Carles Puigdemont, Saül Gordillo i Quico Sallés, temps de periodistes 2.0

A dia d'avui, el món comunicatiu, el 2.0, el d'internet però que interactua amb els diferents usuaris, és una realitat consolidada, que ja forma part de la quotidianitat nostra.
Però no fa tants anys de les diferents eines 2.0 com els blogs o el Twitter.
Hi va haver un boom blogaire a mitjans de la dècada anterior, amb l'aparició de nombrosos blogs. Fins i tot podríem parlar d'una bombolla blogaire, perquè tothom que volia ser present en la vessant pública, més o menys ostentosa, obria el(s) seu(s) blog(s), personals, professionals, polítics, corporatius, d'aficions,... de totes les temàtiques hagudes i per haver. Molts d'aquests blogs eren abandonats al cap d'un temps o comptaven amb una activitat molt irregular. Hi va haver una gran "mortaldat" de blogs, existeixen un munt d'espais a internet ocupats com a cementiri de blogs.
Jo en tinc varis, alguns de curta vida perquè eren sobre viatges concrets, un de polític centrat en l'activitat com a regidor de Torelló i un de personal, aquest. També he creat blogs per campanyes d'ERC Osona de diferents temàtiques i en diferents moments.
El món blogaire tenia tanta empenta a casa nostra que va aparèixer la comunitat de blogaires nacional, la Catosfera i amb ella diferents comunitats territorials, com ara l'Osonosfera,  amb un agregador de blogs comarcals i, en el seu moment, amb una agenda d'activitats molt interessant.
El Twitter, una eina de microblogging, de missatges curts (140 caràcters) va prendre el relleu als blogs. Un canvi substancial, el blog oferia la possibilitat de la reflexió extensa, el Twitter demana molta concreció i brevetat, a vegades massa, però en canvi permet la capacitat d'una major interactuació entre usuaris.
D'aquest món 2.0, ara han pres força tres noms propis del món del periodisme 2.0, de periodistes que es van i es mouen en aquest món, Quico Sallés, Saül Gordillo i Carles Puigdemont, tal revival catosfèric.

Carles Puigdemont
El nou president de la Generalitat, i fins fa uns dies alcalde de Girona, és periodista i un dels pioners del món 2.0, blogaire de primera fornada, així com també twittaire de primera fornada, dels autèntics que incorporen aquestes eines en la seva comunicació quotidiana, respectant l'essència relacional del món 2.0, d'una comunicació d'anada i tornada entre l'emissor i el receptor del primer missatge, intercanviant els papers a partir d'aquí i així fins que el diàleg arribi a la seva fi.
No és estrany pels que estem avesats al 2.0 d'identificar el Molt Honorable Carles Puigdemont com a KRLS, el seu alies a Internet.

Saül Gordillo
És el nou director de Catalunya Ràdio, blogaire nacional de Catalunya, com m'agrada dir a mi. En el seu moment va ser la punta de llança del blogarisme català, amb un blog de referència del 2.0 català, el seu (encara amb c) "Bloc sense fulls", on comentava l'actualitat, feia anàlisi política i a més comentava a la realitat i les novetats en la blogosfera catalana, va haver un moment que si volies ser reconegut com a blogaire el teu blog havia de ser referenciat al del Saül. Recordo el cas d'un amic blogaire nou, que em va demanar com ho podia fer perquè en Saül l'esmentés al seu...
En Saül, com a avantguarda 2.0 de Catalunya va impulsar blogs col.lectius com el Poliblocs, agregador (més que això) de blogs polítics, així com del domini .cat.
Amb l'evolució del 2.0, cap a la miniblogarització del Twitter, en Saül també s'hi va incorporar i n'ha estat un dels exponents més clars i autèntics.

Quico Sallés
El Quico és un bon amic meu, però qualsevol elogi no serà regalat. Ens vam conèixer quan ell treballava per la SER Osona i el Canal Taronja de la comarca, jo estava (i estic) a l'altra banda de la trinxera, com a polític. Però ens vam respectar i vam connectar a nivell personal. En Quico va fer el dels mitjans tradicionals de la televisió i la ràdio a la premsa electrònica, primer al pioner Osona.com de Miquel Macià, després a l'àmbit nacional de NacióDigital, també de Macià, i posteriorment a El Singular Digital (ara El Món), a El Nacional i, actualment, a l'edició digital de La Vanguardia.
En Quico després de moltes demandes populars va obrir un blog que el va deixar massa abandonat, però amb el Twitter, des de la seva autenticitat, s'ha consolidat amb un dels twittaires de referència al nostre país. L'autenticitat ha estat clau en la carrera de Sallés, és el que el va portar a l'èxit en tots els mitjans tradicional o digitals (ara ja serien tradicionals, oi?) i amb una trajectòria absolutament ascendent.

Foto capçalera: Acte de l'Osonosfera a Tavèrnoles, amb Enric Xicoy, Partal i Carles Puigdemont i Saül Gordillo (Foto de Carles Banús)

Oriol Papell, el millor homenatge la victòria.

L'Oriol ens ha deixat, per sorpresa, i massa d'hora, als 31 anys. Li ha fallat el cor, l'òrgan del seu cos que sobresortia més d'ell, amb permís del seu riure, generosos i apassionats els dos.
Com diu el Dani Mallén, se n'ha anat un tio com cal.

Company de militància i sobretot de lluita, per les llibertats nacionals i per la justícia dels nostre poble. També vam compartir hores de riures compartits, onerosos, emfàtics, escandalosos. Crec que amb ell vaig passar les millors dues hores de l'Acampada Jove, parlant de política a través de l'humor i les seves imitacions fantàstiques! 

L'Oriol tenia el do de gents, la felicitat que traslladava als grups ens rejuntava. Felicitat i lluita, ambdós casos abrandats. També era valent, mostrant-se com era, com pensava i com vivia.

El record de la teva cara somrient, de mirada inquieta, ens reconfortarà en la teva enyorança.

Oriol Papell has marxat sense viure des de primera l'arribada al somni compartit amb tants d'altres patriotes. El millor homenatge serà la victòria. El dia que llancem al vent, lliure, la nostra ensenya victoriosa el record de molts serà per tu.

Una abraçada al teu marit, la família i a tots els companys de partit. 

Una lectura per aquest estiu: "El gentelman comunista"

A l'Osonosfera, s'ha obert un bloc sobre les biblioteques 2.0, el podeu llegir a http://biblioteques2punt0.blogspot.com.

Hi ha un apartat on alguns blocaires proposen lectures per l'estiu i el Joan, un dels actuals motors de l'Osonosfera i pescallunes com jo, em va demanar que en fes una recomanació.

Normalment, quan em demanen un llibre, jo sempre dic El Mestre i la Margarida, de Bulgakov, una sàtira de la societat soviètica dels anys 20, de l'època de la NEP, a través d'una història màgica, on Satanàs visita Moscou. Entremig podem llegir una versió diferent de la passió de Jesucrist, jo en dic la Passió segons Bulgakov. Crec que donaria per una obre de teatre. Però no puc fer una foto del llibre, perquè li vaig deixar a algú, i allò que passa, que no te'l torna! Així que si algú el té, que me'l torni! sisplau...

Així doncs, que us recomanaré la lectura d'aquest estiu (la principal de 3, sóc dels que llegeix més d'un llibre alhora), és la biografia de Fiedrerich Engels "El gentleman comunista", company de fatigues de Karl Marx. Últimament m'he aficionat a les biografies, són llibres que no deceben (normalment) i si són realment bones, tenen un ritme trepidant, que a més, als qui ens agrada la història, estan farcides de referències al context històric.

Per què Engels, però? primer perquè m'atreuen molt els actors secundaris, que sovint són imprescindibles. I segon, perquè ja està bé de tant pensament únic capitalista, no? Més ara, quan el capital avança especulant contra els mateixos estats que el protegeixen. Fotuts? els de sempre.

PS: per cert, demanen que la foto tingui un entorn estiuenc. Bé, l'he fet al meu lloc de treball estiuenc, la taula del meu menjador, que de moment és l'estiu que em toca!

50 anys del vol de Gagarin per l'espai: "No hi veig cap déu per aquí dalt!"

Wiki de Yuri Gagarin
La vida en fotos de Gagarin
Yuri Gagarin, una web

Ramon Barnils, homenot

El meu apunt número 700 en aquest bloc és en homenatge a un dels homenots del nostre país, Ramon Barnils (wiki), perdiodista, patriota i que bregava on fos per la justícia, també la social.
En Barnils era un home que tenia un país al cap i el verbalitzava. Eren temps del pujolisme hegemònic, que arribava a censurar programes de tele (recordem el Persones Humanes) i de ràdio, on en Vendrell, en Monzó i en Barnils en van ser víctimes.
Personalment vaig connectar amb el pensament del Barnils a través del setmanari El Temps (podeu trobar articles seus a la web de Contrastant) i en la tertúlia radiofònica "Postres de Músic". I, en persona, va ser per primera vegada en unes jornades de les JERC a Manlleu, on va etzibar que Catalunya seria independent quan La Vanguardia ho fos (activament o passivament). Quan es va presentar l'edició en català, vaig pensar en ell.
Com també el dia que vaig sentir a Saül Gordillo, en un sobretaula parlant del projecte de l'ACN, una agència de notícies, a la fi, nacional. Era així com en Barnils creia que ens havíem de mostrar el món i explicar el món als catalans.
No puc oblidar, tampoc, la seva aparició en la pel.lícula "El complot dels anells", de Bellmunt, on feia de diputat.
Avui fa deu anys de la seva mort. És un homenot a recordar.

Web del grup de periodistes Ramon Barnils
Ara.cat: Deu anys sense Ramon Barnils
Nació Digital: Barnils reneix a la xarxa 10 anys després de la seva mort
Biel Barnils: No se'l podia comprar
Saül Gordillo: Ramon Barnils i l'agència nacional

... i recorda, si twitteges (o piules) sobre en Barnils, utilitza el hashtag (o etiqueta) #barnils

Revolució i reacció, conversa amb Gabriel Cardona

En la vigília del dia de Reis, va morir Gabriel Cardona (wiki), historiador i militar opositor a Franco, membre de la UMD (Unió Militar Democràtica).
El Dr. Cardona va ser professor meu en les classes de doctorat que vaig fer, en una assignatura sobre l'exèrcit i les institucions.
Recordo que vaig fer un treball sobre la creació de l'Exèrcit Roig per part de Trotski, amb la seva organització a base de cercles d'influència, més que a través de la jerarquia. En el nucli intern s'hi trobaven Trotski els més lleials a ell i a la revolució i en els següents cercles s'hi trobaven els menys lleials, tinguessin la gradació que tinguessin.
Conversant amb Gabriel Cardona vam parlar sobre el treball i vam anar a parar de l'exèrcit trotskista a la organització dels partits polítics, on més que els càrrecs s'han de mesurar per la influència dels individus i els pols de poder relligats per les lleialtats. Us sona el pinyol d'Artur Mas? Un exemple de tants, però ben allunyat del trotskisme.
Aquella conversa sobre Trotski i l'Exèrcit Roig també va saltar cap a un monòleg de Cardona, brillant, sobre la revolució i la contra-revolució. Era tot canvi sotmès a la condemna de la reacció i de ser desmantellat o com a mínim aigualit? "La solució era la repressió o el pacte amb els membres del respectiu l'antic règim?", em va sortir aquesta pregunta, pensant amb Robespierre o Lenin. Em va mirar amb aquella mirada generosa, em va somriure tot obrint els ulls. Tot seguit va atendre a la meva companya de classe també menorquina que restava allà escoltant la conversa, amb qui va parlar amb el seu català salat de Menorca.
Posteriorment, aprofundint en la seva biografia, he suposat que ell no pensava tant amb latituds francesos o russes, si no molt més properes. I aquell somriure...

Bloc de Xavier Díez: Gabriel Cardona (Una compartida precepció del militar i historiador)
Obituari a El País

Jeroni Vinyet osonenc del 2009, un premi al 13D recollit a Torelló (de mans de Miquel Franch)

Ahir, es va celebrar la gala per donar el premi de l'Osonenc de l'Any que organitza El 9 Nou, es va fer al Teatre Cirvianum de Torelló, que es va omplir per la ocasió.

El guanyador va ser Jeroni Vinyet, delegat d'Òmnium Osona i activista nacionalista de referència per la comarca i, per què no?, del país. Una persona que representa l'activisme patriòtic del segle XXI, en lluita per una nació inclusiva que suma per aconseguir la llibertat.

Els nominats (12) del premi els escull n jurat i el guanyador s'escull per votació popular. Si no vaig errat, enguany s'han comptabilitzat prop de 1500 butlletes de votació.

El guanyador, en Jeroni, havia estat nominat per l'impuls i lideratge en les consultes sobiranistes del 13D a Osona. Així que aquest premi també és per tots aquells qui van (i vam) treballar perquè les consultes fossin un èxit.

Però a més, que l'escenari fos Torelló i que fos l'alcalde Miquel Franch, que amb el seu vot qualitatiu va fer que no s'aprovés una moció de suport a les consultes, fa que el premi tingui un regust encara millor, d'encara més reconeixament als voluntaris del 13D.

Felicitats Jeroni i felicitats a tots els patriotes que en movilitzàrem pel 13D!

El9Nou.cat: Jeroni Vinyet osonenc de l'any

Galeria de fotos de El9Nou.cat

Conseller Huguet, redibuixant Catalunya pel segle XXI

Ahir el Conseller Huguet (bloc), un dels consellers més brillants que ha tingut i té la Generalitat de Catalunya, va fer una conferència també brillant sobre Catalunya i el seu futur. Es podria resumir amb un neo-Toressibagisme: Catalunya serà innovadora o no serà.
Huguet fa un anàlisi marxià (que no marxista) de la realitat on el fet d'existir o no com a realitat en el món local es basa en la capacitat de tenir un paper en l'àmbit econòmic.
A manca de recursos energètics o naturals, Catalunya ha de tirar de l'únic recurs que té: l'humà. Amb estadístiques a la mà, som una gran potència europea i en l'àrea del Mediterrani, més.
Per Huguet, la innovació i la recerca han d'insuflar l'energia necessària perquè Catalunya tingui un paper en el món global, amb uns afegitons importants: entint en compte que s'és global des de la glocalitat (global des del local) i que tenim la responsabilitat (humana) d'aportar un valor afegit pel bé comú. Comú des d'un punt de vista global.
Per Huguet, s'ha d'omplir d'ànima l'economia. Una ànima que ens ha de portar uns valors de respecte al medi (en què vivim i de què vivim). Això és una pugna pura i dura cap als conservadors que tendeixen a l'èxit curterminista.
Catalunya s'ha de redibuixar i ara és el moment per poder ser actors principals en el segle XXI.
Ara bé, no podem oblidar que tenim un gran obstacle, l'Espanya immobilista.

Heràldica i món local: l'escut de Torelló no està reconegut ni és correcte

La setmana passada es va inaugurar una exposició d'Heràldica i món local a l'edifici El Sucre de Vic.

És una exposició del Departament de Governació de la Generalitat i van fer la presentació de l'exposició el director general Carles Bassaganya (bloc) i l'heraldista nacional Armand de Fluvià (web i wiki), acompanyats pel coordinador del departament a la Catalunya Central Toni Casassas.

Armand de Fluvià, un homenot de Catalunya, que va guanyar la batalla legal contra l'escut de disseny de Barcelona, ens va explicar el valor de l'heràldica com a llenguatge universal (com la música o la matemàtica, dic jo), sense una base científica si no de tradició popular i històrica, que ens serveix per identificar els subjectes que representen els escuts. Des de famílies a viles i ciutats, passant per clubs de futbol (malgrat aquests són molt sui generis).

Armand, després denunciar la banalització de l'heràldica, va fer un repàs dels escuts locals que no són correctes i/o que no estan legalitzats.

Un dels que no estan legalitzats, perquè no són correctes (i no s'ha arribat a cap acord) és el de Torelló, tant l'escut que té una estètica més tradicional com el més estilitzat (de disseny) que fa servir l'ajuntament.

Tot escut ha de tenir una base històrica, i el castell (estil castellà, quan hauria de ser una torre catalana) no és correcte i sembla que l'escut de Torelló no podria tenir les quatre barres a l'escut (no perquè no sigui català, si no perquè no hi ha cap argument històric-heràldic que permeti l'ús de l'escut dels comtes de Barcelona). Suposo que ens hi haurem de posar...

Vicenç Ferrer, al servei de la humanitat

Vicenç Ferrer (wiki) ha mort aquests dies. Un cooperant o un sant, una ser humà al servei de la humanitat, començant per els més dèbils.
Vilaweb: Vicenç Ferrer, l'intocable català
Web de la Fundació Vicenç Ferrer
TV3.cat: Terribas entrevista Vicenç Ferrer

Jordi Pujol, l'home per qui "mai no toca" la independència

En Jordi Pujol (wiki) és un homenot de la política catalana, de la seva història. Ha estat un dels governants de Catalunya més longeus. 23 anys, un nombre d'anys més digne d'un comte-rei que d'un president.
Jo que he crescut amb la seva figura com a líder nacional forma part del meu imaginari col.lectiu, malgrat que pugui ser crític amb algunes de les seves accions o decisions polítiques, o que no comparteixi el seu ideari polític autonomista i de tall socialcristià.
Pujol encarna l'ambigüitat nacional dels catalans, que parlem de dret a decidir per no parlar d'independència i de federalisme per parlar de confederalisme, que parlem d'Arc Euromediterrani per dir Països Catalans.
En Pujol és un nacionalista que diu que vol fer país però que nega i nega l'independentisme. Ho ha tornat a fer aquests dies, quan corria el rumor que s'havia adherit a la plataforma sobiranista (ergo, independentista) Sobirania i Justícia, impulsada per antics membres dels seus governs.
Pujol pot parlar de fracàs del projecte espanyol, però alhora nega la via independentista. Ens quedarem encallats en el fracàs?
Qui no ha pensat alguna vegada que fer país o construcció nacional, vol dir caminar cap a la independència? Qui no ha pensat que si Pujol digués que la independència "ara toca", tot faria baixada? Però "això no toca".
Segurament Jordi Pujol i Soley, serà el líder no independentista català més respectat i admirat per a més independentistes catalans. Quines coses que té aquest petit país...
Centre d'Estudis Jordi Pujol: www.jordipujol.cat
Sobirania i Justícia: www.sij.cat
La Vanguardia: Jordi Pujol considera que "tiene toda la lógica del mundo" que ex altos cargos suyos se proclamen ahora independentistas
3cat24.cat: L'expresident Pujol es desmarca de l'associació independentista Sobirania i Justícia

En Ballana, no canvia de camisa, canvia de corbata

(Foto d'Osona.com. Adrià Costa)

Ahir un nou patriota català d'esquerres es va sumar a la gran família republicana.
Joan Ballana, l'ex-primer secretari del PSC a Vic, es va sumar, de la mà del president d'Esquerra, Joan Puigcercós, al projecte d'Esquerra Republicana de Catalunya, del sobiranisme d'esquerres català.
Esquerra a Vic i a Osona, suma.
Com va dir en Puigcercós, qui sigui d'esquerres a Catalunya ha de ser independentista, perquè sense un estat propi, a Catalunya mai es podran fer polítiques socials avançades. Només cal mirar el tema del finançament... malgrat parlar de xifres que no solucionaran la balança fiscal, el PSOE es nega a acceptar-los.
En Joan, suma a Esquerra. Com li vaig dir, en Joan no s'ha canviat de camisa, sinó de corbata, perquè com va dir, ell no s'ha mogut de l'espai polític, sinó d'eina.
Estic realment satisfet del pas del Joan a Esquerra, i espero que molta més gent d'esquerra i que tingui sentit de país truqui la porta d'Esquerra, segur que els hi obrirem.
Bloc de Joan Ballana: Per Vic, som-hi!
Bloc de Jordi Casals (antic): El PSC s'ha carregat en Ballana!
Bloc de Jordi Casals (antic): Ballana, advocat i polític (socialista i català)
Osona.com: Puigcercós presenta Joan Ballana com l'esperança blanca d'ERC a Vic
El9Nou.cat: Joan Puigcercós presenta Joan Ballana com el nou fitxatge estrella d'ERC a Vic
Avui: ERC de Vic fitxa Joan Ballana, exregidor i exprimer secretari del PSC de la capital osonenca

Un cap de setmana amb quatre homenots: Joan Crosas, Juqueras, Tardà i Tresserras

. .

El cant de la Senyera, que és amb què he acabat el cap de setmana al Cirvianum

Aquest cap de setmana que va començar el divendres al vespre ha estat un dels caps de setmana més densos de la meva vida. Tot un tour personal amb 4 homenots.
El divendres al vespre, com he dit, vaig començar el meu tour personal a la presentació del nou llibre del Joan Crosas i Escudero (bloc), el gran Joan! El llibre, que es diu Absort, i que abandona la tònica poètica dels seus darrers llibres, el va presentar juntament amb la seva consciència, que va arribar tard (hehehe!) i que van conversar en veu alta, per gaudi dels presents a la biblioteca Dos Rius de Torelló.
El dissabte hi van haver diferents etapes amb l'Oriol Junqueras (bloc), primer donant un tomb pel mercat de Vic, després al Congrés Regional d'Esquerra Catalunya Central, seguit d'un dinar amb la militància avantsala de la visita de l'Oriol a l'escola de formació de les JERC, que han fet aSant Pere de Torelló. Ell va continuar a Sant Julià de Vilatorta i jo vaig cedir el relleu al Lluís (facebook).
L'Oriol és passió, passió pel seu país i per la seva gent. Em va carregar les piles, sí senyor! Oriol Junqueras, membre de la nova generació d'homenots nacionals.
Al diumenge vaig començar amb el Joan Tardà (bloc), també a l'escola de formació de les JERC, parlant de l'avortament, que s'ha de discutir la seva legislació al Congrés espanyol. Tardà també és passió, passió per la justícia social i els drets de les persones. Parla clar, un defecte molt gran al país del gran oasis.
Posteriorment em va tocar fer un taller sobre socialisme a l'escola de formació, que la vaig convertir en un taller de reflexió de què fer amb la plusvàlua. Està prou bé com a aperitiu d'abans de dinar, oi?
I per acabar el cap de setmana, vaig assistir a l'acte homenatge de la Colla Sardanista de Torelló als seus presidents. Els sardanistes de Torelló d'aquí a dos anys celebraran el seu centenari. Hi ha molta gent que no és conscient que el nostre municipi és molt ric en cultura. Ara farà un any del centenari dels gegants i dels capgrossos.
A l'acte, que ha estat l'estrena de la nova junta, hi ha assistit el que per mi ha és i haurà estat el millor Conseller de Cultura de Catalunya, Joan Manuel Tresserras.
A més, Tresserras (wiki) ha demostrat ser un home de paraula, ja que quan va venir a Torelló per les eleccions municipals, es va comprometre, davant les entitats presents en una gran trobada amb aquestes, a tornar a Torelló. Ho ha fet, i esperem que no sigui la darrera vegada.
Joan Crosas, Oriol Junqueras, Joan Tardà i Joan Manuel Tresserras, quatre homenots, diferents, contradictoris en la forma, però apassionats per la literatura, la història, la justícia i la cultura, malalts de Catalunya i de la seva gent.

Pepe Rubianes ha mort

L'actor galaico-català, tal com ell es definia, Pepe Rubianes (wiki), ha mort del càncer de pulmó que l'havia apartat dels escenaris els últims temps. Tenia 61 anys.
Actor irreverent, provocador, irònic, sarcàstic i amb una xerrera de rècord mundial galaico-català!
La seva llengua afilada i contundent li va costar estar al punt de mira de l'Espanya (i no només) de dreta.

.
.

El dia que he rigut més amb ell, arribant a la llàgrima, va ser el dia de l'estrena de l'obre de teatre "Croades", que vàrem fer un grup de joves. Per relaxar-nos vàrem posar un monòleg del Rubianes sobre el naixement de Jesús, els tres reis, etc. L'obra va sortir perfecte.
Però el meu primer record d'ell va ser amb el "Digui digui", el Follow-me català. Rubianes coprotagonitzava una mini sèrie amb Juanjo Puigcorbé. La veritat és que no recordo ben bé de què anava, però sí que tinc gravada la tofa arrissada que portava el Rubianes al cap.
Si va cap amunt, que vagi en compte que no l'enviin cap avall de pet!
3cat24.cat: Pepe Rubianes mor als 61 anys a causa d'un càncer de pulmó

Gaspar Espuña: "Catalunya, Déu i Turisme"

Aquesta setmana ha estat marcada, per mi, per l'emprenedoria.

El dimecres, vaig formar part al jurat de premis dels Jove Empresaris de l'AIJEC (Associació Independent de Joves Empresaris de Catalunya).

Va ser en una sala de Foment Nacional del Treball (on curiosament hi ha un gravat de la portalada del monestir de Ripoll). Hi havia gent de mitjans de comunicació i de l'àmbit de l'empresa i de la universitat. Ara, els premiats es faran públics en un sopar, com en els darrers anys, a la Llotja de Barcelona.

I ahir, vaig ésser en l'entrega de diplomes de màster de la Fundació Gaspar Espuña - CETT (fundació impulsada per Gaspar Espuña associada amb la UB) i a premis de projectes d'emprenedors en l'àmbit del turisme.

En presència del mateix Gaspar Espuña (wiki), empresari, llicenciat en teologia i Creu de Sant Jordi, entre d'altres i amb que vaig poder compartir petites converses molt animades durant l'acte, i, en el marc del Paranimf de la Universitat de Barcelona (fa posar la pell de gallina, si més no per mi, com a ex-alumne de la UB on sols havia estat als bancs del "públic"), es van entregar diplomes i premis. Hi havia gent d'altres indrets entre els alumnes i els premiats. Fet que va donar peu a uns discursos, no dels joves estrangers, sinó dels qui presidien l'acte, estranyament bilingües, on el català de cop donava pas al castellà a mitja frase per tornar a la llengua d'Ausiàs March.

Cada cop que canviaven, el senyor Gaspar Espuña em mirava. Potser estava estranyat.

A destacar el Subdirector General d'Ordenació Turística, Joan Abat, amb un discurs de país. I és que l'emprenedoria, sigui en el sector turístic, o no, és un capital que qualsevol país dinàmic ha de voler comptar-hi.

Emprenedoria és vitalitat, valentia i innovació, tot amb una voluntat d'èxit i de treball.

Per acabar, els tres pilars vitals del senyor Gaspar Espuña: "Catalunya, Déu i Turisme", segons les seves pròpies paraules, fermes en la fragilitat del seu cos.

Una Santíssima Trinitat molt catalana...

Reconeixement d'un gran home, el bisbe Joan Godayol

Avui, Joan Godayol, Bisbe emèrit d'Ayaviri (Perú) i cosí de la meva mare, ha fet una xerrada al Centre Cívic del meu barri, el de Montserrat.
No he pogut arribar fins l'últim quart d'hora, quan la gent ja li preguntava. He arribat just quan parlava que la guerrilla i l'església lluiten pel mateix a Perú, però que la guerrilla ho fa perla via equivocada, la violenta. Potser no ho ha dit amb aquesta contundència, però jo ho he entès així.
Després, a pregunta del mossèn de Torelló, ha parlat dels intermediaris de les ajudes solidàries, com també dels anticonceptius i de la necessitat d'aquests per prevenir malalties venèries i embarassos no desitjats. El seu exemple ha estat el d'una família amb quatre fills ja... Malgrat tot: Revolucionari!
Sí senyor, els té a tots revolucionats! Per això és incòmode, per i això el van expulsar del seu estimat Perú.
I per tot això, després d'una abraçada intensa, les seves paraules de reconeixement per la meva tasca política m'ha reconfortat.
En uns temps on dedicar-te a la política és causant d'arrufades de nas o sornegueries punxants, que una persona com ell et reconegui omple el dipòsit d'energia.
Per ell sóc un bon cristià, malgrat les meves conviccions en l'aspecte religiós. I això, venint d'ell, és molt gran!
Podeu llegir aquest apunt d'un bloc cristià Laeto Animo: El ‘click’ Godayol. Hi ha un àudio on podreu sentir que parla clar.
I si voleu llegir com un bisbe peruà explica com va sentir la "marxa" del Joan de Perú, llegiu Un obispo se solidariza con la Iglesia del Sur Andino. Veureu la política vaticana a Perú.
Jo, fa prop d'un any, vaig escriure això.

PS: en les darreres vacances, estant a l'habitació de l'hotel de Praga, vaig posar el canal internacional de tv3 i em vaig trobar al Joan Godayol, amb el seu somriure perenne, davant el Cuní!

"En un momento dado", Johan Cruyff m'ha posat la "gallina de piel"

Cruyff (wiki), un mite caigut. Això és el què sento avui al veure com un mite futbolístic, un geni del futbol menyspreant una llengua que no s'ha dignat ni a xapurrejar (tampoc el seu fill) malgrat viure i reviure a Catalunya.

Un geni amb decisions tant espectaculars com eficaces, com per exemple posar a Eusebio (un jugador dièsel en deien) de lateral dret, el millor extrem dret de la lliga anterior, Goiko, reconvertir-lo com a lateral esquerra; fitxar a un desconegut Ivan Iglesias que va ser qui va marcar el cinquè gol del 5-0 al Real Meadrid, i un llarg etcètera. Un geni que, davant la ineficàcia dels marcadors davant un extrem dret com Manolo (Atlético de Madrid) que s'escapava una vegada i un altre del lateral esquerra, decideix jugar sense lateral esquerra perquè Manolo no se li escapi... i va sortir bé!

Només un geni pot guanyar tres lligues seguides a l'últim partit, un dels quals a l'últim minut (Djukic, del Super-Depor, falla el penalty davant González del València).

Però ara, quan el seu assessor Jaume Roures (wiki), capo de MediaPro i productor de la última pel.lícula de Woody Allen (wiki), ha decidit que aquesta última pel.lícula del geni novayorquès (un altre geni!) només tingui versió catalana i original als cines de Catalunya, resulta que Cruyff es despenja amb un menyspreu cap a la llengua de la terra que l'ha adoptat durant les últimes dècades.

En el Bassas li ha dit que no parlaria català a Catalunya Ràdio perquè cal ser més internacional, que potser s'hauria de parlar en anglès en el programa per millorar el nivell dels oients, i que el català és reduccionista perquè si vas a Londres ningú parla català...

Johan, futbol es futbol, no surts d'aquí...

.

Nació Digital: Cruyff va rebutjar parlar en català a Catalunya Ràdio perquè vol «ser internacional

Pere Prat demana retirar el vídeo xenòfob de Duran

En Pere Prat és l'alcalde de la ciutat més gran d'Esquerra, Manlleu. Governa amb una majoria absoluta gairebé insultant, després d'haver governat els últims quatre anys en coalició amb PSC i ICV. Ara conviu amb una oposició formada per PSC, CiU i PxC.

En Pere és una persona que ha viscut per Manlleu i per les seves persones. Polític de poques proclames grandiloqüents, però de serenitat contundent, quan parla és per dir coses importants.

Manlleu és una de les ciutats que viu en pròpia pell el procés de fluxe migratori cap a casa nostra. La població d'orígen immigrada ja s'enfila per damunt del 20%. En l'àmbit de les polítiques d'immigració sempre ha dit el mateix: Cal poca fressa i molta endreça.

Amb aquesta frase, Pere Prat acaba el comentari que va deixar el dia 31 de desembre al bloc del candidat d'Unió Duran i Lleida arran del vídeo d'un marcat to demagògic i xenòfob (apunt anterior).

L'apunt del bloc del democratacristià on l'alcalde independentista ha deixat el comentari és una mostra d'orgull i de no voler acceptar els errors (si és que és un error que Unió -i Convergència- usin aquest vídeo per la precampanya).

Podeu llegir el comentari a l'apunt del bloc de Duran o bé en aquest enllaç d'El9nou.cat, que segurament s'ha convertit en el mitjà electrònic comarcal que actualment sap treure més rendiment dels blocs.

.

PS: Podeu trobar apunts d'un servidor sobre immigració aquí (bloc vell, que no té un label específic del tema) i aquí (bloc nou).

Un animal de Teatre recollint un premi dels qui gaudeixen en la tortura d'animals (no de teatre)

Una de les coses que m'omplen més d'orgull és que en Xavier (Xevi) Boada hagi triomfat com a home de teatre. M'omple d'orgull perquè és parent (llunyà, amb una carambola que mai he acabat d'entendre). I m'omple d'orgull malgrat que no tingui cap mèrit per part meva.
En Xevi és un dels actors principals dels Joglars, segurament la companyia de teatre que em provoca més riure i mala llet a l'hora. Aquesta tragicomèdia agra, per dir-ne d'una manera, m'encanta, és igual com quan llegeixo el Salvador Sostres.

En Xevi ha ensenyat tot el seu potencial en aquesta companyia, ha creat i desenvolupat els seus personatges amb tota llibertat i potencia. És un animal de teatre, que despren la força d'aquest art en la seva essència.

Recordo perfectament que vaig conèixer l'infern en la meva infantesa, concretament el del Teatre Centre de Manlleu pels pastorets. En Xevi feia de Satanàs, si no vaig errat amb un vestit fet per la meva àvia. Hi ha un moment que l'àngel caigut baixava enmig del públic i condemnava a un nen a la foguera eterna. Jo era un d'ells, per enveja de molts d'altres!

A mesura que he anat madurant políticament (encara ho vaig fent, no he acabat!) me n'he anat adonant del tarannà llibertari del Xevi Boada, amb algun tic Boadellià, com en un article escrit a El Ter contra "el nacionalisme identitari" (l'únic?).

El que no sabia és que aquesta simbiosi parcial amb l'antinacionalisme (català) de Boadella també arribés a sentir-se còmode en el món taurí.

He llegit que va recollir el premi que la Peña Taurina de Manlleu va donar als Joglars. Els hi van donar per l'obra Controversia del toro y el torero, on es debat sobre la tauromàquia (l'art de rebentar un herbívor en públic, mentre vomita sang).

En Boada no es declara taurí (ni antitaurí), però assumeix que l'autor de l'obra (Boadella) sí que ho és, suposo que la parcialitat també hi serà a favor dels homes armats, que marquen paquet i porten monyo, els toreros.

I en Xevi, no es vol mullar, però afirma que “hi ha alguna cosa més que els arguments dels antitaurins”. És veritat, el sofriment d'un herbívor com a espectacle. Assassinar i torturar per plaer.

Ah, sí! i els qui els hi agrada...

.

Podeu llegir la notícia a El9Nou.CAT, clicant aquí.

(Foto: Xavier Boada fent de toro i Ramon Fontserè fent de torero)

Adéu a Paco Candel

Dissabte, a la Trobada Nacional, entre cafè i cafè doble, tot mirant alguna web m'he assabentat de la mort de Paco Candel (llegiu editorial de l'Avui aquí).
Paco Candel fou el referent de l'optimisme realista davant els processos migratoris a casa nostra, a més d'autor del llibre de referència de la immigració peninsular a Catalunya: Els altres catalans.
S'ha mort un homenot català, un català nacional.
Descansi en pau.
.
"Mor l'amic dels "altres catalans", Avui, Ignasi Aragay
"Emotiu comiat a Francesc Candel", Vilaweb
Najat El Hachmi / Paco Candel, Bloc de Cesc Poch
.
Web de la Fundació Paco Candel