La història del Vell Continent és, en part, la història del pobles que l'han anat conformant al llarg dels segles, i en la conformació dels estats assimilant nacionalitats, formant-se estats en base a nacionalitats o bé convisquent diverses nacionalitats dins unes mateixes fronteres estatals amb més o menys fortuna.
Gairebé alhora que s'incorporaven o s'associaven a la UE repúbliques balcànqies que van éixer de la implosió de Iugoslàvia (fet que la diplomàcia pública i sotterrada d'estats com Alemanya hi van tneir molt a veure), l'independentisme dins a estats de la UE com ara Escòcia i Catalunya vivien un auge sense precedents, no en base identitària, sinó, diguem-ne, instrumental, dotar-se d'un Estat que els sigui eficient, en un context de ciris econòmica i social sense precedents en decenis.
Un independentisme, a més, amb un sentit profundament europeïsta, a l'inrevés que els nacionalsimes i populismes identitaris d'Estat, com ara Hongria, França o Polònia, o en la mateixa Gran Bretanya, on la dreta identitària va impulsar la primera onada del Brèxit.
El Brexit i les nacionalitats del Regne Unit
En el cas escocès, la qüestió es va resoldre democràticament i de forma pactada, amb un referèndum on el No a la independència escocesa va guanyar, després d'una capmanya unionista combinant la por amb promeses (que mai compliran). Una solució pactada, que qui sap si va ser un factor decisiu perquè el referèndum sobre l'eixida del Regne Unit de la UE s'hagués de celebrar. Un referèndum que la dreta identitària va saber jugar amb les contradiccions internes en un Regne Unit on la City de Londres forma una bombolla de capitalisme rampant amb una Anglaterra, sobretot, rural i post-industrial pauperitzada. Si la por a un futur incert va fer que el No (gràcies en bona part al vot de la gent gran) s'imposés a Escòcia, la por a la incertesa del Regne Unit en el marc d'una incerta Europa flagel.lada per la ciris econòmica, les mesures neoliberals i la triple crisi dels refugiats (crisi humanitària, moral i identitària), van fer que el Brèxit (un NO a la UE) s'imposés en el referèndum.
Aquest Brèxit ha tornat a sacsejar les nacionalitats del Regne Unit, molt més europeïstes que Anglaterra, cosa que larva un augment de la crisi de les nacionalitats al Regne Unit, depenent de com queda l'acord del Brèxit.
Repressió policial a l'1 d'Octubre a Catalunya (El País)
En el cas espanyol, si internacionalment era més conegut el conflicte al País Basc, amb ETA com a element troncal, ha estat Catalunya qui en els darrers anys ha plantejat un embat nacional més gran amb l'Estat, primer per reclamar un referèndum pactat sobre la independència i posteriorment encarant des de la unilateralitat (forçada) la celebració d'un referèndum, reprimit amb violència policial, i posteriorment una proclamanció de la República Catalana que ha acabat amb els líders polítics i socials de l'independentisme català a la pressó o exiliats.
L'Estat Espanyol (el Govern, els partits "Constitucionalistes", el Rei, les forces de seguretat i la Justícia) ha respost amb una deriva autoritària i fins i tot nacionalista a l'independentisme català, majoritari electoralment en totes les darreres eleccions catalanes, amb participacions històricament altíssimes. S'ha arribat al punt que fins i tot es posi en dubte la qualitat democràtica espanyola, amb la connivència entre poder polític i judicial com a gran exemple.
Aliats del 155 contra l'independentisme català, trencats per la moció de censura a Rajoy
Però si en el front català s'ha arribar a un escenari de repressió i col.lapse, la crisi de la nacionalitat catalana ho portat al front de Madrid la caiguda del Govern de Mariano Rajoy, acorralat per la corrupció sentenciada amb la Gürtel, però que només l'independentisme català (i del PNB, gràcies a la direcció del PNB, condicionada per la crisi catalana del 155, i en contra de l'opinió dels pactistes del Lehendakari Urkullu i del grup parlamentari basc al Congrés) va fer possible que la moció de censura de Pedro Sánchez reeixís, trencant el Front Nacional del 155 (PP-PSOE-C's).
En aquests moments, la persecució judicial als exiliats catalans, amb el President Puigdemont per davant, només fa que quedar més en entredit la Justícia espanyola al veure rebutjadas vegada rere vegada l'extradició dels exiliats en Estats membre de la UE.
A més, el govern de Pedro Sánchez compta amb una limitada majoria per poder tirar endavant projectes legislatius condicionats per la necessitat dels vots independentistes catalans, que si no hi compta hauria de mirar cap a Ciudadanos, que no l'interessa un govern sòlid i llarg del PSOE de Sánchez.
Està clar que Pedro Sánchez ha vlgut llançar un missatge europeïsta a la UE, amb l'elecció de l'ex-president del Parlament Europeu Josep Borrell com a ministre d'Exteriors i la tecnòcrata de la Comisió Europea, la gallega Nadia Calviño, al ministeri d'Economia.
Tinc la capacitat que amb
un termini de temps reduït em diguin hiperventilat i processista. Òbviament,
parlem de política catalana.
És curiós que el debat
polític intra-sobiranista es mogui en l'arma llancívola de la paraula amb
voluntat de ser pejorativa, establint una etiqueta que desqualifica a
l'interlocutor (avortant una actitud dialèctica per fer sorgir una síntesi que
millori la situació prèvia al debat).
És curiós, també, que en
la dialèctica entre independentistes la classificació en l'actitud de
l'interlocutor pesi més que el seu argument. Amb això vull dir que és més
important classificar com a hiperventilat o processista a l'interlocutor que
escoltar (i entendre) els seus arguments.
Després de la República
Catalana no nada de l'octubre, aquesta dialèctica dins l'independentisme s'ha
mogut en els pantans de la simplicitat (o voluntat de simplificació), és per
això que les etiquetes porten a fer judicis apriori, no cal saber què diu el
teu interlocutor sinó si se l'identifica com a hiperventilat o processista.
Però com l'energia,
aquesta identificació també es transforma. Els dos grans espais polítics
independentistes, el que representa el tradiconalment món convergent que ha
anat evolucionant fins a Junts per Catalunya/PDeCAT i el que representa ERC,
han anat essent assenyalats com a processistes o hiperventilats de forma
canviant.
Fa gràcia quan sents a un
(neo/post)convergent dir que ERC és una força processista o a alguns d'ERC dir
als (neo/post)convergents que són uns hiperventilats. Ai, almas de
cántaro... que diuen en castellà.
Suposo que és la tradició
faccionalista que ha estat gairebé motor de la història dels catalans. Potser
no podem evitar haver d'escollir entre nyerros i cadells. I ara no sabria dir
si ser hiperventilat és ser nyerro o cadell...
No sé si és el millor
adoptar aquesta dialèctica etiquetadora, simplificadora i, perquè no dir-ho,
menyspreadora, en un moment històric d'embat (encara, oi?) amb l'Estat, després
d'haver viscut glorioses jornades com l'1 i el 3 d'octubre, amb l'eclosió de
sobirania popular més gran a Europa occidental des de dècades ençà.
El gran què de la
«revolta dels somriures» era l'actitud. Això és la complicitat, la solidaritat,
la fraternitat que ens ha permès sortejar aquests faccionalisme congènit dels
nyerros i cadells que tenim els catalans. No crec, com va dir aquell, que ningú amb dos dits de front es pensés que amb el somriure guanyaríem. Però, el somriure ens fa més forts. Somriguem-nos i siguem capaços de debatre el millor camí sense desqualificacions, perquè sense complicitats no podrem fer LA República Catalana.
El govern Rajoy ha caigut. Ho ha fet amb els vots del PSOE, Unidos Podemos (i confluències vàries), PNB, Bildu i els dos partits independentistes catalans al Congrés, ERC i PDeCAT.
Hi havia rum rum sobre què havia de fer el republicanisme català davant una moció de censura contra Rajoy, però, com a tal, que comportava una candidatura a President, en aquest cas, de Pedro Sánchez, del PSOE.
Encara retronen les paraules "Quim Torra és un racista", dites per Sánchez, en mig d'una coregorafia d'un Bolshoi de dinosaures socialistes (Guerra, Borrell, Zaragoza) ballant al ritme supremacista i racista.
Pedro Sánchez durant la moció de censura
També es té present que el PSOE va ser un col.laborador necessari (si no imprescindible) per aplicar el 155 colpista que va cessar el govern català, amparant la repressió policial i judicial a Catalunya.
Rajoy es va situar a la picota amb la sentència per la trama Gürtel, apostant-ho tot a la incapacitat de posar-se d'acord prous diputats d'una oposició tant eclèctica com la que hi ha al Congrés. Però ha passat.
I això provoca una esquerda molt profunda en el bloc constitucionalista espanyol a Espanya. El front nacional espanyol de PP+PSOE+C's s'esberla en una moció de censura que expulsa al PP de govern, que aparta a C's de l'abraçada de l'ós al votant popular a càmara lenta, parasitant l'espai d'un PP corcat que tenia com a soci preferent el mateix Rivera, cabdill de C's.
Una moció que porta al PSOE a governar de la mà del (encara) outsider de l'establishment espanyol Unidos Podemos, amb els vots de Bildu ("los de la ETA", que diu el popular Hernando), el PNB (que havia tancat tot just fa dies un acord pressupostari que hauria permès a Rajoy surfejar durant dos anys a l'espera d'una millora dels indicadors econòmics) i de l'independentisme català.
Rufian, Tardà i Campuzano
El vot d'ERC i del PDeCAT fa caure el govern espanyol que ha liderat la repressió des d'abans de l'1 d'Octubre, amb presons i exilis inclosos, amb ocupacions d'institucions pròpies i coaccions judicials a ciutadans (no de Ciudadanos).
Els vots de "los separatas" ha fet caure el govern dels Piolins, dels del "A por ellos, oé!". I ho fa en un moment que el republicanisme català no podia sortir del racó del ring i que, de nou, s'està instal.lant en una dinàmica faccionalista amb tinst caïnites.
Amb la implosió del Front Nacional del PP+PSOE+C's, la pugna interna es situa en constitucionalisme espanyol a Espanya.
La repressió policial de l'1 Oct , ordenada pel govern Rajoy
No compto (i crec que ningú en el món republicà hi compti) amb què el PSOE pot encarar una resolució del "conflicto catalan" de manera satisfactòria per la gran majoria dels catalans (poder decidir votant, democràticament, el futur col.lectiu com a país), però com a mínim ha de servir perquè les forces republicanes catalanes agafin aire per recompondre files i estratègies sense la pressió incessant del Front Nacional constitucionalista espanyol, amb tots els resorts de l'Estat, rei inclòs, en línia.
Això és al mínim a què ha d'aspirar l'independentisme català, a desmantellar el clavegueram Estatal, per tal d'encarar una fase on es faci política. Perdó, Política, en majúscules. Una fase més d'un procés polític, el republicà català, que em de tenir voluntat de resoldre (satisfactòriament) sense haver de situar l'horitzó biològicament inabastable, per la majoria de nosaltres, a dues o tres generacions futures.
I somriguem, aquesta és una victòria del republicanisme català. No perquè haguem fet Sánchez president, si no per haver fet caure el govern de Rajoy, Soraya, Zoido i Millo. El govern repressor.
Quan fa anys militava a les JERC, a la meva comarca ens vam inventar la campanya "Per Reis demanem la República al rei", que es tractava d'enviar de forma massiva (se'n repartien moltes i eren molt ben acollides per la ciutadania) una postal dissenyada per a la ocasió a la Zarzuela, proclamant el dret a decidir de la nació catalana. Ja ens perdonareu l'ús del verb demanar, però era necessari per fer el joc de paraules necessari. Gràcies.
Mentre l'independentisme polític anava treballant per construir una majoria social per la independència des d'un únic partit parlamentari, ERC (i finalment dos, amb SI), campanyes d'agitació, algunes de més combatives i d'altres més simpàtiques (com la dels Reis abans esmentada) eren recorrents. Espero poder veure algun dia alguna exposició per observar l'evolució de la cartelleria d'agitació de l'independentisme a casa nostra. L'agitació i propaganda és una via de treball en les polítiques de massa (o que ho volen ser) necessària al costat de l'acció política institucional i de carrer.
Ara que encetem el 2013, ja no caldrà, si se'm permet allargar més en l'exemple dels Reis d'Orient, demanar la República per Reis, ens queda un any de treball a les institucions per bastir els fonaments legals, polítics i d'eines d'Estat per tal d'exercir amb garanties el dret a decidir a Catalunya i encarar efectivament una possible victòria del Sí, al 2014. Per aconseguir ambdós èxits de l'independentisme d'agitació i propaganda des dels àmbits polítics i cívics de cara a barraca, és a dir, centrant el missatge (ara sí) cap el procés d'alliberament nacional, no en el concepte en sí mateix sinó en l'exercici del qual. S'ha de desemmascarar el discurs de la por i de l'amenaça de l'unionisme, s'han d'evitar els pals a les rodes pel partidisme curt de mires i, sobretot, s'ha de fer creure al poble català que és un subjecte polític i històric que té a les seves mans decidir el seu futur.
No necessitem, ja, una agitació i propaganda de resistència, més o menys simpàtiques, sinó de lluita per la victòria, perquè des de les proclamacions de la República Catalana de Macià, primer, i de Companys, després, mai no ho havíem tingut tant aprop. Podem dir que ja no cal fer una carta als Reis, ara només depèn de les nostres institucions (al Parlament hi ha 74 diputats independentistes i pel dret a decidir n'hi ha 87) i dels nostres ciutadans.
El 14 d’abril de 1931 a la Plaça Sant Jaume es proclamava la República, la catalana per Macià i la República a seques per part de Companys. Ambdós encarnaven el republicanisme catalanista i d’esquerres que es trobava sota les sigles d’un nou partit, Esquerra Republicana de Catalunya, que s’havia imposat en les eleccions municipals de feia pocs dies.
La ciutadania barcelonina s’havia concentrat massivament a la Plaça Sant Jaume per viure les proclames que posaven fi a un sistema monàrquic decrèpit i corrupte, sostingut per una dictadura parafeixista i militarista. L’estat era d’eufòria i alegria, es despertava l’esperança d’un món més just on Catalunya reapareixeria com actor històric i polític després d’un llarg hivern colgat per una Espanya messetària i unitarista.
Malgrat que Macià va proclamar la “República Catalana dins una Federació de Pobles Ibèrics”, pocs dies després aquesta república efímera deixava pas a una nova institució, la Generalitat de Catalunya, que havia de ser l’eina de govern autonòmic dels catalans. Una de tantes solucions fracassades a l’encaix català dins de l’Estat espanyol. L’unitarisme i centralisme republicà espanyol va desembocar en els Fets d’Octubre del 34, on va reaparèixer la República Catalana confederada als pobles ibèrics, però que el resultat fou la dissolució de l’autonomia catalana i l’empresonament del govern dels catalans.
Pocs anys després un cop d’estat dels militars, aliats amb el catolicisme integrista i els feixistes espanyols, va acabar en la guerra civil espanyola i l’ocupació militar de Catalunya, sotmesa, amb voluntat d’aniquilació com a nació dins de l’Espanya franquista. El catalanisme es va aglutinar en l’oposició al franquisme i va abraçar, majoritàriament, amb fruïció l’autonomia en el marc de la monarquia espanyola de Joan Carles I, successor elegit per Franco.
Aquesta autonomia, com l’Estat espanyol autonòmic ha arribat al seu col·lapse i l’encaix de Catalunya es torna a veure avortat, mostrant-nos que la naturalesa espanyola és de nació unitària i no de nació de nacions, com històricament el catalanisme la volia veure, tal un miratge que amagava la possibilitat independentista.
81 anys després de la proclamació de la República Catalana per Macià, el catalanisme està deixant pas a marxes forçades l’autonomisme, obviant el federalisme per utòpic per abraçar la via sobiranista. Ja no hi ha el somni de la República com a horitzó polític de justícia i llibertat al costat dels pobles ibèrics. Ja no hi ha lema similar a “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, que respongui als anhels dels catalans.
Ara la justícia social i la llibertat nacional té nom i cognom: República Catalana (independent i amiga dels pobles del món). Publicat a Nació Digital
La figura de Companys es va normalitzant, a vegades barroerament, com quan el PSC va fer un cartell amb una fotografia del president màrtir, d'Esquerra Republicana, i el logo socialista (sic). També han sortit llibres que critiquen ferotgement a Companys, com el de l'Enric Vila.
L'any passat es va publicar un llibre amb les memòries d'Amadeu Hurtado, polític republicà d'Acció Catalana, molt crític amb el paper de Companys amb els coneguts Fets d'Octubre, quan el president Companys va proclamar la República Catalana, en el marc d'una federació peninsular. A l'estil de la proclama de Macià al 31. Llavors, el Conseller Nadal, es va alinear en les tesis hostils a la decisió de Companys, advertint que tot el procés estatutari ens podria portar a un altre 6 d'Octubre.
El President Montilla ha reclamat a Companys com el president de la unió amb Espanya i del federalisme. Negar el (con)federalisme de Companys, així com de tota l'esquerra nacional catalana dels 30 (d'Acció al PSUC, passant per l'ERC) seria una tonteria. Ara bé, la resposta de Companys a un atac a la sobirania catalana similar a la retallada de l'Estatut (potser menor i tot) va ser la proclamació de la República Catalana confederada amb l'espanyola, la de Montilla, no.
Els dos han presidit governs d'esquerres i catalanistes, però l'horitzó de Companys és molt més ampli que la de l'actual PSC.
És legítim no respondre com Companys, però compte a l'hora d'apropiar-se un personatge històric i amb la càrrega simbòlica de Companys, que a més va ser foragitat de la memòria històrica de la majoria de partits polítics, a dreta i a esquerra, excepte del propi, ERC.
El dia 14 d'abril farà 79 anys de la proclamació de la República Catalana per part de Francesc Macià, líder d'Esquerra Republicana de Catalunya. Esquerra Osona hem organitzat algunes activitats emmarcades en La Setmana de la República, com ara una conferència de Jordi Ausàs, Conseller de Governació, una visita al Parlament de Catalunya (ara que fa 30 anys de la represa d'aquest) i a més batejarem la seu de Vic i d'Osona com a Casal Republicà de Marià Serra i Badell, l'alcalde republicà de Vic. Podeu anar seguint la Setmana de la República a http://setmanadelarepublica.blogspot.com
El dissabte vaig estar orgullós de ser d'Esquerra Republicana de Catalunya i de formar part d'un projecte com el del govern de progrés de Catalunya. Sí, en uns moments d'acorralament per part de l'opinió publicada d'aquestes dues opcions, és un gaudi poder assistir a l'homenatge a les víctimes d'Osona de la repressió franquista que es va fer al MIT de Manlleu. Em vaig sentir orgullós que el govern del que en formo part hagi tirat endavant iniciatives a favor de la memòria històrica de les víctimes del franquisme com l'acte del dissabte. Òbviament que en la guerra hi van haver abusos en ambdós bàndols, tampoc ara aquí faré una comparativa quantitativa ni qualitativa, només diré que les víctimes en la reraguàrdia de la zona republicana van tenir la seva rehabilitació (els màrtirs i los caídos) i es van recordar durant els anys de la dictadura de Franco.La transició amenaçava en comportar el pacte del silenci, un silenci injust per les víctimes davant l'autoritarisme feixista del general. I orgullós em vaig sentir de compartir formació política amb l'alcalde de Manlleu, Pere Prat, que va acceptar acollir l'acte i ser-hi present. L'alcalde de Vic no ho va voler fer. Va ser un moment molt dur veure l'homenatjat de Vic que era l'únic que no rebia el reconeixament per part del seu alcalde... La Generalitat, a Manlleu i amb Pere Prat al capdavant, va fer justícia i jo me'n sento orgullós. Apunts sobre la memòria històrica
Avui fa 75 anys que Lluís Companys, president de la Generalitat Republicana va proclamar l'Estat Català de la República Catalana, una proclama davant l'entrada al govern de la República Espanyola de la pre-feixista CEDA (wiki), en l'inici del que es coneix com a bienni negre republicà.
També cal sumar-hi la crisi institucional que provocava la impugnació de la Llei de Conreus, aprovada pel Parlament català, per part del Tribunal Constitucional Espanyol. Tot un torpede a la política agrària de la Generalitat.
En un acte de sobirania catalana i, segons els criteris de les aliances del catalanisme republicà, en solidaritat amb els pobles ibèrics (aquell vell somni de la cooperació de totes les nacions ibèriques en igualtat...), Lluís Companys va repetir el que va fer Francesc Macià poc més de 3 anys enrera, proclamar l'Estat Català, sumant els interessos socials i nacionals.
Aquest cop, però, l'exèrcit va reaccionar i va anorrear la proclama sobiranista de Companys (així com la revolta minera a Astúries) i es va anul.lar l'autonomia catalana i va acabar amb el govern català, amb Companys al davant, a la presó.
És un fet històric prou rellevant com perquè els catalans no l'eliminem de la nostra memòria col.lectiva, un moment més en la història (i un cop més no reeixida) on els catalans hem manifestat la nostra existència i la nostra voluntat de ser, malgrat els amenaces materialitzades hores després.
Els Fets d'Octubre varen ser un altre 11 de Setembre de 1714, potser amagats en el desastre de la Guerra de Franco contra la República (i Catalunya!) i la posterior repressió i dictadura nacionalcatòlica espanyola.
I enguany, en el seu 75è aniversari, el Fets d'Octubre no existeixen són ignorats o amagats. Aquesta és la pitjor derrota que podria patir Lluís Companys quan va proclamar l'Estat Català per la ràdio a tots els catalans.
Hi ha moments que hom necessita fer una desconnexió, un reset, per tal de reiniciar-se i encara el futur amb energies ordenades i revigoritzades. Amb els canvis necessiten noves forces. Així que he aprofitat uns dies per marxar acompanyat a Cadaqués, gris, ennuvolat, humit i preciós! Com diu la meva mare, Cadaqués és màgic. La següent setmana, és a dir, aquesta que s'acava demà diumenge, he anat uns dies a Besalú, en un hotel al costat de l'església de Sant Vicenç. També hi he anat acompanyat, de llibres (Camaradas, de Robert Service, i El poder dels spin doctors, de Toni Aira) i de l'ordinador sense capacitat de connectar-me a internet. Com que tampoc hi ha gaire bona cobertura, a Besalú, la desconnexió ha estat molt ben aconseguida. Besalú, vila comtal, dels poderosos comtes de Besalú, i precedida per l'establiment del "castrum" visigot, és una vila, entre setmana, perfecte per gaudir de tranquil·litat i d'uns racons de pedres històriques. A més, hi pots trobar racons tranquils on llegir o sols observar com passa el temps i vols espectacularitat sols has d'admirar el pont romànic per on s'entra a la part vella de la vila. I en el final de la desconnexió en Carod fa un pas enrere per donar suport a Puigcercós i enfortir Esquerra, 100 persones participen al sopar de la República a Osona i en Carretero insinua la creació d'un nou partit independentista (encara un altre més?). Benvingut a la realitat!
Com a nació dual que som, ple de realitats i contrarealitats, Catalunya té institucions i contrainstitucions, sense ser necessari llegir aquest prefixe "contra-" com a contrari, sinó com generador de dualitats que es sol.lapen.
Tenim el Govern central(ista) i el Govern de la Generalitat (d'origen dual: medieval i de l'efímera República Catalana de Macià), tenim els ens supramunicipals de les Diputacions i dels Consells Comarcal, i estem a l'espera de les Vegueries... i comptem amb ciutats/capitals que treballen centrífugament i sovint a esquenes del Consell Comarcal. Quin malgastar d'energia!
Llegint a Rovira i Virgili (wiki), en els annexos d'un llibre dels anys 30, hi trobo referències a textos constitucionals federalistes, autonomistes i separatistes catalans. En alguns, les comarques hi tenen un paper central, fins i tot alhora d'escollir senadors (del Senat català!) o el President de Catalunya.
La comarca és un element clàssic i tradicional en l'organització política i territorial del nostre país. Actualment, però, sembla que no li hem sabut donar el rol just i adient, movent-se en una ambigüitat entre un ens de servei als municipis i una institució representativa del territori.
El 15 d'octubre de 1940, Lluís Companys i Jover, Molt Honorable president de la Generalitat, president de Catalunya, va ser afusellat per un escamot d'afusellament de l'exèrcit espanyol sota les ordres del règim de Franco. Després d'un procés sumaríssim que ja tenia sentència dictada abans de començar, la Catalunya autogovernada (per primera vegada des del 1714) i republicana era aniquilada en la figura del seu president.
La vice-Presidenta espanyola Fernández De la Vega, en visita a Catalunya, en el marc de la commemoració de l'assassinat del President Companys es va comprometre a anul.lar el procés al president màrtir. Com sol ser normal en les promeses als catalans, el govern del reformista autocensurat Zapatero no va complir, no ha complert.
És d'obligació commemorar la mort del President Companys per part de totes i tots els catalans que valorem la concepció nacional del nostre país. Amb bales feixistes van voler anorrear la voluntat d'autogovern de Catalunya, com ja van fer anteriorment les tropes borbòniques al 1714.
Més enllà que Companys fos un líder de l'Esquerra Republicana, que fos el portaveu de bona part de la classe obrera i camperola, de les classes mitjanes i del republicanisme confederalista, més enllà de les afinitats ideològiques, cal commemorar la mort d'un President de Catalunya.
A Vic, com cada any se l'hi farà un homenatge a la Plaça que porta el seu nom. Es farà diumenge 14 a les 12 del migdia. Podeu veure la notícia amb fotografies de l'acte a Osona.com (cliqueu aquí).
A Prats de Lluçanès, es passarà el documental "Companys, procés a Catalunya", a les 7 de la tarda a Cal Bach.
