La presó de la constitucionalitat autoritària*

Si un dels referent intel·lectuals del republicanisme actual, Philip Petit, afirma que el republicanisme és el govern que no exerceix el seu poder a través de la dominació i Antonio Gramsci, pensador italià, assegurava que l'hegemonia no s'aconseguia sols a través del domini i la imposició sinó a través de la direcció i del consens, podem afirmar que l'Estat espanyol i la seva classe dirigent està a les antípodes del republicanisme polític de la llibertat entre iguals i que l'hegemonia política de l'Espanya autonòmica bastida damunt la transició espanyola, el bipartidisme i l'autonomisme català i basc, se li escola entre els dits la Catalunya que ja ha esdevingut sobirana.
Sí, ho heu entès bé, sobirana. Sinó què coi va ser la Declaració de Sobirania catalana que va fer el Parlament tot just encetada la legislatura actual amb el suport de CiU, ERC i ICV? Doncs això, fou una declaració política en ferm que legitimava democràticament (el Parlament és el representant elegit democràticament pel poble) el procés sobiranista per exercir el dret a decidir sobre la independència de Catalunya. Aquella declaració va ser de caire eminentment polític, però obria de factoun procés constituent que alterava l'ordre jurídic de la Constitució. Aquesta alteració la viuen en algun moment qualsevol procés polític que transformi l'ordre establert. Fou així durant la transició espanyola, fou així durant l'emancipació de les nacions de l'Europa oriental i dels moviments nacionals de descolonització. També fou així en la proclamació de la República. No és tant estrany el que fem els catalans.
I ara, el Tribunal Constitucional espanyol admet a tràmit la demanda del Govern espanyol contra la declaració sobiranista i la suspèn. Ho pot fer? Jo crec que sí, perquè és una declaració al marge dels límits constitucionals i que d'ella emanarà tot el procés jurídic per fer la consulta o per emprendre les alternatives sobiranistes (des de les eleccions plebiscitàries fins a la declaració unilateral). Ara bé, si la voluntat de Madrid és aturar el procés català s'equivoquen de totes totes, ja que accions autoritàries com aquesta no fan res més que trinxar encara més el consens autonòmic que es va trencar ja per l'acció del Tribunal Constitucional a l'Estatut votat pel poble català. I el conflicte obert pel TC ja no té aturador, perquè si la sentència del tribunal garant de la fe constitucional espanyola és contrària a la declaració, la reacció serà de més intensitat independentista. Si afirma la no anticonstitucionalitat de la declaració serà una legitimació constitucional del procés sobiranista i voldrà dir reforçar el sobiranisme. I sí es queda quiet i no es pronuncia, la sensació serà d'obstruccionisme al Parlament català i a la democràcia catalana.
Aquestes mesures autoritàries, sumades a les iniciatives lingüicides de Wert i del govern aragonès i balear, a l'asfixia financera de Montoro, al corredor Mediterrani que passa per la Meseta, a l'anticatalanisme ranci de Monago (abans era Rodríguez Ibarra...) i a purgues universitàries per motius ideològiques (cas de la catedràtica de Georgetown, Clara Ponsatí, purgada pel ministre Margallo independentista), no fan res més que allunyar al català mitjà del consens autonòmic espanyol i cada cop som més els que estem disposats i anhelem dipositar un "sí" en una urna responent a la pregunta de si volem una Catalunya independent.
L'Estat espanyol fa servir la Constitució de presó, no com un marc de convivència de forma lliure i justa. Això legitima el procés sobiranista català, fins i tot la seva unilateralitat si cal. Les constitucions no serveixen de murs en la història, el camí és nostre, ara cal fer-lo.

(*Aquest article està escrit en LAPAO, per si no ho heu notat)

(Publicat a Nació Digital)

l'Antipolítica

En contextos de crisi econòmiques d’un abast de degradació de les condicions socioeconòmiques com la que vivim, sorgeixen opcions en l’espectre polític als marges de l’status quo polític. Aquests apareixen en els diferents extrems polítics. Davant aquest escenari hi ha qui cau en la temptació de situar-se en una equidistància estèril des de l’atal.laia de la presumpta centralitat, quan sovint es tracta de l’immobilisme davant una època d’extinció d’un sistema i l’adveniment d’un de nou, una època amb rèmores injustes del passat i amenaces d’injustícies del futur.
Dibuixar alternatives a un sistema que ens ha portat a la suara esmentada degradació no és ni bo ni dolent per se. Si observem el nostre present, observem que bona part del discurs i/o de la praxi polítiques d’aquests extrems, rupturistes amb l’status quo, tenen un alt component de populisme demagog que pren formes d’antipolítica. Anys de banalització de les dinàmiques a l’entorn de l’interès comú ens han portat al trencament dels llaços solidaris, a l’evaporació de la consciència de formar part de col·lectius (de classe, nacionals, culturals,...) que han deixat l’individu pres d’un individualisme que sols ha fet que ens convertíssim en sardines enmig d’un estol de taurons insaciables. Tampoc cal oblidar que des l’àmbit institucional la desconnexió amb la societat ha estat més gran del desitjable, que sumada a un desinterès de l’implicació de la ciutadania en la política per part de bona part de les elits polítiques i econòmiques han conformat un còctel de difícil digestió social i democràtica.
L’antipolítica ha amarat bona part de les expressions al marge de l’status quo, una antipolítica que podríem afirmar amb contundència que interessa a les superestructures econòmiques, als dits mercats, que dicten el desmantellament de l’Europa social. Perquè la Política, amb majúscules, no pas el joc d’interessos privats o elitistes, és l’única arma que tenen les classes populars no sols per defensar-se sinó per millorar les seves condicions, drets i llibertats.
Tots sabem a què ha jugat l’extrema dreta històricament (a encendre focs socials per apagar-los al dictat dels interessos dels poderosos), però a les opcions alternatives de l’esquerra i democràtiques (també val per a l’independentisme català) se’ls ha d’exigir respecte a la Política, com he dit abans, en majúscula.

Publicat a Nació Digital

Visca la República Catalana

El 14 d’abril de 1931 a la Plaça Sant Jaume es proclamava la República, la catalana per Macià i la República a seques per part de Companys. Ambdós encarnaven el republicanisme catalanista i d’esquerres que es trobava sota les sigles d’un nou partit, Esquerra Republicana de Catalunya, que s’havia imposat en les eleccions municipals de feia pocs dies.
La ciutadania barcelonina s’havia concentrat massivament a la Plaça Sant Jaume per viure les proclames que posaven fi a un sistema monàrquic decrèpit i corrupte, sostingut per una dictadura parafeixista i militarista. L’estat era d’eufòria i alegria, es despertava l’esperança d’un món més just on Catalunya reapareixeria com actor històric i polític després d’un llarg hivern colgat per una Espanya messetària i unitarista.
Malgrat que Macià va proclamar la “República Catalana dins una Federació de Pobles Ibèrics”, pocs dies després aquesta república efímera deixava pas a una nova institució, la Generalitat de Catalunya, que havia de ser l’eina de govern autonòmic dels catalans. Una de tantes solucions fracassades a l’encaix català dins de l’Estat espanyol. L’unitarisme i centralisme republicà espanyol va desembocar en els Fets d’Octubre del 34, on va reaparèixer la República Catalana confederada als pobles ibèrics, però que el resultat fou la dissolució de l’autonomia catalana i l’empresonament del govern dels catalans.
Pocs anys després un cop d’estat dels militars, aliats amb el catolicisme integrista i els feixistes espanyols, va acabar en la guerra civil espanyola i l’ocupació militar de Catalunya, sotmesa, amb voluntat d’aniquilació com a nació dins de l’Espanya franquista. El catalanisme es va aglutinar en l’oposició al franquisme i va abraçar, majoritàriament, amb fruïció l’autonomia en el marc de la monarquia espanyola de Joan Carles I, successor elegit per Franco.
Aquesta autonomia, com l’Estat espanyol autonòmic ha arribat al seu col·lapse i l’encaix de Catalunya es torna a veure avortat, mostrant-nos que la naturalesa espanyola és de nació unitària i no de nació de nacions, com històricament el catalanisme la volia veure, tal un miratge que amagava la possibilitat independentista.
81 anys després de la proclamació de la República Catalana per Macià, el catalanisme està deixant pas a marxes forçades l’autonomisme, obviant el federalisme per utòpic per abraçar la via sobiranista. Ja no hi ha el somni de la República com a horitzó polític de justícia i llibertat al costat dels pobles ibèrics. Ja no hi ha lema similar a “Llibertat, Amnistia i Estatut d’Autonomia”, que respongui als anhels dels catalans.
Ara la justícia social i la llibertat nacional té nom i cognom: República Catalana (independent i amiga dels pobles del món).
Publicat a Nació Digital

Garibaldi als Països Catalans

Itàlia és un dels grans estats europeus, que va ser fundat a finals del segle XIX, després d’una estratègia expansiva del regne del principat del Piemont i de l’empenta revolucionària encarnada en els camises roges de Garibaldi, eclosionant en el Risorgimento italià. Enfront tenien dues de les cases més immobilistes  com eren els Borbons (al sud) i els Habsburg (al nord), a més de flirtejar amb l’excomunió papal de Roma. Tot un repte.
Tot plegat, va funcionar en l’establiment de l’estat italià únic per la unió dels interessos del Piemont burgès i per la rauxa democràtica (i armada) garibaldiana, però aquesta doble ànima de la unificació italiana va conviure fins que Garibaldi va entregar Nàpols, Calàbria i Sicília al rei del Piemont, Víctor Manuel II, esdevenint aquest el primer rei del nou regne unificat d’Itàlia. I aquí, amb l’adveniment de la supremacia piamontesa i l’enretirada dels garibaldians, comença el principi d’Il Gatopardo, de “canviar-ho tot, perquè tot segueixi igual”. Els interessos piemontesos i les seves aliances amb les classes dirigents preexistents (arcaiques!) de tota Itàlia van ser els motors de la creació de l’estat nacional italià.
Més enllà dels carabinieri, la RAI, el Calcio i l’Azzura, poca cosa més hi ha que teixeixi Itàlia. Malgrat que des d’una visió superficial es pot pensar que la nació italiana està completa, la realitat és que la península de la bota és una de les nacions més descohesionades, cultural, social i econòmicament.
Si fem un cop d’ull als Països Catalans, veiem que poca cohesió política hi ha, però el pòsit cultural, econòmic i en bona part social (més normalitzat del que pot semblar) existeixen i conformen una base històrica. Enfront, no cal dir-ho, hi ha un estat immobilista econòmic i nacionalment com és l’espanyol.
El projecte polític fusterià encara és vigent, però si sols ens movem per interessos socioeconòmics, a la piemontesa per dir-ho d’alguna manera, no ens en sortirem. Primer perquè la Catalunya piemontesa no té la fortalesa suficient i segon perquè malgrat aconseguir-ho, la nació catalana seria incompleta, com la italiana.
Tal com vaig escoltar del savi i patriota Lluís Solà, la independència necessita un somni més enllà dels plets en finançament. Aquest somni és la llibertat, i jo hi afegeixo la justícia; dos horitzons que de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó qualsevol voldria abraçar, sobretot en temps de caigudes de gegants com els del capitalisme infal·lible i els estats democràtics i del benestar, a cops de retallades i d’imposicions polítics al marge de la sobirania popular.
Els Països Catalans sols faran camí eminentment pel sender garibaldià, però no sols pel piemontès.

Publicat a Nació Digital

Citant la Bíblia al Ple de Torelló

En el Ple de dilluns ens vam trobar amb cinc mocions de PxC. Algunes mostraven poc rigor, desconeixement del poble, oportunisme i populisme, en d'altres buscaven mostrar el que no són (ecologistes o sensibles els temes socials, per a tothom).
Ara bé, n'hi va haver una on vam veure l'autèntica essència de PxC, la seva islamofòbia. Sí, més enllà de l'aversió cap als que han vingut de fora (fins on posem el límit de fora, aquí ja tenim problemes...), hi ha l'aversió al musulmà.
En la moció en contra el conveni bilateral entre els estats espanyol i marroquí (entre d'altres coses, els espanyols residents podran votar a les eleccions locals del Marroc i viceversa), el portaveu de PxC va fer un discurs que ni Sant Joan a l'Apocalipsi va arribar al to emprat pel regidor torellonenc.
Per ell, donar el vot als marroquins és la fi d'occident davant l'amenaça de l'Alcorà i dels imams, i a més, en aquest occident finit PxC ostentarà el govern (d'on, si tot estarà dissolt?), arrebatant el poder (quin?) als botxins d'occident (llegiu els humils regidors de Torelló).
I amb tant to apocalíptic em vaig veure al mig del Ple referenciant la Bíblia, recordant que sí fem una lectura literal de la Bíblia (respectat per la PxC enfront l'Alcorà) llavors jo hauria de ser assassinat per treballar al setè dia de la setmana i el meu cunyat es podria vendre les meves nebodes. Això ho diu la Bíblia, però suposo que no treurem el dret a vot a cap cristià, oi?
Així que menys amenaces alcoràniques, que qui fa lectures literals d'aquests llibres religiosos o és un fanàtic o un oportunista malintencionat. El que no sé és quina de les dues coses és PxC...
Si volem parlar de dret a vot dels immigrats, s'ha d'aprofundir més i s'ha d'emmarcar en una estratègia nacional d'incorporació de la gent que ha vingut a casa nostra als darrers anys. I això, no ho farem ni a cop de creuada ni excloent a col.lectius per pur oportunisme electoralista.

PS: Per cert, crec recordar que el lema de PxC era "Primer els de casa", resulta que els regidors d'aquesta formació a Torelló, han demanat pressupostos per fer activitats a Torelló i tots s'han demanat a empreses de fora de Torelló, cap de casa!

Més informació del Ple de Torelló a www.esquerra.cat/torello

Indignats. Cal observar la dimensió social i també la nacional

Aquest apunt és fruit d'un del blocaire torellonenc Joan Ayats (Tenim un problema), que ha fet arran d'un mini debat (intercanvi d'impressions) per part d'alguns osonosfèrics, que m'hi incloc.
L'intercanvi d'impressions osonosfèriques han vingut arran d'aquesta web, per tal de reformar el sistema polític i econòmic de l'Estat Espanyol, la meva resposta ha estat aquest enllaç (també a l'estil Ikea ;), ja que jo no vull reformar l'Estat Espanyol, si no fugir-ne (sí, més que anar-me'n, fugir-ne).
En Joan arriba a dues conclusions arran del moviment dels indignats i els independentistes/sobiranistes/nacionalistes indignats de fa temps:
"1.- És absurd voler fer res a Catalunya sense comptar amb els sectors més de la ceba.
2.- És absurd voler fer creure que la divisió entre nacionalitats separa els bons dels dolents. "
Primer de tot, fer servir el terme "sectors de la ceba" per parlar dels independentistes no em sembla del tot adequat, no crec que jo sigui molt de la ceba ni tampoc que hores d'ara els independentistes catalans siguin els de la ceba (els més identitaris, més nacionalistes, entenc jo, vaja).
Segon, no crec que els catalans que creguin en la reforma de l'Estat Espanyol i els independentistes catalans es divideixin per nacionalitats ni que uns siguin bons i els altres dolents. Clar que potser es referia a aquest article del Carod.
La qüestió que és latent a Catalunya, entre els mateixos catalans, és si podem aconseguir l'encaix amb Espanya o no. La qüestió és que sempre ens ha encaixat Espanya i mai hem estat els catalans qui ens hem encaixat, sobiranament, sense una amenaça més o menys ferma.
El moviment dels indignats, a Catalunya, peca segurament d'ignorar la dimensió nacional del país, centrant-se bàsicament amb demandes d'aprofundiments democràtic i de defensa dels drets socials (habitatge, salut, treball, etc). Ara bé, hi han hagut cosses per assumir el dret a l'autodeterminació de Catalunya i sembla assumir la demanda sorgida de Madrid d'un districte electoral únic.
És curiós que es tingui tant de temor des d'un moviment "revolucionari" al dret als pobles de decidir el seu futur (parlo del català, no del palestí ni el saharaui) i que com a recepta per apropar els elegits als electors, es confii amb un sistema que allunya molt i molt els candidats de la ciutadania.
Crec que qualsevol magnitud revolucionari o de reforma profunda s'hauria de definir, en l'àmbit social i el nacional, en quan els drets és fàcil, crec, sobretot si parlem de justícia i igualtat, justícia pels pobles, igualtat entre pobles. Justícia social i igualtat d'oportunititats.
De moment, simpatitzo amb els indignats quan parlen d'aprofundiment democràtic, però me n'allunya la seva ignorància a la dimensió nacional del meu país i algunes solucions que proposen. I reformar Espanya... encara?
Imatge treta de http://joangraupintura.blogspot.com/

80 anys de la proclamació de la República Catalana

Cap a una nova unitat

El passat dissabte, Esquerra va celebrar un Consell Nacional on es va votar una moció de confiança al President Joan Puigcercós, després de la patacada electoral del 28N.
Al final, el que es va votar va ser fer confiança (o no, que va ser que sí) a que Joan Puigcercós liderés el partit fins a les municipals i el Congrés nacional que ha de fer el partit a la propera tardor, llavors Puigcercós no es presentaria a la reelecció.
Amb aquest gest, potser amb un camí massa rebuscat, Puigcercós vol poder encarar les eleccions municipals amb la calma necessària i arribar a un Congrés amb una direcció d'unitat, que sumi a tothom.
Però què vol dir d'unitat? On és ara el consens que ens ha de portar la unitat? Des de la sortida de Colom i Rahola, el consens es va bastir a l'entorn de la opció de l'esquerra nacional (bastir una esquerra hegemònica amb un sentit nacional del país per avançar cap a la independència, és a dir, ocupar l'espai progressista, no el nacionalista). I aquest consens programàtic es va fer a l'entorn de dues personalitats: Carod i Puigcercós.
Un consens de programa, però també de persones, que ha llanguit fins al darrer Congrés Nacional, que mesos després acabava amb escissions dels sectors més nacionalistes.
La revisió de l'executiva nacional que es va fer en el darrer Consell Nacional s'entén amb una lògica de provisionalitat cap a la nova etapa, perquè segueix el mateix paradigma del consens que regia el partit des de la presa del lideratge per part de Carod i Puigcercós.
El repte del partit pel proper Congrés és trobar el punt de consens programàtic i construir uns lideratges clars i sincers, sense peatges apriorístics del passat, capaços de reformular organitzativament un partit que està en la cruïlla de la Catalunya del segle XXI, modernització o estancament.
Jo crec que en Joan Puigcercós, si actua lliurement, és capaç de fer-ho, perquè poca gent com ell viu tant sincerament les sigles del partit.

Nació Digital: Puigcercós anuncia que no tornarà a optar a la reelecció a la presidència d'ERC
Ara.cat: Mas inaugura el debat d'investidura pendent de seduir PSC i PP

PS: En el 15è Congrés de CDC, tots els assistents es van trobar clamant: "Mas President!". En el darrer congrés d'ERC, els assistents sols ens vam trobar cantant els Segadors. Avui comença el debat d'investidura d'Artur Mas...

De la marginació a l'apropiació: Lluís Companys, el president que morí en nom de Catalunya

Avui fa 70 anys de l'assassinat del President Lluís Companys (wiki) a mans del règim franquista.

Durant molt de temps, Companys era una figura incòmode per gairebé tothom (podeu llegir un article que vaig fer al respecte fa anys).

La figura de Companys es va normalitzant, a vegades barroerament, com quan el PSC va fer un cartell amb una fotografia del president màrtir, d'Esquerra Republicana, i el logo socialista (sic). També han sortit llibres que critiquen ferotgement a Companys, com el de l'Enric Vila.

L'any passat es va publicar un llibre amb les memòries d'Amadeu Hurtado, polític republicà d'Acció Catalana, molt crític amb el paper de Companys amb els coneguts Fets d'Octubre, quan el president Companys va proclamar la República Catalana, en el marc d'una federació peninsular. A l'estil de la proclama de Macià al 31. Llavors, el Conseller Nadal, es va alinear en les tesis hostils a la decisió de Companys, advertint que tot el procés estatutari ens podria portar a un altre 6 d'Octubre.

El President Montilla ha reclamat a Companys com el president de la unió amb Espanya i del federalisme. Negar el (con)federalisme de Companys, així com de tota l'esquerra nacional catalana dels 30 (d'Acció al PSUC, passant per l'ERC) seria una tonteria. Ara bé, la resposta de Companys a un atac a la sobirania catalana similar a la retallada de l'Estatut (potser menor i tot) va ser la proclamació de la República Catalana confederada amb l'espanyola, la de Montilla, no.

Els dos han presidit governs d'esquerres i catalanistes, però l'horitzó de Companys és molt més ampli que la de l'actual PSC.

És legítim no respondre com Companys, però compte a l'hora d'apropiar-se un personatge històric i amb la càrrega simbòlica de Companys, que a més va ser foragitat de la memòria històrica de la majoria de partits polítics, a dreta i a esquerra, excepte del propi, ERC.

Article d'Antoni Segura, historiador: L'herència del president assassinat

Vaga

Columna de Jordi Casals a Nació Digital: Contra la crisi: ciutadans!

Bloc d'Esquerra: El tot o res davant la vaga general de la doctora Casals
Web d'Esquerra: El Ple de Torelló debat sobre la vaga del 29J

L'independentisme en el mite de Saturn

Hi ha un mite de l’època antiga que explica que el déu Saturn devorava els seus fills. Era una mesura per mantenir l’hegemonia del poder per part de Saturn; no volia que cap dels seus fills el substituís.
Amb l’hegemonia absoluta i eterna de Saturn, l’ordre establert era inqüestionable, però també la fortalesa d’aquest. Qui plantaria cara a qui devora el seus propis fills?
Però la por als fills perquè et destroni porta a l’estancament i al col•lapse, amb tints de paranoia, ni que siguis Cronos (el nom grec del déu Saturn) el temps no es pot aturar.
Zeus, un dels fills de Cronos es va poder escapar i va acabar amb el poder de Cronos que va ser expulsat del Cel.
Davant de l’actitud política de devorar els fills per perpetuar-se en el poder, hi ha la de devorar el pare per aconseguir el poder. És a dir, l’aniquilació constant de qui ocupa el poder des de la base.
Si devorar els fills per mantenir-se al poder, porta a un estancament dins un ordre estricte i inqüestionable, devorar constantment els pares per aconseguir el poder, porta a la crisi i el desordre constant, a una debilitat que acaba en qualsevol capacitat per portar a terme una empresa ambiciosa.
Els projectes polítics demanen un procés dinàmic que permeti mantenir l’ordre i la fortalesa en una realitat canviant. Els projectes polítics, com l’independentisme, demanen la no obsessió pel monopoli del poder, però tampoc perdre el respecte al fort i a la seva trajectòria.
L’independentisme català no es pot permetre devorar constantment els fills ni els pares.

Commemorem la República Catalana

Commemorem la República,
perquè és des d'on ens impulsem cap a la llibertat!

Setmana de la República a Osona

A la caça del progre (amb plagis inclosos)

Són temps durs per l'esquerra catalana. La crisi econòmica i l'encerclement a una opció de govern (la coalició dels partits d'esquerres) per totes bandes les fan passar canutes.

Però sembla que s'ha oberta la beda de la caça al "progre".

Però de què estem parlant, quan parlem de progres? L'Iu (no té res a veure amb IU) Forn n'ha escrit un llibre i en una entrevista al Singular Digital els defineix així: "El “progre” lluitava per unes idees que eren justes, però ell ha anat canviat al llarg dels anys però no vol renunciar a les seves idees perquè seria contradir-se... I per tant, per no ser infidel a la teva lluita de fa molts anys, manté uns clixés. Per aquesta raó defensa unes coses en públic que en privat són impossibles que defensi".

Una bona definició, però, la qüestió és quan es posa tothom que militi (ideològicmaent) en l'esquerra en el sac dels "progres".

Els grans abanderats d'aquesta ofensiva anti-progre és la d'un nen consentit, pijo, classista i que escriu molt bé, malgrat que a vegades diu unes tonteries (pròpies d'un nen consentit, pijo i classista), com és el Salvador Sostres, o la Pilar Rahola, que en la transició de ser una líder d'ERC a ser una periodista anti-ERC (passant pel PI), ha viscut una transformació cap a la naturalesa neocon cridanera.

I un nou creuat és l'admirat Quim Monzó que segueix l'estela del periodista (convergent, sí, no?) Jordi Barbeta i titula un llibre amb l'expressió berbetiana: "Internacional Progressista Papanates". Això sí, la crítica la fa des de l'escepticisme, sense passió cridanera raholiana.

PS: Ep! a Monzó, un blocaire creuat anti-progre el denúncia per plagi!: Quim Monzó m'ha copiat descaradament o En defensa pròpia i l'atac de Monzó

Iu Forn: Diari d'un progre desconcertat

Quim Monzó: Esplendor i glòria de la "Internacional Papanates

El País: article de Josep Ramoneda: Entre todols lo mataron...

La Vanguardia: article de Rahola en resposta a l'anterior: Desprecio intelectual

La Trobada Nacional de Joventut: El Full de ruta dels joves (TV3) i fotografies

Interessant vídeo sobre la Trobada del Pla Nacional de Joventut i sobre els joves, enc concret de la rebaixa del dreta a vot als 16 anys.

Ernest Maragall: entre la venjança i les 100 famíles

Hi ha una teoria que diu que a Catalunya històricament han manat 100 famílies, que en la història contemporània s'han situat en els partits dominants, llegim CiU i PSC.

Parlem de gent de Barcelona i de tradició familiar burgesa.

És el que en podríem dir classes dominants del país, en termes clàssics.

Un dels grans impactes psicològics de l'accés al govern del primer tripartit, va ser l'accés al poder de subalterns com ara els de comarques o l'àrea metropolitana. Amb el segon tripartit, amb Montilla al davant, substituint a Maragall, aquesta situació encara s'accentua.

L'estat polític natural per aquesta classe dominant és la sociovergència, implícita (pactes socials i econòmics) o explícita (encara mai editada) amb un govern liderat per CiU i acompanyat pel PSC de Sant Gervasi.

Aquest PSC de Sant Gervasi és el de Maragall i Castells, al que alguns anomenen sector catalanista. Potser és millor dir-ne sector sociovergent.

Segurament el moviment radical en dos passos (conferència i article)en el taulell d'escacs de la política catalana protagonitzat per Maragall (Ernest, wiki) és una barreja entre la venjança (servida freda) per la decapitació del seu germà al front del PSC i un moviment per tallar les ales a un futur govern de subalterns de comarques i de l'àrea metropolitana i on el PSC pactés amb CiU. I això no seria possible amb Montilla (ni amb els montilles) al davant dels socialistes, però sí amb un Castells.

La fórmula de govern tripartit d'esquerres pot agradar o no, però suposa fer trontollar les estructures psicològiques del país amb l'entrada de sectors no dominants (social, econòmic i territorialment) al govern, i a alguns això no li agrada gens i els fatiga.

Web del col.lectiu Els altres andalusos: El final de les cent famílies?
Ernest Maragall: PSC y Catalunya (l'article d'opinó)
La Vanguardia: Ernest Maragall ve a Catalunya "fatigada" del tripartit y cree que no sumará en las próximas elecciones
Avui: José Zaragoza: "Quan tens responsabilitat de govern i veus que has comès un error, cal rectificar"

El Periódico: El PSC tanca en públic la crisi i obre el pols entre bastidors

Nació Digital: Carme Capdevila: «El tripartit no ha sabut comunicar-se amb la gent»
PDF amb la conferència del Conseller Maragall (a través de Vilaweb)

De la revolució democràtica americana a la revolució democràtica catalana

Aquests dies he abandonat les meves lectures i m'he centrat en algunes que el meu estat d'ànim polític em demandaven.

Thomas Jefferson (wiki), pare dels Estats Units d'Amèrica i revolucionari republicà, ha pres la meva atenció.

És curiós com quan pensem en revolució pensem sobretot amb la francesa i la russa i quan parlem d'independències de nacions pensem en nacions de l'Europa de l'est, sobretot.

La primera potència mundial del darrer segle i aquest va aconseguir la independència i a través d'una revolució democràtica, republicana, de primer orde. Possiblement el fet que els EE.UU. tingui una actitud reaccionària a nivell internacional ha fet perdre la referència revolucionària dels orígens dels EE.UU.

Llegint la declaració de la independència dels EE.UU. i veient el tarannà democràtic del moviment independentista nordamericà, puc dir que els catalans tenim un referent històric clar en el nostre moviment d'alliberament nacional, el dels EE.UU.

I personalment, em puc prendre com a referent a Jefferson, qui pensava que la revolució democràtica, republicana, ha de ser permetent per mantenir la democràcia autèntica i profunda.

Endavant doncs amb la revolució democràtica catalana i l'alliberament nacional, i que no s'aturi ni en el 13D ni en la jornada d'aconseguir la independència, sinó que continui aprofundint en la democràcia, la justícia i la llibertat.

Comença l'era Puigcercós

Foto: Adrià Costa (Naciódigital)

Aquest cap de setmana ha començat oficialment l'era Puigcercós, com a candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya per Esquerra Republicana de Catalunya.
Va començar a la seva terra, al Ripollès, concretament a Núria.
És obvi que cada partit té un projecte polític, de fons i de llarg recorregut que és el que dóna el partit en sí mateix, i els congressos que marca les estratègies a mitjà i curt termini. Però els candidats donen un perfil propi a l'hora de concretar aquests projectes polítics.
Puigcercós té un perfil propi, tant en capacitats personals, com en el posicionament ideològic.
En la seva etapa a Madrid, com a diputat (únic), primer, i cap d'un grup parlamentari de 8 diputats, després, va demostrar la seva capacitat política en una institució legislativa. Capacitat de treball, de coneixement dels mecanisme econòmics i polítics, capacitat de negociació, són algunes de les demostracions que el Puigcercós va mostrar. I, a més, a Madrid, un diputat catalanista hi ha d'anar amb una virtut imprescindible: l'honradesa.
Com a Conseller de Governació, a la Generalitat, va demostrar la seva capacitat de saber portar solventment i amb la dignitat política necessària, el rol de responsable d'un dels departaments més complexes de la Generalitat.
En les diferents conferències i discursos que ha fet, a més, ha demostrat un posicionament ideològic propi, reforçant la vessant més republicana i diluint més l'esquerranosa, que segurament ha mostrat més l'era Carod, en els darrers anys.
Puigcercós té un perfil de republicà progressista, però que respecte l'ordre i aferma el pilar de la pàtria.
Com a polític, però, no és un ideòleg, no crea discurs, sinó que pren partit i treballa per aplicar-lo. Això hi ha qui ho mal interpreta (maliciosament?), però seria estúpid pensar que tots els líders han d'aportar un pensament polític propi i diferenciat. Només faltaria que haguéssim d'amortitzar pensament polítics a base d'eleccions...
L'era Puigcercós ha començat, de moment (i des d'una muntanya, ja típic en la política catalana...) ja ha posat per davant que la nova era d'Esquerra pivotarà en fer camí per la consecució d'un Estat Català i exercir el dret a decidir, un cop superat l'etapa estatutària, del nou finançament, i en la consecució d'accions de govern i legislatives de fonaments nacionals (LEC, Pactes Nacionals, Lleis d'Acollida, etc.).
Bloc de Saül Gordillo: PuigSarkós: Puigcercós el republicà

PS: en quan al muntanyisme polític català: Moisès, Pujol i Maragall

Homenatge a Lluís Companys

Esquerra: quin tipus de partit?

Després de la sèria d'articles d'aquesta setmana sobre la tipologia de partits polítics, cal extreure'n conclusions a nivell pràctic de la part que em pertoca, Esquerra Republicana de Catalunya.

Esquerra és el partit degà de la política catalana, va néixer al 1931 en els últims dies de la monarquia autoritària d'Alfons XIII.

Podríem dir que Esquerra, a la dècada dels 30, va ser un partit d'avantguarda que va esdevenir un partit hegemònic i de masses.

Franco i la seva dictadura van reprimir durament el republicanisme català i van eliminar les seves institucions, i amb una dictadura extensa en el temps va imposar una nova classe dominant lligada al nacinalcatolicisme espanyol. ERC va passar a l'oposició clandestina mentre mantenia, a l'exili, la Generalitat, però sense fer política partidista.

Amb la recuperació de la Generalitat, ERC ja no era el partit majoritari ni hegemònic català, aquest era el catalanisme moderat i de tall socialcristià de Pujol i per la socialdemocràcia del PSC.

L'ERC de Barrera va apostar per CiU ancorant-se cap a una opció, esdevenint crossa de CiU, amb Hortalà, en el govern amb Pujol, el fet es va accentuar.

Després va començar l'era Colom i ERC va esdevenir el partit independentista de referència, amb una tasca de partit d'avantguarda, amb l'inici de reivindicacions (peatges, concert econòmic, estatut, etc.) que llavors eren minoritaris però que anirien introduïnt-se en l'agenda política catalana.

Amb l'era Carod-Puigcercós, es va dissenyar una nova estratègia, sense voler deixar de ser partit d'avantguarda (no casant-se amb ningú sense contrapartides amb els objectius del partit). Aquesta estratègia era la d'esdevenir un partit de masses i ocupar l'espai de l'esquerra amb l'objectiu d'esdevenir partit hegemònic. És el que se'n diu la construcció de l'esquerra nacional.

Amb aquesta via s'arriba al pacte tripartit amb PSC i ICV, en un primer moment (amb Maragall) per fer un nou estatut i en el segon (amb Montilla) per aconseguir el millor finançament possible, a més de fer una obra de govern de construcció d'estructures d'estat.

Però aquesta estratègia no ha acabat de reeixir fruit de les contradiccions internes que han acabat amb la creació de corrents crítics i la sortida de part de la militància en última instància. Amb tot, tampoc s'ha d'ignorar la pressió ambiental dels poders mediàtics (instal.lats en l'status quo català, en el sistema pujolista autonomista, malgrat fer-ho des de l'independentisme, acusant a ERC de crossa del PSC) i de les estructures d'estat de Madrid (cal recordar, per exemple, la filtració a la premsa per part del CESID de la reunió entre Carod i ETA? i de la retallada de l'estatut?).

Els partits d'avantguarda han de ser conscients que es situen en un procés històric de llarg abast, que el curterminisme no té sentit. També hem de dir que els catalans no hem començat fa dos dies...

L'avantguarda política demana sostenibilitat en el temps i consistència en la praxi política, sense perdre l'horitzó polític. Perquè l'avantguarda política té la funció d'esdevenir de masses per arribar a ser hegemònic a través de la conscienciació de la ciutadania en els principis defensats i en la confiança amb el partit com a actor polític.

I ambdós factors són indestriables, i l'amenaça, a més de l'ansietat política curterminista, és la de caure en la praxi hegemonista, on per buscar l'hegemonia política hom no treballa a partir dels seus principis polítics, sinó que s'adapta als principis polítics dominants del moment, amb el resultat de desvirtuar el projecte inicial i esdevenir un actor polític estèril.

Esquerra ha de ser conscient que el seu objectiu és la independència i que sols ho aconseguirà no perdent la condició de partit d'avantguarda, conscienciant a la ciutadania (el sobiranisme cada cop és més important a Catalunya) i esdevenint el partit hegemònic o bé fent moure cap a tesis sobiranistes a CiU i PSC.

Això es pot fer de diferents fórmules i pactes, però no es pot perdre mai de visió aquest fet i que com deia abans cal sostenibilitat en el temps i consistència en la praxi política (sigui al govern nacional o local o a l'oposició), allunyant-se del curterminisme de la ingenuïtat política i dels hegemonistes, a més de no caure en la voluntat d'influenciar des del poder essent frontissa (influència restringida) ni fent un aposta ancorada, esdevenint crossa.

Partits: partit crossa (4)

Fa temps es va posar de mode el format de govern de l'Esquerra Plural francès, la coalició entre els diferents partits d'esquerra de la República francesa.

En aquella coalició, hi havia un clar lideratge per part dels socialistes francesos, el PSF liderat llavors per Lionel Jospin (wiki).

Com a aliats comptava amb els comunistes (wiki), els Verds (wiki) i els radicals jacobins de Chevenement, principalment. Aquestes dues forces creien haver trobat l'estratègia per desenvolupar-se plenament, fent una aposta clara pel seu partit: ser un partit crossa del PSF.

A diferència del partit frontissa, el partit crossa cedeix tota la seva capacitat d'actuació amb la sort d'un partit majoritari, ja que el partit crossa rebutja la capacitat de ser frontissa, a l'ancasellar-se en extrem polític (que no vol dir extremisme). Un partit crossa no té un ventall a banda i banda amb qui pactar per eternitzar-se en el govern, ja sigui amb la dreta o amb l'esquerra, sempre que no tinguin una majoria suficient.

En el cas que parlàvem abans, els comunistes francesos no pactarien mai amb la dreta gaullista, a diferència dels centristes gals que podrien pactar tant amb el socialistes com amb la dreta.

I la diferència amb els partits d'avantguarda, el partit crossa no es basa en l'activisme polític, ja sigui a dins o fora del govern, amb la finalitat del seu objectiu polític. La desestabilització que pot comportar en l'únic possible aliat (en el cas dels comunistes francesos del PCF, el seu aliat és el PSF) debilitaria excessivament el partit majoritari aliat i no permetria crear una coalició governamental.

Ara bé, el partit crossa, ha de buscar el punt mig entre el perfil propi i l'estabilitat amb els aliats, per tal que el partit majoritari sigui el màxim dèbil possible perquè el partit crossa sigui més influent, però sense que el majoritari es desgasti massa i perdi les eleccions.

Òbviament, el partit crossa també està a la mercè que el partit majoritari aliat es cruspeixi el seu espai electoral.

Un partit crossa és un partit previsible, que té com a objectiu influenciar l'acció de govern del partit majoritari, amb un objectiu final inabastable però que fa de guia. A més, és un partit que fluctuarà entre l'abraçada de l'ós del soci més gran a la radicalització que farà desgastar aquest soci més gran i que pot posar en perill l'establiment d'una coalició de govern.

El partit crossa, a l'allunyar-se de la centralitat (com sí que té el partit frontissa), té l'amenaça dels partits situats al seu extrem i que no formen part de l'aliança amb el partit majoritari. A França, un munt de votants van abandonar el PCF per anar a partits trotskistes i fins i tot al Front Nacional de Le Pen (wiki).

A casa nostra, hi ha diferents cassos de partits crossa, podria ser ICV respecte el PSC i UDC respecte CDC, encara que aquests tinguin una coalició preelectoral i treballin en el marc d'una federació de dos partits.