divendres, 7 d’agost de 2009

Esquerra: quin tipus de partit?

Després de la sèria d'articles d'aquesta setmana sobre la tipologia de partits polítics, cal extreure'n conclusions a nivell pràctic de la part que em pertoca, Esquerra Republicana de Catalunya.
Esquerra és el partit degà de la política catalana, va néixer al 1931 en els últims dies de la monarquia autoritària d'Alfons XIII.
Podríem dir que Esquerra, a la dècada dels 30, va ser un partit d'avantguarda que va esdevenir un partit hegemònic i de masses.
Franco i la seva dictadura van reprimir durament el republicanisme català i van eliminar les seves institucions, i amb una dictadura extensa en el temps va imposar una nova classe dominant lligada al nacinalcatolicisme espanyol. ERC va passar a l'oposició clandestina mentre mantenia, a l'exili, la Generalitat, però sense fer política partidista.
Amb la recuperació de la Generalitat, ERC ja no era el partit majoritari ni hegemònic català, aquest era el catalanisme moderat i de tall socialcristià de Pujol i per la socialdemocràcia del PSC.
L'ERC de Barrera va apostar per CiU ancorant-se cap a una opció, esdevenint crossa de CiU, amb Hortalà, en el govern amb Pujol, el fet es va accentuar.
Després va començar l'era Colom i ERC va esdevenir el partit independentista de referència, amb una tasca de partit d'avantguarda, amb l'inici de reivindicacions (peatges, concert econòmic, estatut, etc.) que llavors eren minoritaris però que anirien introduïnt-se en l'agenda política catalana.
Amb l'era Carod-Puigcercós, es va dissenyar una nova estratègia, sense voler deixar de ser partit d'avantguarda (no casant-se amb ningú sense contrapartides amb els objectius del partit). Aquesta estratègia era la d'esdevenir un partit de masses i ocupar l'espai de l'esquerra amb l'objectiu d'esdevenir partit hegemònic. És el que se'n diu la construcció de l'esquerra nacional.
Amb aquesta via s'arriba al pacte tripartit amb PSC i ICV, en un primer moment (amb Maragall) per fer un nou estatut i en el segon (amb Montilla) per aconseguir el millor finançament possible, a més de fer una obra de govern de construcció d'estructures d'estat.
Però aquesta estratègia no ha acabat de reeixir fruit de les contradiccions internes que han acabat amb la creació de corrents crítics i la sortida de part de la militància en última instància. Amb tot, tampoc s'ha d'ignorar la pressió ambiental dels poders mediàtics (instal.lats en l'status quo català, en el sistema pujolista autonomista, malgrat fer-ho des de l'independentisme, acusant a ERC de crossa del PSC) i de les estructures d'estat de Madrid (cal recordar, per exemple, la filtració a la premsa per part del CESID de la reunió entre Carod i ETA? i de la retallada de l'estatut?).
Els partits d'avantguarda han de ser conscients que es situen en un procés històric de llarg abast, que el curterminisme no té sentit. També hem de dir que els catalans no hem començat fa dos dies...
L'avantguarda política demana sostenibilitat en el temps i consistència en la praxi política, sense perdre l'horitzó polític. Perquè l'avantguarda política té la funció d'esdevenir de masses per arribar a ser hegemònic a través de la conscienciació de la ciutadania en els principis defensats i en la confiança amb el partit com a actor polític.
I ambdós factors són indestriables, i l'amenaça, a més de l'ansietat política curterminista, és la de caure en la praxi hegemonista, on per buscar l'hegemonia política hom no treballa a partir dels seus principis polítics, sinó que s'adapta als principis polítics dominants del moment, amb el resultat de desvirtuar el projecte inicial i esdevenir un actor polític estèril.
Esquerra ha de ser conscient que el seu objectiu és la independència i que sols ho aconseguirà no perdent la condició de partit d'avantguarda, conscienciant a la ciutadania (el sobiranisme cada cop és més important a Catalunya) i esdevenint el partit hegemònic o bé fent moure cap a tesis sobiranistes a CiU i PSC.
Això es pot fer de diferents fórmules i pactes, però no es pot perdre mai de visió aquest fet i que com deia abans cal sostenibilitat en el temps i consistència en la praxi política (sigui al govern nacional o local o a l'oposició), allunyant-se del curterminisme de la ingenuïtat política i dels hegemonistes, a més de no caure en la voluntat d'influenciar des del poder essent frontissa (influència restringida) ni fent un aposta ancorada, esdevenint crossa.

4 comentaris:

Anònim ha dit...

I no creus que ERC en els últims anys ha sigut una mica de tots els tipus per justificar continuar creient que són un partit d'avantguarda i aquets mateix fet ha desvirtuat el seu avantguardisme passant a esdevenir quelcom que la gent ja no reconeix?

Anònim ha dit...

això és una mica marxista, noooo

Josep Arisa Muns ha dit...

Bones Jordi!
Excel·lent síntesi. Segurament tots estarem d'acord que ERC s'ha de mantenir com un partit d'avanguarda degut a que les seves ambicions polítiques van molt mes enllà de les negociacions amb el que encara es el govern del qual depenem. Ara bé, dit això, jo opino que degut a la complexitat de la política moderna, en els últims anys el partit no ha sabut transmetre aquesta condició, el fet de ser un partit diferencial i d'avanguarda.
La política actual, és totalment diferent a la dels anys trenta. Ara per ara, si, com és el cas, es preten aconseguir millores també a curt termini, s'ha de governar. I qualsevol partit no hegemònic, per manar es veu obligat a pactar. Aquest fet de pactar, amb la intenció de governar i amb la finalitat d'aconseguir millores pràctiques, opino que s'ha percebut des de la ciutadania com un canvi de rumb dins el partit. Es a dir, degut a aquest pactisme que esquerra ha considerat oportú aplicar, molts ens confonen o bé amb un partit crossa del PSC, o bé amb un partit frontissa que tanteja els dos partits hegemònics (PSC i CiU), o fins i tot, amb uns hegemonistes que tant sols miren per la continuitat del partit al govern.
Crec que aquest és el gran problema electoral d'esquerra. Com pots suposar, jo tampoc tinc la solució absoluta, però crec que aquesta passa per saber trobar un punt mig entre el que és millor pel país i el que dona millor imatge del partit. Ja que no podem oblidar que una bona imatge del partit, l'enforteix, i si les coses es fan ben fetes, un partit fort pot fer molt per un país.

Què n'opines?

Jordi ha dit...

Hola Josep, estic d'acord amb el que dius, una bona reflexió.
Segur que hi ha un problema de comunicació, però també hem de tenir en compte que alguna cosa passa quan hi ha tant de rebombori intern.
Crec que els dubtes mostrats a l'hora de definir el vot per l'estatut retallat encara l'arrosaguem amb una desconfiança massa extrema quan el nostre partit pren posicionaments.
I per acabar, els partits d'avantguarda poden seguir diferents tàctiques, però ha de saber que treballa per un objectiu final.
Merci pel comentari.