Quatre dimensions del terratrèmol polític de Madrid

Un terratrèmol ha succeït en les eleccions a la comunitat autònoma de Madrid, és a dir a l'àrea metropolitana madrilenya, km zero de l'espanyolitat política i mitològica.

La contundent victòria d'Isabel Díaz Ayuso, actual presidenta regional pel PP, gairebé aconseguint la majoria absoluta dels escons de l'assemblea madrilenya i, sumant amb VOX, hi han 89 diputats d'un bloc de dreta extrema (i viceversa) que suposa gairebé una majoria qualificada en els estàndards parlamentaris occidental, vorejant el 54% dels vots. Tot a costa d'uns Ciudadanos que es desintegren i passen de 26 a 0 diputats i d'un PSOE que passa de 37 diputats a 24, empatat en escons però superat en vots per la reeixida escissió de Podemos d'Errejón, Mas Madrid (MM).

Aquestes eleccions tenen un impacte en diferents dimensions, veiem-ne algunes:

La dimensió del govern Sánchez: jugada mestra... fallida

Els estrategues de Pedro Sánchez, des de la Moncloa, calculen (erròniament o no) cada acció que fan i cada oportunitat que se'ls presenta (o forcen que se'ls presenti) per augmentar la força d'un PSOE de Pedro Sánchez que governa en coalició amb un soci incòmode (Podemos) i que depen dels vots al Congrés dels nacionalistes i independentistes bascos, catalans i gallecs. En un escenari de dissolució del bipartidisme clàssic espanyol, Moncloa veu que créixer per l'esquerra facilita perdre per la dreta a costa del PP i C's, que a més començaven a consolidar-se com un bloc postelectoral que permetia configurar majories alternatives on el PSOE havia guanyat en vots, com ara a Madrid. I és en aquesta regió capitalina on els cervells socialistes els semblava veure la baula dèbil del PP (i les aliances amb C's), amb una presidenta excèntrica (Isabel Díaz Ayuso) i poc coneguda a nivell estatal. A més amb l'etiqueta que havia estat escollida perquè el PP havia de perdre les eleccions i serviria de candidata pont i només la casualitat i la (mala)sort havia posat a Ayuso com a presidenta.

Sánchez doncs creia haver descobert la jugada mestra (sic) que el portaria, a través de mocions de censura a traïció per part de C's, a expulsar del poder regional al PP, trencar el bloc PP-C's, apropar C's i deixar de dependre tant de Podemos. Qui sap si tot en vistes de crear una inèrcia positiva que facilités avançar unes eleccions per guanyar-les clarament. El problema és que el passar del paper a la realitat, tot falla. I de la moció de censura a Madrid es passa a unes eleccions avançades amb un candidat socialista amortitzat i una candidata presidenta popular que entregada, tal evita Perón, a un populisme llibertarià acaba arrasant en els resultats deglutint a C's, amortitzant a un PSOE a Madrid i eliminant de la política a Pablo Iglesias líder de l'esquerra alternativa espanyola filla del 15M des de la seva elecció com a Eurodiputat al 2014, esquerra alternativa membre del govern de coalició de Pedró Sánchez.

Ara, Sánchez està inmers en una dinàmica negativa, amb un soci de govern derrotat i ferit (no se sap si de mort) i amb una formació alternativa per arribar a acords (C's) a punt de desaparèixer. Cada cop més dol i desprotegit al Congrés davant una dreta reanimada i una extrema dreta excitada.

 

La dimensió bipartidista: la pugna per l'espai de centredreta

En una Espanya on el seu km 0 irradia (i succiona) a bastament, aquests resultats han tingut un impacte, com mai, respecte a la política estatal espanyola. No hem d'oblidar que les eleccions són un avançament per part d'Ayuso al constatar-se una maniobra del PSOE amb Ciudadanos (C's), fins llavors aliat o soci de govern en les autonomies on governa el PP en minoria (Madrid, Andalusia, Múrcia i Castella i Lleó), per fer caure els governs populars a Madrid i Múrcia, a través de mocions de censura. La primera va ser sortejada amb un avançament de les eleccions per part d'Ayuso, a Múrcia diputats trànsfugues de C's van acabar entrant al govern regional. Aquestes maniobres, maquinades des de Moncloa buscaven arraconar i expulsar dels governs regionals al PP, trencar el bloc PP-C's i alhora assimilar electors del partit taronja. Una estratègia del PSOE de créixer en l'electorat a la seva dreta (i espanyolista) que permetés reforçar-se i així també debilitar la dependència amb Podemos i als partits nacionalistes de Catalunya, Euskadi i Galícia.

El resultat ha estat un fracàs, fracassant les mocions de censura, reforçant les aliances a Andalusia i Castella i Lleó (desautoritzant, des de les estructures regionals, de facto l'estratègia de la líder taronja, Inés Arrimadas), fent que el PP absorbís l'electorat de C's i consolidant (i normalitzant) un nou bloc més a la dreta format pels populars i VOX. A dia d'avui C's s'ha trencat a Múrcia, ha esdevingut residual a Catalunya, on en la passada legislatura va ser la formació més votada, a Euskadi existeix virtualment dins una coalició preelectoral amb el PP, i a Madrid i Galícia no existeixen.

 

La dimensió madrilenya: felicitat en temps de la COVID19

L'hostilitat de Moncloa vers el govern de Madrid ha estat molt evident, fins i tot la posada en escena conjunta de Sánchez-Ayuso amb banderes a dojo, formava part d'un camp de batalla polític a mort. A mort políticament, però amb morts en unes UCI col·lapsades.

L'agressivitat de Sánchez vers Ayuso ha acabat prenent formes de greuge territorial, per l'habilitat de la presidenta de Madrid per assimilar la regió capitalina en la seva figura i el seu govern, amb les seves maneres i decisions alternatives a la mitja espanyola i de les comunitats autònomes. Ayuso, davant la perversa dicotomia economia-salut en el marc de la pandèmia per la COVID19, va fer prevaldre l'economia no restringint l'activitat d'aquesta, que alhora permetia una sensació de normalitat (i d'oci) que en altres indrets de l'Estat Espanyol eren un record (i alhora una fita). Com s'ha vist, els madrilenys no han viscut aquesta realitat com un greuge vers ells, al contrari, la crítica cap a aquestes mesures les han vist com un greuge i com una amenaça a perdre aquesta "normalitat".

També hi podem afegir, com un exemple que simbolitza perfectament aquesta sensació de greuge permanent contra Madrid, l'anunci a bombo i plateret d'un acord (d'intencions) entre PSOE i ERC contra el dumping fiscal de Madrid (que es paguen massa pocs impostos, vaja). Un anuncia que porta el missatge que l'esquerra i els independentistes catalans volen fer pagar més impostos als madrilenys.

Mentre l'esquerra va acabar conformant un front-antifexista, que alimentava la mateixa VOX (que no s'ha vist absorbida per un rampant PP), el PP es situava en una posició de defensora i garant de la "normalitat". Dues polaritzacions, una de democràcia versus feixisme i una altra de restriccions imposades pel govern versus "normalitat" (Comunismo o Libertad), que ha guanyat la dreta.

 

La dimensió de Podemos: El martirologi de Pablo Iglesias

Podemos és fill de la facultat de polítiques de la Complutense i de les places ocupades pels indignats d'un sistema que havia aobcat els feliços anys de la bombolla immobiliària en una crisi habitacional i financera que va escombrar la societat ociosa de principis del segle XX. A Espanya aquest sistema és el del Règim del 78, de la simbiosi del tardofranquisme en l'antifranquisme light, del somni malinencionat de la monarquia republicana que amagava el capitalisme del BOE i la monarquia i monàrquics cleptocràtics tots, monàrquics del Règim del 78 des de partits del règim, als banquers del règim passant pels sindicats del règim.

Brandant un populisme d'esquerres que reivindicava que "somos los de abajo y venimos a por los de arriba", intentant superar inicialment la divisió de dretes i esquerres per arribar a la dicotomia Poble versus casta, Pablo Iglesias es va erigir en el gran líder del moviment alternatiu al Règim del 78 i a punt per trencar tots els consensos de la Transició (parla més del GAL que d'ETA, reconeix el dret a l'autodeterminació i utilitza un discurs lerrouxista identitari a Catalunya, utilitza símbols republicans desacomplexadament, etc), convertint el moviment en partit i, concretament, en un partit a semblança del líder. Absolutament còmode i poderós en l'oposició i la retòrica populista contra el PP i neguitós davant decidir entre cooperar i cogovernar amb el PSOE del Règim del 78.

El trencament amb Errejón per la deriva excessivament reputurista i esquerrana de Pablo Iglesias, sobretot després de l'acord amb IU, provoca un cisme sobretot a Madrid, on esdevé el camapment d'hivern d'Errejón que es resisteix a desaparèixer mentre Podemos va autodissolent-se entre les contradiccions de governar amb un partit del status quo i la virulència dels braços mediàtics d'aquest status quo cap a l'existència de Podemos i Pablo Iglesias (tanto monta, monta tanto). 

Com més poder aconsegueix Podemos més dèbil (per domesticat) es torna. Les eleccions anticipades agafa al partit lila a contrapeu i amb previsió de xafastre electoral, que Iglesias interpreta com a tret de sortida de la fi del partit. I, a més, afegeixo jo, amb el seu antic cofundador de Podemos, Íñigo Errejón, rellançant el seu Mas Madrid (MM) a costa de Podemos, a Madrid. Podemos és un partit madrileny i a Madrid sempre s'hi jugarà a la seva existència. Per això Pablo, que es veu com a amortitzat com a líder electoral del partit a nivell estatal, s'enfunda la capa de l'èpica popular i es llança a una issió martirològica per salvar el partit de la seva desaparició. de Vicepresident espanyol a candidat de la 5a i última força política a l'assemblea madrilenya. Podemos perviu, fins i tot guanyant diputats, però el sorpasso al PSOE finalment l'ha fet Errejón. Però Pablo Iglesias, el màrtir, mort. Qui sap si amb una futura ressurreccio i posterior beatificació laica i popular.

L'independentisme ha fet caure el govern dels Piolins. Somriguem!

El govern Rajoy ha caigut. Ho ha fet amb els vots del PSOE, Unidos Podemos (i confluències vàries), PNB, Bildu i els dos partits independentistes catalans al Congrés, ERC i PDeCAT.
Hi havia rum rum sobre què havia de fer el republicanisme català davant una moció de censura contra Rajoy, però, com a tal, que comportava una candidatura a President, en aquest cas, de Pedro Sánchez, del PSOE.
Encara retronen les paraules "Quim Torra és un racista", dites per Sánchez, en mig d'una coregorafia d'un Bolshoi de dinosaures socialistes (Guerra, Borrell, Zaragoza) ballant al ritme supremacista i racista.

Pedro Sánchez durant la moció de censura

També es té present que el PSOE va ser un col.laborador necessari (si no imprescindible) per aplicar el 155 colpista que va cessar el govern català, amparant la repressió policial i judicial a Catalunya.
Rajoy es va situar a la picota amb la sentència per la trama Gürtel, apostant-ho tot a la incapacitat de posar-se d'acord prous diputats d'una oposició tant eclèctica com la que hi ha al Congrés. Però ha passat.
I això provoca una esquerda molt profunda en el bloc constitucionalista espanyol a Espanya. El front nacional espanyol de PP+PSOE+C's s'esberla en una moció de censura que expulsa al PP de govern, que aparta a C's de l'abraçada de l'ós al votant popular a càmara lenta, parasitant l'espai d'un PP corcat que tenia com a soci preferent el mateix Rivera, cabdill de C's.

Una moció que porta al PSOE a governar de la mà del (encara) outsider de l'establishment espanyol Unidos Podemos, amb els vots de Bildu ("los de la ETA", que diu el popular Hernando), el PNB (que havia tancat tot just fa dies un acord pressupostari que hauria permès a Rajoy surfejar durant dos anys a l'espera d'una millora dels indicadors econòmics) i de l'independentisme català.

Rufian, Tardà i Campuzano

El vot d'ERC i del PDeCAT fa caure el govern espanyol que ha liderat la repressió des d'abans de l'1 d'Octubre, amb presons i exilis inclosos, amb ocupacions d'institucions pròpies i coaccions judicials a ciutadans (no de Ciudadanos).
Els vots de "los separatas" ha fet caure el govern dels Piolins, dels del "A por ellos, oé!". I ho fa en un moment que el republicanisme català no podia sortir del racó del ring i que, de nou, s'està instal.lant en una dinàmica faccionalista amb tinst caïnites.
Amb la implosió del Front Nacional del PP+PSOE+C's, la pugna interna es situa en constitucionalisme espanyol a Espanya.

La repressió policial de l'1 Oct , ordenada pel govern Rajoy

No compto (i crec que ningú en el món republicà hi compti) amb què el PSOE pot encarar una resolució del "conflicto catalan" de manera satisfactòria per la gran majoria dels catalans (poder decidir votant, democràticament, el futur col.lectiu com a país), però com a mínim ha de servir perquè les forces republicanes catalanes agafin aire per recompondre files i estratègies sense la pressió incessant del Front Nacional constitucionalista espanyol, amb tots els resorts de l'Estat, rei inclòs, en línia.
Això és al mínim a què ha d'aspirar l'independentisme català, a desmantellar el clavegueram Estatal, per tal d'encarar una fase on es faci política. Perdó, Política, en majúscules. Una fase més d'un procés polític, el republicà català, que em de tenir voluntat de resoldre (satisfactòriament) sense haver de situar l'horitzó biològicament inabastable, per la majoria de nosaltres, a dues o tres generacions futures.
I somriguem, aquesta és una victòria del republicanisme català. No perquè haguem fet Sánchez president, si no per haver fet caure el govern de Rajoy, Soraya, Zoido i Millo. El govern repressor.

Regeneradors des de la promiscuïtat i la mentida

Ciutadans, el partit nascut a Catalunya en contra la immersió lingüística del català, al llarg dels anys (i dels suports mediàtics i de bona part de les elits econòmiques espanyoles) ha esdevingut un actor en la política espanyola.
A més de l'equipació taronja i de l'afiliació liberal (després de presentar-se amb la ultradreta Libertas en unes eleccions europees), han decidit ser el partit de la regeneració espanyola.
La manera d'entendre la regeneració espanyola, però, és fer d'antítesi de Podemos (l'altre partit que ha emergit en el panorama estatal en les darreres eleccions), d'unionisme oficial a Catalunya i de practicar la promiscuïtat política intentant governar amb PSOE i amb el PP al llarg de 9 mesos. Però a més d'aquesta promiscuïtat política, a Albert Rivera, líder indiscutit del partit ha impulsat accions que contradiuen, nuclearment, el que havien manifestat amb antelació, com ara MAI! fer a Rajoy President.
Vaja, que la regeneració a una política espanyola corcada per la corrupció sistèmica, sense credibilitat per la diferència entre el que es diu i el que es fa, mancada de diàleg polític sincer i de respecte a la diversitat nacional, Ciutadans es disposa a regenerar Espanya des de la promiscuïtat política, la mentida, arribant a pactes amb el partit de la corrupció i amb més nacionalisme obtús espanyol.
Si l'Espanya actual ja és insofrible en el seu esdevenir, si la regeneren aquests... Ai, Sepharad!

In crescendo dels Comuns, de Lerroux a Cambó

Podríem dir que les eleccions espanyoles del desembre del 2015, van ser unes eleccions portades amb esportivitat entre les candidatures d’ERC, d’En Comú Podem (els Comuns) i Democràcia i Llibertat (CDC més Demòcrates i altres). La repetició d’aquestes eleccions, tal una segona volta, el 26J, les friccions entre la candidatura de Podemos a Catalunya, el Comuns, i els partits independentistes va anar guanyant en matèria de cos a cos. Bona part d’aquest escenari el va provocar Pablo Iglesias quan va despintar la línia roja que fins llavors havia estat el referèndum acordat sobre la independència de Catalunya, una argument que permetia als Comuns fer forat en electorat sobiranista a dreta i esquerra. Amb l’evaporació de la línia roja, els independentistes, sobretot ERC, van trobar una via d’entrada electoral en els Comuns, per recuperar possible fuita de votants a qui es veia (llavors) esdevenint segona força a Madrid i defensora d’un referèndum català.

En els debats es va veure que el pas endavant dels republicans incomodava a un Xavier Domènech més agre del que havíem conegut. I aquesta agror es va fer densa quan la nit electoral van situar a Podemos amb menys vots i encara per darrera del PSOE. El PP va millorar resultats i s’imposava arreu, excepte Catalunya i Euskadi. La refundació espanyola s’esfumava i s’evidenciava  que l’únic trencador amb l’status quo era la construcció d’una República Catalana independent.

Els Comuns, la mateixa nit electoral, van fer un viratge argumental, ja apuntaven a la Generalitat: “som l’alternativa de CDC a la Generalitat” (intentant reproduir el model de la Catalunya dual sociovergent d’antany). En debats de les primàries de Podemos a Catalunya ja es deia que per reformar Espanya calia guanyar a Catalunya (uns nous Bismarcks hispànics), alhora que es distanciaven del procés constituent de la República Catalana. Al Parlament, a més, CSQEP (la coalició ICV+Podemos) trencava amb les possibilitats que quedaven que participessin del procés constituent català.

I després d’aquest in crescendo, va arribar l’elecció de la Mesa del Congrés espanyol, quan via twitter Podemos i Ada Colau demanen el suport a CDC (la màfia!) i a ERC el seu vot a favor de la candidatura de Xavier Domènech. Bé, més aviat l’exigien. Una elecció avortada des del minut zero amb la declaració del PSOE que mai (MAI) votarien al candidat de Podemos a presidir la Mesa del Congrés.

Llavors, arriba la votació, Domènech queda tercer per darrera de Pastor (PP, amb suport de C’s) i Patxi López (PSOE, Lehendakari amb el suport del PP i gràcies a la il.legalització de l’esquerra abertzale), i per davant de Quico Homs. ERC es va abstenir. En segona votació, Pastor (amb el suport de C’s i 10 vots de més, que tot indica que se n’hi troben de CDC) s’imposa a López (amb el suport de Podemos), ERC es torna a abstenir.

I en aquest moment és quan comença un atac per terra, mar i aire dels Comuns contra el independentistes per no haver votat el Domènech i a ERC per no haver votat a Patxi López en segona volta. Un atac on surten fins i tot morts de l’accident ferroviari d’Angrois, per part d’un Raimundo Viejo amb olor a entrepà d’arengada lerrouxista, i fins i tot una cita del Noi del Sucre, usada per un diputat d’EUiA per dir que ERC és com la Lliga de Cambó (per no votar Patxi López del PSOE!!).

I això és el que tenim, uns Comuns que per acció sembla que estant virant més als sectors que s’oposen a la creació de la República Catalana, que no pas al bloc independentista/sobiranista. Ho hem vist amb les accions concretes al Parlament (oposició total a Junts pel Sí i ruptura amb la comissió del dret a decidir), a l’ajuntament (coalició amb un PSC, denostat –i humiliat- abans de les eleccions) i amb la gesticulació en massa contra ERC arran de la (simple) votació per presidir la Mesa del Congrés.

Els Comuns podien donar un suport clau pel procés constituent català, sembla però que prefereixen fer oposició autonomia i subordinar-se a l’estratègia de canviar Espanya. Em recorda a la Lliga de Cambó als 30.

La factura de la llum, i els intressos de classe del PP

(www.ara.cat)

Ha saltat a la palestra pública la factura de l'electricitat. Bé, relativament, perquè amb una cerca a mitjans de comunicació clàssics costa trobar la informació en els seus digitals i en d'altres, lligats a sectors del capital i la dreta madrilenya ho encaren de forma esbiaixada o parcial.
Segons un estudi del doctor en Economia per la Universitat d'Oxford, David Robinson, la factura de la llum espanyola és la que ha pujat més, en termes relatius a occident i es situa entre les quatre més cares de la UE.

Gràfica de www.elmundo.es 

En aquest estudi, Robinson desgrana la factura de la llum i ens mostra que la majoria del cost de la factura és de la "cunya governamental", impostos, vaja, que suposa més del 50% del cost enfront de la creació d'energia, el subministra i la xarxa. I el creixement dels preus en el període 2008-14 es dóna precisament en la "cunya governamental", a més de la xarxa, però no així de la creació de l'energia i els seu subministra.
I què hi trobem en aquesta "cunya governamental"? doncs impostos que cobreixen polítiques energètiques públiques, ajudes al sector miner, els sobrecostos de portar electricitat a les illes, l'IVA entre d'altres. I totes aquestes despeses, que recauen en els consumidors, fa que tothom pagui per aquests conceptes quan paga la seva factura, que per cert, tindrà un cost del voltant dels 60€ malgrat no es consumeixi gens d'electricitat.
Aquesta situació és d'una injustícia de gran envergadura, en aquest cas no fruit dels interessos eminentment privats de les empreses, sinó de la visió no redistributiva de la fiscalitat per part dels governants.

El Dr. David Robinson (estatico.sabemosdigital.com)

L'Estat social del benestar es basa en redistribuir la riquesa, no a través de l'expropiació dels bens de producció (i per tant de les plusvalues) si no a través dels impostos que financen serveis públics, com ara l'educació, la sanitat, etc. La qüestió és que la fiscalitat, per facilitar el sentit redistributiu ha de ser progressiva, és a dir que es pagui segons renda. Que pagui més qui més tingui.
Les polítiques neoliberals imperants arreu des de la dècada dels 90, des de la caiguda del bloc socialista, han anat laminant els sistemes redistributius, i en temps de l'actual crisi les mesures imposades a Europa (bressol del -pretès- capitalisme social) han estat les retallades i l'augment de la pressió fiscal però a través d'impostos no progressius (no redistributius) com l'IVA, on tothom paga el mateix, tingui la renda que tingui.
Aquesta opció de fiscalitat respon a un interès de classe dels qui governen, i precismanent aquests interessos de classe no són de les classes populars ni mitjanes, si no de les altes i les elits econòmiques, moltes de les quals situen capital en paradisos fiscals (que no tributen en els seus propis estats).
David Robinson proposa passar part de la "cunya governamental" als pressupostos de l'Estat, en lloc d'estar a la factura de la llum. Òbviament això vol dir generar més despesa pública, el que comporta o bé retallar altra despesa o bé augmentar ingressos, és a dir, pujar impostos. Si aquests impostos fossin progressius (redistributius) passaríem de la injustícia de pagar tots els ciutadans per igual, a haver-ho de suportar més qui més té.
Però aquest escenari d'injustícia social en la factura de la llum, no és la única realitat injusta existent. Si observem el període de creixement desorbitat de la factura de la llum a Espanya, veiem que es tracta dels anys de la profunda crisi financera i del totxo: 2008-2014. En aquest període la pobresa ha crescut espectacularment (29% de la població en situació de risc de pobresa i encara més alt en el cas dels infants i els ancians), apareixent el què es coneix com a pobresa energètica (és a dir, no tenir calefacció, llum ni aigua calenta perquè no es pot pagar la factura).

Les portes giratòries en el sector energètic (ullsvermells.com)

El Parlament de Catalunya va aprovar una llei al respecte, es va tombar al constitucional a instàncies del govern del PP. La llei preveia que les empreses elèctriques no podien tallar la llum per impagament. En un estat oligàrquic i de portes giratòries com és Espanya, us imagineu quina és la raó per la qual el govern del PP va tombar la llei de Pobresa Energètica?

... I com afecta el projecte Castor de Florentino Pérez a la factura del gas? "Los consumidores de gas pagarán 4.731 millones por el cierre de Castor"

Sí Catalunya fes un referèndum sobre si seguir a la UE, Merkel vindria a fer campanya pel Sí

Després d'activar el front militarista (versió PP i versió PSOE), l'Estat Espanyol ha activat el front diplomàtic, com sempre agitant la bandera de la por.
Amb cares de pomes agres, diferents líders internacionals occidentals s'han posicionat al costa de l'Estat Espanyol. Segurament el club dels Estats són un dels clubs més corporativistes de tots, és per això que els qui hi entenen adverteixen que en diplomàcia, a vegades és més important el què no es diu que el què es diu.
Per posar un exemple, la intervenció d'Obama parlatnt d'una Espanya "strong and united", resulta que és una fórmula que homenatja més a Kennedy que, en aquest cas, a Espanya. Cliqueu damunt les imatges (@kim_soler) de sóta i veureu per què.

Què diu i què vol dir el que va dir Obama? via @kim_soler (clica damunt la imatge per veure-ho millor)

Un altre espantall és el de quedar o no fora de la UE, en cas d'independència. Els tractats europeus no preveuen la separació interna en la UE, així que hi ha molt a dir. Però Margaritis Schinnas, portaveu de la Comissió Europea, va adevertir que Catalunya seria expulsada automàticament. Avui, però apareix el vicepresident de la Comissió Europea, el letó Valdis Dombrovskis i afirma que "no és la nostra intenció influir en el vot de la ciutadania" i que la UE "està preparada per treballar amb les autoritats escollides o designades democràticament". Realment, una acció-reacció interessant.
I qui és Margaritis Schinnas? és el marit de Mercedes Alvargonzález, militant del PP, cap de gabinet del president del grup parlamentari del PP europeu i cosina germana de l'exministre Federico Trillo ("Manda huevos).
Tot això encara fa més interessant la rèplica del letó Dombrovskis.

Valdis Dombrovskis

Però si fem una mica de política ficció, imaginem una Catalunya independent i que posa en referèndum la voluntat o no de continuar a la UE. Creieu que Merkel i companyia no farien campanya pel Sí, perquè Catalunya estigui en la UE? Jo crec que sí. I si vosaltres penseu el mateix, creieu que expulsaran a Catalunya de la família europea així a la brava, com segurament li agradari a Trillo?
I per què crec això? Doncs perquè Catalunya entre el 2007 i el 2011 ha estat el major contribuent net en relació al seu PIB de la UE, i perquè la majoria de mercaderies espanyoles que van Europa passen per Catalunya, per no citar totes les multinacionals europees establertes a Catalunya,
Ara bé, Europa no s'acaba a la UE (Noruega, Islàndia, Suïssa...), així com l'Euro tampoc (Montenegro el té), potser els catalans hauríem de reflexionar i posar a votació també la nostra pertinença a aquesta UE, sovint esclaròtica i en mans dels mercaders (com va dir un company de tertúlia meu), i mirar si potser un acord bilateral seria el millor. Què millor que decidir-ho? També seria divertit veure els líders europeus fent declaracions per la incorporació catalana.

Comença la campanya més important de les nostres vides

Festa dels candidats de Junts pel Sí. Foto: Vilaweb

Quan avui passi un minut de les 12 de la nit, començarà la campanya electoral del 27S, unes eleccions que no són unes autonòmiques més, queda clar que tenen un caràcter plebiscitari sobre la independència de Catalunya. Malgrat que alguns s'entestin a negar-ho, la independència ha marcat la convocatòria d'aquestes eleccions i la ciutadania té molt clar quins són els recomptes a fer el 27 de setembre al vespre.
Jo formo part de Junts pel Sí, estic al comitè comarcal i al local, no he amagat mai els meus dubtes sobre una llista unitària independentista, però ser que ara és la millor eina que tenim els independentistes. Hagi es veu en totes les enquestes (Junts pel Sí sempre surt vencedora) i així es veu al carrer, aquesta candidatura il·lusiona a la gent a peu de carrer sobiranista.
Aquest espiral d'il·lusió contrasta amb la tebiesa, en els millors dels casos en les altres candidatures, possiblement perquè una proposta a la contra mai il·lusiona (ho sabem els que vam fer campanya pel No a l'Estatut retallat a Madrid) i perquè les terceres vies del pacte amb Espanya ja no se les creu ningú. No cal dir que el discurs de la por o de l'insult (nazis!) tampoc il·lusiona.

L'independentisme català en els darrers anys s'ha obert en un procés social digne d'estudi quan es pugui veure en perspectiva, hem superat aquella expressió sorruda de bona part de l'independentisme (encara algun en queda), fruit de cert purisme ideològic. Com tot moviment popular els matisos i els accents es fusionen espontàniament, i això és el que ha succeït en l'independentisme, on hem confluït una majoria social des diferents origens polítics, socials i generacionals, però amb un fil conductor: la confiança amb la gent, les ganes de lluitar per un futur millor i el somriure com a carta de presentació. Quan ha fallat algun d'aquests tres pilars, l'independentisme ha patit. I Junts pel Sí ho ha copsat, i es veu en cada plaça plena per la ciutadania per compartir un espai i un temps per parlar i escoltar sobre les possibilitats d'una Catalunya independent, i ho fem amb antics rivals de costat, que han posat la pausa en la rivalitat per aconseguir una fita per a tots, un Estat que ens sigui propi.

Pablo Iglesias en un míting a Rubí on va apel.lar al vot d'andalusos i extremenys. Foto: Ara

Serà una campanya dura, ja ho és la pre-campanya, amb un tots contra Junts pel Sí, des de l'unionimse explícit de PP (amb ministre de la Guerra inclòs) i de Ciutadans, també des de l'unionisme soft del PSC (amb Felipe González dient-nos etnicistes i nazis) fins a les terceres vies del neocambonià de Duran i Lleida i el seu lleial escuder Espadaler i la tercera via d'ICV i Podemos, amb el sempre enfurismat Rabell i un Pablo Iglesias, amb tuf etnicista, que apel·la el vot segons els origens de la gent (bufa!). Però tot això no deixa de reafirmar que són unes eleccions plebiscitàries que donen resposta a la consulta que l'Estat Espanyol no ens ha deixat fer.
Tenim un país nou que podem construir si la majoria vol, un país que comptarà amb els recursos òptims perquè, si els catalans ho volem així, el puguem fer més pròsper i just, i que sigui respectuós amb la nostra realitat cultural, històrica i nacional. I, també, perquè ningú apel.li l'origen dels cognoms dels catalans, com ara fan els polítics que venen de la metropoli  a fer mítings a Catalunya.
Comença la campanya més important de les nostres vides, i  l'hem de guanyar.

Wert el conqueridor (i Montoro l'asfixiador)

José Ignacio Wert s'ha convertit en l'ariet de la política uniformitzadora del nacionalisme espanyol rampant, és el porta estendard del nacionalisme espanyol aznarista que apunta a la fractura social catalana com a antídot a l'exercici del dret a decidir dels catalans. Quan Wert apunta a la llengua a les escoles, sap perfectament el què fa, sap que la societat catalana s'ha relligat com a un sol poble a través d'un consens lingüístic a l'entorn del català com a llengua nacional, sense que això suposi una hostilitat ni una marginació del castellà.
Però a més d'atacar aquest consens nacional català a l'entorn de la llengua, Wert també aplica el seu dogma en què se suposa que l'independentisme català s'inocula en la quitxalla a través de la llengua a l'escola, així com a través d'un adoctrinament en les aules a través de la història. No descobrim res si afirmem que l'escola transmet uns coneixements en base a un context, en base a una cosmovisió. Però darrera tota educació, sobretot, hi ha uns objectius pedagògics de transmissió i creació de coneixements. Wert s'erigeix en un ministre d'Ensenyament que el que menys l'importa és l'educació dels nens catalans sinó l'adoctrinament nacional d'aquests, practicant (o volent practicar) una tasca política sotmesa la idea nacionalista espanyola, amb la missió d'esborrar la consciència nacional d'un poble, un obstacle per la idea d'Estat nació espanyol de l'aznarisme, una idea cada cop més hegemònica a Espanya.
Però si Wert avança en el front educatiu i lingüístic, Montoro es mou en les penombres tot asfixiant econòmicament les institucions catalanes, aprofitant la clau de la caixa per debilitar Catalunya, malgrat el preu social i econòmic que suposa pels catalans. La mà de la Mocloa que apreta el nostre coll, no ens vol morts, sinó prou dèbils i desesperats perquè sols observem el curt termini.
L'autonomisme és caduc, i Wert i Montoro protagonitzen els embats dels qui en volen fugir, precisament amb eines que permet els sistema autonòmic. Els catalans només ens en podrem sortir davant aquests embats si les nostres institucions superen psicològicamnet el marc autonòmic. El procés cap a l'exercici del dret a decidir, ens porta a un xoc de trens de legitimitats nacionals, uns tenim la democràcia i els altres les estructures d'estat, amb la Constitució al davant. L'objectiu del nacionalisme espanyol governamental és asfixiar les nacions, com la catalana, en la decadència de l'autonomisme, esdevenint aquest una trampa fatal si no en sabem fugir ja.

Publicat a Nació Digital

L'espanyolisme ensenya les seves credencials

Després d’un mes de setembre, on l’independentisme va inocular el catalanisme majoritari social i polític, i on hi va haver un esclat cívic i públic per la llibertat dels catalans a decidir que va tenir el seu tret de sortida al Passeig de Gràcia a l’11 de setembre, l’espanyolisme ha mostrat les seves credencials posant amb el 12 d’octubre marcat al calendari. Les casernes militars s’han fet sentir obertament a través d’oficials reservistes, entre passadissos a l’Estat Major espanyol i amb maniobres militars al cel català i a carrers de Barcelona. També al Facebook, amb un anunci extravagant mostrant l’exèrcit com a element d’unitat espanyola.

Des del govern espanyol han aparegut les amenaces d'arruïnar els catalans si aquests decideixen fer els seu propi camí al marge de les fronteres espanyoles. Una ruïna que arribarà davant un Estat espanyol que es disposa, filosofalment (una altra cosa és la capacitat material), a ser agent actiu en l’aïllament dels ciutadans que viuen en les ciutats i pobles catalans, parlin castellà o català, es diguin Vilallonga o González. Si no som espanyols ens volen pobres, aïllats i deprimits. “La maté por que era mía”, un principi nacional de l’espanyolisme governamental. També des de les institucions espanyoles hem sentit amb vergonya aliena com l’expresident extremeny reclamava el retorn forçat del immigrats extremenys a Catalunya i els seus fills i néts. D’això se’n diu deportació forçosa... Un iaia catalana vinguda d’Extremadura li va receptar “morcilla”.

Des del Ministeri d’Educació i Cultura, el ministre Wert, de la factoria FAES, ha posat damunt de la taula el seu objectiu polític vers els infants: l’adoctrinament ideològic i identitari. Nacionalcatolicisme franquista pur i dur. No sé si a més de deportar forçosament infants catalans d’avis extremenys també segrestaran als nens catalans dels pares que no se sentin espanyols. I tampoc podem oblidar el ja recorregut maltractament en les inversions al territori català. Els darrers pressupostos espanyols demostra que l’Estat es retira de Catalunya, a l’espera de la victòria per retornar-hi o de la derrota després de practicar l’estratègia de terra cremada.

Si l’11 de setembre el centre de Barcelona es va col·lapsar sota l’estel de la llibertat de l’estelada, el 12 d’octubre l’espanyolisme s’ha concentrat, sense capacitat de manifestar-se a manca d’efectius, darrera una bandera “rojigualda” que no desprèn amor pels catalans sinó voluntat de domini.

Publicat a Nació Digital

Neverland: la Catalunya immobilista

Al llarg dels anys, el paternalisme condescendent del catalanisme bonhomiós vers l’independentisme ha anat evolucionant, a mesura que l’autonomisme català s’amortitzava a sí mateix davant l’esguard de la història. Ara, cada vegada hi ha més autonomistes i federalistes que s’inscriuen entre el passatge de la nau independentista, que mai s’ha aturat i que cada cop veu l’horitzó preuat més a prop.
Però això no vol dir que els immobilistes catalans s’hagin enretirat, ans al contrari, cada cop s’evidenciaran més, perquè els seus temors o interessos particulars els fan i faran reaccionar cada cop amb més contundència. Qui té por de madurar, tindrà por a decidir, i bona part de la classe dirigent política, econòmica i social (cada cop menys, sigui dit) pateix d’un síndrome de Peter Pan nacional agut. No debades creuen que podran volar lliures i enfrontar-se a pirates fantàstics tot vivint a Neverland, un nom mai prou ben trobat per la Catalunya immobilista.
Els immobilistes poden ser molt feliços en el seu món de ficció autonomista, on el Principat és una locomotora econòmica d’Europa. Però haurien de començar a entendre que aquesta locomotora l’han anat desmuntant per construir AVE que porten a... enlloc. I aquest és el món real de Madrid i d’Espanya, no hi ha capitans Garfis ridículs i dolentots, sinó una maquinària d’estat nació que ja ha tret l’esporgadora recentralitzadora i que actua des de les institucions, fins a la llengua catalana a la Franja, València i les Illes, passant pels topònims com Maó (ara Mahón).
Però aquests immobilistes, vestits de Peter Pan, complaguts enmig del naufragi espanyol, tal violoncel·listes del Titànic, veuran que restaran sols mentre el poble madura i decideix ser adult i decidir per si mateix, no a partir de la por a fer-se grans, sinó buscant la justícia i la llibertat.

Publicat a Nació Digital

Bankia, els miserables poderosos

De Bankia, ja podem dir que és el símbol de la crisi econòmica financera de l’Estat Espanyol, aportant tots els elements que han portat a l’economia espanyola en el sotrac capitalista més gros de la història.
Només recordar la imatge de Rodrigo Rato, frustrat delfí d’Aznar i ministre espanyol impulsor de la febre del totxo, i a José Luís Olivas, fugaç president valencià, de transició entre el Zaplana de Terra Mítica i el Francisco Camps dels vestits enjudiciats (i no inculpats), acordant la fusió de Caja Madrid i de Bancaja, fa feredat. Polítics que fan de banquers. L’altre cara de la moneda dels banquers de Goldman Sachs i Lehman Brothers que fan de polítics. Polítics financers i financers polítics que han portat a la ruïna una economia desbocats en l’especulació immobiliària i que seguidament desmantelles l’estat del benestar de mitja Europa. Endogàmia que fa tuf de casta.
Com a ciutadà, és humiliant veure que tot plegat se salva amb diners públics, nacionalitzant la part central de Bankia (per segurament tornar-la a vendre, ningú es planteja cap alternativa...), i indemnitzant a un Rato dimissionari, quan més que cobrar diners per la seva marxa, potser el que hauria de fer és pagar, davant la justícia.
Els poders polítics establerts a la Moncloa, juguen amb el xantatge de deixar sense estalvis a molts clients de Bankia, per no deixar caure el banc, però no demanen responsabilitats a ningú. Que diferent el tracte entre els desnonats i els alts directius de la banca... I no oblidem que qui substitueix a Rato és un tal José Ignacio Goirigolzarri, que en el seu moment va cobrar 57 milions d’euros per sortir del BBVA!
A hom li queda un regust terriblement amargant veient com la democràcia constitucional i europea en què vivim, té les mans de mantega davant abusos tant grans de gent tant poderosa. Queda la sensació d’impunitat dels poderosos, dels miserables poderosos.

Publicat a Nació Digital

Un Eliot Ness pel frau fiscal

El govern espanyol ha anunciat un pla contra el frau fiscal, que suposa fer aflorar les rendes no declarades, ja vinguin de fora o de dins l’Estat espanyol, tot aplicant un nou gravamen especial del 10%, el què ve a ser una amnistia fiscal. Així que es passa d’un pla contra al frau a una amnistia fiscal pels fraudulents.
No hi ha dades molt clares, però diverses fonts apunten a què el frau fiscal és superior al 20% del PIB, apropant-se al 25%, deu punts superiors que la mitjana a la UE. Trobem que el 60% del frau fiscal es concentra en empresaris (47%) i autònoms (13%), segons un estudi de l'Institut d'Estudis Fiscals, organisme depenent del Ministeri espanyol d’Hisenda.
Al meu parer, un frau fiscal tant gran no sols té un origen de voluntat delictiva. Podríem dir que la manca de prestigi de les estructures estatals, propi dels estats mediterranis (ho podem veure també amb la importància de les xarxes familiars en l’atenció i l’assistència social, enfront les estatals) sumada a una política fiscal desequilibrada, per dir-ho d’alguna manera, fa que les praxis incorrectes en la fiscalitat per part de petits empresaris i autònoms sigui molt important. I si a Catalunya, país de petits empresaris i autònoms, hi sumem una pressió fiscal més gran sumada al dèficit fiscal, la suma és...
Ara bé, si veiem les principals tipologies de frau fiscal, veiem que hi ha el blanqueig de diners provinent d’accions delictives com el narcotràfic, els paradisos fiscals i llavors les factures falses, trameses d’IVA i el frau fiscal immobiliari. La primera tipologia és plenament i conscientment delictiva en tot el procés. La segona, la dels paradisos fiscals, és una via eminentment a l’abast de grans fortunes. És en aquests actors fraudulents (grans empreses i grans fortunes) on trobem les enginyeries fiscals per cometre el frau fiscal, el gran frau fiscal. És aquí on s’ha de concentrar els esforços en perseguir el qui defrauden.
L’amnistia fiscal de facto de Montoro i Rajoy als fraudulents és una manera de blanquejar diners de grans fortunes, que quedaran impunes en el futur, perquè l’Estat no s’haurà dotat de les eines ni de les lleis necessàries per acabar amb una xacra que es carrega le principi redistributiu de l’estat del benestar, a través de la fiscalitat.
L’Eliot Ness ibèric no perseguiria un Al Capone que es salta la Llei seca, sinó a tots els que submergeixen i evadeixen fortunes.

Publicat a Nació Digital

La transició nacional amb el PP (til·la!)

Fa poc més d’un any que em preguntava, en aquesta mateixa secció d’opinió, cap a on anava la transició nacional d’Artur Mas. En un any, les coses es van aclarint, a base de desinflar-ho, sobretot a base de fets.De moment, la transició nacional de Mas ens porta a retallar dràsticament a la línia de flotació de l’estat del benestar, amb unes ànsies de ser els primers de la classe de podar, malgrat saber que mai es reconeixerà ser tant aplicats per allà la Moncloa mentre tinguem la dèria de parlar el català i sentir-nos nació.
Es posa en escac la Corporació de Mitjans de comunicació públics catalans, el pilar bàsic de (re)construcció i normalització nacional en l’era de la comunicació, la joia de la corona del pujolisme. Sembla que el molt honorable Artur Mas empenyora aquesta joia a can Godó.
També tanquem les ambaixades catalanes, que com totes les delegacions diplomàtiques són la veu dels països al món i uns epicentres de relacions econòmiques internacionals, vaja el què es dediquen totes les ambaixades del món, si no és que tens a l’agenda uns enemics de l’eix del mal a qui espiar.
La Catalunya social, el marc comunicatiu català (l’alternativa és TVE, Antena 3 i Tele 5) i les eines d’interrelació internacional i desenvolupament econòmic en un escenari de globalització estan entredit per l’acció governamental de Mas i els seus consellers.
Això és el què té intentar fer una transició nacional amb el PP, amb ministre de Lehman Brothers inclòs; govern del PP que es dedica a salvar als toros, imposar el castellà per damunt les llengües pròpies als Països Catalans, a recentralitzar l’Estat i a provocar vagues generals. Qui sap si el pacte fiscal finalment serà a la baixa perquè la Generalitat no tindrà ni competències. Llavors la til·la, que Oriol Pujol ens va receptar als que tenim pressa, l’hauran de prendre els autonomistes.

Publicat a Nació Digital

Pepe o PP

Deia Marx que l'Església era l'opi del poble. Hi ha l'expressió de “panem et circenses”(pa i circ) que resumeix el populisme de l'assistencialisme encarcarat i l'oci alienant per mantenir a ratlla el poble, les classes populars. La contraposició entre la lluita pels avenços en l'espai material, el de la dimensió sociopolítica, sempre ha hagut de lluitar contra l'espai espiritual i contemplatiu que suposa la religió, que es fixa més en després de la vida que com vivim durant aquesta, que, de moment, és l'únic que sabem cert que existeix. També s'ha hagut de fer front a l'alienació del poble, de la ciutadania, a mans de l'oci que entretenen a les masses tot fent oblidar els problemes del dia a dia.
És possible que en les societats occidentals, el consum opiaci que feia referència Marx ja no està tant en els temples religiosos cristians com en els estadis de futbol i sobretot davant les televisions futboleres. A casa nostra, un Barça-Madrid és capaç de paralitzar una ciutat o un país, tots davant el televisor, prenent partit per un dels dos contrincants (amb el permís dels pericos) i identificant-se tribalment amb uns colors i uns jugadors i entrenador, tal soldats i generals heroics dels temps de l'èpica de l'acer i el foc.
No s'allunya gaire de la tesi opiàcia marxiana el fet que la gent pot estar indignada profundament perquè un tal Pepe, corpulent i rasurat, tot vestit de blanc, hagi trepitjat al Leo petitonet i vestit de blaugrana. Les masses indignades s'abraonen a la premsa esportiva o a les seccions esportives de la premsa generalista, devoren els múltiples i perennes programes esportius de televisions i ràdios i es llancen a pujar comentaris, entre la guerra i els crits de justícia universal, en fòrums i webs futboleres.
El futbol, un opiaci marxià que aixeca les masses contra (o a favor) del Pepe, mentre el PP, encorbatat i amb tisores podadores, carrega fiscalment als que omplen bars perquè no poden pagar-se el Plus per veure el Barça al sofà. Mentrestant, deixa ben tranquils els que el poden veure des del seu iot o quarta residència. Les masses criden contra Pepe el destraler, mentre el PP recentralitza i sega l'autonomia, encara curta, i la capacitat de desenvolupament nacional i econòmic i benestar social de Catalunya, que és més que un club (i que dos).
No seré jo qui negui que l'enfrontament entre Barça i Madrid vagi més enllà de l'enfrontament estrictament esportiu, al contrari, és un esdeveniment amb una alta càrrega simbòlica, però simbòlica. I prou. Canalitza il·lusions i frustracions. Els símbols són importants, però sempre que no es converteixin en ídols anestesiants.

Publicat a Nació Digital

Crisi de dretes, premi per les dretes

Vivim temps de descomposició dels consensos socials i polítics establerts durant la segona meitat del segle XX en els estats d’Europa. Veiem com s'està esberlant l’estat del benestar de bona part d’Europa i com el capitalisme financer fa escac a bona part de poders públics i, en alguns casos, escac mat situant elements lligats a aquests poders financers (Goldman Sachs, per exemple) al capdavant d’institucions com el Banc Central Europeu o fins i tot davant governs com l’italià o el grec.
En aquest context, que no sembla que hagi de millorar (per la majoria) en els propers temps, unes eleccions, com les viscudes el passat 20 de novembre, haurien d’haver estat un punt d’inflexió, on la majoria ciutadana busqués una solució per la majoria.
Els resultats han estat, en l’Espanya castellana (a excepció de Sevilla), les Balears, València, Navarra i Galícia una marea blava d’una dreta abocada a la victòria per manca de contrincant. A Catalunya, la dreta nacionalista catalana s’ha imposat, en un resultat històric i, a Euskadi, Amaiur, coalició de l’esquerra independentista, s’imposa per sobre del PNB, PSE i PP.
Curiós, a primera vista, que en una crisi que ens hi ha situat el capitalisme financer desbocat i que ens hi colga l’especulació pura i dura respecte el deute públic, els ciutadans investeixin majoritàriament a les forces dretanes com a solucionadors dels problemes. Cal recordar que, a més, fou el PP qui amb la Llei del sòl inicià una de les etapes més florides de l’economia especulativa de tota la història espanyola.
A Catalunya, potser enlluernats per l’ambivalent pacte fiscal s’ha donat una confiança electoral a CiU, malgrat les retallades que condueixen a un nou model de polítiques públiques de l’estat del benestar. Els líders de la federació nacionalista, però, s’han afanyat a dir que la ciutadania ha legitimitat les retallades. El segon que han fet, en boca del mateix Duran, ha estat tirar aigua al vi del pacte fiscal (algú havia dit concert econòmic?). I, finalment, Artur Mas ha anunciat més retallades i pujades d’impostos no redistributius, on tothom paga per igual.
I les esquerres? Doncs ara paguen l’aigualiment de la seva perspectiva en la praxi (i en el discurs) que han patit durant els anys de bonança. Ara, o estan absolutament descol·locats per ser còmplices de la profunditat de la crisi, com el PSOE, o pateixen la manca d’una proposta alternativa real al discurs únic imperant des vaporització dels poders públics, de retallades lineals i, per què no, de baixades d’impostos redistributius.
Hi ha vida més enllà del neoliberalisme?

Publicat a Nació Digital

TSJC: nou embat espanyolista. I els catalans, què?

Els partits majoritaris espanyols són capaços de posar-se d'acord per fer una reforma constitucional exprés, que suposo, entre d'altres, limitar l'autonomia de les comunitats autònomes, que per les de tall regional no és cap trasvals, però per les de tall nacional suposa tota una enganyifa.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha donat dos mesos per liquidar el model lingüístic de Catalunya en l'Educació, un model posat com a exemple arreu del món, a excepció de l'Espanya encarcarada i identitària que fa de la imposició de la llengua castellana una eina d'Estat.

Dos embats més contra el nostra país, quan encara tenim fresc en la memòria la retallada múltiple a un Estatut que va sortir prou reeixit del Parlament de Catalunya i que en cada bugada, amb fotos amb ZP incloses, hem anat perdent llençols.

La resposta de tots els partits com a tals ha deixat bastant a desitjar, cadascú amb la seva responsabilitat, però hem estat incapaços d'articular respostes "d'Estat" (com la reforma constitucional), des de la unitat nacional i per l'interès del país, més enllà dels interessos de lobbies i de partits cosins (sinó germans) espanyols.

L'ofensiva centralista espanyola posa de nou a prova els partits catalans. Com respondrà la CiU governant davant una greu agressió (amb data límit, com amenaça del TSJC) cap a un dels pilars de la (re)contrucció nacional catalana? i la resta de forces? I, sobretot, i el PSC que sempre acaba sucumbint als desitjos del PSOE?

Potser no en som conscients, però la història ens observa.

Nació Digital: Adéu al català vehicular

ABC: El TSJC da dos meses a Enseñanza para implantar el castellano en las escuelas

La Vanguardia: CCC augura la desaparición del actual modelo9 educativo catalán

La Vanguardia: Ultimátum del TSJC a la Generalitat para que el castellano sea lengua vehicular en la escuela

On és l'esperit del 10J?

Fa dies que no feia cap entrada en aquest bloc, la veritat és que la campanya, les eleccions i les post-eleccions municipals han estat bastant bloquejadores, més enllà del diari de campanya.
Avui tampoc no faré un apunt dels que solia fer, però intentaré reprendre la meva activitat blocaire. Aquest cop, però, us vull referenciar l'article que vaig publicar ahir a la meva columna (mòbil, normalment era dimarts, ahir era dilluns i crec que les properes seran en dissabte). Vaig escriure sobre l'auge del poder del PP a Catalunya, que de la mà de CiU ha entrat de ple a la Diputació de Barcelona.
Tot plegat, a través d'un twit, em va fer reflexionar sobre aquest fet, just quan fa un any de la massiva manifestació sobiranista del 10J. On és aquell esperit unitari de la defensa de la nació catalana? I ja no diguem el 13D...
A vegades embla més que l'horitzó nacional que aspirem a Catalunya és més que les forces nacionals algun dia es posaran d'acord per fer un pas en la llibertat del país, que no pas fer aquest pas... I aquí, la reflexió l'hem de fer tots!
Columna a Nació Digital: Els exorcistes de l’esperit del 10-J al poder

Bloc tancat, com a queixa del tancament de TV3 al País Valencià

Aquest bloc ha romangut els darrers dies tancat, en queixa pel tancament de tv3 al País Valencià, fet succeït la setmana passada, imposant un silenci a la televisió de Catalunya per coacció imperativa de la Generalitat valenciana en mans de Paco Camps, un home fet a base de populisme regionalista blaver i de trajos a mida.
Aquestes darreres setmanes hem vist com governs autoritaris tancaven internet. Passava a la riba sud del nostre mar. Ara, a la nord, es tanca una televisió. Xé! però no passa res...
Vídeo de Vilaweb amb reflexions des del País Valencià
En Josep Maria Diéguez ha escrit un apunt molt afilat, fet amb "la ràbia al cos". Llegiu-lo aquí.

Inici de la IX Legislatura: un Parlament conservador

Avui comença la IX legislatura de la Catalunya autònoma recuperada, amb una majoria conservadora, que és la que s'ha plasmat en la votació de la Presidència i de la Mesa del Parlament.
De nou, una membre d'Unió presidirà la cambra, un dels pactes de la coalició entre ConvergènciaUnió, entre ells mateixos, que són dos partits. En aquest cas serà Núria de Gispert, la primera dona que presideix la cambra catalana.
A la Mesa hi seran representats CiU, el PSC i PP, quedant-ne exclosos ICV i ERC, a més dels membres del grup mixt. Aquests tres partits són les tres primeres forces del Parlament, però en la Mesa de la darrera legislatura, també hi eren presents la quarta i la cinquena, és a dir, PP i ICV. Dels grups que hi ha a la cambra catalana, tots sabem quina força tenen cada un dels partits catalans, però no és un factor determinant, és una qüestió de voluntat política que la Mesa del Parlament sigui més o menys representativa. Suposo que a CiU ja li està bé tenir companyia conservadora en matèria nacional, no fos cas que es pogués "colar" un debat amb diferents punts de vista amb algun temps, com una IP per fer un referèndum, posem per cas...
Però la Mesa també és conservadora perquè a més d'una majoria de diputats de dretes, hi ha el socialista Higini Clotas, diputat del PSC durant 30 anys, tot un especímen polític digne de la més gran conservació, fet que li va merèixer un semàfor verd de La Vanguardia.
També hi trobem un orador i brillant diputat com Josep Rull, sobiranista reconegut de CiU, que estan a la Mesa, poc podrà parlar al Parlament. Com tampoc podrà la socialista díscola Montserrat Tura, que poca presència tindrà en un PSC opositor asseguda a la Mesa, s'ho podrà anar mirant...
Aquesta IX Legislatura comença amb una Mesa que dibuixa un Parlament de baix perfil polític, un Parlament conservador.

Nació Digital: Gispert, presidenta
La Vanguardia: Núria De Gispert, elegida primera presidenta del Parlament
La Vanguardia: Sánchez-Camacho se sitúa en el escaño detrás de Mas en la sesión constitutiva
Ara.cat: CiU dóna la primera secretaria de la mesa al PP

D’IPes i ILPes... Acatem la sentència?

Després de la sentència del TC, Esquerra va dir: “no acatarem la sentència”.
No acatar la sentència volia dir, primer: no acceptar que la voluntat dels catalans expressada en les urnes està subjecte a ser coartada per l’Estat espanyol i, segon, que el xoc de legitimitats entre Espanya i Catalunya es materialitzava.
Ahir, la Mesa del Parlament va fer marxa enrere després que CiU i ICV es sumessin al bloc del PP i PSC en contra de l’acceptació de la IP (Iniciativa Popular) per fer una consulta sobre la independència de Catalunya. Esquerra es va quedar sola...
La IP és una fórmula recollida en la Llei de Consultes Populars que va aprovar el govern català fa uns mesos. La marxa enrere arriba després que el Consell de Garanties Estatutàries dictaminés que fer un referèndum sobre la independència estava fora de l’ordre constitucional, malgrat dir que tots els processos d’independència el món mundial s’han fet al marge dels ordres constitucionals on estaven reclosos. Una obvietat!
Tampoc cal oblidar que els dictàmens d’aquest consell no és vinculant, no té valor jurídic, només polític. És a dir, que CiU i ICV van fer marxa enrere per motius polítics, no legals.
Tot seguit es va votar si s’acceptava una ILP per fer una consulta també per la independència, al marge de la Llei de Consultes, perquè aquesta llei estava sentenciada pel TC.
Cal acatar la sentència i impulsar la ILP en lloc de la IP?
Potser és complicat d’entendre que es voti a favor de la IP i no de la ILP, però era acatar la sentència del TC (votar la ILP) o no (apostar per la IP). Jo no acato la sentència!
I que no ens enganyin! que Esquerra no va votar en contra de fer un referèndum per la independència, s'hi va quedar sola!

PS: Unitat... unitat... unitat per a fer què?!