Quatre dimensions del terratrèmol polític de Madrid

Un terratrèmol ha succeït en les eleccions a la comunitat autònoma de Madrid, és a dir a l'àrea metropolitana madrilenya, km zero de l'espanyolitat política i mitològica.

La contundent victòria d'Isabel Díaz Ayuso, actual presidenta regional pel PP, gairebé aconseguint la majoria absoluta dels escons de l'assemblea madrilenya i, sumant amb VOX, hi han 89 diputats d'un bloc de dreta extrema (i viceversa) que suposa gairebé una majoria qualificada en els estàndards parlamentaris occidental, vorejant el 54% dels vots. Tot a costa d'uns Ciudadanos que es desintegren i passen de 26 a 0 diputats i d'un PSOE que passa de 37 diputats a 24, empatat en escons però superat en vots per la reeixida escissió de Podemos d'Errejón, Mas Madrid (MM).

Aquestes eleccions tenen un impacte en diferents dimensions, veiem-ne algunes:

La dimensió del govern Sánchez: jugada mestra... fallida

Els estrategues de Pedro Sánchez, des de la Moncloa, calculen (erròniament o no) cada acció que fan i cada oportunitat que se'ls presenta (o forcen que se'ls presenti) per augmentar la força d'un PSOE de Pedro Sánchez que governa en coalició amb un soci incòmode (Podemos) i que depen dels vots al Congrés dels nacionalistes i independentistes bascos, catalans i gallecs. En un escenari de dissolució del bipartidisme clàssic espanyol, Moncloa veu que créixer per l'esquerra facilita perdre per la dreta a costa del PP i C's, que a més començaven a consolidar-se com un bloc postelectoral que permetia configurar majories alternatives on el PSOE havia guanyat en vots, com ara a Madrid. I és en aquesta regió capitalina on els cervells socialistes els semblava veure la baula dèbil del PP (i les aliances amb C's), amb una presidenta excèntrica (Isabel Díaz Ayuso) i poc coneguda a nivell estatal. A més amb l'etiqueta que havia estat escollida perquè el PP havia de perdre les eleccions i serviria de candidata pont i només la casualitat i la (mala)sort havia posat a Ayuso com a presidenta.

Sánchez doncs creia haver descobert la jugada mestra (sic) que el portaria, a través de mocions de censura a traïció per part de C's, a expulsar del poder regional al PP, trencar el bloc PP-C's, apropar C's i deixar de dependre tant de Podemos. Qui sap si tot en vistes de crear una inèrcia positiva que facilités avançar unes eleccions per guanyar-les clarament. El problema és que el passar del paper a la realitat, tot falla. I de la moció de censura a Madrid es passa a unes eleccions avançades amb un candidat socialista amortitzat i una candidata presidenta popular que entregada, tal evita Perón, a un populisme llibertarià acaba arrasant en els resultats deglutint a C's, amortitzant a un PSOE a Madrid i eliminant de la política a Pablo Iglesias líder de l'esquerra alternativa espanyola filla del 15M des de la seva elecció com a Eurodiputat al 2014, esquerra alternativa membre del govern de coalició de Pedró Sánchez.

Ara, Sánchez està inmers en una dinàmica negativa, amb un soci de govern derrotat i ferit (no se sap si de mort) i amb una formació alternativa per arribar a acords (C's) a punt de desaparèixer. Cada cop més dol i desprotegit al Congrés davant una dreta reanimada i una extrema dreta excitada.

 

La dimensió bipartidista: la pugna per l'espai de centredreta

En una Espanya on el seu km 0 irradia (i succiona) a bastament, aquests resultats han tingut un impacte, com mai, respecte a la política estatal espanyola. No hem d'oblidar que les eleccions són un avançament per part d'Ayuso al constatar-se una maniobra del PSOE amb Ciudadanos (C's), fins llavors aliat o soci de govern en les autonomies on governa el PP en minoria (Madrid, Andalusia, Múrcia i Castella i Lleó), per fer caure els governs populars a Madrid i Múrcia, a través de mocions de censura. La primera va ser sortejada amb un avançament de les eleccions per part d'Ayuso, a Múrcia diputats trànsfugues de C's van acabar entrant al govern regional. Aquestes maniobres, maquinades des de Moncloa buscaven arraconar i expulsar dels governs regionals al PP, trencar el bloc PP-C's i alhora assimilar electors del partit taronja. Una estratègia del PSOE de créixer en l'electorat a la seva dreta (i espanyolista) que permetés reforçar-se i així també debilitar la dependència amb Podemos i als partits nacionalistes de Catalunya, Euskadi i Galícia.

El resultat ha estat un fracàs, fracassant les mocions de censura, reforçant les aliances a Andalusia i Castella i Lleó (desautoritzant, des de les estructures regionals, de facto l'estratègia de la líder taronja, Inés Arrimadas), fent que el PP absorbís l'electorat de C's i consolidant (i normalitzant) un nou bloc més a la dreta format pels populars i VOX. A dia d'avui C's s'ha trencat a Múrcia, ha esdevingut residual a Catalunya, on en la passada legislatura va ser la formació més votada, a Euskadi existeix virtualment dins una coalició preelectoral amb el PP, i a Madrid i Galícia no existeixen.

 

La dimensió madrilenya: felicitat en temps de la COVID19

L'hostilitat de Moncloa vers el govern de Madrid ha estat molt evident, fins i tot la posada en escena conjunta de Sánchez-Ayuso amb banderes a dojo, formava part d'un camp de batalla polític a mort. A mort políticament, però amb morts en unes UCI col·lapsades.

L'agressivitat de Sánchez vers Ayuso ha acabat prenent formes de greuge territorial, per l'habilitat de la presidenta de Madrid per assimilar la regió capitalina en la seva figura i el seu govern, amb les seves maneres i decisions alternatives a la mitja espanyola i de les comunitats autònomes. Ayuso, davant la perversa dicotomia economia-salut en el marc de la pandèmia per la COVID19, va fer prevaldre l'economia no restringint l'activitat d'aquesta, que alhora permetia una sensació de normalitat (i d'oci) que en altres indrets de l'Estat Espanyol eren un record (i alhora una fita). Com s'ha vist, els madrilenys no han viscut aquesta realitat com un greuge vers ells, al contrari, la crítica cap a aquestes mesures les han vist com un greuge i com una amenaça a perdre aquesta "normalitat".

També hi podem afegir, com un exemple que simbolitza perfectament aquesta sensació de greuge permanent contra Madrid, l'anunci a bombo i plateret d'un acord (d'intencions) entre PSOE i ERC contra el dumping fiscal de Madrid (que es paguen massa pocs impostos, vaja). Un anuncia que porta el missatge que l'esquerra i els independentistes catalans volen fer pagar més impostos als madrilenys.

Mentre l'esquerra va acabar conformant un front-antifexista, que alimentava la mateixa VOX (que no s'ha vist absorbida per un rampant PP), el PP es situava en una posició de defensora i garant de la "normalitat". Dues polaritzacions, una de democràcia versus feixisme i una altra de restriccions imposades pel govern versus "normalitat" (Comunismo o Libertad), que ha guanyat la dreta.

 

La dimensió de Podemos: El martirologi de Pablo Iglesias

Podemos és fill de la facultat de polítiques de la Complutense i de les places ocupades pels indignats d'un sistema que havia aobcat els feliços anys de la bombolla immobiliària en una crisi habitacional i financera que va escombrar la societat ociosa de principis del segle XX. A Espanya aquest sistema és el del Règim del 78, de la simbiosi del tardofranquisme en l'antifranquisme light, del somni malinencionat de la monarquia republicana que amagava el capitalisme del BOE i la monarquia i monàrquics cleptocràtics tots, monàrquics del Règim del 78 des de partits del règim, als banquers del règim passant pels sindicats del règim.

Brandant un populisme d'esquerres que reivindicava que "somos los de abajo y venimos a por los de arriba", intentant superar inicialment la divisió de dretes i esquerres per arribar a la dicotomia Poble versus casta, Pablo Iglesias es va erigir en el gran líder del moviment alternatiu al Règim del 78 i a punt per trencar tots els consensos de la Transició (parla més del GAL que d'ETA, reconeix el dret a l'autodeterminació i utilitza un discurs lerrouxista identitari a Catalunya, utilitza símbols republicans desacomplexadament, etc), convertint el moviment en partit i, concretament, en un partit a semblança del líder. Absolutament còmode i poderós en l'oposició i la retòrica populista contra el PP i neguitós davant decidir entre cooperar i cogovernar amb el PSOE del Règim del 78.

El trencament amb Errejón per la deriva excessivament reputurista i esquerrana de Pablo Iglesias, sobretot després de l'acord amb IU, provoca un cisme sobretot a Madrid, on esdevé el camapment d'hivern d'Errejón que es resisteix a desaparèixer mentre Podemos va autodissolent-se entre les contradiccions de governar amb un partit del status quo i la virulència dels braços mediàtics d'aquest status quo cap a l'existència de Podemos i Pablo Iglesias (tanto monta, monta tanto). 

Com més poder aconsegueix Podemos més dèbil (per domesticat) es torna. Les eleccions anticipades agafa al partit lila a contrapeu i amb previsió de xafastre electoral, que Iglesias interpreta com a tret de sortida de la fi del partit. I, a més, afegeixo jo, amb el seu antic cofundador de Podemos, Íñigo Errejón, rellançant el seu Mas Madrid (MM) a costa de Podemos, a Madrid. Podemos és un partit madrileny i a Madrid sempre s'hi jugarà a la seva existència. Per això Pablo, que es veu com a amortitzat com a líder electoral del partit a nivell estatal, s'enfunda la capa de l'èpica popular i es llança a una issió martirològica per salvar el partit de la seva desaparició. de Vicepresident espanyol a candidat de la 5a i última força política a l'assemblea madrilenya. Podemos perviu, fins i tot guanyant diputats, però el sorpasso al PSOE finalment l'ha fet Errejón. Però Pablo Iglesias, el màrtir, mort. Qui sap si amb una futura ressurreccio i posterior beatificació laica i popular.

L'independentisme ha fet caure el govern dels Piolins. Somriguem!

El govern Rajoy ha caigut. Ho ha fet amb els vots del PSOE, Unidos Podemos (i confluències vàries), PNB, Bildu i els dos partits independentistes catalans al Congrés, ERC i PDeCAT.
Hi havia rum rum sobre què havia de fer el republicanisme català davant una moció de censura contra Rajoy, però, com a tal, que comportava una candidatura a President, en aquest cas, de Pedro Sánchez, del PSOE.
Encara retronen les paraules "Quim Torra és un racista", dites per Sánchez, en mig d'una coregorafia d'un Bolshoi de dinosaures socialistes (Guerra, Borrell, Zaragoza) ballant al ritme supremacista i racista.

Pedro Sánchez durant la moció de censura

També es té present que el PSOE va ser un col.laborador necessari (si no imprescindible) per aplicar el 155 colpista que va cessar el govern català, amparant la repressió policial i judicial a Catalunya.
Rajoy es va situar a la picota amb la sentència per la trama Gürtel, apostant-ho tot a la incapacitat de posar-se d'acord prous diputats d'una oposició tant eclèctica com la que hi ha al Congrés. Però ha passat.
I això provoca una esquerda molt profunda en el bloc constitucionalista espanyol a Espanya. El front nacional espanyol de PP+PSOE+C's s'esberla en una moció de censura que expulsa al PP de govern, que aparta a C's de l'abraçada de l'ós al votant popular a càmara lenta, parasitant l'espai d'un PP corcat que tenia com a soci preferent el mateix Rivera, cabdill de C's.

Una moció que porta al PSOE a governar de la mà del (encara) outsider de l'establishment espanyol Unidos Podemos, amb els vots de Bildu ("los de la ETA", que diu el popular Hernando), el PNB (que havia tancat tot just fa dies un acord pressupostari que hauria permès a Rajoy surfejar durant dos anys a l'espera d'una millora dels indicadors econòmics) i de l'independentisme català.

Rufian, Tardà i Campuzano

El vot d'ERC i del PDeCAT fa caure el govern espanyol que ha liderat la repressió des d'abans de l'1 d'Octubre, amb presons i exilis inclosos, amb ocupacions d'institucions pròpies i coaccions judicials a ciutadans (no de Ciudadanos).
Els vots de "los separatas" ha fet caure el govern dels Piolins, dels del "A por ellos, oé!". I ho fa en un moment que el republicanisme català no podia sortir del racó del ring i que, de nou, s'està instal.lant en una dinàmica faccionalista amb tinst caïnites.
Amb la implosió del Front Nacional del PP+PSOE+C's, la pugna interna es situa en constitucionalisme espanyol a Espanya.

La repressió policial de l'1 Oct , ordenada pel govern Rajoy

No compto (i crec que ningú en el món republicà hi compti) amb què el PSOE pot encarar una resolució del "conflicto catalan" de manera satisfactòria per la gran majoria dels catalans (poder decidir votant, democràticament, el futur col.lectiu com a país), però com a mínim ha de servir perquè les forces republicanes catalanes agafin aire per recompondre files i estratègies sense la pressió incessant del Front Nacional constitucionalista espanyol, amb tots els resorts de l'Estat, rei inclòs, en línia.
Això és al mínim a què ha d'aspirar l'independentisme català, a desmantellar el clavegueram Estatal, per tal d'encarar una fase on es faci política. Perdó, Política, en majúscules. Una fase més d'un procés polític, el republicà català, que em de tenir voluntat de resoldre (satisfactòriament) sense haver de situar l'horitzó biològicament inabastable, per la majoria de nosaltres, a dues o tres generacions futures.
I somriguem, aquesta és una victòria del republicanisme català. No perquè haguem fet Sánchez president, si no per haver fet caure el govern de Rajoy, Soraya, Zoido i Millo. El govern repressor.

Acabar amb el "processisme" del referèndum pactat

Aquest estiu del 2016, el que ha marcat l'equador del mandat de Junts pel Sí a la Generalitat per establir la República Catalana, ens ha portat de nou al referèndum. Un referèndum en estereo, el referèndum pactat amb l'Estat Espanyol i el referèndum no subordinat a la sobirania espanyola sinó a la catalana, el què alguns anomenen RUI (referèndum unilateral per la independència).
Hom pot sentir-se enmig d'una roda de hàmster, que va donant voltes i voltes i no ens movem de lloc (o fins i tot tirem enrere). D'aquesta metàfora en són molt aficionats els que es confronten en un projecte independentista que va guanyar les eleccions del 27S i d'on en sorgeix un mandat independentista, un mandat, però, amb una majoria pírrica (malgrat encara ser majoria).
Del 27S en va sortir un full de ruta que havia de passar per crear unes lleis de transitorietat (de la legalitat espanyola a la catalana) i obrir un procés constituent, que havia d'acabar amb un referèndum sobre la constitució catalana aprovada, refrendant o no la República Catalana. Tot supeditat a què si hi havia una oferta per part de l'Estat Espanyol a fer un referèndum sobre la independència de Catalunya, amb pregunta i resposta clares i tot de caràcter vinculant. Tant la CUP com Junts pel Sí sempre han acceptat aquest fet.

CSQEP (Podemos+ICV-EUiA)
defensors del referèndum pactat al Parlament

Des del món dels Comuns (que inclou ICV i EUiA) s'ha anat remarcant que ells no donen suport a aquest full de ruta perquè els partits independentistes no van guanyar per més dels 50% dels vots (cal recordar que unes eleccions no es voten vots sinó diputats, igual que es van comptar regidors i no vots en les "constituents" del 31 que van desembocar en la República al 31). També esgrimeixen que la força a Catalunya rau en el consens del 80% de ciutadans que estan a favor del dret a decidir i no en el prop del 50% (amunt o avall) a favor de la independència.
I aquest món d'aquest esquerra emergent catalana s'encalla en una equidistància estèril entre l'independentisme i l'unionisme, agafant per bandera el referèndum pactat com a única solució vàlida. Aquí els acompanyen entitats o els sindicats majoritaris com són UGT i CCOO a Catalunya.
Curiós que ells que acusen sovint als independentistes de processistes (de recrear-se en el procés més que en avançar fins a la meta final) han caigut en el processisme del referèndum pactat, ja que en fan única bandera, però sense posar data límit a fer-lo, a més de no comptar amb ningú amb capacitat amb qui pactar aquest referèndum a Espanya.

Els líders de CCOO i UGT a Catalunya

Jo crec que realment la solució més neta i ideal és fer un referèndum pactat i vinculant, seria una via homologable a nivell internacional, però també a nivell espanyol i català. Malgrat tot, crec que si et bloquegen aquesta via, o actues per desbloquejar-la o bé busques un camí alternatiu, en aquest cas la unilateralitat (sigui un referèndum o una declaració d'independència).
Però centrem-nos en la hipòtesis del referèndum pactat. Si és el consens del 80%, doncs és una via que hauria de ser imparable (si tot aquest 80% de Catalunya empeny). Doncs això és el que s'hauria d'exigir al món dels Comuns, sindicats i entitats que estan pel dret a decidir. Marcar una línia d'actuació, un calendari i un objectiu que ens porti al referèndum pactat. això vol dir confrontació (pacífica) amb l'Estat, no descobrirem la sopa d'all si parlem de movilitzacions socials d'envergadura i continuada i lluita en l'àmbit econòmic (els sindicats tenen capacitat de fer vagues generals, es poden fer boicots de consum en sectors estratègics dels lobbies espanyol -per exemple les elèctriques, apagar cada dia 5 minuts la llum-). Pressionar de debò a l'Estat i el seu entorn del capitalisme del BOE (els que han convertit en Felipe Gonzalez en Mr X de l'IBEX i ha muntat un putsch al PSOE).
I si ni així ens en sortim, cal assumir que només queda la via unilateral per construir un Estat propi que respecti principis democràtics tant bàsics com donar la veu al poble.
La qüestió, però, és, està disposat el món dels Comuns i sindicats a liderar al costat dels independentistes una confrontació amb l'Estat sense un no retorn, una lluita per un referèndum pactat que pot desembocar en una independència unilateral en cas de bunkerització espanyola?
És aquí on rau acabar en el mite de la caverna del hàmster del referèndum pactat, és aquí on rau si els processistes del referèndum pactat van de debò.

Regeneradors des de la promiscuïtat i la mentida

Ciutadans, el partit nascut a Catalunya en contra la immersió lingüística del català, al llarg dels anys (i dels suports mediàtics i de bona part de les elits econòmiques espanyoles) ha esdevingut un actor en la política espanyola.
A més de l'equipació taronja i de l'afiliació liberal (després de presentar-se amb la ultradreta Libertas en unes eleccions europees), han decidit ser el partit de la regeneració espanyola.
La manera d'entendre la regeneració espanyola, però, és fer d'antítesi de Podemos (l'altre partit que ha emergit en el panorama estatal en les darreres eleccions), d'unionisme oficial a Catalunya i de practicar la promiscuïtat política intentant governar amb PSOE i amb el PP al llarg de 9 mesos. Però a més d'aquesta promiscuïtat política, a Albert Rivera, líder indiscutit del partit ha impulsat accions que contradiuen, nuclearment, el que havien manifestat amb antelació, com ara MAI! fer a Rajoy President.
Vaja, que la regeneració a una política espanyola corcada per la corrupció sistèmica, sense credibilitat per la diferència entre el que es diu i el que es fa, mancada de diàleg polític sincer i de respecte a la diversitat nacional, Ciutadans es disposa a regenerar Espanya des de la promiscuïtat política, la mentida, arribant a pactes amb el partit de la corrupció i amb més nacionalisme obtús espanyol.
Si l'Espanya actual ja és insofrible en el seu esdevenir, si la regeneren aquests... Ai, Sepharad!

In crescendo dels Comuns, de Lerroux a Cambó

Podríem dir que les eleccions espanyoles del desembre del 2015, van ser unes eleccions portades amb esportivitat entre les candidatures d’ERC, d’En Comú Podem (els Comuns) i Democràcia i Llibertat (CDC més Demòcrates i altres). La repetició d’aquestes eleccions, tal una segona volta, el 26J, les friccions entre la candidatura de Podemos a Catalunya, el Comuns, i els partits independentistes va anar guanyant en matèria de cos a cos. Bona part d’aquest escenari el va provocar Pablo Iglesias quan va despintar la línia roja que fins llavors havia estat el referèndum acordat sobre la independència de Catalunya, una argument que permetia als Comuns fer forat en electorat sobiranista a dreta i esquerra. Amb l’evaporació de la línia roja, els independentistes, sobretot ERC, van trobar una via d’entrada electoral en els Comuns, per recuperar possible fuita de votants a qui es veia (llavors) esdevenint segona força a Madrid i defensora d’un referèndum català.

En els debats es va veure que el pas endavant dels republicans incomodava a un Xavier Domènech més agre del que havíem conegut. I aquesta agror es va fer densa quan la nit electoral van situar a Podemos amb menys vots i encara per darrera del PSOE. El PP va millorar resultats i s’imposava arreu, excepte Catalunya i Euskadi. La refundació espanyola s’esfumava i s’evidenciava  que l’únic trencador amb l’status quo era la construcció d’una República Catalana independent.

Els Comuns, la mateixa nit electoral, van fer un viratge argumental, ja apuntaven a la Generalitat: “som l’alternativa de CDC a la Generalitat” (intentant reproduir el model de la Catalunya dual sociovergent d’antany). En debats de les primàries de Podemos a Catalunya ja es deia que per reformar Espanya calia guanyar a Catalunya (uns nous Bismarcks hispànics), alhora que es distanciaven del procés constituent de la República Catalana. Al Parlament, a més, CSQEP (la coalició ICV+Podemos) trencava amb les possibilitats que quedaven que participessin del procés constituent català.

I després d’aquest in crescendo, va arribar l’elecció de la Mesa del Congrés espanyol, quan via twitter Podemos i Ada Colau demanen el suport a CDC (la màfia!) i a ERC el seu vot a favor de la candidatura de Xavier Domènech. Bé, més aviat l’exigien. Una elecció avortada des del minut zero amb la declaració del PSOE que mai (MAI) votarien al candidat de Podemos a presidir la Mesa del Congrés.

Llavors, arriba la votació, Domènech queda tercer per darrera de Pastor (PP, amb suport de C’s) i Patxi López (PSOE, Lehendakari amb el suport del PP i gràcies a la il.legalització de l’esquerra abertzale), i per davant de Quico Homs. ERC es va abstenir. En segona votació, Pastor (amb el suport de C’s i 10 vots de més, que tot indica que se n’hi troben de CDC) s’imposa a López (amb el suport de Podemos), ERC es torna a abstenir.

I en aquest moment és quan comença un atac per terra, mar i aire dels Comuns contra el independentistes per no haver votat el Domènech i a ERC per no haver votat a Patxi López en segona volta. Un atac on surten fins i tot morts de l’accident ferroviari d’Angrois, per part d’un Raimundo Viejo amb olor a entrepà d’arengada lerrouxista, i fins i tot una cita del Noi del Sucre, usada per un diputat d’EUiA per dir que ERC és com la Lliga de Cambó (per no votar Patxi López del PSOE!!).

I això és el que tenim, uns Comuns que per acció sembla que estant virant més als sectors que s’oposen a la creació de la República Catalana, que no pas al bloc independentista/sobiranista. Ho hem vist amb les accions concretes al Parlament (oposició total a Junts pel Sí i ruptura amb la comissió del dret a decidir), a l’ajuntament (coalició amb un PSC, denostat –i humiliat- abans de les eleccions) i amb la gesticulació en massa contra ERC arran de la (simple) votació per presidir la Mesa del Congrés.

Els Comuns podien donar un suport clau pel procés constituent català, sembla però que prefereixen fer oposició autonomia i subordinar-se a l’estratègia de canviar Espanya. Em recorda a la Lliga de Cambó als 30.

Esperant a Godot, Podemos vol un referèndum pels catalans

 
El referèndum sobre la independència dels catalans  torna a sortir a la palestra en aquestes eleccions, és el cavall electoral que juga En Comú Podem (la coalició de Colau i Pablo Iglesias a Catalunya). El PSC ja va abandonar la proposta amb Iceta, després del parèntesi autodeterminista de Pere Navarro (qui ho diria...) i la Unió de Duran, més unionista que seguidora de la tradició sobiranista de la Unió històrica.
L'independentisme mai ha negat la voluntat de fer un referèndum vinculant acordat amb l'Estat (demanat en diverses ocasions i sempre rebutjat), però és més que evident que el Congreso espanyol no compta ni comptarà amb cap majoria absoluta per interpretar la Constitució prou flexiblement com per acordar aquest referèndum vinculant, a l'estil escocès o quebequès, i menys tenir 3/4 parts de diputats per reformar una constitució que permeti el dret a decidir dels catalans (i bascos). Si arriba la proposta de referèndum en ferm des de l'Estat, serà perquè els independentistes haurem fet bona part del camí de la constitució de la República Catalana, i llavors tot serien corredisses.

Alberto Garzon, candidat d'IU (www.publico.es)

Podemos i IU (molt abans), s'ha de reconèixer que han defensat el referèndum. Però ja em perdonareu, em sona molt al "apoyaré" de Zapatero, quan creia que no guanyaria les eleccions i no hauria de "apoyar" com a president del govern espanyol l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya.
Realment el concepte d'Espanya de Podemos sona molt a l'Espanya plurinacional de Zapatero, "la nación de naciones" o "el pais de paises", els repetits cants de sirena dels reformistes espanyols cap als catalans al llarg de la història contemporània d'Espanya.

Zapatero i Chacon, del "apoyaré" als
desnonaments exprés (www.elpuntavui.cat)  

A més, la mirada de Podemos i En Comú Podem és radial en sobirania, les paraules de Colau sobre la capitalitat de Madrid, ho va evidenciar, i no parlo tant o només de quan va dir que "Madrid pot tornar a ser la nostra capital", sinó quan justificant-se va dir que volia dir que "Madrid podia tornar a ser la capital de la gent i del canvi". Per què Madrid i no Cadis? Per què Madrid i no Barcelona? Per què Madrid i no València? Per què Madrid i no cap altre capital europea o mundial? Mentalitat provinciana...

Pablo Iglesias i Ada Colau (www.elconfidencial.com)

Em començaria a creure que Podemos i la seva marca a Catalunya, En Comú Podem, aposten seriosament per un referèndum real si expliquessin com ho pensen fer. Però he llegit i he escoltat molts cops aquesta pregunta, i mai he sentit una resposta. Bé, excepte quan el candidat de la llavors marca de Podemos a les eleccions catalanes, Catalunya Si que es Pot, Lluís Rabell, va dir que haurien de passar moltes generacions perquè apareguessin nous polítics a Espanya que no fossin refractaris al dret a decidir dels catalans. Generacions... Llegiu-ne la reflexió de José Rodríguez al seu blog.
La proposta del referèndum de Podemos és com esperar a Godot, en podem parlar tota l'estona, ens podem creure que existeix, però mai arribarà. I el Godot de la reforma espanyola l'hem esperat en tantes ocasions, que els catalans hauríem de saber que no arribarà mai.

La seducció socialista a los Catalanes... nazis!

Felipe González amb Rafael Vera Barrionuevo, alts càrrecs del seu govern, entrant a la presó pels GAL

Felipe González (wiki), president espanyol pel PSOE des del 1982 fins al 1996, i paradigma de la porta giratòria que es mou entre la política i el gran capital, va mostrar l'amor i el respecte vers als catalans, amb un article publicat a El País que es titula "A los catalanes", tot tractant de feixistes i nazis als qui participen del procés independentista de Catalunya ("[El procés] Es lo más parecido a la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado. Pero nos cuesta expresarlo así"), així com oferint una visió etnicista del procés ("Ya se siente esa fractura en la convivencia, y se empiezan a oír voces de rechazo a los que no tienen “pedigrí” catalán").  
Escoltant els dirigents del PSC, un cop publicat l'article i veient alguns moviments del PSOE ("El govern d'Aragó es compromet a derogar la llei del LAPAO" ), sembla que els suara esmentats perogrullos de l'ex-president González contradiuen l'estratègia comunicativa socialista de cara el 27S: els socialistes representem l'Espanya que estima Catalunya. El fort de tot plegat és que els del PSC ho diuen invocant la carta del Felipe!

Miquel Iceta, líder del PSC (Foto: El País)

Que Felipe titlli als milions de persones que han participat en les manifestacions independentistes o en la votació del 9N de nazis i feixistes amb pedigrí català és una esmena a la totalitat a qualsevol mostra d'amor d'aquest (que no existeix en l'article, malgrat l'obstinació socialista) que pogués haver en l'article.
Segurament, l'origen de tot plegat, el pecat original, és que els socialistes, ni d'aquí ni d'allà, no han expulsat del seu Olimp el president que va acomiadar amb abraçades els polítics del seu govern condemnats pel GAL (grup paramilitar organitzat per l'Estat per lluitar contra ETA, terrorisme d'Estat, vaja). No direm que Felipe fou el creador dels GAL, perquè no s'ha demostrat judicialment (tampoc la Infanta Cristina anirà a la presó), però la complicitat bruta amb els condemnats pel terrorisme d'Estat l'hauria d'inhabilitar per pontificar sobre democràcia i legalitat.
L'unionisme nostrat, de tall endolcit com el socialista o amargant com el del PP i Ciudadanos, sempre acompanya els seus arguments amb la por, l'amenaça o la descalificació. El problema que tenen, és que el discurs de la por fet des d'un Estat Espanyol que no dóna gaires garanties de futur no és gaire reeixit. I la desqualificació barroera de l'adversari només atreu els propis que se senten còmodes amb aquests atacs, poca seducció es fa a possibles indecisos. 
I els socialistes del PSC, que han passat de governar amb independentistes a permetre que aquests siguin titllats de nazis, més que ningú, haurien de saber els motius perquè tants federalistes s'han passat al sobiranisme en els darrers anys. I l'ex-delegat del govern a Catalunya, amb Felipe de president espanyol, Martí i Jusmet, ho explica prou bé, responent a la carta de Felipe: "El poble català s’ha sentit menyspreat i assetjat".

El País: A los Catalanes
El Singular Digital: Martí Jusmet: "El PSOE ha caigut en el parany del nacionalisme espanyol"

Maurici Lucena, un senyor de la capital

Un dels grans enigmes de les darreres eleccions va ser qui era el número dos del PSC, Maurici Lucena; i no només pels electors, sinó pels mateixos militants socialistes, que van veure que s'havia reservat aquest lloc tant important en aquestes eleccions a un autèntic desconegut a la política catalana.
Qui és Maurici Lucena? Lucena és un economista de 36 anys que acadèmicament va estar amb l'ara conseller Mas-Colell a finals dels 90 i que ha estat president de l'Agència Europea Aeroespacial. Políticament ha fet vida estrictament a Madrid amb el PSOE, home de confiança, primer de Montilla i, després i sobretot, de Chacón, com a ministres d'Indústria i Defensa respectivament. La seva inclusió en les llistes del PSC no és casual, malgrat ser un gran desconegut per la base del PSC i la ciutadania en general. Cal recordar que es va fer en un moment de crisi d'identitat col.lectiva del PSC a l'hora d'encarar un escenari electoral emmarcat en el debat sobiranista.
Lucena s'ha descobert en les primeres passes d'aquesta legislatura, on encara el Parlament no ha començat a caminar com un polític al dictat de les tesis més alineades amb el PSOE, sense moure's del guió del federalisme sui generis del socialisme espanyol absolutament extemporani i eminentment retòric.
El número dos del PSC és el delegat major del PSOE a les províncies catalanes, disposat a aportar immobilisme absolut en qualsevol pas endavant que es vulgui fer en el dret a decidir a casa nostra. Sentir-li dir que el primer esborrany de treball era un document d'adolescents mostra el seu tarannà del senyor de la capital pedant que se situa per damunt dels provincians de la perifèria. El més extravagant, però, ha estat la seva afirmació d'encarar una declaració de sobirania de Catalunya sense incloure Catalunya com a actor sobirà. Tant extravagant com parlar d'una reforma constitucional espanyol per incloure-hi el dret a decidir...
Aquest senyor de la capital ha demanat no fer emprenyar l'Estat declarant la sobirania catalana per decidir el nostre futur. Quin paper més galdós per un socialista demanar no emprenyar l'Estat en una lluita política davant una injustícia històricament permanent (atac a la llengua, espoli fiscal, etc). Quina vergonya sentirà el dia que miri enrere i vegi les grans ofenses del socialisme internacional als estats en els darrers segles reivindicant drets socials que ara veiem ben normals!
Però els senyors de la capital, com en Maurici Lucena, semblen oblidar les ofenses de l'Estat vers els catalans, des de la llei Wert a les retallades del Constitucional a l'Estat referendat pels catalans i l'espoli que asfixia el desenvolupament socioeconòmic del nostre país. Deu ser que per un senyor de la capital els plantejaments polítics de Catalunya és una cosa provinciana i adolescent, malgrat que darrera hi hagi una majoria parlamentària majoritària escollida per la ciutadania.
En Maurici Lucena no ofendrà mai l'Estat ni el PSOE, perquè és un senyor de la capital, de la metròpoli.

Publicat a Nació Digital

Chacón com a símptoma

Diuen que els partits polítics s’organitzen segons el model de societat i d’organitzar-la en què es basen els seus plantejaments polítics. Així, podem veure com CiU, com a partit nacionalista català que és no té cap lligam amb cap partit espanyol, com ICV, estableix aliances de tall confederal amb IU, com el PP s’estableix a Catalunya com a secció regional del PP espanyol i com ERC abasta tots els territoris dels Països Catalans.
El PSC s’autodefineix com a federalista espanyol, aglutinant els federals catalans (males llengües diuen que són els únics federalistes de l’Estat espanyol). Això fa que els socialistes catalans estableixin una relació federal amb el PSOE, no essent una federació més dins el partit espanyol (com la murciana o l’andalusa) si no com a partits sobirans federats, on el PSC participa dels òrgans del PSOE, però no a la inversa.
Davant el congrés del PSOE per escollir els nous (o no tant nous) dirigents, hi ha una candidata catalana, Carme Chacón, que ha fet carrera política bàsicament a Madrid i a l’ombra de Zapatero, arribant a esdevenir ministra de Defensa. Ella ha estat qui ha tret els millors i els pitjors resultats liderant la circumscripció de Barcelona pels socialistes. En l’època zapaterista, sobretot la primera, més federalista i més progressista, ni que fos per estètica, Carme Chacón era anomenada “Carmen” pels Bono i companyia, per la vella guàrdia messetària del PSOE. Però ara, quan aquesta es presenta per secretària general del PSOE, es pot sentir al seu cap de campanya anomenar-la “Carmen”, mentre que els seus oponents l’anomenen, ara, “Carme”.
Ja en el seu moment, Josep/José Borrell, de La Pobla, va arribar a guanyar unes primàries per ser el candidat a la presidència del govern dins el PSOE, però com a militant a Madrid. Ara, Carme/Carmen Chacón es presenta per liderar el PSOE i ho fa des d’Almeria i no des d’Esplugues, però a més mercadeja amb el seu nom. És lamentable utilitzar els orígens o els noms i cognoms com a arma política, però si ho fa un mateix encara més.
Aquest és el federalisme espanyol, on no hi caben els joseps ni les carmes, ni els d’Esplugues ni els de La Pobla. Però a algú li estranya?

Publicat a Nació Digital

Crisi de dretes, premi per les dretes

Vivim temps de descomposició dels consensos socials i polítics establerts durant la segona meitat del segle XX en els estats d’Europa. Veiem com s'està esberlant l’estat del benestar de bona part d’Europa i com el capitalisme financer fa escac a bona part de poders públics i, en alguns casos, escac mat situant elements lligats a aquests poders financers (Goldman Sachs, per exemple) al capdavant d’institucions com el Banc Central Europeu o fins i tot davant governs com l’italià o el grec.
En aquest context, que no sembla que hagi de millorar (per la majoria) en els propers temps, unes eleccions, com les viscudes el passat 20 de novembre, haurien d’haver estat un punt d’inflexió, on la majoria ciutadana busqués una solució per la majoria.
Els resultats han estat, en l’Espanya castellana (a excepció de Sevilla), les Balears, València, Navarra i Galícia una marea blava d’una dreta abocada a la victòria per manca de contrincant. A Catalunya, la dreta nacionalista catalana s’ha imposat, en un resultat històric i, a Euskadi, Amaiur, coalició de l’esquerra independentista, s’imposa per sobre del PNB, PSE i PP.
Curiós, a primera vista, que en una crisi que ens hi ha situat el capitalisme financer desbocat i que ens hi colga l’especulació pura i dura respecte el deute públic, els ciutadans investeixin majoritàriament a les forces dretanes com a solucionadors dels problemes. Cal recordar que, a més, fou el PP qui amb la Llei del sòl inicià una de les etapes més florides de l’economia especulativa de tota la història espanyola.
A Catalunya, potser enlluernats per l’ambivalent pacte fiscal s’ha donat una confiança electoral a CiU, malgrat les retallades que condueixen a un nou model de polítiques públiques de l’estat del benestar. Els líders de la federació nacionalista, però, s’han afanyat a dir que la ciutadania ha legitimitat les retallades. El segon que han fet, en boca del mateix Duran, ha estat tirar aigua al vi del pacte fiscal (algú havia dit concert econòmic?). I, finalment, Artur Mas ha anunciat més retallades i pujades d’impostos no redistributius, on tothom paga per igual.
I les esquerres? Doncs ara paguen l’aigualiment de la seva perspectiva en la praxi (i en el discurs) que han patit durant els anys de bonança. Ara, o estan absolutament descol·locats per ser còmplices de la profunditat de la crisi, com el PSOE, o pateixen la manca d’una proposta alternativa real al discurs únic imperant des vaporització dels poders públics, de retallades lineals i, per què no, de baixades d’impostos redistributius.
Hi ha vida més enllà del neoliberalisme?

Publicat a Nació Digital

TSJC: nou embat espanyolista. I els catalans, què?

Els partits majoritaris espanyols són capaços de posar-se d'acord per fer una reforma constitucional exprés, que suposo, entre d'altres, limitar l'autonomia de les comunitats autònomes, que per les de tall regional no és cap trasvals, però per les de tall nacional suposa tota una enganyifa.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha donat dos mesos per liquidar el model lingüístic de Catalunya en l'Educació, un model posat com a exemple arreu del món, a excepció de l'Espanya encarcarada i identitària que fa de la imposició de la llengua castellana una eina d'Estat.

Dos embats més contra el nostra país, quan encara tenim fresc en la memòria la retallada múltiple a un Estatut que va sortir prou reeixit del Parlament de Catalunya i que en cada bugada, amb fotos amb ZP incloses, hem anat perdent llençols.

La resposta de tots els partits com a tals ha deixat bastant a desitjar, cadascú amb la seva responsabilitat, però hem estat incapaços d'articular respostes "d'Estat" (com la reforma constitucional), des de la unitat nacional i per l'interès del país, més enllà dels interessos de lobbies i de partits cosins (sinó germans) espanyols.

L'ofensiva centralista espanyola posa de nou a prova els partits catalans. Com respondrà la CiU governant davant una greu agressió (amb data límit, com amenaça del TSJC) cap a un dels pilars de la (re)contrucció nacional catalana? i la resta de forces? I, sobretot, i el PSC que sempre acaba sucumbint als desitjos del PSOE?

Potser no en som conscients, però la història ens observa.

Nació Digital: Adéu al català vehicular

ABC: El TSJC da dos meses a Enseñanza para implantar el castellano en las escuelas

La Vanguardia: CCC augura la desaparición del actual modelo9 educativo catalán

La Vanguardia: Ultimátum del TSJC a la Generalitat para que el castellano sea lengua vehicular en la escuela

Corbacho: un llop al corral dels federalistes catalans

Hi ha qui pensa que en campanya electoral tot si val. Si anem a una de les democràcies més crues del món, la nordamericana veurem com els candidats són escanejats i si se'ls hi troba el més mínim defecte moral o de comportament, serà linxat públicament i probablement compareixerà al costat de la seva lleial dona i els seus fills demanant excuses i dimitint.
A casa nostra, potser estem en la situació inversa. Aquí la cruesa de l'escrutini als candidats deixa pas al rebullit de dir el que hom vulgui.
El que l'ha dit grossa ha estat tot un ministre, Celestino Corbacho. No se li va ocórrer res més que dir que un procés cap a la independència no seria pacífic, és a dir, que seria violent.
Corbacho sembla aquell apoderat socialista de l'àrea metropolitana, allà al 2003, que recriminava als seus veïns d'origen andalús que per deixar que ERC tingués tants vots serien expulsats de Catalunya amb trens de bestiar. Ho sembla amb demagògia, però el que ha dit Corbacho sona a amenaça, una amenaça que a molts ha recordat les foses balcàniques.
I ahir, la candidata Tura, qui està a la llista per equilibrar el rol de Corbacho no ha fet res més que justificar les paraules fastigoses del ministre. Una demòcrata com ella, de família de tradició republicana, no pot acceptar amenaces de violència davant processos democràtics com el que una majoria social porti a Catalunya cap a la independència.
Mai els socialistes havien explicitat tant el seu federalimse com mai cap dirigent havia mostrat una tesi txetnic com aquesta de Corbacho.
Hi ha un llop al corral dels federalistes catalans i quan gruny el justifiquen.

PS: El de la crosta se suma a Corbacho: Para el coro independentista declarado y para el cripto también...

Naciódigital: Corbacho adverteix que la independència de Catalunya no serà «pacífica»
Naciódigital: Tura disculpa Corbacho
Bloc de Pere Aragonès: Independència i fractura social

ZP l'amortitzat

"Apoyaré!" i no va recolzar...
"No recortaré las políticas sociales!" i retalla...
Zapatero ha encarat els dos majors reptes de les seves legislatures governamentals fent promeses, que al final no compleix.
Segurament José Luis Rodríguez Zapatero és el president de govern espanyol des de la restauració de la monarquia parlamentària que ha basat el seu fer en el simbolisme, en els cops d'efecte. Per això és ZP.
Llegint o escoltant alguns spin doctors sembla que la política és això, imatge i posada en escena. Però la veritat és que després dels grans discursos, dels grans eslògans i de les grans imatges, cal saber i voler governar, assolir els compromisos.
ZP de l'Espanya Plural envoltat de senyeres prometent acceptar l'estatut que sortís del Parlament de Catalunya.
ZP l'esquerranós amb mocador roig al coll en la festa de la UGT prometent que no hi hauria cap retallada social.
ZP el governant dient que mesures sí però que grans retallades no, perquè afectarien el creixement econòmic.
Finalment, Zapatero és qui ha permès les múltiples retallades estatutàries i ha iniciat una de les majors retallades socials de la història contemporània (si no la major) per fer front a una crisi provocada per l'especulació financera del gran capital.
L'esquerra espanyola hauria de plantejar-se si volen que l'amortització política de ZP no comporti l'amortitizació política de l'esquerra governant.

Una solució constitucional a la cris econòmica

Els líders dels dos grans partits de l'Estat Espanyol, Zapatero pel PSOE i Rajoy pel PP, s'han reunit per buscar acords d'aquells que es diuen d'Estat.
Des de Catalunya el PSC posava molta atenció en aquesta trobada per tal que la seva via de resolució del conflicte estatutari avancés. Potser pensaven amb un possible acord per renovar el Tribunal Constitucional.
Zapatero ha estat clar: la seva prioritat no és el TC, sinó la crisi. La crisi econòmica, fins fa uns mesos negades pel mateix ZP, com Sant Pere va negar Jesús, ara és una arma per tapar molts temes incòmodes.
La prioritat és sortir de la crisi. Sí, però potser una bona solució per sortir de la crisi per part de Catalunya seria una solució constitucional: la creació d'una Constitució catalana, sortir d'una Espanya que ens aferra a una crisi estructural per la sagnia financera que ens suposa formar part d'un estat que frena el nostre desenvolupament econòmic i que a més no ens deixa ni viure "sentimentalment" tranquils...

La Vanguardia: La reunión entre Zapatero y Rajoy no consigue frenar la caída de la bolsa española

De Felipe a Carretero, una dimissió per retornar

En Carretero ha dimitit com a líder de Reagrupament. L’han seguit 13 membre més de la direcció i s’han quedat sols 4, entre ells Valdero i Pereira, fins ara molt propers a l’ex-Conseller del govern Maragall i que van ocupar càrrecs també en departament d’ERC a la Generalitat, tant en el de Maragall com en el de Montilla.
Hi ha qui parla de crisi interna, de trencament i de futur en entredit de la opció de Reagrupament com a partit i com a candidatura per les properes eleccions catalanes de la tardor. Tot plegat em fa pensar en un episodi que va viure el PSOE a principis dels 80, després de les primeres eleccions.
Llavors el partit hegemònic era la UCD, que partia des d’un recolzament dels votants del centre-dreta i centre-esquerra. El PSOE de llavors comptava a les seves files a militants que volien mantenir les essències socialistes i republicanes del partit històric i un d’altre que creien que s’havia de transformar en un partit socialdemòcrata i desfer-se de les motxilles que el podien allunyar del vot central.
Felipe González es va proposar fer del PSOE un partit homologable a les socialdemocràcies europees i, alhora, aconseguir el control total sobre el partit com a líder indiscutible. Així que en el 28è Congrés del PSOE hi va haver una pugna a l’entorn del marxisme com a referent del PSOE o no.
Després d’un debat que no acabava d’arribar a bon port per Felipe, aquest va dimitir com a líder socialista, sabent-se el líder reconegut per la base socialista. Mesos després, en un Congrés extraordinari, Felipe va tornar com a líder indiscutible i sense oposició interna. El marxisme també va deixar de ser el referent central pel PSOE.
Carretero ha dimitit sabent-se que és l’únic líder reconegut per la seva militància. Fent aquest pas, enmig d’un debat sobre l’elecció dels candidats al Parlament, Carretero aconseguirà tornar com a líder encara més indiscutible (anorreant l’oposició interna) i amb via lliure per imposar els seus candidats. N'hi que diuen "El 80% marxarà si Carretero abandona Reagrupament".
En el partit de la regeneració política també hi ha pugnes pel poder intern. Ja veus.

Del pacte de l'Estatut a la reforma constitucional... i tiro perquè em toca!

El Molt Honorable President Montilla ha dit que si es fa una lectura restrictiva de la Constitució Espanyola i es retalla l'Estatut (el ja retallat), la Constitució pot quedar en evidència.
El nou candidat d'ICV diu que si no hi cap una lectura federalitzant de la Constitució, o la Carta Magna té un problema o el té el Tribunal Constitucional.

Artur Mas parla d'un Pla B si es retalla l'Estatut (que ell ja va retallar).

Està molt bé això, fem un Estatut que nosaltres mateixos (i parlo com a catalans, bé, com la majoria de diputats catalans) retallem després d'esbatussar-nos, i ens comporta un desgast polític que porta a una frustració de les que passaran als llibres d'història d'aquest país i s'emporta per endavant al president del país, en Pasqual Maragall.

Amb això, ara hi ha qui insinua o parla de modificar la Constitució Espanyola? però amb qui ho farem? Que per fer-ne una reforma es necessiten els diputats del PSOE i el PP!!!

Farem que es tornin federalistes?

Els catalans ens movem massa en l'entel.lèquia de paraules com Espanya federal (que a més nosaltres ho entenem com a confederal!) i massa poc en encarar els problemes realment. En la seva cruesa.

L'Espanya moderna (modernitzada amb l'ajuda dels catalans, del PSC i de CiU) ja s'ha consolidat. Ja és aquí! I no és ni federalista (i menys confederalista!) ni respectuosa amb la plurinacionalitat.

Què hem de fer doncs?

El bloc del virrei Rangel i Arenys: "estem governant, i ho fem amb fets contundents"

Llegeixo a Nació Digital que el delegat del govern (el virrei de Catalunya, diu el periodista), Joan Rangel, del PSC, va amenaçar a l'alcalde d'Arenys en dissoldre el consistori i acusar-lo de secessionista (i rojo, no?).

Me'n vaig al bloc de Joan Rangel i veig que no escrivia res després d'haver sortit al 18 de juliol al carrer, no amb pistoles com els falangistes del 36, sinó amb companys de partit per explicar el finançament i diu que ho varen fer "En un ambient festiu i d'alegria, (...) per explicar que estem governant, i ho fem amb fets contundents".

En l'apunt del 6 de setembre, el que ha escrit aquests dies sobre Arenys, parla d'Estat de Dret i lleialtat constitucional, com a "català, demòcrata i socialista", que és ell, segons autodefinició del subjecte.

En el fons, Rangel té raó, l'autodeterminació i la secessió són anticonstitucionals (està per veure si ho és que Catalunya sigui una nació, ni que sigui de preàmbul), però també van contra els interessos d'un concepte nacional d'Espanya lluny de la llibertat (a decidir) dels pobles que la formen.

És una llàstima que el PSOE, i part dels seus aquí, governin el regne amb "fets contundents" sempre contra els mateixos (pacte nacionalespanyol a Euskadi, abans) i amenaçant a alcaldes "secessionistes" catalans. Però no ens ha de sorprendre al cap i a la fi, les lleialtats són diferents a la dels "secessionistes" catalans.

En el bloc del Virrei Rangel, però, no he llegit cap comentari sobre la manifestació d'uns anticatalans, antidemòcrates i antisocialistes (i anticonstitucionals) com Falange i las JONS.

Ah! i tampoc he vist que hagi publicat cap comentari al seu apunt. Censura, desídia o és que ningú llegeix el bloc de Rangel aquests dies?

Bloc de Joan Rangel: http://blogdejoanrangel.blogspot.com/

Nació Digital: El virrei Rangel va amenaçar l'alcalde d'Arenys amb dissoldre el consistori i acusar-lo de «secessió»

Eleccions europees. A la pell de brau construeixen el mapa electoral espanyol

Al Regne d'Espanya, les eleccions europees van ser plantejades, volgudament o no, pels dos grans partits, PSOE i PP, com una moció de confiança al govern de ZP, en clau interna.
El resultat va ser que el PP va superar els socialistes per 2 diputats. Rajoy i el candidat popular, Mayor Oreja, ho han venut com el primer pas cap a la Moncloa, en un camí recte i fàcil.
El PP obté una victòria territorialment contundent, guanya a totes les comunitats excepte el País Basc, on guanya el PNB, i Catalunya, Aragó, Andalusia, Astúries i Extremadura, on guanya el PSOE.
Les pedres a la sabata dels populars són els bascos i els catalans, on són tercera força política.
Ara bé, els de Rajoy poden estar contents per haver sortit lleugers dels casos de corrupció i espionatge, els presidents autonòmics Aguirre i Camps, han vist com els electors o bé es quedaven a casa o bé els votaven en massa, en especial al valencià, que obté més del 52% dels vots. Els electors de dretes tenen una pell més dura, potser més i tot que alguns dels seus líders...
El PSOE aguanta el xàfec gràcies als vots de la sempre fidel Andalusia, malgrat perdre 5 punts respecte el 2004, i la fidel maltractada Catalunya, que guanya per molt però que perd 7 punts (resultat que els socialistes catalans atribueixen a la manca de paraula de ZP en el tema del finançament).
IU no aprofita la crisi per avançar per l'esquerra al PSOE, com sí que fa Die Linke a Alemanya, ni els soci ecosocialista avança al PSC per allà també, com fan els Verds a França. Cada elecció que passa, l'esquerra parlamentària alternativa al PSOE, perd l'oportunitat d'ocupar un espai que el PSOE s'hi ha establert amb molt populisme ideologista i amb el ventall de la por al PP.
En canvi UPyD, el partit nacionalista espanyol de Rosa Díez, es consolida com una possible tercera via entre PSOE i PP a Espanya. Ha aconseguit treure un diputat i ser present en el Parlament Europeu com també és present al Congrés Espanyol i al Parlament Basc. Així doncs, la tercera via entre dreta conservadora (catòlica i nacionalista) i socialdemocràcia ideologista, no serà el liberalisme sembre frustrat a la pell de brau post-franquista, sinó en el nacionalisme espanyol més excloent.
Al País Basc, és en l'únic lloc on no guany un partit estatal, si no el PNB, situant-se el PSOE i el PP per darrera, i en quarta posició, la llista que va donar suport Otegi, Iniciativa Internacionalista, a pocs vots dels populars i fent un acte de força per reclamar la bandera de l'esquerra abertzale, que li posava en dubte Aralar.
A Galícia, el BNG perd força i guanya PP, com sempre; i a Catalunya ningú no pot estar content.
Unes eleccions europees on el que importava era la política casolana i on la ciutadania s'ha quedat, majoritàriament a casa. Treure'n conclusions és agosarat, però els ànims sí que es veuen afectats.

Cartells electorals, apel.lant a la por

Sembla que el PSC s'ha abonat al discurs de la por, de la por a una dreta assimilable als gàngster de Quentin Tarantino o de l'eix del mal conservador.
Em va sobtar veure la diputada socialista i regidora de Torelló, Flora Vilalta (bloc), la nit d'inici de campanya de les europees amb un cartell electoral del PSOE amb la cara... d'Aznar!
En algunes carreteres podem veure les efigies de líders conservadors en fons vermell. De lluny sembla un cartell d'un república popular o socialista, però les cares són dels líders europeus conservadors...
No sé fins quan pot donar de sí el discurs de la por, però la veritat és que és molt poc constructiu.
O pot ser que el PSOE confii més en la por a Aznar que en els seus candidats.
I clar, sempre hi ha versions dels originals, com aquest que m'han enviat per correu electrònic:

La LEC, una llei nacional, el PP un partit nacionalista, el PSOE...

És clar que l'educació és un pilar fonamental en la conformació de les societats, és a les escoles on es formen els ciutadans, ja sigui a través de l'adquisició del coneixement, de valors i de conformació de l'imaginari col.lectiu.
El fracàs de l'àmbit educatiu és el fracàs de la societat.
Que Franco prohibís el català a les escoles era una eina de destrucció de la nació catalana.
Que la Generalitat recuperada fes del català la llengua vehicular a les escoles, era una eina de (re)construcció nacional, però que a més no oferís un sistema dividit en dos, per llengües, era la voluntat de construir una nació no segregada per comunitats lingüístiques. El fet, a més, que el castellà s'aprengui solventment a les escoles catalanes, és el reconeixement que hi ha una realitat lingüística complexa, plural i que no es anorrear el castellà de Catalunya.
Dit això, ja mostro la meva opinió que els sistemes educatius no són neutres, cap. Tenen una funció de construcció social.
Ara em ressonen les paraules amb un to còmplice que va dir el diputat del PP, Rafa López (bloc, abandonat des del 2006), en una jornada de les escoles concertades. Un discurs hostil contra el projecte de Llei d'Educació de
Cataluna (LEC) que s'estava conformant i que s'ha conformat, recolzat per les tres principals forces polítiques catalanes: CiU, PSC i ERC.
El discurs de López era liberal, parlava de llibertat, llibertat d'escollir centre, llibertat d'escollir escolarització segregada per sexes. En cap moment va parlar de llengua.
Ara, el PP ha reaccionat al compàs que marca El Mundo del Pedro J. Ramírez, que ha escrit l'Ària de la independència escolar de Catalunya, amb instruments de percussió de la persecució lingüística al Principat.
El PP ha reaccionat contra la LEC, no amb un discurs liberal com ens feia creure Rafa López, sinó amb un discurs nacionalista espanyol. No ens sorprèn que el PP té voluntat de ser un partit nacionalista, però hem d'estar atents a no caure en el parany d'un discurs liberal fals. No fan les coses per llibertat, sinó per una idea de nació espanyola que exclou la catalana.
I el PSOE de ZP, el de l'Espanya en singular, sembla que vol ser el baríton d'aquesta ària nacionalista espanyola en contra la LEC.
La Vanguardia: El PP critica en un anuncio la futura Ley de Educación de Catalunya
Avui: El president valencià, Francisco Camps, elimina classes en català per fer-les en anglès
El Periódico:Maragall veu "previsible" i "poc interessant" que el PP porti la LEC al Constitucional
La Cope: El Gobierno catalán consuma la marginación del castellano
Bloc de Josep Maria Freixanet: La primera llei nacional d'educació, la llei més important de la legislatura