dimarts, 23 d’abril de 2019

La llegenda animalista (i més) de Sant Jordi, amb les seves conseqüències





Una vegada, fa molts i molts anys, hi havia una ciutat rodejada de boscos ben frondosos amarats de cants d’ocells i on els animalons s’esmunyien entre els arbres o nedant pels rierols on s’atansaven a calmar les seves ànsies assedegades. La gent vivia feliç i amb harmonia amb aquest magnífic entorn, excepte el pastor i la família reial que explotaven ramats sencers de bous, vaques i vedells, de xais i xaiets i de porcs, truges i garrins. Exprimint mamelles, fent entrecots i bistecs, esquilant llanya i preparant costelles per fer a la brasa i obrint en canal per aprofitar-ho tot.
Un dia, un ésser magnífic, alat i de pell escamada amb un alè càlid pel foc salvatge de la naturalesa més antiga va sobrevolar majestuosament el cel de blau mar tacat de núvols de cotó.
En un vol rasant, la bèstia imperial va engolir dos ramats d’ovins i de bovins, amb el pastor i el kapo caní que feia de capatas d’aquelles pobres bèsties.
Els vilatans, espantats per tal aparició del rèptil volador, van córrer a amagar-se als soterranis de les cases, mentre els soldats del rei llançaven fletxes i llances que rebotaven a la pell dura del drac, sense esquinçar-la, sortosament.
El bell rèptil incinerà d’una alenada a la tropa per després aterrissar amb una perfecte maniobre a la plaça de la ciutat. Amb un veu profunda, heretada dels primers temps de la Mara Naturalesa digués:
- Si demà no em porteu carn tendre humana, cremaré la vostra ciutat i em menjaré els vostre cossos rostits.
Seguidament, tornà a alçar el majestuós vol i marxar muntanyes enllà.
La veu de tro va ser sentida des de tots els soterranis i des de dins el palau reial. El rei cridà a assemblea per plantejar com procedir.
Tots els vilatans van assistir-hi, ben preocupats per trobar una solució que no podia fugir per portar al plat a taula del drac a un dels seus veïns.
El conseller major del rei va proposar fer per sorteig qui seria l’àpat humà del drac. La sort es convertiria en mala sort per un vilatà que salvaria la ciutat i la resta de la gent.
Però el club dels animalistes va reclamar col.lectivament que parlés el seu líder, el druida, que digué:
- Amigues i amics, éssers vius de la contrada, perquè deixar la responsabilitat a la deesa Fortuna quan el que hauríem de fer és cridar a la deesa Justícia? Us proposo, jo, en nom d’un insignificant membre de la comunitat de la Mare Naturalesa que no paguin justos per pecadors, i que entreguem als qui maltracten i exploten els nostres companys animals! Que el drac es mengi a la família del pastor, que les carns dels seus infants i la seva dona serà ben tendre, que a més podran acompanyar al seu pare i espòs, i al seu col.laboracionista gos a l’aparell digestiu del magnífic drac que ens ve a purificar i retornar l’equilibri entre éssers vius.
La vídua del pastor, esglaiada per aparèixer a la carta del menú del drac, va cridar:
- Nosaltres som servents del rei, el meu marit feia de pastor del rei, que es mengi la família reial!
- Les relacions de poder no són excusa! Tots som responsables dels nostres actes contra els animals. - digué el druida mentre brandava el seu llarg bastó guarnit amb flors.
El poble cridant, alliberats de ser escollits com a tiberi del rèptil, van assentir sorollosament i van córrer a apresa la família reial que va fugir cames ajudeu-me cap al palau. Quan van ser a dins, havent tancat les portes, però, es van adonar que la princesa havia estat apresada per uns soldats que per assegurar la seva supervivència s’havien posat a les ordres del druida.
Davant els sanglots desesperats de la reina, el rei va manar enviar un colom missatger a Sant Jordi, perquè els ajudés.
Després d’una nit llarga i trista a palau i de festa pel poble alliberat del destí de ser vianda pel gran drac, va despertar-se el dia amb un sol esplendorós. Amb la princesa i la família del pastor que el dia anterior havia estat engolit pel drac encadenats, el poble i el druida van esperar que aparegués el drac, que ho féu al migdia. I alhora que feia un magne vol circular damunt de la ciutat, el druida, amb els braços oberts va clamar:
- Aquí tens la nostra ofrena, pren les tendres carns d’aquests pecadors de la naturalesa!
I el drac, amb la boca oberta va fer un vol rasant i va encalçar princesa, esposa i quatre fills del pastor i va marxar volant mentre se’ls cruspia.
Els vilatans van començar a ballar i cantar, eren feliços, la majoria per no haver estat cruspits, els del club animalista amb el druida al davant per haver fet justícia.
Però la felicitat va durar poc, perquè l’ombra del vol del gran rèptil de pell escamada i ales gegants va cobrir el poble, i aquell ésser de l’antigor, sense tocar a terra, va anunciar que l’endemà tornaria i volia més carn si no volien que se’ls mengés a tots.
El druida va cridar a assemblea i tot el poble es va reunir, mentre de les torres del palau sortien uns renecs del rei condemnant els que havien fet de la seva filla un entremès pel drac i desitjant una mort lenta i dolorosa al druida.
El druida picà a terra tres cops amb el seu bastó, fent callar a la gent atemorida. I digué:
- La deesa Justícia torna a picar la nostra porta amb un encàrrec de la Mare Naturalesa. Què hem de fer?
«El rei tenia raó, hem de fer un sorteig!!!» va cridar algú, per ser segut per un clamor d’afirmació de la massa, seguits per un «imècils!!!» de la veu reial des de palau.
- Era una pregunta retòrica, capsigrany! - digué el druida, que va ser interromput pel conseller reial que havia esdevingut conseller popular, i digué:
- El druida, amigues i amics, animals tots, ens recorda que cal impartir justícia. I els culpables d’atemptar contra la naturalesa no són només el rei dels ramats i els col.laboradors pastors i la seva família, també ho són els agricultors, els mercaders de carn i els que compren i mengen aquesta carn!
- I els que pesquen també!!! - es sentí des del grup del club dels animalistes.
El conseller, proseguí, acompanyat d’una mirada reconfortada del druida.
- Soldats, vosaltres que no heu renunciat a menjar carn – digué picant l’ullet a la soldadesca- preneu presoners a tots els assassins, mercaders i devoradors d’animals, que seran l’aliment que salvarà la nostra ciutat!!
Enmig de crits de terror, els soldats, ajudats pel club dels animalistes, van agafar presoners a tots els veïns del poble, excepte el druida, els seus seguidors i el conseller. Els van encadenar i van fer guàrdia tot el dia i tota la nit, mentre els animalistes feien festa, animats pel druida i el conseller.
L’endemà al migdia, el drac va aparèixer de nou amb els eus cops d’ala majestuosa i va devorar tot el poble encadenat i ofert pel druida.
I mentre menjava amb fruïció els cosses prèviament rostits d’aquella miserable gent, un crit de guerra va trencar la ciutat, un cavall blanc muntat per un cavaller d’armadura de plata adornada per una creu vermella, amb llarga llança s’abraonar contra el drac i li clavà l’arma afilada, fent que el drac, amb la boca farcida de membres d’aquells cossos inerts i rostits, caigués a terra malferit.
El club dels animalistes veient aquella acció tant violenta, llençaren pedres al cavaller, fent-lo caure del cavall blanc, i a l’ordre del druida, al crit de «ha mort un ésser viu!» i contestat per un «i s’aprofita d’un animal equí!» el linxaren amb les mans, ungles, amb més pedres i amb alguna queixalada. El cavaller, conegut com a Sant Jordi, morí enmig d’un bassal de sang, mentre el rei des de palau cridava histèric «desgraciats!».
Durant setmanes, el druida i els seus acòlits van cuidar i curar la ferida del drac, alimentant-lo de fruits del bosc que queien dels arbres del frondós bosc, fins que aquest un dia es va despertar. Mirar el seu entorn, esbrinant on era. Es sentia dèbil, tenia gana... d’un cop d’alè fa escalfar el seu dinar, fet de druida i dels membres del club animalista per després cruspir-se’ls. I quan anava afer un plaent rotet, desenes de llances es clavaren al seu pit i amb múltiples cops de destral li tallaren el cap. Era el conseller i la soldadesca. Van acabar amb aquell drac, a partir d’ara, maligne.
Seguidament, aquests es dirigiren al palau i feren sortir al rei i la seva muller.
- Majestats estan salvats, hem mort el drac i hem acabat amb el druida i la seva patuleia. La ciutat torna a ser seva.
- Me cagum cony! Però si no tinc ciutat ni pastures ni filla!- va dir irat el rei.
- Tranquil sa majestat, tenim un bosc per talar i un gran drac amb una gran pell de rèptil, ara tindrà una ciutat d’indústria forestal i pelletera. Ah! I ara, jo ara sóc Sant Jordi i aquí comença la meva llegenda i cada any per aquesta data vendrem llibres explicant la meva gesta i regalarem roses per recordar la seva filla. Per cert, els llibres els farem amb els arbres del bosc.
I Sant Jordi va ser recordat per matar un drac, salvar una princesa i una ciutat. I aquesta ciutat va ser ric i pròspera fent paper, venent llibres i bolsos i sabates de pell de rèptil. I el rei i l’abans conseller i ara Sant Jordi van ser també pròspers en la riquesa.
I la princesa... doncs això, una rosa per les enamorades.
I conte contat, ja s’ha acabat.





diumenge, 31 de març de 2019

L'antifeixisme i el Règim del 78

Per entendre la realitat espanyola, a vegades va bé mirar a Itàlia.
La República Italiana va néixer al 1946 després d'un referèndum imposat per les forces anti-feixistes, a l'empara dels aliats occidentals, sobretot dels EE.UU.
El punt de consens del nou règim democràtic italià, era de l'anti-feixisme i sumava tots els resistents al règim feixista de Mussolini, que anava des dels comunistes de Togliatti a la democràcia cristiana, i fins i tot alguns monàrquics.
La lògica de la Guerra Freda, en què Itàlia la van integrar en el bloc atlantista, capitalista, liderat per Washington, va fer, però, que davant la gran força dels comunistes, integrat en el partit comunista més poderós d'occident, el PCI (més que el també poderós PCF de França), el substrat dels resorts del feixisme, mantinguessin la seva flama sobretot en cercles econòmics i a l'entorn de la seguretat (tal com va passar a l'Alemanya Occidental amb el nazisme), però es va mantenir en les ombres d'un sistema que va mantenir l'anti-feixisme el seu punt de consens de la República.
Aquest punt de consens, va excloure de la vida pública les forces reaccionàries i nostàlgiques del feixisme italià, a excepció de la violència terrorista "negra", i la reacció feixista, tal com s'ha esmentat abans, a l'entorn del capital i la seguretat, va sobreviure en moviments o societats secretes com la lògia P2 (Propaganda Due), que va evolucionar del feixisme a l'anticomunisme, fet que va ser tolerat (i en alguns casos premiat) per Washington.
L'aliança Bossi (Lega Nord), Berlusconi i Fini (post Feixista)
No va ser fins a l'esfondrament del bloc soviètic, l'autodissolució del PCI com alternativa de govern i la implosió dels partits de la República fruit de la corrupció d'alt voltatge a través del cas Tangentopolis i de l'operació Mani Pulite, que va parèixer dos pols polítics a la dreta, la Lega Nord i Berlusconi que van trencar amb el paradigma antifeixista de la República, acabant confluint amb el partit post-feixista de Fini.
A l'Estat Espanyol, al sobreviure el règim de Franco a la II Guerra Mundial, com a bastió anti-comunista, amb el suport de l'OTAN, el versió espanyola nacionalcatòlica del feixisme, el Franquisme, va governar durant 40 anys, consolidant i normalitzant en la vida pública les aliances econòmiques i socials amb el règim.
La fi del règim Franquista va ser tutelada exteriorment pels EE.UU. (per integrar l'Espanya post-franquista en el bloc capitalista i atlantista, aturant la força social d'un comunisme que havia estat l'oposició organitzada més forta durant la dictadura) i internament per les forces vives del règim: l'Exèrcit, l'Església i el capital, deixant a banda el búnquer més dogmàtic i poc pragmàtic.
Amb la fi del Franquisme, no hi va haver ruptura, va haver una transició, que va donar nom al període històric.
El Palco del Bernabeu,
com a símbol del capitalisme oligàrquic
La Transició va suposar el pacte entre el règim que caducava i els opositors que van assumir la no ruptura i oblidar-se de la legitimitat democràtica de la República del 1931. Fins i tot el PCE (i el PSUC) va assumir la no ruptura, que volia dir sistema parlamentari pluripartidista, economia capitalista segons estandars europeus, descentralització autonòmica i monarquia (Franco ja havia anomenat Juan Carlos Borbon com a successor), sense posar mecanismes de renovació radical en les estructures judicials, militars i policials. ni assumir principis democràtics, defensats per bona part de l'oposició quan la dictadura, com el del dret a l'autodeterminació dels poble (ni la purinacionalitat d'Espanya).

Ni l'antifeixisme (ni el republicanisme) van ser el punt de consens del nou estatuts quo, el Règim del 78, que sols va renovar, en part, les estructures militars pel gran pes de la reacció franquista que hi pervivia i que provocava un constant soroll de sabres.
Manifestació per la unitat d'Espanya
amb Abascal (VOX), Casado (PP) i Rivera (C's)
I ara, al no haver aquest consens fundacional, vivim un auge de l'autoritarisme, el nacionalisme espanyol, el capitalisme oligàrquic lligat a l'Estat i uns discursos d'extrema dreta que prenen la centralitat de la dreta espanyola. Com la Itàlia filla de la irrupció de Berlusconi i el trencament de l'antifeixisme italià, amb una Lega, convertit en un partit identitari nacional, ja no regional del nord, a punt de convertir-se en el partit hegemònic de tota a Itàlia.
El fracàs de la Transició és haver permès el Règim del 78, que ara branda la seva espasa en defensa a ultrança a la monarquia, la unitat d'Espanya i als interessos del capital oligàrquic, a més de la normalització d'un discurs reaccionari i radical contra les minories o els col.lectius minoritzats (dones, independentisme català, immigrants, refugiats, LGTBI, etc).
L'Espanya del Règim del 78 mai podrà ser antifeixista, perquè és massa deutora del franquisme.

dilluns, 11 de març de 2019

Tres veces rebelde

El 8 de març s'ha convertit en una jornada de mobilització massiva a nivell internacional a l'entorn del feminisme, que ha deixat de ser un moviment d'avantguarda, minoritari, si no d'un moviment de masses que ha superat, ja no només les fronteres internes del món femení, sinó de la frontera entre els homes i les dones. Tal com l'ecologisme ja forma part dels plantejaments col.lectius transformadors més enllà dels moviments ecologistes, el feminisme també està penetrant en moviments i col.lectius més enllà del pròpiament feminista.
Enguany, però s'ha creat una controvèrsia per sobre l'ús majoritari del castellà, en detriment del català, en les pancartes i les consignes usades en manifestacions en ciutats catalanes.
Fent un cop d'ull per les xarxes la controvèrsia té una part marginal que menysté la lluita feminista per espanyolista. Però el gruix de la controvèrsia es va centrar en si era de rebut reclamar l'ús del català en les demandes feministes, o no.
Amb una pàtina de cert cosmopolitisme, es menystenia la demanda de l'ús del català ja que tothom és lliure d'utilitzar la llengua que vulgui i que el castellà també forma part de Catalunya. També s'hi afegia que si en una jornada de lluita feminista es posa èmfasi en la llengua és que qui ho fa té un problema, insinuant que aquest problema és de masclisme.
Jo que sóc un ferm partidari de les lluites compartides, que molt bé va il·lustra l'Omnium de Cuixart, crec que s'ha de rebutjar l'esmena a la totalitat per un tema d'ús lingüístic al moviment feminista, però crec que les activistes feministes farien bé de no menystenir les demandes d'un major ús del català en les movilitzacions feministes.
Com no podem restringir el feminisme al món privat i individual i hem de reclamar una transformació col.lectiva en pro de la igualtat entre home i dona, amb l'ús social del català hem de fer el mateix. Tots sabem que pel català no n'hi ha prou amb legislació, sinó que cal un apoderament social i això demana una conscienciació col.lectiva a favor de l'ús social d'aquest a Catalunya. És el mateix que en les demandes d'igualtat del feminisme, tots sabem que no n'hi ha prou amb la legislació, sinó que cal una conscienciació col.lectiva i una actitud en el quotidià.
Si en la lluita antifranquista, el catalanisme s'hagués aïllat i no hagués fet seves les demandes socials i democràtiques, hauria estat un moviment incomplet. Perquè la lluita per la normalització del català, és una lluita contra el domini del nacionalisme espanyol, un dels pilars tant de la dictadura com del Règim del 78, i aquests també responen a uns interessos econòmics i de gènere de domini.
Si som conscients que el masclisme banal, el que codifica la cosificació i la subalternitat de la dona des de la quotidianitat, tal una pluja fina, tampoc hem d'oblidar que la subalternitat del català també es basa en una pluja fina quotidiana sobretot a través d'uns paràmetre de consum que afecta les relacions socials a través de la llengua.
I aquí uns mots que sintetitzen les lluites compartides de la dona, la nació i la classe social, de Maria Mercè Marçal:

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,
de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.


Aquesta il.lustració de l'apunt i moltes d'atres a http://martabellvehi.bigcartel.com

dijous, 31 de gener de 2019

Abandonar un somni personal per albirar l’èxit col·lectiu


Quan em vaig establir a Torelló el dia de Carnaval de 1992, no m’imaginava que al cap d’onze anys, al 2003 faria un pas endavant que ha condicionat la meva vida fins a dia d’avui, acceptar ser el candidat a l’alcaldia de Torelló per ERC. No era una decisió que preveia un camí de roses, ja que llavors ERC tenia menys de 500 vots i un regidor i era el darrer partit a l’ajuntament d’un total de cinc, pel camí s’havia quedat el PP.
Tenia un punt de romanticisme, perquè la política o hi poses una mica de romanticisme o es converteix en burocràcia administrativa. Aquelles papallones abans d’un Ple Municipal, encara no han desaparegut
Durant aquests anys he compartit camí amb moltes persones i n’he conegudes encara més, majoritàriament per bé, però també per mal. Així és la vida. També he viscut experiències inolvidables, com ara l’octubre republicà del 2017 a Torelló, el meu pas per les regidories de Comerç i de Seguretat Ciutadana (mai m’ho hauria imaginat), les assemblees de barri, les primeres Nit de Botigues, el Carnaval des del centre de comandament a la Policia Local, els debats amb Miquel Franch, jornades memorables amb PxC titllant-me de «Àngel caigut i déu mitològic» (sic) o quan van treure cartells a favor d’un seu militant que va ser denunciat per pixar en una façana, el dia que em van denunciar a la Delegada del Gobierno Llanos de Luna, els insults taurins en fòrums sudamericans després de presentar una moció antitaurina, el Ple de les consultes populars quan Torelló va ser l’únic ajuntament d’Osona que no hi va donar suport, la nit prèvia al 9N, tallar vies del tren per salvar l’estació, i algunes de dures, com el dolor del Santi, el dia que vaig anar visitar un veí que se li havia cremat el pis, els amos d’un local a on hi havien entrat a robar o acompanyar els veïns quan les grans pluges.
Avui anuncio que poso punt i final a aquesta etapa que ha suposat liderar, a l’ajuntament de Torelló, unes històriques sigles del nostre país com són les d’ERC i des del 2011 sumant-hi els amics i amigues de Junts per Torelló.
Puc dir, també, que poso punt i final al somni de poder fer d’alcalde del meu poble, Torelló, perquè aquest ha estat el més alt i excels objectiu polític que he buscat des que vaig entrar en la política activa. Recordo perfectament la remor que es preguntaven què volia aquell nano de Manlleu presentant-se per ERC, que segur que volia ser diputat. O quan un alcalde em va venir a veure al meu despatx de l’Agència Catalana de Joventut allà al 2008 o 2009 i em va dir que ja no tornaria més a la política de Torelló, que ja havia fet el salt. Curiosament va dir «tornaria» quan mai he abandonat l’ajuntament. Per mi, la política local ha estat sempre per davant. Amb vocació de servei públic al meu poble i als meus veïns i veïnes.
Paradoxalment, faig un pas enrere per cedir el lideratge d’ERC-Junts per Torelló, quan mantinc intactes la màxima il.lusió i les ganes de continuar implicat en la política local. Però Torelló es troba en un moment clau en la seva història, l’estancament en què es troba l’ajuntament els darrers quatre anys ha comportat conseqüències pel poble i els seus veïns, trencant-se consensos i el què és més important, confiances de la ciutadania vers la seva institució pròpia, l’ajuntament.
A Torelló, cal un canvi, ja no només per millorar, sinó per necessitat, i aquest canvi només el pot liderar ERC-Junts per Torelló.
Ara fa quatre anys, molta gent tenia el convenciment que ERC-Junts per Torelló podia sacsejar la política torellonenca i liderar una majoria alternativa. Malgrat pujar de vots i superar la barrera dels 1.000 vots i esdevenir la segona força, ens vam estancar en els tres regidors, per quatre vots. Però no podem ofuscar-nos en els quatre vots que ens van faltar per aconseguir el quart regidor, perquè el problema real va ser que gairebé el 50% dels torellonencs es van quedar a casa el dia de les eleccions. I aquí hi ha el quid de la qüestió.
Si volem aconseguir el canvi que necessita el nostre poble, cal motivar a la gent perquè vagi, com a mínim, a votar. Com vaig dir als meus companys d’ERC en la darrera assemblea, ens hem d’obrir encara més i hem de construir una candidatura de poble. I el primer pas per fer-ho possible és fent jo un pas enrere.
A vegades hom ha d’abandonar els somnis personals per aconseguir els èxits col·lectius, i ara és un d’aquells moments.
El meu compromís polític amb Torelló resta intacte i tindré el paper que les meves companyes i companys decideixin, això sí, amb nous lideratges.
Un agraïment a tots aquells que m’heu acompanyat en aquest camí entre ells al Lluís, el Xevi i la Berta, els que m’heu ajudat, els que m’heu criticat des del respecte, sempre amb ànim de millorar.
I un agraïment especial a la meva família, la meva companya Xènia i filles, Isona i Gal·la, per suportar les meves absències i als meus pares per haver aguantat amb naturalitat una exposició pública del seu fill, que a vegades es tradueix amb fets i paraules desagradables.
Les meves disculpes a qui s’hagi sentit decebut per la meva tasca com a cap de llista d’ERC-Junts per Torelló, però que sàpiga que sempre he actuat segons els principis del bé comú de Torelló i dels principis polítics de la democràcia popular, la igualtat i la llibertat nacional.
I als cínics, als intolerants i als qui fustiguen als més vulnerables, a aquests, cap disculpa i un plaer haver-los, com a mínim, incomodat.


Visca Torelló i Visca Catalunya Lliure!