El capitalisme en la democràcia dels lobbies mata

 Ahir al programa Sense Ficció, de TV3, van tractar, al reportatge "Pastilla busca malaltia", el tema de la comercialització de medicaments a persones que no els necessiten i dels interessos del sector de la indústria farmacèutica, que a més aconsegueix ampliar els límits de malalties o fins i tot crear-ne de noves, arribant a situacions surrealistes com el d'aconseguir que s'observi a les persones tímides com a receptors de medicaments.
Hi va haver una dada que va fer realment feredat, als EUA, el 20% de persones consumeixen psicofàrmacs, quan el normal és que només el 4% l'haurien de prendre.
Els medicaments mal administrats tenen conseqüències que poden ser dramàtics, com el de la degeneració de la salut fins a la mort, inclòs el suïcidi.
Els controls públics i governamentals són claus per protegir la salut, quan el sector del medicament recau en el sector privat amb ànim de lucre. Les empreses farmacèutiques, com a tal, tenen un objectiu de benefici econòmic i posaran en pràctica tot el què les lleis i la regulació permeti, com en tots els sectors.
Com en qualsevol sector econòmic, les relacions endogàmiques politico-econòmiques tenen conseqüències sovint en format de conflicte d'interessos, que en el cas dels sectors que afecten la salut de la gent arriba a resultats dramàtics.

George W. Bush (www.laradiodelsur.com.ve)

Als EUA, on els lobbies tenen un paper central en la política, fruit de la normalització del finançament privat dels partits polítics i dels polítics en sí, fruit d'un sistema d'elecció molt personalitzat en els candidats (a la presidència, a congressista a senador, a governador, a alcalde, etc). Aquest escenari comporta que l'acció de l'executiu i dels legislatiu (i també del judicial, doncs els fiscals i els jutges, així com els sheriffs són elegits electoralment) estigui condicionada la seva acció segons de qui depengui econòmicament per suportar les campanyes d'elecció i reelecció de presidents o congressistes.
A Washington, tothom sap que hi ha els congressistes de les asseguradors sanitàries, que siguin del partit que siguin votaran sempre de qualsevol reforma sanitària real  que augmenti el poder públic i debiliti el privat de les asseguradores. És un exemple. En el cas de les farmacèutiques també existeix, i essent un dels sectors més poderosos amb un lobby ben poderós (centenars de milions de dòlars es gasten per pressionar la política americana), candidats a la presidència sovint estan condicionats pels dòlars de les farmacèutiques.
Si a més els lobbies poden comprar mitjans de comunicació a través d'accionariat o publicitat, ja tenim l'alineació d'astres a favor dels interessos privats concrets enfront de l'interès del bé comú.

Obama fent campanya per la reforma sanitària
 (monsieurdevillefort.files.wordpress.com)

A Europa, cada cop anem convertint la nostra democràcia liberal de tall socialdemòcrata a una democràcia liberal a l'estil americà, neoliberal, afavorint l'augment i supremacia del sector privat enfront del públic (només cal veure quan la UE forçava i força a privatitzacions de sectors estratègics com l'energètic o el financer). Però per més inri, la UE és un cos institucional sense control democràtic real (ni pel Parlament europeu ni pels governs estatals), amb uns lobbies cada cop més influents establerts a Brusel.les, prop dels alts funcionaris que porten el timó europeu.
Anem en compte, perquè la suma del capitalisme i de les democràcies corporatives dels lobbies pot ser (i ja és) letal.

Llegiu aquest article sobre el paper del lobbing que fa el sector farmacèutic en la política americana en temps de George W. Bush: Industria farmacéutica: el mayor 'lobby' de Estados Unidos
També podeu llegir l'efecte de la reforma sanitària light d'Obama: Farmacéuticas y aseguradoras ni ganan ni pierden con la reforma de Obama o bé aquest: Obama se enfrenta a las farmaceúticas, aseguradoras y hasta su propio partido por la reforma del sistema de salud

L'escurçó que ja campa per Europa

Quan la caiguda del bloc comunista, a finals dels 80 i principis dels 90, el capitalisme triomfal va preveure una victòria definitiva del liberalisme i el capitalisme, Fukuyama va parlar de la fi de la Història.

Les democràcies populars de l’Europa Oriental van ser substituïdes per democràcies liberals, a l’empara de la UE primer i l’OTAN després, sumant model econòmic a la geostratègia atlantista liderada per Washington. Alhora que s’instal.laven fàbriques occidentals en busca de mà d’obra barata, s’obrien els mercats als productes de consum occidentals i tancs i míssils de l’aliança atlàntica s’hi anaven instal·lant.

La caiguda del Mur de Berlín 

A Rússia, Boris Yeltsin desmantellava l’estat soviètic mentre repartia el control de les matèries primeres entre els seus aliats polítics, cleptòmans compulsius i amb entrellaços mafiosos.

Del primerenc liberalisme naïf dels primers governs post-comunistes, a excepció de les transicions liderades per ex-comunistes reconvertits en socialistes de saló luxós, s’ha anat passant a un nacionalisme cada cop més autoritari i identitari que dona resposta, ni que sigui primàriament, a la decepció de bona part de la població que no ha vist recompensada la protecció que li prestava l’Estat socialista (habitatge, sanitat, treball, educació, conciliació familiar, dret de les dones, etc) amb un benestar material que vesteixi en texans les llibertats individuals conquerides. Polonesos, búlgars, romanesos, eslovacs i hongaresos són perifèrics i en alguns casos pàries dins a la UE.

Viktor Orban, president d'Hongria

La llibertat que van voler atorgar els occidentals als antics enemics derrotats, no va anar acompanyat de justícia social, ans al contrari, i això ha fet que la nostàlgia per la seguretat vital de temps passats vagi guanyant terreny, alhora que també l’ordre dels estats autoritaris d’antany.  L’anatemització del socialisme per part del liberalisme occidental en la seva expansió a l’est, ha fet que el nacionalisme identitatari hagi cobert la resposta alternativa al liberalisme democràtic imposat i fracassat. Alhora que l’economia de mercat s’introduïa en les societats de l’est d’Europa, l’extrema dreta començava a fer desfilades cada cop més nombroses al llarg d’unes dècades decebedores, albergs i cases amb immigrants prenien foc i diputats filonazis han anat ocupant escons a parlaments regionals i estatals.

L’estatus quo europeu està conformat per un consens a l’entorn de l’estat del benestar defensat per liberals moderats, socialdemòcrates i cristianodemòcrates, ignorant que la raó essencial de l’estat del benestar no són els serveis públics, sinó la redistribució de la riquesa a través d’aquests i de la fiscalitat. Alhora, el consens avala polítiques d’austeritat antisocial i de suport al capitalisme financer. Un mesclum que ens ha portat al sot de la crisi més dura del capitalisme des del Crack del 29, importada des dels EEUU i que s’ha estancat al Vell Continent, fent estralls a les classes mitjanes i les classes populars.

Davant aquest escenari, a la UE occidental han aparegut com a alternativa d’aquest establishment políticofinancer unes esquerres alternatives més o menys reeixides i una extrema dreta populista i identitària. A la UE oriental, amb el socialisme transformador bloquejat durant anys per les tesis anticomunistes, l’única alternativa al stablishment és el nacionalisme autoritari cada cop més triomfant electoralment, governant a Hongria i a Polònia, aixecant  banderes amb porcs com a reacció islamòfoba, el nou paradigma de la dreta autoritària i identitària europea.
L’anomenada crisi dels refugiats ha posat damunt el tauler les cartes a la UE, i l’estatus quo polític, amb voluntat humanista s’ha vist aturada per l’autoritarisme identitari que s’inocula també en els partits i governs centristes occidentals.

Mentre Merkel humiliava l’esquerra alternativa grega, ha deixat que l’ou de la serp es trenqui i l’escurçó campi pel cor d’Europa, més enllà dels Parlaments que ja controla.

La factura de la llum, i els intressos de classe del PP

(www.ara.cat)

Ha saltat a la palestra pública la factura de l'electricitat. Bé, relativament, perquè amb una cerca a mitjans de comunicació clàssics costa trobar la informació en els seus digitals i en d'altres, lligats a sectors del capital i la dreta madrilenya ho encaren de forma esbiaixada o parcial.
Segons un estudi del doctor en Economia per la Universitat d'Oxford, David Robinson, la factura de la llum espanyola és la que ha pujat més, en termes relatius a occident i es situa entre les quatre més cares de la UE.

Gràfica de www.elmundo.es 

En aquest estudi, Robinson desgrana la factura de la llum i ens mostra que la majoria del cost de la factura és de la "cunya governamental", impostos, vaja, que suposa més del 50% del cost enfront de la creació d'energia, el subministra i la xarxa. I el creixement dels preus en el període 2008-14 es dóna precisament en la "cunya governamental", a més de la xarxa, però no així de la creació de l'energia i els seu subministra.
I què hi trobem en aquesta "cunya governamental"? doncs impostos que cobreixen polítiques energètiques públiques, ajudes al sector miner, els sobrecostos de portar electricitat a les illes, l'IVA entre d'altres. I totes aquestes despeses, que recauen en els consumidors, fa que tothom pagui per aquests conceptes quan paga la seva factura, que per cert, tindrà un cost del voltant dels 60€ malgrat no es consumeixi gens d'electricitat.
Aquesta situació és d'una injustícia de gran envergadura, en aquest cas no fruit dels interessos eminentment privats de les empreses, sinó de la visió no redistributiva de la fiscalitat per part dels governants.

El Dr. David Robinson (estatico.sabemosdigital.com)

L'Estat social del benestar es basa en redistribuir la riquesa, no a través de l'expropiació dels bens de producció (i per tant de les plusvalues) si no a través dels impostos que financen serveis públics, com ara l'educació, la sanitat, etc. La qüestió és que la fiscalitat, per facilitar el sentit redistributiu ha de ser progressiva, és a dir que es pagui segons renda. Que pagui més qui més tingui.
Les polítiques neoliberals imperants arreu des de la dècada dels 90, des de la caiguda del bloc socialista, han anat laminant els sistemes redistributius, i en temps de l'actual crisi les mesures imposades a Europa (bressol del -pretès- capitalisme social) han estat les retallades i l'augment de la pressió fiscal però a través d'impostos no progressius (no redistributius) com l'IVA, on tothom paga el mateix, tingui la renda que tingui.
Aquesta opció de fiscalitat respon a un interès de classe dels qui governen, i precismanent aquests interessos de classe no són de les classes populars ni mitjanes, si no de les altes i les elits econòmiques, moltes de les quals situen capital en paradisos fiscals (que no tributen en els seus propis estats).
David Robinson proposa passar part de la "cunya governamental" als pressupostos de l'Estat, en lloc d'estar a la factura de la llum. Òbviament això vol dir generar més despesa pública, el que comporta o bé retallar altra despesa o bé augmentar ingressos, és a dir, pujar impostos. Si aquests impostos fossin progressius (redistributius) passaríem de la injustícia de pagar tots els ciutadans per igual, a haver-ho de suportar més qui més té.
Però aquest escenari d'injustícia social en la factura de la llum, no és la única realitat injusta existent. Si observem el període de creixement desorbitat de la factura de la llum a Espanya, veiem que es tracta dels anys de la profunda crisi financera i del totxo: 2008-2014. En aquest període la pobresa ha crescut espectacularment (29% de la població en situació de risc de pobresa i encara més alt en el cas dels infants i els ancians), apareixent el què es coneix com a pobresa energètica (és a dir, no tenir calefacció, llum ni aigua calenta perquè no es pot pagar la factura).

Les portes giratòries en el sector energètic (ullsvermells.com)

El Parlament de Catalunya va aprovar una llei al respecte, es va tombar al constitucional a instàncies del govern del PP. La llei preveia que les empreses elèctriques no podien tallar la llum per impagament. En un estat oligàrquic i de portes giratòries com és Espanya, us imagineu quina és la raó per la qual el govern del PP va tombar la llei de Pobresa Energètica?

... I com afecta el projecte Castor de Florentino Pérez a la factura del gas? "Los consumidores de gas pagarán 4.731 millones por el cierre de Castor"

Hugo Chavez, desmuntant la resignació de l'esquerra

Ahir va morir Hugo Chavez, líder del moviment revolucionari de l'esquerra bolivariana de l'Amèrica Llatina. Aquest moviment polític, transnacional, és segurament un dels que més debats ha creat a la dreta i a l'esquerra de l'espectre polític occidental.
En un context de resignació política i socioeconòmica per part de bona part de l'esquerra reformista que l'ha portat a l'estancament i a la por als canvis per part de bona part de la població (fins ara) benestant, un escenari que deixa via lliure al gran capital desbocat i als seus sequaços, arrasant qualsevol senyal d'estructura o eina col.lectiva. Tampoc cal oblidar aquí  la desfeta moral postmoderna de l'individualisme exacerbat que ens porta al menyspreu a la cosa pública que ens porta des del saqueig a les arques públiques fins a la destrossa del mobiliari urbà, per exemple.
Això és el nostre occident autocomplaent fins i tot amb el fang fins al coll. A Sudamèrica, l'escenari, en els millors dels casos (com a Veneçuela) era el d'uns països amb grans desigualtats socials, amb una classe dominant formada per classes privilegiades i una classe mitjana fictícia que era més classe alta que res més, amb una classe subalterna formada a base capes baixes paupèrrimes, analfabetes i desheretades, tots plegats governats per una classe política corrupta i endogàmica en les classes dominants i al dictat dels interessos nordamericans. El govern d'uns en benefici propi.
En alguns països la violència (econòmica i a vegades també armada) del sistema va generar violència guerrillera (com les FARC o la guerrilla sandinista). D'altres vegades l'oposició a aquest sistema classista al servei del capital propi i ianqui sorgia en l'àmbit de l'Església, prenem com a paradigma la Teoria de l'Alliberació.
Chavez, que va caure inicialment en la temptació colpista per canviar el sistema (i va fracassar), va fer una aposta per la via democràtica, sense que això suposés resignar-se a les regles del joc imposades per Wall Street. Va guanyar les eleccions successivament amb el suport de les classes populars i bona part de la intel.lectualitat, així com l'aliança, importantíssima en aquelles latituds (que li preguntin a Allende, sinó), amb l'exèrcit. Li deien populista, perquè utilitzava formes que connectessin amb la majoria popular, analfabeta i alienada del sistema polític del passat, corrupte i de classe.
L'acció de govern de Chavez va seguir la línia d'acció de moviment panamericà (del sud) enfront dels interessos dels EEUU, per una banda, i de polítiques per erradicar la pobresa i l'analfabetisme, així com d'aconseguir el control dels recursos naturals propis, com ara el petroli. Tot amb una política obertament socialitzant. No se'n va amagar en cap moment i fins i tot el seu partit el va batejar com a socialista (de marx, no de socialdemòcrata).
Chavez va influenciar els moviments a Equador i Bolívia, per exemple, reeixits. Cadascú va posar via al bolivarisme des de cada realitat nacional, però trencant amb les limitacions del neoliberalisme imperant. Aquesta sacsejada al sistema que semblava inamovible va posar en entredit l'esquerra pretesament reformista europea, que l'únic que feia era matisa les praxis neoliberals que provenien de l'Atlàntic. Mentre l'economia anava perfecte, no semblava haver cap problema sota el paraigües dels valors consumistes i individualistes que s'inoculava a la societat, però a mesura que es veia que la macroeconomia positiva no revertia en les economies familiars, certs sectors de l'esquerra europea va començar a observar aquell líder que citava a Fidel Castro amb el sant crist al costat, que ara anava amb xandall i ara anava vestit de caqui militar.
Quan la bombolla financera i immobiliària va esclatar, davant la manca de resposta de l'esquerra dominant, les mirades cap a Caracas van augmentar. Això no vol dir que majoritàriament, però l'emergència de propostes d'esquerra que plantegen una alternativa al sistema capitalista neoliberal prenien part de l'embat a la resignació que suposava el bolivarisme.
Ara bé, Europa no és Veneçuela, fer un trasllat mimètic de les polítiques chavistes al vell continent seria erroni, com tampoc s'han aplicat les mateixes polítiques a Bolívia i Equador que a Veneçuela. Només les posades en escena ja es veuen improbables a Europa (la suma de Marx i el crucifix, per exemple). La nostra realitat és la de la destrucció de la classe mitjana (fruit de la destrucció de l'Estat del Benestar i d'una economia al dictat del gran capital), en canvi a sudamèrica la classe mitjana ja era gairebé inexistent i s'havia d'actuar contra la pobresa i la pobresa extrema.
El càncer s'ha emportat a Chavez, a una edat no gaire avançada tot sigui dit i en homenatge als més desconfiats vers els tentacles de Washington. Ara la qüestió és si el projecte bolivarià sobreviurà a la seva mort, si emergirà un altre líder a Veneçuela o no (Correa per exemple, d'Equador). Però el que s'ha demostrat és que democràticament es pot construir un nou país, un nou sistema, enfront dels dictats dels mercats i el gran capital. La resignació ja no és una excusa, ni per la resignada i somnolent esquerra reformista europea.

Us enllaço un apunt interessant del Daniel Mallén, que hi toca molt en la realitat sudamericana: Quatre claus per entendre una mica més qui ha estat Hugo Chavez.

Bankia, els miserables poderosos

De Bankia, ja podem dir que és el símbol de la crisi econòmica financera de l’Estat Espanyol, aportant tots els elements que han portat a l’economia espanyola en el sotrac capitalista més gros de la història.
Només recordar la imatge de Rodrigo Rato, frustrat delfí d’Aznar i ministre espanyol impulsor de la febre del totxo, i a José Luís Olivas, fugaç president valencià, de transició entre el Zaplana de Terra Mítica i el Francisco Camps dels vestits enjudiciats (i no inculpats), acordant la fusió de Caja Madrid i de Bancaja, fa feredat. Polítics que fan de banquers. L’altre cara de la moneda dels banquers de Goldman Sachs i Lehman Brothers que fan de polítics. Polítics financers i financers polítics que han portat a la ruïna una economia desbocats en l’especulació immobiliària i que seguidament desmantelles l’estat del benestar de mitja Europa. Endogàmia que fa tuf de casta.
Com a ciutadà, és humiliant veure que tot plegat se salva amb diners públics, nacionalitzant la part central de Bankia (per segurament tornar-la a vendre, ningú es planteja cap alternativa...), i indemnitzant a un Rato dimissionari, quan més que cobrar diners per la seva marxa, potser el que hauria de fer és pagar, davant la justícia.
Els poders polítics establerts a la Moncloa, juguen amb el xantatge de deixar sense estalvis a molts clients de Bankia, per no deixar caure el banc, però no demanen responsabilitats a ningú. Que diferent el tracte entre els desnonats i els alts directius de la banca... I no oblidem que qui substitueix a Rato és un tal José Ignacio Goirigolzarri, que en el seu moment va cobrar 57 milions d’euros per sortir del BBVA!
A hom li queda un regust terriblement amargant veient com la democràcia constitucional i europea en què vivim, té les mans de mantega davant abusos tant grans de gent tant poderosa. Queda la sensació d’impunitat dels poderosos, dels miserables poderosos.

Publicat a Nació Digital

29M, vaga general?

El dijous 29 de març, hi ha convocada una vaga general davant la reforma laboral del PP. Fent tastets en el meu entorn més pròxim, parant l'orella a bars i botigues, sembla que hi ha dubtes davant de si fer vaga o no.
 Hi ha motius sobretot econòmics, molts dels nostres conciutadans han vist escurçada la seva nòmina, d'altres tenen sensació de desempara davant la mateixa reforma laboral i temen, amb proves fefaents o no, que poden ser objecte de represàlies laborals. No crec en el patró malèfic, que posarà en una llista negra els qui facin vaga, però el temor existeix.
També hi ha qui conduït per la desafecció amb les organitzacions de representació social i política (sindicats i partits), reneguen d'una vaga "sindical", per seguidament despotricar de polítics, xoriços tots.
Finalment hi ha qui no creu que aturant el país s'aconsegueixi res, que no s'arregla res deixant de prestar serves ni deixant de produir.
Però cal fer alguna cosa, no? La comarca, el país i el món que ens trobarem quan hagi passat aquesta crisi serà diferent de com hi vam entrar, ja podeu posar-hi la mà al foc. De moment, ja s'ha engolit el sistema de caixes d'estalvis (i les seves obres socials) catalanes, però el sector financer continua acumulant capital i poder, i de moment gràcies a fons públics. Veiem també com l'estat del benestar que ens havíem dotat, i que encara havia de fer més camí, es va aprimant, amb perill d'entrar en un espiral d'anorèxia pública. I si hi afegim la reforma laboral, podem observar com la precarització del mercat laboral ho tenyeix tot, amb un retrocés en els drets col•lectius, que tants anys de lluites i pactes havia costat.
Baumman diu que vivim en una societat líquida, de realitats, relacions i valors volàtils i en constant moviment que tendeix a la individualització. El vincle solidari entre ciutadans s'evapora paral·lelament a la imposició del capitalisme consumista i especulador que ha explotat al costat de la bombolla immobiliària i de les hipoteques. Desconfiem de partits i de sindicats, que possiblement s'han acomodat, s'ha burocratitzat. Però siguem conscients que en democràcia són els qui ens representen segons la legitimitat que els hi donem.
Hem de reprendre la confiança amb els del nostre costat, no competir per les molles sinó treballar pel pa. Utilitzem les eines que tenim, millorem-les i si cal canviem-les, però la resignació ens fa traïdors a nosaltres mateixos i a les properes generacions, perquè esdevé rendició en el manteniment dels drets col·lectius i compartits i per l'assoliment d'un horitzó més just i benestant.
El 29M, vaga? Jo sí, perquè no em vull rendir ni resignar.

Publicat a Osona.com

2012, any de transicions

El 2012 el plantejo com un any d'aprofundiment en la transició, una transició que no s'inicia enguany, sinó que ja la venim fent des de fa mesos o anys.
Una transició és la nacional, i no la planificada pel president Mas, sinó per la transició nacional que es va iniciar en la redacció d'un nou estatut que va suposar un xoc de legitimitats, la del poble català enfront les estructures constitucionals espanyoles. Un escenari que ha portat a l'ensorrament electoral dels qui van protagonitzar el xoc de legitimitats des del govern (els partits d'esquerres, independentistes i federalistes) i que ha portat al Palaru de la Generalitat a una CiU amb un discurs més sobiranista que mai, parlant de Transició nacional i de Pacte fiscal, en principi en la línia del concert econòmic.
Una segona transició és la socioeconòmica, fruit d'una crisi econòmica que ha portat al col.lapse al sistema capitalista especulatiu dels dolços anys de la sortida i entrada al segle XXI. Una crisi que ha afectat a la ciutadania hipotecada i expulsada dels seus llocs de treball davant el tancament del fluxe creditici en el marc d'un sistema basat en l'endeutament privat.
Tot plegat ha fet que emergeixi el poder ocult dels "mercats" en forma de tecnòcrates i d'empreses financeres que juguen en un nou tipu d'especulació: el dels deutes sobirans dels estats, regions i ciutats. I juntament a l'emergència dels "mercats" hi ha la de l'ensorrament dels estats com a pilars sòlids en el seu paper de fonaments socioeconòmics. L'estat del benestar està esdevenint una nova espècia líquida dels temps de Baumann en què vivim. El desmantellament de l'estat del benestar s'està fent en nom del sistema, el del capitalisme per uns ("els mercats") i el de l'estat del benestar per a d'altres (societat). Però amb ministre de Goldman Sacks i Lehman Brothers emergint per Europa, un jas'imagina per on van les coses, oi?
En aquesta transició, també hi podem trobar o no, una transició cap noves formes de participació política, només depèn de com s'acaba plasmant l'efecte dels "indignats" en l'àmbit de l'activisme i de les estructures polítiques. Pot ser que la "indignació" sigui un símptome de l'esgotament d'una democràcia acomodatícia que no sap donar respostes als embats dels "mercats". Una desconnexió social entre estructures polítiques i societat que l'únic que fa és que la capacitat de resposta social i política davant una crisi tant injusta com l'actual, sigui nul.la, marginal o segmentada. Fins i tot pot ser paradoxal.
Clar que també pot ser que els Mayas la clavéssim i el 2012 transitem cap a la fi...

L'Estat del Benestar no és un dret

En la meva darrera columna d'opinió publicada Nació Digital, vaig escriure sobre l'Estat del Benestar. Després de dècades de consolidació a l'Europa Occidental, sembla que sigui ja un dret adquirit, però la crisi i les mesures que imposen organisme com l'FMI o els principals estats de la UE als països amb problemes financers, tendeixen cap a la retirada de la despesa pública, que en algun moment ha de suposar una retirada parcial de l'Estat del Benestar.

Hem de ser conscients que l'Estat del Benestar va ser introduït per primera vegada per l'autoritari canceller prussià Otto Von Bismark com a treva per la lluita de classes i les pulsions revolucionàries de part de la classe treballadora. Una fita per les classes més humils, a canvi d'abandonar la via revolucionària. Siguem-ne conscients de tot plegat en uns moments que es presenten reactius a la despesa pública.

Podeu llegir l'article d'opinió a L'Estat del Benestar no és un dret

Disturibis de Londres, bullanga del selge XXI (#londonriots)

Els fets d'Anglaterra (barris de Londres i Birmingham), de violència urbana, d'assalt a comerços i destrossa de mobiliari urbà, són paradoxalment per estar en ple segle XXI i perquè es fan servir les xarxes socials per organitzar-se, una bullanga pròpia del segle XIX.

Un historiadortant poc sospitós de revolucionari o simplement d'esquerranós, com ara Jaume Vicencs Vives, ens parla de les diferents bullangues a Barcelona de mitjans del XIX, fruits de la frustració social en un sistema polític i social gens porós. D'una corrida de toros fallida se'n podia desprendre l'inici d'un esclat de violència espontània. Òbviament era una reacció desordenada i desorganitzada al sistema establert. En aquell cas, les elits polítiques o les elits de grups subalterns ho podien aprofitar per encetar una acció política de més recorregut, però que no era d'estranyar que la cosa acabés amb bombardejos a la ciutat per les tropes. Però la bullanga era la manera de fer-se escoltar els exclosos.

L'esclat de violència a Tottenham, que després s'ha anat extenent, es va iniciar després de la mort d'un noi negre a mans de la policia. Un fet semblant a la metxa que va encendre les banlieurs parisenques abans de l'adveniment de Sarkozy president. Llavors era el ministre de l'Interior.

Els protagonistes són joves membres de comunitats excloses de la societat, que estan al marge del funcionament del sistema, instal.lats en l'extraradi de les ciutats i del sistema. Sense consciència de classe, però amb consciència d'exclosos, són lumpen.

És per aquest fet que parlar de revolta social és massa pretensiós, perquè no hi ha programa, no hi ha estratègia, no hi ha objectiu. Robar bambes i televisions de plasma no és fer la revolució. Ara bé, titllar de delinqüents als seus protagonistes és ingenu o malintencionat. Sinó, Londres seria la ciutat amb més delinqüents per habitant, que a més s'organitzen a milers!

La lumpenització de part de la societat és el resultat de la manca d'una política ferma en polítiques socials, el desmantellament de l'estat del benestar té com a resultat l'exlcusió i l'exclusió porta a al frustració, sovint acompanyada de violència, física com la que veiem, però també econòmica i social menys evident, com els desnonaments o l'atur permanent.

Un apunt interessant: Sobres els disturbis a Londres

Apunt sobre els disturbis a les Banlieurs: Francesos, tots? De la crema suburbial

#londonriots

Una lectura per aquest estiu: "El gentelman comunista"

A l'Osonosfera, s'ha obert un bloc sobre les biblioteques 2.0, el podeu llegir a http://biblioteques2punt0.blogspot.com.

Hi ha un apartat on alguns blocaires proposen lectures per l'estiu i el Joan, un dels actuals motors de l'Osonosfera i pescallunes com jo, em va demanar que en fes una recomanació.

Normalment, quan em demanen un llibre, jo sempre dic El Mestre i la Margarida, de Bulgakov, una sàtira de la societat soviètica dels anys 20, de l'època de la NEP, a través d'una història màgica, on Satanàs visita Moscou. Entremig podem llegir una versió diferent de la passió de Jesucrist, jo en dic la Passió segons Bulgakov. Crec que donaria per una obre de teatre. Però no puc fer una foto del llibre, perquè li vaig deixar a algú, i allò que passa, que no te'l torna! Així que si algú el té, que me'l torni! sisplau...

Així doncs, que us recomanaré la lectura d'aquest estiu (la principal de 3, sóc dels que llegeix més d'un llibre alhora), és la biografia de Fiedrerich Engels "El gentleman comunista", company de fatigues de Karl Marx. Últimament m'he aficionat a les biografies, són llibres que no deceben (normalment) i si són realment bones, tenen un ritme trepidant, que a més, als qui ens agrada la història, estan farcides de referències al context històric.

Per què Engels, però? primer perquè m'atreuen molt els actors secundaris, que sovint són imprescindibles. I segon, perquè ja està bé de tant pensament únic capitalista, no? Més ara, quan el capital avança especulant contra els mateixos estats que el protegeixen. Fotuts? els de sempre.

PS: per cert, demanen que la foto tingui un entorn estiuenc. Bé, l'he fet al meu lloc de treball estiuenc, la taula del meu menjador, que de moment és l'estiu que em toca!

Vaga

Columna de Jordi Casals a Nació Digital: Contra la crisi: ciutadans!

Bloc d'Esquerra: El tot o res davant la vaga general de la doctora Casals
Web d'Esquerra: El Ple de Torelló debat sobre la vaga del 29J

La crisi amb regust a frankfurts i hamburgueses

Entre frankfurts i hamburgueses casolanes es poden tenir grans converses, sobretot si hi poses salsa d'hamburguesa, mai igual que la del McDonald's imperialista, però prou bona.
Amb regust encara de la mostassa que inundava la salsitxa enorme vaig sentir una gran frase: "La vaga més bèstia des del crack del 29 i no tindrà cap culpable. La crisi se'ns mostra com un esperit vaporós". Bé, van ser dues frases.
És ben veritat. Patim una gran crisi econòmica, d'aquelles sistemàtiques que ens han de portar a un nou escenari, on la cobdícia especuladora s'ha emportat per endavant un tret identitari dels catalans: les caixes, un model únic i que molts observadors internacionals "al.lucinaven" (no trobo cap paraula millor).
Ens hem d'ajustar el cinturó, hem de congelar pensions, retallar sous i despesa pública, retallar (o aniquilar) plantilles dels sector industrial i fer plans de salvament del sector financer. Per arribar on?
La societat paga la crisi. La societat... tots! però qui és el responsable? qui ha d'assumir la responsabilitat?
Ah, sí... el 29 de setembre hi ha vaga general. Demanarem responsabilitats als causants? Sabrem dirigir les proclames?
Com diu el clàssic, "La verdad está allí fuera", serem prou valents per acceptar-la i fer-hi front?