dilluns, 21 de novembre de 2016

... i el Ple de Torelló va rebutjar una moció a favor del referèndum

Torelló és un poble que s’ha mostrat majoritàriament independentista en les darreres eleccions i la seva representació en el plenari municipal s’hi mostra també aquesta majoria social a favor d’un Estat Català independent i a poder decidir democràticament. Així que va ser realment sorprenent que el Ple municipal tombés una moció que traslladava simplement els acords del Parlament (que en Junta de Portaveus, Romans –CiU o PDECAT- i Forcada –FEM- van dir que ignoraven) per un referèndum i l’inici d’un procés constituent.
Amb aquest article vull donar resposta a certes afirmacions que han fet tant CiU com Fem Torelló (FEM) per justificar el seu vot negatiu a la moció, que va fer insuficients els vots afirmatius d’ERC-JpT i la CUP.
CiU i FEM parlen d’una moció de l'AMI que no estava redactada ni en Junta de Portaveus ni quan es va fer el Ple, una moció que “seria molt similar a aquella” nostra. Per què no volíem esperar a la de l’AMI? Doncs perquè era perdre l'oportunitat que Torelló fes una demostració de compromís amb el procés independentista el mateix dia que el regidor Joan Coma s’havia declarat insubmís. Així ho vaig explicar al Ple.
És cert que ara la moció de l’AMI, similar a la nostra, no es podrà aprovar fins d’aquí un any? Cert, així ho disposa el Reglament Municipal de l’Ajuntament de Torelló: una moció que és rebutjada no es pot tornar a presentar, ni cap de similar, en un any. Ara bé, enlloc del reglament diu que no es pugui presentar una moció similar a una presentada i aprovada, com hauria estat el cas, si CiU i FEM haguessin permès l’aprovació de la moció. Ara podríem aprovar la de l’AMI, també.
És cert que la moció va incloure un punt que demanava “assumir l’encàrrec del Parlament” d’impulsar debats constituents, quan l’acord del Parlament sols “encoratja” als ajuntaments? Cert, però em sorprèn que a CiU i FEM els faci cosa votar a favor perquè l’acord digui “assumir” (que seria assumir l’encoratjament del Parlament a) l’impuls de debats constituents. Tanmateix, no en van dir res quan vam obrir la possibilitat de modificar-la en Junta de Portaveus.
És per partidisme que presentem la moció? Que només digui que no, no serveix per demostrar res. Però sí, si apunto que en Junta de Portaveus vaig obrir la moció a tots els grups a sumar-se a la moció i així hauria estat de tots els partits. Ni CiU ni FEM van mostrar-hi cap interès. I aquí és on rau el problema, amb el QUI presentava la proposta i no el QUÈ deia, el problema és que la moció l’havíem presentat nosaltres. Aquesta dèria amb posar-se de cul (amb perdó) a les propostes d’ERC-JpT per se es pot veure normal (o no) en el context de la política local, sobretot si el govern té majoria absoluta i decideix passar el rodet. Ara bé, arribar a aquest nivell de dogmatisme partidista contra ERC-JpT en una moció de país, demostra quin és la situació al Ple de Torelló, que en el cas de CiU, fent-ne seguidisme FEM, és el de passar de governar amb nosaltres a buscar-ne l’exclusió. I això, entre demòcrates, no és tolerable, ni l’exclusió de partits ni la de persones ni la d'entitats, pel simple fet que no combreguin amb qui mani.
Tant convergents com ex-socialistes han volgut justificar el que va ser en tota regla un “xantatge emocional” a ERC-JpT, en paraules del portaveu de la CUP, per tal que retiréssim una moció pel simple fet que la presentàvem nosaltres.
L’article signat per Vivet i Forcada aquí a El 9 Nou acabava dient “En aquest nostre cas, mai un no ha volgut dir tant que sí”, vaja, una retòrica que sembla la del PSOE del no es no i acaben fent president a Rajoy. Per molt que s’hi vulgui donar voltes, una moció no es tomba perquè es presenti, per què sigui rebutjada cal que una majoria hi voti No, i aquesta majoria hi va ser gràcies als vots que CiU i FEM van sumar als del PSC.

(Publicat a El 9 Nou)

dimecres, 16 de novembre de 2016

Quan el QUI és més important que el QUÈ

Els fets: el grup municipal d'ERC i Junts per Torelló vam presentar una moció a favor del referèndum sobre la independència i per iniciar un procés constituent, basada en els acords aprovats al Parlament de Catalunya fa unes setmanes. La moció va ser rebutjada amb els vots del PSC (imaginable) i dels grups de govern, CiU i FEM (sorprenent). Les raons de CiU i FEM manifestades al Ple va ser que volien aprovar una moció similar que l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) estava redactant.
A partir d'aquí, hi ha hagut retrets cap a la «poca cintura» i a un pretès «electoralisme» d'ERC-JpT. Aquests retrets queden desmentits si en els fets del Ple hi afegim els fets en Junta de Portaveus, on jo mateix vaig explicar que la moció era de tipus estàndard que ERC presentava i que es basava en els acords del Parlament. Allà vaig obrir a tots els grups que volguessin a signar-la i presentar-la conjuntament, a més de poder modificar-ne el contingut (salvaguardant els acords parlamentaris, que vaig enviar a tots els grups, ja que CiU i FEM van manifestar que desconeixien què s'havia aprovat al Parlament). És a dir, que la voluntat de sumar, consensuar i arribar a acords per part d'ERC-JpT hi era.
En política hi ha més que el càlcul electoral, hi ha el sentit de servei públic i el respecte. Com a sentit de servei públic creiem que el dia en què el regidor de Vic Joan Coma anunciava que desobeiria la justícia espanyola que l'acusa de sedició, teníem l'oportunitat que Torelló hi fos present a través d'una moció a favor del referèndum. Per cert, l'única moció que hi havia damunt la taula, perquè la de l'AMI encara no estava redactada. Si hagués estat el cas, no hauríem tingut cap problema en aprovar aquesta o la que fos, com hem fet sempre. L'important era fer el pas endavant. I a més, amb la possibilitat d'adequar el text que vam presentar des del propi municipi, amb aportacions que haurien pogut fer tots els grups municipals. Potser FEM, que es vanagloria que no és un partit (que sí que és, d'àmbit local) hauria hagut de valorar molt més aquesta possibilitat enlloc de fer seguidisme dels plantejaments del portaveu de CiU, Manel Romans. A vegades malgrat ser socis de govern s'ha de poder discrepar, com vam fer nosaltres al passat mandat votant a favor de sancionar bancs per tenir pisos buits, enfront de CiU que es va alinear amb PxC.
ERC-JpT no podíem admetre, en paraules de la CUP, el «xantatge emocional» que CiU i FEM ens feien exigint que retiréssim la moció perquè no la votarien a favor ja que la presentava ERC-JpT. Les actituds excloents fan molt mal a un procés per construir una Catalunya independent, on la suma des del respecte és la clau. A nosaltres no ens hi trobaran en l'exclusió.
Però no ens enganyem, si no s'ha aprovat la moció a favor del referèndum no és perquè s'ha gi presentat, sinó perquè hi van haver 11 vots en contra i 6 a favor. Si estaven d'acord amb el contingut, però no amb qui la presentava es podrien haver abstingut i s’hauria aprovat. I en el següent Ple s’hauria pogut aprovar la de l’AMI, ja que no es permet presentar mocions similars que han estat rebutjades en un any, però enlloc diu que no es puguin presentar mocions similars aprovades...
Una última pregunta, què hauria passat si ERC-JpT votés en contra d'una moció a favor del referèndum perquè la presentés CiU, la CUP o FEM? A mi em cauria la cara de vergonya! Nosaltres, entre demòcrates, ens fixem més en què diuen les propostes que en qui les presenta, cosa que en el darrer Ple, ni CiU ni FEM poden dir el mateix.

(Publicat al Setmanari Torelló)

dimarts, 8 de novembre de 2016

Eleccions Presidencials als EEUU (2): Donald Trump, el multimilionari candidat de Manxúria, un racista contra la casta

Aquest dimarts a la matinada, els EEUU elegiran president entre Donald Trump, pel Partit Republicà, i Hillary Clinton, pel Partit Demòcrata. Es presenten altres candidats per altres partits, però el bipartidisme americà és molt eficaç i sols els candidats d'aquests dos partits tenen opcions reals.
Són unes eleccions diferents a les que han viscut, ja que el que representen els dos candidats pels dos partits no tenen gaire a veure amb la tradició política americana.
Aquí el segon apunt, aquest sobre Donald Trump.

Emprenedor triomfant de Nova York
Donald Trump és de Nova York, on té el seu imperi econòmic del sector immobiliari i constructor, nascuda a partir de l'empresa familiar dels seus progenitors. Es calcula la seva fortuna en milers de milions de dòlars.
Trump, que mai ha amagat una personalitat histriònica, però acompanyada amb una imatge de triomfador capitalista, que d'una empresa familiar ha passat a amassar fortunes, després de superar fallides econòmiques. Emprenedoria, superació i enriquiment, bona part del somni americà capitalista.

La imatge de Trump per bona part dels americans era tant bona que fins i tot va protagonitzar un reality show sobre com ser Donald Trump.
Aquesta admiració, feia que un Trump presidenciable no fos un disbarat i el seu nom sonava des de feia anys i fins i tot sortia en alguna enquesta.

Trump, un multimilionari contra la casta
El candidat republicà malgrat la seva condició de multimilionari ha arribat a la carrera presidencial amb un discurs anti-stablishment, primer contra el del Partit Republicà, derrotant un a un tots els candidats oficialistes del GOP (Great Old Party, com és conegut el partit als EEUU) per deixar pel final, el candidat més heterodoxa dels rivals conservadors: Ted Cruz, un ultraconservador cristià, amb posicions a vegades tant o més radicals que el mateix Trump.
Des del primer minut el multimilionari Trump ha denunciat els vincles entre el sector financer i els dos grans partits, assenyalant amb insistència a Hillary Clinton, però també als seus rivals republicans. També critica les influencies del capital (el, un capitalista!) en la direcció política del país i els condicionaments en política exterior, Trump assenyala els amics de Hillary (monarquies àrabs) i lamenta l'enemistat amb països que ell creu que no tenen que ser enemics (Rússia).

Populista ultraconservador
Fa ja uns anys, va aparèixer el Tea Party, una corrent conservadora a l'entorn del Partit Republicà, que ha escorat més a la dreta aquest partit. Donald Trump és un salt endavant en aquesta tendència, i ha abraçat obertament un populisme ultraconservador, amb tots d'ingredients més repugnants com la xenofòbia, islamofòbia i masclisme, i alhora hi suma ingredients com el proteccionsime econòmic enfront la globalització econòmica (on topa amb la política dels Republicans) i amb limitar l'intervencionisme militar a l'exterior, malgrat defensar un reforç militar, és adir militarització defensiva, no expansiva.

Trump aquí connecta amb bona part de la classe mitjana i baixa americana, directament, al marge de l'adscripció republicana, el discurs anti-stablishment, el proteccionisme econòmic i el replegament imperial dóna resposta a les ferides de la crisi econòmica nascuda a Wall Street, amb les pors davant un món globalitzat, amb conseqüències laborals com la deslocalització i el cansament de les actuacions militars, sostingudes pels fills de les classes humils.
El problema per Trump és la seva vessant en els valors, l'islamofòbia potser li dóna rèdits a causa de la por inoculada als EEUU des de la War on Terror de Bush Jr, però la xenofòbia (amb tints racistes) i el masclisme fa que el vincle amb les minories (no tant minoritàries) i amb les dones s'hagi trencat (si mai havia existit).
Però com va dir Obama, posant el dit a la nafra, algú creu realment que Trump pensarà amb la classe treballadora si mai s'hi ha relacionat ni hi ha pensat fins que es presenta a President?

El candidat de Manxúria i el seu cap de campanya, Manafort
Personalment no recordo mai una campanya contra un candidat americà acusant-lo de marioneta d'una potència estrangera com la que ha succeït amb Trump, semblant a vegades a la campanya que va patir Obama sent acusat de ser musulmà i estranger, però en el cas de Trump arriba des de l'esquerra.
L'acusació és que és una marioneta de Putin, que tenen interessos comuns que si guanya el multimilionari portarà als EEUU a la submissió vers Rússia. Aquesta campanya recorda a la pel.lícula "The Manchurian Candidate", on un candidat a la presidència, durant la guerra de Corea havia estat fet presoner, i els comunistes li van rentar el cervell i el van preparar per ser president.
I quin és el vincle de Trump amb Putin? Des dels 1980's Trump ha intentat fer inversions immobiliaries primer a la URSS i després a Rússia, on ha aconseguit tenir socis, alguns de l'entorn de Putin. Aquest vincle econòmic privat, esdevé en campanya en submissió a Rússia, quan Trump planteja treballar conjuntament amb Rússia a Síria. Vaja, Trump planteja una praxi multipolar en la política de defensa internacional. És curiós, una crítica des de l'esquerra contra un candidat que no planteja uns EEUU imperials en un món unipolar.
Però també hi ha un altre vincle entre la candidatura de Trump i el món rus, el cap de campanya Paul Manafort, que té un currículum compost amb treballar com a assessor per polítics com el pro-rus Iakunovitx, president deposat d'Ucraïna, o oligarques i empresaris russos, alguns sancionats pels EEUU en motiu de l'hostilitat americano-russa fruit dels conflictes d'Ucraïna i Síria.
En vermell el Partit Republicà, en blau el Partit Demòcrata

Aguantarà la connexió populista el desgast per l'extremisme moral de Trump?
La clau per Trump en aquestes eleccions és quin serà el resultat de la suma-resta del seu discurs. M'explico, el candidat republicà connecta amb bona part de la classe baixa i mitjana, classe treballadora i professionals, amb el seu discurs populista anti-stablishment econòmic i polític, amb la seva figura d'emprenedor i amb les tesis proteccionistes (pot arrancar suport de sindicats!) i de replegament militar; però el seu radicalsime islamòfob, xenòfob i masclista, fa que no sumi vots entre dones, negres i llatins. 
Així que Trump, només pot vèncer si la candidat demòcrata, Hillary Clinton, que connecta en matèria de drets civils però no pels seus vincles amb l'stablishment financer, no és capaç de mobilitzar els qui va mobilitzar Obama: joves i afroamericans.

dilluns, 7 de novembre de 2016

Eleccions Presidencials als EEUU (1): Hillary Clinton, un falcó enmig de les portes giratòries, perdent emails

Aquest dimarts a la matinada, els EEUU elegiran president entre Donald Trump, pel Partit Republicà, i Hillary Clinton, pel Partit Demòcrata. Es presenten altres candidats per altres partits, però el bipartidisme americà és molt eficaç i sols els candidats d'aquests dos partits tenen opcions reals.
Són unes eleccions diferents a les que han viscut, ja que el que representen els dos candidats pels dos partits no tenen gaire a veure amb la tradició política americana.
Aquí el meu primer apunt, aquest sobre Hillary Clinton.

Els Clinton, una nova nissaga política americana
Els EEUU són una república que va néixer a finals del segle XVIII, on es va construir una nova realitat institucional i històrica, amb debats de filosofia política intensos (republicanisme, federalisme, confederalisme, proteccionisme, mercantilisme, etc), que va acabar en algun moment amb violència.
Amb la nova construcció històrica, trobem que la classe política compta amb nissagues de l'elit política, que ens arriba amb aromes d'aristocràcia, una aristocràcia republicana. Nissagues com les dels Adams (dos presidents, John i John Quincy), els Kennedy (amb senadors, congressistes i un president) o els Bush (amb dos presidents i varis governadors), entre d'altres. Una aristocràcia republicana amb un vincle profund entre les classes dirigents i la política, i on la política també és una porta oberta a entrar en les elits socials i polítiques. Les portes giratòries que aquí ens escandalitzen, allà és la normalitat, portes giratòries en les dues direccions de l'elit econòmica, social i intel.lectual a la política i viceversa. No en va Hillary va fer d'advocada per l'empresa contractista més grans dels EEUU i va fer de lobbysta de grans corporacions.
Amb Hillary Clinton, es configura una nova nissaga d'aquesta aristocràcia, el seu marit va ser un president demòcrata tant odiat com admirat al país, ella ha fet camí propi essent senadora i secretària d'Estat (ministres d'Exteriors), i ara pot esdevenir la primera dona presidenta. Ha fet camí propi, però sense desempallagar-se del cognom del marit, una rúbrica aristocràtica.

Hillary Clinton, la candidata de l'establishment
Hillary com a candidata demòcrata hauria de representar el progressisme liberal americà (educació, augment de la pressió fiscal enfront retallar la despesa i drets civils). Però Hillary té uns vincles amb l'stablishment americà que s'ha fet més que evident en la seva pugna en primàries amb el senador socialitzant (un socialdemòcrata a l'europea) Berni Sanders.
En la política americana, on el finançament dels partits i candidats de forma privada és absolutament legal però ha de ser transparent, podem saber quins interessos hi ha darrera els candidats. Per exemple, quines donacions des de l'estranger hi ha a la Fundació Clinton? Hi trobem primer de tot Ucraïna, on els EEUU han estat agent implicat en el darrer cop d'Estat que va enderrocar el govern pro-rus i que ha acabat desencadenant violència oberta. També hi trobem en un lloc destacat, al costat dels aliats occidentals, Aràbia Saudita, que junt amb Qatar, són els dos estats àrabs més interessats en fer caure el règim xiïta de Síria i sobre qui pesa la sospita de finançar ISIS, l'Estat Islàmic que colpeja a Síria i Iraq (ambdós amb règim xiïtes).
En aquest quadre, però no hi surt Qatar, però ha explotat l'afer en els darrers dies, quan Hillary ha hagut d'admetre que la Fundació Clinton havia rebut milions de Qatar, just quan ella era Secretària d'Estat. No ho havia notificat...
Però a més d'aquest finançament a la Fundació Clinton, qui financia la campanya de Hillary Clinton? 
Tres dels cinc principals donants són pilars financers de Wall Street: Goldmann Sachs (sí, un dels que va iniciar la gran crisi financera mundial), JP Morgan i City Bank, tenint en compte que Wall Street li ha pagat conferències a raó de 225.000€ per cadascuna d'elles! Una investigació de Washington Post conclou que els Clinton al llarg de la seva carrera han aconseguit recpatar 3000 milions de dòlars.
En quan al finançament durant les primàries, segons la BBC, Hillary va rebre donacions del sector financer, però per sobre de tot de firmes d'advocats... que representen les grans corporacions financeres!
En contraposició, Sanders, va rebutjar una donació d'una farmacèutica i la majoria de donacions (el 75%) són menors de 200$, amb una mitjana de 27,4$ per donació. En canvi només el 17% de donacions a Hillary van ser menors de 200$. El gran grup organitzat de recaptació de Sanders és el del Sindicat d'Infermeres i hi ha una gran part de finançament que ve d'aturats.
La comparació ens dóna conclusions clares entre el perfil de Hillary i Sanders.
Però i si ho comparem amb Trump? Doncs des de les primàries republicanes es va finançar a través d'un crèdit, que no donació, (69% del total del finançament), seguit per donacions de particulars (27%) i la resta (14%) de grans donacions. Podem dir clarament que l'stablishment està al darrera de Hillary i no de Trump o Sanders. A continuació una gràfica.

Els correus electrònics de Hillary i el seu cap de campanya Podesta
Més enllà de les portes giratòries i els suports del capital a Hillary, el taló d'Aquil.les de la candidata demòcrata són els correus electrònics oficials que va emmagatzemar en un servidor particular no segur, al fer servir el seu correu personal. L'FBI ho està investigant, però alhora es van filtrant.
En una entrevista al líder de Wikileaks, Julian Assange, sota protecció a l'ambaixada equatoriana a Londres, a qui el govern de l'Equador ha deixat sense internet per no interferir en les eleccions nordamericanes, aquest afirma que a través de correus de Hillary i del seu cap de campanya Podesta, s'ha revelat la implicació de Hillary, en contra la opinió d'Obama, en la guerra que va acabar amb el govern de Gadaffi a Líbia, i que ha acabat amb una guerra civil, un Estat fallit i amb un punt de control per part dels jihadistes (per cert si poseu al Google "assange hillary libia" veureu en quins mitjans no surt informació al respecte....).
De moment, l'FBI no troba càrrecs penals contra Hillary, però aquest és un tema que cada cop que emergeix, les enquestes ho noten, ja no només per si l'acaben jutjant, sinó per la poca fiabilitat que un alt càrrec de l'Estat utilitzi correus personals no protegits per respondre emails lligats a la seguretat nacional.
Vaja, un falcó que no controla els seus emails...

Serà Hillary capaç d'il·lusionar o en tindrà prou amb la por/odi cap a Trump?
Obama va guanyar les seves eleccions, convertint-se en el primer president negre de la història dels EEUU, perquè va activar a part de l'electorat abstencionista per no sentir cap vincle amb els candidats presidencials. Negres i joves van sumar-se a l'esperança d'Obama al crit de "Yes, we can". Serà ara Clinton capaç 'aglutinar aquest vota, molts dels quals si que responien a les crides de Sanders? O potser en ser l'antítesi del populisme conservador de Trump en tindrà prou, és a dir que l'impulsarà a la victòria la reacció contra Trump?