Eleccions Presidencials als EEUU (2): Donald Trump, el multimilionari candidat de Manxúria, un racista contra la casta

Aquest dimarts a la matinada, els EEUU elegiran president entre Donald Trump, pel Partit Republicà, i Hillary Clinton, pel Partit Demòcrata. Es presenten altres candidats per altres partits, però el bipartidisme americà és molt eficaç i sols els candidats d'aquests dos partits tenen opcions reals.
Són unes eleccions diferents a les que han viscut, ja que el que representen els dos candidats pels dos partits no tenen gaire a veure amb la tradició política americana.
Aquí el segon apunt, aquest sobre Donald Trump.

Emprenedor triomfant de Nova York
Donald Trump és de Nova York, on té el seu imperi econòmic del sector immobiliari i constructor, nascuda a partir de l'empresa familiar dels seus progenitors. Es calcula la seva fortuna en milers de milions de dòlars.
Trump, que mai ha amagat una personalitat histriònica, però acompanyada amb una imatge de triomfador capitalista, que d'una empresa familiar ha passat a amassar fortunes, després de superar fallides econòmiques. Emprenedoria, superació i enriquiment, bona part del somni americà capitalista.

La imatge de Trump per bona part dels americans era tant bona que fins i tot va protagonitzar un reality show sobre com ser Donald Trump.
Aquesta admiració, feia que un Trump presidenciable no fos un disbarat i el seu nom sonava des de feia anys i fins i tot sortia en alguna enquesta.

Trump, un multimilionari contra la casta
El candidat republicà malgrat la seva condició de multimilionari ha arribat a la carrera presidencial amb un discurs anti-stablishment, primer contra el del Partit Republicà, derrotant un a un tots els candidats oficialistes del GOP (Great Old Party, com és conegut el partit als EEUU) per deixar pel final, el candidat més heterodoxa dels rivals conservadors: Ted Cruz, un ultraconservador cristià, amb posicions a vegades tant o més radicals que el mateix Trump.
Des del primer minut el multimilionari Trump ha denunciat els vincles entre el sector financer i els dos grans partits, assenyalant amb insistència a Hillary Clinton, però també als seus rivals republicans. També critica les influencies del capital (el, un capitalista!) en la direcció política del país i els condicionaments en política exterior, Trump assenyala els amics de Hillary (monarquies àrabs) i lamenta l'enemistat amb països que ell creu que no tenen que ser enemics (Rússia).

Populista ultraconservador
Fa ja uns anys, va aparèixer el Tea Party, una corrent conservadora a l'entorn del Partit Republicà, que ha escorat més a la dreta aquest partit. Donald Trump és un salt endavant en aquesta tendència, i ha abraçat obertament un populisme ultraconservador, amb tots d'ingredients més repugnants com la xenofòbia, islamofòbia i masclisme, i alhora hi suma ingredients com el proteccionsime econòmic enfront la globalització econòmica (on topa amb la política dels Republicans) i amb limitar l'intervencionisme militar a l'exterior, malgrat defensar un reforç militar, és adir militarització defensiva, no expansiva.

Trump aquí connecta amb bona part de la classe mitjana i baixa americana, directament, al marge de l'adscripció republicana, el discurs anti-stablishment, el proteccionisme econòmic i el replegament imperial dóna resposta a les ferides de la crisi econòmica nascuda a Wall Street, amb les pors davant un món globalitzat, amb conseqüències laborals com la deslocalització i el cansament de les actuacions militars, sostingudes pels fills de les classes humils.
El problema per Trump és la seva vessant en els valors, l'islamofòbia potser li dóna rèdits a causa de la por inoculada als EEUU des de la War on Terror de Bush Jr, però la xenofòbia (amb tints racistes) i el masclisme fa que el vincle amb les minories (no tant minoritàries) i amb les dones s'hagi trencat (si mai havia existit).
Però com va dir Obama, posant el dit a la nafra, algú creu realment que Trump pensarà amb la classe treballadora si mai s'hi ha relacionat ni hi ha pensat fins que es presenta a President?

El candidat de Manxúria i el seu cap de campanya, Manafort
Personalment no recordo mai una campanya contra un candidat americà acusant-lo de marioneta d'una potència estrangera com la que ha succeït amb Trump, semblant a vegades a la campanya que va patir Obama sent acusat de ser musulmà i estranger, però en el cas de Trump arriba des de l'esquerra.
L'acusació és que és una marioneta de Putin, que tenen interessos comuns que si guanya el multimilionari portarà als EEUU a la submissió vers Rússia. Aquesta campanya recorda a la pel.lícula "The Manchurian Candidate", on un candidat a la presidència, durant la guerra de Corea havia estat fet presoner, i els comunistes li van rentar el cervell i el van preparar per ser president.
I quin és el vincle de Trump amb Putin? Des dels 1980's Trump ha intentat fer inversions immobiliaries primer a la URSS i després a Rússia, on ha aconseguit tenir socis, alguns de l'entorn de Putin. Aquest vincle econòmic privat, esdevé en campanya en submissió a Rússia, quan Trump planteja treballar conjuntament amb Rússia a Síria. Vaja, Trump planteja una praxi multipolar en la política de defensa internacional. És curiós, una crítica des de l'esquerra contra un candidat que no planteja uns EEUU imperials en un món unipolar.
Però també hi ha un altre vincle entre la candidatura de Trump i el món rus, el cap de campanya Paul Manafort, que té un currículum compost amb treballar com a assessor per polítics com el pro-rus Iakunovitx, president deposat d'Ucraïna, o oligarques i empresaris russos, alguns sancionats pels EEUU en motiu de l'hostilitat americano-russa fruit dels conflictes d'Ucraïna i Síria.

En vermell el Partit Republicà, en blau el Partit Demòcrata

Aguantarà la connexió populista el desgast per l'extremisme moral de Trump?
La clau per Trump en aquestes eleccions és quin serà el resultat de la suma-resta del seu discurs. M'explico, el candidat republicà connecta amb bona part de la classe baixa i mitjana, classe treballadora i professionals, amb el seu discurs populista anti-stablishment econòmic i polític, amb la seva figura d'emprenedor i amb les tesis proteccionistes (pot arrancar suport de sindicats!) i de replegament militar; però el seu radicalsime islamòfob, xenòfob i masclista, fa que no sumi vots entre dones, negres i llatins. 
Així que Trump, només pot vèncer si la candidat demòcrata, Hillary Clinton, que connecta en matèria de drets civils però no pels seus vincles amb l'stablishment financer, no és capaç de mobilitzar els qui va mobilitzar Obama: joves i afroamericans.

Conseller Huguet, redibuixant Catalunya pel segle XXI

Ahir el Conseller Huguet (bloc), un dels consellers més brillants que ha tingut i té la Generalitat de Catalunya, va fer una conferència també brillant sobre Catalunya i el seu futur. Es podria resumir amb un neo-Toressibagisme: Catalunya serà innovadora o no serà.
Huguet fa un anàlisi marxià (que no marxista) de la realitat on el fet d'existir o no com a realitat en el món local es basa en la capacitat de tenir un paper en l'àmbit econòmic.
A manca de recursos energètics o naturals, Catalunya ha de tirar de l'únic recurs que té: l'humà. Amb estadístiques a la mà, som una gran potència europea i en l'àrea del Mediterrani, més.
Per Huguet, la innovació i la recerca han d'insuflar l'energia necessària perquè Catalunya tingui un paper en el món global, amb uns afegitons importants: entint en compte que s'és global des de la glocalitat (global des del local) i que tenim la responsabilitat (humana) d'aportar un valor afegit pel bé comú. Comú des d'un punt de vista global.
Per Huguet, s'ha d'omplir d'ànima l'economia. Una ànima que ens ha de portar uns valors de respecte al medi (en què vivim i de què vivim). Això és una pugna pura i dura cap als conservadors que tendeixen a l'èxit curterminista.
Catalunya s'ha de redibuixar i ara és el moment per poder ser actors principals en el segle XXI.
Ara bé, no podem oblidar que tenim un gran obstacle, l'Espanya immobilista.

Apunt d'apunts de Torelló

Aquest és un apunt d'apunts sobre Torelló.
Començaré per l'impacte de la globalització a Torelló, a una de les empreses històricament insignes de la població, la Vitri. Aquesta empresa sempre ha estat present a la meva vida des de xic, ja que el meu pare, malgrat que llavors vivíem a Manlleu, treballava a la Vitri.
Un dels mots lligats a la globalització i que rima: la deslocalització, amenaça la Vitri. Bé, més aviat ha passat d'amenaçar a ser perpetrada. Eslovàquia és el destí, allà la mà d'obra és més barata i a mitjà termini no té perquè està menys preparada.
Mala peça al teler tenim en aquest país si o sabem reconduir el valor afegit d'aquest país, fins ara mà d'obra (més) barata, cap a la qualitat i la innovació.
El Conseller Huguet parla de fer de la crisi actual una oportunitat per la regeneració del teixit productiu. La incògnita, però, recau sobre el futur dels treballadors, sobretot els més veterans.
Sembla que després de 3 dies de vaga, empresa i treballadors han arribat a un acord, el número de gent que es quedarà sense feina, però, és important. No podem estar tranquils.
Notícies relacionades:
Osona.com: Els treballadors de Vitri de Torelló convoquen una vaga i Fumata Blana a la Vitri
ElTer.net: L'empresa Vitri i els treballadors arriben finalment a un acord

***************

En l'àmbit més cultural, ja s'apropa la Festa Major de Torelló, llarga i intensa són dos mots ja tradicionals en aquesta festa de tots els que vivim aquí, a Can Pescallunes. Teatre, Música, danses, Gegants i activitats made in Torelló, ... vaja, que us hi passeu!
Parlant de gegants, en el marc del Centenari dels Gegants de Torelló, es gravarà el CD dels balls dels gegants i els capgrossos de Torelló, que inclourà la peça Els gegants han fet cent anys!. La direcció és càrrec de Xavier Capdevila.
Podeu a la web del centenari: www.gegantstorelló.cat

***************

Per acabar, només posar-vos a disposició l'article del periodista de Torelló, Enric Xicoy (bloc), Torelló Conversialista. L'ha publicat a ElTer.net. Com sempre, interessant.

Tenim un problema, i es diu 2%

El 2% és el llindar de creixement econòmic en què per sota d'aquest es comença a destruir llocs de treball, és a dir que l'atur augmenta.

Això i que als anys 60 i 70 el llindar per entrar al primer món eren els 2.000$ (no hi havia euros llavors!) de PIB/habitant és el que em va quedar d'índex econòmics de la carrera d'Història. Pobre? segurament que sí, però com que la vida és un aprenentatge continuat, doncs anem fent...

Bé, aquest 2% és l'horitzó on l'economia de casa nostra si apropa, crec, inexorablement, i quan hi arribem la crisi serà ja una realitat en moltes llars.

Aquesta crisi que viurem serà la primera en què Catalunya la viurà absolutament immersa en l'era global i és de caire estructural, que afecta i és a causa del tipus d'economia que tenim, basat en el petroli com a energia bàsica i de la construcció com sector productiu central del creixement dels últims anys.

Dos elements, un d'àmbit mundial, el de la dependència del petroli, i l'altre intern, el de la construcció, fruit de l'especulació immobiliària com a inversió per moltes i molts catalans.

No serà una crisi fàcil de superar i que per fer-ho correctament demanda un canvi de paradigma energètic (serà el moment de les energies renovables?) i un canvi de model de productiu.

Segons el Conseller Huguet (bloc i entrevista a RAC-1), que no deixa a ningú indiferent, la crisi és una oportunitat, la que els nostres empresaris apostin per fer un salt qualitatiu en innovació i recerca per ser competitius en l'era global.

Però en tot això, hi ha un factor a tenir en compte. La castració institucional de Catalunya, fruit d'un sistema de finançament insuficient per fer polítiques nacionals d'estratègia econòmica, fiscal i social, que permeti dotar el país d'eines per afavorir el canvi de paradigma econòmic i productiu i teixir i reforçar un estat del benestar més sòlid.

Tenim reptes importants per endavant. Però tenim les eines adients?

PS: Buscant imatge he trobat aquest apunt del bloc d'Arnau Valladares-Esteban.

Imatge: acudit gràfic de El Roto, a El País

1er de maig en l'avantsala d'una crisi

Avui és el 1er de maig, dia del treballador.
S'apropen temps de crisis, malgrat que encara tenim un creixement superior al 2% del PIB (llindar que marca les crisis), els temps de vaques magres s'apropen. A la tertúlia moderada per Agustí Danés a El9tv en vam parlar llargament amb en Castellnou, el Sergi Vilamala i l'Iñaki Escudero.
Mai havia parlat tanta estona sobre economia davant de càmeres ni d'un micròfon.
Penso que ens encarem en la primera crisi econòmica en què Catalunya i l'estat espanyol estan absolutament encabits en l'era global. I això, també va per a veure com afecta a la immigració vinguda. De moment, Romania comença a rebre gent que torna davant la crisi i davant les inversions imminents de la UE a aquest nou estat membre.
Com resistirà l'estat del benestar espanyol? com afectarà a Catalunya no poder tenir els recursos propis i patir un espoli fiscal com el que Espanya ens imposa?
És en aquests moments que l'ànsia creix davant la dependència a Espanya, sobretot veient com ha estat administrant la socialdemocràcia espanyola els bons temps: txecs socials, pegats d'última hora abans de les eleccions (Renda Básica (sic!) de Emancipación, txec nadó, 400€, etc). Qui es cregui l'estat del benestar l'ha de reforçar en tems de bonança i no dedicar-se a frivolitats populistes.
A més, l'economia catalana, com l'espanyola, ha basat el gran creixement dels últims anys en la construcció especulativa, sense permetre posar uns fonaments sòlids que permetin al sistema productiu aturar ventades de crisi.
La cosa no pinta gens bé.
.
PS: l'himne de La Internacional és dels més bonics de tots els que s'han fet i desfet

Religió: el pols identitari global

Vivim uns temps de tensionament identitari fruit dels dubtes. No parlo de les identitats. Parlo de les identitats que ens situen en aquest món global polaritzat.

La religió, sorprenentment, és un dels factors identitaris que s'estan reforçant més en els temps que vivim. Segurament la fi del conflicte entre el decadent occident i la pàtria del proletariat, o de la democràcia del món lliure i la dictadura darrera el teló d'acer, va fer esclatar les dicotomies identitàries més materialistes. Les pàtries violentes van rebrotar en part del bloc perdedor.

Però el que sembla que és el gran esclat identitari, el religiós, es va obrint pas.

Veiem una explosió d'un món musulmà ferit de l'orgull per un occident cristià que durant els darrers segles sempre l'ha subjugat. Una explosió identitària a l'entorn de la mitja lluna.

Però també veiem que l'ombra de la creu s'allarga i, per exemple, cobreix els carrers de Madrid o ocupa els micròfons més influents dels EE.UU i de les cadires dels assessors presidencials. A Amèrica Llatina les sectes cristianes prenen força i aconsegueixen situar-se a l'entorn del poderós Lula de Brasil, pare del progressisme democràtic del Sud.

L'Hinduisme es reforça i a vegades es radicalitza, el Budisme també i el Shinuisme japonès pren força altre cop.

Les religions prenen força, no per aprofundir en l'espiritualitat, sinó en la contraposició vers els altres per reforça una identitat massa confusa per la globalització. Per una identitat que es veu amenaçada pel diferent.