Neverland: la Catalunya immobilista

Al llarg dels anys, el paternalisme condescendent del catalanisme bonhomiós vers l’independentisme ha anat evolucionant, a mesura que l’autonomisme català s’amortitzava a sí mateix davant l’esguard de la història. Ara, cada vegada hi ha més autonomistes i federalistes que s’inscriuen entre el passatge de la nau independentista, que mai s’ha aturat i que cada cop veu l’horitzó preuat més a prop.
Però això no vol dir que els immobilistes catalans s’hagin enretirat, ans al contrari, cada cop s’evidenciaran més, perquè els seus temors o interessos particulars els fan i faran reaccionar cada cop amb més contundència. Qui té por de madurar, tindrà por a decidir, i bona part de la classe dirigent política, econòmica i social (cada cop menys, sigui dit) pateix d’un síndrome de Peter Pan nacional agut. No debades creuen que podran volar lliures i enfrontar-se a pirates fantàstics tot vivint a Neverland, un nom mai prou ben trobat per la Catalunya immobilista.
Els immobilistes poden ser molt feliços en el seu món de ficció autonomista, on el Principat és una locomotora econòmica d’Europa. Però haurien de començar a entendre que aquesta locomotora l’han anat desmuntant per construir AVE que porten a... enlloc. I aquest és el món real de Madrid i d’Espanya, no hi ha capitans Garfis ridículs i dolentots, sinó una maquinària d’estat nació que ja ha tret l’esporgadora recentralitzadora i que actua des de les institucions, fins a la llengua catalana a la Franja, València i les Illes, passant pels topònims com Maó (ara Mahón).
Però aquests immobilistes, vestits de Peter Pan, complaguts enmig del naufragi espanyol, tal violoncel·listes del Titànic, veuran que restaran sols mentre el poble madura i decideix ser adult i decidir per si mateix, no a partir de la por a fer-se grans, sinó buscant la justícia i la llibertat.

Publicat a Nació Digital

Un front nacional del segle XXI

L’Estat espanyol es basa en d’immobilisme i la petrificació interpretativa d’una Constitució que gent de bona fe, i de no tanta, van redactar amb les forces vives del franquisme, amb els sabres dels militars ben esmolats i amb el fantasma del dictador ben present.
Ara, tres dècades després d’aquella Constitució veiem com les necessitats dels catalans no troba resposta en un document caduc i que no fa res més que limitar la voluntat de ser. No es pot restar importància al fet que l’autonomisme hagi deixat pas al sobiranisme en l’hegemonia dins el catalanisme. Tot plegat, havent superat un federalisme amortitzat pel centralisme recalcitrant dominant a Espanya.
Aquest sobiranisme, cada vegada es decanta més cap a l’independentisme explícit, fins no fa gaire en mans d’una “minoria radical”. Una decantació de moment verbal, però que tard o d’hora ha de passar a ser de fet. Algun dia arribarà que Pujol, i el pujolisme, per exemple, a més de brandar la bandera de l’independentisme per resignació, aposti fermament per un projecte polític que condeixi el país cap a la independència.
Però el procés perquè l’independentistme sigui hegemònic haurà de superar una realitat social complexa per la composició de la nostra societat. L’independentisme català si vol ser triomfant ha de ser capaç de donar resposta a la realitat del segle XXI. No n’hi ha prou amb la identitat i el relat historicista, vàlids pel segle XX, com tampoc ha de caure en la simplicitat d’un populisme economicista, a l’estil de la Lliga Nord llombarda.
L'independentisme català triomfant és el que ha de saber construir un horitzó on una societat cohesionada socialment i inclusiva identitàriament, sigui capaç d’atreure l’adscripció al projecte de l’estat de la nació catalana en busca d’un millor i més just futur.
Però alerta, hem de compactar aquest front nacional en els àmbits socials, econòmics i polítics davant l’ofensiva unionista que tard o d’hora, també, despertarà a casa nostra.

Publicat a Nació Digital

El Vell i el Nou

Quan es parla de l'inici del XX a la història es sol dir que aquest segle comença després de la I Guerra Mundial i de la Revolució Soviètica, amb la fi d'un món antic i arcaic que va deixar pas un món on emergien noves formes de governar-se, econòmicament i políticament i on l'epicentre històric s'aniria apartant del monopoli europeu exercit per Londres i París i es desplaçava cap a una bipolaritat entre Washington i Moscou, un cop esclafada l'horror nazi. Un món bipolar on dos imperis, dues ideologies i dues filosofies socioeconòmiques s'encaraven arreu del món.
En la última dècada del XX i la primera del XXI hem vist la substitució d'aquest món bipolar per un, primer, dominat per l'occident capitalista i, després, per un món multipolar que veia com es despertava l'orient xinès i que s'encenia un món islàmic aixafat per sàtrapes corruptes i amb un fonamentalisme popular emergent i, sovint, armat. Però en aquesta segona dècada del XXI podem constatar que la crisi de les velles estructures s'aguditza, i veiem com es transforma l'ordre del nostre món, on s'esfondra el capitalisme especulatiu i financer, hegemònic en els darrers feliços anys; on grans països fins ara subalterns com la Xina, la Índia, el Brasil o la Rússia postsoviètica emergeixen a base d'una població àmplia i jove o bé a través de l'exportació de matèries preuades i imprescindibles arreu del món.
Al nostra entorn, veiem com la UE s'oblida del projecte de casa comuna de l'Europa social i es transforma en una Europa al servei de Berlín i les seves exportacions, i on Goldman Sachs marca l'agenda política i econòmica. Veiem un Estat espanyol on trontolla la monarquia, però no bufen aires de llibertat democràtica i de les nacions que de moment hi formen part, sinó que es viuen episodis de violència policial enfront adolescents valencians, es prepara un escenari de desmantellament de part de l'estat del benestar, atacs a la llengua catalana i el tabú, si és que mai ha existit, de la recentralització comença a prendre forma.
I a casa nostra, vivim la crisi de l'autonomisme català, castrat i deslegitimat pel Tribunal Constitucional i asfixiat per un espoli fiscal inassumible per cap país.
El que coneixíem fins ara, s'ha convertit en vell i agonitzant, però el nou, el futur, encara no ha pres forma, perquè les alternatives encara no s'han imposat. Podran els països emergents substituir els EUA i Europa? S'imposaran les tesis més neoliberals i l'esquerra sabrà redefinir-se amb postulats propis? La UE es podrà reconvertir en la casa comuna social dels europeus o acabarà sent el mercat comú alemany? I els catalans, serem capaços de recuperar el nostre propi estat o sucumbirem a l'Espanya centralitzadora? Fins que el nou no substitueixi el vell, estarem en crisi, i si volem formar part del nou, no podem defallir.

Publicat a Nació Digital

D'Atenes a l'IES Lluís Vives

Quan vaig sentir a la ràdio del cotxe quines van ser les mesures d’urgència del govern grec perquè els números li permetessin entrar a forma part de l’euro, gairebé em salto un semàfor en vermell al passeig de Gràcia de Barcelona. En Francesc Sanuy, antic conseller de la Generalitat i home de pocs pèls a la llengua, va explicar com un assessor de Goldman Sachs va dir, entre d'altres coses, al govern conservador de Karamanlis que legalitzessin la prostitució per fer pujar estratosfèricament el PIB. Clar que després de fer pujar el PIB sobre el paper ningú es va dedicar a recollir impostos a les senyores de moral distreta, que diu la senyora Rius. Per cert, l’home de Goldman Sachs era un tal Mario Draghi, actual president del Banc Central Europeu. Ningú, llavors ni ara, va parar atenció al frau fiscal grec, encara més gran, si hi cap, que l’espanyol (on el 75% es concentra en les grans empreses i les grans fortunes).
La setmana passada, Atenes s’encenia i s’ocupaven edificis públics mentre el parlament aprovava una nova bateria de mesures draconianes (no sabem si la paraula realment ve de Draghi) imposades per la UE de Merkozy. Unes mesures de desballestament grec que segurament s’emportarà per endavant a bona part de la ciutadania grega per més d’una dècada.
Europa, com tothom, va mirar cap a una altra banda davant el mal fer del govern grec en l’època de la disbauxa financera i de la utopia de la fi de la història en l’escenari del creixement econòmic perpetu. Llavors, no cal oblidar-ho, el grec, era un mercat gairebé monopolitzat per la fàbrica alemanya, de les últimes fàbriques europees que no han estat arrasades pel mercat laboral del vol d’arròs xinès. Ara, però, que els bancs alemanys es poden pinçar els dits amb el deute grec, cal, per damunt de tot, salvaguardar el pagament d’aquest deute per part d’Atenes.
La cara amable del capital dels feliços anys d’inicis del segle XXI, s’ha de treure la careta del carnaval i posar-se el passamuntanyes dels antidisturbis per fer passar pel boc gros la imposició dels interessos financers i dels consensos socials conquerits durant el segle XX a Europa.
Són temps de colpismes financers, fent caure governs democràticament elegits i imposant-se d’altres amb ministres i caps de governs de Goldman Sachs i similars; de reformes laborals també imposades i de càrregues policials, no per mantenir l’ordre sinó per imposar un nou ordre, ja sigui pegant i detenint herois nacionals grecs com Manolis Glezios o adolescents de l’IES Lluís Vives de València que es queixen contra les retallades que els ha deixat sense calefacció ni paper de WC.

Publicat a Nació Digital

Garibaldi als Països Catalans

Itàlia és un dels grans estats europeus, que va ser fundat a finals del segle XIX, després d’una estratègia expansiva del regne del principat del Piemont i de l’empenta revolucionària encarnada en els camises roges de Garibaldi, eclosionant en el Risorgimento italià. Enfront tenien dues de les cases més immobilistes  com eren els Borbons (al sud) i els Habsburg (al nord), a més de flirtejar amb l’excomunió papal de Roma. Tot un repte.
Tot plegat, va funcionar en l’establiment de l’estat italià únic per la unió dels interessos del Piemont burgès i per la rauxa democràtica (i armada) garibaldiana, però aquesta doble ànima de la unificació italiana va conviure fins que Garibaldi va entregar Nàpols, Calàbria i Sicília al rei del Piemont, Víctor Manuel II, esdevenint aquest el primer rei del nou regne unificat d’Itàlia. I aquí, amb l’adveniment de la supremacia piamontesa i l’enretirada dels garibaldians, comença el principi d’Il Gatopardo, de “canviar-ho tot, perquè tot segueixi igual”. Els interessos piemontesos i les seves aliances amb les classes dirigents preexistents (arcaiques!) de tota Itàlia van ser els motors de la creació de l’estat nacional italià.
Més enllà dels carabinieri, la RAI, el Calcio i l’Azzura, poca cosa més hi ha que teixeixi Itàlia. Malgrat que des d’una visió superficial es pot pensar que la nació italiana està completa, la realitat és que la península de la bota és una de les nacions més descohesionades, cultural, social i econòmicament.
Si fem un cop d’ull als Països Catalans, veiem que poca cohesió política hi ha, però el pòsit cultural, econòmic i en bona part social (més normalitzat del que pot semblar) existeixen i conformen una base històrica. Enfront, no cal dir-ho, hi ha un estat immobilista econòmic i nacionalment com és l’espanyol.
El projecte polític fusterià encara és vigent, però si sols ens movem per interessos socioeconòmics, a la piemontesa per dir-ho d’alguna manera, no ens en sortirem. Primer perquè la Catalunya piemontesa no té la fortalesa suficient i segon perquè malgrat aconseguir-ho, la nació catalana seria incompleta, com la italiana.
Tal com vaig escoltar del savi i patriota Lluís Solà, la independència necessita un somni més enllà dels plets en finançament. Aquest somni és la llibertat, i jo hi afegeixo la justícia; dos horitzons que de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó qualsevol voldria abraçar, sobretot en temps de caigudes de gegants com els del capitalisme infal·lible i els estats democràtics i del benestar, a cops de retallades i d’imposicions polítics al marge de la sobirania popular.
Els Països Catalans sols faran camí eminentment pel sender garibaldià, però no sols pel piemontès.

Publicat a Nació Digital

Després de les consultes: front cívic i front institucional

Des del 13 de setembre de 2009, quan a Arenys es va fer la primera consulta per la independència, fins el diumenge, que es va fer la darrera onada liderada pel cap i casal, Barcelona, l'independentisme català ha fet un salt social.
L'independentisme ha encetat un nou estadi, el de l'espai cívic, després que hagi transitat per l'estadi més combatiu, el dels grupuscles polítics i intel.lectuals i els dels partits i les institucions.
El nou segle ens porta noves formes d'acció política i nous agents, que segueixen les lògiques de les xarxes socials d'internet, on s'és capaç de crear comunitats d'interès compartit que poden prendre una volada important.
En un altre situació (social, geogràfica i política) trobem els moviments populars al món àrab, que han pres forma ingent des de les xarxes socials d'internet.
Els moviments civils ja són un actor central en les democràcies de principis dels segle XXI, i a casa nostra no en som una excepció.
Ara bé, no podem perdre de vista, però, que vivim en unes democràcies que s'expressen institucionalment a través de la representació política que surt de les eleccions legislatives.
Ni els moviments cívics poden ignorar les institucions democràtiques i representatives ni els partits polítics i les institucions poden ignorar els moviments cívics. I l'independentisme, si vol ser exitós ha de saber conjugar, amb intel.ligència i pragmatisme els dos fronts: el cívic i l'institucional.

Nació Digital: Barcelona decisiva
Vilaweb: Més de 880.000 vots des d'Arenys de Munt
La Vanguardia: El Govern avala las consultas pese a las reticencias de Duran
Ara.cat: La vicepresidenta es nega a confirmar el seu vot contrari a la independència
Avui.cat: Duran asssegura que les consultes no crearàn divisions entre CDC i UDC
El Periódico: Duran considera que la consulta no ha canviat i res i subratlla que CiU només va prometre el pacte fiscal

Bloc tancat, com a queixa del tancament de TV3 al País Valencià

Aquest bloc ha romangut els darrers dies tancat, en queixa pel tancament de tv3 al País Valencià, fet succeït la setmana passada, imposant un silenci a la televisió de Catalunya per coacció imperativa de la Generalitat valenciana en mans de Paco Camps, un home fet a base de populisme regionalista blaver i de trajos a mida.
Aquestes darreres setmanes hem vist com governs autoritaris tancaven internet. Passava a la riba sud del nostre mar. Ara, a la nord, es tanca una televisió. Xé! però no passa res...
Vídeo de Vilaweb amb reflexions des del País Valencià
En Josep Maria Diéguez ha escrit un apunt molt afilat, fet amb "la ràbia al cos". Llegiu-lo aquí.

Dues constatacions de l'assalt israelià als vaixells humanitaris i de la implicació catalana en el conflicte

Els fets condemnables de l'assalt d'uns vaixells amb cooperants i amb ajuda humanitària destinada a la població civil de la Franja de Gaza, em fan constatar algunes coses.

La primera és que el govern d'Israel (no m'agrada diferenciar entre poble jueu i Estat d'Israel, perquè l'Estat el fan els ciutadans) estan presos d'una psicosis d'amenaça que els fa inoperants de cara a resoldre pacíficament un conflicte que li sobren piromans i li manquen bombers.

Difícilment ningú es podrà emparar en el sistema democràtic d'Israel mentre els seus governants es dediquen a assaltar vaixells civils en aigües internacionals. Això és pirateria.

La segona constatació és que la societat catalana s'implica profundament en els conflictes externs, tant profundament que arribem a divisió tant extrema que fins i tot fa que els debats serens siguin estranys en temes com el del conflicte al Pròxim Orient. Ens retreiem uns els altres els excessos del govern israelià i els altres del govern iranià.

Però on és aquest abrandament en el conflicte català amb Espanya, ara que vivim un punt àlgid de la negació de la realitat nacional catalana? On és aquest abrandament davant una crisi profunda i injusta?

Amb això no vull ser equidistant en una acció israeliana, a condemnar obertament, que només fa que avançar en el carreró sense sortida que és l'actual escenari de l'afer palestí/israelià, ni tampoc rebutjo l'activisme cooperant i intel.lectual dels catalans davant aquest conflicte, Catalunya té una llarga tradició solidària i internacionalista, però també existeix el cas català, que el patim, però que sembla que el vivim menys intensament.

Enllaços interessants al respecte:

Vicent Partal: Fa por

Jaume Renyer: De Madrid a Ankara, passant per Barcelona

Roger Tugas: Israel i Palestina: juguem a bons/es i dolents/es?

Notícies al respecte:

La Vanguardia: EE.UU. advierte a Israel que la situación en Gaza es "inaceptable"

3cat24.cat: Israel deporta 48 activistes mentre que hi ha 500 detinguts i 45 hospitalitzats

Osona.com: Els dos activistes retinguts a Israel agafen l'avió de tornada

El9nou.cat: Laura Arau torna a casa (amb vídeo)

Avui.cat: Els cooperants de Vic estan bé, però detinguts

Acte d'Estat, el curtmetratge

Curtmetratge Acte d'Estat (Sabadell, 03/03/2010) from directe!cat on Vimeo.

De Felipe a Carretero, una dimissió per retornar

En Carretero ha dimitit com a líder de Reagrupament. L’han seguit 13 membre més de la direcció i s’han quedat sols 4, entre ells Valdero i Pereira, fins ara molt propers a l’ex-Conseller del govern Maragall i que van ocupar càrrecs també en departament d’ERC a la Generalitat, tant en el de Maragall com en el de Montilla.
Hi ha qui parla de crisi interna, de trencament i de futur en entredit de la opció de Reagrupament com a partit i com a candidatura per les properes eleccions catalanes de la tardor. Tot plegat em fa pensar en un episodi que va viure el PSOE a principis dels 80, després de les primeres eleccions.
Llavors el partit hegemònic era la UCD, que partia des d’un recolzament dels votants del centre-dreta i centre-esquerra. El PSOE de llavors comptava a les seves files a militants que volien mantenir les essències socialistes i republicanes del partit històric i un d’altre que creien que s’havia de transformar en un partit socialdemòcrata i desfer-se de les motxilles que el podien allunyar del vot central.
Felipe González es va proposar fer del PSOE un partit homologable a les socialdemocràcies europees i, alhora, aconseguir el control total sobre el partit com a líder indiscutible. Així que en el 28è Congrés del PSOE hi va haver una pugna a l’entorn del marxisme com a referent del PSOE o no.
Després d’un debat que no acabava d’arribar a bon port per Felipe, aquest va dimitir com a líder socialista, sabent-se el líder reconegut per la base socialista. Mesos després, en un Congrés extraordinari, Felipe va tornar com a líder indiscutible i sense oposició interna. El marxisme també va deixar de ser el referent central pel PSOE.
Carretero ha dimitit sabent-se que és l’únic líder reconegut per la seva militància. Fent aquest pas, enmig d’un debat sobre l’elecció dels candidats al Parlament, Carretero aconseguirà tornar com a líder encara més indiscutible (anorreant l’oposició interna) i amb via lliure per imposar els seus candidats. N'hi que diuen "El 80% marxarà si Carretero abandona Reagrupament".
En el partit de la regeneració política també hi ha pugnes pel poder intern. Ja veus.

De vegueries i capitals. De fets i de paraules

El govern de la Generalitat, després de 28 anys d'autonomia, es decidiex de tirar endavant la reestrucutració territorial sota paràmetres nacionals propis de Catalunya.

La Vegueria serà l'element central de descentralització.

El Departament de Governació ha redactat un avantprojecte de llei on estableix que hi haurà 7 vegueries i que les capitals les establirà el consell de vegueria.

Fa unes setmanes, Josep Comajoan escrivia en el article a El9Nou (aquest cop, però, no l'ha penjat al seu bloc) que un servidor, en tant que responsable de la Catalunya Central, i Josep Maria Freixanet, en tant que diputat, havíem parlat de cocapitalitat a la Catalunya Central (Vic - Manresa), però que el projecte de llei parlava de capitalitat uninominal per Manresa. Ens va reclamar fets i no paraules.

Al final, tal com s'ha vist, l'avantprojecte de llei no parla de capitalitats preestablertes i sembla, segons versió de Regió 7, que el que va arribar a les mans d'alguns mitjans era un document de treball que en cap cas era el definitiu. Com s'ha vist.

Quan hom parla en nom del partit o com a membre del govern, si es mulla en temes tant delicats com la capitalitat de la Catalunya Central, és perquè hi ha hagut xup-xup abans de manifestar-se. I sense fer soroll, també hi ha hagut contactes de diferents persones d'ERC d'Osona amb la Conselleria.

Fer demagògia en aquest tema és pa per avui i gana per demà. Una mica com els partits que donaven suport a l'Alt Ter i ja hem vist tot plegat com ha acabat i com s'han comportat aquells partits.

Entrevista meva on parlo de la cocapitalitat

Avui: El govern ultima una llei de vegueries que serà de mínims

Esquerra: quin tipus de partit?

Després de la sèria d'articles d'aquesta setmana sobre la tipologia de partits polítics, cal extreure'n conclusions a nivell pràctic de la part que em pertoca, Esquerra Republicana de Catalunya.

Esquerra és el partit degà de la política catalana, va néixer al 1931 en els últims dies de la monarquia autoritària d'Alfons XIII.

Podríem dir que Esquerra, a la dècada dels 30, va ser un partit d'avantguarda que va esdevenir un partit hegemònic i de masses.

Franco i la seva dictadura van reprimir durament el republicanisme català i van eliminar les seves institucions, i amb una dictadura extensa en el temps va imposar una nova classe dominant lligada al nacinalcatolicisme espanyol. ERC va passar a l'oposició clandestina mentre mantenia, a l'exili, la Generalitat, però sense fer política partidista.

Amb la recuperació de la Generalitat, ERC ja no era el partit majoritari ni hegemònic català, aquest era el catalanisme moderat i de tall socialcristià de Pujol i per la socialdemocràcia del PSC.

L'ERC de Barrera va apostar per CiU ancorant-se cap a una opció, esdevenint crossa de CiU, amb Hortalà, en el govern amb Pujol, el fet es va accentuar.

Després va començar l'era Colom i ERC va esdevenir el partit independentista de referència, amb una tasca de partit d'avantguarda, amb l'inici de reivindicacions (peatges, concert econòmic, estatut, etc.) que llavors eren minoritaris però que anirien introduïnt-se en l'agenda política catalana.

Amb l'era Carod-Puigcercós, es va dissenyar una nova estratègia, sense voler deixar de ser partit d'avantguarda (no casant-se amb ningú sense contrapartides amb els objectius del partit). Aquesta estratègia era la d'esdevenir un partit de masses i ocupar l'espai de l'esquerra amb l'objectiu d'esdevenir partit hegemònic. És el que se'n diu la construcció de l'esquerra nacional.

Amb aquesta via s'arriba al pacte tripartit amb PSC i ICV, en un primer moment (amb Maragall) per fer un nou estatut i en el segon (amb Montilla) per aconseguir el millor finançament possible, a més de fer una obra de govern de construcció d'estructures d'estat.

Però aquesta estratègia no ha acabat de reeixir fruit de les contradiccions internes que han acabat amb la creació de corrents crítics i la sortida de part de la militància en última instància. Amb tot, tampoc s'ha d'ignorar la pressió ambiental dels poders mediàtics (instal.lats en l'status quo català, en el sistema pujolista autonomista, malgrat fer-ho des de l'independentisme, acusant a ERC de crossa del PSC) i de les estructures d'estat de Madrid (cal recordar, per exemple, la filtració a la premsa per part del CESID de la reunió entre Carod i ETA? i de la retallada de l'estatut?).

Els partits d'avantguarda han de ser conscients que es situen en un procés històric de llarg abast, que el curterminisme no té sentit. També hem de dir que els catalans no hem començat fa dos dies...

L'avantguarda política demana sostenibilitat en el temps i consistència en la praxi política, sense perdre l'horitzó polític. Perquè l'avantguarda política té la funció d'esdevenir de masses per arribar a ser hegemònic a través de la conscienciació de la ciutadania en els principis defensats i en la confiança amb el partit com a actor polític.

I ambdós factors són indestriables, i l'amenaça, a més de l'ansietat política curterminista, és la de caure en la praxi hegemonista, on per buscar l'hegemonia política hom no treballa a partir dels seus principis polítics, sinó que s'adapta als principis polítics dominants del moment, amb el resultat de desvirtuar el projecte inicial i esdevenir un actor polític estèril.

Esquerra ha de ser conscient que el seu objectiu és la independència i que sols ho aconseguirà no perdent la condició de partit d'avantguarda, conscienciant a la ciutadania (el sobiranisme cada cop és més important a Catalunya) i esdevenint el partit hegemònic o bé fent moure cap a tesis sobiranistes a CiU i PSC.

Això es pot fer de diferents fórmules i pactes, però no es pot perdre mai de visió aquest fet i que com deia abans cal sostenibilitat en el temps i consistència en la praxi política (sigui al govern nacional o local o a l'oposició), allunyant-se del curterminisme de la ingenuïtat política i dels hegemonistes, a més de no caure en la voluntat d'influenciar des del poder essent frontissa (influència restringida) ni fent un aposta ancorada, esdevenint crossa.

Encomana el català a Rupit!

..

Aquest cap de setmana vaig anar a fer un tomb a Rupit i a comprar embotits i formatge i, sobretot, coca de crema farcida de crema. Quanta crema… i que bona!
Feia temps que no hi anava i no recordava la capacitat per absorbir turistes que té aquest petit poble. Quina munió de gent!
És curiós el dilema estètic que planteja el fet que als llocs turístics per la seva bellesa, com Rupit, queden desvirtuats per la colonització temporal que en fan els turistes (i que un mateix hi forma part).
Ara bé, el que no recordava (ni aconsegueixo recordar) és que a Rupit i al consorci de turisme de la zona hagin adoptat, suposo que en voluntat d’agermanament transfronterer amb els catalans de Perpinyà, l’adopció d’estratègies turístiques comunes amb la Catalunya Nord.
Em vaig dirigir a la caseta del punt d’informació turístic que hi ha a l’entrada del poble, en aquell moment va ser quan vaig adonar-me de l’estratègia comuna, quan l’informador em va contestar el meu “hola” en un castellà amb accent francès. Vaig pensar que, acostumat als nombrosos visitants castellanoparlants de Rupit, m’havia respost amb la llengua de Cervantes, amb tocs de Dumas. No és que els turistes de l’àrea metropolitana de Barcelona tinguin accent francès, eh!? Aquest accent devia ser propi de l’informador.
La qüestió, però, va ser que no, que la explicació donada després de la meva petició per preguntar en quin quilòmetre hi havia el trencant per anar per Tavertet via l’Avenc, en un català força clar, el senyor ho va fer en castellà amb accent francès. Igual que a Perpinyà.
És força estrany que a Rupit l’informador turístic sigui incapaç de parlar en català (o que li faci mandra). Tant com per entendre’ns a Perpinyà ho hagués de fer en castellà...
Serà que el castellà amb accent francès és el que relliga els Països Catalans?
És una nova estratègia dels estrategs locals de turisme?
PS: i que consti, jo ja vaig fer com em diuen al vídeo, "la primera paraula en català!"

La batalla partidista dels immigrats

Era previsible, comença la batalla pels immigrats, batalla en camp obert.
A Catalunya hi ha comunitats d'immigrats que tenen dret a vot, els comunitaris (sobretot gent de Romania i Polònia) i d'altres que tenen convenis de reciprocitat, és adir que els ciutadans del Regne d'Espanya poden votar als seus països, sobretot de Sud-Amèrica. També hi ha els immigrats que ja han aconseguit la ciutadania. I no podem perdre de vista la voluntat política del PSOE d'accelerar el procés d'aprovar el dret a vot dels immigrats en les eleccions municipals.
Hi ha qui veu el dret a vot una eina de ciutadania, que ho és, per mi, i tal com ja he escrit, però, no hauria de ser el primer, sinó el culminant. Votar és un dret qualitatiu com a ciutadà, que demana un arrelament en la societat que hom en forma part.
I aquesta societat és multidimensional, té a veure en el benestar, en l'àmbit local i el nacional. I és en aquest darrer on hi haurà una batalla ideològica per sumar els immigrats a la concepció nacional catalana o a l'espanyola.
També, no ens enganyem hi ha els ui pensen en el dret a vot com un factor quantitatiu, la quantitat de vots que van destinats als partits. Una visió pobrament partidista, molt reduccionista.
Els socialistes catalans han creat sectorials per a immigrats segons el seu origen (sudamericans, subsaharians, europeus de l'est, etc.). Això no es fa des d'un punt de vista transversal i nacional, sinó comunitarista. Fa tuf a cases regionals... Qui és el responsable del PSC en això? Josep Maria Sala (wiki, entrevista amb PDF de "Amigos de Andalucía"), un llauner de la política catalana del PSC que ha passat per la presó...
A CDC, amb la Casa Gran del Catalanisme com a paraigua, té a Àngel Colom (wiki) com a agent actiu per captar a sectors de la immigració. Enlloc de tenir una estratègia transversal (d'inclusió nacional) ha encetat un mètode comunitarista, com el PSC, i ha creat una Casa Gran dels romanesos que viuen a Catalunya.
Òbviament hi ha hagut xoc de trens entre Colom i Sala, entre CDC i PSC. Tot per voler captar la comunitat romanesa.
És una llàstima que els dos principals partits catalans juguin a captar el vot immigrat a través de de les seves comunitats. És que els immigrats no són persones per si soles? És que els immigrats no poden ser ciutadans al marge de la seva comunitat?
Catalunya necessita incloure als immigrats a la seva comunitat nacional, en tant que futurs ciutadans d'aquesta, no com a membres de comunitats captives dels partits.
Dubto que els immigrats, molts dels quals menyspreen la política fruit dels polítics dels seus països d'origen, s'incorporin políticament a la nostra societat si el partidisme de vol gallinaci els assenyala com a peons electorals.
PS: Una curiositat, què en diu del treball de CiU i PSC respecte els immigrats el diputat de Ciudadanos, Antonio Robles: Pastores i Rebaños en el PSC

Assemblea de regidors dels Països Catalans, en una taula rodona

Aquest cap de setmana he estat al Congrés de Joventut i Municipalisme impulsat per l'Assemblea de Regidors dels Països Catalans de la Institució Cívica i de Pensament Joan Fuster.
Ha estat uns dies de trobada de joves implicats en la política en els territoris dels Països Catalans.
Al dissabte vaig participar en la taula de foment de la participació, on vaig poder exposar el repte de passar de les polítiques de cohesió social a unes d'inclusives. Per aconseguir-ho hem de comptar amb les polítiques socials que donin resposta a tota la diversitat de la joventut, però també amb la participació, que ens ha de permetre no sols fer política per tots els joves si no amb tots els joves.
Amb iniciatives com aquesta, podem veure i parlar sobre diferents models de fer política, en aquest cas de Joventut, en els diferents territoris i des de les diferents perspectives dels partits.
També vull destacar la conversa molt interessant que vàrem tenir amb en Xavi i el Toni Gisbert, impulsor de la l'Assemblea de Regidors, sobre la situació política al País Valencià. Que complexe tot plegat...

Joves, participació i Països Catalans

Demà se celebre el II Congrés de Joventut i Municipalisme de l'Assemblea de regidors dels Països Catalans, organitzat per la Institució Cívica i de Pensament Joan Fuster.
Aquest congrés es farà al Prat de Llobregat, al Centre Esplai, durant el dissabte 14 i el diumenge 15 de febrer.
Jo hi participo com a ponent en una taula rodona sobre participació, juntament amb Juan Medina i Cobo (bloc), regidor de Joventut de Quart de Poblet i President Xarxa JOVES.NET, i Divina Muñoz, directora insular de Joventut del Departament de Joventut i Igualtat del Consell de Mallorca.
La iniciativa de l'Assemblea de regidors dels Països Catalans és una iniciativa de reforçar i crear estructures d'àmbit de tots els Països Catalans.
Espero que sigui tot un èxit i que com a espai nacional en sortim més reforçat, si més no, més apropats uns dels altres, a més de crear consciència de la importància de la participació dels joves, per tenir una societat democràticament musculada.
Programa del II Congrés de Joventut i Municipalisme

Assimetria moral espanyola

Espanya no serà una federació asimètrica, però en bona part si que pateix una assimetria en el cinisme i la moral.
Ahir, vaig enganxar per casualitat un debat sobre les eleccions basques a CNN+, on de debat no n'hi va haver cap, ja que era una tertúlia de la Penya Patxi López: Francisco Llera, director de l'Euskobarómetro (El Euskobarómetro convierte a PP y PSE en la alternativa al tripartito), Joseba Aguirre, ex-nacionalista del PNV i pro-PSE (versió governamental) i el moderador José María Calleja.
Era un debat on donaven per fet que el PSE guanyaria les eleccions i on es quedaven tant tranquils després de dir que Ibarretxe ha governat recolzat en la violència d'ETA i que el nacionalisme és minoritari però que guanya pel "frente institucional nacionalista".
Davant aquestes afirmacions d'una sensibilitat extraordinària davant la violència política, podent lligar el Lehendakari amb la neteja ètnica (Llera dixit) i en canvi, l'Espanya democràtica i constitucional ignora (o no) els atacs violents que l'independentisme al País Valencià que es repeteixen i repeteixen. I com ha succeït amb l'atac a la seu d'Esquerra a la ciutat de València, amb un artefacte explosiu.
Espanya pateix d'assimetria moral...
Bloc d'Eduard López: Fins quan tindrà barra lliure l'extrema dreta al País Valencià?
Bloc d'Anna Peña: En els conflictes el llenguatge no és gratuït
Esquerra.cat: Esquerra condemna l'atac a la seu del partit a València

Candidatura catalana a Europa: que hi ha algú?

Flotava per l'ambient pre-congressual quina seria la futura candidatura on aniria Esquerra.
¿Buscaríem una candidatura amb partits nacionalistes i regionalistes peninsulars al marge dels que pactin amb CiU, moltes vegades més minoritaris i no sempre d'esquerres (mirem el cas balear: UM amb ERC i PSM amb CiU, en les darreres eleccions)? o buscaríem una candidatura sols d'independentistes dels Països Catalans, bascos i gallecs? o bé buscaríem una "candidatura catalana", d'unitat i a favor dels interessos nacionals a la UE?
Jo he apostat des d'un principi per buscar candidatures que siguin coherents, i per mi la coherència va lligada a dues opcions: o de grup parlamentari o nacional.
Si és la primera opció, Esquerra hauria de treballar per crear una candidatura que encaixés perfectament amb el grup parlamentari de Els Verds - Aliança Lliure Europea (wiki), així que no seria descabellat fer una candidatura amb partits que sols aportarien diputats a aquest grup parlamentari i coherent ideològicament: esquerra, ecologia, respecte a les minories i dret a l'autodeterminació des pobles, entenguem doncs ERC, ICV, EA, Aralar, PSM, BNG, CHA.
L'altra opció seria la de fer una candidatura de solidaritat nacional i transversal ideològicament. Una candidatura que defensi la llengua, els interessos estratègics catalans i el dret a decidir dels catalans. Aquí s'hi podria sumar tothom qui estigués còmode en aquestes demandes.
En el passat consell nacional, Joan Puigcercós ho va defensar i el dilluns el partit ho va presentar, ara ja sabem quina és la prioritat dels republicans. Fins i tot hi ha hagut moguda al facebook.
La pregunta és si hi ha algú a l'altra banda per defensar el país al marge dels apriorismes partidistes.

Cap de setmana de cultura nacional popular: 100 de Gegants a Torelló

Aquest cap de setmana va ser absolutament geganter a Torelló, en motiu d'acte del centenari dels gegants de Torelló.
El divendres hi va haver la presentació del llibre del centenari, el dissabte un aperitiu de la trobada amb més de 40 colles geganteres de tot el país. Llàstima de la pluja, poca per mullar-nos com un ànec però prou per posar en guàrdia als delicats gegants. Al final, però es va poder ballar i després un gran dinar de germanor (amb una magnífica fideuà, tot sigui dit) va ser el tancament d'una jornada històrica de Torelló, vila de cultura popular, de la cultura del poble.
La meva felicitació més sincera a la colla gegantera per fer del centenari un efemèride que ha involucrat a tot Torelló i que ha enriquit encara més la cultura popular, no només del poble sinó també de tota la nació catalana!


Aquí us deixo alguns enllaços referents al cap de setmana geganter:
Notícia de la celebració del centenari amb les 43 colles geganteres (El9nou.cat)
Galeria de Fotos del cercavila de dissabte (Osona.com, Adrià Costa)
Galeria de Fotos del cercavila de diumenge (Osona.com, Adrià Costa)
Notícia de la presentació del llibre del centenari (ElTer.net)
Web de la Colla Gegantera i de Grallers de Torelló
Els meus apunts sobre el gegnts de Torelló

Perpinyà, la catalana?

L'altre dia vaig visitar Perpinyà, capital del Departament dels Pirineu Orientals, de la República Francesa. Per mi, és la capital del Rosselló i de la Catalunya Nord, la part més septentrional del meu país que va acabar a mans de França després del Tractat dels Pirineus, que posava fi a la guerra per la independència del Principat, al segle XVII, anomenada Guerra dels Segadors.
La catalanitat perpinyanesa és escassa i la que hi ha és d'un folclorisme asfixiant, molts caganers, senyeres a llocs insospitats i burros als cotxes (cap CAT). Diuen, però, que la reconscienciació catalana en terres roselloneses va a més.

Aquest any, Perpinyà ostenta la capitalitat cultural catalana, ho indicaven pocs cartells vermells. Res més. Segurament hi ha activitats, però seran puntuals i conjunturals. Tant de bo m'equivoqui.

Òbviament el català trobat va ser zero, a excepció de rotulacions i guies per a turistes. En canvi el castellà si que hi és present en cambrers, treballadors d'oficines de turisme i en museus.

La ciutat és una capital de províncies, lluny de l'epicentre parisenc. Sense brillantor, i en el cas del centre antic, em va fer pensar en el barri lisboeta d'Alfama, bressol dels fados. Brut, decadent, pudent i deixat del tot.

Perpinyà, la catalana (tal com s'agrada presentar a sí mateixa la ciutat), hi ha sortit perdent amb França. Ha estat maltractada per l'oblit del jacobinisme republicà, a excepció dels monuments als caiguts per França.

No vaig notar per enlloc que França estimi Perpinyà, i no entenc com és que Perpinyà encara estima França.