Com el pragmatisme de l'esquerra abertzale va facilitar l'aprovació del Pla Ibarretxe

Jo no he estat un gran seguidor de la política basca, ni tampoc l'he presa mai com a referència. Crec que cada poble té el seu camí propi en la història i que l'ha d'escriure autònomament. Ara bé, sempre és bo mirar què passa en d'altres indrets en situacions més o menys similars a la que un viu.
Actualment Catalunya està immersa en un procés independentista, en la fase final de la creació de la República Catalana, després d'anys de mobilitzacions i ampliació d'un important consens per la independència (com mai) i encara més gran sobre el dret a decidir). En aquesta etapa, des de l'Estat Espanyol no s'ha donat resposta a la gran majoria (prop de 3/4 partes de la ciutadania) a favor der fer un referèndum sobre la independència, el que ha empès a les forces independentistes (de l'independentisme històric d'ERC i la CUP, i la de nova incorporació de CDC, MES i DC) a encarar la creació d'un nou Estat català des del Parlament. Els federalistes han optat per l'immobilisme d'esperar una reforma constitucional que faciliti el dret a decidir dels catalans (ICV, EUiA, Podemos i UDC), malgrat que a Espanya sols IU i Podemos donen suport a aquest dret a decidir dels catalans, o bé abandonar el dret a decidir (PSC).
I just ara estem en el moment de la constitució del nou Parlament amb majoria independentista (62 diputats de Junts pel Sí -ERC, CDC, MES, DC i independents, i 10 de la CUP), en aprovar una declaració d'inici del procés de creació de la República Catalana i la investidura del President de la Generalitat.
En quan a la constitució del Ple, ja s'ha fet i s'ha elegit a Carme Forcadell (de Junts pel Sí i ex-presidenta de l'ANC) amb els 72 vots independentistes i 5 de diputats d'altres grups (segurament de Catalunya Sí Que es Pot) i la declaració ja compte amb l'acord de Junts pel Sí i la CUP perquè tiri endavant. Però Junts pel Sí no compta amb el suport de la CUP per investir el seu candidat, Artur Mas, i l'aritmètica parlamentària demana que que com a mínim dos diputats de la CUP voti a Mas i la resta s'abstingui, o bé l'abstenció de la CUP i de part de Catalunya Sí Que es Pot (CSQP). Si Junts pel Sí hagués tret un diputat més, amb l'abstenció de la CUP n'hi hauria prou, però no ha estat així.
De moment, la CUP (i CSQP) es mantenen en votar No a Mas, i els primers reclamen un candidat alternatiu, que ha de ser diputat, però cap diputat de Junts pel Sí, a dia d'avui, no es planteja ser alternativa a Mas. I aquest, diu que si no l'investeixen, després dels sis mesos de marge que té per aconseguir els suports necessaris, convocaria unes noves eleccions.

La presidenta del Parlament, Carme Forcadell, i Antonio Baños, de la CUP (www.elconfidencial.com)

Jo ja he opinat quina seria, per mi, la millor opció, no la repetiré altra volta. El que està clar és que unes noves eleccions no serien positives, ja que suposaria la més que possible fi de la unitat d'acció de l'independentisme, amb una ferida oberta en quan a la confiança mútua i, a més, la base independentista viuria una decepció profunda que podria comportar certa desmobilització.
I ara, tornem al País Basc, tal com apuntava al principi.

Ibarretxe amb Otegi i altres membres
de l'esquerra abertzale (www.20minutes.es)

Al 2004, el lehendakari Ibarretxe, va posar a votació el seu nou Estatut, de tall confederal i que reconeixia el dret a decidir dels bascos, el va impulsar amb els partits que formaven el seu govern (PNB, Eusko Alkartasuna i IU), però l'aritmètica parlamentària basca del moment, obligava a què part dels diputats abertzales, llavors dirigits per Arnaldo Otegi i enquadrats en el grup Sozialista Abertzaleak, hi votessin a favor perquè tirés endavant.
La proposta d'Ibarretxe, coneguda com a Pla Ibarretxe, estava situat en un moment en què ETA era activa i es preveia una possible negociació definitiva entre la organització armada i l'Estat Espanyol.
El grup de l'esquerra abertzale d'Otegi, finalment, va dividir el seu vot entre 3 diputats que hi van votar a favor i 3 que hi van votar en contra. Ho van raonar, segons TV3, dient que valoraven l'autodeterminació, la reforma estatutària i per Euskal Herria (es parlava de les relacions entre tots els territoris bascos), per obrir les portes a un procés de superació del conflicte i portar una pau estable, justa i duradora. En canvi els tres que hi van votar en contra ho van fer contra les imposicions i la falta de claredat i llibertat.
Una acció pragmàtica, facilitant l'aprovació del document sobiranista d'Ibarretxe, però alhora manifestant amb vots les mancances respecte el programa polític de l'esquerra abertzale. No es tracta de practicar el mimetisme amb el País Basc, però potser sí que ens mostra un camí cap a un acord des del pragmatisme en un moment polític clau.

Otegi en Ple parlamentari del Pla Ibarretxe (El País)

El Pla Ibarretxe no va properar a Madrid i el va abortar l'ofensiva judicial contra el món abertzale i il.legalització dels partits de l'esquerra abertzale, que va facilitar la formació d'un govern unionista de PSOE i PP al País Basc, al no tenir suports parlamentaris suficients malgrat guanyar el PNB, al desaparèixer l'esquerra abertzale del Parlament. Però això ja és una altra història...

El dubte de fer President a Mas, una proposta

Artur Mas. Foto: www.abc.es

Les eleccions del passat 27 de setembre, van donar uns resultat amb una clara majoria independentista (72 diputats) i superant en vots als partits del No (CSQP i UDC ja han dit que no els comptin en el bloc del No).
Aquesta majoria absoluta independentista, però, no l'ha aconseguit un partit, sinó entre dos, Junts pel Sí (62) i la CUP (10).
Junts pel Sí, que sumava a CDC, ERC, partits sobiranistes sorgits del PSC i UDC i independents, presentava de cap de llista a un independent, Raül Romeva, però s'havia dit que el candidat a la presidència seria Artur Mas. Aquesta fórmula suposava reconèixer el lideratge institucional que ha portat Artur Mas com a president i alhora reforçar el sentit coral que té Junts pel Sí. Tot plegat feia i fa pensar que la presidència de la Generalitat de la propera legislatura que aviat iniciarem seria la menys presidencialista de totes.
És curiós que en un sistema parlamentari com el que tenim, el poder executiu sigui tant presidencialista al llarg de la història moderna.
Ara, però, si el vot exterior no ho canvia, els 62 diputats de Junts pel Sí no són suficients per investir president a Artur Mas i li cal, com a mínim un vot favorable més, ja que els vots de C's, PSC, CSQP i PP sumen 63, un més que Junts pel Sí. Així que l'abstenció de la CUP ja no val.

Antonio Baños, cap de llista de la CUP

La CUP ha reiterat durant la campanya que no votarien a favor de Mas (s'intuïa una abstenció que no els hi embrutés les mans, però no suposés estressar al procés), però en aquest escenari, la seva abstenció és com un No.
Es diu que el procés cap a la independència està per damunt dels personalismes. Cert, totalment d'acord, però això s'ha de mirar des de les dues bandes, tant basat és en el personalisme enrocar-se en mantenir a Mas President càrrec com per vetar a Artur Mas pel càrrec presidencial.
Potser caldria saber què suma més pel projecte independentista, tenint en compte que ocupa tots els espais socials i ideològics d'aquest país, és un moviment transversal polític i socialment. Per això els resultats que ha tret amb una participació rècord en unes eleccions catalanes.
Humilment, comparteixo una possibilitat. Partint de la creença que Artur Mas suma més que resta, tant a nivell de país com a nivell internacional (ni que sigui perquè ha estat la cara visible i assimilada internacionalment amb el procés nacional), despendre's de Mas, i menys ara que té damunt del cap l'espasa de Damòcles de l'acció judicial pel 9N (el de la celebrada l'abraçada amb David Fernández), no crec que sigui el millor per encarar l'any i mig de trànsit cap a la independència.
Entenc també la recança en segons quins sectors pel què ha representat els governs de Mas i CiU, així com alguns dels seus Consellers com Boi Ruíz.

Mas, Romeva, i Junqueras. Foto: www.elperiodico.cat

Hi hauria una opció que seria escollir a Mas com a President de la Generalitat, però amb un rol institucional i representatiu, no executiu, assimilable als Caps d'Estat de les repúbliques no presidencialistes. Mantindria la presidència, la projecció internacional de la seva persona i el simbolisme que hi ha a l'entorn de la seva figura (que agradi o no, hi és).
Paral·lelament, s'hauria de recuperar la figura del Conseller en Cap que, a tall de Primer Ministre, ostentaria la capacitat executiva del govern, i aquesta podria ser la figura de consens que dirigeixi el govern durant la propera legislatura.
Pels que veuen en Mas el líder del procés, es mantindria el seu símbol. Pels qui tenen por a les retallades neoliberals, li haurien tret les estisores de les mans perquè no pugui retallar.
És una opció viable legalment, només s'hauria de transferir funcions pròpies del President a la del Conseller en Cap.
La figura del Conseller en Cap, es va fer servir durant la Generalitat republicana per mantenir equilibris amb els aliats i les pròpies faccions internes d'ERC, durant la presidència de Macià, el qual tenia una càrrega molt simbòlica entre el poble però no es dedicava en el dia a dia del govern.
Segurament hi ha propostes millors que la proposada suara. Hem de trobar-la, perquè si la legislatura comença amb picabaralles per imposar un nom o per vetar-lo, serà un error que es pagarà tard o d'hora. Perquè la transversalitat ideològica et dóna una representativitat social molt àmplia, però la base més important és la confiança i la generositat.

Resultat de les eleccions del 27 de setembre de 2015

PS: Unes eleccions plebiscitàries no són un plebiscit, perquè un plebiscit compten els vots directes cap a una de dues opcions, en unes eleccions plebiscitàries es voten uns partits, amb el que suposa, si hi ha opcions que no s'enquadren en les dues opcions plebiscitades. 

L'eina que tenim per fer la independència, #JuntsPerGuanyar

Junqueras i Romeva.  Foto: www.20minutos.es

Personalment jo m'he posicionat davant l'escenari de les eleccions plebiscitàries perquè els diferents partits polítics independentistes es presentessin per separat, obrint els seus espais propis (centre dreta nacionalista CDC, esquerra popular ERC i esquerra anticapitalista CUP) per tal d'arribar al màxim de votants possibles, donant resposta a la complexitat de la societat catalana. S'hauria hagut de pactar un punt comú al programa amb el camí a fer per fer la independència i presentar-se, amb el que es deia, una marca paraigua (Ara és l'hora, per exemple). El model eslovè de DEMOS.
Com ja he escrit, la clau per guanyar el plebiscit són els indecisos, els independentistes que voten altres opcions que CDC, ERC i CUP, gent que votaria independència, però que ara ha de votar un partit (o coalició de partits amb entitats) diferent al que han fet normalment.
La meva aposta no era una aposta tacticista, partidista, etc., per ser militant d'ERC, sinó que ho feia mirant dades de comportament electoral. És més, tot indicava que en aquest escenari, qui guanyaria les eleccions seria Artur Mas i CDC. El que compta, però és sumar majoria absoluta de diputats i, pel que diuen, també més del 50% dels vots.

Artur Mas

Després d'un trajecte, a vegades en forma de sainet del Pitarra, llarg i tortuós des que Mas va convertir la consulta del 9N en un procés participatiu, les tres forces polítiques independentistes han anat fent el camí amb més revolts dels que realment hi havia, signant acords com els acords27s.cat, que Mas deixa en paper mullat, amb conferències i contraconferències, amb pinces d'una banda i l'altra per fotre al del mig, amb girs argumentals plens de tensió dramàtica... i amb les entitats com ANC i Omnium renunciant a imposar un acord amb uns paràmetres mínims, sovint per les pressions externes, com ara, per exemple, els d'antics membres del secretariat nacional de l'ANC pressionant per terra, mar i aire per imposar les seves idees...
Tot plegat ha tingut un desllorigador que els historiadors valoraran (valorarem) segons el resultat final del procés, que té alguns pecats originals que esperem que no acabin de pesar més del compte.

Carme Forcadell i Muriel Casals. Foto: www.lavanguardia.com

Ara ja tenim llista unitària de CDC, ERC, Omnium i ANC, que pel que primer serveix, és per cohesionar el sobiranisme, acabant amb un debat de desgast que es feia insostenible a menys de 3 mesos per les eleccions.
Ara tenim una llista amb un cap de llista com Raül Romeva, ex-eurodiputat per ICV (ara que ICV s'alinea amb Podemos), que obre l'escletxa per tapar la via d'aigua de pèrdua de vots que suposava una llista que facilités que el plebiscit del 27s per la independència el convertissin uns i altres amb el plebiscit sobre Mas, a l'estil de Trias a Barcelona que tant malament va sortir a l'encara CiU. Romeva pot, si es sap jugar bé les cartes, donar resposta a la realitat que l'independentisme creixent a Catalunya està desplaçat a l'esquerra.
Romeva pot fer que el 27s, Josep Termes, l'historiador que va impulsar la tesi que la base real del catalanisme és popular i no burgesa,  i desmuntar la tesi de Soler-Tura que el catalanisme és burgès, un escenari que s'instil·la en la simplista i falsa dicotomia entra la dreta nacionalista i l'esquerra lerrouxista. La Catalunya dual del pujolisme (de la Catalunya fruit de la Transició), on el catalanisme era la dreta (CiU) i l'esquerra no podia ser catalanista (PSC-PSOE), una Catalunya dual que va trencar el govern de Maragall i que ara ha saltat pels aires amb la decomposició d'un PSC en vies de ser residual, amb més socialistes a fora que a dins, i amb una CiU que ha volat pels aires.
Ara ja tenim candidatura, la liderada per Romeva, acompanyat per Forcadell, Casals, Mas, Junqueras i molts més, al costat la candidatura de la CUP, que no s'hi ha volgut sumar. No era la meva opció, però ara és l'eina que tenim i hem d'anar a per totes! Anem d'anar #JuntsPerGuanyar

A 100 dies pel 27S, Junqueras crida a una Aliança per la República Catalana

Avui falten 100 dies per les eleccions catalanes del 27S, unes eleccions plantejades com a plebiscitàries per qui les convoca, el president de la Generalitat Artur Mas, i assumides com a tal per les altres dues forces sobiranistes, ERC i la CUP.
Segons el full de ruta signat per CDC, ERC, ANC, Òmnium i l'AMI, si d'aquestes eleccions en resulta una majoria independentista, s'iniciarà un procés polític i constituent de 18 mesos que desembocarà en la proclamació de l'Estat Català, ja sigui acordat amb l'Estat Espanyol o no.
Ja fa temps, després del 9N, que es parla d'aquestes eleccions plebiscitàries que han de substituir la consulta negada per l'Estat Espanyol. Just després del procés participatiu exitós, amb més de 2 milions de catalans votant sobre la independència, es va començar a parlar de com configurar en ofertes electorals unes eleccions catalanes plebiscitàries, on havia de quedar clara la posició dels partits respecte la independència. Segurament els del Sí, ho faran molt evident, els del No (versíó No o Sí-No, segons la preginta del 9N) segurament no ho explicitaran, ja que des d'ICV fins al PP i Ciutadans neguen la naturalesa plebiscitària d'aquestes eleccions. Però si les forces independentistes van amb un punt comú i clar pel Sí i guanyen, el procés per la independència serà un fet.
I avui Oriol Junqueras ha escrit un article a l'Ara on posava damunt la taula la seva proposta electoral, amb la creació de l'Aliança per la República Catalana, amb ERC de pal de paller, però oberta a personalitats i als sectors sobiranistes d'esquerres.
Aquesta candidatura formarà part del SÍ, amb les altres dues del centra-dreta liberal a l'entorn dels independentistes de CiU i centrada amb la figura del President Mas; i la de l'esquerra alternativa a l'entorn de la CUP. Tres opcions que facilitaran que ningú deixi de votar independència per motius d'eix ideològic i donant cobertura a tot l'aspectre ideològic de cara el procés constituent a partir de les plebiscitàries, si guanyem...

Oriol Junqueras: Cap a una Aliança per la República Catalana (Diari ARA)

Unitat independentista

Ahir la política catalana, i més concretament la independentista, va viure un nou episodi del desencontre entre formacions independentistes.

Davant unes eleccions amb tints plebiscitàries i constituents, però que no són realment ni una cosa ni l'altra, era molt difícil aconseguir una candidatura única. Primer perquè part de l'independentista, la CUP, se'n va excolure ja d'inici. Després perquè es va fer a llum i taquígraf, més amb una voluntat exhibisionista que de negociació profunda; i, finalment, per les presses: s'havia d'obrir i tancar la negociació en un dia.

Si aquestes eleccions fossin a l'entorn només d'un sí o un no tot hauria estat molt fàcil, perquè tots els partits reunits i l'autoexclòs estan pel sí a la independència, ara i després de les eleccions. Però com ja he dit aquestes eleccions no són plebiscitàries. Són unes eleccions que en sortirà un Parlament que haurà d'impulsar o no un referèndum que haurà de preguntar o no si Catalunya vol ser un estat independent, un estat sobirà o fins i tot hi ha algú (ICV) que vol demanar si vol ser un estat federat a Espanya (sic).

Serà un Parlament que marcarà o no el tempo d'un procés d'emancipació nacional, si serà o no un procés a velocitat de la llum o a la d'un cargol, si s'aprofundira o no, més o en menys mesura, en les polítiques d'austeritat o de creixement. I el partits ahir reunits no tenen perquè està d'acord en tots aquests aspectes, tenint en compte que és més que provable una àmplia majoria (tant de bo no absoluta) de CiU, que encara més que enterrar la Puta i la Ramoneta l'haurien d'haver incinerat, no fos cas...

Quan en el debat públic previ a la cimera, hi havia qui volia bastir una opció d'esquerra sobiranista amb sectors polítics i electorals del desencís produït per un PSC enquistat en la pròpia supervivència orgànica, temorós del PSOE dominant, hi havia dirigents d'altres formacions presents en la cimera que rebutjaven, ja no la incorporació de socialistes díscols, sinó els votants socialistes sobiranistes!

Davant d'això, i sense comptar els interessos partidistes (de tots) en quan situar personal a les llistes, quina opció d'acord estratègic es podia arribar?

La unitat pre-electoral en democràcia està sobrevalorada, la unitat post-electoral està minusvalorada. La unitat només pot ser el resultat d'un acord profund i amb visió estratègica, llavors sí que és possible i real(ista). El que cal és bastir unes opcions diverses, que no busquin el canibalisme entre opcions independentistes, sinó l'expansió electoral de l'independentisme. I llavors aprofundir en un consens nacional que porti a bon port l'opció de preguntar clara i explícitament si la ciutadania catalana vol tenir un estat propi independent (recalco, independent) o no. I això, malgrat la fallida cimera d'ahir, és possible aonseguir a partir de les eleccions del 25N. I tant!

L'estelada i Vic

A l'espera que l'equip de govern sociovergent de Torelló es pensin si homenatgen l'estelada, o no, anem seguint l'actualitat de la commemoració del centenari de l'ensenya independentista catalana.
A Manlleu es penjarà l'estelada, a Tona també.
A e-noticies he llegit que Calldetenes i Santa Eugènia de Berga també.
A Vic, hi va haver moguda, perquè la CUP va presentar una moció perquè és pengés l'estelada al balcó i l'equip de govern en va presentar una altra d'alternativa, on es proposava posar el nom del creador de l'estelada, Vicenç Ballester (wiki), a un carrer, a més d'adherir-se, com a Ajuntament, al centenari de l'estelada. Tot això, excepte hissar l'estelada.
La moció de la CUP pot voler dues coses, o bé que Vic sigui present en el centenari de l'estelada, o bé posar de manifest que els socis majoritaris d'un govern, on ERC és minoritari, no són independentistes.
Si és la primera, i crec que hauria de ser així, hauríem de felicitar-nos perquè la capital de la nostra comarca homenatjarà l'estelada. I CiU i PSC (i sense bona cara) sols accepten una moció com la presentada.
Ara bé, si el que es volia demostrar és que ERC governa amb partits no indepentistes, no calia posar el centenari de l'estelada pel mig, sincerament...
Hauria estat molt fàcil votar favor de penjar l'estelada al balcó en una moció condemnada al fracàs, però el resultat, com a país, hauria estat pitjor. Això sí, hauríem desemmascarat a CiU i PSC com a no independentistes. Però algú encara en té cap dubte?
.
Anotacions sobre el Ple de Vic:
- En Quim Soler, regidor de la CUP de Vic, diu que 4 regidors del PSC manen més que 8 de CiU i 2 d'ERC. En Quim pensa que CiU de Vic és independentista?
- Josep Comeres, ex-candidat de la CUP Vic i director de Vilaweb Vic, sent vergonya i diu que potser algú penjarà l'estelada per l'11 de Setembre al balcó de l'ajuntament.
- En Quico Sallés diu que els d'ERC fan trampes, en una crònica a Osona.com on parla molt de la moció de la CUP(148 paraules) i gairebé s'oblida (41 paraules) dels 740.000€ que el regidor d'ERC, Joan López, ha aconseguit per Vic amb la Generalitat, per aplicar polítiques i serveis socials. Les dues coses són molt importants.
Per cert, en Quico també cita a Pallach (wiki): "per la independència treballo cada dia i no en parlo mai”, ep! però no es tracta de res sobre el tema de l'estelada, sinó de la Vegueria de l'Alt Ter i l'alcalde Vila d'Abadal...