Comença la campanya més important de les nostres vides

Festa dels candidats de Junts pel Sí. Foto: Vilaweb

Quan avui passi un minut de les 12 de la nit, començarà la campanya electoral del 27S, unes eleccions que no són unes autonòmiques més, queda clar que tenen un caràcter plebiscitari sobre la independència de Catalunya. Malgrat que alguns s'entestin a negar-ho, la independència ha marcat la convocatòria d'aquestes eleccions i la ciutadania té molt clar quins són els recomptes a fer el 27 de setembre al vespre.
Jo formo part de Junts pel Sí, estic al comitè comarcal i al local, no he amagat mai els meus dubtes sobre una llista unitària independentista, però ser que ara és la millor eina que tenim els independentistes. Hagi es veu en totes les enquestes (Junts pel Sí sempre surt vencedora) i així es veu al carrer, aquesta candidatura il·lusiona a la gent a peu de carrer sobiranista.
Aquest espiral d'il·lusió contrasta amb la tebiesa, en els millors dels casos en les altres candidatures, possiblement perquè una proposta a la contra mai il·lusiona (ho sabem els que vam fer campanya pel No a l'Estatut retallat a Madrid) i perquè les terceres vies del pacte amb Espanya ja no se les creu ningú. No cal dir que el discurs de la por o de l'insult (nazis!) tampoc il·lusiona.

L'independentisme català en els darrers anys s'ha obert en un procés social digne d'estudi quan es pugui veure en perspectiva, hem superat aquella expressió sorruda de bona part de l'independentisme (encara algun en queda), fruit de cert purisme ideològic. Com tot moviment popular els matisos i els accents es fusionen espontàniament, i això és el que ha succeït en l'independentisme, on hem confluït una majoria social des diferents origens polítics, socials i generacionals, però amb un fil conductor: la confiança amb la gent, les ganes de lluitar per un futur millor i el somriure com a carta de presentació. Quan ha fallat algun d'aquests tres pilars, l'independentisme ha patit. I Junts pel Sí ho ha copsat, i es veu en cada plaça plena per la ciutadania per compartir un espai i un temps per parlar i escoltar sobre les possibilitats d'una Catalunya independent, i ho fem amb antics rivals de costat, que han posat la pausa en la rivalitat per aconseguir una fita per a tots, un Estat que ens sigui propi.

Pablo Iglesias en un míting a Rubí on va apel.lar al vot d'andalusos i extremenys. Foto: Ara

Serà una campanya dura, ja ho és la pre-campanya, amb un tots contra Junts pel Sí, des de l'unionimse explícit de PP (amb ministre de la Guerra inclòs) i de Ciutadans, també des de l'unionisme soft del PSC (amb Felipe González dient-nos etnicistes i nazis) fins a les terceres vies del neocambonià de Duran i Lleida i el seu lleial escuder Espadaler i la tercera via d'ICV i Podemos, amb el sempre enfurismat Rabell i un Pablo Iglesias, amb tuf etnicista, que apel·la el vot segons els origens de la gent (bufa!). Però tot això no deixa de reafirmar que són unes eleccions plebiscitàries que donen resposta a la consulta que l'Estat Espanyol no ens ha deixat fer.
Tenim un país nou que podem construir si la majoria vol, un país que comptarà amb els recursos òptims perquè, si els catalans ho volem així, el puguem fer més pròsper i just, i que sigui respectuós amb la nostra realitat cultural, històrica i nacional. I, també, perquè ningú apel.li l'origen dels cognoms dels catalans, com ara fan els polítics que venen de la metropoli  a fer mítings a Catalunya.
Comença la campanya més important de les nostres vides, i  l'hem de guanyar.

Quo Vadis ICV?

Foto: www.elperiodico.cat

Una setmana després que Mas contraposés l'independentista (com ell l'enten) al Si se puede i un dia després que sortís una enquesta a El Periódico que dibuixava un panorama pel 27S on un Catalunya en Comú que emulés el Barcelona en Comú d'Ada Colau guanyaria en vots les eleccions, Pablo Iglesias, ICV i Procés Constituent s'encaminen a una confluència electoral de cara el 27S.
Aquesta maniobra, que el temps dirà si tàctica o estratègica, ve precedida per un menysteniment de Pablo Iglesias als seus més que provables socis, primer la monja Teresa Forcades (descartant-la com la cap de llista, tal com ella es va autoproposar -ai, la supèrbia...) i després a Joan Herrera (ICV) i Jordi Nuet (EUiA), sense comptar el menyspreu total a IU a nivell estatal.
Amb aquest pas, ICV, més que confluir amb Podemos, s'hi sotmet, el que el PSUC sempre havia treballat per evitar respecte al PCE o la mateixa ICV amb IU, abandonant el paradigma nacional català com a marc polític, per abraçar l'espanyol que imposa la preponderància de Podemos. Amb això no vull dir que ICV s'hagi convertit en un partit unionista assimilable al PP o Ciutadans, però sí al federalisme (ai!) espanyol del PSC. Ja s'hi pot escarrassar l'històric d'ICV i independentista Jaume Bosch a traçar un discurs per justificar una via independentista a través de "Catalunya en Comú", però la realitat és que Pablo Iglesias aposta per un procés constituent espanyol que mai es farà realitat veient les previsions electorals estatals on Podemos quedarà segon o tercer.

Enquesta d'El Periódico, la primera amb Podemos i ICV junts, la segona per separat

Segurament  el fet de poder guanyar unes eleccions enlloc de ser el partit amb menys diputats, tal com indica l'enquesta d'El Periódico, és molt llaminer pels ecosocialistes, però el preu polític a pagar per passar de ser cap de ratolí a cua de lleó és tant gran que  a alguns ens fa feredat: trencar la tradició de partit sobirà encetada amb el PSUC entrant a la III Internacional, al marge del PCE, o persistir en una consulta sobre la independència que Espanya dirà que No, tantes vegades com se li pregunti.
I una última cosa que em ronda pel cap, el PSUC va asseure's a la taula amb l'AP de Fraga, amb l'UCD de Suárez i amb la CDC de Roca i Junyent i Pujol per fer la Constitució Espanyola, es va asseure amb CiU per fer l'Estatut de Sau i l'Estatut de Maragall, com a ICV, però ara no pot tolerar participar d'unes eleccions plebiscitàries al costat de CDC, ERC i la CUP?
Quina llàstima que els companys d'ICV no vulguin cridar "Si se puede, amb la República Catalana!"

Jaume Bosch: El sí-sí no és només de Mas
Entrevista a ElCritic.cat a Pablo Iglesias. Hi trobareu tot el que pensa dels seus futurs companys de viatge a Catalunya...

Partits a l'alçada del moment històric

Catalunya ha anat cremant etapes històriques en els darrers anys, primer l'autonomista, després la federalista i finalment la particularista, en paraules d'Almirall, o foralista, en relació a les comunitats forals basques i navarreses i els seus concerts econòmics. Cada etapa s'ha anat fonent a mesura que la marxa històrica la dirigia unes elits polítiques que no han estat a l'alçada dels respectius moments històrics. L'autonomisme es va saturar quan el peix el cove va passar d'una eina per evolucionar l'autogovern a una eina de subsistència política del pujolisme, llançant-se als braços d'Aznar.
El federalisme es va col·lapsar quan l'endemà d'aprovar un estatut de tall federal (asimètric) el partit federalista català, el PSC, es va llançar a Madrid a fer esmenes al text sortit del Parlament i, finalment, el peix al cove més putrefacte es va materialitzar amb l'intercanvi de les retallades a l'Estatut del Parlament, per part de la CiU de Mas, a canvi del suport a CiU per aconseguir la Generalitat, per part del mentider Zapatero. Finalment, la via “particularista” o “foral” s'ha evaporat perquè la contrapart imprescindible en el pacte fiscal ha negat fins i tot la capacitat de preguntar-ho realment. La manifestació massiva a favor de la independència ha fet la resta.
Les vies autonomista, federalista i “particularista” o “foral” també han fracassat perquè en els escenaris bilaterals amb Espanya, ni el PSOE ni el PP de cada moment (els de Felipe, Aznar, Zapatero, Rajoy i Rubalcaba) van estar a l'alçada de les circumstàncies, a l'igual que les forces polítiques catalanes, tampoc. Els primers per voluntat o incapacitat, els darrers per oportunisme i egoisme. Ara encetem l'etapa sobiranista, la d'exercir el dret a decidir. A diferència de les altres etapes, la responsabilitat d'estar a l'alçada del moment històric tant sols recau als partits catalans, perquè ara decidim nosaltres, des d'aquí. Caldrà debat des de la lleialtat, claredat en les propostes i generositats el dia després de les eleccions, dels qui guanyin i dels qui no.
Des d'Espanya ho voldran fer descarrilar, però només ho podran fer si els nostres, els de casa, ho permeten, no estant a l'alçada del moment històric.

Publicat a Nació Digital

Chacón com a símptoma

Diuen que els partits polítics s’organitzen segons el model de societat i d’organitzar-la en què es basen els seus plantejaments polítics. Així, podem veure com CiU, com a partit nacionalista català que és no té cap lligam amb cap partit espanyol, com ICV, estableix aliances de tall confederal amb IU, com el PP s’estableix a Catalunya com a secció regional del PP espanyol i com ERC abasta tots els territoris dels Països Catalans.
El PSC s’autodefineix com a federalista espanyol, aglutinant els federals catalans (males llengües diuen que són els únics federalistes de l’Estat espanyol). Això fa que els socialistes catalans estableixin una relació federal amb el PSOE, no essent una federació més dins el partit espanyol (com la murciana o l’andalusa) si no com a partits sobirans federats, on el PSC participa dels òrgans del PSOE, però no a la inversa.
Davant el congrés del PSOE per escollir els nous (o no tant nous) dirigents, hi ha una candidata catalana, Carme Chacón, que ha fet carrera política bàsicament a Madrid i a l’ombra de Zapatero, arribant a esdevenir ministra de Defensa. Ella ha estat qui ha tret els millors i els pitjors resultats liderant la circumscripció de Barcelona pels socialistes. En l’època zapaterista, sobretot la primera, més federalista i més progressista, ni que fos per estètica, Carme Chacón era anomenada “Carmen” pels Bono i companyia, per la vella guàrdia messetària del PSOE. Però ara, quan aquesta es presenta per secretària general del PSOE, es pot sentir al seu cap de campanya anomenar-la “Carmen”, mentre que els seus oponents l’anomenen, ara, “Carme”.
Ja en el seu moment, Josep/José Borrell, de La Pobla, va arribar a guanyar unes primàries per ser el candidat a la presidència del govern dins el PSOE, però com a militant a Madrid. Ara, Carme/Carmen Chacón es presenta per liderar el PSOE i ho fa des d’Almeria i no des d’Esplugues, però a més mercadeja amb el seu nom. És lamentable utilitzar els orígens o els noms i cognoms com a arma política, però si ho fa un mateix encara més.
Aquest és el federalisme espanyol, on no hi caben els joseps ni les carmes, ni els d’Esplugues ni els de La Pobla. Però a algú li estranya?

Publicat a Nació Digital