcalde em va venir a veure al meu despatx de l’Agència Catalana de Joventut allà al 2008 o 2009 i em va dir que ja no tornaria més a la política de Torelló, que ja havia fet el salt. Curiosament va dir «tornaria» quan mai he abandonat l’ajuntament. Per mi, la política local ha estat sempre per davant. Amb vocació de servei públic al meu poble i als meus veïns i veïnes.

Paradoxalment, faig un pas enrere per cedir el lideratge d’ERC-Junts per Torelló, quan mantinc intactes la màxima il.lusió i les ganes de continuar implicat en la política local. Però Torelló es troba en un moment clau en la seva història, l’estancament en què es troba l’ajuntament els darrers quatre anys ha comportat conseqüències pel poble i els seus veïns, trencant-se consensos i el què és més important, confiances de la ciutadania vers la seva institució pròpia, l’ajuntament.

A Torelló, cal un canvi, ja no només per millorar, sinó per necessitat, i aquest canvi només el pot liderar ERC-Junts per Torelló.

Ara fa quatre anys, molta gent tenia el convenciment que ERC-Junts per Torelló podia sacsejar la política torellonenca i liderar una majoria alternativa. Malgrat pujar de vots i superar la barrera dels 1.000 vots i esdevenir la segona força, ens vam estancar en els tres regidors, per quatre vots. Però no podem ofuscar-nos en els quatre vots que ens van faltar per aconseguir el quart regidor, perquè el problema real va ser que gairebé el 50% dels torellonencs es van quedar a casa el dia de les eleccions. I aquí hi ha el quid de la qüestió.

Si volem aconseguir el canvi que necessita el nostre poble, cal motivar a la gent perquè vagi, com a mínim, a votar. Com vaig dir als meus companys d’ERC en la darrera assemblea, ens hem d’obrir encara més i hem de construir una candidatura de poble. I el primer pas per fer-ho possible és fent jo un pas enrere.

A vegades hom ha d’abandonar els somnis personals per aconseguir els èxits col·lectius, i ara és un d’aquells moments.

El meu compromís polític amb Torelló resta intacte i tindré el paper que les meves companyes i companys decideixin, això sí, amb nous lideratges.

Un agraïment a tots aquells que m’heu acompanyat en aquest camí entre ells al Lluís, el Xevi i la Berta, els que m’heu ajudat, els que m’heu criticat des del respecte, sempre amb ànim de millorar.

I un agraïment especial a la meva família, la meva companya Xènia i filles, Isona i Gal·la, per suportar les meves absències i als meus pares per haver aguantat amb naturalitat una exposició pública del seu fill, que a vegades es tradueix amb fets i paraules desagradables.

Les meves disculpes a qui s’hagi sentit decebut per la meva tasca com a cap de llista d’ERC-Junts per Torelló, però que sàpiga que sempre he actuat segons els principis del bé comú de Torelló i dels principis polítics de la democràcia popular, la igualtat i la llibertat nacional.

I als cínics, als intolerants i als qui fustiguen als més vulnerables, a aquests, cap disculpa i un plaer haver-los, com a mínim, incomodat.

Visca Torelló i Visca Catalunya Lliure!

... i el Ple de Torelló va rebutjar una moció a favor del referèndum

Torelló és un poble que s’ha mostrat majoritàriament independentista en les darreres eleccions i la seva representació en el plenari municipal s’hi mostra també aquesta majoria social a favor d’un Estat Català independent i a poder decidir democràticament. Així que va ser realment sorprenent que el Ple municipal tombés una moció que traslladava simplement els acords del Parlament (que en Junta de Portaveus, Romans –CiU o PDECAT- i Forcada –FEM- van dir que ignoraven) per un referèndum i l’inici d’un procés constituent.
Amb aquest article vull donar resposta a certes afirmacions que han fet tant CiU com Fem Torelló (FEM) per justificar el seu vot negatiu a la moció, que va fer insuficients els vots afirmatius d’ERC-JpT i la CUP.
CiU i FEM parlen d’una moció de l'AMI que no estava redactada ni en Junta de Portaveus ni quan es va fer el Ple, una moció que “seria molt similar a aquella” nostra. Per què no volíem esperar a la de l’AMI? Doncs perquè era perdre l'oportunitat que Torelló fes una demostració de compromís amb el procés independentista el mateix dia que el regidor Joan Coma s’havia declarat insubmís. Així ho vaig explicar al Ple.
És cert que ara la moció de l’AMI, similar a la nostra, no es podrà aprovar fins d’aquí un any? Cert, així ho disposa el Reglament Municipal de l’Ajuntament de Torelló: una moció que és rebutjada no es pot tornar a presentar, ni cap de similar, en un any. Ara bé, enlloc del reglament diu que no es pugui presentar una moció similar a una presentada i aprovada, com hauria estat el cas, si CiU i FEM haguessin permès l’aprovació de la moció. Ara podríem aprovar la de l’AMI, també.
És cert que la moció va incloure un punt que demanava “assumir l’encàrrec del Parlament” d’impulsar debats constituents, quan l’acord del Parlament sols “encoratja” als ajuntaments? Cert, però em sorprèn que a CiU i FEM els faci cosa votar a favor perquè l’acord digui “assumir” (que seria assumir l’encoratjament del Parlament a) l’impuls de debats constituents. Tanmateix, no en van dir res quan vam obrir la possibilitat de modificar-la en Junta de Portaveus.
És per partidisme que presentem la moció? Que només digui que no, no serveix per demostrar res. Però sí, si apunto que en Junta de Portaveus vaig obrir la moció a tots els grups a sumar-se a la moció i així hauria estat de tots els partits. Ni CiU ni FEM van mostrar-hi cap interès. I aquí és on rau el problema, amb el QUI presentava la proposta i no el QUÈ deia, el problema és que la moció l’havíem presentat nosaltres. Aquesta dèria amb posar-se de cul (amb perdó) a les propostes d’ERC-JpT per se es pot veure normal (o no) en el context de la política local, sobretot si el govern té majoria absoluta i decideix passar el rodet. Ara bé, arribar a aquest nivell de dogmatisme partidista contra ERC-JpT en una moció de país, demostra quin és la situació al Ple de Torelló, que en el cas de CiU, fent-ne seguidisme FEM, és el de passar de governar amb nosaltres a buscar-ne l’exclusió. I això, entre demòcrates, no és tolerable, ni l’exclusió de partits ni la de persones ni la d'entitats, pel simple fet que no combreguin amb qui mani.
Tant convergents com ex-socialistes han volgut justificar el que va ser en tota regla un “xantatge emocional” a ERC-JpT, en paraules del portaveu de la CUP, per tal que retiréssim una moció pel simple fet que la presentàvem nosaltres.
L’article signat per Vivet i Forcada aquí a El 9 Nou acabava dient “En aquest nostre cas, mai un no ha volgut dir tant que sí”, vaja, una retòrica que sembla la del PSOE del no es no i acaben fent president a Rajoy. Per molt que s’hi vulgui donar voltes, una moció no es tomba perquè es presenti, per què sigui rebutjada cal que una majoria hi voti No, i aquesta majoria hi va ser gràcies als vots que CiU i FEM van sumar als del PSC.

(Publicat a El 9 Nou)

In crescendo dels Comuns, de Lerroux a Cambó

Podríem dir que les eleccions espanyoles del desembre del 2015, van ser unes eleccions portades amb esportivitat entre les candidatures d’ERC, d’En Comú Podem (els Comuns) i Democràcia i Llibertat (CDC més Demòcrates i altres). La repetició d’aquestes eleccions, tal una segona volta, el 26J, les friccions entre la candidatura de Podemos a Catalunya, el Comuns, i els partits independentistes va anar guanyant en matèria de cos a cos. Bona part d’aquest escenari el va provocar Pablo Iglesias quan va despintar la línia roja que fins llavors havia estat el referèndum acordat sobre la independència de Catalunya, una argument que permetia als Comuns fer forat en electorat sobiranista a dreta i esquerra. Amb l’evaporació de la línia roja, els independentistes, sobretot ERC, van trobar una via d’entrada electoral en els Comuns, per recuperar possible fuita de votants a qui es veia (llavors) esdevenint segona força a Madrid i defensora d’un referèndum català.

En els debats es va veure que el pas endavant dels republicans incomodava a un Xavier Domènech més agre del que havíem conegut. I aquesta agror es va fer densa quan la nit electoral van situar a Podemos amb menys vots i encara per darrera del PSOE. El PP va millorar resultats i s’imposava arreu, excepte Catalunya i Euskadi. La refundació espanyola s’esfumava i s’evidenciava  que l’únic trencador amb l’status quo era la construcció d’una República Catalana independent.

Els Comuns, la mateixa nit electoral, van fer un viratge argumental, ja apuntaven a la Generalitat: “som l’alternativa de CDC a la Generalitat” (intentant reproduir el model de la Catalunya dual sociovergent d’antany). En debats de les primàries de Podemos a Catalunya ja es deia que per reformar Espanya calia guanyar a Catalunya (uns nous Bismarcks hispànics), alhora que es distanciaven del procés constituent de la República Catalana. Al Parlament, a més, CSQEP (la coalició ICV+Podemos) trencava amb les possibilitats que quedaven que participessin del procés constituent català.

I després d’aquest in crescendo, va arribar l’elecció de la Mesa del Congrés espanyol, quan via twitter Podemos i Ada Colau demanen el suport a CDC (la màfia!) i a ERC el seu vot a favor de la candidatura de Xavier Domènech. Bé, més aviat l’exigien. Una elecció avortada des del minut zero amb la declaració del PSOE que mai (MAI) votarien al candidat de Podemos a presidir la Mesa del Congrés.

Llavors, arriba la votació, Domènech queda tercer per darrera de Pastor (PP, amb suport de C’s) i Patxi López (PSOE, Lehendakari amb el suport del PP i gràcies a la il.legalització de l’esquerra abertzale), i per davant de Quico Homs. ERC es va abstenir. En segona votació, Pastor (amb el suport de C’s i 10 vots de més, que tot indica que se n’hi troben de CDC) s’imposa a López (amb el suport de Podemos), ERC es torna a abstenir.

I en aquest moment és quan comença un atac per terra, mar i aire dels Comuns contra el independentistes per no haver votat el Domènech i a ERC per no haver votat a Patxi López en segona volta. Un atac on surten fins i tot morts de l’accident ferroviari d’Angrois, per part d’un Raimundo Viejo amb olor a entrepà d’arengada lerrouxista, i fins i tot una cita del Noi del Sucre, usada per un diputat d’EUiA per dir que ERC és com la Lliga de Cambó (per no votar Patxi López del PSOE!!).

I això és el que tenim, uns Comuns que per acció sembla que estant virant més als sectors que s’oposen a la creació de la República Catalana, que no pas al bloc independentista/sobiranista. Ho hem vist amb les accions concretes al Parlament (oposició total a Junts pel Sí i ruptura amb la comissió del dret a decidir), a l’ajuntament (coalició amb un PSC, denostat –i humiliat- abans de les eleccions) i amb la gesticulació en massa contra ERC arran de la (simple) votació per presidir la Mesa del Congrés.

Els Comuns podien donar un suport clau pel procés constituent català, sembla però que prefereixen fer oposició autonomia i subordinar-se a l’estratègia de canviar Espanya. Em recorda a la Lliga de Cambó als 30.

Oriol Papell, el millor homenatge la victòria.

L'Oriol ens ha deixat, per sorpresa, i massa d'hora, als 31 anys. Li ha fallat el cor, l'òrgan del seu cos que sobresortia més d'ell, amb permís del seu riure, generosos i apassionats els dos.
Com diu el Dani Mallén, se n'ha anat un tio com cal.

Company de militància i sobretot de lluita, per les llibertats nacionals i per la justícia dels nostre poble. També vam compartir hores de riures compartits, onerosos, emfàtics, escandalosos. Crec que amb ell vaig passar les millors dues hores de l'Acampada Jove, parlant de política a través de l'humor i les seves imitacions fantàstiques! 

L'Oriol tenia el do de gents, la felicitat que traslladava als grups ens rejuntava. Felicitat i lluita, ambdós casos abrandats. També era valent, mostrant-se com era, com pensava i com vivia.

El record de la teva cara somrient, de mirada inquieta, ens reconfortarà en la teva enyorança.

Oriol Papell has marxat sense viure des de primera l'arribada al somni compartit amb tants d'altres patriotes. El millor homenatge serà la victòria. El dia que llancem al vent, lliure, la nostra ensenya victoriosa el record de molts serà per tu.

Una abraçada al teu marit, la família i a tots els companys de partit. 

Una campanya a l'alçada del moment històric

El 25N són unes eleccions formen part d'un moment històric del nostre país. Després del manifestació més gran mai vista a Barcelona, centenars de milers de catalans van unir-se pacíficament i cívicament sota el clam per la independència de Catalunya. De tots és sabut què ha anat passant des de la magnífica manifestació de l'11 de Setembre.
Ara, encarem unes eleccions, precipitades en el temps perquè amb prou feines s'havia arribat a la meitat de la legislatura, però, necessàries per obrir, si la ciutadania així ho vol, un procés d'emancipació nacional. Les condicions objectives hi són perquè trobem una Catalunya en crisi amb l'Estat Espanyol per l'economia, la llengua, la institució i la democràcia.
Per això cal ser clars i contundents en l'aposta per un estat català. I ERC ho serem. Però també cal escoltar el palpit de la ciutadania, que defuig les picabaralles partidistes per se; ara més que mai hi ha una demanada d'una campanya que defugi les travetes, els dits al ull i l'insult entre el catalanisme.
Aquesta campanya ha de ser neta i afirmativa, mostrant-nos tal com som i el què volem pel nostra país. No es tracta de dir que hom és el més independentista ni el més d'esquerres, sinó de formular unes propostes clares de país. Hem de buscar que la gent ens esculli a nosaltres pel que som, no pel que no són els altres. Defugim el pim pam pum que plantejaran altres formacions. En les últimes eleccions vam rebre estopa per moltes bandes, van ser unes eleccions on els partits independentistes i els d'esquerres miràvem més als altres partits que a la ciutadania. En aquestes no. I per això, des de l'equip de campanya plantejarem una campanya constructiva i afirmativa, i per això tots vosaltres, en tant que electes, membres de les seccions locals i simpatitzants us necessitem.
Són moments històrics i hem d'estar a l'alçada de les circumstàncies. I ho estarem!

Escrit com a Cap de Campanya d'ERC Osona
Esquerra Osona: L'equip de campanya d'ERC Osona es posa en funcionament
Esquerra Torelló: Jordi Fàbrega i Berta Faro candidats de la Vall del Ges a la llista d'ERC

Unitat independentista

Ahir la política catalana, i més concretament la independentista, va viure un nou episodi del desencontre entre formacions independentistes.

Davant unes eleccions amb tints plebiscitàries i constituents, però que no són realment ni una cosa ni l'altra, era molt difícil aconseguir una candidatura única. Primer perquè part de l'independentista, la CUP, se'n va excolure ja d'inici. Després perquè es va fer a llum i taquígraf, més amb una voluntat exhibisionista que de negociació profunda; i, finalment, per les presses: s'havia d'obrir i tancar la negociació en un dia.

Si aquestes eleccions fossin a l'entorn només d'un sí o un no tot hauria estat molt fàcil, perquè tots els partits reunits i l'autoexclòs estan pel sí a la independència, ara i després de les eleccions. Però com ja he dit aquestes eleccions no són plebiscitàries. Són unes eleccions que en sortirà un Parlament que haurà d'impulsar o no un referèndum que haurà de preguntar o no si Catalunya vol ser un estat independent, un estat sobirà o fins i tot hi ha algú (ICV) que vol demanar si vol ser un estat federat a Espanya (sic).

Serà un Parlament que marcarà o no el tempo d'un procés d'emancipació nacional, si serà o no un procés a velocitat de la llum o a la d'un cargol, si s'aprofundira o no, més o en menys mesura, en les polítiques d'austeritat o de creixement. I el partits ahir reunits no tenen perquè està d'acord en tots aquests aspectes, tenint en compte que és més que provable una àmplia majoria (tant de bo no absoluta) de CiU, que encara més que enterrar la Puta i la Ramoneta l'haurien d'haver incinerat, no fos cas...

Quan en el debat públic previ a la cimera, hi havia qui volia bastir una opció d'esquerra sobiranista amb sectors polítics i electorals del desencís produït per un PSC enquistat en la pròpia supervivència orgànica, temorós del PSOE dominant, hi havia dirigents d'altres formacions presents en la cimera que rebutjaven, ja no la incorporació de socialistes díscols, sinó els votants socialistes sobiranistes!

Davant d'això, i sense comptar els interessos partidistes (de tots) en quan situar personal a les llistes, quina opció d'acord estratègic es podia arribar?

La unitat pre-electoral en democràcia està sobrevalorada, la unitat post-electoral està minusvalorada. La unitat només pot ser el resultat d'un acord profund i amb visió estratègica, llavors sí que és possible i real(ista). El que cal és bastir unes opcions diverses, que no busquin el canibalisme entre opcions independentistes, sinó l'expansió electoral de l'independentisme. I llavors aprofundir en un consens nacional que porti a bon port l'opció de preguntar clara i explícitament si la ciutadania catalana vol tenir un estat propi independent (recalco, independent) o no. I això, malgrat la fallida cimera d'ahir, és possible aonseguir a partir de les eleccions del 25N. I tant!

Partits a l'alçada del moment històric

Catalunya ha anat cremant etapes històriques en els darrers anys, primer l'autonomista, després la federalista i finalment la particularista, en paraules d'Almirall, o foralista, en relació a les comunitats forals basques i navarreses i els seus concerts econòmics. Cada etapa s'ha anat fonent a mesura que la marxa històrica la dirigia unes elits polítiques que no han estat a l'alçada dels respectius moments històrics. L'autonomisme es va saturar quan el peix el cove va passar d'una eina per evolucionar l'autogovern a una eina de subsistència política del pujolisme, llançant-se als braços d'Aznar.
El federalisme es va col·lapsar quan l'endemà d'aprovar un estatut de tall federal (asimètric) el partit federalista català, el PSC, es va llançar a Madrid a fer esmenes al text sortit del Parlament i, finalment, el peix al cove més putrefacte es va materialitzar amb l'intercanvi de les retallades a l'Estatut del Parlament, per part de la CiU de Mas, a canvi del suport a CiU per aconseguir la Generalitat, per part del mentider Zapatero. Finalment, la via “particularista” o “foral” s'ha evaporat perquè la contrapart imprescindible en el pacte fiscal ha negat fins i tot la capacitat de preguntar-ho realment. La manifestació massiva a favor de la independència ha fet la resta.
Les vies autonomista, federalista i “particularista” o “foral” també han fracassat perquè en els escenaris bilaterals amb Espanya, ni el PSOE ni el PP de cada moment (els de Felipe, Aznar, Zapatero, Rajoy i Rubalcaba) van estar a l'alçada de les circumstàncies, a l'igual que les forces polítiques catalanes, tampoc. Els primers per voluntat o incapacitat, els darrers per oportunisme i egoisme. Ara encetem l'etapa sobiranista, la d'exercir el dret a decidir. A diferència de les altres etapes, la responsabilitat d'estar a l'alçada del moment històric tant sols recau als partits catalans, perquè ara decidim nosaltres, des d'aquí. Caldrà debat des de la lleialtat, claredat en les propostes i generositats el dia després de les eleccions, dels qui guanyin i dels qui no.
Des d'Espanya ho voldran fer descarrilar, però només ho podran fer si els nostres, els de casa, ho permeten, no estant a l'alçada del moment històric.

Publicat a Nació Digital

Una treva social per a la independència

El Govern espanyol de Rajoy va decretant autèntics fascicles de cop d’estat institucional en repetits divendres negres. Recentralitza, lamina l’autogovern municipal i autonòmic i desmunta un estat del benestar que encara no havia arribat a la seva màxima expansió. Aquestes decisions són imposades per una Europa que es mou entre l’austeritat calvinista de Merkel i els interessos dels anomenats mercats, que vol dir el capital internacional, que vol dir els poderosos globals que mouen els fils de l’economia global.
Catalunya viu una amenaça doble, un doble embat; el primer a les estructures institucionals i polítiques de la nació, a través de la invasió de competències i de l’estrangulament econòmic. El segon és als drets socials del poble català.
El president Mas i CiU es mouen en l’acció política seguint les seves tesis polítiques d’austeritat (llegiu retallades) per fer contents Europa, però creant un malestar interior creixent. Respecte Espanya, el president català voldria fer-se l’orni fins posar damunt de la taula un pacte fiscal que sembla que pivotarà més en ERC i ICV que en PSC i el PP, de moment. Però la soga econòmica en forma d’espoli fiscal cada cop escanya més.
Mas ha de tenir vista llarga. Si vol ser un mer nom més en la llista de presidents, gris, que només mira la tresoreria per pagar nòmines, s’emportarà el país per endavant, institucional i socialment. Catalunya necessita ja aclarir què passa amb el pacte fiscal, per saber si la transició nacional anunciada per CiU és un camí a la província o un camí a la nació plena. I això no ho decidirà Mas, ni Pujol ni Duran; això ho decidirà el poble català i la seva capacitat de mobilització política. I un cop tinguem el “no” de Madrid (que és el que tindrem), caldrà actuar.
Les condicions objectives ens porten a observar un procés independentista, de ruptura amb un estat caduc i col·lapsat econòmicament. Ara bé, CiU ha d’apagar els carrers, cal una treva social, perquè el consens que sempre reclama Mas, també està en l’àmbit social.
El consens nacional per a la independència necessita als aturats, als autònoms, als dependents i els seus familiars, els funcionaris i els comerciants. Sense poble, no hi ha nació.

Publicat a Nació Digital

De camàlics i convergents

Joan Tardà va formular una de les frases que ha definit millor el què ha estat ERC des de la crida dels independentistes a ERC que van fer sectors independentistes a finals dels 80: “ERC és el camàlic de la història (de l’independentisme)”. Tardà va raonar que ERC ja fa temps que ha formulat els posicionaments independentistes, el dret a decidir, el dèficit fiscal, el concert econòmic, els peatges... Tots aquests plantejaments ara ens semblem molt normals i quotidians, però ens hauríem de fer creus que fa no molts anys, qui els formulava era un extraterrestre en la Catalunya bonhomiosa.
 Tardà parlava de camàlics per fer més comprensible el terme d’avantguarda, de les formacions polítiques que arrosseguen i fan virar els processos històrics, sense una posició hegemònica i normalment sense aconseguir uns rèdits electorals de la tasca de camàlic. Fins i tot el contrari. Si Tardà s’enorgulleix de formar part dels camàlics de la història, els líders de CiU es vanaglorien de ser els interpretadors de la voluntat majoritària de la societat catalana i actuar segons aquesta, per tal d’ostentar el poder.
Així que el joc històric entre ERC i CiU de les darreres dècades, ha estat el d’arrossegar els posicionaments de la societat catalana cap a postulats nacionals i sobiranistes, sinó independentistes, per part dels republicans, per tal de forçar a adaptar-se a aquest sentiment que esdevé majoritari a CiU. El cas del concert econòmic és paradigmàtic, ERC ha picat pedra per inserir el dèficit fiscal i la necessitat d’un concert econòmic en l’agenda del país, i CiU es va acabar presentant en les eleccions per derrotar els governs d’esquerres, on hi formava part ERC, amb la bandera del concert econòmic, reanomenat pacte fiscal.
La qüestió actual, és que podem veure que el pacte fiscal serà una via ràpidament amortitzada per la sordesa espanyola i que ara Artur Mas haurà de decidir si es veu capaç i valent per donar resposta al clam més majoritari de justícia que reclamen els catalans, que cada cop el relacionen més a les llibertats nacionals (llegim independència).

Publicat a Nació Digital

Visca la República Catalana

El 14 d’abril de 1931 a la Plaça Sant Jaume es proclamava la República, la catalana per Macià i la República a seques per part de Companys. Ambdós encarnaven el republicanisme catalanista i d’esquerres que es trobava sota les sigles d’un nou partit, Esquerra Republicana de Catalunya, que s’havia imposat en les eleccions municipals de feia pocs dies.
La ciutadania barcelonina s’havia concentrat massivament a la Plaça Sant Jaume per viure les proclames que posaven fi a un sistema monàrquic decrèpit i corrupte, sostingut per una dictadura parafeixista i militarista. L’estat era d’eufòria i alegria, es despertava l’esperança d’un món més just on Catalunya reapareixeria com actor històric i polític després d’un llarg hivern colgat per una Espanya messetària i unitarista.
Malgrat que Macià va proclamar la “República Catalana dins una Federació de Pobles Ibèrics”, pocs dies després aquesta república efímera deixava pas a una nova institució, la Generalitat de Catalunya, que havia de ser l’eina de govern autonòmic dels catalans. Una de tantes solucions fracassades a l’encaix català dins de l’Estat espanyol. L’unitarisme i centralisme republicà espanyol va desembocar en els Fets d’Octubre del 34, on va reaparèixer la República Catalana confederada als pobles ibèrics, però que el resultat fou la dissolució de l’autonomia catalana i l’empresonament del govern dels catalans.
Pocs anys després un cop d’estat dels militars, aliats amb el catolicisme integrista i els feixistes espanyols, va acabar en la guerra civil espanyola i l’ocupació militar de Catalunya, sotmesa, amb voluntat d’aniquilació com a nació dins de l’Espanya franquista. El catalanisme es va aglutinar en l’oposició al franquisme i va abraçar, majoritàriament, amb fruïció l’autonomia en el marc de la monarquia espanyola de Joan Carles I, successor elegit per Franco.
Aquesta autonomia, com l’Estat espanyol autonòmic ha arribat al seu col·lapse i l’encaix de Catalunya es torna a veure avortat, mostrant-nos que la naturalesa espanyola és de nació unitària i no de nació de nacions, com històricament el catalanisme la volia veure, tal un miratge que amagava la possibilitat independentista.
81 anys després de la proclamació de la República Catalana per Macià, el catalanisme està deixant pas a marxes forçades l’autonomisme, obviant el federalisme per utòpic per abraçar la via sobiranista. Ja no hi ha el somni de la República com a horitzó polític de justícia i llibertat al costat dels pobles ibèrics. Ja no hi ha lema similar a “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, que respongui als anhels dels catalans.
Ara la justícia social i la llibertat nacional té nom i cognom: República Catalana (independent i amiga dels pobles del món).
Publicat a Nació Digital

On és l'esperit del 10J?

Fa dies que no feia cap entrada en aquest bloc, la veritat és que la campanya, les eleccions i les post-eleccions municipals han estat bastant bloquejadores, més enllà del diari de campanya.
Avui tampoc no faré un apunt dels que solia fer, però intentaré reprendre la meva activitat blocaire. Aquest cop, però, us vull referenciar l'article que vaig publicar ahir a la meva columna (mòbil, normalment era dimarts, ahir era dilluns i crec que les properes seran en dissabte). Vaig escriure sobre l'auge del poder del PP a Catalunya, que de la mà de CiU ha entrat de ple a la Diputació de Barcelona.
Tot plegat, a través d'un twit, em va fer reflexionar sobre aquest fet, just quan fa un any de la massiva manifestació sobiranista del 10J. On és aquell esperit unitari de la defensa de la nació catalana? I ja no diguem el 13D...
A vegades embla més que l'horitzó nacional que aspirem a Catalunya és més que les forces nacionals algun dia es posaran d'acord per fer un pas en la llibertat del país, que no pas fer aquest pas... I aquí, la reflexió l'hem de fer tots!
Columna a Nació Digital: Els exorcistes de l’esperit del 10-J al poder

80 anys de la proclamació de la República Catalana

Pessigolleig a l'estómac, per Torelló

En un vídeo que em va fer El 9 TV em van tractar de veterà de la política. Crec que és la primera vegada que em diuen veterà, excepte a les JERC, que més aviat vol dir jubilat...
Diuen que la veterenia és un grau. Per l'experiència, suposo.
La veritat, però, és que aquell pessigolleig a l'estómac, abans de cada Ple municipal o davant qualsevol acte públic del grup municipal, no me n'he desprès. Potser és el respecte cap a la institució màxima de Torelló.
Per mi és un orgull poder servir als meus conciutadans des de l'Ajuntament. Conciutadans de Torelló, d'un poble que em va acollir una tarda de Carnaval de quan tenia 14 anys i feia poc que anava amb vespino (blanc i sense intermitents, inaudit a hores d'ara!).
Vaig sentir-me torellonenc el dia que vaig notar la gallega morriña o la brasilera saudade, l'enyorança en uns vespres universitaris barcelonins. M'agradava passar pel pas de la Sagrera. És curiós, però vaig enyorar concretament això.
Ser de Torelló és un estat d'ànim. Sentir un intangible que relliga el poble i que dóna una energia i una vitalitat especial que es mostra de diferents formes i colors, però on sempre hi ha persones i petits racons del poble.
Aquest divendres al vespre, em presento en públic com a candidat de la coalició d'Esquerra i Junts per Torelló. Ja sento el pessigolleig ara. Encara falten hores, però les formiguetes de l'emoció ja treballen.
Estic preparat? més que mai!

Independència i socialsme

Fa setmanes, va aparèixer a la llum pública que socialistes del Penedès manifestaven per escrit que eren partidaris de la independència de Catalunya. Avui, una socialista osonenca il.lustra, la Dolors Collell, antiga Delegada d'Educació a la Catalunya Central, és notícia a Osona.com perquè ha twittejat que dóna suport als socialistes penedesencs.
El temps ens dirà si són moviments de cara al congrés del PSC de la tardor o si són moviments de caràcter electoral de cara les municipals (la Dolors Collell és parella del candidat del PSC de Manlleu, que es va posicionar en contra de la independència durant el 13 D -podeu mirar un vídeo del "no-debat" arràn d'això al Consell Comarcal) i molts dels socialistes penedesencs són alcaldes.
És sabut que entre l'electorat i dins mateix de cada partit hi ha independentistes, malgrat que aquests partits no ho siguin, com és el cas de CiU, PSC i ICV.
Sóc de la opinió que cap força política en solitari portarà Catalunya a la creació d'un Estat Propi, malgrat que sigui necessari de forces polítiques eminentment independentistes que moguin la centralitat política cap a aquesta opció. ERC ho ha fet en la darrera dècada, concloent amb el col.lapse institucional Catalunya - Espanya, que va eclosionar el 10J. Jo sóc dels que crec que políticament estem més a prop que mai de la indèndència, des de les darreres no-nades republiques catalanes del 31 i del 34 del segle passat.
Ara bé, el necessari és que els partits majoritaris o la majoria de partits parlamentaris (que no és el mateix) assumeixin la tesi independentista, amb l'horitzó clar, però el camí també (ai, aquest camí que sempre s'oblida...). Però de res servirà que es fossilitzin sectors indpendentistes minoritaris en partits que no ho són.
No és el mateix que un partit sigui independentista, que no que tingui independentistes dins seu. Sobretot si són minoritaris. Mireu si no la CiU dels 80 i 90, i, de moment, l'actual.
S'ha de crear un pol polític independentista, amb programa social i econòmic, que pugui portar a la majoria de partits polítics al consens de la via independentista, sent consciens que no tots els partits ho poden acabar assumint. ICV (o no) i CDC és possible que tard o d'hora se sumin a la via independentista. Però el PSC i la UDC de Duran...?

Jo, segons El 9 TV

6 anys de comunicació a Esquerra Osona

El divendres 28 de gener vaig tancar una etapa de sis anys com a secretari d'Imatge i Comunicació de la federació comarcal d'Esquerra Osona (quin nom més llarg!).
Han estat sis anys d'immersió en la comunicació política, de forma autodidacta, cosa que comporta certes patacades amistoses o no. A més, aquesta immesrsió ha conviscut amb l'eclosió de les eines 2.0 com a eines de comunicació (també la política), així que he viscut uns moments apassionants i d'aprenetatge impressionant.
A més, per la naturalesa comunicativa d'Osona, he conviscut amb una realitat com és la de la premsa de proximitat, lligada al territori, a la comarca o als municipis. A Osona tenim sort amb això.
També han estat anys on he pogut treballar amb el diputat comarcal, en Freixanet, tot un privilegi, al treballar temes comarcals (com la UVic, o les diferents interlocucions amb actors socials de la comarca) o nacionals (com la LEC, sobretot). Tot un privilegi.
Estic satisfet de la feina feta i del rastre que he deixat en forma de blocs, de Youtube o d'activitat comunicativa, pròpia de la comarcal o en suport a grups municipals, del grup del Consell Comarcal o a les seccions locals. Feina feta no fa destorb, que diuen, sobretot si és servint al comú, en aquest cas el comú republicà d'Osona.
Sis anys de treball sota la presidència de Jordi Serra (bloc), primer, i de Carles Sanuy (twitter) després, i sobretot amb un munt de companys que han treballat en cada secretaria comarcal, amb una menció especial al Lluís Argemí, que també tanca aquesta etapa i que és qui m'hi va embarcar ara fa 6 anys.
Vull il.lustrar aquest bloc amb un vídeo de promoció del nou canal de TV a internet d'Esquerra Osona, on faig (literalment) una declaració de principis: "La informació és un dret, no un privilegi". Doncs això.

Cap a una nova unitat

El passat dissabte, Esquerra va celebrar un Consell Nacional on es va votar una moció de confiança al President Joan Puigcercós, després de la patacada electoral del 28N.
Al final, el que es va votar va ser fer confiança (o no, que va ser que sí) a que Joan Puigcercós liderés el partit fins a les municipals i el Congrés nacional que ha de fer el partit a la propera tardor, llavors Puigcercós no es presentaria a la reelecció.
Amb aquest gest, potser amb un camí massa rebuscat, Puigcercós vol poder encarar les eleccions municipals amb la calma necessària i arribar a un Congrés amb una direcció d'unitat, que sumi a tothom.
Però què vol dir d'unitat? On és ara el consens que ens ha de portar la unitat? Des de la sortida de Colom i Rahola, el consens es va bastir a l'entorn de la opció de l'esquerra nacional (bastir una esquerra hegemònica amb un sentit nacional del país per avançar cap a la independència, és a dir, ocupar l'espai progressista, no el nacionalista). I aquest consens programàtic es va fer a l'entorn de dues personalitats: Carod i Puigcercós.
Un consens de programa, però també de persones, que ha llanguit fins al darrer Congrés Nacional, que mesos després acabava amb escissions dels sectors més nacionalistes.
La revisió de l'executiva nacional que es va fer en el darrer Consell Nacional s'entén amb una lògica de provisionalitat cap a la nova etapa, perquè segueix el mateix paradigma del consens que regia el partit des de la presa del lideratge per part de Carod i Puigcercós.
El repte del partit pel proper Congrés és trobar el punt de consens programàtic i construir uns lideratges clars i sincers, sense peatges apriorístics del passat, capaços de reformular organitzativament un partit que està en la cruïlla de la Catalunya del segle XXI, modernització o estancament.
Jo crec que en Joan Puigcercós, si actua lliurement, és capaç de fer-ho, perquè poca gent com ell viu tant sincerament les sigles del partit.

Nació Digital: Puigcercós anuncia que no tornarà a optar a la reelecció a la presidència d'ERC
Ara.cat: Mas inaugura el debat d'investidura pendent de seduir PSC i PP

PS: En el 15è Congrés de CDC, tots els assistents es van trobar clamant: "Mas President!". En el darrer congrés d'ERC, els assistents sols ens vam trobar cantant els Segadors. Avui comença el debat d'investidura d'Artur Mas...

Retorn a la columna de Nació Digital: Reformulació del catalanisme d'esquerres

Després d'un bon temps de reflexió, fruit dels resultats, per mi sorprenents de les darreres eleccions, tornaré a escriure al bloc.
No volia fer-ho en calent, ni precipitadament. No volia fer-ho perquè tocava. I primer volia saber si tenia alguna cosa a dir... crec que sí.
De moment us deixo un enllaç a la columna de Nació Digital, la retrobada columna. L'article és "Reformulació del catalanisme d’esquerres". No és un article amb solucions, és gairebé una demanda, no feta des d'un punt de vista eminentment partitocèntric(referit a ERC).
Per cert, en aquest article faig referència a un apunt antic, és curiós rellegir-lo: El caos còsmic post-pujolista.

Aquest bloc està en reflexió

De la marginació a l'apropiació: Lluís Companys, el president que morí en nom de Catalunya

Avui fa 70 anys de l'assassinat del President Lluís Companys (wiki) a mans del règim franquista.

Durant molt de temps, Companys era una figura incòmode per gairebé tothom (podeu llegir un article que vaig fer al respecte fa anys).

La figura de Companys es va normalitzant, a vegades barroerament, com quan el PSC va fer un cartell amb una fotografia del president màrtir, d'Esquerra Republicana, i el logo socialista (sic). També han sortit llibres que critiquen ferotgement a Companys, com el de l'Enric Vila.

L'any passat es va publicar un llibre amb les memòries d'Amadeu Hurtado, polític republicà d'Acció Catalana, molt crític amb el paper de Companys amb els coneguts Fets d'Octubre, quan el president Companys va proclamar la República Catalana, en el marc d'una federació peninsular. A l'estil de la proclama de Macià al 31. Llavors, el Conseller Nadal, es va alinear en les tesis hostils a la decisió de Companys, advertint que tot el procés estatutari ens podria portar a un altre 6 d'Octubre.

El President Montilla ha reclamat a Companys com el president de la unió amb Espanya i del federalisme. Negar el (con)federalisme de Companys, així com de tota l'esquerra nacional catalana dels 30 (d'Acció al PSUC, passant per l'ERC) seria una tonteria. Ara bé, la resposta de Companys a un atac a la sobirania catalana similar a la retallada de l'Estatut (potser menor i tot) va ser la proclamació de la República Catalana confederada amb l'espanyola, la de Montilla, no.

Els dos han presidit governs d'esquerres i catalanistes, però l'horitzó de Companys és molt més ampli que la de l'actual PSC.

És legítim no respondre com Companys, però compte a l'hora d'apropiar-se un personatge històric i amb la càrrega simbòlica de Companys, que a més va ser foragitat de la memòria històrica de la majoria de partits polítics, a dreta i a esquerra, excepte del propi, ERC.

Article d'Antoni Segura, historiador: L'herència del president assassinat