El Vell i el Nou

Quan es parla de l'inici del XX a la història es sol dir que aquest segle comença després de la I Guerra Mundial i de la Revolució Soviètica, amb la fi d'un món antic i arcaic que va deixar pas un món on emergien noves formes de governar-se, econòmicament i políticament i on l'epicentre històric s'aniria apartant del monopoli europeu exercit per Londres i París i es desplaçava cap a una bipolaritat entre Washington i Moscou, un cop esclafada l'horror nazi. Un món bipolar on dos imperis, dues ideologies i dues filosofies socioeconòmiques s'encaraven arreu del món.
En la última dècada del XX i la primera del XXI hem vist la substitució d'aquest món bipolar per un, primer, dominat per l'occident capitalista i, després, per un món multipolar que veia com es despertava l'orient xinès i que s'encenia un món islàmic aixafat per sàtrapes corruptes i amb un fonamentalisme popular emergent i, sovint, armat. Però en aquesta segona dècada del XXI podem constatar que la crisi de les velles estructures s'aguditza, i veiem com es transforma l'ordre del nostre món, on s'esfondra el capitalisme especulatiu i financer, hegemònic en els darrers feliços anys; on grans països fins ara subalterns com la Xina, la Índia, el Brasil o la Rússia postsoviètica emergeixen a base d'una població àmplia i jove o bé a través de l'exportació de matèries preuades i imprescindibles arreu del món.
Al nostra entorn, veiem com la UE s'oblida del projecte de casa comuna de l'Europa social i es transforma en una Europa al servei de Berlín i les seves exportacions, i on Goldman Sachs marca l'agenda política i econòmica. Veiem un Estat espanyol on trontolla la monarquia, però no bufen aires de llibertat democràtica i de les nacions que de moment hi formen part, sinó que es viuen episodis de violència policial enfront adolescents valencians, es prepara un escenari de desmantellament de part de l'estat del benestar, atacs a la llengua catalana i el tabú, si és que mai ha existit, de la recentralització comença a prendre forma.
I a casa nostra, vivim la crisi de l'autonomisme català, castrat i deslegitimat pel Tribunal Constitucional i asfixiat per un espoli fiscal inassumible per cap país.
El que coneixíem fins ara, s'ha convertit en vell i agonitzant, però el nou, el futur, encara no ha pres forma, perquè les alternatives encara no s'han imposat. Podran els països emergents substituir els EUA i Europa? S'imposaran les tesis més neoliberals i l'esquerra sabrà redefinir-se amb postulats propis? La UE es podrà reconvertir en la casa comuna social dels europeus o acabarà sent el mercat comú alemany? I els catalans, serem capaços de recuperar el nostre propi estat o sucumbirem a l'Espanya centralitzadora? Fins que el nou no substitueixi el vell, estarem en crisi, i si volem formar part del nou, no podem defallir.

Publicat a Nació Digital

Una lectura per aquest estiu: "El gentelman comunista"

A l'Osonosfera, s'ha obert un bloc sobre les biblioteques 2.0, el podeu llegir a http://biblioteques2punt0.blogspot.com.

Hi ha un apartat on alguns blocaires proposen lectures per l'estiu i el Joan, un dels actuals motors de l'Osonosfera i pescallunes com jo, em va demanar que en fes una recomanació.

Normalment, quan em demanen un llibre, jo sempre dic El Mestre i la Margarida, de Bulgakov, una sàtira de la societat soviètica dels anys 20, de l'època de la NEP, a través d'una història màgica, on Satanàs visita Moscou. Entremig podem llegir una versió diferent de la passió de Jesucrist, jo en dic la Passió segons Bulgakov. Crec que donaria per una obre de teatre. Però no puc fer una foto del llibre, perquè li vaig deixar a algú, i allò que passa, que no te'l torna! Així que si algú el té, que me'l torni! sisplau...

Així doncs, que us recomanaré la lectura d'aquest estiu (la principal de 3, sóc dels que llegeix més d'un llibre alhora), és la biografia de Fiedrerich Engels "El gentleman comunista", company de fatigues de Karl Marx. Últimament m'he aficionat a les biografies, són llibres que no deceben (normalment) i si són realment bones, tenen un ritme trepidant, que a més, als qui ens agrada la història, estan farcides de referències al context històric.

Per què Engels, però? primer perquè m'atreuen molt els actors secundaris, que sovint són imprescindibles. I segon, perquè ja està bé de tant pensament únic capitalista, no? Més ara, quan el capital avança especulant contra els mateixos estats que el protegeixen. Fotuts? els de sempre.

PS: per cert, demanen que la foto tingui un entorn estiuenc. Bé, l'he fet al meu lloc de treball estiuenc, la taula del meu menjador, que de moment és l'estiu que em toca!

50 anys del vol de Gagarin per l'espai: "No hi veig cap déu per aquí dalt!"

Wiki de Yuri Gagarin
La vida en fotos de Gagarin
Yuri Gagarin, una web

Revolució i reacció, conversa amb Gabriel Cardona

En la vigília del dia de Reis, va morir Gabriel Cardona (wiki), historiador i militar opositor a Franco, membre de la UMD (Unió Militar Democràtica).
El Dr. Cardona va ser professor meu en les classes de doctorat que vaig fer, en una assignatura sobre l'exèrcit i les institucions.
Recordo que vaig fer un treball sobre la creació de l'Exèrcit Roig per part de Trotski, amb la seva organització a base de cercles d'influència, més que a través de la jerarquia. En el nucli intern s'hi trobaven Trotski els més lleials a ell i a la revolució i en els següents cercles s'hi trobaven els menys lleials, tinguessin la gradació que tinguessin.
Conversant amb Gabriel Cardona vam parlar sobre el treball i vam anar a parar de l'exèrcit trotskista a la organització dels partits polítics, on més que els càrrecs s'han de mesurar per la influència dels individus i els pols de poder relligats per les lleialtats. Us sona el pinyol d'Artur Mas? Un exemple de tants, però ben allunyat del trotskisme.
Aquella conversa sobre Trotski i l'Exèrcit Roig també va saltar cap a un monòleg de Cardona, brillant, sobre la revolució i la contra-revolució. Era tot canvi sotmès a la condemna de la reacció i de ser desmantellat o com a mínim aigualit? "La solució era la repressió o el pacte amb els membres del respectiu l'antic règim?", em va sortir aquesta pregunta, pensant amb Robespierre o Lenin. Em va mirar amb aquella mirada generosa, em va somriure tot obrint els ulls. Tot seguit va atendre a la meva companya de classe també menorquina que restava allà escoltant la conversa, amb qui va parlar amb el seu català salat de Menorca.
Posteriorment, aprofundint en la seva biografia, he suposat que ell no pensava tant amb latituds francesos o russes, si no molt més properes. I aquell somriure...

Bloc de Xavier Díez: Gabriel Cardona (Una compartida precepció del militar i historiador)
Obituari a El País

Txerniakovski i Mandela: lideratges en la guerra i en la pau

Aquest cap de setmana he acabat un llibre i he vist una pel.lícula molt dispars entre sí, però que m'han fet reflexionar per igual.

El llibre és la biografia del General Txerniakovski ("Cherniakovski: El General T-34", d'Akram Sharipov) i la pel.lícula és "Invictus", de Clint Eastwood.

El primer explica la vida i mort d'un dels generals més brillants (i més desconeguts a occident) de la II Guerra Mundial, un líder admirat pels seus subordinats i amb un gran sentit polític del seu deure com a general soviètic.

La pel.lícula explica com Nelson Mandela (wiki), elegit president de Sudàfrica, un cop alliberat ell de la presó i el país de l'Apartheid, posa especial atenció en l'esport nacional de la minoria blanca, els afrikaners, per tal que esdevingui un element de cohesió nacional.

Els dos protagonistes són, a priori diamatralment oposats. Un és un home de guerra, l'altre un home de pau. Un actua en la lluita bèl.lica, l'altra en la lluita democràtica.

Ambdós, però, lluiten pel seu país i els seus ideals, posant especial èmfasi en la importància dels "seus homes", els subordinats i compatriotes un, tots els ciutadans (blancs, hindús o negres) de Sudàfrica l'altre.

Els dos saben està a l'alçada de les circumstàncies. El soviètic donant exemple de valor i preocupant-se de les condicions de combat i la vida dels seus soldats. El sudafricà donant exemple de principis d'igualtat (l'antitesi de l'Apartheid), tot impulsant la reconciliació.

Ambdós van ser uns líders, que no els va moure mai sentir-se superiors a ningú (ni per grau, ni per raça), que van saber ser respectats des dels principis propis i sent coherents en les accions.

Un va morir per estar aprop dels soldats que posaven la seva vida en joc al front. L'altre va lliurar la seva vida a la causa de al reconciliació i de la igualtat en la "nació arc iris", que deia ell.

Els grans lideratges no s'imposen, si no que es guanyen.

Els grans lideratges no s'aconsegueixen amb el retret al rival sinó amb l'apreci dels propis i el bé comú.

Els grans lideratges no es mouen per rancor si no per la grandesa de construir.

Red Horizons, la biografia del cap dels espies de Ceaucescu

Abans de començar les vacances de desconnexió he pogut acabar Red Horizons, la biografia del cap de l'espionatge de la Romania de Nicolae Ceaucescu (wiki), Ion Mihali Pacepa (wiki).
És un llibre apassionant, que a més m'ha servit per practicar l'anglès.
El llibre el vaig trobar en una paradeta de llibre de segona mà a Berlín. Una gran troballa!
Pacepa era el cervell dels serveis secrets d'espionatge exterior de Romania, una peça clau en el règim comunista. I és que no només l'espionatge era important per temes militars, sinó econòmics. La innovació productiva de la Romania de Ceaucescu es basava en l'espionatge i en aconseguir patents occidentals. Aquestes patents s'aconseguien a través de l'espionatge i, també, a través de la cooperació amb països occidentals.
I com s'aconseguia aquesta cooperació, en un context de Guerra Freda, no ho oblidem? Doncs Ceaucescu ho feia a través del "Pla Red Horizon", un pla que buscava tenir una xarxa internacional d'agents d'influència: diplomàtics, polítics i alts executius a nòmina dels serveis secretes romanesos, ben pagats i a vegades gràcies a fotografies compromeses... Aquests agents feien arribar als governs occidentals el missatge que Ceaucescu actuava al marge de Moscou. Els governs occidentals s'ho van creure, amb viatge a EE.UU. inclòs,... fins que Pacepa va desertar! (aquest capítol de la deserció, pel meu gust i interès, Pacepa l'esbandeix massa ràpid i amb na declaració massa gran pels EE.UU., com justificativa vers els americans).
El llibre ens mostra un matrimoni Ceaucescu, Nicolae i Elena, obsessionats en el culte a les seves persones.
També ens mostra un país on molts ciutadans estaven a nòmina dels serveis secrets i que una xarxa de micròfons monitoritzava el país.
Per altra banda, Pacepa ens mostra una direcció política comunista absolutament submisa a Ceaucescu. Aquí, vull recordar el meu viatge a Bucarest, on ens van mostrar la sala de reunions de la direcció del Partit Comunista, on hi havia una taula enorme rodona, tots eren iguals, només que hi havia una cadira d'or... la de Ceaucescu.
També se'ns mostra un matrinomi Ceaucescu que no accdepta cap crítica (ni cap dicidència), irascible i que si cal usen tot l'aparell estatal per contrarrestar la seva set de càstig o venjança.
Un petit apunt anecdòtic: Ceuacescu, com Stalin, tenia una sala de cine privada on hi veia pel.lícules americanes, al romanès li agradaven les els films policíacs.
El llibre també parla de la política exterior de Ceaucescu, que es basava en l'operació "Red Horizon" i també en l'objectiu d'aconseguir el Nobel de la Pau per l'acció de Ceaucescu a Orient Mitjà, que es basava en fer el doble joc entre els palestins i els israelians i àrabs moderats.
Un llibre altament interessant, com ja he dit, una gran troballa a Berlín.

3 llibres acabats

El què té llegir diferents llibres a l'hora és que n'acabes uns quants de cop. La setmana passada en vaig acabar tres.
El primer va ser El colapso de Rusia, de Alexander Solzhenitsin (wiki), on l'escriptor (nacionalista paneslau cristià -casi res!) ens narra el seu punt de vista del pas del comunisme a la democràcia, tant crític amb els comunistes com amb els demòcrates, que els contraposa als "patriotes", és a dir, els nacionalistes. Per Solzhenitsin, els comunistes són els destructors de l'esperit rus, enemics de la gran nació (russòfobs els hi diu) i els demòcrates són fills de l'amoralitat dels comunistes, saquejadors de les riqueses nacionals.
Pel premi Nobel rus, Rússia s'ha de regenerar a través del cristianisme (ell va proposar a les autoritats soviètiques substituir el marxisme pel cristianisme). Si algú creu que el poble rus és resignat i pessimista, només cal llegir aquest llibre.
El segon llibre, seguint la temàtica soviètica, és Un Imperio Fallido, de Vladislav M. Zubok (web), on narra la creació de l'imperi soviètic amb Stalin i el col.lapse sobtat d'aquest amb Gorbatxov.
El relat de Zubok es basa que Stalin va crear imperi sota el paradigma de l'Imperialisme-Revolucionari, expandint la russa soviètica en zones d'influència que servissin per defensar la seguretat soviètica enfront d'uns EE.UU. Obertament hostils un cop mort Roosvelt, el president americà amic de Stalin. El Vozhd soviètic creia fermament en que tard o d'hora arribaria la III Guerra Mundial.
Després, Khrustxov va seguir amb aquest paradigme revolucionari, però obrint un procés de desestalinització que portaria una obertura de la URSS que serviria perquè es formessin els quadres dels temps de la Perestroika. Khrustxov, però, va seguir una política de provocació nuclear que va amenaçar diverses vegades en un conflicte mundial.
Els conservadors van substituir al temerari i oberturista Khrustxov, liderats per Brezhnev, van dirigir una etapa obsessionada en la cohabitació amb els EE.UU, sobretot amb Nixon, basada en l'equilibri nuclear, forçant més del compte la màquina, iniciant un camí sense retorn cap al col.lapse econòmic, que se sumaria a un ambient d'opacitat stalinista.
Finalment, va arribar Gorbatxov, un dirigent jove (en comparació amb la gerontocràcia soviètica anterior), un idealista humanista que va voler fer el canvi sense saber com fer-lo, tot recolzant-se en el desmantellament de l'imperi soviètic (que no era sostenible econòmicament) i en el conseqüent beneplàcit i suport de les potències occidentals. Amb les reformes idealistes de Gorbi va caure el teló d'acer i de cop i vola la URSS, sense avisar, caient a mans del populista Ieltsin i la KGB en forma d'oligarques capitalistes d'una voracitat insaciable.
El tercer llibrer és més proper, és el dietari d'Amadeu Hurtado (wiki) previ al 6 d'octubre (Abans del 6 d'octubre, un dietari), durant el conflicte per la Llei de contracte de conreus, entre la Generalitat republicana i el govern dretà de la II República.
En aquest dietari veiem un Hurtado que ens mostra la frustració de bona part de l'Acció Catalana, la força política catalanista d'esquerres il.lustrada, que no va saber el seu temps i no van saber donar resposta a la societat de masses que va donar el poder de l'Esquerra de Macià i Companys.
Hurtado menysprea desacomplexadament el seu menyspreu per l'Esquerra i per Companys, així com per Estat Català, quan el seu partit sols podia espirar a tenir representació parlamentària anant coalligats amb ERC.
Hurtado se sent més còmode tractant amb ministres espanyols (de la nació castellana tant il.lustre i noble) que amb el populatxo d'Esquerra (d'una nació catalana immadura i passional).
Hi ha reflexions sobre aquest llibre sobre quina intencionalitat hi ha en la seva publicació ara, per exemple en el bloc d'Eduard López, jo vull destacar més l'aspecte "psicològic" del dietari d'Amadeu Hurtado. També n'han escrit sobre el llibre Antoni Soy i Joan Safont. Una curiositat, els tres són maresmencs...
Tres lectures molt interessants i diverses. Ara toca Gomorra i acabar les memòries de Ion Pacepa (wiki), antic cap dels serveis secrets de Ceaucescu (wiki).

Descobertes a la catosfera: més Esquerra i Edat Mitjana

Últimament he descobert novetats (algunes per mi) a la catosfera, ben interessants.
Una sorpresa agradable ha estat la descoberta dels blocs de dues personalitats d'Esquerra, que tenen molt a dir en el present del país i del partit.
La primera és Carme Capdevila, la Consellera del Departament d'Acció Social i Ciutadania (DASC), que ha estrenat bloc amb l'estrena de l'any, podeu llegir les seves reflexions sobre l'acció de govern en matèria de polítiques socials i de ciutadania en aquesta adreça blocs.esquerra.cat/carme-capdevila.
També amb bloc estrenat amb el 2009 hi ha el vice-secretari general d'Esquerra, Eduard López, col.lega de llicenciatura i que plasma en el seu bloc "pensaments despentinats". Molt interessant, de debò. La seva adreça és blocs.esquerra.cat/eduard-lopez.
Ja posats a fer, també és de destacar la reactivació del bloc de Joan Puigcercós, líder d'Esquerra. Un bloc a tenir en compte. blocs.esquerra.cat/puigcercos.
En una altra dimensió, també he descobert el bloc d'un company de carrera. Roger Benito, que està doctorant-se en temes sobre la prostitució a la Barcelona medieval, té un bloc sobre temes socials i recursos electrònics sobre l'Edat Mitjana. El bloc, que forma part de la Penedesfera, es diu Àvols Fembres (avolsfembres.blogspot.com). No sé què vol dir... potser li hauríem de demanar!
Bona lectura.

A l'acta, que hi surti el debat!

El Ple d'octubre ha estat tranquil, sobretot si el comparem amb el darrer on vaig tenir un debat amb un agre alcalde. Podeu veure el vídeo del debat clicant aquí, a Casalsprat TV.
Podem dir que un dels moments més tensos va ser quan en l'aprovació de l'acta del darrer Ple vaig demanar el per què no s'havia transcrit el debat entre l'alcalde i un servidor (el del vídeo) sobre l'ambulància medicalitzada. El secretari va dir que només hi feia referència sense transcriure'l perquè es notava "certa tensió" que no calia que quedés per escrit de cara al futur.
Com a historiador (sense exercir) crec que tot ha de quedar en acta, sigui més o menys tens, més o menys agradable. I així ho he dit.
L'alcalde Miquel Franch va respondre amb el somriure glaçat que si el portaveu d'Esquerra no hi tenia cap problema es transcriuria, ell tampoc, malgrat no ser llicenciat en història, cosa que ha fet molta gràcia al regidor d'Esports.
I és que les actes dels plens són un llegat al futur i una font d'informació pels qui vulguin conèixer què succeïa als Plens Municipals de Torelló. Des de ja fa un temps, a més, es pot trobar els plens enregistrats a la web de l'Ajuntament de Torelló, que en breu es presentarà la nova versió, que ja ens cal!
La tasca de l'oposició a vegades és dura i desagraïda, mostrar la nostra contrarietat a les propostes de la majoria governant, que sovint se sent més força que la minoria opositora, alternativa.
Jo agraeixo que les actes de l'Ajuntament de Torelló reflecteixin el que es diu i el que se succeeix, així com la presència de televisions i Ràdio Ona i la premsa. No per la publicitat, si no perquè tothom qui vulgui pot saber què succeeix al Ple, què es diu i com es diu.
I ara que hi penso, tampoc recull l'acta que l'alcalde em va retirar la paraula amb la Moció per posar a un carrer el nom del creador de l'estelada...
.
PS: Per més informació del Ple: www.esquerra.cat/torello i al meu bloc d'Esquerra hi pode llegir un apunt sobre la Participació del Joves a Torelló, treballant colze a colze la regidoria de Joventut i l'àrea de Participació de l'Agència Catalana de la Joventut que dirigeixo.

Recordant els alcaldes osonencs assassinats per Franco

Ahir vàrem commemorar el 68è aniversari de la mort del president màrtir, Lluís Companys, assassinat pel règim espanyol franquista després que la Gestapo segrestés al president català.
Companys va ser l'únic president elegit democràticament assassinat en el marc de la II Guerra Mundial, va morir pel què representava: les llibertats nacionals i la justícia social a Catalunya.
En un altre país, Companys seria recordat amb solemnitat. Aquí, el conseller de la memòria històrica ho tracte com un tema familiar... i se salta els principis anti-feixistes.
En la commemoració d'ahir, els republicans osonencs també vàrem voler homenatjar la memòria dels alcaldes republicans osonencs assassinats per Franco durant la postguerra: Leandre Salomó, alcalde de Montesquiu, Pere Gorchs, de Perafita, Ramon Blasi, de Taradell, i Joan Portús, nascut a Torelló, alcalde de Sant Quirze de Besora. Podeu llegir uns apunts biogràfics en aquest enllaç.
Podeu veure la galeria de fotografies, d'Adrià Costa (bloc), de l'acte en aquest enllaç d'Osona.com.

Foto: d'Adrià Costa, extreta d'Osona.com

El dia que el Mossad va assassinar al germà d'un dels Gypsy Kings

En els debats sobre quin són els serveis secrets més potents del món, sempre hi ha una terna final on hi són el KGB soviètic (ara FSB), la CIA americana, el MI6 britànic i el Mossad isrealita.
Normalment el Mossad té molts punts per esdevenir el guanyador d'aquesta virtual competició, a vegades sinistre i tot.
El Mossad s'ha distingit per la lluita contra els palestins i els seus aliats, estatals o terroristes, arribant a eliminar físicament a membres d'organitzacions palestines hostils a l'estat d'Israel. Es podria dir que era una batalla d'espies contra terroristes, malgrat que els resultats eren semblants.
Hi ha un cas, però, que m'ha explicat un company d'Esquerra, el Pol (bloc), que dins el drama humà té la seva conya, si em permeteu, i amb el màxim respecte per la víctima.
Resulta que, als anys 70, el Mossad volia eliminar un palestí que residia a Noruega, acusat de pertànyer al complot d'assassinat dels atletes jueus a les Olimpíades de Munich. Aquest era Hassan Salameh, cap de la intel·ligència palestina i cervell del cop de Munich.
Però resulta que l'agent del Mossad es va equivocar i va acabar assassinant a un cambrer algerià amb passaport marroquí: Ahmed Bouchikhi.
I és aquí on ve la situació dramàticament pintoresca: Ahmed Bouchihi és germà d'un dels membres del grup francès Gypsy Kings, que fan versions de clàssics americans a ritme de rumba. Un dels grups més frikis mundials.
No em puc imaginar quina devia ser la cara del cap dels serveis secrets israelians, el Mossad, quan van saber que s'havien carregat per error el germà d'un Gypsy King enlloc del cervell d'una de les accions més espectaculars dels palestins contra Israel...
Des de llavors, aquest grup fa boicot a Israel.

20è aniversari del Consell Comarc... què?

Aquest divendres, el Conseller Ausàs, de governació, presidirà la commemoració del 20è aniversari del Consell Comarcal d'Osona, en un acte que es farà a l'auditori Marià Vila d'Abadal, a l'Edifici del Sucre.

Com a nació dual que som, ple de realitats i contrarealitats, Catalunya té institucions i contrainstitucions, sense ser necessari llegir aquest prefixe "contra-" com a contrari, sinó com generador de dualitats que es sol.lapen.

Tenim el Govern central(ista) i el Govern de la Generalitat (d'origen dual: medieval i de l'efímera República Catalana de Macià), tenim els ens supramunicipals de les Diputacions i dels Consells Comarcal, i estem a l'espera de les Vegueries... i comptem amb ciutats/capitals que treballen centrífugament i sovint a esquenes del Consell Comarcal. Quin malgastar d'energia!

Llegint a Rovira i Virgili (wiki), en els annexos d'un llibre dels anys 30, hi trobo referències a textos constitucionals federalistes, autonomistes i separatistes catalans. En alguns, les comarques hi tenen un paper central, fins i tot alhora d'escollir senadors (del Senat català!) o el President de Catalunya.

La comarca és un element clàssic i tradicional en l'organització política i territorial del nostre país. Actualment, però, sembla que no li hem sabut donar el rol just i adient, movent-se en una ambigüitat entre un ens de servei als municipis i una institució representativa del territori.

S'hi trobarà solució?

Poetes i bandolers al monestir de Casserres

Aquest dissabte el fil conductor va ser el monestir de Sant Pere de Casserres, d'estil romànic i en un entorn que el fa més especial del que ja és. Tot un tresor històric i monumental que, segur, molts osonencs i catalans no coneixen prou bé.
En el marc d'aquest espai vaig poder gaudir d'una nova iniciativa innovadora a l'entorn de la comunicació poètica, que va més enllà de les paraules escrites i dels rapsodes estàtics. Una nova iniciativa on en Joan Crosas (bloc) hi era pel mig.
Juntament amb el poeta i amic torellonenc, en el marc de "Casserres Poètic" i amb la coordinació del poeta osonenc Josep Checa, hi era l'Anna Miralpeix, amb caràcter i qualitat artística indubtable, i el torellonenc d'adopció i de llinatge implicat amb el país, Biel Barnils (bloc clausurat fins a l'alliberament de Franki i bloc poètic), de mirada serena i contundent com el seu pare Ramon Barnils (wiki, Youtube i especial a Vilaweb). Amb aquests tres poetes els acompanyava l'actriu Marta Parramon.
En Joan Crosas cada cop em reafirma més en la idea que té un futur tant gran com ell vulgui, la qualitat i la iniciativa la té i, si cal, com a artista total.
Per acabar la jornada a Casserres, després de menjar una fusta d'embotits i formatges amb accent iberoamericà, vaig participar en una actuació de les "Nits de Serrallonga". Dic participar perquè té un to bastant interactiu (2.0! hehehe), compte amb els rellotges...
És important reforçar l'imaginari col.lectiu, com pot passar amb Serrallonga (wiki), la cohesió d'un país no sols bé donada per les polítiques de benestar, les culturals de tall popular també. I la memòria històrica que conforme el nostre país, va molt més enllà del 1936... I acostumats com ens tenen, nosaltres també tenim els nostres Bravehearts!
Si ets suscriptor del 3/24.cat podeu veure aquest vídeo.

Patrimoni industrial a Torelló

Avui és el Dia Internacional dels Museus. A la comarca d'Osona s'han fet jornades de portes obertes en els principals museus.
A Torelló, tenim el de la Torneria, però, com l'obra de la Seu, no està acabada, sembla que en un any podrem tenir-lo preparat. Si cal, que algú encengui un ciri.
Però, de la necessitat fent-ne virtut, a Torelló, amb en Gerard Verdaguer al cap davant, conjuntament amb Santi Molera, Jordi Pérez i Bet Soldevila, hem fet una ruta pel patrimoni industrial de Torelló (i Orís, en el cas del Pelut).

2008 Ruta Industrial Torello

Ha estat un matí dur per les meves cames acostumades a caminar del metro a la feina i de la feina al metro, poc més de cinc minuts. Ara bé, adonar-te del patrimoni que es té, tot de cop, és impactant.
A Torelló tenim l'assignatura del turisme pendent, potser caldria estirar aquest filó, el del patrimoni històric industrial. Això, però, també vol dir inversió.
També salta a la vista, veient el que s'ha vist, que a casa nostra (nacionalment parlant) no posem els recursos ni els esforços necessaris per preservar aquest gran patrimoni industrial que tenim. Segurament que no es tenen els recursos necessaris, però sisplau, que no sigui per ganes.

Curiositat dels partits americans, quan els demòcrates eren esclavistes

A punt d'arribar al Superdimarts (wiki) de les primàries americanes, després de l'àmplia victòria d'Obama a Carolina del Sud, sobretot gràcies al vot jove i afroamericà (el què pot provocar que se'l vegi com un candidat afroamericà, una victòria que se li pot girar en contra), voldria fer una anotació curiosa sobre els dos partits americans hegemònics.

La curiositat és que en un inici el Partit Republicà era el partit del nord industrial i el Demòcrata el del Sud agrícola, en la Guerra de Secessió americana, el republicans liderats pel president Lincoln eren els de la Unió, abolicionistes i proteccionistes (per la indústria) i els demòcrates eren els de la Confederació independentista, esclavista i lliurecanvista (per la producció agrícola, principalment cotonera).
Actualment els demòcrates basen bona part del seu poder en el nord i les grans ciutats industrials enfront d'un sud i estats agrícoles republicans.
Curiós si més no.

.

Desena Avinguda, web de El Periódico sobre les eleccions americanes.

Demòcrates: debat a Carolina del Sud i la qüestió racial, bloc d'Oriol Vidal-Aparicio

Per cert, Oriol Vidal-Aparicio comenta l'article de Vicenç Navarro sobre les eleccions americanes, ho podeu llegir en el seu bloc: primer, segon i tercer apunt

Un tresor del romànic al bressol del Lluçanès

Aquest diumenge ha estat un dia de relax pro-actiu. El relax pot ser passiu, és a dir està en letàrgia i deixar que el relax t'envaeixi, o bé pro-actiu, fer alguna cosa per relaxar-te.

No ha estat pas ioga ni un massatge, avui han vingut companys meus de la universitat, la Maria i el Ferran i els he portat a dinar a Lluçà, a la Primitiva.

Després d'una carretera lluçanenca típica, a excepció de la part de la nova carretera d'Olost, hem arribat al restaurant situat just al davant de l'Església de Santa Maria de Lluçà i el monestir adjacent.

El menjar ha estat exquisit, com sempre en aquest restaurant, i la sobretaula llarga i densa, fruit de la passa a la dreta que sempre estar el Ferran parlant de política.

Just després, amb ganes de caminar o fer alguna cosa per treure'ns la mandra, hem entrat a l'església romànica, malgrat la façana enganyosa (de la de debò només en queda la porta, doncs amb un terratrèmol tota la façana va caure).

A dins, hem trobat que hi ha un home (nascut a Catalunya però vingut de l'est d'Europa, que per la noia que hi havia allà aquest est d'Europa vol dir Romania) que es cuida de l'Església i el monestir i ens ha ensenyat el claustre i els frescos del monestir.

Quina gran troballa d'home! ens ha explicat que el claustre va estar construït per àrabs, això explica que els capitells de les columnes no tinguin imatges religioses sinó de la mitologia oriental, bàsicament persa. Els qui van encarregar l'obra no sé si se'n van adonar...

Aquest claustre, dels més antics de Catalunya, és molt petit i té una forma desigual mesura, conjuntament amb uns capitells amb base, havien de donar resposta als terratrèmols, coneguts a orient però no a la Catalunya de l'Alta Edat Mitjana.

El claustre també compte amb una cisterna feta amb tècnica àrab, construïda dins la roca.

Després de fer alguna fotografia a l'altar, que compta amb imatges amb influències bizantines (!!!!), el senyor ens ha ensenyat els frescos que s'han pogut recuperar amb la tècnica del filtre de la resina, que ve a ser com el d'una pel·lícula de fotografia.

Aquests frescos, encarregats per un tal Serra, que té el seu escut estampat en la majora de frescos, com a reconeixement de l'autor (un florentí), hi trobem el Sant Jordi més antic de Catalunya, data del segle XIV, quan no va esdevenir patró català fins a meitats del segle XV. Un tresor, que com ha dit el guia no estar al MNAC.

A tall d'anècdota, ens ha explicat que ha rebut visites de russos que han Vingut expressament a veure el claustre (és patrimoni de la humanitat) i els frescos. També va venir un alemany que va venir a veure un dels únics monestir de l'ordre dels Agustins que no està en una ciutat (es veu que els benedictins feien monestirs a les muntanyes, els cistercencs a les valls i els agustinians a les ciutats, al costat de les catedrals). El turista germànic tenia interès agustinià perquè Luther ho era... Luther ens porta a Lluçà, Lluçà ens porta a Luther!

Els meus amics i jo, tots tres llicenciats en història crec que hem despertat i afartat el cuquet historiador, i no parlo de l'exquisit dinar al restaurant La Primitiva.