dilluns, 5 de març de 2012

El Vell i el Nou

Quan es parla de l'inici del XX a la història es sol dir que aquest segle comença després de la I Guerra Mundial i de la Revolució Soviètica, amb la fi d'un món antic i arcaic que va deixar pas un món on emergien noves formes de governar-se, econòmicament i políticament i on l'epicentre històric s'aniria apartant del monopoli europeu exercit per Londres i París i es desplaçava cap a una bipolaritat entre Washington i Moscou, un cop esclafada l'horror nazi. Un món bipolar on dos imperis, dues ideologies i dues filosofies socioeconòmiques s'encaraven arreu del món.
En la última dècada del XX i la primera del XXI hem vist la substitució d'aquest món bipolar per un, primer, dominat per l'occident capitalista i, després, per un món multipolar que veia com es despertava l'orient xinès i que s'encenia un món islàmic aixafat per sàtrapes corruptes i amb un fonamentalisme popular emergent i, sovint, armat. Però en aquesta segona dècada del XXI podem constatar que la crisi de les velles estructures s'aguditza, i veiem com es transforma l'ordre del nostre món, on s'esfondra el capitalisme especulatiu i financer, hegemònic en els darrers feliços anys; on grans països fins ara subalterns com la Xina, la Índia, el Brasil o la Rússia postsoviètica emergeixen a base d'una població àmplia i jove o bé a través de l'exportació de matèries preuades i imprescindibles arreu del món.
Al nostra entorn, veiem com la UE s'oblida del projecte de casa comuna de l'Europa social i es transforma en una Europa al servei de Berlín i les seves exportacions, i on Goldman Sachs marca l'agenda política i econòmica. Veiem un Estat espanyol on trontolla la monarquia, però no bufen aires de llibertat democràtica i de les nacions que de moment hi formen part, sinó que es viuen episodis de violència policial enfront adolescents valencians, es prepara un escenari de desmantellament de part de l'estat del benestar, atacs a la llengua catalana i el tabú, si és que mai ha existit, de la recentralització comença a prendre forma.
I a casa nostra, vivim la crisi de l'autonomisme català, castrat i deslegitimat pel Tribunal Constitucional i asfixiat per un espoli fiscal inassumible per cap país.
El que coneixíem fins ara, s'ha convertit en vell i agonitzant, però el nou, el futur, encara no ha pres forma, perquè les alternatives encara no s'han imposat. Podran els països emergents substituir els EUA i Europa? S'imposaran les tesis més neoliberals i l'esquerra sabrà redefinir-se amb postulats propis? La UE es podrà reconvertir en la casa comuna social dels europeus o acabarà sent el mercat comú alemany? I els catalans, serem capaços de recuperar el nostre propi estat o sucumbirem a l'Espanya centralitzadora? Fins que el nou no substitueixi el vell, estarem en crisi, i si volem formar part del nou, no podem defallir.

Publicat a Nació Digital