Quo Vadis ICV?

Foto: www.elperiodico.cat

Una setmana després que Mas contraposés l'independentista (com ell l'enten) al Si se puede i un dia després que sortís una enquesta a El Periódico que dibuixava un panorama pel 27S on un Catalunya en Comú que emulés el Barcelona en Comú d'Ada Colau guanyaria en vots les eleccions, Pablo Iglesias, ICV i Procés Constituent s'encaminen a una confluència electoral de cara el 27S.
Aquesta maniobra, que el temps dirà si tàctica o estratègica, ve precedida per un menysteniment de Pablo Iglesias als seus més que provables socis, primer la monja Teresa Forcades (descartant-la com la cap de llista, tal com ella es va autoproposar -ai, la supèrbia...) i després a Joan Herrera (ICV) i Jordi Nuet (EUiA), sense comptar el menyspreu total a IU a nivell estatal.
Amb aquest pas, ICV, més que confluir amb Podemos, s'hi sotmet, el que el PSUC sempre havia treballat per evitar respecte al PCE o la mateixa ICV amb IU, abandonant el paradigma nacional català com a marc polític, per abraçar l'espanyol que imposa la preponderància de Podemos. Amb això no vull dir que ICV s'hagi convertit en un partit unionista assimilable al PP o Ciutadans, però sí al federalisme (ai!) espanyol del PSC. Ja s'hi pot escarrassar l'històric d'ICV i independentista Jaume Bosch a traçar un discurs per justificar una via independentista a través de "Catalunya en Comú", però la realitat és que Pablo Iglesias aposta per un procés constituent espanyol que mai es farà realitat veient les previsions electorals estatals on Podemos quedarà segon o tercer.

Enquesta d'El Periódico, la primera amb Podemos i ICV junts, la segona per separat

Segurament  el fet de poder guanyar unes eleccions enlloc de ser el partit amb menys diputats, tal com indica l'enquesta d'El Periódico, és molt llaminer pels ecosocialistes, però el preu polític a pagar per passar de ser cap de ratolí a cua de lleó és tant gran que  a alguns ens fa feredat: trencar la tradició de partit sobirà encetada amb el PSUC entrant a la III Internacional, al marge del PCE, o persistir en una consulta sobre la independència que Espanya dirà que No, tantes vegades com se li pregunti.
I una última cosa que em ronda pel cap, el PSUC va asseure's a la taula amb l'AP de Fraga, amb l'UCD de Suárez i amb la CDC de Roca i Junyent i Pujol per fer la Constitució Espanyola, es va asseure amb CiU per fer l'Estatut de Sau i l'Estatut de Maragall, com a ICV, però ara no pot tolerar participar d'unes eleccions plebiscitàries al costat de CDC, ERC i la CUP?
Quina llàstima que els companys d'ICV no vulguin cridar "Si se puede, amb la República Catalana!"

Jaume Bosch: El sí-sí no és només de Mas
Entrevista a ElCritic.cat a Pablo Iglesias. Hi trobareu tot el que pensa dels seus futurs companys de viatge a Catalunya...

La presó de la constitucionalitat autoritària*

Si un dels referent intel·lectuals del republicanisme actual, Philip Petit, afirma que el republicanisme és el govern que no exerceix el seu poder a través de la dominació i Antonio Gramsci, pensador italià, assegurava que l'hegemonia no s'aconseguia sols a través del domini i la imposició sinó a través de la direcció i del consens, podem afirmar que l'Estat espanyol i la seva classe dirigent està a les antípodes del republicanisme polític de la llibertat entre iguals i que l'hegemonia política de l'Espanya autonòmica bastida damunt la transició espanyola, el bipartidisme i l'autonomisme català i basc, se li escola entre els dits la Catalunya que ja ha esdevingut sobirana.
Sí, ho heu entès bé, sobirana. Sinó què coi va ser la Declaració de Sobirania catalana que va fer el Parlament tot just encetada la legislatura actual amb el suport de CiU, ERC i ICV? Doncs això, fou una declaració política en ferm que legitimava democràticament (el Parlament és el representant elegit democràticament pel poble) el procés sobiranista per exercir el dret a decidir sobre la independència de Catalunya. Aquella declaració va ser de caire eminentment polític, però obria de factoun procés constituent que alterava l'ordre jurídic de la Constitució. Aquesta alteració la viuen en algun moment qualsevol procés polític que transformi l'ordre establert. Fou així durant la transició espanyola, fou així durant l'emancipació de les nacions de l'Europa oriental i dels moviments nacionals de descolonització. També fou així en la proclamació de la República. No és tant estrany el que fem els catalans.
I ara, el Tribunal Constitucional espanyol admet a tràmit la demanda del Govern espanyol contra la declaració sobiranista i la suspèn. Ho pot fer? Jo crec que sí, perquè és una declaració al marge dels límits constitucionals i que d'ella emanarà tot el procés jurídic per fer la consulta o per emprendre les alternatives sobiranistes (des de les eleccions plebiscitàries fins a la declaració unilateral). Ara bé, si la voluntat de Madrid és aturar el procés català s'equivoquen de totes totes, ja que accions autoritàries com aquesta no fan res més que trinxar encara més el consens autonòmic que es va trencar ja per l'acció del Tribunal Constitucional a l'Estatut votat pel poble català. I el conflicte obert pel TC ja no té aturador, perquè si la sentència del tribunal garant de la fe constitucional espanyola és contrària a la declaració, la reacció serà de més intensitat independentista. Si afirma la no anticonstitucionalitat de la declaració serà una legitimació constitucional del procés sobiranista i voldrà dir reforçar el sobiranisme. I sí es queda quiet i no es pronuncia, la sensació serà d'obstruccionisme al Parlament català i a la democràcia catalana.
Aquestes mesures autoritàries, sumades a les iniciatives lingüicides de Wert i del govern aragonès i balear, a l'asfixia financera de Montoro, al corredor Mediterrani que passa per la Meseta, a l'anticatalanisme ranci de Monago (abans era Rodríguez Ibarra...) i a purgues universitàries per motius ideològiques (cas de la catedràtica de Georgetown, Clara Ponsatí, purgada pel ministre Margallo independentista), no fan res més que allunyar al català mitjà del consens autonòmic espanyol i cada cop som més els que estem disposats i anhelem dipositar un "sí" en una urna responent a la pregunta de si volem una Catalunya independent.
L'Estat espanyol fa servir la Constitució de presó, no com un marc de convivència de forma lliure i justa. Això legitima el procés sobiranista català, fins i tot la seva unilateralitat si cal. Les constitucions no serveixen de murs en la història, el camí és nostre, ara cal fer-lo.

(*Aquest article està escrit en LAPAO, per si no ho heu notat)

(Publicat a Nació Digital)

Wert el conqueridor (i Montoro l'asfixiador)

José Ignacio Wert s'ha convertit en l'ariet de la política uniformitzadora del nacionalisme espanyol rampant, és el porta estendard del nacionalisme espanyol aznarista que apunta a la fractura social catalana com a antídot a l'exercici del dret a decidir dels catalans. Quan Wert apunta a la llengua a les escoles, sap perfectament el què fa, sap que la societat catalana s'ha relligat com a un sol poble a través d'un consens lingüístic a l'entorn del català com a llengua nacional, sense que això suposi una hostilitat ni una marginació del castellà.
Però a més d'atacar aquest consens nacional català a l'entorn de la llengua, Wert també aplica el seu dogma en què se suposa que l'independentisme català s'inocula en la quitxalla a través de la llengua a l'escola, així com a través d'un adoctrinament en les aules a través de la història. No descobrim res si afirmem que l'escola transmet uns coneixements en base a un context, en base a una cosmovisió. Però darrera tota educació, sobretot, hi ha uns objectius pedagògics de transmissió i creació de coneixements. Wert s'erigeix en un ministre d'Ensenyament que el que menys l'importa és l'educació dels nens catalans sinó l'adoctrinament nacional d'aquests, practicant (o volent practicar) una tasca política sotmesa la idea nacionalista espanyola, amb la missió d'esborrar la consciència nacional d'un poble, un obstacle per la idea d'Estat nació espanyol de l'aznarisme, una idea cada cop més hegemònica a Espanya.
Però si Wert avança en el front educatiu i lingüístic, Montoro es mou en les penombres tot asfixiant econòmicament les institucions catalanes, aprofitant la clau de la caixa per debilitar Catalunya, malgrat el preu social i econòmic que suposa pels catalans. La mà de la Mocloa que apreta el nostre coll, no ens vol morts, sinó prou dèbils i desesperats perquè sols observem el curt termini.
L'autonomisme és caduc, i Wert i Montoro protagonitzen els embats dels qui en volen fugir, precisament amb eines que permet els sistema autonòmic. Els catalans només ens en podrem sortir davant aquests embats si les nostres institucions superen psicològicamnet el marc autonòmic. El procés cap a l'exercici del dret a decidir, ens porta a un xoc de trens de legitimitats nacionals, uns tenim la democràcia i els altres les estructures d'estat, amb la Constitució al davant. L'objectiu del nacionalisme espanyol governamental és asfixiar les nacions, com la catalana, en la decadència de l'autonomisme, esdevenint aquest una trampa fatal si no en sabem fugir ja.

Publicat a Nació Digital

TSJC: nou embat espanyolista. I els catalans, què?

Els partits majoritaris espanyols són capaços de posar-se d'acord per fer una reforma constitucional exprés, que suposo, entre d'altres, limitar l'autonomia de les comunitats autònomes, que per les de tall regional no és cap trasvals, però per les de tall nacional suposa tota una enganyifa.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha donat dos mesos per liquidar el model lingüístic de Catalunya en l'Educació, un model posat com a exemple arreu del món, a excepció de l'Espanya encarcarada i identitària que fa de la imposició de la llengua castellana una eina d'Estat.

Dos embats més contra el nostra país, quan encara tenim fresc en la memòria la retallada múltiple a un Estatut que va sortir prou reeixit del Parlament de Catalunya i que en cada bugada, amb fotos amb ZP incloses, hem anat perdent llençols.

La resposta de tots els partits com a tals ha deixat bastant a desitjar, cadascú amb la seva responsabilitat, però hem estat incapaços d'articular respostes "d'Estat" (com la reforma constitucional), des de la unitat nacional i per l'interès del país, més enllà dels interessos de lobbies i de partits cosins (sinó germans) espanyols.

L'ofensiva centralista espanyola posa de nou a prova els partits catalans. Com respondrà la CiU governant davant una greu agressió (amb data límit, com amenaça del TSJC) cap a un dels pilars de la (re)contrucció nacional catalana? i la resta de forces? I, sobretot, i el PSC que sempre acaba sucumbint als desitjos del PSOE?

Potser no en som conscients, però la història ens observa.

Nació Digital: Adéu al català vehicular

ABC: El TSJC da dos meses a Enseñanza para implantar el castellano en las escuelas

La Vanguardia: CCC augura la desaparición del actual modelo9 educativo catalán

La Vanguardia: Ultimátum del TSJC a la Generalitat para que el castellano sea lengua vehicular en la escuela