Unitat independentista

Ahir la política catalana, i més concretament la independentista, va viure un nou episodi del desencontre entre formacions independentistes.

Davant unes eleccions amb tints plebiscitàries i constituents, però que no són realment ni una cosa ni l'altra, era molt difícil aconseguir una candidatura única. Primer perquè part de l'independentista, la CUP, se'n va excolure ja d'inici. Després perquè es va fer a llum i taquígraf, més amb una voluntat exhibisionista que de negociació profunda; i, finalment, per les presses: s'havia d'obrir i tancar la negociació en un dia.

Si aquestes eleccions fossin a l'entorn només d'un sí o un no tot hauria estat molt fàcil, perquè tots els partits reunits i l'autoexclòs estan pel sí a la independència, ara i després de les eleccions. Però com ja he dit aquestes eleccions no són plebiscitàries. Són unes eleccions que en sortirà un Parlament que haurà d'impulsar o no un referèndum que haurà de preguntar o no si Catalunya vol ser un estat independent, un estat sobirà o fins i tot hi ha algú (ICV) que vol demanar si vol ser un estat federat a Espanya (sic).

Serà un Parlament que marcarà o no el tempo d'un procés d'emancipació nacional, si serà o no un procés a velocitat de la llum o a la d'un cargol, si s'aprofundira o no, més o en menys mesura, en les polítiques d'austeritat o de creixement. I el partits ahir reunits no tenen perquè està d'acord en tots aquests aspectes, tenint en compte que és més que provable una àmplia majoria (tant de bo no absoluta) de CiU, que encara més que enterrar la Puta i la Ramoneta l'haurien d'haver incinerat, no fos cas...

Quan en el debat públic previ a la cimera, hi havia qui volia bastir una opció d'esquerra sobiranista amb sectors polítics i electorals del desencís produït per un PSC enquistat en la pròpia supervivència orgànica, temorós del PSOE dominant, hi havia dirigents d'altres formacions presents en la cimera que rebutjaven, ja no la incorporació de socialistes díscols, sinó els votants socialistes sobiranistes!

Davant d'això, i sense comptar els interessos partidistes (de tots) en quan situar personal a les llistes, quina opció d'acord estratègic es podia arribar?

La unitat pre-electoral en democràcia està sobrevalorada, la unitat post-electoral està minusvalorada. La unitat només pot ser el resultat d'un acord profund i amb visió estratègica, llavors sí que és possible i real(ista). El que cal és bastir unes opcions diverses, que no busquin el canibalisme entre opcions independentistes, sinó l'expansió electoral de l'independentisme. I llavors aprofundir en un consens nacional que porti a bon port l'opció de preguntar clara i explícitament si la ciutadania catalana vol tenir un estat propi independent (recalco, independent) o no. I això, malgrat la fallida cimera d'ahir, és possible aonseguir a partir de les eleccions del 25N. I tant!

De Felipe a Carretero, una dimissió per retornar

En Carretero ha dimitit com a líder de Reagrupament. L’han seguit 13 membre més de la direcció i s’han quedat sols 4, entre ells Valdero i Pereira, fins ara molt propers a l’ex-Conseller del govern Maragall i que van ocupar càrrecs també en departament d’ERC a la Generalitat, tant en el de Maragall com en el de Montilla.
Hi ha qui parla de crisi interna, de trencament i de futur en entredit de la opció de Reagrupament com a partit i com a candidatura per les properes eleccions catalanes de la tardor. Tot plegat em fa pensar en un episodi que va viure el PSOE a principis dels 80, després de les primeres eleccions.
Llavors el partit hegemònic era la UCD, que partia des d’un recolzament dels votants del centre-dreta i centre-esquerra. El PSOE de llavors comptava a les seves files a militants que volien mantenir les essències socialistes i republicanes del partit històric i un d’altre que creien que s’havia de transformar en un partit socialdemòcrata i desfer-se de les motxilles que el podien allunyar del vot central.
Felipe González es va proposar fer del PSOE un partit homologable a les socialdemocràcies europees i, alhora, aconseguir el control total sobre el partit com a líder indiscutible. Així que en el 28è Congrés del PSOE hi va haver una pugna a l’entorn del marxisme com a referent del PSOE o no.
Després d’un debat que no acabava d’arribar a bon port per Felipe, aquest va dimitir com a líder socialista, sabent-se el líder reconegut per la base socialista. Mesos després, en un Congrés extraordinari, Felipe va tornar com a líder indiscutible i sense oposició interna. El marxisme també va deixar de ser el referent central pel PSOE.
Carretero ha dimitit sabent-se que és l’únic líder reconegut per la seva militància. Fent aquest pas, enmig d’un debat sobre l’elecció dels candidats al Parlament, Carretero aconseguirà tornar com a líder encara més indiscutible (anorreant l’oposició interna) i amb via lliure per imposar els seus candidats. N'hi que diuen "El 80% marxarà si Carretero abandona Reagrupament".
En el partit de la regeneració política també hi ha pugnes pel poder intern. Ja veus.

La gran aportació de Jordi Sans a l'independentisme català

La setmana passada, a Angle Obert, programa de El 9 TV, un dels coordinadors de Reagrupament a Osona em va enviar al psicòleg per escriure aquest apunt: Reagrupament: que el canibalisme no ens faci traïdors!
En Jordi Sans, que és a qui em refereixo, abans de passar-se a Reagrupament va liderar una candidatura a la presidència d'Esquerra Osona. No va reeixir.
No crec que en Sans m'envii al psicòleg perquè hagi llegit "La veritat és que veure nous diputats independentistes al Parlament no em fa cap desgana ni em preocupa, al contrari, m'il.lusiona. Això sí, si no és que no forma part d'un procés caïnita o directament de canibalisme polític" o "El sobiranisme ha de ser expansiu i tenir la voluntat d'abastar els sobiranistes que no voten sobiranisme. Això no és fàcil, si no que ho diguin a Esquerra en la seva estratègia d'esdevenir l'esquerra hegemònica". Suposo que no és per això...
Tampoc crec que el portal Poliblocs.cat, es dediqui a fer referència en la seva portada a blocs que tinguin com a objectiu "escampar escombraries", tal com diu el tal Sans que té per objectiu el meu bloc.
En Sans també fa referència problemes de sexualitat (de moment no he constatat cap queixa, gràcies) per fer servir expressions com "ejaculació precoç" i "coitus interrupturs", i ho diu per un apunt que vaig escriure que es pot resumir en "... ha comportat històricament l'ejaculació precoç, acabar les estratègies polítiques abans de començar, i ara el coitus interruptus, interrompre l'estratègia de crear un espai nacional d'esquerres, que va encetar ERC, abans de veure com acaba.

Em provocaria frustració veure la possibilitat que l'independentisme català sols hagi pogut evolucionar de l'ejaculació precoç al coitus interruptus polític". Podeu llegir-lo sencer a L'independentisme català: del coitus interruptus a l'ejaculació precoç.
Seria una pena que l'aportació dels senyor Sans a l'independentisme fos el d'enviar al psicòleg a altres independentistes que prenen altres opcions i titllar d'escombraries tot el què no hi està d'acord.
En democràcia, la política es fonamenta en la raó i en el debat. Dubto que el paper de Sans en tot aquest afer hagi aportat res a la política ni a l'indepentisme. Democràticament parlant, és clar.
El senyor Sans no em trobarà en la desqualificació, però crec que ell mateix s'hi ha fet caure.
Per cert, el program Angle Obert, és un program de polítca, no un reality d'havent dinat.
Vídeo de El 9 TV

Reagrupament: que el canibalisme no ens faci traïdors!

Aquest cap de setmana Reagrupament, que va començar com a sector dins ERC, liderat per l'ex-Conseller de Governació del govern Maragall, Joan Carretero (wiki), s'ha conformat com a partit elegint la seva direcció.
Prop de 1.000 persones es van reunir al Palau de Congressos de Barcelona per fer la primer assemblea del que és el nou partit.
Algú em fa saber que és el mateix lloc on el Partit per la Independència (PI), de Colom i Rahola, va veure la llum que se li apagaria ràpidament. De moment Joan Carretero ha posat els 10 diputats com a llindar del fracàs si no s'hi arriba, així que espera no viure un paral.lelisme amb el PI que sigui el de fracàs i dissolució. "Hem vingut per quedar-nos", va dir.
La veritat és que veure nous diputats independentistes al Parlament no em fa cap desgana ni em preocupa, al contrari, m'il.lusiona. Això sí, si no és que no forma part d'un procés caïnita o directament de canibalisme polític.
El sobiranisme polític (o independentisme) ocupa un espai institucional menor del nombre d'electors sobiranistes que hi ha i que elegeix marques electorals més hegemòniques (o no) però ambigües en el sobiranisme, que el tenen com una espelma, que no escalfa però que il.lumina.
De moment el sobiranisme allà on conviu, enlloc de sumar, es dedica a clavar-se cop de pedrades. On hi ha una col.laboració institucional entre independentistes en els llocs on conviuen?
El sobiranisme ha de ser expansiu i tenir la voluntat d'abastar els sobiranistes que no voten sobiranisme. Això no és fàcil, si no que ho diguin a Esquerra en la seva estratègia d'esdevenir l'esquerra hegemònica... El mateix Carretero és l'exemple de l'ejaculació precoç que ha patit l'estratègia d'ERC en els darrers anys.
nacional. L'objectiu ha de ser que l'independentisme esdevingui hegemònic en l'àmbit polític, perquè ser hegemònics en l'independentisme polític no fa avançar en el procés d'alliberament nacional.
I no sé per què, o sí, que si Reagrupament aconsegueix representació parlamentària entrarà en un diàleg de sords amb l'actual independentisme hegemònic, Esquerra.

Blocades anteriors sobre Reagrupament i Joan Carretero:
La insinuació d'un nou partit Afer Carretero: l'estómac, un mal conseller per l'independentisme polític L'independentisme català: del coitus interruptus a l'ejaculació precoç

Crònica.cat: Antoni Garcia: Conversa amb un reagrupat
Directe.cat: Joan Ferran compara Reagrupament amb els partits xenòfobs europeus Nació Digital: Carretero: «Pàtria, dignitat, independència i regeneració democràtica»

Afer Carretero: l'estómac, un mal conseller per l'independentisme polític

Des que Joan Carretero, líder de Reagrupament.cat (web) va insinuar la creació d'un nou partit o plataforma electoral independentista per a les properes eleccions catalanes del 2011, els fets s'han precipitat i han acabat amb la sortida d'aquest d'Esquerra o ERC (que és el mateix).
El fet que es negués a donar explicacions de l'article suara esmentat (amb portada a l'Avui, on es parlava obertament d'un nou partit) i el fet innegable que l'article debilitava el partit davant unes eleccions europees, on Esquerra ha trobat un candidat que il.lusiona a la base republicana i independentista en general, han fet que la direcció suspengués de militància a Carretero.
Així doncs, hi ha hagut trencadissa. Carretero i més militants marxen i marxaran d'ERC, la millor eina de l'independentisme en les institucions polítiques catalanes.
La Història ens mostra que només la unitat ens pot fer avançar en un procés de ruptura. La unitat a l'entorn de l'Esquerra Republicana de Macià i Companys (unitat de partits i d'agrupacions republicanes locals) va fer possible la proclamació de la República Catalana i la recuperació de l'autogovern després de segles.
Hom pot estar en desacord amb l'estratègia d'ERC de governar i des d'una majoria progressista, per tal de crear una Esquerra Nacional que sigui hegemònica en l'àmbit de l'esquerra catalana i liderar la nació cap a la llibertat nacional.
Governar per crear unes bases que ens permeti avançar cap a l'emancipació nacional, establir unes bases per tenir un teixit econòmic que miri més enllà de la frontera occidental i tingui una visió global. Per tenir una nació cohesionada des d'un punt de trobada nacional català.
Hom hi pot estar d'acord, però trencar la baralla de cartes, perquè els teus plantejaments són minoritaris és fer política amb l'estómac, no amb el cap.
Segur que tots ho fem amb el cor, però el millor company és el cap, la raó, la reflexió i, sobretot pels independentistes, la paciència.
Bloc de Daniel Mallen: Entre la ouija i l’abducció ( amb tots els respectes )
Bloc de Pere Aragonès: Article recomanat: “Front patriòtic” de Jordi Muñoz
Bloc de Lluís Pérez-Lozano: L'escissionisme i l'expulsionisme, malalties infantils de l'independentisme
Bloc de Jordi Casals: La insinuació d'un nou partit
Nació Digital: Carretero deixa Esquerra després que la direcció l'expedientés
Avui: El corrent EI no seguirà Renyer marxant d'ERC
Crònica: ERC, la casa gran de l'independentisme

La insinuació d'un nou partit

Tothom té dret a crear un partit, només faltaria.
En la meva opinió, però, crear un partit independentista nou, com l'insinua Joan Carretero, líder de Reagrupament, anatemitzant el fet d'entrar en un govern (que no sigui independentista) i trencar la força parlamentària de l'independentisme és portar l'independentisme en un cul-de-sac.
Només un gran crisi política a l'estil italiana dels 90 (que va destruir el sistema de partits vigents per la corrupció d'uns i la caiguda del Mur de Berlín pels altres) podria portar a la ciutadania a donar suport a un partit nou i amb voluntat aïllacionista. Llavors, a Itàlia, no va ser la Lega Nord (wiki) qui va ser hegemònic (ni al nord) si no Berlusconi (wiki), és a dir, mitjans de comunicació i poder econòmic. I és que si l'independentisme català a patit d'alguna cosa ha estat de suport d'algun grup comunicatiu potent i de part del poder econòmic (com podria ser en el seu moment el Banc d'Escòcia, ara en mans de l'estat britànic).
No albiro una gran crisi del sistema de partits, més enllà d'un abstencionisme cada cop més homologable a moltes democràcies consolidades. Sí, és així de trist...
Sense aquests dos elements, la influència mediàtica i el poder econòmic, cap partit nou pot aspirar a construir una formació amb voluntat d'esdevenir hegemònica a curt o mitjà termini. Sols podrà a aspirar a ser un grup minúscul, que pugui esdevenir un petit lobby parlamentari, a l'estil Ciutadans.
I si això succeeix, haurem de passar balanç de quants diputats independentistes hi haurà al Parlament, de moment n'hi ha 21. Un nou partit farà augmentar aquests diputats?
Clar, que de moment, Carretero, sols ho ha insinuat...