dilluns, 26 de novembre de 2012

Vots de la il·lusió, la indecisió i la indignació

Il·lusió, indecisió i indignació són tres factors que han influït en la campanya electoral d'unes eleccions sobrevingudes pel tsunami polític que ha representat l'11 de Setembre farcit d'estelades i de càntics i consignes a favor de la independència de Catalunya.  Respecte en d'altres eleccions, és de sobrevalorar que els electors es plantegen, en bona part, qui dóna resposta en major mesura al factor d'il.lusió que determinarà el seu vot, a diferència del mal costum de buscar quina opció desil·lusionarà menys a hom. Hi ha bona part de la ciutadania, molt representada en la manifestació de l'11 de Setembre, que els il·lusiona l'horitzó de crear un nou país.
També és de destacar la gran indecisió davant l'urna i les paperetes de vot. Quina posar? Qui hagi voltat, escoltat i observat en actes de campanya, en paradetes d'informació de partits, haurà vist que hi havia gent que demandava informació, que cercava respostes. Persones atentes a discursos i a explicacions, allunyant-se de l'adhesió per se. No recordo que mai els partits haguessin prestat tanta atenció a la porció dels indecisos com en aquestes eleccions. Tampoc mai havia vist un nombre tant gran d'indecisos sense voluntat d'abstenció. La mare de les batalles d'aquestes eleccions és la seducció d'aquests indecisos per part dels partits. Uns vots altament reflexionats i que seran molt exigents amb els partits beneficiats. Però compte, bona part d'aquesta indecisió també és fruit del discurs que ha volgut inocular la por en bona part de la societat catalana.
Finalment, hi ha la indignació, que és polièdrica, però que empelta col.lectivament, creant un gruix solidari en la indignació, o millor dit, les indignacions. Perquè d'indignacions n'hi ha vàries, que podríem classificar-les amb la del grup de la indignació socioeconòmica, la nacional i la que existeix vers les institucions. Possiblement la indignació nacional és la que en aquestes eleccions haurà aconseguit trobar la seva vàlvula d'escapament en aquestes eleccions. No de bades són unes eleccions emmarcades en clau nacional, on el dret a decidir i la independència ha estat el marc de referència del debat. No per això, però, s'ha d'oblidar de la indignació per la situació econòmica i per les mesures dels poders públics davant aquest escenari (llegim retallades). En el marc d'un debat públic eminentement nacional, és tota un incògnita el pes en la decisió final del vot que tindrà aquesta indignació social.
Més fàcil de llegir i preveure és la conseqüència de la indignació vers les institucions, concretament les polítiques: l'abstenció, el vot en blanc, el vot nul, o bé per formacions que no han participat de les decisions polítiques de la última dècada, ja sigui per no obtenir representació o bé per no haver volgut participar en comicis durant aquests anys.
Tres factors que toparan, que s'anul·laran o bé es complementaran per dibuixar el Parlament elegit el 25 de novembre. Ja que estem en reflexió: jo reflexiono que el millor vot és del que no te'n penedeixis al cap de quinze dies, són unes eleccions massa singulars com per equivocar-se amb el vot.

Publicat a Nació Digital

dilluns, 12 de novembre de 2012

El vot de Carod i Maragall


Ja estem en campanya electoral, en una que desembocarà en unes eleccions històriques, d’aquells que, si ho sabem fer bé, ocuparan pàgines d’or en les cròniques. Unes eleccions que conformaran un Parlament que pot ser constituent de l’estat independent català. Però aquestes eleccions també han de servir per com s’executen les polítiques del dia a dia, perquè les conselleries no es quedaran aturades esperant el dia del referèndum. La majoria parlamentària dissenyarà l’acció de govern i en els moments delicats que vivim social i econòmicament les coses es poden encarar de diverses maneres i aquí és on entren les ideologies. I és que malgrat els anhels nacionals, no podem tapar les retallades, bona part d’elles ideològiques, amb l’estelada. Però com diu la Gemma Calvet, tampoc podem tapar l’estelada amb la denúncia de les retallades com alguns també pretenen per motius electoralistes (o de plantejament polític).
 Per això és important que CiU no tingui majoria absoluta, perquè ja sabem quina agenda social i pressupostària portarà a terme. Però també és important quina serà la força nacional que ha d’acompanyar el partit que totes les enquestes indiquen que guanyarà. I aquí és quan podem observar que en aquestes eleccions també s’hi albirarà el futur polític del país.
Quan Carod Rovira, Romeva i Ernest Maragall fan una conferència parlant de crear un pol polític i electoral d’esquerres que pugui ser alternativa a la dreta catalana, CiU, haurien de reflexionar quina hauria de ser la base des d’on construir aquest pol de progrés, que també es vol que sigui nítidament nacional i a favor d’una Catalunya lliure.
Totes les enquestes dibuixen un escenari on la segona, la tercera i la quart força política estaran molt igualades, ocupant-les ERC, PSC i PP, no se sap encara en quin ordre. I aquest pol de progrés hauria de pivotar entre el PSC (refundat nacionalment i separat del PSOE) o ERC. Carod Rovira, Romeva i Maragall haurien de reflexionar quin és el millor camí per arribar a aquesta esquerra nacional amb voluntat de ser hegemònica. Si fos el PSC tot començaria a partir d’un partit en una dinàmica depressiva i negativa, en caiguda lliure i presa de les contradiccions internes respecte una esquerra nacional amb el PSOE i entre les mateixes elits polítiques del partit (Chacón, per exemple).
L’oportunitat d’impulsar un pol d’esquerra nacional és que ERC pugui ser l’esquerra victoriosa en aquestes eleccions, per tal, de poder articular la futura esquerra nacional des d’una dinàmica positiva i il·lusionant. I, tornant a l’inici, què millor que obrir un període constituent català de consens, que fer-ho amb l’impuls d’una dreta i una esquerra nacional sent les principals forces al Parlament?

Publicat a Nació Digital