Carles Puigdemont, Saül Gordillo i Quico Sallés, temps de periodistes 2.0

A dia d'avui, el món comunicatiu, el 2.0, el d'internet però que interactua amb els diferents usuaris, és una realitat consolidada, que ja forma part de la quotidianitat nostra.
Però no fa tants anys de les diferents eines 2.0 com els blogs o el Twitter.
Hi va haver un boom blogaire a mitjans de la dècada anterior, amb l'aparició de nombrosos blogs. Fins i tot podríem parlar d'una bombolla blogaire, perquè tothom que volia ser present en la vessant pública, més o menys ostentosa, obria el(s) seu(s) blog(s), personals, professionals, polítics, corporatius, d'aficions,... de totes les temàtiques hagudes i per haver. Molts d'aquests blogs eren abandonats al cap d'un temps o comptaven amb una activitat molt irregular. Hi va haver una gran "mortaldat" de blogs, existeixen un munt d'espais a internet ocupats com a cementiri de blogs.
Jo en tinc varis, alguns de curta vida perquè eren sobre viatges concrets, un de polític centrat en l'activitat com a regidor de Torelló i un de personal, aquest. També he creat blogs per campanyes d'ERC Osona de diferents temàtiques i en diferents moments.
El món blogaire tenia tanta empenta a casa nostra que va aparèixer la comunitat de blogaires nacional, la Catosfera i amb ella diferents comunitats territorials, com ara l'Osonosfera,  amb un agregador de blogs comarcals i, en el seu moment, amb una agenda d'activitats molt interessant.
El Twitter, una eina de microblogging, de missatges curts (140 caràcters) va prendre el relleu als blogs. Un canvi substancial, el blog oferia la possibilitat de la reflexió extensa, el Twitter demana molta concreció i brevetat, a vegades massa, però en canvi permet la capacitat d'una major interactuació entre usuaris.
D'aquest món 2.0, ara han pres força tres noms propis del món del periodisme 2.0, de periodistes que es van i es mouen en aquest món, Quico Sallés, Saül Gordillo i Carles Puigdemont, tal revival catosfèric.

Carles Puigdemont
El nou president de la Generalitat, i fins fa uns dies alcalde de Girona, és periodista i un dels pioners del món 2.0, blogaire de primera fornada, així com també twittaire de primera fornada, dels autèntics que incorporen aquestes eines en la seva comunicació quotidiana, respectant l'essència relacional del món 2.0, d'una comunicació d'anada i tornada entre l'emissor i el receptor del primer missatge, intercanviant els papers a partir d'aquí i així fins que el diàleg arribi a la seva fi.
No és estrany pels que estem avesats al 2.0 d'identificar el Molt Honorable Carles Puigdemont com a KRLS, el seu alies a Internet.

Saül Gordillo
És el nou director de Catalunya Ràdio, blogaire nacional de Catalunya, com m'agrada dir a mi. En el seu moment va ser la punta de llança del blogarisme català, amb un blog de referència del 2.0 català, el seu (encara amb c) "Bloc sense fulls", on comentava l'actualitat, feia anàlisi política i a més comentava a la realitat i les novetats en la blogosfera catalana, va haver un moment que si volies ser reconegut com a blogaire el teu blog havia de ser referenciat al del Saül. Recordo el cas d'un amic blogaire nou, que em va demanar com ho podia fer perquè en Saül l'esmentés al seu...
En Saül, com a avantguarda 2.0 de Catalunya va impulsar blogs col.lectius com el Poliblocs, agregador (més que això) de blogs polítics, així com del domini .cat.
Amb l'evolució del 2.0, cap a la miniblogarització del Twitter, en Saül també s'hi va incorporar i n'ha estat un dels exponents més clars i autèntics.

Quico Sallés
El Quico és un bon amic meu, però qualsevol elogi no serà regalat. Ens vam conèixer quan ell treballava per la SER Osona i el Canal Taronja de la comarca, jo estava (i estic) a l'altra banda de la trinxera, com a polític. Però ens vam respectar i vam connectar a nivell personal. En Quico va fer el dels mitjans tradicionals de la televisió i la ràdio a la premsa electrònica, primer al pioner Osona.com de Miquel Macià, després a l'àmbit nacional de NacióDigital, també de Macià, i posteriorment a El Singular Digital (ara El Món), a El Nacional i, actualment, a l'edició digital de La Vanguardia.
En Quico després de moltes demandes populars va obrir un blog que el va deixar massa abandonat, però amb el Twitter, des de la seva autenticitat, s'ha consolidat amb un dels twittaires de referència al nostre país. L'autenticitat ha estat clau en la carrera de Sallés, és el que el va portar a l'èxit en tots els mitjans tradicional o digitals (ara ja serien tradicionals, oi?) i amb una trajectòria absolutament ascendent.

Foto capçalera: Acte de l'Osonosfera a Tavèrnoles, amb Enric Xicoy, Partal i Carles Puigdemont i Saül Gordillo (Foto de Carles Banús)

El Conde de Godó llegeix Gramsci

Ramon Barnils (wiki) deia que Catalunya no serà independent fins que La Vanguardia no hi estigui a favor. De moment, l’ensenya del Grup Godó no està per la labor, ni el mateix grup en sí. Ara bé, els mitjans de comunicació del Grup Godó estan esdevenint un lobby de pressió i d’influència emergent i que somnia amb l’hegemonia i, en el camí de la cerca del somni, no escatima esforços.
Pels qui diuen que el Barça és més important que la Generalitat (exhonorable conseller inclòs), el Grup Godó té una estratègia clara per l’status quo socialculé, que no és res més que Sandro Rossell i el seu Barça es dediquin a guanyar títols i emprenyar poc l’oasi català, intercanviant el lema popular de “Més que un club” pel crematístic “la pela qatariana és la pela”. No és debades que l’arxienemic del sandrisme, l’histriònic Laporta, hagi rebut fins al carnet del Caprabo a les tribunes del Conde de Godó, amb un desplegament més eficaç que el de la Flota Invencible, car aquella es va enfonsar abans de tocar terra.
Pels qui encara creuen que la Generalitat és important per a les nostres vides quotidianes, el Conde de Godó també ens té preparades les seves legions de tertulians i editorials en defensa de l’executiu català, sigui el Puig que neteja la plaça de Catalunya amb porres o sigui el conseller de les mútues privades i les seves tisores. Si cal, fins i tot es dota del servei de guardaespatlles en forma de tertulians que assoten companys d’antena si s’atreveixen a contradir el conseller de les Mútues durant una entrevista (memorable Sanchis/Barbeta vs Galdón a Can Basté).
Però l’hegemonia no sols pot venir de la comunicació: necessita el capital (que no li deu faltar al Conde, com tampoc als seus amics) i el braç polític. Quan en Duran, l’home de Florentino Pérez a Madrid, diu que es retallarà TV3, a ningú no li estranya que Terribas apunti a interessos privats per desmantellar la joia de la corona de la normalització del català a casa nostra. L’ombra de Godó plana pels estudis de Sant Joan Despí.
Godó ha llegit Gramsci, i sap que el poder emana de l’hegemonia a l’hora de relatar la realitat, sigui al Barça, a la política o a l’ambulatori de Sant Guim de Lluçà. Si Gramsci (wiki) aixequés el cap...


PD: Aquest article va ser publicat a Nació Digital, podeu trobar els altres meus articles aquí o  en la pàgina al Facebook de la meva columna d'opinió a Nació Digital

De La Vanguardia Española a La Vanguardia en català

(L'enyorat) Ramon Barnils afirmava que serem independents el dia que La Vanguardia fos independentista (o no si posés d'esquena).

Aquest dilluns, a Vic, es va presentar l'edició en català de La Vanguardia (i aquí la versió catalana), una edició que no vol ser una traducció de la versió espanyola, però que poc o molt ho haurà de ser, dic jo... perquè compartiran continguts. Potser és que la castellana també serà una versió parcialment traduïda.

El fet que el diari del Grupo Godó, del Conde homònim, tingui una edició en català és un gran pas per la nostra llengua. No podem ignorar que és el diari més llegit del nostre país.

Ja s'han aixecat veus hostils a La Vanguardia, bàsicament per desavinença amb la línia editorial (monàrquica, liberal conservadora i autonomista ). Però que la "rivalitat" no ens encegui, perquè llavors serem uns sectaris. En visió de país, el que es va presentar a l'Atlàntida de Vic va ser un gran avenç pel país i la nostra llengua (i ara també la del José Antich i el Conde Godó).

Senyores i senyors, que La Vanguardia va ser capaç d'editar-se a les dues Espanyes durant la Guerra Civil! que ara surti en català vol dir que el català ja compte pels més pragmàtics i tot.

Abans d'acabar, però, no voldria fer una petita reflexió sobre el fet de presentar l'edició en català del diari a Vic. Tal com reflexionava en Josep Comajoan al Twitter, es va buscar la capital de "la Catalunya catalana" per semblar més catalans? o és que busquen una edició pels de poble (en català) i una pels de ciutat (en castellà)?

Ja m'està bé que comptin amb la gent de comarques per fer presentacions nacionals, però per quan alguna presentació de tipus econòmic o científic a Vic?

Dos articles sobre el tema:

Jordi Font a Nació Digital: "La Vanguardia" en català

Josep Comajoan al bloc d'ESCAAC: Puix que parla català, vejam què diu

Bloc tancat, com a queixa del tancament de TV3 al País Valencià

Aquest bloc ha romangut els darrers dies tancat, en queixa pel tancament de tv3 al País Valencià, fet succeït la setmana passada, imposant un silenci a la televisió de Catalunya per coacció imperativa de la Generalitat valenciana en mans de Paco Camps, un home fet a base de populisme regionalista blaver i de trajos a mida.
Aquestes darreres setmanes hem vist com governs autoritaris tancaven internet. Passava a la riba sud del nostre mar. Ara, a la nord, es tanca una televisió. Xé! però no passa res...
Vídeo de Vilaweb amb reflexions des del País Valencià
En Josep Maria Diéguez ha escrit un apunt molt afilat, fet amb "la ràbia al cos". Llegiu-lo aquí.

6 anys de comunicació a Esquerra Osona

El divendres 28 de gener vaig tancar una etapa de sis anys com a secretari d'Imatge i Comunicació de la federació comarcal d'Esquerra Osona (quin nom més llarg!).
Han estat sis anys d'immersió en la comunicació política, de forma autodidacta, cosa que comporta certes patacades amistoses o no. A més, aquesta immesrsió ha conviscut amb l'eclosió de les eines 2.0 com a eines de comunicació (també la política), així que he viscut uns moments apassionants i d'aprenetatge impressionant.
A més, per la naturalesa comunicativa d'Osona, he conviscut amb una realitat com és la de la premsa de proximitat, lligada al territori, a la comarca o als municipis. A Osona tenim sort amb això.
També han estat anys on he pogut treballar amb el diputat comarcal, en Freixanet, tot un privilegi, al treballar temes comarcals (com la UVic, o les diferents interlocucions amb actors socials de la comarca) o nacionals (com la LEC, sobretot). Tot un privilegi.
Estic satisfet de la feina feta i del rastre que he deixat en forma de blocs, de Youtube o d'activitat comunicativa, pròpia de la comarcal o en suport a grups municipals, del grup del Consell Comarcal o a les seccions locals. Feina feta no fa destorb, que diuen, sobretot si és servint al comú, en aquest cas el comú republicà d'Osona.
Sis anys de treball sota la presidència de Jordi Serra (bloc), primer, i de Carles Sanuy (twitter) després, i sobretot amb un munt de companys que han treballat en cada secretaria comarcal, amb una menció especial al Lluís Argemí, que també tanca aquesta etapa i que és qui m'hi va embarcar ara fa 6 anys.
Vull il.lustrar aquest bloc amb un vídeo de promoció del nou canal de TV a internet d'Esquerra Osona, on faig (literalment) una declaració de principis: "La informació és un dret, no un privilegi". Doncs això.

Què es deia ara fa 4 anys a E-noticies?

Per casualitat, buscant la fotografia d'ahir al bloc, vaig anar a parar a una pàgina antiga de l'E-notícies, un espècie de reality show polític, groc groc, que tothom diu que no llegeix, però que tothom sempre sap el que hi ha.
Curiosament vaig anar a para a una pàgina on hi havia informació de tot just després de les eleccions del 2006, on, després d'una agressiva campanya de CiU per aconseguir tenir més vots que els partits d'esquerres catalans, es va reeditar el pacte entre les forces progressistes.
Rellegir aquella informació fa que hi trobis autèntiques perles com les de Felip Puig tractant el tripartit de "berenar de negritos" (literalment) o bé que la d'un Oriol Pujol trascendental que acaba un article dient: "Ni en Pujol va fer sol el País, ni el nou tripartit sol se'l podrà carregar".
També hi trobem informacions que esquitxen a CiU de casos de corrupció, el cas Pallerols, o bé que Duran i Lleida raja de Madí, així com del responsable d'Exteriors: Carod; el Departament de Cultura no tenia un nom clar, l'apropament de del PP a CiU o bé el líder del nou partit parlamentari, Ciutadans, que es posa com a objectiu l'ajuntament de Barcelona. Ah! i en Sostres tractava de subnormals als catalans.
Quatre anys després, CDC i UDC pugnen i negocien pel nombre de Conselleries i es reparteixen el càrrec de President de la Generalitat per un i el de President(a) del Parlament per l'altre. El tresorer de CDC, Osàcar, esquitxat pel cas Palau, dimiteix; Madí es retira amb tots els honors després d'una victòria sense DVD, exteriors ho portarà Duran i Lleida des de Madrid, encara no se sap qui serà el conseller de Cultura ni quin perfil ha de tenir, el PP festeja a CiU, apuntant a la Moncloa, i el nou partit parlamentari, SCI, es posa com objectiu l'ajuntament de Barcelona. Ah! i en Sostres mostra les seves tendències sexuals cap a les adolescents.
Com va escriure el Pujol (Oriol): El tripartit no s'ha carregat el país, segueix bastant igual a nivell polític (i del Sostres).

PS: No sé si la imatge continuarà essent vigent...

De nou Osona guardonada. Ara amb el Premi Nacional de Premsa a El 9 Nou

Si fa un any era Osona.com que rebia el Premi Nacional de Comunicació, en l'apartat de proximitat, enguany un altre mitjà de comunicació osonenc ha estat premiat amb el Nacional de premsa, El 9 Nou.

Els dos mitjans són de referència pel país, perquè ho són des de la comarca, fent periodisme de qualitat.

El 9 Nou, que va sorgir, al 1978, com una edició de paper, ha anat creixent creant un grup comunicatiu amb televisió, un portal (i Twitter) a internet i ara ràdio, esvedenint un d'aquells mitjans que ja formen part del paisatge d'Osona.

Crec que és una gran notícia per la comarca d'Osona tenir mitjans de comunicació reconeguts nacionalment, perquè aporten valor afegit a la nostra terra i, a més, qualitat democràtica.

La pluralitat en la comunicació és necessària, i aquesta, a més, ha de ser de qualitat. Però, a més, el periodisme local és un factor de cohesió dels territoris molt important, donant forma a un imaginari compartit que la comunicació de masses, abans, i ara en la societat líquida de l'era d'Internet, és un bé molt preuat.

Des d'aquí, cal felicitar els guardonats, però sobretot donar les gràcies!

El9Nou.cat: El 9 Nou guardonat amb el Premi Nacional de Premsa 2010

Resposta a Iñaki Escudero: Parlar d'independència és parlar de crisi

Al final l'he trobat! he trobat l'article que denúncia que s'imposa el debat independentista, sobre el dret a decidir. L'he trobat al bloc de l'amic Iñaki Escudero.
L'Iñaki és d'EUiA, per situar-lo políticament, d'esquerra esquerrana i federalista. El post l'escriu arran d'un article de fons, de Miquel Macià sobre si hi ha independentistes a ICV (en Macià diu que sí, però com més aprop s'està de la cúpula, menys independentistes hi ha i, a més, creu que EUiA encara allunya més ICV de l'independentisme).
La tesi de l'Iñaki és que el dret a decdir és un debat imposat, com el de la burka (sic), una cortina de fum per no parlar de la crisi, que fa que hi hagi d'haver un posicionament entre el blanc o el negre. Primer de tot, dir que posar la burka al costat de l'independentisme és una mica barroer i demagog, sobretot si l'argument de l'Iñaki és que de burka no n'hi ha o n'hi ha molt poques a tot Catalunya.
Ara no entraré en la burka (prometo fer-ho més endavant), però crec que si l'Iñaki creu que el debat idenependentista és imposat, lligar la burka i l'independentisme, ja no et dic res...
El què lamento més de les tesis d'Escudero és que caigui en el tòpic, de certa esquerra catalana, que això de l'independentisme és una cortina de fum per tapar els problemes socials.
Ja ho va apuntar un intel.lectual llavors del PSUC, i més endavant ministre del PSOE, Jordi Solé Tura: el nacionalisme català és burgès. És a dir, el nacionalisme (i l'independentisme) són eines d'una classe social, la burgesa.
Ja creia que estava una mica desfasada aquesta tesi, però l'Iñaki la desenterra, suposo que fruit de veure que al costat del debat socioeconòmic, a Catalunya bull el debat sobiranista, sobre el dret a decidir. Bé, més que el costat van relligats.
Que per ell no sigui prioritari no vol dir que no ho sigui pel país, però s'ha d'entendre que li dolgui, sobretot perquè en un debat "identitari", que en diu ell, EUiA queda dil.luida.
El fet de situar el debat independentista en el factor "identitari" mostra que hi ha qui s'ha quedat ancorat als 80 i principis dels 90.
L'independentisme ha virat del sentiment a l'interès, de la identitat al benestar, del nacionalisme romàntic al sobiranisme social. No entendre això, és fer un anàlisi equivocat o desfasat. Només cal veure que en les consultes sobiranistes que es van fent, no hi ha campanyes identitàries, les coses van per una altra banda. Espoli fiscal, infraestructures, col.lapse de l'Estat de les Autonomies, etc. Clar, que llegint el bloc de l'amic Iñaki, per ell les consultes són actes propagandístics d'una minoria...
És clar que ha de ser frustrant pels federals catalans veure com la panacea federalista, del camí del mig, està esdevenint una utopia i que, al costat, l'independentisme va agafant substància i cos, però això no ha de fer que com que el món no gira cap allà on volem diguem que ens enganyen.
El debat sobre l'independentisme no és imposat, Iñaki (com tampoc és identitari). Parlar d'independència és parlar del dret dels pobles a decidir, és parlar de dotar-nos d'un estat que doni resposta a la nostra societat en el context global, que ens sigui útil per sortir de la crisi (com Espanya demostra que és incompetent).
Parlar d'independència és parlar de crisi.
La independència en sí no ens evita la crisi, però està clar que Espanya se'ns emporta cap avall, avall, avall...

Bloc de l'Iñaki Escudero: Debats imposats: del burka a la independència
Miquel Macià, a Nació Digital: Hi ha independentistes a ICV...?

Jeroni Vinyet osonenc del 2009, un premi al 13D recollit a Torelló (de mans de Miquel Franch)

Ahir, es va celebrar la gala per donar el premi de l'Osonenc de l'Any que organitza El 9 Nou, es va fer al Teatre Cirvianum de Torelló, que es va omplir per la ocasió.

El guanyador va ser Jeroni Vinyet, delegat d'Òmnium Osona i activista nacionalista de referència per la comarca i, per què no?, del país. Una persona que representa l'activisme patriòtic del segle XXI, en lluita per una nació inclusiva que suma per aconseguir la llibertat.

Els nominats (12) del premi els escull n jurat i el guanyador s'escull per votació popular. Si no vaig errat, enguany s'han comptabilitzat prop de 1500 butlletes de votació.

El guanyador, en Jeroni, havia estat nominat per l'impuls i lideratge en les consultes sobiranistes del 13D a Osona. Així que aquest premi també és per tots aquells qui van (i vam) treballar perquè les consultes fossin un èxit.

Però a més, que l'escenari fos Torelló i que fos l'alcalde Miquel Franch, que amb el seu vot qualitatiu va fer que no s'aprovés una moció de suport a les consultes, fa que el premi tingui un regust encara millor, d'encara més reconeixament als voluntaris del 13D.

Felicitats Jeroni i felicitats a tots els patriotes que en movilitzàrem pel 13D!

El9Nou.cat: Jeroni Vinyet osonenc de l'any

Galeria de fotos de El9Nou.cat

Por a què la gent elegeixi: censura del Facebook i Youtube al Pakistan

L'Arquebisbe i Cardenal Martínez Sistachs el vaig sentir dir una vegada que hi ha tres coses sagrades: la mare, la pàtria i la religió.
Ho deia en referència a la caricatura que fan del Papa a Polònia.
Ara, al Pakistan han decidit que es censurarà Youtube i es tancarà Facebook perquè s'hi pot trobar pàgines i elements ofensius cap a Mahoma.
No s'arriba a la fatua contra els caricaturistes més o menys afortunats de Mahoma (llegiu el meu apunt de llavors), que fa temps va provocar un terratrèmol religió, ètic, polític, comercial i diplomàtic, però es tracta de coartar obertament la llibertat de la persona a elegir què vol llegir, consultar, mirar, xafardejar, informar-se per criticar...
Es coarta la llibertat a fer un clic que et porta cap allà on vols anar lliurement, per voluntat pròpia, després de fer un clic. De la censura del Youtube i el tancament de Facebook a la crema de llibres hi ha un pas.
Estem en temps de crisi, des de ja fa temps, més enllà del catacrac financer (i de la construcció). Hi ha sectors que es clouen i reaccionen vers la diversitat i la llibertat a elegir. I no parlo, com en el cas d'aquest apunt, dels islamistes (que no islàmics o musulmans), també parlo dels islamòfobs, entre d'altres integrismes religiosos i laics.
Per cert, no cal oblidar que el Pakistan és un país aliat dels EUA. La disbauixa i l'alegria de l'era global i liberal sembla que s'apaga.

Avui.cat: El Pakistan bloqueja l'accés a You Tube i tanca Facebook
El País: Pakistan bloquea You Tube i Facebook

Normalitzant Anglada, tot banalitzant-lo

En les darreres setmanes, el fet immigratori ha aflorat com un dels temes que centren l'agenda política.
La polèmica iniciativa del padró de l'alcalde de Vic, la conferència d'ahir de Joan Puigcercós, l'estirabot continuat del popular García Albiol de Badalona contra la immigració romanesa (gitana), la presentació del primer estudi de la realitat dels joves d'origen immigrat a Manlleu, etc.
Però també vivim la banalització d'Anglada per part de televisions espanyoles (que només fan que normalitzar el líder de PxC i li donen una quota de pantalla que no té cap partit extraparlamentari).
A vegades semblen que la intenció és anar a pagès a veure un paio estrafolari i ridiculitzar-lo. Quan aquest home si una cosa no té, és por al ridícul, si això li comporta quota de pantalla.
L'únic del què serveix la presència repetida d'Anglada a la pantalla només fa que ens acostumem a la seva figura i opció i que l'integrem a l'imaginari polític.
La cultura del riure fàcil no serveix per lluitar contra l'ou de la serp.

Anteriors blocades al respecte:

Què és necessari perquè el mal triomfi?

El cabdill de la PxC em llegeix... i no li agrada!

La demagògia xenòfoba d'Anglada vol assaltar el Parlament

Tag Immigració

El Triangle: Anglada condemnat per agredir un menor que li va dir fatxa

Naciódigital: L'ou s'ha trencat

Entrevista 2.0: El fet que qualsevol persona (sense ser periodista) pugui escriure, ‘contamina’ la feina del periodista? (2)

El fet que qualsevol persona (sense ser periodista) pugui escriure, ‘contamina’ la feina del periodista?

Aquest segurament és un debat que va més enllà de l'àmbit dels blocaires, la pregunta sobre si per exercir de periodista s'ha de tenir la titulació es repteix molt sovient.
El bloc és una eina personal o corporativa de comunicació, on s'escriu sobre temes concrets o són de caràcter personal o són informatius.
La diferència entre un bloc i un mitjà de comuniació "estandard" des d'on informen els periodistes, és que la relació entre el qui escriu el bloc i el qui llegeix és directe, no hi ha cap capçalera ni cap grup comunicatiu que aval.li el què s'hi diu. Així que el criteri del lector és molt important, però aquesta és la gràcia del bloc. Ja que un bloc no el construeix sols l'autor del bloc, si no també el lector amb les seves aportacions en forma de comentari, que complementen, esmenen o ratifiquen el què l'autor blocaire escriu.
No cal perdre de vista el fet que un bloc és tant l'apunt, com els enllaços com els comentaris, tot això conforma el què és realment el bloc, és el que se'n diu internet 2.0

Esmorzar 2.0: joves, administració i TIC

Demà la Secretaria de Joventut (facebook i jove.cat) hem organitzat un esmorzar 2.0 del Secretari de Joventut, l'Eugeni Villalbí, el Director de l'Agència Catalana de la Joventut, Juli Fernández (bloc) i un servidor, amb persones vinculades al món de la comunicació, de les eines 2.0 i que també puguin donar idees des de perspectives territorials diferents.
Comptarem amb la presència de l'Eduard Batlle, l'Oriol Lladó, el Pau Canaleta, l'Àlex Gutiérrez, el Jesús Ferré, la Trina Milan i el Toni Aira.
Ens donarà un cop de mà per dinamitzar la trobada en Jordi Font (twitter).
En aquest esmorzar 2.0 parlarem de comunicació, d'interlocució de joves i administració i de participació, tot amb el rerefons de les TIC i les seves possibilitats. L'administració comença a urgir que es posi al dia i sigui prou permeable a l'ús de les TIC.
La pugna entre la jerarquia administrativa i la jerarquia líquida està servida.

Sostres, Salvador

Pijo, de casa bona, amb passat sociata i present convergent, amic de prenafeta i amant de ministres socialistes, putero i au nocturna, enamoradís i llibertí, capritxós, sibarita, classista i nacionalista, neocon per qüestions de classe, de ploma afilada i llengua esmolada, amant de les dones i enemic del feminisme, independentista anti-espanyol i odia el meu partit més que al PP i Ciutadans junts. Masoquista literari sóc.

M'agradava llegir-lo en paper, en l'apartat d'Oci i Consum (sic) de l'Avui, en el seu bloc és massa poc autèntic.

L'aspirant etern a enfant terrible nacional li han fotut una cossa allà on li agrada ell envestir. Al cul, al seu egòlatra cul.

Dogmàtic polític, heterodoxa ciutadà, persona lliure pervertida per la televisió consumista amb tuf de brossa. El pretenciós projecte de Josep Pla en els temps del Sardà i la Milà.

Catalunya queda incompleta sense la columna publicada, a internet hi som tots, en el paper els escollits (pels qui escullen).

Em sobres a la tele, em faltes al paper.

Wiki del Sostres. Bloc del Sostres

Articles seus:

Classista

xenòfob

Contra Saül Gordillo

Homòfob

Anti-feminista

L'últim

... i El mític!!!!!

El nou 9nou.cat

Avui el grup comunicatiu de El 9 Nou estan d'estrena, ha sortit a la llum el nou portal El9Nou.cat, amb la voluntat que El 9 Nou a Internet sigui més que penjar les notícies del bisetmanari a la xarxa.

Podeu llegir l'explicació mateixa del grup comunicatiu sobre el nou portal en aquest enllaç.

Ja fa temps que esperava la sortida de el nou portal, el periodista més 2.0 de El 9 Nou, Josep Comajoan (bloc i Twitter), m'ho havia anat anunciant.

En Comajoan sempre ha volgut incloure Internet en la seva tasca quotidiana com a periodista, fet que comporta moltes barreres psicològiques quan la tasca central és en paper. Ell és un blocaire ja de referència a Osonosfera i ha inclòs l'ús de plataformes 2.0, com Twitter o Facebook en el seu programa de televisió, Angle Obert (bloc i facebook).

Una bona notícia que la família comunicativa d'Osona a Internet s'amplii, quantitativament i qualitativament. Felicitats a la gent de El9nou.cat

Ara bé, crec que és una pèrdua que els vídeo de El9 TV ja no es puguin baixar i no es puguin penjar ni enllaçar (si es fa és molt poc àgil). El meu canal de YouTube (CasalsPrat TV) se'n ressentirà, però El 9 Tv perd una oportunitat de difondre's per la xarxa.

Osona.com, osonenc il.lustre

Ahir vaig estar a la celebració dels amics de Nació Digital, per haver rebut un dels Premis Nacionals de Comunicació pel portal Osona.com.

Prop d'un centenar de col.laboradors, col.legues i amics d'Osona.com hi vàrem participar i vàrem poder escoltar a Xavier Borràs (bloc), Jordi Font i, per sorpresa i fora de protocol (deu estar de moda a Osona això), l'alcalde de Vic Vila d'Abadal, tot conduït pel Quico Sallés.

Van parlar de periodisme ("de debò" i "independent"), no es va parlar de tecnologia (un èxit que demostra que el peridisme digital s'ha normalitzat, tal com va dir en Jordi Font) i de comunicar des del què a Barcelona en diuen territori amb visió nacional.

Des d'aquí, com a amic i col.laborador del portal d'Opinió Nacional del Grup Digital, les meves més sinceres felicitacions a l'equip d'Osona.com i Nació Digital i la meva més sincera admiració a Miquel Macià (al centre de la foto), un periodista diferent, en el millor dels millors sentits de la paraula, amb respecte estricta per la seva professió i passió pel seu país.

Galeria de fotos de la celebració

75 anys fent poble. Felicitats Setmanari Torelló

(vídeo de El9TV)

En molts països europeus o en els mateixos Estats Units, hi ha una premsa local que és tot un referent per la ciutadania.

Són mitjans de comunicació que aporten informació a nivell local, des d'una perspectiva comuna que sols aquests mitjans poden portar a terme. Hi una connexió especial entre el lector i el mitjà, fruit de la capacitat d'atenció en uns fets que d'altres mitjans amb un àmbit de cobertura superior no tenen i per una punt de vista caracteritzat per uns referents simbòlics de proximitat compartits.

A Torelló tenim la sort i el privilegi de comptar amb una capçalera d'aquest tipus amb 75 anys de vida. Nat el 1934, en el període republicà que com aquest, va veure aturada la seva activitat amb la victòria nacionalcatòlica de Franco i els seus generals.

Al 1954 reempren la seva activitat però en castellà, la lengua del imperio, que, valgui la redundància, impera a Catalunya per dret de conquesta. Al 76, amb els nous aires que es respiren a la península, es recupera el català com a llengua del Setmanari Torelló.

Pocs municipis i territoris poden dir que compten amb un mitjà local des de fa 75 anys, un mitjà modest però de qualitat i amb aquell toc tant especial que dóna la proximitat i els referents compartits.

Els pescallunes hem de saber valorar aquest capital que tenim, que ens enriqueix com a comunitat i que ens cohesiona, perquè reforça el sentiment de pertinença a la comunitat municipal que som, al poble que som.

Però a més a més, el Torelló permet desenvolupar el sentit cívic que és el fet d'informar, que no sols és el d'escriure notícies, sinó també buscar-les i sovint en el temps lliure d'aquests que les cerquen.

És una inversió de part de la vida dels que treballen pel Setmanari a favor de tots nosaltres i això s'ha de reconèixer com a un servei molt important per Torelló.

I, finalment, també és una escola, una escola de ciutadania, de l'esforç que suara en parlava, però també el de la formació com a periodista o com a comunicador. Podem reconèixer signatures o veus en altres mitjans d'àmbit nacional i comarcal que els hem pogut veure a les pàgines del nostre Setmanari.

Per acabar, abans de felicitar a tothom qui ha ajudat a tirar endavant i fer que aquest projecte ens hagi acompanyat des de l'any 34, vull llançar un repte als del Torelló: atrevir-se a fer el salt a internet, una eina tecnològica que ens permet ser globals des del fet de ser locals, ser presents el món essent del nostre poble, Torelló.

I, ara, sí: Felicitats a totes les dones i homes que han participat en la fundació i pervivència d'una magnífica eina per fer poble, per fer Torelló!

Osona.com: El setmanari Torelló celebra els 75 anys

Osona, llonganissa 2.0

.

La comarca d'Osona és coneguda sobretot pels embotits, els purins i els motoristes. També per l'hoquei, però la gran massa catalana ignora bastant un dels esports nacionals del país.

Però a més del tòpic porcí i la gasolina, també podem afirmar que Osona és una comarca en l'avantguarda de l'ús d'internet.

No és perquè sí que un portal com Osona.com, que amb un àmbit geogràfic restringit, sigui un dels portals més potents a nivell nacional.

Som una comarca en xarxa al nivell de Dinamarca, ho diu l'enquesta Llars TIC-2008 que va presentar el secretari de Telecomunicacions i Societat de la Informació, Jordi Bosch.

Osona.com: Osona, comarca líder en l'ús d'internet

Osonosfera, la comunitat blocaire d'Osona: www.osonosfera.cat

(vídeo extret de www.el9nou.cat)

Finançament: filtracions, pressions i dubtes

..

Ahir al vespre quan estava penjant un article al bloc per avui, rebo un sms i algú m'obre el xat del facebook gairebé alhora: "has vist El País digital? ja hi ha proposta de finançament".
Això vol dir que no vaig penjar l'article i que he esperat a veure com evolucionaven els fets.
Al matí he anat a l'estrena de la Rosa Altimiras com a coordinadora de la Catalunya Central de l'ICD, en un acte amb la presidenta de l'ICD, Marta Selvas, i del director de serveis territorials de Barcelona, Josep González-Cambray.
Havent dinat he fet un tomb pels mitjans de comunicació en busca de quines reaccions hi ha hagut al respecte.
Tot plegat, em fa pensar en el que va fer Tarradellas després de tenir una reunió amb Suárez sobre el restabliment de la Generalitat. Va anar fatal, però el Molt Honorable, amb un somriure, va dir a la premsa: "ha anat perfecte". La qüestió era posar la pressió al contrincant.
Que ahir la filtració fos a El País, vol dir que la filtració era del PSOE i que volia posar pressió damunt el PSC i la resta de partits catalans.
La Vanguardia es mostra optimista, fins i tot ens ensenya un conseller Castells optimista vers Esquerra, malgrat la notícia digui que els republicans estan lluny d'acceptar la proposta.
Ja sabem ara a qui toca pressionar, oi?
A El Periódico hi trobem un Saura també bastant optimista i a l'Avui el ZP que fa content a tothom (o això diu!).
NacióDigital ens diu primer que Castells dóna quasi per resolt el finançament i set minuts després informa d'una nota de desmentiment del mateix Castells.
Jo ja vaig dir què pensava necessari per ser un bon sistema de finançament i Joan Puigcercós, també (mireu el vídeo).
De moment, el PSOE proposa més de 3000 milions d'Euros a partir de més enllà del tercer any, que és el que marca l'estatut.

Catalunya, millor amb Aznar o amb Zapatero?

Avui a El Món, conduit per Jordi Basté, han preguntat si Catalunya estava millor amb Zapatero o amb Aznar.
El primer que he fet al arribar a casa ha estat mirar el resultat: 66% a favor d'Aznar, 34% a favor de ZP.
He quedat sorprès de la poca memòria política dels catalans. Ja no recordem els últims quatre anys nacionalistes recalcitrants d'Aznar? La guerra d'Iraq, l'autoritarisme,... Dreta espanyolista pura i dura!
Clar que les mentides i les grans promeses incomplertes de ZP, el del "apoyaré" interruptus, que "apoya" però no compleix, creen frustració.
Però és que els catalans poc poden estar contents amb cap president espanyol, mentre, com a mínim, no s'acabi amb l'espoli fiscal i l'acceptació de la realitat nacional catalana.
Jo crec que a la pregunta de RAC-1 hi falta una opció: "Estaríem millor sense cap president espanyol". Jo votaria aquesta...