dilluns, 21 de gener del 2013

Maurici Lucena, un senyor de la capital

Un dels grans enigmes de les darreres eleccions va ser qui era el número dos del PSC, Maurici Lucena; i no només pels electors, sinó pels mateixos militants socialistes, que van veure que s'havia reservat aquest lloc tant important en aquestes eleccions a un autèntic desconegut a la política catalana.
Qui és Maurici Lucena? Lucena és un economista de 36 anys que acadèmicament va estar amb l'ara conseller Mas-Colell a finals dels 90 i que ha estat president de l'Agència Europea Aeroespacial. Políticament ha fet vida estrictament a Madrid amb el PSOE, home de confiança, primer de Montilla i, després i sobretot, de Chacón, com a ministres d'Indústria i Defensa respectivament. La seva inclusió en les llistes del PSC no és casual, malgrat ser un gran desconegut per la base del PSC i la ciutadania en general. Cal recordar que es va fer en un moment de crisi d'identitat col.lectiva del PSC a l'hora d'encarar un escenari electoral emmarcat en el debat sobiranista.
Lucena s'ha descobert en les primeres passes d'aquesta legislatura, on encara el Parlament no ha començat a caminar com un polític al dictat de les tesis més alineades amb el PSOE, sense moure's del guió del federalisme sui generis del socialisme espanyol absolutament extemporani i eminentment retòric.
El número dos del PSC és el delegat major del PSOE a les províncies catalanes, disposat a aportar immobilisme absolut en qualsevol pas endavant que es vulgui fer en el dret a decidir a casa nostra. Sentir-li dir que el primer esborrany de treball era un document d'adolescents mostra el seu tarannà del senyor de la capital pedant que se situa per damunt dels provincians de la perifèria. El més extravagant, però, ha estat la seva afirmació d'encarar una declaració de sobirania de Catalunya sense incloure Catalunya com a actor sobirà. Tant extravagant com parlar d'una reforma constitucional espanyol per incloure-hi el dret a decidir...
Aquest senyor de la capital ha demanat no fer emprenyar l'Estat declarant la sobirania catalana per decidir el nostre futur. Quin paper més galdós per un socialista demanar no emprenyar l'Estat en una lluita política davant una injustícia històricament permanent (atac a la llengua, espoli fiscal, etc). Quina vergonya sentirà el dia que miri enrere i vegi les grans ofenses del socialisme internacional als estats en els darrers segles reivindicant drets socials que ara veiem ben normals!
Però els senyors de la capital, com en Maurici Lucena, semblen oblidar les ofenses de l'Estat vers els catalans, des de la llei Wert a les retallades del Constitucional a l'Estat referendat pels catalans i l'espoli que asfixia el desenvolupament socioeconòmic del nostre país. Deu ser que per un senyor de la capital els plantejaments polítics de Catalunya és una cosa provinciana i adolescent, malgrat que darrera hi hagi una majoria parlamentària majoritària escollida per la ciutadania.
En Maurici Lucena no ofendrà mai l'Estat ni el PSOE, perquè és un senyor de la capital, de la metròpoli.

Publicat a Nació Digital

dilluns, 7 de gener del 2013

Ja no cal demanar la República als Reis

Quan fa anys militava a les JERC, a la meva comarca ens vam inventar la campanya "Per Reis demanem la República al rei", que es tractava d'enviar de forma massiva (se'n repartien moltes i eren molt ben acollides per la ciutadania) una postal dissenyada per a la ocasió a la Zarzuela, proclamant el dret a decidir de la nació catalana. Ja ens perdonareu l'ús del verb demanar, però era necessari per fer el joc de paraules necessari. Gràcies.
Mentre l'independentisme polític anava treballant per construir una majoria social per la independència des d'un únic partit parlamentari, ERC (i finalment dos, amb SI), campanyes d'agitació, algunes de més combatives i d'altres més simpàtiques (com la dels Reis abans esmentada) eren recorrents. Espero poder veure algun dia alguna exposició per observar l'evolució de la cartelleria d'agitació de l'independentisme a casa nostra. L'agitació i propaganda és una via de treball en les polítiques de massa (o que ho volen ser) necessària al costat de l'acció política institucional i de carrer.
Ara que encetem el 2013, ja no caldrà, si se'm permet allargar més en l'exemple dels Reis d'Orient, demanar la República per Reis, ens queda un any de treball a les institucions per bastir els fonaments legals, polítics i d'eines d'Estat per tal d'exercir amb garanties el dret a decidir a Catalunya i encarar efectivament una possible victòria del Sí, al 2014. Per aconseguir ambdós èxits de l'independentisme d'agitació i propaganda des dels àmbits polítics i cívics de cara a barraca, és a dir, centrant el missatge (ara sí) cap el procés d'alliberament nacional, no en el concepte en sí mateix sinó en l'exercici del qual. S'ha de desemmascarar el discurs de la por i de l'amenaça de l'unionisme, s'han d'evitar els pals a les rodes pel partidisme curt de mires i, sobretot, s'ha de fer creure al poble català que és un subjecte polític i històric que té a les seves mans decidir el seu futur.
No necessitem, ja, una agitació i propaganda de resistència, més o menys simpàtiques, sinó de lluita per la victòria, perquè des de les proclamacions de la República Catalana de Macià, primer, i de Companys, després, mai no ho havíem tingut tant aprop. Podem dir que ja no cal fer una carta als Reis, ara només depèn de les nostres institucions (al Parlament hi ha 74 diputats independentistes i pel dret a decidir n'hi ha 87) i dels nostres ciutadans.

Publicat a Nació Digital

dimarts, 1 de gener del 2013

12 apunts del 2012


Per fer una mica de balanç del ja passat 2012, ho faré a través de 12 apunts que he penjat en el meu bloc personal (bé, un serà del d'ERC, del meu diari polític a l'ajuntament).
Gener: Fraga i l'espectacle de la desmemòria
Febrer: D'Atenes a l'IES Lluís Vives
Març: Signatura de l'acord de govern entre CiU i ERC-Junts per Torelló

... I recordeu, aquest 2013 serà un any inolvidable perquè construïrem un 2014 històric!