dimarts, 30 de març de 2010

Quan de l'exercici de la democràcia se'n diu posar pals a les rodes

De la nova Plaça Nova n'he parlat aquí i al meu bloc d'Esquerra. Ahir, en el Ple municipal, es va aprovar definitivament el projecte després de tombar d'una tacada totes les al.legacions que vam presentar ERC. Les podeu llegir clicant aquí.
És una llàstima que l'equip de govern no hagi tingut cap voluntat de diàleg, així com tampoc hagués respectat el compromís adquirit de fer un procés participatiu real i obert a tothom (sols es va fer una sessió informativa als veïns directes de la plaça).
Però el que és realment de lamentar és com han tancat l'aprovació del projecte final: amb unes respostes a les al.legacions amb un to no del tot correcte i acabat de rematar amb una acusació de l'alcalde cap al grup d'Esquerra de no conèixer el projecte i de posar pals a les rodes des d'un principi a la nova Plaça Nova.
Veient les respostes que s'han donat a les al.legacions crec més correcte dir que qui no s'ha llegit bé les al.legacions són l'alcalde i el qui ha respost aquelles.
En quan a l'acusació de posar pals a les rodes, l'alcalde Franch ha pecat d'un cert tarannà autoritari (hi ha qui ha dit de supèrbia). No pot ser que un veterà en la política local com és Franch aspiri a què no s'exerceixi el dret a la discrepància a presentar propostes alternatives a les seves.
D'això se'n diu democràcia.
Demanar particiàció ciutadana en l'elaboració d'un projecte de la plaça central de Torelló i presentar al.legacions no és posar pals a les rodes, és aportar la nostra manera de veure les coses. És fer política.


Bloc d'Esquerra: Miquel Franch, gat vell

divendres, 26 de març de 2010

Amb les enquestes calentes i en la recta final

Amb les enquestes del Conde de Godó i de El Periódico encara calentes, on CiU es dispara, Esquerra va a parar a la ultratomba i el PSC punxa, els partits van traient les seves essències.
CiU va llançada, se sent guanyadora i va a practicar el tacticisme electoralista pur i dur, sense discurs polític, la línia d'actuació és: el Tripartit és desgovern i la legislatura s'ha acabat (que no es faci res!).

El PSC es mou entre el més PSC o a visca el tripartit. Sabent que segurament una cosa anul.la l'altra.

ERC treu l'orgull de la feina feta, del compliment dels compromisos, de l'obre de govern feta.
Però l'opinió publicada
ha sentenciat que el tripartit ha mort, barrejant-se dinàmiques internes i actuacions poc apropiades del mateix govern, han desgastat la imatge del govern d'esquerres, que a més se suma a la incapacitat de construir un relat comú de govern per part dels tres partits.
Tot plegat és un còctel d'amortització del tripartit.

I quin és el futur polític del país? Un govern de CiU per canviar (per a fer què?)? Una sociovergència que narcotitzaria la política catalana? Un govern de CiU i ERC per fer passos sobiranistes? Un nou govern d'esquerres per fer front a la crisi des d'una perspectiva més social? Un Parlament fragmentat amb forces extraparlamentàries com Reagrupament, UPyD, la Nebrera o l'Anglada?

Fins que tinguem la resposta veurem fins on arriba el tacticisme gallinaci de CiU, els dubtes del PSC o si ERC aconsegueix que l'obre de govern sigui un capital polític de l'independentisme.

Apunt anterior:
El somni humit del stablishment: l'enquesta de La Vanguardia

dimecres, 24 de març de 2010

Premi ACCA a la Sala d'art Jove

Ahir la Sala d'Art Jove va rebre el premi de l'Associació de Crítics Catalans d'Art (ACCA) per la tasca portada a terme des d'aquest espai de la Secretaria de Joventut, de suport a joves creadors emergents i amb un projecte pedagògic al darrera molt interessant. Aquest valor afegit és el toc de qualitat de la Sala d'Art Jove.
Rebre aquest premi, personalment és una satisfacció, ja que l'aposta que es va fer des de la Secretaria de Joventut per la Sala quan un servidor era el responsable polític d'aquesta ha estat clau perquè actualment aquest espai comenci a ser referent en el suport de joves artistes i formem part del procés e transisció entre la formació i la consolidació del jove artista.
L'Eugeni Villalbí és un Secretari de Joventut valent i amb visió, que no ha caigut en la temptació de les tisores retallapressupostos que tenen tendència a caure damunt dels pressupostos de Cultura en qualsevol administració.
Veure al Secretari, a la Marta Vilardell (la tècnica de Cultura de la Secretaria de Joventut), a l'Oriol Fontdevila i al Txuma Sánchez i el Víctor Lobo, d'Expermentem en l'Art, recollint el premi em va emocionar.
Sempre he pensat que Catalunya ha estat un país innovador, creatiu i emprenedor, i aquests són els valors que hem d'inocular als nostres joves. I la Sala d'Art Jove ho fa.
PS: és curiós que el premi a un espai de la Generalitat guanyi un premi en la categoria d'espai alternatiu, oi?

diumenge, 21 de març de 2010

Homenatge a les víctimes del conflicte: orgull i absències

El dissabte vaig estar orgullós de ser d'Esquerra Republicana de Catalunya i de formar part d'un projecte com el del govern de progrés de Catalunya.
Sí, en uns moments d'acorralament per part de l'opinió publicada d'aquestes dues opcions, és un gaudi poder assistir a l'homenatge a les víctimes d'Osona de la repressió franquista que es va fer al MIT de Manlleu.

Em vaig sentir orgullós que el govern del que en formo part hagi tirat endavant iniciatives a favor de la memòria històrica de les víctimes del franquisme com l'acte del dissabte.
Òbviament que en la guerra hi van haver abusos en ambdós bàndols, tampoc ara aquí faré una comparativa quantitativa ni qualitativa, només diré que les víctimes en la reraguàrdia de la zona republicana van tenir la seva rehabilitació (els màrtirs i
los caídos) i es van recordar durant els anys de la dictadura de Franco. La transició amenaçava en comportar el pacte del silenci, un silenci injust per les víctimes davant l'autoritarisme feixista del general.
I orgullós em vaig sentir de compartir formació política amb l'alcalde de Manlleu, Pere Prat, que va acceptar acollir l'acte i ser-hi present. L'alcalde de Vic no ho va voler fer.
Va ser un moment molt dur veure l'homenatjat de Vic que era l'únic que no rebia el reconeixament per part del seu alcalde...

La Generalitat, a Manlleu i amb Pere Prat al capdavant, va fer justícia i jo me'n sento orgullós.
Apunts sobre la memòria històrica

dijous, 18 de març de 2010

A la caça del progre (amb plagis inclosos)

Són temps durs per l'esquerra catalana. La crisi econòmica i l'encerclement a una opció de govern (la coalició dels partits d'esquerres) per totes bandes les fan passar canutes.
Però sembla que s'ha oberta la beda de la caça al "progre".
Però de què estem parlant, quan parlem de progres? L'Iu (no té res a veure amb IU) Forn n'ha escrit un llibre i en una entrevista al Singular Digital els defineix així: "El “progre” lluitava per unes idees que eren justes, però ell ha anat canviat al llarg dels anys però no vol renunciar a les seves idees perquè seria contradir-se... I per tant, per no ser infidel a la teva lluita de fa molts anys, manté uns clixés. Per aquesta raó defensa unes coses en públic que en privat són impossibles que defensi".
Una bona definició, però, la qüestió és quan es posa tothom que militi (ideològicmaent) en l'esquerra en el sac dels "progres".
Els grans abanderats d'aquesta ofensiva anti-progre és la d'un nen consentit, pijo, classista i que escriu molt bé, malgrat que a vegades diu unes tonteries (pròpies d'un nen consentit, pijo i classista), com és el Salvador Sostres, o la Pilar Rahola, que en la transició de ser una líder d'ERC a ser una periodista anti-ERC (passant pel PI), ha viscut una transformació cap a la naturalesa neocon cridanera.
I un nou creuat és l'admirat Quim Monzó que segueix l'estela del periodista (convergent, sí, no?) Jordi Barbeta i titula un llibre amb l'expressió berbetiana: "Internacional Progressista Papanates". Això sí, la crítica la fa des de l'escepticisme, sense passió cridanera raholiana.
PS: Ep! a Monzó, un blocaire creuat anti-progre el denúncia per plagi!: Quim Monzó m'ha copiat descaradament o En defensa pròpia i l'atac de Monzó
El País: article de Josep Ramoneda: Entre todols lo mataron...
La Vanguardia: article de Rahola en resposta a l'anterior: Desprecio intelectual

dimarts, 16 de març de 2010

dilluns, 15 de març de 2010

El somni humit del stablishment: l'enquesta de La Vanguardia

El diumenge, La Vanguardia va publicar una enquesta on CiU tocava amb la punta dels dits la majoria absoluta i on Esquerra patia una caiguda històrica, de 21 diputats passava a 12 o 11.
Que a La Vanguardia li molesta que Esquerra estigui a govern no sorpren a ningú, el rotatiu del Conde Godó no és ni d'esquerres, ni independentista ni republicà.
Ara bé, no cal ser tant matusser a l'hora de crear un estat d'opinió de desintegració de l'independentisme parlamentari.
En Josep Maria Diéguez, en el seu bloc, ens repassa l'enquesta que va fer La Vanguardia poc abans de les eleccions catalanes del 2006. Llegiu-ho
aquí.
En una jornada sobre comunicació política al dissabte, algú va dir que La Vanguardia es comporta amb el govern (i en especial amb Esquerra) com El Mundo amb els últims temps del govern Felipe: Acoso y derribo.

No negarem que la tendència és de desgast del govern (o explica Pau Canaleta al seu bloc: Per què CiU té avantatge? i que Esquerra també tendeix a la baixa mentre CiU tendeix a l'alça, ara, d'aquí als números de la notícia (no signada, com recorda l'amic Pol) de La Vanguardia n'hi ha un bon tros.
La Vanguardia:
CiU roza la mayoría absoluta i el tripartit se hunde en plena nevada
Bloc de Pau Canaleta:
Per què CiU té avantatge?
Bloc de Josep Maria Diéguez:
Així sondeja La Vanguardia
Editorial del 26 -IX-2007 del Racó Català: La Vanguardia, imitant El Mundo

dijous, 11 de març de 2010

No deixem morir en pau la Fiesta: una estocada definitiva a les corridas

Després que tirés endavant la ILP Prou, contra les corridas de braus, ara toca debatre al Parlament.
Inicialment, tant CiU com PSC van donar llibertat de vot per aprovar o no la ILP. El PP i Ciutadans hi van votar en contra i ERC i ICV a favor.
Ara, però, les tornes han canviat i sembla que el lobby taurí dins el PSC pren força i s'ha acordat que el PSC tindrà un posicionament únic i consensuat en el seu grup parlamentari, que comparteix amb Ciutadans Pel Canvi, en principi en contra de les corridas. Ja veurem.
Per part de CiU sembla que el posicionament majoritàriament contrari es va diluïnt i es deixa entreveure una voluntat de pacte amb els sectors taurins.
Seria una llàstima que ara que tenim una oportunitat històrica per acabar amb un espectacle que fa de la tortura i la mort d'un animal un espectacle. La Fiesta no s'ha de deixar morir en pau, sha de matar amb una estocada.
Les pressions són i seran màximes. Sabrà aguantar la majoria antitaurina del Parlament?
PS: cal recordar que Torelló és una vila antitaurina (wiki)

dimecres, 10 de març de 2010

1er Premi de Blocs Escolars de l'Osonosfera

Després de passar dos dies 0.0, per la caiguda del Wi-fi... escric per parlar de la presentació dels 1ers Premis de Blocs Escolars organitzat per l'Osonosfera, que fa poc que ens vàrem constituir legalment, però que fa temps que anem fent.
Podeu veure el vídeo de la presentació, que va ser l'estrena de l'Adriana (bloc) com a presidenta de l'Osonosfera.
La pissara de fons queda molt bé i és un bon substitut de l'estatua de l'Estudiant de Vic, que la neu no va deixar que ens acompanyés.
Podeu visitar el bloc de les Premis de Blocs Escolars, aquí.

dimecres, 3 de març de 2010

Reunió amb els regidors infantils del CEIP Vall del Ges

Avui he anat a visitar els regidors del consistori infantil de Torelló que representen al CEIP Vall del Ges.
Ens han vingut a rebre abans d'entrar a l'aula davant uns cartells on els regidors infantils expliquen les seves aficions, després hem arribat a l'aula i tot seguit alguns alumnes ens han fet preguntes després d'ahver-nos presentat. Amb mi també hi era la Montse Ayats, la regidora d'ICV-CdG.
Ens han preguntat per la feina que fem, per què estem en la política, en quins partits estem, si ens tornarem a presentar, què vol dir estar en un partit polític i moltes altres coses, entre les quals la seva proposta estrella: un cinema.
La veritat és que l'hora s'ha fet curta i els nanos han estat atents i escoltaven. Quitxalla escoltant i parlant sobre política. Sorprenent?
Crec que és important apropar la política i els polítics als nens (com a d'altres sectors de la població). La política i els polítics són un element bàsic de la democràcia, i allunyats i aliens a la ciutadania fa que tot es perverteixi i perdi sentit.
El 17 de març hi haurà el segon Ple Infantil de Torelló, us convido a ser-hi!

dimarts, 2 de març de 2010

Saber dir adéu


Fa unes setmanes hi va haver una controvèrsia amb el fet que l'entrenedor de futbol del Mallorca, Gregorio Manzano, escrivis al seu bloc un apunt (4 años después, curiosament aquest apunt no hi és en la versió en català...) que sonava a comiat. Això va passar en un moment que es rumorojava que no renovaria i que possiblement tenia una oferta del Sevilla.
Aficionats i premsa esportiva va posar el clam al cel: com podia acomiadar-se a mitja temporada i en un moment dolç de l'equip?
Goyo Manzano va sortir donant explicacions que no era un comiat, si no que volia agrair als qui li han donat tant a l'equip balear.
Segurament Manzano marxarà i segurament aquell apunt és un comiat o una avançada d'aquest. I crec que és un bon comiat, elegant i generós. Un comiat on el que s'acomiada no es posa el centre del món.
Saber dir adéu, saber plegar, i més en un lloc de responsabilitat, de lideratge i de l'esfera pública és important. L'absència d'un regust amarg de rancúnia, sovint egocèntrica, fa que la continuitat dels projectes, després de l'adéu, amb altres persones, sigui més fort i amb més possiblitats d'èxit.
Els projectes són com una cursa, que no s'acaba finsa al final, fins que no atravesses la meta. I aquesta és l'adéu. Un bon adéu, a més, és la millor inversió pels que venen després.
A la imatge, una vinyeta d'Aleix Saló, sobre un dels casos de no saber dir adéu. N'hi ha molts més...

dilluns, 1 de març de 2010