dilluns, 16 d’abril de 2012

Visca la República Catalana

El 14 d’abril de 1931 a la Plaça Sant Jaume es proclamava la República, la catalana per Macià i la República a seques per part de Companys. Ambdós encarnaven el republicanisme catalanista i d’esquerres que es trobava sota les sigles d’un nou partit, Esquerra Republicana de Catalunya, que s’havia imposat en les eleccions municipals de feia pocs dies.
La ciutadania barcelonina s’havia concentrat massivament a la Plaça Sant Jaume per viure les proclames que posaven fi a un sistema monàrquic decrèpit i corrupte, sostingut per una dictadura parafeixista i militarista. L’estat era d’eufòria i alegria, es despertava l’esperança d’un món més just on Catalunya reapareixeria com actor històric i polític després d’un llarg hivern colgat per una Espanya messetària i unitarista.
Malgrat que Macià va proclamar la “República Catalana dins una Federació de Pobles Ibèrics”, pocs dies després aquesta república efímera deixava pas a una nova institució, la Generalitat de Catalunya, que havia de ser l’eina de govern autonòmic dels catalans. Una de tantes solucions fracassades a l’encaix català dins de l’Estat espanyol. L’unitarisme i centralisme republicà espanyol va desembocar en els Fets d’Octubre del 34, on va reaparèixer la República Catalana confederada als pobles ibèrics, però que el resultat fou la dissolució de l’autonomia catalana i l’empresonament del govern dels catalans.
Pocs anys després un cop d’estat dels militars, aliats amb el catolicisme integrista i els feixistes espanyols, va acabar en la guerra civil espanyola i l’ocupació militar de Catalunya, sotmesa, amb voluntat d’aniquilació com a nació dins de l’Espanya franquista. El catalanisme es va aglutinar en l’oposició al franquisme i va abraçar, majoritàriament, amb fruïció l’autonomia en el marc de la monarquia espanyola de Joan Carles I, successor elegit per Franco.
Aquesta autonomia, com l’Estat espanyol autonòmic ha arribat al seu col·lapse i l’encaix de Catalunya es torna a veure avortat, mostrant-nos que la naturalesa espanyola és de nació unitària i no de nació de nacions, com històricament el catalanisme la volia veure, tal un miratge que amagava la possibilitat independentista.
81 anys després de la proclamació de la República Catalana per Macià, el catalanisme està deixant pas a marxes forçades l’autonomisme, obviant el federalisme per utòpic per abraçar la via sobiranista. Ja no hi ha el somni de la República com a horitzó polític de justícia i llibertat al costat dels pobles ibèrics. Ja no hi ha lema similar a “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, que respongui als anhels dels catalans.
Ara la justícia social i la llibertat nacional té nom i cognom: República Catalana (independent i amiga dels pobles del món).
Publicat a Nació Digital