Tres veces rebelde

El 8 de març s'ha convertit en una jornada de mobilització massiva a nivell internacional a l'entorn del feminisme, que ha deixat de ser un moviment d'avantguarda, minoritari, si no d'un moviment de masses que ha superat, ja no només les fronteres internes del món femení, sinó de la frontera entre els homes i les dones. Tal com l'ecologisme ja forma part dels plantejaments col.lectius transformadors més enllà dels moviments ecologistes, el feminisme també està penetrant en moviments i col.lectius més enllà del pròpiament feminista.
Enguany, però s'ha creat una controvèrsia per sobre l'ús majoritari del castellà, en detriment del català, en les pancartes i les consignes usades en manifestacions en ciutats catalanes.
Fent un cop d'ull per les xarxes la controvèrsia té una part marginal que menysté la lluita feminista per espanyolista. Però el gruix de la controvèrsia es va centrar en si era de rebut reclamar l'ús del català en les demandes feministes, o no.
Amb una pàtina de cert cosmopolitisme, es menystenia la demanda de l'ús del català ja que tothom és lliure d'utilitzar la llengua que vulgui i que el castellà també forma part de Catalunya. També s'hi afegia que si en una jornada de lluita feminista es posa èmfasi en la llengua és que qui ho fa té un problema, insinuant que aquest problema és de masclisme.
Jo que sóc un ferm partidari de les lluites compartides, que molt bé va il·lustra l'Omnium de Cuixart, crec que s'ha de rebutjar l'esmena a la totalitat per un tema d'ús lingüístic al moviment feminista, però crec que les activistes feministes farien bé de no menystenir les demandes d'un major ús del català en les movilitzacions feministes.
Com no podem restringir el feminisme al món privat i individual i hem de reclamar una transformació col.lectiva en pro de la igualtat entre home i dona, amb l'ús social del català hem de fer el mateix. Tots sabem que pel català no n'hi ha prou amb legislació, sinó que cal un apoderament social i això demana una conscienciació col.lectiva a favor de l'ús social d'aquest a Catalunya. És el mateix que en les demandes d'igualtat del feminisme, tots sabem que no n'hi ha prou amb la legislació, sinó que cal una conscienciació col.lectiva i una actitud en el quotidià.
Si en la lluita antifranquista, el catalanisme s'hagués aïllat i no hagués fet seves les demandes socials i democràtiques, hauria estat un moviment incomplet. Perquè la lluita per la normalització del català, és una lluita contra el domini del nacionalisme espanyol, un dels pilars tant de la dictadura com del Règim del 78, i aquests també responen a uns interessos econòmics i de gènere de domini.
Si som conscients que el masclisme banal, el que codifica la cosificació i la subalternitat de la dona des de la quotidianitat, tal una pluja fina, tampoc hem d'oblidar que la subalternitat del català també es basa en una pluja fina quotidiana sobretot a través d'uns paràmetre de consum que afecta les relacions socials a través de la llengua.
I aquí uns mots que sintetitzen les lluites compartides de la dona, la nació i la classe social, de Maria Mercè Marçal:

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Aquesta il.lustració de l'apunt i moltes d'atres a http://martabellvehi.bigcartel.com

Crisi europea a la perifèria de la UE. 3 apunts

A continuació podeu trobar els tres apunts que vaig fer sobre la crisi europea en la seva perifèria:

Crisi europea a la perifèria de la UE: Itàlia, la mala salut de ferro que s'agreuja (I)
Crisi europea a la perifèria de la UE: L'Europa de Visegrad (II)
Crisi europea a la perifèria de la UE: Les crisis de les nacionalitats sense Estat propi (i III)

Crisi europea a la perifèria de la UE: Les crisis de les nacionalitats sense Estat propi (i III)

La història del Vell Continent és, en part, la història del pobles que l'han anat conformant al llarg dels segles, i en la conformació dels estats assimilant nacionalitats, formant-se estats en base a nacionalitats o bé convisquent diverses nacionalitats dins unes mateixes fronteres estatals amb més o menys fortuna.
Gairebé alhora que s'incorporaven o s'associaven a la UE repúbliques balcànqies que van éixer de la implosió de Iugoslàvia (fet que la diplomàcia pública i sotterrada d'estats com Alemanya hi van tneir molt a veure), l'independentisme dins a estats de la UE com ara Escòcia i Catalunya vivien un auge sense precedents, no en base identitària, sinó, diguem-ne, instrumental, dotar-se d'un Estat que els sigui eficient, en un context de ciris econòmica i social sense precedents en decenis.
Un independentisme, a més, amb un sentit profundament europeïsta, a l'inrevés que els nacionalsimes i populismes identitaris d'Estat, com ara Hongria, França o Polònia, o en la mateixa Gran Bretanya, on la dreta identitària va impulsar la primera onada del Brèxit.

El Brexit i les nacionalitats del Regne Unit

En el cas escocès, la qüestió es va resoldre democràticament i de forma pactada, amb un referèndum on el No a la independència escocesa va guanyar, després d'una capmanya unionista combinant la por amb promeses (que mai compliran). Una solució pactada, que qui sap si va ser un factor decisiu perquè el referèndum sobre l'eixida del Regne Unit de la UE s'hagués de celebrar. Un referèndum que la dreta identitària va saber jugar amb les contradiccions internes en un Regne Unit on la City de Londres forma una bombolla de capitalisme rampant amb una Anglaterra, sobretot, rural i post-industrial pauperitzada. Si la por a un futur incert va fer que el No (gràcies en bona part al vot de la gent gran) s'imposés a Escòcia, la por a la incertesa del Regne Unit en el marc d'una incerta Europa flagel.lada per la ciris econòmica, les mesures neoliberals i la triple crisi dels refugiats (crisi humanitària, moral i identitària), van fer que el Brèxit (un NO a la UE) s'imposés en el referèndum.
Aquest Brèxit ha tornat a sacsejar les nacionalitats del Regne Unit, molt més europeïstes que Anglaterra, cosa que larva un augment de la crisi de les nacionalitats al Regne Unit, depenent de com queda l'acord del Brèxit.

Repressió policial a l'1 d'Octubre a Catalunya (El País)

En el cas espanyol, si internacionalment era més conegut el conflicte al País Basc, amb ETA com a element troncal, ha estat Catalunya qui en els darrers anys ha plantejat un embat nacional més gran amb l'Estat, primer per reclamar un referèndum pactat sobre la independència i posteriorment encarant des de la unilateralitat (forçada) la celebració d'un referèndum, reprimit amb violència policial, i posteriorment una proclamanció de la República Catalana que ha acabat amb els líders polítics i socials de l'independentisme català a la pressó o exiliats.
L'Estat Espanyol (el Govern, els partits "Constitucionalistes", el Rei, les forces de seguretat i la Justícia) ha respost amb una deriva autoritària i fins i tot nacionalista a l'independentisme català, majoritari electoralment en totes les darreres eleccions catalanes, amb participacions històricament altíssimes. S'ha arribat al punt que fins i tot es posi en dubte la qualitat democràtica espanyola, amb la connivència entre poder polític i judicial com a gran exemple.

Aliats del 155 contra l'independentisme català,
trencats per la moció de censura a Rajoy 

Però si en el front català s'ha arribar a un escenari de repressió i col.lapse, la crisi de la nacionalitat catalana ho portat al front de Madrid la caiguda del Govern de Mariano Rajoy, acorralat per la corrupció sentenciada amb la Gürtel, però que només l'independentisme català (i del PNB, gràcies a la direcció del PNB, condicionada per la crisi catalana del 155, i en contra de l'opinió dels pactistes del Lehendakari Urkullu i del grup parlamentari basc al Congrés) va fer possible que la moció de censura de Pedro Sánchez reeixís, trencant el Front Nacional del 155 (PP-PSOE-C's).
En aquests moments, la persecució judicial als exiliats catalans, amb el President Puigdemont per davant, només fa que quedar més en entredit la Justícia espanyola al veure rebutjadas vegada rere vegada l'extradició dels exiliats en Estats membre de la UE.
A més, el govern de Pedro Sánchez compta amb una limitada majoria per poder tirar endavant projectes legislatius condicionats per la necessitat dels vots independentistes catalans, que si no hi compta hauria de mirar cap a Ciudadanos, que no l'interessa un govern sòlid i llarg del PSOE de Sánchez.
Està clar que Pedro Sánchez ha vlgut llançar un missatge europeïsta a la UE, amb l'elecció de l'ex-president del Parlament Europeu Josep Borrell com a ministre d'Exteriors i la tecnòcrata de la Comisió Europea, la gallega Nadia Calviño, al ministeri d'Economia.

Però com una moneda, tot té una doble cara, només cal veure que l'europeïsme de Borrell queda contradita amb el nacionalisme ultra ("Hay que desinfectar antes que recoser la sociedad" "Si hay 2 millones de independentistas, este país está enfermo", etc.) que ha demostrat i continua demostrant respecte Catalunya ("Catalunya esta al borde de un enfrentamiento civil" i "[Torra] quiere provocar en Cataluña una situación parecida a la de Kosovo").
Espanya és la cinquena economia (quarta amb el Brèxit) de la UE, podria aspirar a ser "centre" de la UE, però s'enquista en ser perifèria si no atura la seva deriva autoritària i soluciona democràticament la crisi de la nacionalitat catalana.

D'hiperventilats i processistes

Tinc la capacitat que amb un termini de temps reduït em diguin hiperventilat i processista. Òbviament, parlem de política catalana.

És curiós que el debat polític intra-sobiranista es mogui en l'arma llancívola de la paraula amb voluntat de ser pejorativa, establint una etiqueta que desqualifica a l'interlocutor (avortant una actitud dialèctica per fer sorgir una síntesi que millori la situació prèvia al debat).

És curiós, també, que en la dialèctica entre independentistes la classificació en l'actitud de l'interlocutor pesi més que el seu argument. Amb això vull dir que és més important classificar com a hiperventilat o processista a l'interlocutor que escoltar (i entendre) els seus arguments.

Després de la República Catalana no nada de l'octubre, aquesta dialèctica dins l'independentisme s'ha mogut en els pantans de la simplicitat (o voluntat de simplificació), és per això que les etiquetes porten a fer judicis apriori, no cal saber què diu el teu interlocutor sinó si se l'identifica com a hiperventilat o processista.

Però com l'energia, aquesta identificació també es transforma. Els dos grans espais polítics independentistes, el que representa el tradiconalment món convergent que ha anat evolucionant fins a Junts per Catalunya/PDeCAT i el que representa ERC, han anat essent assenyalats com a processistes o hiperventilats de forma canviant.

Fa gràcia quan sents a un (neo/post)convergent dir que ERC és una força processista o a alguns d'ERC dir als (neo/post)convergents que són uns hiperventilats. Ai, almas de cántaro... que diuen en castellà.

Suposo que és la tradició faccionalista que ha estat gairebé motor de la història dels catalans. Potser no podem evitar haver d'escollir entre nyerros i cadells. I ara no sabria dir si ser hiperventilat és ser nyerro o cadell...

No sé si és el millor adoptar aquesta dialèctica etiquetadora, simplificadora i, perquè no dir-ho, menyspreadora, en un moment històric d'embat (encara, oi?) amb l'Estat, després d'haver viscut glorioses jornades com l'1 i el 3 d'octubre, amb l'eclosió de sobirania popular més gran a Europa occidental des de dècades ençà.

El gran què de la «revolta dels somriures» era l'actitud. Això és la complicitat, la solidaritat, la fraternitat que ens ha permès sortejar aquests faccionalisme congènit dels nyerros i cadells que tenim els catalans.
No crec, com va dir aquell, que ningú amb dos dits de front es pensés que amb el somriure guanyaríem. Però, el somriure ens fa més forts. Somriguem-nos i siguem capaços de debatre el millor camí sense desqualificacions, perquè sense complicitats no podrem fer LA República Catalana.

L'independentisme ha fet caure el govern dels Piolins. Somriguem!

El govern Rajoy ha caigut. Ho ha fet amb els vots del PSOE, Unidos Podemos (i confluències vàries), PNB, Bildu i els dos partits independentistes catalans al Congrés, ERC i PDeCAT.
Hi havia rum rum sobre què havia de fer el republicanisme català davant una moció de censura contra Rajoy, però, com a tal, que comportava una candidatura a President, en aquest cas, de Pedro Sánchez, del PSOE.
Encara retronen les paraules "Quim Torra és un racista", dites per Sánchez, en mig d'una coregorafia d'un Bolshoi de dinosaures socialistes (Guerra, Borrell, Zaragoza) ballant al ritme supremacista i racista.

Pedro Sánchez durant la moció de censura

També es té present que el PSOE va ser un col.laborador necessari (si no imprescindible) per aplicar el 155 colpista que va cessar el govern català, amparant la repressió policial i judicial a Catalunya.
Rajoy es va situar a la picota amb la sentència per la trama Gürtel, apostant-ho tot a la incapacitat de posar-se d'acord prous diputats d'una oposició tant eclèctica com la que hi ha al Congrés. Però ha passat.
I això provoca una esquerda molt profunda en el bloc constitucionalista espanyol a Espanya. El front nacional espanyol de PP+PSOE+C's s'esberla en una moció de censura que expulsa al PP de govern, que aparta a C's de l'abraçada de l'ós al votant popular a càmara lenta, parasitant l'espai d'un PP corcat que tenia com a soci preferent el mateix Rivera, cabdill de C's.

Una moció que porta al PSOE a governar de la mà del (encara) outsider de l'establishment espanyol Unidos Podemos, amb els vots de Bildu ("los de la ETA", que diu el popular Hernando), el PNB (que havia tancat tot just fa dies un acord pressupostari que hauria permès a Rajoy surfejar durant dos anys a l'espera d'una millora dels indicadors econòmics) i de l'independentisme català.

Rufian, Tardà i Campuzano

El vot d'ERC i del PDeCAT fa caure el govern espanyol que ha liderat la repressió des d'abans de l'1 d'Octubre, amb presons i exilis inclosos, amb ocupacions d'institucions pròpies i coaccions judicials a ciutadans (no de Ciudadanos).
Els vots de "los separatas" ha fet caure el govern dels Piolins, dels del "A por ellos, oé!". I ho fa en un moment que el republicanisme català no podia sortir del racó del ring i que, de nou, s'està instal.lant en una dinàmica faccionalista amb tinst caïnites.
Amb la implosió del Front Nacional del PP+PSOE+C's, la pugna interna es situa en constitucionalisme espanyol a Espanya.

La repressió policial de l'1 Oct , ordenada pel govern Rajoy

No compto (i crec que ningú en el món republicà hi compti) amb què el PSOE pot encarar una resolució del "conflicto catalan" de manera satisfactòria per la gran majoria dels catalans (poder decidir votant, democràticament, el futur col.lectiu com a país), però com a mínim ha de servir perquè les forces republicanes catalanes agafin aire per recompondre files i estratègies sense la pressió incessant del Front Nacional constitucionalista espanyol, amb tots els resorts de l'Estat, rei inclòs, en línia.
Això és al mínim a què ha d'aspirar l'independentisme català, a desmantellar el clavegueram Estatal, per tal d'encarar una fase on es faci política. Perdó, Política, en majúscules. Una fase més d'un procés polític, el republicà català, que em de tenir voluntat de resoldre (satisfactòriament) sense haver de situar l'horitzó biològicament inabastable, per la majoria de nosaltres, a dues o tres generacions futures.
I somriguem, aquesta és una victòria del republicanisme català. No perquè haguem fet Sánchez president, si no per haver fet caure el govern de Rajoy, Soraya, Zoido i Millo. El govern repressor.

Espanya, aquell país que persegueix colors

Espanya és aquell país on per defensar la seva unitat en el destino y lo universal es persegueix un color, en aquest cas el groc.
El groc és el color que il.lustra simbòlicament la demanda de la llibertat dels presos polítics catalans, que a dia d'avui són Oriol Junqueras, Joaquim Forn, Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. Aquests són els presos polítics que romanen a la presó (preventiva, és a dir, sense sentència judicial en ferm). N'han alliberat alguns, però aquests els mantenen a presó perquè podrien cridar a la violència. Això justifica la Justícia espanyola, aquell poder que s'hauria de pronunciar fora dels paràmteres polítics. Hauria, però no és.

Espanya és aquell país que persegueix colors, que prohibeix el color groc al carrer, en la il.luminació de fonts i edificis.
Si persegueixen colors, com no han de perseguir i coaccionar mestres, periodistes, governs legítims, twittaires, alcaldes i programes televisius infantils?
Prohibir colors és entrar en una nova dimensió totalitària, de control social que arriba a la varietat cromàtica que entra en els nostres ulls. I aquesta persecució de colors es fa des de la grisor més patètica possible per una entitat que es vol com a paladina de la democràcia i la llibertat, la Unió Europea. Aqusta persecució de colors es fa amb el silenci massa present dels qui es volen alternativa dels que apliquen la persecució del groc.
El groc ja no només vol dir "llibertat presos polítics!", el groc ja vol dir "llibertat!" a seques, vol dir lluitar contra el totalitarisme de l'Estat Espanyol. El groc és patrimoni de la dignitat democràtica i de país.

VÍDEO Els Mossos impedeixen el pas a unes àvies per portar una bufanda groga
La Junta Electoral de Barcelona prohibeix d’il·luminar de color groc fonts i façanes

(imatge twitter.com/carmecf)

Europa davant del mirall català

La Unió Europea es va crear inicialment com un espai de trobada i cooperació entre França i la República Federal d'Alemanya (i països veïns), son històrics enemics al llarg del segle XIX i meitat del XX, per tal que la seva cooperació econòmica establis un context de pau a Europa.
Aquest espai Europeu, sota els principis de la cooperació econòmica, però també la de la pau i el de la democràcia liberal (democràcia i drets i llibertats civils), es va anar ampliant a l'Europa Occidental, després pels règims hereus de les dictadures del sud (Grècia, Portugal i Espanya) i finalment pels estats europeus més orientals, antigues repúbliques populars i socialistes.
Els principis liberals i democràtics europeus sovint han quedat en segon pla a la cooperació i integració econòmica, però no n'han quedat mai anorreats com a parts substantives dels principis fundacionals de l'Europa comuna que vol ser la UE. La voràgine neoliberal i la gestió de la crisi financera de la primera dècada i part de la segona del segle XXI ha fet sucumbir la lectura més social dels principis liberals i democràtics, però podem dir que la UE és un dels espais al món amb un corpus social en les seves polítiques públiques més reeixides.
La UE, però s'ha mostrat, però incapaç de condicionar el món a partir dels seus principis fundacionals, actuar a una fora de les fronteres de la Unió. No va saber fer-ho als Balcans, tampoc al Mediterrani musulmà ni tampoc amb la crisi dels refugiats de la guerra de Síria o la catàstrofe humanitària que són les vies d'immigració tutelades per màfies inhumanes que enterren sota al mar milers d'éssers humans que somniaven amb una millor vida a Europa.
A més de les contradiccions europees entre els valors fundacionals de la UE pels "europeus" i les respostes reals de la UE pels "no europeus" (inclosos europeus continentals extra-UE, com en el cas dels Balcans), també hem trobat una contradicció interna a la UE fruit de la pugna entre els interessos financers i la ciutadania. El cas de Grècia és flagrant, amenaçant i forçant humiliantment al govern legítim grec de Syriza, de caire a(nti)capitalista a prendre unes mesures de retallades forçoses per fer front a uns crèdits per pagar uns crèdits per subsanar el deute generat pels governs anteriors, avalats (i ajudats a amagar la realitat financers de l'Estat grec) per bancs internacionals especuladors com Goldman Sachs i Lehmann Brothers. Que banquers d'aquests banc, causants de la crisi bancària i hipotecària mundial, copessin i copin alts càrrecs en el marc de la UE (ministres estatals, president del BCE...) ens feia i fa preveure el tarannà pro-poder financer de la UE.
I ara, a causa de la revolta catalana davant d'un Estat Espanyol incapaç de donar una resposta política a la demanda del 80% dels catalans a exercir el dret a decidir, la UE afronta una contradicció interna de basta profunditat, la que manté cara a cara els interessos dels Estats enfront dels de la ciutadania.
La causa catalana posa davant el mirall a la UE i aquesta ha de decidir si el seu pilar fonamental és la ciutadania i la voluntat popular o bé les interessos dels estats nacionals que formen la UE.
Serà capaç la UE d'avantposar els principis fundacionals europeus de la llibertat, la democràcia i la pau tot protegint la voluntat popular dels ciutadans europeus que viuen a Catalunya (un dels territoris no subsidiats de la UE més europeista del continent)? O bé la UE es mourà sota el diktat dels interessos dels Estats, en el cas espanyol sumant-hi l'entramat oligàrquic del capitalisme del BOE, la corrupció i la repressió policial, política i cívica portada a terme a Catalunya?
Diuen que la política internacional només entén d'interessos, però els grans reptes, en el món, sols s'han assolit correctament si ha darrera hi ha uns valors que posin llum als actes.

(foto de http://www.pedresdegirona.com)

El moviment Puigdemont 10/10

Anàvem amb el cor a la mà i el President ha interpel.lat al nostre cap. A Barcelona estant, confusió, decepció i algun crit de ràbia.

Ha estat una interpel.lació al poble de pesada i llarga digestió, per alguns indigesta.

Pel món ha estat un alleugeriment, l'estatus quo internacional és un dels bens més preuats en el món on ens situem, occidental, liberal i democràtic (malgrat que molts aborrim aquest occidentalisme pedant, neoliberal amb poca ànima i de democràcies corrumpudes).

Personalment, a l'instant em vaig sentir relativament frustrat. No perquè no féssim la DUI, sinó perquè esperava una proclamació de la República més explícita, que el fet d'ajornar-ne la seva aplicació total, es fes d'una posició de més fortalesa formal.

Trobo correcta l'apel.lació al diàleg internacional, el President ha fet entrar en la partida a la comunitat internacional. 

Ara la taula del diàleg està posada, els catalans hi estem asseguts. 

Però... sí, tinc un però: és necessari que la Generalitat sigui capaç que la mediació giri a l'entorn dels resultats de l'1 d'octubre o com a molt del dret a l'autodeterminació.

Si la mediació internacional situa el diàleg en l'esfera de la reforma constitucional, de més autogovern o d'un estatus singular dins a l'Estat Espanyol, la Generalitat s'haurà d'aixecar de la taula, i malgrat ser "els campions del diàleg", resultaríem ser els intransigents. I, això, sense que els Espanyols hagin de dir que no a res...

Així tornaríem a avui, a les portes d'una DUI, amb temors renovats o no. Qui lo sa?

També hi ha coses positives amb la decisió d'ahir del President Puigdemont. Ens mostrem al món com un moviment inclusiu, pacífic, democràtic i civilitzat (en contra la violència). I ens reforcem davant l'opinió pública internacional, que en bona part condicional la política dels respectius estats.

I també estem en situació d'eixamplar la base del moviment, incorporant bona part del bloc democràtic que ens ha acompanyat enfront la manca de voluntat de diàleg espanyol i el seu autoritarisme.

Estem enmig de la partida, de la batalla política. Mantinguem la confiança que arribem a bon port.

Tu ja pots dormir a les nits?

Vivim dies històricament intensos, i com tots els dies històrics, emocionalment d'una intensitat profunda.
Sé d'amics i coneguts que encara no dormen bé, perquè van viure en primera persona la violència policial de l'1 d'octubre, on en el seu més íntim interior no hi pot cabre la idea que la policia atonyinés a gent pel simple motiu de voler votar. Que la policia en formació arrasés pobles petits o col·legis de grans ciutats. Arribaven i actuaven, si calia, emportant-se per davant a alcaldes (a baix podeu veure un vídeo amb l'alcalde de Callús, Joan Badia, un referent nacional en l'àmbit de l'educació) i mossos d'esquadra que volien intermediar fent veure als agents de policia amb casc, escuts i porres que voler dispersar centenars de persones (o desenes en pobles on no arriben ni al centenar d'habitants) només suposaria violència i ferits. Violència per la part policial, ferits per la part civil.
Sé d'amics i coneguts, curtits en la militància històrica de l'independentisme, que encara ploren quan veuen imatges per les xarxes socials de la violència policial.
Hem de saber treure les emocions perquè no ens estrangulin. Jo vaig poder-ho fer el dia de l'aturada general. M'hi va ajudar un escrit d'un company de lluites polítiques, emocionant, i veure quan entre els milers de persones concentrades a la Plaça Nova de Torelló, no poques trencaven a plorar. A través del llagrimal va poder fluir la tensió dels darrers dies i la impotència i ràbia acumulada a través de les imatges i els crits (sobretot els crits) que han omplert la nostra memòria d'un poble persistent  en la voluntat de ser. De ser democràtic i pacífic, reprimit des de l'autoritarisme i la violència d'Estat.

A Torelló, com en molts d'indrets no vam patir la violència i vam poder votar. Però ja des de la mitjanit quan els estibadors van anunciar que sortien furgones policials del port, sabíem que la violència ens podia arribar. Vam ser capaços d'assumir que calia defensar els col·legis electorals i les urnes, si calia, amb la cara perquè ens la partissin. Vam haver de posar vigies als accessos del poble, tenir preparada la sirena d'emergència del municipi per si érem atacats (ATACATS!) per la Guàrdia Civil, vam viure aquell moment quan li dius a una mare amb els seus fills "marxeu a casa", mentre la violència arribava a les comarques veïnes. A demanar si la gent volia tancar el col·legi abans o a l'hora que tocava mentre combois de la Guàrdia Civil entraven alhora per l'Eix de Girona i la C-17 per Centelles. I la gent deia, tanquem quan toqui, que vinguin.
Vam viure aplaudiments mentre obríem per primer cop pas als Mossos, però també silenci tens de temor de derrota quan vam obrir pas per darrer cop als mateixos Mossos... Camí entre la gent que s'havia concentrat davant dels col·legis per defensar-los, des de la matinada fins a entrada ja la nit. Persistents en voler ser, de forma democràtica i pacífica.
A nosaltres ens ha costat (i ens costa) dormir, encara tenim malsons i ens costa tornar a la normalitat, perquè sabem el que vam viure i el que hauríem pogut viure, i perquè sabem que encara hem de viure més coses.

Callús (Barcelona), 2017. #CatalanReferendum #Verguenza pic.twitter.com/NWbTMCkEYv

— Alex Pont (@alexpontt) 1 d’octubre de 2017

Però, i els altres (aquells que ens tracten de ellos, quan criden "a por ellos!"), poden dormir? Poden dormir els periodistes que manipulen la veritat, amagant la repressió de conciutadans d'ells (perquè encara som espanyols, i ens volen espanyols)? Poden dormir els policies que ahir s'abraçaven als enrotllats amb la bandera espanyola, però que van atonyinar els que portaven butlletes? Poden dormir els polítics espanyols que inciten a l'odi contra conciutadans seus (perquè encara som espanyols, i ens volen espanyols)? Poden dormir els empresaris catalans de l'IBEX que juguen amb la por de la misèria sense que en cap moment es plantin davant els agressors? Poden dormir la gent que clama a favor de les porres i contra els ferits de les butlletes?
Si és que sí, que poden dormir, tenen un problema d'humanitat i de patriotisme. Els valors humanistes del respecte a la vida i la integritat física, és el què permet a les societats a viure en pau.
La pàtria que creuen defensar reprimint, sotmetent a part de la ciutadania que en forma part, per mantenir-los a la força dins, serà una pàtria impostada i imposada, que no busca l'adhesió si no la submissió. I aquesta, seria, sinó és ja, la gran derrota per qualsevol patriota, la d'usar la violència per fer prevaldre la seva pàtria.

PS: Atieu l'odi per sobre les vostres possiblitats...

Un hombre intenta manifestarse en #Sanlúcar pidiendo diálogo en #Cataluña. Y esto es lo que ocurre...Vídeo de Francisco Franco Bernal pic.twitter.com/jVxUSBMzZw

— Mira Sanlucar (@mirasanlucar) 8 d’octubre de 2017

El dia que ho va canviar tot

Començo a escriure aquest apunt quan acaba el dia, dic això perquè per mi s'acaba quan tanco els ulls per dormir.
Avui és aquell dia que tot va canviar. No sabem tot com acabarà, però ja no tornarà ser com abans.
Aquest dia l'he començat sentint quan en Basté ha anunciat en directa la detenció de Josep Maria Jové (una abraçada, Fe) mentre entrevistava a Oriol Junqueras.
La Guardia Civil ocupava el govern de la Generalitat i detenia a càrrecs polítics, funcionaris i treballadors d'empreses privades, així com registrava habitatges privats. Han requisat 10M de butlletes de votació i la gent, el poble, la ciutadania ha sortit al carrer.
Sentiment d'humiliació nacional. Sentiment de revoltar-se vers la injustícia. Un moviment intergeneracional i interclassista (bé, els poders oligàrquics al costat de l'Estat oligàrquic que és el Regne d'Espanya, com sempre). El Liceu cantant els Segadors i els sindicats al carrer, pensionistes al carrer colze a colze amb els estudiants. Tots defensant les institucions catalanes. Tots no, trist paper el del PSC. Paper repugnantment conegut el del PP i Ciudadanos.
Els alcaldes també al carrer i els diputats independentistes marxant d'un Congrés de diputats que els convidava a no tornar (car, és això el que volem, que no calgui que tornin!).
Amics i companys han anat revoltar-se a Barcelona, jo m'he quedat a Osona, no a casa, sinó a treballar per poder donar resposta del qui no podia baixar a la capital i volia mostrar el seu rebuig a aquest Estat demofòbic, a qui ens ocupa les institucions i ens empresona servidors públics. Aqui també es volia sumar a la revolta dels catalans davant l'Estat dominador.
A Vic, com a Tarragona, Sabadell, Girona i arreu de tot el país hi ha hagut rèpliques de l'esclat de revolta contra la humiliació dels qui ens sotmet a tots, persenguin urnes, cartells electorals i prohibeix debats.
15.000 veus a Vic clamant que la #LaLlibertatNoEsJutja, que #Votarem i que això va de democràcia i de drets civils. La coalició cívica s'ha eixamplat, arreu del país. A Vic ens han parlat les insticuions, el dret i la cultura.
15.000 veus que s'han sumat a un gresol de reivindicacions pacífiques però persistents que han aparegut arreu del país, 15.000 veus que s'han fos a centenars de milers de veus catalanes i a milions de cors bategant pels nostres drets civils.
L'Estat s'ha instal.lat en la repressió desacomplexada i barroera de la mentalitat colonial i imperial. Ja mai més tornarà ser com abans, perquè els catalans hem sortit a defensar les nostres institucions, sense por, amb il.lusió, pacíficament i persistentment. El poble català ja és adult, ha madurat del tot en unes hores intenses.
Avui és aquell dia que ho va canviar tot,

Per què, Enric Hernández? Per què, El Periódico?

Per què, Enric, en ple atemptat terrorista, en els primers minuts després dels atemptats, encara amb els cossos calents i els serveis policials i d'emergència reaccionant, publiques ostentosament al teu twitter, una EXCLUSIVA (amb majúscules) on dius que la CIA havia informat als Mossos d'un possible atemptat a la Rambla?
Per què, Enric, en un moment de caos de seguretat i emocional, et vols apuntar un tanto en forma d'EXCLUSIVA? Per què apuntar als Mossos, ja llavors? Per què sense cap document que ho acrediti, ja que el document que mostres ara, és posterior a l'anunci de l'EXCLUSIVA?

EXCLUSIVA de @ELPERIODICO: La CIA avanzó hace dos meses a los Mossos que la Rambla era objetivo del yihadismo. https://t.co/vmFsBRwDxV

— Enric Hernàndez (@Enric_Hernandez) 17 d’agost de 2017

Per què, Enric, tal com has admès, publiques un document manipulat per vosaltres mateixos (i incomplet), fent veure que és original per tal de demostrar que la CIA havia informat als Mossos?
Per què, Enric, el dia que publiques "the nota" (spanglish en el suposat document de la CIA) el teu company i coordinador de redacció, Luis Mauri, exigeix en un article que "sobre todas las cosas, el Gobierno catalán y su policía deben aclarar a la sociedad qué medidas de protección de la población adoptaron después de tener conocimiento de la amenaza "?
Per què, Enric, El Periódico que tu dirigeixes, insinua que la Generalitat i els Mossos podien haver previngut l'atemptat de la Rambla, quan "the nota" que exhibiu queda clar que no aporta cap informació que permetés, segons cossos policials i experts, aquestes "medidas de protección" que reclama Mauri?
Per què, Enric, en el teu tour de glòria per diferents mitjans, dones diferents versions del per què dels errors formals de "the nota", que fan que fins i tot Julian Assange i Wikileaks posin en dubte la veracitat del document? Quina és la raó d'aquests errors, de totes les versions que has donat (transcripció d'una comunicació oral, canvis que es produeixen espontàniament en la desencriptació d'un arxiu -ja no és oral-, canvis produïts ens la manipulació del document...)?

Paper publishes highly suspect US intelligence document on ISIS attack in Barcelona ahead of Catalan referendum. https://t.co/Z5hHvVsreo pic.twitter.com/hBW05FTBIl

— WikiLeaks (@wikileaks) 31 d’agost de 2017

Per què, Enric, apuntes directament (i només) als Mossos i parles de la CIA, quan en "the nota" que teniu és una comunicació entre la NCTC (National CounterTerrorism Center, òrgan de coordinació internacional contra el terrorisme creat arran de l'11S), no la CIA, i el CITCO (Centro de Inteligencia contra el Terrorismo y el Crimen Organizado) espanyol, no els Mossos? I per què mantens en els titulars del teu diari la CIA, quan queda clar que no és la CIA, tal com va negar que fos des de Mossos i la Generalitat?

EXCLUSIVA: @ELPERIÓDICO reproduce la alerta de atentado en la Rambla que la CIA envió a los Mossos el 25 de mayo. https://t.co/Uo01lzuSk9

— Enric Hernàndez (@Enric_Hernandez) 30 d’agost de 2017

Per què, Enric, quan publiques "the nota" sencera, hi ha errors formals subsanats, però d'altres que no, i continues sense posar en dubte la veracitat del document?
Per què, Enric, no t'estranya que la NCTC (no la CIA) enviï una comunicació al CITCO espanyol, el 21 d'agost, quatre dies després de l'atemptat, amb la informació que van passar pretesament als Mossos? I si "the nota", és una comunicació dels americans al CITCO espanyol, serà que el document te'l passen des del mateix CITCO? No recordes el teu diari maldant les clavegueres de l'Estat i la polícia patriòtica? No dubtes ni un segon, ara?
Per què, Enric, mantens el conflicte vers els Mossos i la Generalitat, per un tema com és la negació de la teva EXCLUSIVA que la CIA va avisar els Mossos de l'atemptat, quan la teva informació documental demostra que la CIA no va avisar als Mossos, i que l'avís als Mossos de la data que dius tenia tant poc valor que la van descartar tots (TOTS!) els cossos de seguretat, i que a més l'avís no té a veure amb l'atemptat de Barcelona sofert, perquè el pla dels terroristes era atemptar amb bombes?
Per què, Enric, dones per bo un document sorgit del CITCO, dirigit per un dels capitostos policials implicats en l'Operació Catalunya i la Policia Patriòtica, José Luis Oliveras? Per què no dubtes en cap moment de la fiabilitat i de la bona voluntat d'aquesta informació?
Per què, Enric, els grans defensors de la teva creuada són la premsa de Madrid, avantguarda periodística contra el procés d'independència, amb notícies falsejades provinents de cossos de seguretat espanyols, com el cas dels diners de Trias a Andorra, que tu mateix vas condemnar?
Per què, Enric, participes activament amb la dèria d'uns sectors mediàtics i de poder de Madrid que només busquen el mal fer dels Mossos en l'atemptat, com ara aferrant-se a la tesi belga de l'Imam o bé la fins i tot l'histriònica notícia que el mosso que va abatre el terrorista era legionari?
Per què, Enric?

Germà Gordó, la pedra

Germà Gordó, durant molt de temps va ser una de les eminències grises de la CDC d'Artur Mas, una situació que el col.locava en el pinyol del president convergent, en ser un dels homes de confiança a nivell orgànic i polític de Mas.
Això el va situar en llocs claus en l'executiu, fins a ocupar una Conselleria, la de Justícia. Però també estava situat en el punt de mira de totes les sospites del finançament irregular dels convergents.
En el moment de dissenyar la candidatura de Junts pel Sí, CDC va situar a Gordó en un lloc de de sortida, malgrat els dubtes que generava ja fos dins la mateixa coalició independentista com en el món independentista fora de la coalició, però Mas va aconseguir mantenir-lo en la llista electoral i que Gordó esdevengués diputat.

Germà Gordó i Artur Mas www.elperiodico.cat

Un episodi sobrevingut va tornar a posar a Germà Gordó en l'ull de l'huracà, quan en la sinistre conversa entre el Ministre Fernández Díaz i el director de l'Oficina Anti-frau, Daniel de Alfonso, on conspiraven contra el sobiranisme, va sortir el nom de Gordó com a home amb qui fer confiança per tal de substituir a Mas.
Just en aquells moments, quan es va filtrar la conversa, Gordó liderava el sector anomenat Nova Convergència, per liderar el que seria el PDeCAT. No va reeixir en la seva missió, però la seva gent sí que va aconseguir el control de bona part de districtes de Barcelona, malgrat no aconseguir el lideratge del partit en la capital catalana. Esdevenia, però, un actor imprescindible per la governança a la capital, a nivell de partit.

Daniel de Alfonso i el Ministre Fernández Díaz
www.bolsamania.com

Gordó sempre l'ha envoltat el dubte boirós de la seva tebior independentista, malgrat fer costat en el cop de timó polític de Mas, de l'autonomisme al sobiranisme explícit. Però malgrat aquests dubtes rondant a l'entorn de la seva figura, bona part de les bases convergents el seguien, veient-lo com un dels fars més convergents clàssics del PDeCAT, no és gratuït que el seu corrent s'anomenés Nova Convergència.
Ara, Gordó torna a estar a la palestra pel fet de ser investigat pel fnançament irregular de CDC i no abandonar el seu escó de Junts pel Sí, tal com li demana ERC de forma explícita i la Marta Pascal del PDeCAT, en forma de twit, de forma implícita. Fins i tot Junts pel Sí, com a tal ha reclamat l'escó de Gordó, que el mantindrà passant al grup mixt (tal com li ha demanat el seu corrent de Nova Convergència). Què busca Gordó, mantenint a tota costa l'escó? L'aforament de diputat.

President Mas va fer un pas al costat pensant en el projecte comú.A vegades fer passos al costat serveix per avançar i demostra generositat

— Marta Pascal (@martapascal) 2 de juny de 2017

Hi ha qui s'entrebanca dues (o més) vegades en la mateixa pedra, i hi ha qui és la pedra, i Germà Gordó és la pedra de l'ombra de la corrupció política (sinó la mateixa corrupció), una ombra que tapa el sol en part a Junts pel Sí i a tot el sobiranisme a les portes de l'embat final amb l'Estat per poder exerci el dret a l'autodeterminació del poble català.
Germà Gordó té dret a la presumpció de la inocència, però Gordó hauria de reflexionar què és millor per la candidatura que formava part, Junts pel Sí, i per l'objectiu únic d'aquesta candidatura, demostrar la força de l'independentisme de forma electoral. Els escons de Junts pel Sí no són de cap partit ni de cap persona, són dels votants del Sí a la independència.
Queda clar que el millor i el més just pel projecte col.lectiu és la seva dimissió. Però em temo molt que el que mou a Gordó no és cap projecte col.lectiu si no l'egoïsme individual de mantenir l'aforament davant les iniciatives judicials que s'emprendran contra ell. Tot això, com a mínim, perquè encara ressonen les paraules de Fernandez Díaz i de Alfonso...

Ara: De Alfonso va proposar a Fernández Díaz un pla per fer fora Mas de la direcció de CDC i situar-hi Germà Gordó
La Vanguardia: Gordó quiere sumar no independentistas a la nueva CDC
La Vanguardia: Germà Gordó, colaborador de Mas en la sombra

Montsquieu, mort i enterrat a Espanya

Ahir van detenir a Joan Coma, regidor de Capgirem Vic. El van detenir per no haver anat a declarar a l'Audiència Nacional que l'acusa d'incitació a la sedició, per dir que "per fer la truita caldrà trencar els ous", ho va dir en el plenari municipal de Vic en referència al procés d'independència català.
El regidor d'extrema dreta Josep Anglada, de Plataforma Vigatana, el va denunciar per aquestes paraules i el braç judicial de l'Estat Espanyol li va fer cas.
Coma va desobeir a l'Audiència Nacional i no va anar a declarar.

Ahir mateix al vespre, es van succeïr multitud de concentracions davant ajuntaments arreu de país, i a Osona, hi va haver la més multitudinària a Vic, ciutat d'on Coma és regidor. Ciutadania, entitats sobiranistes i partits polítics van estar al costat del regidor clamant "Joan Coma, mai caminaràs sol".
Avui al matí, en una tertúlia a El 9 FM, Mercè Puntí, ex-regidora a Manlleu i antiga professora meva, va recordar una afirmació d'Alfonsos Guerra de ja fa uns anys: "a Espanya, Montesquieu a mort". La frase va ser dita als 80, en un embat del PSOE davant una justícia autònoma, però a una justícia autònoma que era franquista. Quina grandesa la de la democràcia liberal espanyola, que es carrega la separació per debilitar els resorts del poder franquista, enlloc de reformar un poder judicial, que s'ha mantingut com un dels darrers reductes estructurals del franquisme. El periodista Quico Sallés ho va il·lustrar afirmant que "sembla que l'exèrcit s'ha modernitzat més que l'àmbit de la judicatura". Això és el que va aconseguir Guerra assassinant a Montesquieu.
És ben bé que l'Estat nascut del 78 no passaria pel sedàs de la separació de poders de Montesquieu. El poder executiu (govern) i el legislatiu (parlament) es fusionen a la pràctica i parasiten el poder judicial amb nomenaments en òrgans clau com ara al Tribunal Constitucional o al Consell General del Poder Judicial, uns nomenaments en clau partidista, clientelarment partidista.
És per això que davant els embats de la justícia espanyola contra el procés, tots denunciem que la judicalització de la política no aporta res de bo; la qüestió és que més que la judicialització de la política, el que hi ha a Espanya és una politització de la justícia, fent d'aquesta una arma més de l'Estat contra els independentistes, més enllà de l'interès general i els principis democràtics més elementals com ara la llibertat d'expressió i l'exercici democràtic de decidir entre tots plegats el futur del nostre país.

Qui és el jutge que ha interrogat a Joan Coma?
I més...
Ismael Moreno, ese ex–policía franquista metido a juez de la Audiencia Nacional
El expolicía que juzga a los titiriteros
La Audiencia de Madrid ordena investigar la actuación de un juez en su etapa como policía

... i el Ple de Torelló va rebutjar una moció a favor del referèndum

Torelló és un poble que s’ha mostrat majoritàriament independentista en les darreres eleccions i la seva representació en el plenari municipal s’hi mostra també aquesta majoria social a favor d’un Estat Català independent i a poder decidir democràticament. Així que va ser realment sorprenent que el Ple municipal tombés una moció que traslladava simplement els acords del Parlament (que en Junta de Portaveus, Romans –CiU o PDECAT- i Forcada –FEM- van dir que ignoraven) per un referèndum i l’inici d’un procés constituent.
Amb aquest article vull donar resposta a certes afirmacions que han fet tant CiU com Fem Torelló (FEM) per justificar el seu vot negatiu a la moció, que va fer insuficients els vots afirmatius d’ERC-JpT i la CUP.
CiU i FEM parlen d’una moció de l'AMI que no estava redactada ni en Junta de Portaveus ni quan es va fer el Ple, una moció que “seria molt similar a aquella” nostra. Per què no volíem esperar a la de l’AMI? Doncs perquè era perdre l'oportunitat que Torelló fes una demostració de compromís amb el procés independentista el mateix dia que el regidor Joan Coma s’havia declarat insubmís. Així ho vaig explicar al Ple.
És cert que ara la moció de l’AMI, similar a la nostra, no es podrà aprovar fins d’aquí un any? Cert, així ho disposa el Reglament Municipal de l’Ajuntament de Torelló: una moció que és rebutjada no es pot tornar a presentar, ni cap de similar, en un any. Ara bé, enlloc del reglament diu que no es pugui presentar una moció similar a una presentada i aprovada, com hauria estat el cas, si CiU i FEM haguessin permès l’aprovació de la moció. Ara podríem aprovar la de l’AMI, també.
És cert que la moció va incloure un punt que demanava “assumir l’encàrrec del Parlament” d’impulsar debats constituents, quan l’acord del Parlament sols “encoratja” als ajuntaments? Cert, però em sorprèn que a CiU i FEM els faci cosa votar a favor perquè l’acord digui “assumir” (que seria assumir l’encoratjament del Parlament a) l’impuls de debats constituents. Tanmateix, no en van dir res quan vam obrir la possibilitat de modificar-la en Junta de Portaveus.
És per partidisme que presentem la moció? Que només digui que no, no serveix per demostrar res. Però sí, si apunto que en Junta de Portaveus vaig obrir la moció a tots els grups a sumar-se a la moció i així hauria estat de tots els partits. Ni CiU ni FEM van mostrar-hi cap interès. I aquí és on rau el problema, amb el QUI presentava la proposta i no el QUÈ deia, el problema és que la moció l’havíem presentat nosaltres. Aquesta dèria amb posar-se de cul (amb perdó) a les propostes d’ERC-JpT per se es pot veure normal (o no) en el context de la política local, sobretot si el govern té majoria absoluta i decideix passar el rodet. Ara bé, arribar a aquest nivell de dogmatisme partidista contra ERC-JpT en una moció de país, demostra quin és la situació al Ple de Torelló, que en el cas de CiU, fent-ne seguidisme FEM, és el de passar de governar amb nosaltres a buscar-ne l’exclusió. I això, entre demòcrates, no és tolerable, ni l’exclusió de partits ni la de persones ni la d'entitats, pel simple fet que no combreguin amb qui mani.
Tant convergents com ex-socialistes han volgut justificar el que va ser en tota regla un “xantatge emocional” a ERC-JpT, en paraules del portaveu de la CUP, per tal que retiréssim una moció pel simple fet que la presentàvem nosaltres.
L’article signat per Vivet i Forcada aquí a El 9 Nou acabava dient “En aquest nostre cas, mai un no ha volgut dir tant que sí”, vaja, una retòrica que sembla la del PSOE del no es no i acaben fent president a Rajoy. Per molt que s’hi vulgui donar voltes, una moció no es tomba perquè es presenti, per què sigui rebutjada cal que una majoria hi voti No, i aquesta majoria hi va ser gràcies als vots que CiU i FEM van sumar als del PSC.

(Publicat a El 9 Nou)

Quan el QUI és més important que el QUÈ

Els fets: el grup municipal d'ERC i Junts per Torelló vam presentar una moció a favor del referèndum sobre la independència i per iniciar un procés constituent, basada en els acords aprovats al Parlament de Catalunya fa unes setmanes. La moció va ser rebutjada amb els vots del PSC (imaginable) i dels grups de govern, CiU i FEM (sorprenent). Les raons de CiU i FEM manifestades al Ple va ser que volien aprovar una moció similar que l'Associació de Municipis per la Independència (AMI) estava redactant.
A partir d'aquí, hi ha hagut retrets cap a la «poca cintura» i a un pretès «electoralisme» d'ERC-JpT. Aquests retrets queden desmentits si en els fets del Ple hi afegim els fets en Junta de Portaveus, on jo mateix vaig explicar que la moció era de tipus estàndard que ERC presentava i que es basava en els acords del Parlament. Allà vaig obrir a tots els grups que volguessin a signar-la i presentar-la conjuntament, a més de poder modificar-ne el contingut (salvaguardant els acords parlamentaris, que vaig enviar a tots els grups, ja que CiU i FEM van manifestar que desconeixien què s'havia aprovat al Parlament). És a dir, que la voluntat de sumar, consensuar i arribar a acords per part d'ERC-JpT hi era.
En política hi ha més que el càlcul electoral, hi ha el sentit de servei públic i el respecte. Com a sentit de servei públic creiem que el dia en què el regidor de Vic Joan Coma anunciava que desobeiria la justícia espanyola que l'acusa de sedició, teníem l'oportunitat que Torelló hi fos present a través d'una moció a favor del referèndum. Per cert, l'única moció que hi havia damunt la taula, perquè la de l'AMI encara no estava redactada. Si hagués estat el cas, no hauríem tingut cap problema en aprovar aquesta o la que fos, com hem fet sempre. L'important era fer el pas endavant. I a més, amb la possibilitat d'adequar el text que vam presentar des del propi municipi, amb aportacions que haurien pogut fer tots els grups municipals. Potser FEM, que es vanagloria que no és un partit (que sí que és, d'àmbit local) hauria hagut de valorar molt més aquesta possibilitat enlloc de fer seguidisme dels plantejaments del portaveu de CiU, Manel Romans. A vegades malgrat ser socis de govern s'ha de poder discrepar, com vam fer nosaltres al passat mandat votant a favor de sancionar bancs per tenir pisos buits, enfront de CiU que es va alinear amb PxC.
ERC-JpT no podíem admetre, en paraules de la CUP, el «xantatge emocional» que CiU i FEM ens feien exigint que retiréssim la moció perquè no la votarien a favor ja que la presentava ERC-JpT. Les actituds excloents fan molt mal a un procés per construir una Catalunya independent, on la suma des del respecte és la clau. A nosaltres no ens hi trobaran en l'exclusió.
Però no ens enganyem, si no s'ha aprovat la moció a favor del referèndum no és perquè s'ha gi presentat, sinó perquè hi van haver 11 vots en contra i 6 a favor. Si estaven d'acord amb el contingut, però no amb qui la presentava es podrien haver abstingut i s’hauria aprovat. I en el següent Ple s’hauria pogut aprovar la de l’AMI, ja que no es permet presentar mocions similars que han estat rebutjades en un any, però enlloc diu que no es puguin presentar mocions similars aprovades...
Una última pregunta, què hauria passat si ERC-JpT votés en contra d'una moció a favor del referèndum perquè la presentés CiU, la CUP o FEM? A mi em cauria la cara de vergonya! Nosaltres, entre demòcrates, ens fixem més en què diuen les propostes que en qui les presenta, cosa que en el darrer Ple, ni CiU ni FEM poden dir el mateix.

(Publicat al Setmanari Torelló)

Acabar amb el "processisme" del referèndum pactat

Aquest estiu del 2016, el que ha marcat l'equador del mandat de Junts pel Sí a la Generalitat per establir la República Catalana, ens ha portat de nou al referèndum. Un referèndum en estereo, el referèndum pactat amb l'Estat Espanyol i el referèndum no subordinat a la sobirania espanyola sinó a la catalana, el què alguns anomenen RUI (referèndum unilateral per la independència).
Hom pot sentir-se enmig d'una roda de hàmster, que va donant voltes i voltes i no ens movem de lloc (o fins i tot tirem enrere). D'aquesta metàfora en són molt aficionats els que es confronten en un projecte independentista que va guanyar les eleccions del 27S i d'on en sorgeix un mandat independentista, un mandat, però, amb una majoria pírrica (malgrat encara ser majoria).
Del 27S en va sortir un full de ruta que havia de passar per crear unes lleis de transitorietat (de la legalitat espanyola a la catalana) i obrir un procés constituent, que havia d'acabar amb un referèndum sobre la constitució catalana aprovada, refrendant o no la República Catalana. Tot supeditat a què si hi havia una oferta per part de l'Estat Espanyol a fer un referèndum sobre la independència de Catalunya, amb pregunta i resposta clares i tot de caràcter vinculant. Tant la CUP com Junts pel Sí sempre han acceptat aquest fet.

CSQEP (Podemos+ICV-EUiA)
defensors del referèndum pactat al Parlament

Des del món dels Comuns (que inclou ICV i EUiA) s'ha anat remarcant que ells no donen suport a aquest full de ruta perquè els partits independentistes no van guanyar per més dels 50% dels vots (cal recordar que unes eleccions no es voten vots sinó diputats, igual que es van comptar regidors i no vots en les "constituents" del 31 que van desembocar en la República al 31). També esgrimeixen que la força a Catalunya rau en el consens del 80% de ciutadans que estan a favor del dret a decidir i no en el prop del 50% (amunt o avall) a favor de la independència.
I aquest món d'aquest esquerra emergent catalana s'encalla en una equidistància estèril entre l'independentisme i l'unionisme, agafant per bandera el referèndum pactat com a única solució vàlida. Aquí els acompanyen entitats o els sindicats majoritaris com són UGT i CCOO a Catalunya.
Curiós que ells que acusen sovint als independentistes de processistes (de recrear-se en el procés més que en avançar fins a la meta final) han caigut en el processisme del referèndum pactat, ja que en fan única bandera, però sense posar data límit a fer-lo, a més de no comptar amb ningú amb capacitat amb qui pactar aquest referèndum a Espanya.

Els líders de CCOO i UGT a Catalunya

Jo crec que realment la solució més neta i ideal és fer un referèndum pactat i vinculant, seria una via homologable a nivell internacional, però també a nivell espanyol i català. Malgrat tot, crec que si et bloquegen aquesta via, o actues per desbloquejar-la o bé busques un camí alternatiu, en aquest cas la unilateralitat (sigui un referèndum o una declaració d'independència).
Però centrem-nos en la hipòtesis del referèndum pactat. Si és el consens del 80%, doncs és una via que hauria de ser imparable (si tot aquest 80% de Catalunya empeny). Doncs això és el que s'hauria d'exigir al món dels Comuns, sindicats i entitats que estan pel dret a decidir. Marcar una línia d'actuació, un calendari i un objectiu que ens porti al referèndum pactat. això vol dir confrontació (pacífica) amb l'Estat, no descobrirem la sopa d'all si parlem de movilitzacions socials d'envergadura i continuada i lluita en l'àmbit econòmic (els sindicats tenen capacitat de fer vagues generals, es poden fer boicots de consum en sectors estratègics dels lobbies espanyol -per exemple les elèctriques, apagar cada dia 5 minuts la llum-). Pressionar de debò a l'Estat i el seu entorn del capitalisme del BOE (els que han convertit en Felipe Gonzalez en Mr X de l'IBEX i ha muntat un putsch al PSOE).
I si ni així ens en sortim, cal assumir que només queda la via unilateral per construir un Estat propi que respecti principis democràtics tant bàsics com donar la veu al poble.
La qüestió, però, és, està disposat el món dels Comuns i sindicats a liderar al costat dels independentistes una confrontació amb l'Estat sense un no retorn, una lluita per un referèndum pactat que pot desembocar en una independència unilateral en cas de bunkerització espanyola?
És aquí on rau acabar en el mite de la caverna del hàmster del referèndum pactat, és aquí on rau si els processistes del referèndum pactat van de debò.

In crescendo dels Comuns, de Lerroux a Cambó

Podríem dir que les eleccions espanyoles del desembre del 2015, van ser unes eleccions portades amb esportivitat entre les candidatures d’ERC, d’En Comú Podem (els Comuns) i Democràcia i Llibertat (CDC més Demòcrates i altres). La repetició d’aquestes eleccions, tal una segona volta, el 26J, les friccions entre la candidatura de Podemos a Catalunya, el Comuns, i els partits independentistes va anar guanyant en matèria de cos a cos. Bona part d’aquest escenari el va provocar Pablo Iglesias quan va despintar la línia roja que fins llavors havia estat el referèndum acordat sobre la independència de Catalunya, una argument que permetia als Comuns fer forat en electorat sobiranista a dreta i esquerra. Amb l’evaporació de la línia roja, els independentistes, sobretot ERC, van trobar una via d’entrada electoral en els Comuns, per recuperar possible fuita de votants a qui es veia (llavors) esdevenint segona força a Madrid i defensora d’un referèndum català.

En els debats es va veure que el pas endavant dels republicans incomodava a un Xavier Domènech més agre del que havíem conegut. I aquesta agror es va fer densa quan la nit electoral van situar a Podemos amb menys vots i encara per darrera del PSOE. El PP va millorar resultats i s’imposava arreu, excepte Catalunya i Euskadi. La refundació espanyola s’esfumava i s’evidenciava  que l’únic trencador amb l’status quo era la construcció d’una República Catalana independent.

Els Comuns, la mateixa nit electoral, van fer un viratge argumental, ja apuntaven a la Generalitat: “som l’alternativa de CDC a la Generalitat” (intentant reproduir el model de la Catalunya dual sociovergent d’antany). En debats de les primàries de Podemos a Catalunya ja es deia que per reformar Espanya calia guanyar a Catalunya (uns nous Bismarcks hispànics), alhora que es distanciaven del procés constituent de la República Catalana. Al Parlament, a més, CSQEP (la coalició ICV+Podemos) trencava amb les possibilitats que quedaven que participessin del procés constituent català.

I després d’aquest in crescendo, va arribar l’elecció de la Mesa del Congrés espanyol, quan via twitter Podemos i Ada Colau demanen el suport a CDC (la màfia!) i a ERC el seu vot a favor de la candidatura de Xavier Domènech. Bé, més aviat l’exigien. Una elecció avortada des del minut zero amb la declaració del PSOE que mai (MAI) votarien al candidat de Podemos a presidir la Mesa del Congrés.

Llavors, arriba la votació, Domènech queda tercer per darrera de Pastor (PP, amb suport de C’s) i Patxi López (PSOE, Lehendakari amb el suport del PP i gràcies a la il.legalització de l’esquerra abertzale), i per davant de Quico Homs. ERC es va abstenir. En segona votació, Pastor (amb el suport de C’s i 10 vots de més, que tot indica que se n’hi troben de CDC) s’imposa a López (amb el suport de Podemos), ERC es torna a abstenir.

I en aquest moment és quan comença un atac per terra, mar i aire dels Comuns contra el independentistes per no haver votat el Domènech i a ERC per no haver votat a Patxi López en segona volta. Un atac on surten fins i tot morts de l’accident ferroviari d’Angrois, per part d’un Raimundo Viejo amb olor a entrepà d’arengada lerrouxista, i fins i tot una cita del Noi del Sucre, usada per un diputat d’EUiA per dir que ERC és com la Lliga de Cambó (per no votar Patxi López del PSOE!!).

I això és el que tenim, uns Comuns que per acció sembla que estant virant més als sectors que s’oposen a la creació de la República Catalana, que no pas al bloc independentista/sobiranista. Ho hem vist amb les accions concretes al Parlament (oposició total a Junts pel Sí i ruptura amb la comissió del dret a decidir), a l’ajuntament (coalició amb un PSC, denostat –i humiliat- abans de les eleccions) i amb la gesticulació en massa contra ERC arran de la (simple) votació per presidir la Mesa del Congrés.

Els Comuns podien donar un suport clau pel procés constituent català, sembla però que prefereixen fer oposició autonomia i subordinar-se a l’estratègia de canviar Espanya. Em recorda a la Lliga de Cambó als 30.

Esperant a Godot, Podemos vol un referèndum pels catalans

 
El referèndum sobre la independència dels catalans  torna a sortir a la palestra en aquestes eleccions, és el cavall electoral que juga En Comú Podem (la coalició de Colau i Pablo Iglesias a Catalunya). El PSC ja va abandonar la proposta amb Iceta, després del parèntesi autodeterminista de Pere Navarro (qui ho diria...) i la Unió de Duran, més unionista que seguidora de la tradició sobiranista de la Unió històrica.
L'independentisme mai ha negat la voluntat de fer un referèndum vinculant acordat amb l'Estat (demanat en diverses ocasions i sempre rebutjat), però és més que evident que el Congreso espanyol no compta ni comptarà amb cap majoria absoluta per interpretar la Constitució prou flexiblement com per acordar aquest referèndum vinculant, a l'estil escocès o quebequès, i menys tenir 3/4 parts de diputats per reformar una constitució que permeti el dret a decidir dels catalans (i bascos). Si arriba la proposta de referèndum en ferm des de l'Estat, serà perquè els independentistes haurem fet bona part del camí de la constitució de la República Catalana, i llavors tot serien corredisses.

Alberto Garzon, candidat d'IU (www.publico.es)

Podemos i IU (molt abans), s'ha de reconèixer que han defensat el referèndum. Però ja em perdonareu, em sona molt al "apoyaré" de Zapatero, quan creia que no guanyaria les eleccions i no hauria de "apoyar" com a president del govern espanyol l'Estatut que sortís del Parlament de Catalunya.
Realment el concepte d'Espanya de Podemos sona molt a l'Espanya plurinacional de Zapatero, "la nación de naciones" o "el pais de paises", els repetits cants de sirena dels reformistes espanyols cap als catalans al llarg de la història contemporània d'Espanya.

Zapatero i Chacon, del "apoyaré" als
desnonaments exprés (www.elpuntavui.cat)  

A més, la mirada de Podemos i En Comú Podem és radial en sobirania, les paraules de Colau sobre la capitalitat de Madrid, ho va evidenciar, i no parlo tant o només de quan va dir que "Madrid pot tornar a ser la nostra capital", sinó quan justificant-se va dir que volia dir que "Madrid podia tornar a ser la capital de la gent i del canvi". Per què Madrid i no Cadis? Per què Madrid i no Barcelona? Per què Madrid i no València? Per què Madrid i no cap altre capital europea o mundial? Mentalitat provinciana...

Pablo Iglesias i Ada Colau (www.elconfidencial.com)

Em començaria a creure que Podemos i la seva marca a Catalunya, En Comú Podem, aposten seriosament per un referèndum real si expliquessin com ho pensen fer. Però he llegit i he escoltat molts cops aquesta pregunta, i mai he sentit una resposta. Bé, excepte quan el candidat de la llavors marca de Podemos a les eleccions catalanes, Catalunya Si que es Pot, Lluís Rabell, va dir que haurien de passar moltes generacions perquè apareguessin nous polítics a Espanya que no fossin refractaris al dret a decidir dels catalans. Generacions... Llegiu-ne la reflexió de José Rodríguez al seu blog.
La proposta del referèndum de Podemos és com esperar a Godot, en podem parlar tota l'estona, ens podem creure que existeix, però mai arribarà. I el Godot de la reforma espanyola l'hem esperat en tantes ocasions, que els catalans hauríem de saber que no arribarà mai.