Esperant a Godot, Podemos vol un referèndum pels catalans

 
El referèndum sobre la independència dels catalans  torna a sortir a la palestra en aquestes eleccions, és el cavall electoral que juga En Comú Podem (la coalició de Colau i Pablo Iglesias a Catalunya). El PSC ja va abandonar la proposta amb Iceta, després del parèntesi autodeterminista de Pere Navarro (qui ho diria...) i la Unió de Duran, més unionista que seguidora de la tradició sobiranista de la Unió històrica.
L'independentisme mai ha negat la voluntat de fer un referèndum vinculant acordat amb l'Estat (demanat en diverses ocasions i sempre rebutjat), però és més que evident que el Congreso espanyol no compta ni comptarà amb cap majoria absoluta per interpretar la Constitució prou flexiblement com per acordar aquest referèndum vinculant, a l'estil escocès o quebequès, i menys tenir 3/4 parts de diputats per reformar una constitució que permeti el dret a decidir dels catalans (i bascos). Si arriba la proposta de referèndum en ferm des de l'Estat, serà perquè els independentistes haurem fet bona part del camí de la constitució de la República Catalana, i llavors tot serien corredisses.

Alberto Garzon, candidat d'IU (www.publico.es)

Podemos i IU (molt abans), s'ha de reconèixer que han defensat el referèndum. Però ja em perdonareu, em sona molt al "apoyaré" de Zapatero, quan creia que no guanyaria les eleccions i no hauria de "apoyar" com a president del govern espanyol l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya.
Realment el concepte d'Espanya de Podemos sona molt a l'Espanya plurinacional de Zapatero, "la nación de naciones" o "el pais de paises", els repetits cants de sirena dels reformistes espanyols cap als catalans al llarg de la història contemporània d'Espanya.

Zapatero i Chacon, del "apoyaré" als
desnonaments exprés (www.elpuntavui.cat)  

A més, la mirada de Podemos i En Comú Podem és radial en sobirania, les paraules de Colau sobre la capitalitat de Madrid, ho va evidenciar, i no parlo tant o només de quan va dir que "Madrid pot tornar a ser la nostra capital", sinó quan justificant-se va dir que volia dir que "Madrid podia tornar a ser la capital de la gent i del canvi". Per què Madrid i no Cadis? Per què Madrid i no Barcelona? Per què Madrid i no València? Per què Madrid i no cap altre capital europea o mundial? Mentalitat provinciana...

Pablo Iglesias i Ada Colau (www.elconfidencial.com)

Em començaria a creure que Podemos i la seva marca a Catalunya, En Comú Podem, aposten seriosament per un referèndum real si expliquessin com ho pensen fer. Però he llegit i he escoltat molts cops aquesta pregunta, i mai he sentit una resposta. Bé, excepte quan el candidat de la llavors marca de Podemos a les eleccions catalanes, Catalunya Si que es Pot, Lluís Rabell, va dir que haurien de passar moltes generacions perquè apareguessin nous polítics a Espanya que no fossin refractaris al dret a decidir dels catalans. Generacions... Llegiu-ne la reflexió de José Rodríguez al seu blog.
La proposta del referèndum de Podemos és com esperar a Godot, en podem parlar tota l'estona, ens podem creure que existeix, però mai arribarà. I el Godot de la reforma espanyola l'hem esperat en tantes ocasions, que els catalans hauríem de saber que no arribarà mai.

El factor Unió Democràtica en unes eleccions plebisctiàries

Josep-Antoni Duran i Lleida. Foto: www.elsemanaldigital.com/

El factor UDC, amb la seva separació de CDC, encara no s'ha valorat prou, al marge de l'alleugeriment per part dels sobiranistes de CDC, però quines conseqüències pot tenir l'aparició d'UDC en les properes eleccions en un escenari plebiscitari?
Unió Democràtica de Catalunya (UDC) és un partit polític històric de Catalunya, es va fundar al mateix any
que el partit degà català, ERC, al 1931. UDC és un partit democristià (o socialcristià com li agrada dir a Espadaler) i netament nacionalista català, malgrat que mai hagi apostat obertament per la independència (ells han estat sempre confederalistes, que als 30 tenia sentit però al segle XXI no gaire...

UDC des que es va coaligar i federar després amb CDC, formant les sigles hegemòniques de la Catalunya autonomista, CiU, ha estat un partit desproporcionat entre les seves dimensions i el poder, amb presidències del Parlament, presidents de diputacions, consellers i candidats a eleccions estatals, a més d'un munt de càrrecs intermedis a les institucions i alcaldies que copaven per acords fets des de Barcelona.
Quan s'ha sabut que el partit sols compta amb 4.000 militants, tots ens hem fet creus d'aquesta desproporció.
Però els partits no només valen pel seu nombre de militants, també pel seu prestigi i el seu simbolisme. I aquest és el cas d'UDC, ja que com a partit democristià europeu té una xarxa pròpia internacional en la Internacional de la Democràcia Cristiana, amb partits tant importants com la CDU de Merkel; i són unes sigles històriques d'una dreta catalanista que, al contrari que la Lliga de Cambó, mai va flirtejar amb els militars sublevats de Franco (ans al contrari, el seu líder Carrasco i Formiguera va ser afusellats pel bàndol franquista).
Així que Jordi Pujol va apostar per sumar al seu prestigi i carisma personal a unes sigles històriques com UDC, entrant en paràmetres europeus de sistemes de partits dels 70/80, partits de centre-dreta (normalment democristians) enfront de partits socialistes (PSC a Catalunya) i comunistes (PSUC).
Al llarg del període autonomista sota el lideratge del pujolisme, UDC va anar prenent un paper de moderantisme nacionalista a Catalunya, de conservadorisme en l'eix social i de defensor del lobby del Pont Aeri a Madrid, sota la batuta d'un Duran i Lleida desplaçat de la successió de Pujol, en favor d'Artur Mas.

Duran i Lleida a la seva base de comandament, ala suite de l'Hotel Palace, de Madrid. Foto de www.elpais.com

La cohabitació entre Duran i Mas, ha saltat pels aires quan el darrer es va sumar al clam (o pressió) popular i parcialment polític per endegar el camí del dreta a decidir, primer, i de l'independentisme després. Aquesta deriva obertament sobiranista de CDC i, per extensió de CiU, posava en escac la situació de poder i influència de Duran dins la federació, sobretot a Madrid, on havia establert el seu feu el líder d'Unió.
Amb la consulta interna a UDC sobre l'acceptació o no del Full de ruta pel 27S, Duran va aconseguir el pitjor resultat: ni va guanyar amb claredat per imposar les seves tesis i negociar des d'una posició de força amb CDC, ni ser derrotat, el que justificava la seva sortida i, possiblement, la seva incorporació en una força centrista no sobiranista (Construïm?).
Espadaler ha agafat el timó i UDC no ha acceptat el Full de ruta pel 27S. Sense trencar amb el sobiranisme, però sense contemplar una DUI, com a sortida a l'enrocament espanyol davant d'una possible consulta acordada. UDC es presentarà al marge de CDC, quina és la capacitat d'incidència que pot tenir?
Els democristians sols s'han presentat dues vegades sols en unes eleccions, i el darrer cop va ser el 1979, amb el resultat de 2 diputats.
Però ara, UDC més enllà del dividit que estigui o del nombre de militants que tingui, pot representar una opció viable pels catalanistes centristes i fins i tot sobiranistes que dubten d'una DUI, o de la possible o no sortida de la UE, etc. Uns votants que difícilment votarien a l'espanyolisme de PP o C's i que el PSC o ICV estan en una altra marc simbòlic de posicionament polític. Si UDC aconsegueix concentrar aquest vot del sobiranisme temorós, podria arreplegar uns vots que podrien ser claus, traduïts en escons per fer una majoria independentista al Parlament.
Així que el President Mas, enlloc de reobrir debats que no generen consens dins l'independentisme, hauria d'estar treballant ja per convèncer als sobiranistes temorosos que no hi ha res a témer i que el votin a ell, no a UDC. I si aconsegueixen superar el mínim exigit del 3% dels vots es plantaran fàcilment en 3, 4 o 5 diputats...

La clau són els indecisos...

Aquest cap de setmana, el President Mas va tornar provocar un terratrèmol en el món sobiranista, proposant a l'ANC i Òmnium que facin una llista i que ell estava a disposició d'aquestes entitats per ser-hi, vaja, que l'anomenada "llista de país" ja no la faria ell sinó que l'haurien de fer les entitats sobiranistes AMB ell. Tota una patata calenta de grans dimensions que passa irresponsablement a les entitats, immerses ja en la preparació de la campanya "Ara és l'Hora".
Mas ja provocà un terratrèmol polític en la seva famosa conferència post 9N, quan va proposar la llista del President, amb tots els partit diluint-s'hi. Llavors, com ara, no n'havia parlat amb ningú, no es basava en cap acord previ i ho feia públicament. Ara ha fet el mateix, saltant-se l'acord de full de ruta pel 27S, signat per CDC, ERC, AMI, Òmnium i ANC, i no n'ha parlat ni amb ANC ni amb Òmnium. Curiosament antics membres del secretariat nacional com Jaume Marfany, Pere Pugès o Toni Morral són els que s'hi han apuntat ràpidament. Quina diferència amb el silenci respectuós amb el nou secretariat de la Carme Forcadell...
L'èpica d'una llista única pel Sí, topa amb la realitat d'un sobiranisme plural en l'espai polític (CDC, ERC i CUP), amb una societat complexa on podem trobar independentistes votant Podemos i ICV (els del Si, se puede! menystinguts per Mas en la mateixa conferència) i no independentistes votant CiU. No s'hauria de simplificar l'oferta electoral independentista i sobretot, cal salvaguardar la transversalitat de les entitats sobiranistes, per donar cabuda a totes les sensibilitats polítiques. A més, els partits contraris a la independència no faran una llista única, ni els del NO-NO ni els de la dita tercera via (més aviat de "Encuentros en la Tercera Fase"), i no ho faran perquè, entre altres coses, els votants de Podemos no votarien mai una llista amb gent del PP...

Gràfica de Sergi Castanyé (@sergicastanye), on es pot veure dels possible votants de cada partit què en pensen de la independència

Tampoc cal obviar que CDC, el partit de Mas, està en procés de refundació, en cercles convergents parlaven, des de feia setmanes, de la conferència de Molins de Rei de l'altre dia com el tret de sortida de la refundació convergent. Veient el contingut de la mateixa s'entén per on anaven els trets...
El problema és si centrem la victòria independentista del 27S en la victòria del candidatura on vagi Artur Mas. La victòria de l'independentisme del 27S serà el de la suma dels escons de les candidatures a a l'entorn de CDC, ERC i la CUP. No és qüestió de personalismes, oi? I el President Mas faria bé de no abonar el terreny personalista fent afirmacions com que plegarà si no guanya ell les eleccions del 27S, perquè ell és un capital polític que el procés no se'n pot despendre.
El que hauria de fer el món de CDC és no mirar tant de reüll a ERC (perquè a la CUP, no ho fan) i intentar que la candidatura d'UDC no sigui capaç d'atreure el votant sobiranista indecís davant les amenaces apocalítptiques sobre el procés que llança La Vanguardia, per cert, el diari del grup comunicatiu que cuida més el govern actual de la Generalitat.
Perquè la clau de la victòria són atreure cap a les opcions pro-independentistes als votants independentistes que estarien disposats a votar a formacions no independentistes i a tots els indecisos, ja portin corbata, portin samarreta o camisa sense corbata, i aquí és on trobem el gran encert de diferents candidatures independentistes que puguin donar resposta a tot l'espectre polític en clau social.
I emulant el "It's the economy, stupid!" de Clinton, m'atreveixo a dir, "Són els indecisos, estúpid!"

Articles relacionats:
Andreu Barnils: Les tres idees de bomber d'Artur Mas
Roger Palà: Si Artur Mas no guanya les eleccions s'acaba el procés sobiranista
Xavier Mir: Intent de contestar i rebutjar sense menystenir la proposta del MHP Mas

La voluntat d'un poble

Amb la frase del títol d'aquest article com a lema de campanya, Artur Mas i CiU es van presentar a les darreres eleccions catalanes. La reacció davant el cartell electoral de Mas, adornat amb el lema i amb un Mas tal Moisès obrint les aigües del Mar Roig, va ser de sorpresa plena d'escepticisme adornada amb somriure sorneguer.
Les formes messiàniques d'un guia del poble cap a la terra promesa eren poc creïbles per una formació política abonada a les tesis de la puta i la Ramoneta. Mesos enrere CDC i, sobretot la UDC de Duran i Lleida no havien assumit les tesis independentistes que van abraçar en les darreres eleccions després de la massiva i històrica manifestació de l'11 de Setembre de 2012, a Barcelona.
Artur Mas i el seu partit no han aconseguit crear confiança total amb la majoria social que ja hi ha a Catalunya a favor de la independència. Es va veure amb els resultats electorals, on els independentistes explícits van sumar 74 diputats, nombre que encara és més gran si s'hi sumen els diputats a favor del dret a decidir d'ICV-EUiA (13 diputats). I aquesta desconfiança no serà pels passos fets per Artur Mas (Declaració de Sobirania al Parlament, creació del Consell de la Transició Nacional, invitació a ingressar els impostos a l'Agència Tributària Catalana, acord amb ERC per fer un referèndum per la independència el 2014, etc), més aviat, la desconfiança ve per la trajectòria autonomista i d'afinitat als poders fàctics econòmics i unionistes (Godó, Fainé, etc) del passat i el soroll que provoquen les declaracions de dirigents de CDC i d'UDC, des de Duran i Lleida fins a Germà Gordó, ambdós tirant aigua al vi sobiranista.
Mas té un gran capital polític: és el president de Catalunya, fet que limita la capacitat d'actuació dels qui fan (o volen fer) trontollar-lo. Artur Mas hauria de tornar a mirar el cartell electoral de les eleccions, tot carrincló ell però molt explícit en el missatge: fer-se seva la voluntat del poble català de portar-lo a la llibertat nacional. La seva força i autoritat li han donat les urnes, la democràcia, i ha d'imposar la voluntat del poble per sobre els interessos d'un partit que veu que el país autonomista que els havia fet guanyar totes les eleccions està canviant. I ja sabem que tot canvi provoca temors als qui han gaudit dels favors de l'statu quo.
Si Mas interpreta que la voluntat del poble és una Catalunya independent (tal com mostra el Parlament) i no una Catalunya convergent (tal com mostra, també, el Parlament), llavors sí que serà capaç de conduir el seu poble. Però per això, ha de ser conscient que haurà d'imposar-se als qui avantposen els interessos de CDC i de UDC i haurà d'abandonar els càlculs partidistes, perquè si assoleix el seu objectiu d'un estat propi pels catalans, ja res serà el mateix, ni la política ni els partits.

Publicat a Nació Digital

La confusió catalana

En els darrers temps vivim una situació en la qual sembla que el procés sobiranista està desestabilitzat, que les declaracions d'una banda i de l'altra sotmeten el procés a un grau d'estrès que comença a crear la sensació que tot plegat trontolla i perilla d'esfondrar-se. La manca d'un plantejament netament favorable al dret a decidir, postautonomista, per part de la major part dels partits sobiranistes, començant pel partit de govern, que semblen ignorar que l'Estat ja ha deixat anar els gossos de presa i que ja ha començat l'embat contra Catalunya, amb una asfixia financera calculada i una intoxicació contra les institucions polítiques més que evidents, fa que amb qualsevol sotrac tot trontolli massa.
Tenim un govern que continua optant a ser l'alumne avantatjat en les mesures d'austeritat (llegim retallades) imposades per Madrid (sí, els que ens asfixien financerament), posant difícil el desenvolupament del Pacte de la Llibertat amb ERC i que dóna ales al tacticisme polític i les maniobres de desgast al govern de partits opositors que s'inclouen en el bàndol sobiranista, si més no de paraula. A més, l'acció del govern (o el plantejament d'acció) comporta més enuig que il·lusió a la ciutadania, sense deixar clar l'horitzó de la consulta que és el tronc central d'aquesta legislatura. Si a més hi sumem el paper galdós del duranisme (vull pensar que a UDC no tothom està per fer descarrilar el procés), posant en solfa tots els seus tenors i sopranos a l'hora d'entonar el cant de la confusió respecte la consulta, llavors ens trobem amb un escenari de confusió tan gran que és capaç de generar dubtes i mals entesos fins i tot amb tot una presidenta d'Òmnium Cultural.
Sembla que el paradigma sobiranista encara no ha impregnat la política institucional catalana, aquesta és als llimbs entre l'autonomisme i el sobiranisme, essent conscient de l'amortització de l'etapa autonomista, però mantenint actituds que defugen el rupturisme amb un Estat xantatgista que t'amenaça en l'asfíxia i la fallida si vols exercir la democràcia per decidir quin és el camí a seguir. Sí es continua així, l'única cosa que pot passar és l'escissió interna del sobiranisme i la desmobilització popular. Potser a alguns ja els hi va això, però no ens podem resignar a observar-ho amb la indignació tan soferta en què els catalans tenim la tendència a recrear-nos. Possiblement la manca d'estat propi ha afavorit un gruix d'estadistes important, i això propicia una política en 140 caràcters i de declaracions darrere declaracions i de cops d'efecte partidista, que ha estat el pa de cada dia dels darrers anys. Només un lideratge fort, és a dir, que sàpiga quadrar els seus i que sàpiga mantenir ferm el rumb marcat, pot impedir que a la mínima sotragada ens ofeguem en un got d'aigua.
Senyors, seriositat i responsabilitat! Necessitem lideratges que es creguin el país i el procés, que siguin capaços de ser dignes del moment històric, aparcant càlculs electoralistes i partidistes, perquè si en la legislatura de la consulta aquesta no esdevé, el partit de govern i els partits sobiranistes deixaràn orfes als votants que han donat una majoria ja no sobiranista, sinó independentista que tenim al Parlament.
Alguns diuen que la consulta i la independència generen incerteses, però mantenir-nos a Espanya no en crea, al contrari, en aquest cas hi ha la certesa que Espanya se'ns emporta inexorablement amb ella cap al naufragi polític, social i econòmic on s'ha situat. Davant aquesta certesa, no cal afegir dubtes des de dins el sobiranisme, si no el viatge a Ítaca acabarà naufragant en un mar de dubtes.

Publicat a Nació Digital

Neverland: la Catalunya immobilista

Al llarg dels anys, el paternalisme condescendent del catalanisme bonhomiós vers l’independentisme ha anat evolucionant, a mesura que l’autonomisme català s’amortitzava a sí mateix davant l’esguard de la història. Ara, cada vegada hi ha més autonomistes i federalistes que s’inscriuen entre el passatge de la nau independentista, que mai s’ha aturat i que cada cop veu l’horitzó preuat més a prop.
Però això no vol dir que els immobilistes catalans s’hagin enretirat, ans al contrari, cada cop s’evidenciaran més, perquè els seus temors o interessos particulars els fan i faran reaccionar cada cop amb més contundència. Qui té por de madurar, tindrà por a decidir, i bona part de la classe dirigent política, econòmica i social (cada cop menys, sigui dit) pateix d’un síndrome de Peter Pan nacional agut. No debades creuen que podran volar lliures i enfrontar-se a pirates fantàstics tot vivint a Neverland, un nom mai prou ben trobat per la Catalunya immobilista.
Els immobilistes poden ser molt feliços en el seu món de ficció autonomista, on el Principat és una locomotora econòmica d’Europa. Però haurien de començar a entendre que aquesta locomotora l’han anat desmuntant per construir AVE que porten a... enlloc. I aquest és el món real de Madrid i d’Espanya, no hi ha capitans Garfis ridículs i dolentots, sinó una maquinària d’estat nació que ja ha tret l’esporgadora recentralitzadora i que actua des de les institucions, fins a la llengua catalana a la Franja, València i les Illes, passant pels topònims com Maó (ara Mahón).
Però aquests immobilistes, vestits de Peter Pan, complaguts enmig del naufragi espanyol, tal violoncel·listes del Titànic, veuran que restaran sols mentre el poble madura i decideix ser adult i decidir per si mateix, no a partir de la por a fer-se grans, sinó buscant la justícia i la llibertat.

Publicat a Nació Digital

La unitat nacional de Duran

Les eleccions del 20N venen condicionades per una situació crítica a nivell econòmica i a punt d’explotar a nivell social. Veiem les propostes i veiem com s’ha fet de malament, i albirem el pitjor que ve. PSOE (amb un PSC engolit) i PP, passat i futur espanyol.
N’hi ha un que vol ser el tercer en discòrdia, un que es presenta com una tercera via entre les dues cares de la mateixa moneda que són populars i socialistes: aquest és Duran i Lleida. L’home que es vanta de salvar Espanya i l’home que s’autoerigeix com a representant dels catalans. De tu, de mi i de la resta dels 7 milions que vivim en aquest país nostre. Però en Duran i Lleida té alguns problemes, i aquest és que el seu partit és un partit català, d’obediència catalana i no és l’únic. Així que, començant per això darrer, el monopoli de la catalanitat política és fals. I acabant amb el primer, un partit català mai no pot ser una tercera via espanyola, perquè a CiU no el voten més enllà de les circumscripcions catalanes.
Malgrat tot això, en Duran ha posat damunt la taula un govern de concentració nacional. L’última versió de pidolar un ministeri; amb això, en Duran evoluciona satisfactòriament, però mai acaba de quallar. I altre cop en Duran té un problema, o potser el té CiU.
Catalunya viu en una crisi, igual que bona part del món capitalista, però a més està sostenint un rescat econòmic d’Espanya des de fa dècades amb l’espoli fiscal que patim els catalans. A això, cal sumar-hi els darrers embats espanyols contra l’Estatut i contra la llengua. Tranquils, en vindran més. Problema econòmic, problema fiscal i problema nacional. Amb aquest escenari, caldria preguntar a Duran si en comptes d’un govern de concentració nacional a Espanya, amb CiU, no caldria una unitat d’acció nacional dels diputats catalan(iste)s.
És una qüestió d’identificació nacional. I aquí, potser, és d’on plora la criatura: jo no tinc clar que la nació de Duran sigui la catalana. I amb això, CiU és qui té un problema.

Publica a Nació Digital, podeu trobar la resta d'articles aquí

Duran i Lleida, l'unionista

A la columna que escric quinzenalment a Nació Digital, aquest dimarts he escrit sobre un dels personatges de la política catalana més influents del moment, des de Madrid estant.

Líder d'un partit històric, Unió Democràtica de Catalunya, nascut amb voluntat sobiranista (era confederalista) i a favor de la República. Duran no seguiria pas aquest paradigma...

Podeu llegir l'article a Nació Digital: Duran i Lleida, l'unionista

Del 13D al 10A, consultes per la independència

En la columna que escric cada 15 dies a Nació Digital, he escrit sobre el 13D i el 10A, sobre la primera onada de consultes després de la d'Arenys i la que toca aquest dissabte, una data clau, ja que la ciutat de Barcelona viurà la seva jornada per mostrar la voluntat de poder decidir sobre la independència de Catalunya.

L'article és: Del 13D al 10A

Ahir, l'alcalde de Vic Vila d'Abadal també va escriure sobre la consulta de Barcelona, incitant als barcelonins a votar, tot contraposant-se al seu líder demòcratacristià, Duran i Lleida, ariet de l'independentisme català, des de la seva habitació de 5 (o 6!) estrelles estant... Llegiu l'article aquí.

Independència i socialsme

Fa setmanes, va aparèixer a la llum pública que socialistes del Penedès manifestaven per escrit que eren partidaris de la independència de Catalunya. Avui, una socialista osonenca il.lustra, la Dolors Collell, antiga Delegada d'Educació a la Catalunya Central, és notícia a Osona.com perquè ha twittejat que dóna suport als socialistes penedesencs.
El temps ens dirà si són moviments de cara al congrés del PSC de la tardor o si són moviments de caràcter electoral de cara les municipals (la Dolors Collell és parella del candidat del PSC de Manlleu, que es va posicionar en contra de la independència durant el 13 D -podeu mirar un vídeo del "no-debat" arràn d'això al Consell Comarcal) i molts dels socialistes penedesencs són alcaldes.
És sabut que entre l'electorat i dins mateix de cada partit hi ha independentistes, malgrat que aquests partits no ho siguin, com és el cas de CiU, PSC i ICV.
Sóc de la opinió que cap força política en solitari portarà Catalunya a la creació d'un Estat Propi, malgrat que sigui necessari de forces polítiques eminentment independentistes que moguin la centralitat política cap a aquesta opció. ERC ho ha fet en la darrera dècada, concloent amb el col.lapse institucional Catalunya - Espanya, que va eclosionar el 10J. Jo sóc dels que crec que políticament estem més a prop que mai de la indèndència, des de les darreres no-nades republiques catalanes del 31 i del 34 del segle passat.
Ara bé, el necessari és que els partits majoritaris o la majoria de partits parlamentaris (que no és el mateix) assumeixin la tesi independentista, amb l'horitzó clar, però el camí també (ai, aquest camí que sempre s'oblida...). Però de res servirà que es fossilitzin sectors indpendentistes minoritaris en partits que no ho són.
No és el mateix que un partit sigui independentista, que no que tingui independentistes dins seu. Sobretot si són minoritaris. Mireu si no la CiU dels 80 i 90, i, de moment, l'actual.
S'ha de crear un pol polític independentista, amb programa social i econòmic, que pugui portar a la majoria de partits polítics al consens de la via independentista, sent consciens que no tots els partits ho poden acabar assumint. ICV (o no) i CDC és possible que tard o d'hora se sumin a la via independentista. Però el PSC i la UDC de Duran...?

Inici de la IX Legislatura: un Parlament conservador

Avui comença la IX legislatura de la Catalunya autònoma recuperada, amb una majoria conservadora, que és la que s'ha plasmat en la votació de la Presidència i de la Mesa del Parlament.
De nou, una membre d'Unió presidirà la cambra, un dels pactes de la coalició entre ConvergènciaUnió, entre ells mateixos, que són dos partits. En aquest cas serà Núria de Gispert, la primera dona que presideix la cambra catalana.
A la Mesa hi seran representats CiU, el PSC i PP, quedant-ne exclosos ICV i ERC, a més dels membres del grup mixt. Aquests tres partits són les tres primeres forces del Parlament, però en la Mesa de la darrera legislatura, també hi eren presents la quarta i la cinquena, és a dir, PP i ICV. Dels grups que hi ha a la cambra catalana, tots sabem quina força tenen cada un dels partits catalans, però no és un factor determinant, és una qüestió de voluntat política que la Mesa del Parlament sigui més o menys representativa. Suposo que a CiU ja li està bé tenir companyia conservadora en matèria nacional, no fos cas que es pogués "colar" un debat amb diferents punts de vista amb algun temps, com una IP per fer un referèndum, posem per cas...
Però la Mesa també és conservadora perquè a més d'una majoria de diputats de dretes, hi ha el socialista Higini Clotas, diputat del PSC durant 30 anys, tot un especímen polític digne de la més gran conservació, fet que li va merèixer un semàfor verd de La Vanguardia.
També hi trobem un orador i brillant diputat com Josep Rull, sobiranista reconegut de CiU, que estan a la Mesa, poc podrà parlar al Parlament. Com tampoc podrà la socialista díscola Montserrat Tura, que poca presència tindrà en un PSC opositor asseguda a la Mesa, s'ho podrà anar mirant...
Aquesta IX Legislatura comença amb una Mesa que dibuixa un Parlament de baix perfil polític, un Parlament conservador.

Nació Digital: Gispert, presidenta
La Vanguardia: Núria De Gispert, elegida primera presidenta del Parlament
La Vanguardia: Sánchez-Camacho se sitúa en el escaño detrás de Mas en la sesión constitutiva
Ara.cat: CiU dóna la primera secretaria de la mesa al PP

Què es deia ara fa 4 anys a E-noticies?

Per casualitat, buscant la fotografia d'ahir al bloc, vaig anar a parar a una pàgina antiga de l'E-notícies, un espècie de reality show polític, groc groc, que tothom diu que no llegeix, però que tothom sempre sap el que hi ha.
Curiosament vaig anar a para a una pàgina on hi havia informació de tot just després de les eleccions del 2006, on, després d'una agressiva campanya de CiU per aconseguir tenir més vots que els partits d'esquerres catalans, es va reeditar el pacte entre les forces progressistes.
Rellegir aquella informació fa que hi trobis autèntiques perles com les de Felip Puig tractant el tripartit de "berenar de negritos" (literalment) o bé que la d'un Oriol Pujol trascendental que acaba un article dient: "Ni en Pujol va fer sol el País, ni el nou tripartit sol se'l podrà carregar".
També hi trobem informacions que esquitxen a CiU de casos de corrupció, el cas Pallerols, o bé que Duran i Lleida raja de Madí, així com del responsable d'Exteriors: Carod; el Departament de Cultura no tenia un nom clar, l'apropament de del PP a CiU o bé el líder del nou partit parlamentari, Ciutadans, que es posa com a objectiu l'ajuntament de Barcelona. Ah! i en Sostres tractava de subnormals als catalans.
Quatre anys després, CDC i UDC pugnen i negocien pel nombre de Conselleries i es reparteixen el càrrec de President de la Generalitat per un i el de President(a) del Parlament per l'altre. El tresorer de CDC, Osàcar, esquitxat pel cas Palau, dimiteix; Madí es retira amb tots els honors després d'una victòria sense DVD, exteriors ho portarà Duran i Lleida des de Madrid, encara no se sap qui serà el conseller de Cultura ni quin perfil ha de tenir, el PP festeja a CiU, apuntant a la Moncloa, i el nou partit parlamentari, SCI, es posa com objectiu l'ajuntament de Barcelona. Ah! i en Sostres mostra les seves tendències sexuals cap a les adolescents.
Com va escriure el Pujol (Oriol): El tripartit no s'ha carregat el país, segueix bastant igual a nivell polític (i del Sostres).

PS: No sé si la imatge continuarà essent vigent...

Ramon Espadaler (CiU): La llibertat com a justificació de la tortura com a oci

El debat entre taurins i antitaurins és dels més apassionats que hi ha. Dos posicionaments irreconciliables, antitètics en el màxim dels absoluts.

El Parlament de Catalunya, gràcies a una ILP, es votarà la prohibició d'aquesta pràctic que tracta de foradar a un toro amb diferents armes blanques que van des les "banderilles" fins a una pica, passant pe una espassa, i si el matador no és eficaç hi ha un punxó.

El torero, el torturador, va vestit ridículament, però malgrat la vergonya de sortir vestit així davant un munt d'espectadors (últimament, no tant munt) es mostra, normalment, com un assassí que sempre acaba amb la seva víctima, un hervíbor.

Hi ha qui invoca el nacionalisme espanyol (la fiesta nacional!), hi ha qui invoca la part artística (sic) del toreig (de la tortura d'un hervíbor enmig de crits i olés), hi ha qui invoca el fet cultural (com si la cultura fos immòbil respecte l'evolució dels temps i els valors de la societat).

Però també n'hi ha qui invoca la llibertat (d'elegir si s'assisteix o no a la tortura com a espectacle). Aquest argument, el de la llibertat, és el més pervers de tots. Perquè la llibertat és el valor que tothom preua més. Ningú vol que se li coarti la llibertat.

Però la llibertat té un límit, que el posa la societat i les normes que l'autoregulen.

Hi ha un diputat, el demòcratacristià osonenc Ramon Espadaler (bloc), que votarà en contra la prohibició dels toros (bé, del toreig), per llibertat, per la llibertat d'escollir de no anar-hi (que és el que fa ell i que vol que tothom tingui dret a no fer-ho). Diputat Espadaler: legalitzem la lluita de gossos i deixem que la gent esculli o no anar-ho a veure?

Ell diu que el "no als toros" és la opció fàcil, jo crec que la opció de la llibertat és l'opció covarda, que s'amaga darrera un valor universal per justificar la continuitat de la tortura com a oci... i olé!

Apunts sobre el tema:

No deixem morir en pau la Fiesta: una estocada definitiva a les corridas

Abolició de les corridas, un pas endavant!

Catalunya taurina?

Catalunya antitaurina

Apunt del diputat Espadaler (UDC) justificant el seu no a la prohibició: Toros: les meves raons per votar "No" a la Iniciativa Legislativa Popular.

PS: Torelló va aprovar (TV3), a iniciativa d'Esquerra, ja fa anys, que el poble es declarava antitaurí, aquella moció acabava amb una frase, per mi clau: "una nació es pot jutjar per la forma com tracta als seus animals"

Santa setmana de festa (II)

Besalú, antic pol de poder medieval

Després d'un petit descans de desconnexió, avui tornem a posar el cartell de tancar per vacances del bloc.
A partir d'ara uns dies de sol.litud amb els llibres i el portàtil. Ah! i em relaxaré pensant l'emprenyat que estarà el Duran i Lleida perquè el primer de CiU a entrar a govern (espanyol) no serà ell!!! (La Vanguardia: El convergente Ignasi Guardans ficha por el Ministerio de Cultura)

Simbologia autonòmica de Catalunya: pilar de la "Catalunya autonomia"

Ha sortit a la premsa que el Tribunal Constitucional espanyol retallarà les referències nacionals als símbols catalans com la Senyera o Els Segadors.
Quan hi havia tot el debat estatutari es parlava de tres pilars innegociables per tenir un Estatut de caràcter nacional, que suposés un salt qualitatiu respecte l'anterior. Aquests tres pilars eren el finançament (concert econòmic a la catalana), competències i caràcter nacional.
Amb el pacte de Mas i ZP els fonaments de l'Estatut es va perdre en la fumera de la nicotina nocturna de la reunió. És per això que vaig votar en contra de l'Estatut retallat pel líder convergent i el president espanyol, recolzats per Unió, Iniciativa i el PSC.
Malgrat tot, l'Estatut retallat va ser aprovat en referèndum pel poble català. Espanya, però, no en tenia prou amb el ribot de Guerra i el Tribuna Constitucional torna a agafar les tisores amb els símbols nacionals.
Si volem construir estat català a través dels nostres marcs polítics, hem de defensar la Catalunya nació amb els seus símbols nacionals. L'embat del poder judicial espanyol és contra el concepte nacional de Catalunya. No és identitarisme, no caiguem en la temptació! No podem construir l'estat català sense recursos, competències ni sense nació. Tres pilars i tres fronts, ara toca atacat el flanc de la condició nacional de Catalunya. No podem cedir, perquè, si Catalunya no pot tenir símbols nacionals, si no pot ser nació, haurà valgut la pena tot un procés estatutari tant galdós com el que hi va haver? Som una Catalunya nació o una Catalunya autonomia?

L'oportunisme anti-independentista

L'anti-independentisme català és viu i molt fort a casa nostra.
Té moltes formes. Una és la més primària de l'escopit, la bilis i el cop de puny. L'altra és la de l'status quo que aposta per la sociovergència (o socioduranisme) immobilista.
També trobem la utòpica, la que creu en la utopia d'una Ibèria confederal, quan a Ibèria, no hi ha ningú que es vulgui no federar, a excepció de sectors del PSC i d'ICV. Amb ui us federareu o confederareu, nois?
A més, hi ha els oportunistes, el qui aprofiten la conjuntura per arremetre contra l'independentisme català, amb una inconsistència molt gran.
La Vanguardia publicava la setmana passada un article, Adiós Independencia, on parlava que l'independentisme escocès estava acabat perquè davant la crisi financera que afecta el sistema bancari britànica, el Banc Nacional d'Escòcia (els directius del qual són independentistes) ha hagut de ser rescatat per Londres. Com es pot demanar la independència si davant d'una crisi és la metròpoli qui t'ha de salvar?
En Galeano, per si hi havia algú que no havia entès el motiu de la notícia de La Vanguardia, fa el símil explícit (calia?) entre Escòcia i Catalunya, amb La Caixa pel mig.
Com es pot ser independentista si l'Estat de la metròpoli t'ha de salvar els bancs davant la crisi?
Doncs ben senzill, per tenir un estat propi perquè salvi els bancs com i quan calgui, o és que una Escòcia o una Catalunya independent no tindria estat?
A més, podria ser que Espanya salvés una caixa andalusa amb els calers dels catalans. Potser per això la independència de Catalunya no agrada gens...

Unió unionista

Al final la Unió Democràtica de Catalunya (wiki i web) de Duran i Lleida i els seus acòlits han parlat clar, Unió és unionista espanyola.
El dirigent democratacristià Josep Maria Pelegrí ha dit que Unió no pot pactar amb Esquerra perquè aquest partit és independentista.
Concretament, segons el Singular Digital, ha dit: “No sé si nosaltres podem fer un pacte de govern amb una força política que vol imposar aspectes relacionats o vinculats amb la independència de Catalunya". Per acabar amb un "si ERC renúncia al seu projecte independentista i vol fer realment unes polítiques socials que toquin amb els peus a terra i unes polítiques d'infraestructures que no siguin limitadores, no neguem l'acord amb ningú".
Curiosament, l'inefable Pelegrí acusa a ERC d'imposar el projecte independentista però ell vol imposar la seva visió social conservadora i de desenvolupisme total, una fórmula de país que em sona dels llibres d'història.
Com ha canviat la Unió des de Carrasco i Formiguera fins a Duran i Lleida (bloc)... Excepte amb una cosa, mai s'ha atrevit a presentar-se sola en unes eleccions.

Foto: Duran i Lleida en una escola de formació de la Unió de Joves (Unionistes?)

Un "cuerno" demòcratacristià

Anècdota: un militant de pes (polític) demòcratacristià de Torelló m'ha dedicat un cuerno tot sortint del Ple de pressupostos. Sí senyor, dedicat a mi perquè el pacte sociovergent encara no és un fet (sic!).

Perdona'l Senyor, que no sap el què es fa...

Duran i la sociovergencia, qui al servei de qui?

En una entrevista a El Punt i avui en una conferència (crec haver entès per la ràdio del cotxe), que Duran ensenya de nou la bandera de la sociovergència, la fórmula política conservadora per excel.lència de Catalunya.
Esgrimeix que Esquerra condiciona massa la política i que això no és bo per Catalunya.
Duran ha assenyalat qui li fa nosa, de qui és antítesi la seva Unió. La Unió de Duran cada cop és més UPN (Unión del Pueblo Navarro) i menys el partit de Carrasco i Formiguera.
En la conferència esmentada per la ràdio hi eren presents Pujol i Mas, d'un sobiranisme agitat per part dels dos, si més no en els últims temps d'oposició convergent. Què deurien pensar? suposo que no veien amb gaire futur la casa comuna del catalanisme (o la comuna del catalanisme), perquè entre el llibre-matrelleta del Patton català (Madí) i la diana (de tir al blanc) posada damunt d'Esquerra per part del líder d'Unió, la família catalanista difícilment podrà conviure en pau dins un mateix sostre.
La sociovergència no és un pacte nacional, és un pacte immobilista, del poder pel poder, de la sinergia entre el PSC més conservador i la CiU més conservadora.
La sociovergència no està al servei de la ciutadania, està al servei dels partits... i de Duran!