2012, any de transicions

El 2012 el plantejo com un any d'aprofundiment en la transició, una transició que no s'inicia enguany, sinó que ja la venim fent des de fa mesos o anys.
Una transició és la nacional, i no la planificada pel president Mas, sinó per la transició nacional que es va iniciar en la redacció d'un nou estatut que va suposar un xoc de legitimitats, la del poble català enfront les estructures constitucionals espanyoles. Un escenari que ha portat a l'ensorrament electoral dels qui van protagonitzar el xoc de legitimitats des del govern (els partits d'esquerres, independentistes i federalistes) i que ha portat al Palaru de la Generalitat a una CiU amb un discurs més sobiranista que mai, parlant de Transició nacional i de Pacte fiscal, en principi en la línia del concert econòmic.
Una segona transició és la socioeconòmica, fruit d'una crisi econòmica que ha portat al col.lapse al sistema capitalista especulatiu dels dolços anys de la sortida i entrada al segle XXI. Una crisi que ha afectat a la ciutadania hipotecada i expulsada dels seus llocs de treball davant el tancament del fluxe creditici en el marc d'un sistema basat en l'endeutament privat.
Tot plegat ha fet que emergeixi el poder ocult dels "mercats" en forma de tecnòcrates i d'empreses financeres que juguen en un nou tipu d'especulació: el dels deutes sobirans dels estats, regions i ciutats. I juntament a l'emergència dels "mercats" hi ha la de l'ensorrament dels estats com a pilars sòlids en el seu paper de fonaments socioeconòmics. L'estat del benestar està esdevenint una nova espècia líquida dels temps de Baumann en què vivim. El desmantellament de l'estat del benestar s'està fent en nom del sistema, el del capitalisme per uns ("els mercats") i el de l'estat del benestar per a d'altres (societat). Però amb ministre de Goldman Sacks i Lehman Brothers emergint per Europa, un jas'imagina per on van les coses, oi?
En aquesta transició, també hi podem trobar o no, una transició cap noves formes de participació política, només depèn de com s'acaba plasmant l'efecte dels "indignats" en l'àmbit de l'activisme i de les estructures polítiques. Pot ser que la "indignació" sigui un símptome de l'esgotament d'una democràcia acomodatícia que no sap donar respostes als embats dels "mercats". Una desconnexió social entre estructures polítiques i societat que l'únic que fa és que la capacitat de resposta social i política davant una crisi tant injusta com l'actual, sigui nul.la, marginal o segmentada. Fins i tot pot ser paradoxal.
Clar que també pot ser que els Mayas la clavéssim i el 2012 transitem cap a la fi...

On és l'esperit del 10J?

Fa dies que no feia cap entrada en aquest bloc, la veritat és que la campanya, les eleccions i les post-eleccions municipals han estat bastant bloquejadores, més enllà del diari de campanya.
Avui tampoc no faré un apunt dels que solia fer, però intentaré reprendre la meva activitat blocaire. Aquest cop, però, us vull referenciar l'article que vaig publicar ahir a la meva columna (mòbil, normalment era dimarts, ahir era dilluns i crec que les properes seran en dissabte). Vaig escriure sobre l'auge del poder del PP a Catalunya, que de la mà de CiU ha entrat de ple a la Diputació de Barcelona.
Tot plegat, a través d'un twit, em va fer reflexionar sobre aquest fet, just quan fa un any de la massiva manifestació sobiranista del 10J. On és aquell esperit unitari de la defensa de la nació catalana? I ja no diguem el 13D...
A vegades embla més que l'horitzó nacional que aspirem a Catalunya és més que les forces nacionals algun dia es posaran d'acord per fer un pas en la llibertat del país, que no pas fer aquest pas... I aquí, la reflexió l'hem de fer tots!
Columna a Nació Digital: Els exorcistes de l’esperit del 10-J al poder

Després de les consultes: front cívic i front institucional

Des del 13 de setembre de 2009, quan a Arenys es va fer la primera consulta per la independència, fins el diumenge, que es va fer la darrera onada liderada pel cap i casal, Barcelona, l'independentisme català ha fet un salt social.
L'independentisme ha encetat un nou estadi, el de l'espai cívic, després que hagi transitat per l'estadi més combatiu, el dels grupuscles polítics i intel.lectuals i els dels partits i les institucions.
El nou segle ens porta noves formes d'acció política i nous agents, que segueixen les lògiques de les xarxes socials d'internet, on s'és capaç de crear comunitats d'interès compartit que poden prendre una volada important.
En un altre situació (social, geogràfica i política) trobem els moviments populars al món àrab, que han pres forma ingent des de les xarxes socials d'internet.
Els moviments civils ja són un actor central en les democràcies de principis dels segle XXI, i a casa nostra no en som una excepció.
Ara bé, no podem perdre de vista, però, que vivim en unes democràcies que s'expressen institucionalment a través de la representació política que surt de les eleccions legislatives.
Ni els moviments cívics poden ignorar les institucions democràtiques i representatives ni els partits polítics i les institucions poden ignorar els moviments cívics. I l'independentisme, si vol ser exitós ha de saber conjugar, amb intel.ligència i pragmatisme els dos fronts: el cívic i l'institucional.

Nació Digital: Barcelona decisiva
Vilaweb: Més de 880.000 vots des d'Arenys de Munt
La Vanguardia: El Govern avala las consultas pese a las reticencias de Duran
Ara.cat: La vicepresidenta es nega a confirmar el seu vot contrari a la independència
Avui.cat: Duran asssegura que les consultes no crearàn divisions entre CDC i UDC
El Periódico: Duran considera que la consulta no ha canviat i res i subratlla que CiU només va prometre el pacte fiscal

Independència i socialsme

Fa setmanes, va aparèixer a la llum pública que socialistes del Penedès manifestaven per escrit que eren partidaris de la independència de Catalunya. Avui, una socialista osonenca il.lustra, la Dolors Collell, antiga Delegada d'Educació a la Catalunya Central, és notícia a Osona.com perquè ha twittejat que dóna suport als socialistes penedesencs.
El temps ens dirà si són moviments de cara al congrés del PSC de la tardor o si són moviments de caràcter electoral de cara les municipals (la Dolors Collell és parella del candidat del PSC de Manlleu, que es va posicionar en contra de la independència durant el 13 D -podeu mirar un vídeo del "no-debat" arràn d'això al Consell Comarcal) i molts dels socialistes penedesencs són alcaldes.
És sabut que entre l'electorat i dins mateix de cada partit hi ha independentistes, malgrat que aquests partits no ho siguin, com és el cas de CiU, PSC i ICV.
Sóc de la opinió que cap força política en solitari portarà Catalunya a la creació d'un Estat Propi, malgrat que sigui necessari de forces polítiques eminentment independentistes que moguin la centralitat política cap a aquesta opció. ERC ho ha fet en la darrera dècada, concloent amb el col.lapse institucional Catalunya - Espanya, que va eclosionar el 10J. Jo sóc dels que crec que políticament estem més a prop que mai de la indèndència, des de les darreres no-nades republiques catalanes del 31 i del 34 del segle passat.
Ara bé, el necessari és que els partits majoritaris o la majoria de partits parlamentaris (que no és el mateix) assumeixin la tesi independentista, amb l'horitzó clar, però el camí també (ai, aquest camí que sempre s'oblida...). Però de res servirà que es fossilitzin sectors indpendentistes minoritaris en partits que no ho són.
No és el mateix que un partit sigui independentista, que no que tingui independentistes dins seu. Sobretot si són minoritaris. Mireu si no la CiU dels 80 i 90, i, de moment, l'actual.
S'ha de crear un pol polític independentista, amb programa social i econòmic, que pugui portar a la majoria de partits polítics al consens de la via independentista, sent consciens que no tots els partits ho poden acabar assumint. ICV (o no) i CDC és possible que tard o d'hora se sumin a la via independentista. Però el PSC i la UDC de Duran...?

Ja tenim la gent el carrer. Ara, propostes clares

Quan la gent surt el carrer, en democràcia, és que el sistema no dóna les respostes que el poble, l'amo de la democràcia, espera.
El 10 de juliol una gran massa va sortir al carrer darrera (i davant) un lema: Som una nació i nosaltres decidim. Aquest era el lema final, que va provocar discussions que s'han vist estèrils, ja que el lema es va veure sobrepassat per les crides a la independència de Catalunya. Clam majoritari com van ser les estelades. En una twitada del Joan Ayats deia: "portava una senyera enmig d'un mar d'estelades".
La gent va sortir al carrer per enterrar l'autonomisme fruit d'un pacte constitucional que les estructures de l'Estat (el Tribunal Constitucional, l'interpretador de la Constitució) l'han involucionat.
Espanya ha dit prou. Prou a l'autonomisme, prou al federalisme.
La democràcia representativa es basa en els partits, que representen la ciutadania al Parlament. Ara, els partits, per responsabilitat han de fer propostes clares de quin és el futur que volen encarar si governen.
Les mitges tintes ja no tenen lloc i, sobretot, els enganys electorals tampoc. Perquè ja tenim la gent al carrer.

Naciódigital.cat: La base es torna exigent
Naciódigital.cat: El poble fa història
Bloc de Saül Gordillo: Clam per la independència