2012, any de transicions

El 2012 el plantejo com un any d'aprofundiment en la transició, una transició que no s'inicia enguany, sinó que ja la venim fent des de fa mesos o anys.
Una transició és la nacional, i no la planificada pel president Mas, sinó per la transició nacional que es va iniciar en la redacció d'un nou estatut que va suposar un xoc de legitimitats, la del poble català enfront les estructures constitucionals espanyoles. Un escenari que ha portat a l'ensorrament electoral dels qui van protagonitzar el xoc de legitimitats des del govern (els partits d'esquerres, independentistes i federalistes) i que ha portat al Palaru de la Generalitat a una CiU amb un discurs més sobiranista que mai, parlant de Transició nacional i de Pacte fiscal, en principi en la línia del concert econòmic.
Una segona transició és la socioeconòmica, fruit d'una crisi econòmica que ha portat al col.lapse al sistema capitalista especulatiu dels dolços anys de la sortida i entrada al segle XXI. Una crisi que ha afectat a la ciutadania hipotecada i expulsada dels seus llocs de treball davant el tancament del fluxe creditici en el marc d'un sistema basat en l'endeutament privat.
Tot plegat ha fet que emergeixi el poder ocult dels "mercats" en forma de tecnòcrates i d'empreses financeres que juguen en un nou tipu d'especulació: el dels deutes sobirans dels estats, regions i ciutats. I juntament a l'emergència dels "mercats" hi ha la de l'ensorrament dels estats com a pilars sòlids en el seu paper de fonaments socioeconòmics. L'estat del benestar està esdevenint una nova espècia líquida dels temps de Baumann en què vivim. El desmantellament de l'estat del benestar s'està fent en nom del sistema, el del capitalisme per uns ("els mercats") i el de l'estat del benestar per a d'altres (societat). Però amb ministre de Goldman Sacks i Lehman Brothers emergint per Europa, un jas'imagina per on van les coses, oi?
En aquesta transició, també hi podem trobar o no, una transició cap noves formes de participació política, només depèn de com s'acaba plasmant l'efecte dels "indignats" en l'àmbit de l'activisme i de les estructures polítiques. Pot ser que la "indignació" sigui un símptome de l'esgotament d'una democràcia acomodatícia que no sap donar respostes als embats dels "mercats". Una desconnexió social entre estructures polítiques i societat que l'únic que fa és que la capacitat de resposta social i política davant una crisi tant injusta com l'actual, sigui nul.la, marginal o segmentada. Fins i tot pot ser paradoxal.
Clar que també pot ser que els Mayas la clavéssim i el 2012 transitem cap a la fi...

Finançament, què es cou

A l'espera d'acabar de madurar-ho tot plegat (és un llobarro però hi ha coses que grinyolen), us deixo alguns enllaços sobre el finançament de Catalunya.

La Vanguardia: ERC aval el nuevo model de financiación

La Vanguardia: El nuevo modelo de financiación sabe a poco

La Vanguardia: 10 dirigentes de ERC votan contra el pacto

La Vanguardia: La financiación blinda al tripartito frente a CiU

El Periódico: Zapatero espera guanyar estabilitat al Congrés

El Periódico: Mas afirma que el nou finançament és pitjor que el del 2001

L'Avui: Esquerra ratifica el sí amb l'oposició de les JERC i els crítics

Entrevista a l'Avui: Puigcercós: "el primer que recela que l'acord es compleixi sóc jo"

Nació Digital: Mas rebutja el finançament per "obligació patriòtica"

Josep Ramoneda, a El País: Política, financiación y espectáculo

Facebook Xavier Sala i Martin: Primers pensaments aleatrois sobre el nou model de finançament

Bloc de Carod-Rovira: Un acord de país

Bloc de Joan Ridao: El millor acord possible

Bloc de Josep Huguet: CiU va cometre una autèntica traïció retallant l'estatut a Madrid

Bloc d'Ivan Faccia: Lliures i responsables

Bloc d'Elisenda Paluzié: El finançament Salgado-Solbes: Les claus

Bloc de Saül Gordillo: ERC i el finançament: una lliçó de realpolitik

Finançament: filtracions, pressions i dubtes

..

Ahir al vespre quan estava penjant un article al bloc per avui, rebo un sms i algú m'obre el xat del facebook gairebé alhora: "has vist El País digital? ja hi ha proposta de finançament".
Això vol dir que no vaig penjar l'article i que he esperat a veure com evolucionaven els fets.
Al matí he anat a l'estrena de la Rosa Altimiras com a coordinadora de la Catalunya Central de l'ICD, en un acte amb la presidenta de l'ICD, Marta Selvas, i del director de serveis territorials de Barcelona, Josep González-Cambray.
Havent dinat he fet un tomb pels mitjans de comunicació en busca de quines reaccions hi ha hagut al respecte.
Tot plegat, em fa pensar en el que va fer Tarradellas després de tenir una reunió amb Suárez sobre el restabliment de la Generalitat. Va anar fatal, però el Molt Honorable, amb un somriure, va dir a la premsa: "ha anat perfecte". La qüestió era posar la pressió al contrincant.
Que ahir la filtració fos a El País, vol dir que la filtració era del PSOE i que volia posar pressió damunt el PSC i la resta de partits catalans.
La Vanguardia es mostra optimista, fins i tot ens ensenya un conseller Castells optimista vers Esquerra, malgrat la notícia digui que els republicans estan lluny d'acceptar la proposta.
Ja sabem ara a qui toca pressionar, oi?
A El Periódico hi trobem un Saura també bastant optimista i a l'Avui el ZP que fa content a tothom (o això diu!).
NacióDigital ens diu primer que Castells dóna quasi per resolt el finançament i set minuts després informa d'una nota de desmentiment del mateix Castells.
Jo ja vaig dir què pensava necessari per ser un bon sistema de finançament i Joan Puigcercós, també (mireu el vídeo).
De moment, el PSOE proposa més de 3000 milions d'Euros a partir de més enllà del tercer any, que és el que marca l'estatut.

Per un no mal finançament: Ordinalitat

Això és com l'obre de la Seu, que mai s'acaba. Això és el finançament.
Hom gairebé ja no se'n recorda de quan es va aprovar l'Estatut al Parlament (i quan es va retallar en una nit monclovita...). Ja fa temps... i a principis d'aquest any ja hauríem hagut de tenir nou finançament.
Es parla per tot que hem de tenir un bon finançament. Mala peça al tel.ler, doncs, de Madrid segur que no ens bé cap de bo. Per mi el bo seria el concert econòmic, recaptar els impostos aquí i pagar per serveis prestats. Bé, el millor de tots seria el d'un estat sobirà...
Ara, però que no sembla que a curt termini hem de viure un procés d'autodeterminació que ens porti a la independència, el què espero del nou sistema de finançament és que com a mínim no sigui dolent. I què és un sistema que no sigui dolent? doncs el que respecti el principi d'ordinalitat.
Què és el principi d'ordinalitat? doncs el principi que fa que Catalunya no passi de ser la 2a o la 3a comunitat a pagar més a ser la 8a o 9a novena a cobrar. El que passa ara...
Seguir aquest principi seria un atenuant de l'espoli fiscal (malgrat que no l'aturaria, però l'estatutet de Mas i ZP dóna pel que dóna...).
Els catalans fa massa temps que perdem llençols en cada bugada, i el de l'ordinalitat no ens podem permetre perdre'l...
Però repeteixo, això no és garantia d'un bon finançament, sinó que no sigui un mal finançament.
Elisenda Paluzié: Ordinalitat (2009)
Bloc No a l'Estafatut: Cau l'últim mite de l'estafatut: el principi d'ordinalitat (2006)

Després de 3 anys: Cinisme!

.

Estem de celebracions, fa 3 anys del pacte de la vergonya, com en deia La Tenalla (bloc magnífic extingit) del pacte de Mas i ZP per retallar l'Estatut del 30 de setembre de 2005, un estatut votat pel 90% dels diputats del Parlament, amb un ADN sobiranista.
D'una nit freda de gener plena de cigarretes i patates chips (i alguna cosa per beure, per fer-ho baixar tot -chips i la vergonya-) en va sortir l'estatutet d'ara referendat amb una alta abstenció i regatejat, encara, pels espanyols.
I ja no parlem del circ del finançament, que vàrem passar d'un concert econòmic a la catalana (solidari, només faltaria...) al regateig actual.
I ironies del destí, el protagonista (o culpable) d'aquella nit vergonyant pel país, Artur Mas, resulta que ara abandera unes reclamacions de finançament que a vegades sembla que van més enllà fins i tot que el que deia l'Estatut del 30 de Setembre i presenta a les eleccions europees a un economista que es va significar per oposar-se a l'estatutet actual...
Al final, un pensarà que estem en un país de cínics!
PS: bé, però gràcies a la retallada, un servidor es va aficionar a això dels blocs amb el meu primer bloc

una ullada a la blocosfera republicana

Fent un tomb per la blocosfera republicana catalana he trobat algunes coses interessants, primer unes novetats blocaires molt rellevants a la JERC la dels nous blocs del portaveu nacional, Gerard Coca, i la del secretari d'Organització, el Daniel Mallén.
Els dos s'han passat a wordpress i els seus blocs són gerardcoca.wordpress.com, en el cas del portaveu nacional del jovent independentista, i danielmallen.wordpress.com, en el cas del secretari d'Organització.
Dos blocs a seguir pels qui estiguin interessats en l'independentisme català.
Per acabar, enllaço un vídeo post de l'Anna Simó (bloc), portaveu del Grup Parlamentari d'Esquerra Republicana de Catalunya, on parla del finançament i de la proposta de Solbes. Una frase ben eloqüent: "No volem un sistema millor, volem un bon sistema".

.

Si ells no voten (PSC), ells se'n van (Corbacho i Chacón)

El PSC està en un atzucac davant l'immobilisme del PSOE.
El dilluns, el socialistes catalans, en executiva, van decidir per unanimitat que donarien suport als pressupostos del PSOE per no donar ales al PP, però que exigien un acord amb Madrid o s'haurien de replantejar les relacions PSOE-PSC.
Guanyar temps? segurament.
Però el temps no és infinit i el PSC, si vol ser hegemònic (Castells i Tura) a Catalunya ha de posar com a prioritat el país. Si en canvi vol ser una federació del PSOE a Catalunya i primar la Moncloa (Corbacho i Chacón), no pot desestabilitzar per a res el govern espanyol de ZP.
L'espai central del PSC (Montilla i Iceta) viu entre dues aigües, i de moment decideix guanyar temps sense erosionar ZP però sí la credibilitat catalanista del PSC.
Ara bé, el conflicte latent i ajornat es manté damunt la taula. Abans d'acabar l'any cal un acord o s'haurà de replantejar la relació PSC/PSOE.
15 dies guanyats per Montilla entre la pugna Castells i Corbacho, entre qui vol homologar el PSC en el catalanisme i el qui vol continuar sent ministre.
La Vanguardia: El PSC apoyará los Presupuestos pero amenaza con cambiar la relación con el PSOE
Avui.cat: ERC titlla de "decebedora" la decisió del PSC de votar favorablement els PGE
Nació Digital:El PSC decideix avui el seu suport als Pressupostos de l'Estat desvinculant-los del finançament català
.
PS: és tant important saber sortir a la foto com passar desapercebut: Chacón no ha participat de la unanimitat dels acords de l'executiva socialista, no hi ha anat.

3 lectures pel cap de setmana

Per aquest cap de setmana us vull recomanar unes lectures.
La primera és sobre els joves gitanos, un reportatge de LaMalla.cat, Joves Caló contra la discriminació. S'hi parla dels problemes socials que es troben els joves gitanos a Catalunya i l'esforç per fomentar l'associacionsime d'aquests a través de l'administració catalana o del Consell Nacional de Joventut de Catalunya. També s'hi parlen de tòpics i de drets i deures, a més de com acabar d'incorporar els joves gitanos a la societat catalana.
Es van posar en contacte amb mi perquè parlés en nom de l'Agència Catalana de la Joventut.
Podeu llegir l'article clicant aquí.
Una altra lectura és sobre el finançament català, es tracta d'un article del setmanari Presència, Ser català surt car, que els qui som lectors de premsa comarcal el podem anar llegint en pape. Si no, el podeu trobar en aquest enllaç.
I per acabar, un article d'Antoni Serra Ramoneda, a El Periódico, per tancar la polèmica dels cotxes oficials: La bona adminsitració pública

Empresaris

El dijous a la nit vaig assistir, amb el Director de l'Agència Catalana de la Joventut, a la 14a edició de la Nit de l'Empresari, de la CECOT. L'any passat també hi vaig assistir (veure aquest apunt).
En aquestes nits de l'empresari, la CECOT premia a diferents iniciatives empresarials i es reconeix a alguna persona per la seva trajectòria, enguany li ha tocat a Andreu Mas-Colell (wiki), que va fer un parlament a l'entorn del talent, el leitmotiv d'aquesta edició.
Després va parlar el president de CECOT, Antoni Abad, que ja l'any passat va fer una defensa fèrria d'un finançament just (va parlar de concert econòmic!) i de les infraestructures que ell creia imprescindibles, que no comparteixo del tot. Aquest any va tornar a parlar del finançament i va insinuar fer ús del poder que dona recaptar tots els impostos a través de l'Agència Tributària Catalana, demanant al Conseller Castells (wiki), allà present, si ja tenia el compte corrent.
A més, Abad va dir que se sent "esparverat" de l'incompliment de la llei per part del Gobierno de España amb l'Estaut, preguntant als allà presents: "què passa quan un empresari no respecte la llei?".
També va fer referència a les balances fiscals, com a mostra de la injustícia que pateix Catalunya i que dificulta encara més la situació de crisi del país.
Per acabar, va demanar que les mesures que s'estan impulsant davant la crisi financera no sigui sols per tapar forats, si no per facilitar liquiditat a les empreses mitjanes i petites.
El divendres a la tarda, republicans osonencs ens vàrem reunir amb el Conseller Huguet (wiki i bloc), després que aquest hagués visitat a empresaris de la comarca (veure notícia a Osona.com i a El9nou.cat).
Josep Huguet té clar que el món empresarial té molt a dir a l'hora de crear unes estructures de país i que necessitem un empresariat que aposti per la innovació. Si no hi ha innovació, no hi ha futur.
Talent i innovació, dues claus pel futur econòmic de Catalunya, un país que ha de tornar a ser d'emprenedors, on les administracions catalanes i empresa hem de posar molts esforços.
Foto: Antoni Abad, president de la CECOT

L'oportunisme anti-independentista

L'anti-independentisme català és viu i molt fort a casa nostra.
Té moltes formes. Una és la més primària de l'escopit, la bilis i el cop de puny. L'altra és la de l'status quo que aposta per la sociovergència (o socioduranisme) immobilista.
També trobem la utòpica, la que creu en la utopia d'una Ibèria confederal, quan a Ibèria, no hi ha ningú que es vulgui no federar, a excepció de sectors del PSC i d'ICV. Amb ui us federareu o confederareu, nois?
A més, hi ha els oportunistes, el qui aprofiten la conjuntura per arremetre contra l'independentisme català, amb una inconsistència molt gran.
La Vanguardia publicava la setmana passada un article, Adiós Independencia, on parlava que l'independentisme escocès estava acabat perquè davant la crisi financera que afecta el sistema bancari britànica, el Banc Nacional d'Escòcia (els directius del qual són independentistes) ha hagut de ser rescatat per Londres. Com es pot demanar la independència si davant d'una crisi és la metròpoli qui t'ha de salvar?
En Galeano, per si hi havia algú que no havia entès el motiu de la notícia de La Vanguardia, fa el símil explícit (calia?) entre Escòcia i Catalunya, amb La Caixa pel mig.
Com es pot ser independentista si l'Estat de la metròpoli t'ha de salvar els bancs davant la crisi?
Doncs ben senzill, per tenir un estat propi perquè salvi els bancs com i quan calgui, o és que una Escòcia o una Catalunya independent no tindria estat?
A més, podria ser que Espanya salvés una caixa andalusa amb els calers dels catalans. Potser per això la independència de Catalunya no agrada gens...

El Tribunal Constitucional es prepara per negar Catalunya

En una filtració a La Vanguardia, es destapava ahir que el Tribunal Constitucional planteja tombar de l'estatut (ja retallat pel pacte Mas-ZP i cepillado per Alfonso Guerra) l'obligatorietat de conèixer el català (la del castellà es manté), la bilateralitat Generalitat - Gobierno de España en matèria de finançament i mantindria el terme Catalunya nació, supeditat a un reconeixement que sols hi ha una nació dipositària de la sobirania (dels catalans): Espanya.
L'entelèquia d'un encaix de Catalunya a Espanya, que respecti la nacionalitat del nostre país queda desemmascarada i el federalisme esdevé una utopia que on s'aferren els conservadors (o conservacionistes) de l'status quo català. Quina ironia! en un segle el federalisme ha passat de ser revolucionari a ser immobilista.
El Tribunal Constitucional, el poder que marca els límits polítics i legals en el marc del Regne d'Espanya, dispara a la línia de flotació del què és Catalunya: la nació cultural (la llengua) i la nació política (la sobirania, llegiu bilateralitat en matèria de finançament). La nació catalana s'accepta com a ens folklòric.
Qui vulgui més Catalunya ja sols li queda l'independentisme, perquè sols sent independents podrem exercir com a catalans, des del nucli espiritual, si se'm permet, a la part material (finançament).
El Tribunal Constitucional es prepara per negar Catalunya.
Catalunya està preparada per reaccionar i reafirmar-se?

Esperits del 30S, del 2005 al 2008

Fa 3 anys de la unitat del catalanisme polític en l'aprovació d'un estatut en seu parlamentària catalana. Un 30-S.

Va ser un dia que va prestigiar la classe política catalana, que el país podia sentir orgull dels seus dirigents. Els partits catalanistes s'havien posat d'acord en un estatut que era de tots i que suposava un salt qualitatiu en l'autogovern català important, reconeixent Catalunya com a nació, blindant les competències i establint un sistema de finançament que s'anomenava concert econòmic a la catalana.

El preu de l'acord va ser una foto de Mas i Maragall i una aparició fugaç i clerical de Duran i Lleida, a última hora. Esquerra va suggestionar l'entesa entre govern i oposició, sense sortir a cap foto.

L'esperit del 30-S es va acabar en el primer pont aeri cap a Madrid i tothom sap com va acabar la cosa.

Avui es reviu l'esperit del 30-S. Tres anys després, els partits catalanistes s'han unit en el pacte pel finançament (fill de l'estatut retallat i pactat per Mas i ZP).

S'ha pactat una xifra que no s'ha fet pública, diuen que per motius de negociació. Un acord a última hora, on Esquerra ha tornat a engreixar la maquinària perquè l'acord entre CiU i PSC fos possible. Aquest cop la foto ha estat en forma de trucada de Montilla i Mas, pactant la xifra.

L'esperit del 30-S del 2008 tindrà un millor final que el del 2005?

Aquest cop ha estat menys èpic (sense Segadors) i segur que el pacte és menys ambició que el de l'estatut parlamentari (i car! els autonomistes són àmplia majoria al Parlament). Malgrat tot, els partits polítics aguantaran la temptació del tacticisme fàcil?

Creus que s'aconseguirà un bon acord de finançament per Catalunya?

Aquests són els resultats de la primera enquesta que he fet al bloc, sota la pregunta: Creus que s'aconseguirà un bon acord de finançament per Catalunya?
Els resultats mostren que els lectors d'aquest bloc que han participat en l'enquesta no són gaire optimistes al respecte.
Hi ha els fans del peix al cove convergent que confien en un pacte Mas - ZP que emul.li el pacte de l'estatut retallat. Els que creuen que el bon finançament arribarà a partir de la unitat dels partits catalanistes són la gran minoria dels participants: una mica més del 5%.
La gran majoria, però, creuen que no s'arribarà a un acord satisfactori, prop d'un 84%. La gran majoria d'aquests creuen que no serà satisfactori perquè el satisfactori seria el concert econòmic, els altres no confien que la unitat del catalanisme arribi a bon port.
Aquesta enquesta no és científica, clar que no. Però és significatiu que en els darrers dies ha augmentat el vot que no augura gaire bon futur a la unitat dels partits catalanistes.

Sort que els catalans no som independents

Una vegada una persona d'aquelles que sempre s'ha d'escoltar em va dir que "sort que els catalans no som independents, perquè en política exterior sempre ens fotríem perquè algú d'aquí a dins ens vendria al de fora a canvi d'una foto".
La manca d'unitat de les forces catalanistes és clamorosa. Ja ho va ser d'una forma pornogràfica amb el procés estatutari. Ara, el fantasma del trencament de la unitat sobrevola damunt de les negociacions pel sistema de finançament.
Tothom encara té a la retina la foto de Mas amb Zapatero després de la retallada.
Ara, amb una unitat que déu n'hi do, els companys d'ICV passen de demanar unilateralment la compareixença de ZP al Congreso, tot passant de les negociacions bilaterals Catalunya - Espanya. Suposo que Joan Herrera pensava que era una mesura de pressió.
De la mesura de pressió unilateral (amb suport posterior de CiU i ERC), ICV, de mans de Saura, es tira enrere unilateralment, també, renunciant a que ZP doni explicacions.
Els socialistes catalans contents (potser era apretar massa al PSOE en el marc de les negociacions bilaterals?), Ridao que diu que els d'ICV han actuat d'escalfabraguetes, Carod que el finançament no pot dependre d'un diputat d'un partit i Iniciativa lamenta que no hagin entès la seva estratègia ERC i CiU (algú ho ha entès?).
Podeu llegir també l'editorial de El Periódico, fent equilibris governamentals entre PSOE i PSC, el fàcil és fer sortir l'espantall del PP... com sempre! Zapatero se salva de donar explicacions

Intimidació del PSOE al PSC real o pactada?

El Conseller Castells se sent amenaçat pel PSOE, més ben dit, per Espanya i el seu govern. Concretament ha dit que la intimidació és l'especialitat de la casa del govern Espanyol, de ZP i de tots els temps. Cada dia em sorprenen més els socialistes catalans, posen molta carn a la graella, no sé si estaran a posar el bou, és a dir, el vot dels diputats del PSC a l'hora de votar els pressupostos del 2009. Potser haurem passat del "Si guanya Zapatero guanya Catalunya" al "Si guanya Catalunya guanya Zapatero"... Ara bé, amb tot plegat, tinc el temor que acabin passant dues coses que no desitjaria per a res:
1. Que al no posar número a un bon finançament (per què no ho posen damunt la taula?), s'arribi a un acord, que sigui quin sigui s'activi tota la maquinària afí als socialistes per dir que és un bon acord, com quan l'estatut retallat.
2. Que el PSC i el PSOE hagin pactat tot aquest enfrontament dialèctic (el polític arribarà quan s'hagi de votar alguna cosa) per escenificar que el PSC pot ser el partit central de Catalunya, i que, lligat amb el temor número 1, acabem pactant amb molta passió un mal finançament.
Déu, si existeix, no ho vulgui...

Continuem en el post-pujolisme: Del conflicte estatutari al conflicte pel finançament

Cada cop es fa més que evident que l'Espanya de Zapatero és la mateixa que la d'Aznar (wiki) o Felipe González. Potser més liberal en quan a drets individuals, potser sí, però en la qüestió de les nacions que conviuen dins l'Estat, res de res.
Amb Catalunya, se n'ha mofat diferents vegades, amb promeses que han estat falses (Estatut, finançament, etc.) o bé que al cap i a la fi no han servit per res (les balances fiscals no són un referent pel nou finançament).
Un Estatut és, per sí mateix, un document de pacte de Catalunya amb l'Estat, no una eina rupturista, sinó una eina que emmarqui les relacions entre ambdós.
Zapatero ja va pactar una retallada al document aprovat per CiU, PSC, ERC i ICV amb el líder de l'oposició de llavors (i ara), Artur Mas, de CiU. Així, que el no respecte a l'Estatut actual, ja posat a mida pel PSOE i acceptat per CiU, PSC, ICV i aprovat en referèndum, és una mostra de deslleialtat institucional alarmant per part del govern espanyol.
Amb un sistema de finançament que ja hauria d'estar a provat des del 9 d'agost d'enguany, fet des de la bilateralitat, i que no s'acorda, a causa d'accions dilatòries per part de la Moncloa, la situació de crisi política no té comparació des de fa dècades.
El PSC i el PSOE viuen un conflicte que porta al seu Vice-Secretari Primer, Miquel Iceta a parlar de Concert Econòmic (malgrat que abans havia dit que no el volia per insolidari i anti-històic, tal com diu en aquest post de Joan Arnera), a Castells posant damunt la taula els pressupostos espanyols del 2009 i a Montilla a "excesos verbales", segons la Vice-Presidenta del Govern Espanyol, per parlar clar.
Sembla que d'una vegada per totes els partits catalanistes estan disposats a fer un front comú pels interessos de Catalunya, esperem que ningú es despengi altre cop com en l'estatut retallat o que s'hagi pactat la visualització d'un conflicte escenificat però que tant PSC com PSOE ja saben com s'acabarà...
De moment, però els que tenen clar que Catalunya ha de ser mestressa de la seva sobirania, ja parlen de nous escenaris, com ara el Conseller republicà Josep Huguet (bloc) o el president de Catalonia Acord (llegiu aquest article en castellà: Embaucadores y mentirosos).
Sembla que aquest cop els partits estan disposats a ser ferms, la societat civil també?
La sacsejada post-pujolista continua.
.
Enllaç d'interès: Observatori del Finançament de Catalunya

Funcionaris extremenys finançats amb la solidaritat de les famílies catalanes

En el bloc de Loburromasque, vaig trobar la taula que podeu veure, on es fa una relació de quants funcionaris per habitant tenen les comunitats autònomes. Podeu comparar-ho amb les balances fiscals, curiosament, les que aporten més (les que pateixen més dèficit fiscal) són les que tenen menys funcionaris. Amb què es gasten, doncs, els recursos les comunitats receptores?
I llavors encara parlen d'igualtat...
Clica damunt la imatge per veure bé la taula.

Finançament: unitat o tacticisme. Què volem ser els partits catalanistes?

El camí cap a un nou finançament i les transferències competencials va fent, i sembla que arribar a la fita marcada per l'estatut (retallat pel pacte Mas - ZP) serà molt difícil.
La bilateralitat sembla que és tabú pel govern espanyol del PSOE. I, malgrat publicar les balances fiscals, que no s'havia fet mai, on es pot veure la solidaritat fiscal d'algunes Comunitats Autònomes vers unes altres, sembla que no es tindran en compte a l'hora de dissenyar el nou model de finançament per Catalunya.
És necessària una unitat d'acció de les forces polítiques catalanistes, perquè l'acord sigui satisfactori o, si no, que no hi hagi acord.
Catalunya no es pot permetre establir un acord de mitjà o llarg recorregut que neixi castrat, que no doni les respostes necessàries perquè aquest país nostre deixi d'estar encallat. Cada dia és més evident que l'autonomia que tenim sempre estarà limitada pel finançament que puguem tenir.
Ja vàrem fallar en el procés estatutari, en l'acord de finançament no podem fallar, no podem deixar pas al tacticisme partidista. I els partits hem d'assumir les nostres responsabilitats:

• el PSC ha defensar el país que governen amb el president Montilla
• CiU ha d'actuar amb responsabilitat i posar per davant l'ansietat de tornar a presidir la Generalitat, treballar a favor de la unitat sincera, sense fotografies d'última hora.
• ERC hem de demostrat que el govern d'Entesa també té sentit de país, a més de contingut social (que no es pot executar sense un bon finançament...)

PS: Podeu llegir aquest article, d'Alfons Almendros, sobre l'impacte del dèficit fiscal als Països Catalans: L'Eix i les balançes fiscals