Un front nacional del segle XXI

L’Estat espanyol es basa en d’immobilisme i la petrificació interpretativa d’una Constitució que gent de bona fe, i de no tanta, van redactar amb les forces vives del franquisme, amb els sabres dels militars ben esmolats i amb el fantasma del dictador ben present.
Ara, tres dècades després d’aquella Constitució veiem com les necessitats dels catalans no troba resposta en un document caduc i que no fa res més que limitar la voluntat de ser. No es pot restar importància al fet que l’autonomisme hagi deixat pas al sobiranisme en l’hegemonia dins el catalanisme. Tot plegat, havent superat un federalisme amortitzat pel centralisme recalcitrant dominant a Espanya.
Aquest sobiranisme, cada vegada es decanta més cap a l’independentisme explícit, fins no fa gaire en mans d’una “minoria radical”. Una decantació de moment verbal, però que tard o d’hora ha de passar a ser de fet. Algun dia arribarà que Pujol, i el pujolisme, per exemple, a més de brandar la bandera de l’independentisme per resignació, aposti fermament per un projecte polític que condeixi el país cap a la independència.
Però el procés perquè l’independentistme sigui hegemònic haurà de superar una realitat social complexa per la composició de la nostra societat. L’independentisme català si vol ser triomfant ha de ser capaç de donar resposta a la realitat del segle XXI. No n’hi ha prou amb la identitat i el relat historicista, vàlids pel segle XX, com tampoc ha de caure en la simplicitat d’un populisme economicista, a l’estil de la Lliga Nord llombarda.
L'independentisme català triomfant és el que ha de saber construir un horitzó on una societat cohesionada socialment i inclusiva identitàriament, sigui capaç d’atreure l’adscripció al projecte de l’estat de la nació catalana en busca d’un millor i més just futur.
Però alerta, hem de compactar aquest front nacional en els àmbits socials, econòmics i polítics davant l’ofensiva unionista que tard o d’hora, també, despertarà a casa nostra.

Publicat a Nació Digital

Mercadejant amb la identitat

El President Pujol va dir en una conferència, al costat de Ferran Adrià (cuiner internacional català que fa espots a favor de les forces armades espanyoles i diu que està a favor de l'oficialitat de les seleccions catalanes), que les institucions espanyoles pressionen a catalans internacionals perquè amaguin la seva catalanitat i projectin la seva espanyolitat.
El President apunta directament a la Casa Reial (curiosament quan s'anuncia que el cap de la Casa Reial rebrà una Creu de Sant Jordi -per què!?-).
Al veure la notícia i el vídeo, m'ha vingut al cap que la identitat creava empatia a l'hora d'identificar-me amb esportives.
Si ens centrem en el camp de les motos, recordo donar suport a Garriga (a vegades primer, normalment segon) abans que a Sito Pons (el que guanyava normalment i a vegades quedava segon). El primer quan triomfava passejava la Senyera. Sito, l'espanyola. Els dos eren catalans, el pes dels patrocinis, però eren diferents. La difusió mediàtica també.
Un altre cas era el de Crivillé que va passejar-se amb la Senyera en les seves victòries a 125cc, però que a la categoria reina, de cop i volta apareixia amb estranyes banderes amb un fotimer de ratlles grogues i vermelles, barrejant franges gruixudes (espanyola) i primes (catalana).
La projecció internacional de Catalunya és una de les pedres de toc del reconeixament nacional del nostre país.
Nosaltres ho sabem, ells ho saben.
Per això l'atac furibund a les "ambaixades" catalanes, a les mostres de sobiranisme desacomplexat al Barça o comencen a imposar banderes estranyes als campions del món, com la de Crivillé. O directament la rojygualda.

La Vanguardia: Pujol ve "presiones" de alto nivel para que algunas personalidades disimulen su catalanidad
Bloc d'As de Mela Charcoles: Forza (sic) Crivillé! (s'hi explica com se li va donar la bandera espanyola a Crivillé per part d'un periodista de l'As)

Desafecció, delinqüents, política, nació, catalans...

La corrupció ha ocupat el debat política a casa nostra.

El supermagistrat Garzón (i no és cap heroi de còmic) va aterrar a Catalunya amb la Benémerita i va ocupar a la capital de la Catalunya real (expressió frívola com la que més) i va emmanillar a dos prohoms del pujolisme triomfants dels 80.
La sociovergència de la Catalunya dual pujolista a la presó a l'espera de judici i enmig d'una investigació profunda.
Presumpció d'innocència i judici públic prematur ocupen l'actualitat d'aquests protagonistes públics de la Catalunya política, dels segle passat o no.
I queda un regust d'intriga de Palerm en busca de l'ormetà les amenaces d'estirar la manta que va iniciar ja fa molt de temps (en realitat 4 anys) Maragall i el 3% i que de moment ha clausurat Pujol.
En una Catalunya frustrada amb la classe política fruit del desencant amb l'avort del salt qualitatiu nacional amb el procés estatutari bord i amb una crisi econòmica que les institucions nacionals (sense pressupostos nacionals) no poden resoldre (ni van poder prevenir).
Frustració política i empastifamenta de corrupció engendren la paraula màgica de la Catalunya post-estatutària: desafecció.
El regionalisme escanya els anhels nacionals i uns (presumptes) delinqüents empastifen la política i provoquen desafecció. Catalunya, catalans...
Nació Digital: Presó

PS: El "Barto" ja ha tancat el seu bloc... clica aquí