dilluns, 28 de maig del 2012

La Marató: caritat o justícia?

A mi, com segurament a la majoria de catalans que ho han vist a la televisió, m’ha impactat l’anunci de La Marató de TV3 contra la pobresa. Veure un nen, persones grans, joves i de mitjana edat al voltant de cinc cadires, quan ells en són sis, disposats a jugar a un macabre joc de la cadira, que quan pari la música un d’ells quedarà exclòs, és un plantejament molt emotiu i dur.
Amb aquest anunci, TV3, la televisió pública, és a dir amb el suport dels poders públics catalans, encara una Marató que segur que serà ben exitosa, com totes les que han fet. Fins ara se centraven sobretot amb maratons televisives per captar finançament per la investigació de malalties. La solidaritat dels catalans finançava part d’aquestes investigacions. El moment en què mostraven el marcador amb els diners recaptats era un dels moments emblemàtics del show televisiu solidari.
Ara bé, el plantejament de La Marató contra la pobresa em crea un rebuig perquè la trobo injusta. La pobresa no es soluciona amb solidaritat, en tot cas se'n pal·lien els seus efectes. Hi ha diversos casos de moviments socials que actuen contra els efectes de la crisi i encaren els efectes d’aquesta en forma d’exclusió social i pobres a base de la caritat i la solidaritat. Cal reconèixer la gran tasca del voluntariat i dels moviments socials, però les institucions públiques han d’anar més enllà.
Però la pobresa, que afecta al 20% dels catalans, com la crisi que vivim té un origen de responsabilitat i l’origen del problema rau en la injustícia i els abusos, i la solució radica en la justícia. Estem vivint un moment en què es lamina capa a capa l’estat del benestar i la redistribució de la riquesa a través d’uns serveis públics que van des de la sanitat, a l’assistència social, però també en l’educació i en d’altres, com el transport públic, polítiques d’accés a l’habitatge, polítiques actives d’ocupació o eines de reinserció social com el PIRMI, que permeten el desenvolupament de la ciutadania en la nostra societat, sense deixar ningú pel camí. Estem colgant el poble català a l’empobriment i al risc d’exclusió ara i pel futur. Davant l’anunci de La Marató, no hauríem de centrar els esforços a solucionar la manca d’una cadira, sinó en saber on és i qui la té, i disposar-la a la societat.
Només un apunt, l’any passat La Marató de TV3 va recaptar gairebé 9 milions euros, el nou president de Bankia va ser indemnitzat per sortir del BBVA amb 69 milions euros. Un altre: el frau fiscal a Catalunya és de 16.000 milions d'euros anuals.

Publicat a Nació Digtial

dilluns, 14 de maig del 2012

Bankia, els miserables poderosos

De Bankia, ja podem dir que és el símbol de la crisi econòmica financera de l’Estat Espanyol, aportant tots els elements que han portat a l’economia espanyola en el sotrac capitalista més gros de la història.
Només recordar la imatge de Rodrigo Rato, frustrat delfí d’Aznar i ministre espanyol impulsor de la febre del totxo, i a José Luís Olivas, fugaç president valencià, de transició entre el Zaplana de Terra Mítica i el Francisco Camps dels vestits enjudiciats (i no inculpats), acordant la fusió de Caja Madrid i de Bancaja, fa feredat. Polítics que fan de banquers. L’altre cara de la moneda dels banquers de Goldman Sachs i Lehman Brothers que fan de polítics. Polítics financers i financers polítics que han portat a la ruïna una economia desbocats en l’especulació immobiliària i que seguidament desmantelles l’estat del benestar de mitja Europa. Endogàmia que fa tuf de casta.
Com a ciutadà, és humiliant veure que tot plegat se salva amb diners públics, nacionalitzant la part central de Bankia (per segurament tornar-la a vendre, ningú es planteja cap alternativa...), i indemnitzant a un Rato dimissionari, quan més que cobrar diners per la seva marxa, potser el que hauria de fer és pagar, davant la justícia.
Els poders polítics establerts a la Moncloa, juguen amb el xantatge de deixar sense estalvis a molts clients de Bankia, per no deixar caure el banc, però no demanen responsabilitats a ningú. Que diferent el tracte entre els desnonats i els alts directius de la banca... I no oblidem que qui substitueix a Rato és un tal José Ignacio Goirigolzarri, que en el seu moment va cobrar 57 milions d’euros per sortir del BBVA!
A hom li queda un regust terriblement amargant veient com la democràcia constitucional i europea en què vivim, té les mans de mantega davant abusos tant grans de gent tant poderosa. Queda la sensació d’impunitat dels poderosos, dels miserables poderosos.

Publicat a Nació Digital

dilluns, 7 de maig del 2012

Gràcies Pep!







Pep Guardiola es va acomiadar en un partit contra l'Espanyol dels aficionats culés, posant punt i final a una etapa històrica i brillant com a entrenador del Futbol Club Barcelona.
En Pep ens ha portat a guanyar 3 lligues, 2 Champions, 1 (o dues) Copes del Rei, 2 Mundials de Clubs, 2 Supercopes d'Europa i 3 Supercopes d'Espanya, però sobretot ens ha dotat d'un joc que ha ratllat la perfecció tècnica i tàctica, innovador, brillant i eficaç. Tot en quatre anys.
A dalt, teniu dos vídeo del dia del comiat, el del comiat en sí, el del desplagament de la pancarta a l'inici del partit i el de la última "sardana" del Pep i dels seus jugadors i col.laboradors.
I aquí teniu un apunt que vaig fer sobre la seva pugna amb Mourinho (l'anti-Guardiola): Mourinho Vs Guardiola, la pel.lícula...

dimarts, 1 de maig del 2012

Estat d'excepció a Catalunya

L’estat d’excepció és una opció que poden usar els governs, a través de la qual es limiten i suspenen alguns drets i lleis. Normalment se’n fa ús en un moment de desestabilització molt gran o en situacions d’ocupació d’un territori per la via militar o en un escenari de revolta. Les dictadures l'usen indiscriminadament per mantenir l’ordre a partir de la força i l’abús d’autoritat.
Podem observar que l’estat d’excepció ignora el cos legislatiu fins i tot constitucional, afectant així, com suara hem dit, els drets dels ciutadans. En els darrers anys, Espanya, respecte Catalunya, s’ha dedicat a practicar un domini a partir de la ignorància de la llei ja aprovada, més enllà dels compromisos. Un cas flagrant és el de la disposició addicional tercera de l’Estatut, que no s’ha respectat mai malgrat ser llei, malgrat formar part del cos constitucional de la sacrosanta Constitució espanyola.
Ja deia en el seu moment Trias Fargas que el centralisme espanyol utilitzaria l’asfixia econòmica per torpedinar la Catalunya autònoma. Car no podem ignorar l’espoli fiscal permanent com a eina de laminació del benestar i el progrés econòmic dels catalans, que comporta una laminació de la construcció nacional a partir de la cohesió social i el dinamisme econòmic.
Amb la crisi, l’espanyolisme irredempt veu una oportunitat, que és la del desmantellament de les estructures polítiques, però també socioeconòmiques, dels catalans. El més greu és que el catalanisme governant, diguem-li per prudència, diguem-li per seguidisme obcecat del pensament únic de l’austeritat que predica Berlín, diguem-li per la deriva neoliberal de CiU, sigui còmplice d’aquest estat d’excepció que Espanya imposa subtilment a Catalunya.
Espanya no embat Catalunya amb la Guàrdia Civil ni amb l’exèrcit, ho fa amb les finances. Comença a ser hora que el catalanisme governamental posi ja fil a l’agulla en establir la ruta d’emancipació nacional en la ja desgastada, per vaporosa i emboirada transició nacional.

Publicat a Nació Digital