Crisi europea a la perifèria de la UE: L'Europa de Visegrad (II)

A la part oriental, on els estats que va absorbir la UE provinents del bloc socialista fins a principis dels 90, s'ha configurat un pol iliberal, que rebutja els principis liberals i abraça un nacionalisme conservador, que sovint pren formes extremistes i autoritàries. La Polònia dels Kacsinsky (ara només un) i la Hongria d'Orban, són l'avantgaurda d'aquesta Europa nacionalista i conservadora, on la inaculació del desprestigi de les tesis socialistes o acapitalistes, van deixar barra lliure per les dretes nacionalistes en unes societats que no s'han recuperat mai de la teràpia de shock neoliberal que els hi van aplicar amb el desmantellament de les estructures socialistes.

Viktor Orban, líder hongarès

Aquesta realitat, la podem veure perfectament amb el comportament electoral a Alemanya, on a la part oriental (com també així la part oriental de Berlin) la força dels ex-comunistes (en alguns llocs són primera força) i de l'extrema dreta és superior a la part occidental.
Aquesta és l'Europa de Visegrad  que ha passat d'unir forces per accelaerar la seva integració a la UE a ser un front conservador i nacionalista dins a la UE, que a més ha passat de ser el primer front d'hostilitat amb Rússia, a fer-hi manetes, per horror d'uns centres de poder europeus cada cop més russòfobs. I la Rússia de Putin ho aprofita per expandir el seu Euroasianisme (nacionalisme, religiositat identitària i poder centralitzat i autoritari).

Els caps de govern dels Estats de Visegrad

Conegudes són les reformes constitucionals a Polònia i Hongria, restringint drets polítics o fins i tot laminant la separació de poders de l'Estat, en contraposició als mandats demòcrata-liberals que imperen des de la seva fundació la UE.
A Txèquia, el Trump o el Berlusconi txec (un multimilionari posat a la política amb un discurs nacioanl-populista) està en camí d'esdevenir el president del govern de la República centre-europea en coalició... amb els socialdemòcrates... i amb el suport necessari dels comunistes!!! I és que el marc polític imposat a l'antic espai d'influència soviètic, de substituir el comunisme pel nacionalisme, porta a què fins i tot algunes esquerres adoptin programes nacionalistes i identitaris per oposar-se a l'establishment que representa, actualment, Brussel·les.

Manifestació anti-musulmana a Polònia

Una onada ultra-conservadora, en l'econòmic i amb el social, reaccionària democràticament i embolcallada amb un identitarisme xenòfob, on l'Islam és l'enemic intern i extern que cohesiona nacionalment.
Per posar dades damunt la taula, a Polònia, al 2015, hi havia un 1,63% d'immigrants, i d'aquests més de la meitat són ucraïnesos, alemanys i bielorrussos). A Hongria, també al 2015, hi havia menys del 5% d'immigració, i d'aquests més de la meitat són Romanesos, serbis i alemanys.
Tot això demostra que aquest identitarisme xenòfob és una eina de control social i polític, que l'Europa dels Estats no és capaç de plantar cara, perquè en moments claus com en la crisi dels Refugiats, tots (TOTS) els Estats van desmoronar-se davant la calumnia, la por i les falses amenaces que suposava l'acollida de refugiats.


Crisi europea a la perifèria de la UE: Itàlia, la mala salut de ferro que s'agreuja (I)

La dreta populista a Europa: Holanda (1er Acta)

Després del pròleg sorprenent de l'èxit del Brèxit, ha arribat amb les eleccions holandeses el primer round electoral de les formacions d'extrema dreta l'Europa Occidental, en el cicle electoral d'aquest 2017 que portarà eleccions a Holanda, França i Alemanya.

Holanda és un dels països més liberals d'Europa, sovint parell amb Anglaterra en aquest aspecte, també va fundar un imperi comercial que l'ha portat a constituir una societat dinàmica, comercial i cosmopolita.

Amb la crisi, aquesta Holanda cosmopolita es debat si la solució és la reclusió en si mateixa, dirigir la mirada en la identitat fundacional holandesa del cristianisme protestant i el nacionalisme holandès, posant murs psicològics i identitaris enfront un Islam que se'l reconeix com a força invasora i desnatularitzadora de les essències holandeses i europees.

El líder d'aquesta extrema dreta islamòfoba és Geert Wilders, líder del Partit de la Llibertat (sic), fàcilment identificable amb la seva tofa oxigenada i una mirada elèctrica d'ulls blaus.

Però l'auge de l'extrema dreta holandesa no és un fet espontani i té unes característiques que l'allunyen de l'estereotip "fatxa" que podem tenir de l'extremisme dretà, sovint emergent dels valors aparentment liberals i de radicalitat laïcista.

Pim Fortuyn, líder islamòfob que renegava de Le Pen 

El primer gran líder de l'extrema dreta holandesa del segle XXI és Pim Fortuyn, professor universitari i assagista, obertament homosexual i catòlic, que trenca amb la tònica general de la política holandesa basada en els grans consensos i amb un to profundament burocràtic.

Pim Fortuyn

Fortuyn va saltar a la palestra en les acaballes de la dècada dels 1990's amb assajos exitosos contra el multiculturalisme, entenent-se sobretot com una crítica a l'Islam, que el considerava una religió incapaç de conviure en una Holanda liberal i tolerant (i cristiana), basada en una laïcitat pública (però en uns valors cristians). Assenyalava a l'Islam per tractar de subjugar la dona i ser obertament hostil a minories com la homosexual.

Fortuyn va anar radicalitzant el seu discurs islamòfob i paral.lelament la seva popularitat anava creixent en una societat cansada del multiculturalisme i una política grisa i amb temes tabús a debatre, com ara la immigració. Va acabar abandonant el partit que liderava, Leefbar Nederland, de tall liberal, i formant la seva pròpia formació, la Llista Pim Fortuyn, poc mesos abans de les eleccions del 2002 que el donaven com a favorit.

Fortuyn, que renegava de tesis racistes i de líders ultres europeus amb qui el comparaven com Le Pen, adduint que el seu rebuig a l'Islam era una qüestió de rebuig a una religió hostil als valors holandesos i europeus que trascendia a les races. Va ser assassinat poc abans de les eleccions per un activista ecologista i animalista a trets, empès per defensar "els desvalguts", a qui sempre atacava Fortuyn.

El partit de Fortuyn, amb un Fortuyn mort com a cap de llista, va acabar segon en aquelles eleccions i els partits que més el van atacar, com els socialdemòcrates, es van enfonsar.

Theo Van Gogh, l'enfant terrible islamòfob 

Parent del cèlebre pintor, Van Gogh era una anticlerical, republicà i polihèdric intel.lectual i artista que durant anys va ser l'açot de polítics i intel.lectuals holandesos, a qui criticava el seu burocratisme i la manca de valentia per encarar el debat sobre el multiculturalisme, la immigració i l'encaix de l'Islam en la societat holandesa, evolucionant el seu rebuig a totes les religions cap a un profund rebuig a l'Islam.

L'únic polític que es salvava de la seva mordaç ploma (o càmara) era Pim Fortuyn i, a la mort d'aquest, a la política d'origen somalí i de religió musulmana, profundament crítica amb l'integrisme islàmic, Ayaan Hiirsi Ali. Amb aquesta, Van Gogh va fer una profílica ofensiva publicista contra l'Islam, amb la pel.lícula "Submissió" com a paradigma. Aquesta pel.lícula va provocar prediques amenaçants en mesquites holandeses ultra conservadores.

Al 2004, Van Gogh va ser assassinat per un holandès d'origen marroquí.

Theo Van Gogh

La mort d'aquest enfant terrible islamòfob i popular va provocar una onada de rebuig al llarg del país que sobrepassava els sectors reaccionaris, islamòfobs i xenòfobs, per ser considerat un crim contra la llibertat d'expressió, posant sota el mantell dels valors liberals i democràtics els posicionaments islamòfobs i anti-multiculturals enfront del fonamentalisme islàmic cada cop més desdibuixat com a Islam, genèricament.

El País: La Justicia de Holanda falla que denigrar el Islam es legal

Govern liberal i demòcratacristià amb el suport del nou líder islamòfob emergent,  Geert Wilders

Després de la desaparició del partit fundat per Pim Fortuyn, emergeix un nou líder més extremista, Geert Wilders, el qual s'havia format políticament en el partit liberal conservador VVD (Partit Popular per la Llibertat i la Democràcia) d'on en va marxar al 2004 arran dels seus posicionaments més islamòfobs i xenòfobs i pel posicionament del partit a favor de l'acolliment de Turquia en la família europea.

Wilders va crear el seu propi partit, el PVV (Partit per la Llibertat) de tall xenòfob, islamòfob, a favor de les nuclears i dels drets dels animals, a  més d'euroescèptic i liberal en quan a la política econòmica.

De les ombres del partit de Fortuyn, el PVV va passar del no res a ser el tercer partit del Parlament, gràcies a la demagògia contra l'islam i el multiculturalisme i pel malestar de la ciutadania amb el fer dels partits tradicionals davant la crisi econòmica de finals de la primera dècada del segle XXI. Wilders, comparat amb Le Pen i Haider, va ser crossa del govern conservador format per liberals i cristians obrint una via per la inoculació del verí de la intolerància en la política governamental holandesa.

Finalment, Wilders va fer caure el govern, no per desencontres en el tema del rebuig al multiculturalisme i la immigració musulmana (car, la legislació holandesa en aquests aspectes es va endurir considerablement), si no per acceptar, el govern conservador, les mesures d'austeritat de la UE, enfront el rebuig obert de Wilders.

De la dreta islamòfoba al populisme dretà conservadorista i euroescèptica

L'extrema dreta holandesa, tal com hem vist, va sorgir a partir del rebuig incipient a un multiculturalisme mal resolt per una política institucional basada en el consens (artificial) i el burocratisme. Aquest rebuig va anar posant el focus en l'Islam, no sols per contraposició a la identitat cristiana holandesa, sinó també als valors liberals. Tot plegat connectant amb els temors de la classe treballadora, fruit de la crisi i de la competència amb la gent immigrada en els llindars de l'Estat del Benestar, però també amb la classe mitjana a través de colisió dialèctica entre islam i els valors liberals (laïcitat, llibertat d'expressió i drets de les dones i les minories, sense comptar els immigrats).

Després de donar suport parlamentari al govern conservador de principis dels 2010's aconseguint avenços legislatius en matèria d'immigració, l'extrema dreta assumir els plantejaments nacionalistes de rebuig a la UE, plantejant un pleit polític amb liberals i cristians fins llavors aliats, a través del rebuig de l'austeritat pregonada per Brusel.les. Que el govern conservador legislés segons les tesis anti-immigració de Wilders, deixava a aquest amb la seva principal bandera política (i electoral) desdibuixada; l'euroescepticisme explícit era un camp verge a conquerir electoralment.

Així doncs, ens trobem en l'escenari actual de l'extrema dreta europea o populisme de dretes, conformant un bloc rupturista vers l'establishment polític nacional i europeu. Un rupturisme des del conservadorisme religiós i identitari, que trenca amb els plantejaments de la identitat (i interès) de classe, situant el conflicte social en l'esfera del conflicte identitatari, on es contraposa el "poble" enfront l'Islam "invasor" i la casta governamental i burocràtica de la UE (inclosos els governs estatals).

Vistos els resultats electorals, l'auge de Wilders ha estat menor, malgrat ser segon, però el Premier Rutte ha aconseguit la victòria i podrà governar. Possiblement el bloc social (classe mitjana/classe treballadora blanca i cristiana) afectat per la crisi i que volia aglutinar electoralment Wilders, ha trobat excessiu el programa anti-europeu i ja se sent còmode en la legislació aplicada des de principis de la dècada per part de Rutte (amb el suport de Wilders). Els embats explícits contra la UE tenen un sostre a Holanda. De moment.

La gran penetració de l'extrema dreta o populista és la d'assimilar Islam amb fonamentalisme islàmic, i assimilant la immigració i la diversitat cultural amb aquesta malintencionada assimilació, enfrontant tots aquests elements distorcionats als valors democràtics i cívics europeus, des d'una vessant laica, i a la identitat nacional occidental atorgant-li un fort component cristià. 

Possiblement, de moment, els grans èxits de l'extrema dreta holandesa no seran tant electorals com polítics, d'inoculació de part dels seus principis reactius i conservadoristes en els partits del consens democràtic liberal (liberals, demòcratacristians i socialdemòcrates).

La reacció turca. Erdogan i el cop d'Estat

Aquest cap de setmana passat, saltaven les alarmes informatives per un cop d'Estat per part de militars turcs, els quals es van ungir com a defensors de la laïcitat de l'Estat Turc i tenien la intenció d'enderrocar el president Erdogan per la "deriva autocràtica" que prenia la seva presidència.
Recep Tayyik Erdogan (wiki), polític islamista, és el president de Turquia més influent i de més impacte sociopolític des de Kemal Ataturk, fundador de la República turca als anys 20, després de l'esfondrament de l'Imperi Otomà derrotat com aliat dels Imperis Centrals en la I Guerra Mundial. Ataturk va fundar una república burgesa, nacionalista, autoritària i laica, i l'exèrcit es va situar com a garant d'aquest marc polític des de llavors, protagonitzant diferents cops d'estat i repressió a minories nacionals com els kurds, a grups islamistes i a organitzacions esquerranoses.
La república laica, però, va viure un estancament econòmic i polític en les dècades dels 80 i 90, amb una corrupció generalitzada inclosa. L'arribada al poder d'islamistes moderats (ni que sigui en les formes), a diferència d'altres indrets, va aportar estabilitat i una obertura internacional essent una potència emergent a la regió a nivell econòmic, polític i militar, albirant-se fins i tot la possibilitat d'ingrés a la UE, de moment no reeixida (per l'impacte demogràfic, econòmic i religiós).
Erdogan ha anat teixint un full de ruta per anar superant els límits laïcistes del kemalisme i anar introduint les tesis islamistes en la via política i quotidiana de Turquia, alhora que anava concentrant el poder en la seva figura a través de convertir la República en presidencialista, feta a la seva mida. I quan més gran ha anat esdevenint el seu poder, més ha augmentat l'autoritarisme.

Erdogan, a la seva dreta el que sembla el líder colpista, el General Yazici
www.elpais.es

Amb l'explosió del conflicte sirià, els ulls s'han centrat encara més a la Turquia d'Erdogan, sobretot per les evidències de col·laboració entre el govern d'Ankara i els milicians d'ISIS i de l'oposició al govern d'Al-Assad, majoritàriament islamistes, i aprofitant el caos generat pel conflicte per reobrir la repressió i els atacs als kurds, a banda i banda de la frontera. El moment àlgid de l'intervencionisme turc (membre de l'OTAN des dels 50's) en aquest conflicte va ser quan van abatre un avió rus que bombardejava posicions islamistes a la frontera sirio-turca. Amb tot, però, Erdogan no s'ha escapat de patir la violència d'ISIS en territori turc, concretament un atemptat en un aeroport.
I ara, amb el cop d'Estat fallit, l'Erdogan victoriós, gràcies a treure molta gent al carrer barrant el pas als colpistes, ha iniciat una reacció autoritària amb purgues a l'exèrcit, a la policia, a l'administració i... en jutges! Hi ha qui veu en el què ha passat a Turquia un autocop d'Estat del mateix Erdogan que li permetés purgar les diferents estructures estatals i concentrar encara més el poder en les seves mans. No fa pas tant va forçar a l'exili a rivals polítics, va tancar diaris i va empresonar periodistes.
Em costa creure que l'Exèrcit (garant històric de la laïcitat) s'hagi prestat a fer el joc (amb morts inclosos) a un president islamista, clar que ja no es pot descartar res en aquest món...

Ciutadans turcs damunt un tanc dels colpistes fracassats. www.elpais.es

Però si realment el cop va ser real, s'ha pogut comprovar que la societat turca dels nostres temps és diferent a la del segle passat, quan rebien, majoritàriament, amb passivitat els cops d'estats militars.
És possible que els militars no haguessin analitzat prou bé l'escenari real: una base social laïcista que està occidentalitzada i és liberal, que rebutja la força, la violència, per oposar-se a l'autoritarisme d'Erdogan. Però com que l'autoritarisme comporta certs nivells de violència, els seguidors d'Erdogan (entre ells el grup feixista de "Els Llops") plantessin cara fent ús de la violència als militars. El president turc només va haver de fer una crida als seus perquè sortissin als carrers a plantar cara, i els seus van sortir sense por ni rebuig a l'ús de la violència. Tampoc van tenir cap mania en anar a ciutats kurdes a celebrar amb banderes turques i cantics nacionalistes el fracàs del "putsch". Fins i tot opositors a Erdogan es van sumar als seus seguidors.
Els militars laïcistes i autoritaris van ser incapaços de teixir aliança amb la part de la societat laica, liberal i occidentalitzada, enfront d'un Erdogan amb una base àmplia i cohesionada, a l'entorn d'un projecte autoritari i islamista. I que anirà a més...

Humiliació del militars per parts de seguidors d'Erdogan
www.ara.cat

Ara s'inicia la reacció d'Erdogan: purgues, empresonaments i potser fins i tot execucions (el president vol recuperar la pena de mort), es posarà pressió a qualsevol opositor al règim i la repressió als kurds s'aguditzarà, per anar concentrant poder i esdevenir un autèntic Rais; tot això farà que les relacions amb la UE es distanciïn i davant la tebior dels EUA davant del cop (només van donar suport a Erdogan quan els militars van fracassar) farà que es refredin les relacions entre els dos aliats. I, possiblement, la intensificació en la reacció interna, farà que busqui estabilitzar el seu paper internacional, rebaixant la tensió amb Rússia, Síria i Iran, pel què el paper en el conflicte sirià s'anirà diluint.

Andrés Mourenza: Erdogan o la desmesura
El Pais: Qui és qui en l'intent de Cop d'Estat
El Pais: Las figuras del levantamiento

L'escurçó que ja campa per Europa

Quan la caiguda del bloc comunista, a finals dels 80 i principis dels 90, el capitalisme triomfal va preveure una victòria definitiva del liberalisme i el capitalisme, Fukuyama va parlar de la fi de la Història.

Les democràcies populars de l’Europa Oriental van ser substituïdes per democràcies liberals, a l’empara de la UE primer i l’OTAN després, sumant model econòmic a la geostratègia atlantista liderada per Washington. Alhora que s’instal.laven fàbriques occidentals en busca de mà d’obra barata, s’obrien els mercats als productes de consum occidentals i tancs i míssils de l’aliança atlàntica s’hi anaven instal·lant.

La caiguda del Mur de Berlín 

A Rússia, Boris Yeltsin desmantellava l’estat soviètic mentre repartia el control de les matèries primeres entre els seus aliats polítics, cleptòmans compulsius i amb entrellaços mafiosos.

Del primerenc liberalisme naïf dels primers governs post-comunistes, a excepció de les transicions liderades per ex-comunistes reconvertits en socialistes de saló luxós, s’ha anat passant a un nacionalisme cada cop més autoritari i identitari que dona resposta, ni que sigui primàriament, a la decepció de bona part de la població que no ha vist recompensada la protecció que li prestava l’Estat socialista (habitatge, sanitat, treball, educació, conciliació familiar, dret de les dones, etc) amb un benestar material que vesteixi en texans les llibertats individuals conquerides. Polonesos, búlgars, romanesos, eslovacs i hongaresos són perifèrics i en alguns casos pàries dins a la UE.

Viktor Orban, president d'Hongria

La llibertat que van voler atorgar els occidentals als antics enemics derrotats, no va anar acompanyat de justícia social, ans al contrari, i això ha fet que la nostàlgia per la seguretat vital de temps passats vagi guanyant terreny, alhora que també l’ordre dels estats autoritaris d’antany.  L’anatemització del socialisme per part del liberalisme occidental en la seva expansió a l’est, ha fet que el nacionalisme identitatari hagi cobert la resposta alternativa al liberalisme democràtic imposat i fracassat. Alhora que l’economia de mercat s’introduïa en les societats de l’est d’Europa, l’extrema dreta començava a fer desfilades cada cop més nombroses al llarg d’unes dècades decebedores, albergs i cases amb immigrants prenien foc i diputats filonazis han anat ocupant escons a parlaments regionals i estatals.

L’estatus quo europeu està conformat per un consens a l’entorn de l’estat del benestar defensat per liberals moderats, socialdemòcrates i cristianodemòcrates, ignorant que la raó essencial de l’estat del benestar no són els serveis públics, sinó la redistribució de la riquesa a través d’aquests i de la fiscalitat. Alhora, el consens avala polítiques d’austeritat antisocial i de suport al capitalisme financer. Un mesclum que ens ha portat al sot de la crisi més dura del capitalisme des del Crack del 29, importada des dels EEUU i que s’ha estancat al Vell Continent, fent estralls a les classes mitjanes i les classes populars.

Davant aquest escenari, a la UE occidental han aparegut com a alternativa d’aquest establishment políticofinancer unes esquerres alternatives més o menys reeixides i una extrema dreta populista i identitària. A la UE oriental, amb el socialisme transformador bloquejat durant anys per les tesis anticomunistes, l’única alternativa al stablishment és el nacionalisme autoritari cada cop més triomfant electoralment, governant a Hongria i a Polònia, aixecant  banderes amb porcs com a reacció islamòfoba, el nou paradigma de la dreta autoritària i identitària europea.
L’anomenada crisi dels refugiats ha posat damunt el tauler les cartes a la UE, i l’estatus quo polític, amb voluntat humanista s’ha vist aturada per l’autoritarisme identitari que s’inocula també en els partits i governs centristes occidentals.

Mentre Merkel humiliava l’esquerra alternativa grega, ha deixat que l’ou de la serp es trenqui i l’escurçó campi pel cor d’Europa, més enllà dels Parlaments que ja controla.

Estat Islàmic (ISIS): Ús de la força militar contra ISIS? (i IV)

Amb l'atac jihadista a París, perpetrat per Estat Islàmic (ISIS, com és conegut majoritàriament, en les inicials en anglès o Daesh, el seu acrònim àrab), França i la Gran Bretanya han decidit sumar-se als atacs a l'ISIS en territori sirià.

Manifestació contra una intervenció militar
a Síria (font: www.elperiodico.cat)

La decisió presa per aquestes potències occidentals ha provocat oposició política a la bancada laborista, liderada per Jeremy Corbin (que va liderar al Regne Unit les veus en contra de la guerra de Bush, Blair i Aznar contra Iraq), i diferents movilitzacions en ciutats europees, entre elles Barcelona.

Però sota el meu punt de vista, la situació actual és molt diferent a la de la guerra d'Iraq del 2003, després de l'acord de les Açores amb Bush Jr, Blair i Aznar, amb Durao Barroso d'amfitrió.

Si fem una mica de memòria, des dels EE.UU. van vincular a Iraq en la seva "War on Terror" (Guerra al Terror) arran dels atemptats d'AlQaida a les Torres Bessones del 2001. Al mateix 2001 va començar la guerra contra els Taliban a Afganistan. 

El trio de les Açores: Blair, Bush Jr. i Aznar

Aquella guerra amb l'Iraq es va basar en la mentida (reconeguda) que Saddam Hussein tenia armes de destrucció massiva amb què podia atacar a les capitals occidentals, a més del lligam amb el terrorisme internacional jihadista.
Tampoc Iraq era el sustent des d'una estructura estatal d'AlQaida, com ho és el Califat dirigit per Al-Bagdadi, líder de l'ISIS. AlQaida, dirigida per Osama Bin Laden era una organització feta a través d'una xarxa de grups afins, que actuaven autònomament seguint un objectiu comú, una base i un mètode: atacar els interessos americans i dels seus aliats occidentals i musulmans. Precismanet, AlQaida vol dir "la base".
AlQaida no es projectava des d'Afganistan, malgrat en rebia suport i protecció, ni molt menys per l'Iraq de Saddam Hussein.

Manifestació colossal contra la guerra d'Iraq, Barcelona

L'oposició civil a aquesta guerra va ser molt important, amb una ingent mobilització sota el lema "No a la Guerra". Molts tenim gravades les imatges de les massives manifestacions en ciutats, com la de Barcelona, per exemple.

Els interessos econòmics dels lobbies de l'entramat industrial-militar dels EE.UU. i del sector energètic que tenien a la vista el petroli de l'Iraq i la projecció d'oleoductes i gaseoductes, es van fer més que evidents davant l'opinió pública arreu. Els falcons al servei del capital (i viceversa) s'havien accedit en la resposta a l'atac a les Torres Bessones. I la gent va sortir al carrer.

Iazidites fugint de l'aniquiliació (font: www.redeangola.info)

Per què crec que no podem fer paral.lelismes amb la situació actual? Doncs perquè ISIS es comporta com un estat agressor i expansionista, que opera en lògica d'Estat per atacar i conquerir països (Síria i Iraq, de moment), per fer neteja ètnica (els iazidites són l'exemple més clar), esclavitzen per qüestions de gènere, religiosos i ètnics i protagonitzen atacs violents en altres països (com el cas de França), i tot sense amagar-se'n. És a dir, no existeix cap mentida, com la de les suposades armes de destrucció massiva que va justificar la guerra d'Iraq, ni l'opció eminentment policial és la única resposta als terroristes d'ISIS, ja que Estat Islàmic no funciona com una organització terrorista clàssica, sinó que es projecta a partir de l'Estat califal que ocupa, controla i governa un bast territori a cavall d'Iraq i Síria.
Així doncs:
A. ISIS de facto és un Estat i actua amb lògica d'Estat, en el seu cas agressiu, agressor i expansionista. En canvi AlQaida no era Estat ni actuava en la lògica d'Estat, sinó d'organització terrorista.
B. ISIS ha reivindicat els atacs a París en la seva estratègia bèl.lica des d'una perspectiva estatal, així com és una realitat plausible de la invasió de territori iraquià i sirià. En canvi la guerra d'Iraq es va sustentar a partir de la mentida dels lligams amb AlQaida i amb les armes de destrucció massiva que mai van existir (i es sabia).
C. Davant un Estat agressor i agressiu (i amb un component de maldat traduït en la neteja ètnica, l'esclavitud i l'expansionisme territorial per aplicar aquestes accions), és lògic que la comunitat internacional es plantegi l'ús de la força militar. AlQaida no era un Estat, era una organització terrorista que requeria l'acció policial, d'intel.ligència i judicial per respondre-li directament, invadir un país no acabava amb AlQaida (com s'ha demostrat).

Raqqa, capital de l'Estat Islàmic d'Iraq i Llevant (ISIS)

Per tot això, jo concloc que oposar-se a la guerra contra ISIS no es pot fer des dels mateixos plantejaments del "No a la Guerra" contra la guerra d'Iraq del 2003.
Jo m'oposo a una guerra si només ha de servir de venjança i de l'ull per ull, d'atacar centres urbans i no objectius militars de l'ISIS o de les rutes del petroli que marxa cap al mercat negre. Rebutjo la guerra si ha de servir per imposar una lògica imperialista a la regió. Rebutjo la guerra si no hi ha després un pla d'estabilització polític, social i econòmic que respecti i fomenti els consensos dins les mateixes societats sirianes i iraquianes, sense imposar governs titelles sota pretesos models occidentals. I també m'oposo a una guerra amb ISIS si no es posen en marxa accions en els països d'estabilització socioeconòmica i que aturi la fractura social fruit de l'eixamplada de desigualtats socials i de la intolerància a la pluralitat dins dels Estats, sobretot europeus. Però sóc conscient, que sense l'ús de la força, ISIS i la seva barbàrie no desapareixerà mai.
I perquè ningú em pugui titllar d'imperialista occidental i falcó del capital, citaré a Lenin i el que pensava sobre la guerra:
"Els marxistes diferim dels pacifistes en què reconeixem la necessitat d'estudiar històricament cada guerra en particular. La història ha conegut moltes guerres, que a pesar dels horrors, les calamitats i els sofriments que tota guerra comporta, van ser útil pel progrés de la Humanitat, destruint institucions particularment nocives, com per exemple la servitud o l'esclavisme, i les formes més bàrbares de despotisme. Per aquesta raó s'ha d'examinar les peculiaritats històriques de la guerra".
Després afegeix que si una colònia declara la guerra a la seva metròpoli colonial per alliberar-se "aquestes guerres serien 'justes', 'defensives', (...) i tot socialista simpatitzaria amb la victòria dels Estats oprimits, dependents, sobre les potencies opressores, esclavistes i explotadores".

Aquestes paraules sobten, sí, no estem acostumats a pensar en guerres justes o injustes. Potser la qüestió és preguntar-se si ISIS ha de poder sobreviure com a Estat que neteja ètnicament i que esclavitza a infants, dones i minories, a més de totes les atrocitats que perpetra (majoritàriament sobre població musulmana, no ho oblidem). Si la resposta és no, com s'acaba amb ell? Hem d'esperar una revolta interna, quan la -sorprenent- capacitat d'atracció de gent d'arreu del món és tant important? No hi podem pas enviar un exèrcit de cooperants o d'educadors socials que canviïn la societat des de dins, veritat?

Els altres articles sobre ISIS:
Estat Islàmic (ISIS): El conflicte sirià i occident (I)
Estat Islàmic (ISIS): Síria, capital París (II)
Estat Islàmic (ISIS): Les respostes a ISIS (III)

Estat Islàmic (ISIS): Les respostes a ISIS (III)

L'acció terrorista de l'ISIS (Estat Islàmic d'Iraq i el Llevant, en anglès, o Daesh, acrònim en àrab) al cor d'Europa ha suscitat una reacció del món occidental davant aquesta organització de terrorisme jihadista que compta amb un protoestat que abasta un territori de part de l'Iraq i Síria, major que alguns països europeus.
En les nostres societats s'ha instal.lat un debat sobre quina és la resposta a aquest terrorisme.
S'ha de tenir en compte que aquest terrorisme no és el d'una organització com les que hem entès fins ara, ni les del segle XX de robatoris a bancs, segrests, bombes i guerrilla urbana, ni la del segle XXI, amb Al Qaeda i la seva xarxa de grups afins que actuaven autònomament a partir de l'objectiu terrorista genèric, emès pels seus líders, el més conegut, Bin Laden. Grups autònoms o els coneguts com a "llops solitaris", que actuen individualment, i que a vegades sorgeiexen de les mateixes societats que ataquen.
L'ISIS per començar compta amb el control d'un territori, que comprèn recursos naturals com el petroli que fa que sigui autosuficient financerament, establint un protoestat amb moneda, lleis, fronteres (més o menys mòbils), exèrcit i govern. Això ni les organitzacions revolucionàries d'extrema esquerra, o grups de reacció d'extrema dreta o organitzacions d'alliberament nacional del segle XX no hi comptaven, sinó que teníen governs que els patrocinaven (i finançaven i entrenaven). En el cas d'AlQaeda, tampoc ho trobem, a pesar del patrocini dels Taliban afganesos, la xarxa terrorista de nuclis autònoms d'AlQaeda no controlaven territoris en forma més o menys d'Estat. A més, aquest protoestat és la base d'acollida permanent de persones que hi arriben d'arreu i s'hi estableixen. A més, hi ha una política d'extensió i conquesta territorial, al marge dels atacs terroristes en ciutats estrangeres.
L'ISIS compta amb col.laboradors i executors en les societats diana dels atacs, ciutadans i residents a països europeus, alguns nascuts en aquests mateixos països són els protagonistes d'atacs terroristes, com en el cas de París. Aquesta "quinta columna" ja la trobàvem en Al Qaeda (no, normalment, en el terrorisme del segle XX).
Davant aquest escenari, del què és ISIS, com s'organitza i com actua, calen respostes a diferents nivells.
A. En l'espai del protoestat de l'ISIS a Iraq i Síria

Sukhoi-25, avió rus en servei a Síria contra ISIS (www.rt.com)

La política d'Estat de l'ISIS per una part és una fortalesa, ja que dóna un referent material i sòlid als seus seguidors (potencials i reals), el fet de comptar amb un Estat que organitza (brutalment) una societat és materialitzar les proclames dels ideòlegs i propagandistes d'aquesta jihad salvatge i sectària. Bin Laden vivia de la propaganda de les accions terroristes i de la demagògia discursiva, l'ISIS del Califa Al-Bagdadi ha materialitzat en un Estat els principis i discursos sostinguts per ell.

Mapa del petroli en mans d'ISIS (www.voltairenet.org)

La reposta a aquesta realitat ha de ser, doncs, la resposta a un Estat agressiu i expansionista. I què vol dir això? doncs bloqueig econòmic, bloqueig d'armes i acció militar.
ISIS viu autònomament de l'exportació de petroli, que només pot sortir per fronteres en governs fins ara no obertament hostils, que s'han mantingut en l'ambigüitat i en l'hostilitat oberta a Síria, rival número a la regió de l'ISIS. Aquest països segueixen el perfil d'Estat aliats als EEUU i als seus aliats, així que tallar aquesta via d'exportació hauria de ser senzill. Amb el bloqueig de la venda d'armes, seria similar.

El protoestat d'ISIS (www.lahistoriaconmapas.com) 

Sense recursos econòmics ni d'armes, o bé restringits, la debilitat del protoestat de l'ISIS seria un fet. Per acabar del tot, només hi hauria la via militar, d'aliança àmplia a la regió, no seria una tasca senzilla ja que hauria d'incloure enemics regionals com Turquia i Aràbia Saudita amb Síria i Iran, a més de Rússia i els EEUU.
És un fet que els atacs dels EEUU i aliats per aturar l'ofensiva de l'ISIS al Kurdistan iraquià (concretament a la capital amb inversions milionàries en el sector del petroli de països occidentals) i els atacs aeris russos contra l'ISIS a Síria, van i estan essent efectius en l'expansionisme territorial de l'ISIS protoestat.
B. En el front intern en els països occidentals
Òbviament la via militar dins les mateixes fronteres d'un no és una via, aquesta és la policial de prevenció, investigació, abortament i detencions dels terroristes i de les seves accions.

L'exèrcit a la Torre Effeil (www.infobae.com)

Però veient els perfils mitjans dels musulmans residents o amb nacionalitat europea que actuen al servei de l'ISIS, veiem que hi ha un problema de fons socioeconòmic i que té conseqüències en la convivència en la diversitat cultural.
La guetització de molts barris perifèrics de les principals ciutats europees, en comunitats formades per persones d'origen immigrat, a vegades de segona i tercera generació, ja, on les taxes d'atur i la criminalitat són el pa de cada dia, borses de marginalitat estructurals que no albiren cap futur digne a nivell col.lectiu ni individual i que atien la frustració, la drecera més eficaç cap a l'odi.
Les contradiccions de les societats capitalistes han emergit amb fervor en aquesta gairebé dècada de crisi econòmica, on bona part els europeus, d'origen o fruit de l'emigració, més frustrats s'han refugiat en l'identitarisme i en la religió més fonamentalista.
Si mirem els europeus d'origen, veurem que bona part dels votants de partits de l'extrema dreta com el Front Nacional o l'UKIP veuen de les antigues fonts electorals comunistes. L'extrema dreta identitària en l'àmbit religió musulmà ja sabem què és.
Així, cal concloure que l'acció policial i la repressió no és la única via de solució del problema de l'ISIS dins les nostres fronteres, cal treballar en l'àmbit socioeconòmic per reduïr, sinó acabar, amb les contradiccions de les nostres societats capitalistes, que aboquen a la lumpenització de bona part de les nostres classes populars, i que ja no es refugien en el nihilisme cuotidià, sinó en bona part en l'extremisme identitatri ultranacionalista o fonamentalista religió.
C. En els països musulmans on hi ha la pressió d'ISIS
Una realitat clara, però sovint invisible, tant invisible com els mateixos musulmans en el conflicte, és que les víctimes musulmanes de l'ISIS i d'aquest jihadisme salvatge són superiors a les persones que atreu a lluitar sota la seva bandera d'odi, sang i obscurantisme.
Però no podem oblidar que el fluxe de persones que veuen en l'ISIS un horitzó vital, tant individual com col.lectiu també va creixent.

Islamofòbia: la por als musulmans (www.playgroundmag.net)

Sembla indicar que l'adscripció a ISIS no és tant una qüestió de fanatisme religiós sinó d'adscripció a una via, podríem dir-ne, d'esperança. Un flotador on agafar-se en un naufragi col.lectiu de moltes societats. La desesperança és el motor més normal per fer al camí cap a l'ús de les armes, inclosos els cinturons bomba.
Sí en l'apartat A, apuntava l'acció militar, en el C hem d'apuntar inevitablement i com a condició sine qua non que s'ha de fomentar els consensos interns en el sí dels estats víctimes d'aquest terrorisme que té adeptes, i ajudar aquests consensos fomentant el desenvolupament social i econòmic.
Clar que afirmar aquesta necessitat, quan en la mateixa UE hi trobem una ruptura de consensos interns, entre les demandes del poble sobirà, expressat en el vot democràtic i les imposicions d'institucions supraestatals, com l'FMI, pot fer que aquesta idea de consens i equilibri en aquests països només sigui un brindis al sol...

En conclusió, la meva opinió de com respondre a la realitat imposada per ISIS i per la seva pròpia realitat, no defujo la idea de l'acció militar, perquè ISIS compta amb un "Estat" propi, amb recursos propis, i ha quedat demostrat, que ISIS ha retrocedit a Síria quan ha començat a actuar l'aviació russa coordinada amb l'exèrcit de Damasc, i les regions kurdes quan els kurds han estat armats convenientment o han tingut suport directe dels EEUU des de l'aire per preservar la capital kurda iraquiana.
Però l'ús de la força militar i la policial, no poden ser les úniques accions, s'ha de tallar amb la font humana que va cap a ISIS (i abans AlQaida), en les boses de marginació, social, econòmica i cívica, exclosos que busquen horitzonts, des de la ràbia i la frustració.
Hi ha, sobretot des de posicions progressistes o bé humanistes cristianes que advoquen per l'educació, però l'educació davant les desigualtats socioeconòmiques estructurals, necessiten altra medicina, que apunta cap al sistema capitalista on estem instal·lats.

Estat Islàmic (ISIS): El conflicte sirià a Occident (I)
Estat Islàmic (ISIS): Síria, capital París (II)

Estat Islàmic (ISIS): Síria, capital París (II)

Una de les reaccions davant l'animalada terrorista de París va ser contraposar els valors republicans francesos de llibertat, igualtat i fraternitat a l'extermisme, i a les xarxes corria un vídeo que era un fragment de "Casablanca", on els francesos residents en aquesta ciutat colonial francesa entonaven la "Marsellesa" enfront dels cants dels nazis.

La República europea davant la barbàries extremista nazi a Casablanca. Aquest fragment és una gran metàfora de la reacció occidental respecte el terrorisme d'ISIS (o Daesh, l'Estat Islàmic d'Iraq i Síria):

a) posar èmfasi en els valors (teòrics?) democràtics i liberals d'Europa
b) la invisibilitat dels marroquins musulmans, que realment són els qui viuen a Casablanca.
El punt "a", es podria rebatre davant l'evidència del tracte als refugiats de la guerra de Síria, que s'amunteguen en les fronteres perifèriques de la UE, davant murs de policies, militars o de filats punxants. Quins valors de llibertat, igualtat i fraternitat hi ha en aquesta reacció respecte els qui fugen de l'horror del conflicte sirià? I quins valors de fraternitat hi ha en les manifestacions a Polònia o Hongria o en la mateixa Alemanya, per exemple, contra l'acollida de refugiats?

Marxa a Polònia contra l'acollida de refugiats (http://razon.com.mx)

El punt "b" es constata amb la consternació per les morts franceses, però en l'oblit de les morts perpetrades per ISIS al Pròxim Orient. No hem d'oblidar que la gran majoria de morts d'ISIS són musulmans.
La invisibilitat dels musulmans arriba fins i tot en el seu assassinat.
Però no només és la invisibilitat dels morts, també ho es en bona part la del conflicte sirià, d'una gran complexitat i amb un paper bastant galdós per part d'Occident, l'avantguarda del qual s'hi troba França.
És normal que un senti més empatia pel sofriment del més proper, culturalment (els catalans sentirem més empatia per un finès que no pas per un algerià, malgrat que Algèria està a tocar del nostrepaís i el finès al Cercle Polar Àrtic). Però quan s'invoca la universalitat dels valors liberals, s'hauria també de tenir una visió universal dels conflictes. I ara, apareix amb tota la cruesa el conflicte sirià al cor d'Europa.
La capital de Síria ha deixat de ser Damasc per ser París, des d'on els europeus vivim el conflicte en aquest país del Pròxim Orient. Des d'on els europeus vivim la maldat d'ISIS, la de crear terror per emergir conflictes civils. Una maldat que viuen en el dia a dia de Síria (i no només quan decapiten periodistes occidentals).

www.elconfidencial.com

La derrota més gran per ISIS, que obriria la via per la derrota total, seria la d'acabar amb la invisibilitat de les seves víctimes a Síria i Iraq (i Nigèria, i Mali, i...), que la resposta fos des d'una perspectiva de la globalitat del conflicte, i potser el primer que cal fer és una rectificació de les polítiques portades a terme a la regió des dels governs occidentals, que hauria de comportar la fi de l'avituallament d'armes d'ISIS i trencar les vies d'exportació del seu petroli (que només poden sortir pel nord o pel sud, on hi trobem estats musulmans aliats d'Occident).
Plorem els morts de París, deixem d'invisibilitzar les víctimes a Síria (i al Líban, i a Nigèria, i...), i si París ha esdevingut la capital de Síria, que els europeus ens puguem sentir orgullosos de les decisions que es prenguin a partir d'ara.


Estat Islàmic (ISIS): El conflicte sirià i occident (I)
(foto portada: www.cnnexpansion.com)

Estat Islàmic (ISIS): El conflicte sirià i occident (I)

 
Un seguit d'accions terroristes (de terror) es van succeir el passat divendres a París, amb més de 100 morts i encara més ferits. Els atacs els va reivindicar Estat Islàmic d'Iraq i el Llevant (ISIL, ISIS o Daesh en el seu acrònim en àrab), organització terrorista fonamentalista islàmica que se sustenta en un territori, que abasta part d'Iraq i Síria, en tant que Estat (autoerigit en forma de Califat, d'autoritat religiosa de tots els musulmans, a pesar que la majoria d'aquests no el reconeguin).
Les reaccions de solidaritat es multipliquen, escenes de dolor i de la vetlla d'aquest dolor inunden els mitjans occidentals. El vincle emocional amb París és molt gran, un vincle aprofitat per ISIS per inocular el terror arreu d'Occident.

Bashar Al Assad

Però el terror d'ISIS no és nou, és conegut de sobres el comportament sàdic d'aquesta organització sobre mateixos musulmans i minories (i no tant minories) ètniques de la regió de Síria i Iraq,  sobretot xiïtes, yazidites i kurds, així com homosexuals i estrangers presents a la zona, a més dels embats bestials vers el règim de Síria, autoritari i laic dirigit per Baixar Al Assad. Recordem les escenes dantesques de violència extrema, penjades en forma de vídeo i fotografies a les xarxes socials.
Aquesta violència ha provocat una onada de refugiats mai vista a Europa des del final de la II Guerra Mundial, amb centenars de milers de gent que fuig del conflicte de Síria i que ha provocat una reacció a Europa en forma de balles frontereres, com les d'Hongria, fent aflorar la desunió europea intrínseca en el vell continent en cadascun de les crisis i conflictes que hi ha de fer front la UE.
Els atacs a París sembla que farà reaccionar a una a Occident, en la forma més cohesionadora possible, la mà de ferro. Però quin ha estat el paper occidental davant ISIS fins ara?
ISIS és una escissió d'AlQaida a Iraq, una evolució de la organització liderada per Bin Laden i que ha perdut influència des de la seva mort (fins i tot una mica abans). Els americans i els seus aliats van establir un govern titella a Iraq sustentat en la majoria xiïta, a diferència del caràcter sunnita del règim de Saddam Hussein, i aquest govern amb caràcter revanxista fa una política més anti-sunnita que pro-xiïta, fent que la reacció violenta d'AlQaida (i després ISIS), de caràcter sunnita, rebi suport dels sunnites iraquians i fa servir aquesta base popular de trampolí per ocupar i controlar de forma estable un territori que compta amb reserves de petrolis molt importants.

Milicians kurds, "peshmergas"

A Síria, en el moment de les primaveres àrabs, també hi ha moviments de protesta que són reprimits pel règim baasista d'Al Assad i s'aixeca una oposició armada. No hi ha gaires dubtes que els EEUU i els seus aliats occidentals i sobretot de la regió, les monarquies sunnites del Golf, així com Jordània i Túrquia, també sunnites i aliades de Washington, alimenten (i armen) aquesta oposició formada en part per opositors "demòcrates" en l'Exèrcit Sirià Lliure, però que aviat queden minoritzats per grups islamistes com el Front AlNusra, associada a AlQaida, i un incipient ISIS (ambdós acabaran enfrontats entre sí). No per això deixen d'arribar armes a aquesta oposició enfront el règim de Damasc, enemic acèrrim de les monarquies del Golf (Aràbia Saudita, Qatar), d'Israel i inclòs en el famós Eix del Mal de Bush.

Podreu recordar en notícies de la mateixa TV3 sobre Síria com les imatges de les atrocitats del règim de Damasc contra la oposició de "l'Exèrcit Lliure" i la població civil, portaven un anagrama televisiu d'una bandera amb unes franges verda, blanca i negra. Bé, era l'anagrama dels opositors, inclosos AlNusra i ISIS. TV3, com la resta de mitjans occidentals, se servien de material periodístic aportat per aquestes organitzacions... llavors l'enemic a abatre per Occident era Al Assad. EEUU i els seus aliats arriben a bombardejar les tropes regulars de l'exèrcit sirià, quan s'acusa a Damasc de fer servir armes biològiques contra la població civil. Hi ha controvèrsies sobre l'autoria, però.
Però els EEUU i els seus aliats, comencen a bombardejar ISIS. Per què?
ISIS, liderat per AlBagdadi, en tant que Califa, comença a expandir el seu territori i avança cap al Kurdistan iraquià, aliat dels occidentals i on aquest hi han fet milionàries inversions a l'entorn del petroli allà present. És llavors quan es comença a atacar ISIS, per aturar aquest avanç, no per aturar els avanços sobre el règim de AlAssad, on els opositors (ja sabem qui són) rebien ajuda a través de Jordània i Turquia. Teniu presents els pick-up Toyota armats? són un exemple de l'avituallament a aquesta oposició per part dels occidentals, un avituallament que ha acabat en mans de l'ISIS.

Toyotas armats d'ISIS

I en un moment que Damasc semblava agonitzar, Moscou, que compta amb la seva única base naval al Mediterrani precisament a Síria, decideix intervenir contra l'ISIS, amb bombardejos sobre bases, sumministres i armament pesat dels fonamentalistes islàmics. Amb l'acció russa, la guerra entre Damasc i l'ISIS sembla donar un tomb, aquests retrocedeixen, però mantenen consolidada bona part del control territorial i "militar" gràcies a l'exportació de petroli. Les rutes d'exportació semblen clares: només Turquia i Jordània són estats sunnites fronterers amb els territoris de l'ISIS. Ambdós són aliats dels EEUU.
Alhora, Turquia, aliada dels EEUU, comença a reprimir armadament als kurds turcs que ajuden als kurds sirians enfront de l'ISIS.

Caçabombarder Sukhoi rus

Amb les accions militars russes i les primeres derrotes de l'ISIS, la pressió sobre Washington i els seus aliats es reforça, tot indica que amb la unitat d'acció entre occidentals i russos, l'ISIS pot ser derrotat, si més no desmuntat l'Estat que ha aconseguit bastir. Però els EEUU no accepten cap acord si no representa la destrucció d'AlAssad.
I  enmig d'aquest laberint d'aliances ocultes, d'interessos geoestratègics, d'allà de l'enemic del meu enemic és el meu amic, ISIS ataca el cor d'Europa.

Altres articles meus sobre el conflicte a la regió:
Charile Hebdo, gihadisme i islamofòbia
Síria: molta geopolítica i poca ètica
Democràcia àrabi i "realpolitik" occidental?

Charlie Hebdo, gihadisme i islamofòbia

Aquests dies estem sobresaltats pels actes violents d'activistes islamistes a la República Francesa, iniciats en l'atac i la massacre a la redacció de la publicació satírica Charlie Hebdo, amb l'assassinat d'autors gràfics de la publicació i d'agents de policia, inclòs un de rematat a sang freda al mig del carrer, per part dels germans Kouachi.
Està clar que aquests islamistes radicals actuen en nom de l'Islam, però que de cap manera representen a la majoria de musulmans que viuen a Europa. Malgrat aquesta realitat, les forces islamofòbes europees, cada cop més creixents al nostre vell continent, atien el relat de l'islam violent i agressiu contra els valors liberals i democràtics europeus. Els dos extrems busquen la dialèctica entre els seus relats de conflicte enfront dels cristians neocolonials per una banda i per l'altra dels musulmans violents, agressius i expansius.
L'auge del conflicte entre occident i el món islàmic sorgeix de la fi del món bipolar de la Guerra Freda i del triomfant poder únic americà, de tall imperial. El seu intervencionisme internacional topa sobretot en el món musulmà i es troba davant seu antics protegits de Washington, com els integristes afganesos i o el mateix Bin Laden, entrenat i finançat per fer la guerra contra el comunisme a Afganistan.
Enmig d'aquest procés geostratègic global, l'augment de la immigració a una puixant Europa envellida i assedegada de mà d'obre jove i de l'enquistament de comunitats culturals estanques en ciutats com París o Londres sumat a l'esclat d'una crisi econòmica mai vista, fa que hi hagi qui busqui en les essencies identitàries i religioses referents sòlids davant l'esvaïment del benestar material.
Des del terrorisme internacional rampant que representa Al Qaida, es fan cops a Occident, en els seus diferents cors palpitants (Nova York, Londres, Madrid, el trio de les Açores, dels aliats que van envaïr Iraq), mentre que els americans i els seus aliats feien caure règims hostils a l'obertura dels seus mercats i de la seva submissió i provocaven el caos de guerres civils, sense rastre de cap victòria liberal-demòcrata musulmana, la promesa de l'intervencionisme imperial de Bush fill.
Iraq, Líbia, Síria, tres exemples d'aquest caos de l'intervencionisme occidental en el món musulmà. Curiosament tres règims no islamistes, i que la intervenció occidental obre les portes al poder o li apropa molt a forces integristes islàmiques, sovint violentes. L'Estat Islàmic n'és un clar exemple...
Els extremistes europeus, com el Front Nacional o l'UKIP, abonaran el discurs islamòfob davant un islamisme radical, intransigent i violent que continuarà sacsejant la pau als estats occidentals i intentarà obtenir una base territorial sòlida que substitueixi, a la fi, el santuari que suposava l'Afganistan dels Taliban; això és l'Estat Islàmic.
És interessant, per entendre l'estratègia a Europa de l'Islamisme violent i integrista, llegir sobre Al-Suri, ho podeu fer en aquest article de Vilaweb: Al-Suri: un hispano-sirià al capdavant del nou gihadisme: Base territorial pel gihadisme internacional i guerra civil a Europa entre musulmans i no musulmans. Això només pot passar amb el triomf de l'Estat Islàmic i si a Europa els frontistes islamòfobs i els islamistes radicals i intransigents s'apoderen del relat hegemònic en el vell continent.

Síria: molta geopolítica i poca ètica

L'afer sirià ha obert de nou una dialèctica dins el món occidental polartizada, movent-se en el blanc i el negre pur. Hi ha els que estan a favor d'una intervenció militar que castigui un "règim genocida" i els que s'oposen a "l'imperialisme americà" i dels seus aliats. Bé, també hi ha es que creuen que la resposta a la violència no és mai la violència.
El Pròxim Orient és un escenari ple de matisos a cada racó, on fer un anàlisi de bons i dolents és molt complicat. Si ampliem la mira a tot el món islàmic encara és més complexe, sobretot quan es fa amb unes lents que il.luminen l'escenari amb les tonalitats dels interessos extra-islàmics, des d'un prisma occidental, o fins i tot des del prisma soviètic en temps de Guerra Freda.
La creació i existència d'Israel ha marcat la geopolítica de la zona des de la segona meitat del segle XX. Les reserves de petroli i de gas també. També els interessos de les potències de la Guerra Freda. Però a més d'aquestes circumstàncies hi trobem les conjuntures internes, els equilibris (o desequilibris) entre sectes musulmanes (sunnisme, xiísme, salafisme, wahabisme, etc), el respecte (o no) de les minories cristianes, conjuntura construïda, en bona part, pel pas del colonialisme europeu del XIX i el XX.
Trobem intervencionisme d'europeus i americans en els països musulmans amb la creació d'Israel, en l'ocupació franco-anglesa del Canals de Suez, amb el cop d'estat organitzat per la CIA contra el primer ministre esquerrà de l'Iran Mossadeq, a favor d'un autòcrata que va alimentar les files de la revolució islàmica de Jomeini. També trobem l'ocupació soviètica de l'Afganistan de suport al règim local socialista, enfront dels mujaidins integristes finançats per la CIA (allà hi lluitava Osama Bin Laden... finançat i armat per la CIA!). Trobem als americans i francesos armant a Saddam Hussein perquè faci la guerra a l'Iran de Jomeini (prèviament va gasejar els kurds iraquians, sense cap oposició de Washington ni París) i trobem els americans signants aliances de ferro amb les monarquies absolutes i islamistes del Golf Pèrsic i aliances de París i Washington amb governs autoritaris del Magreb.
L'Iraq ha viscut diferents episodis d'armes contra occident, guerra triomfant i brillants dels aliats occidentals contra els iraquians (ja no feia la guerra a l'Iran anti-americà de Jomeini) que havien ocupat el petit regne de Kuwait (i aliat dels EEUU). Posteriorment, després de l'atemptat d'Al Qaida contra les Torres Bessones (Bin Laden, abans aliats dels americans contra la URSS, ara enemic número 1 de Washington) va tenir lloc la desgraciada guerra d'ocupació d'Iraq liderada pels EEUU, Gran Bretanya i... l'Espanya d'Aznar, a més de l'ocupació de l'Afganistan governada pels islamistes radicals després de la caiguda del règim socialista dels 80 i lloc clau pel pas de gaseoductes per Centre-àsia. Van parlar d'armes de destrucció massiva (mai confirmades), però la veritat és que Iraq ja feia temps que estava en la llista negre americana de l'Eix del Mal.
Quan les primaveres àrabs, les potencies occidentals van deixar caure a desgana els aliats autoritaris de Tunisia i Egipte (i perquè no podien fer res més si no era justificar un bany de sang inassumible per les seves respectives opinions públiques) i van ajudar militarment a fer caure a l'incòmode Gadaffi de Líbia. Més tard els occidentals s'han adonat que els opositors més populars i organitzats eren els islamistes i han anat guanyant les eleccions i aplicant els seus programes. A Egipte els liberals s'han aliat amb l'exèrct de Mubarack i els salafistes (radicals islamistes) per fer caure el govern legítim i islamista dels germans musulmans, amb el suport explícit d'occident i d'Israel.
I el cas de Síria, on trobem un règim autoritari laic, peça central fins ara al Pròxim Orient i en el trencaclosques del Líban, amb una oposició majoritàriament formada per islamistes i minoritàriament per elits liberals, està al punt de mira (literalment) d'occident. La justificació de l'ús de la violència és la pressumpta utilització d'armes químiques de l'exèrcit d'Al-Assad a la població civil. El règim sirià també acusa als rebels d'utilitzar-ne. S'hagin usat o no armes químiques, el que és cert és que des d'occident es van llançar globus sonda a l'opinió pública  per actuar a favor dels rebels (armar-los, bombardejos selectius) que no van tenir una bona resposta. Ara, davant la possibilitat d'una justificació ètica i moral per l'ús de les armes, no volen ni esperar a una resolució de l'ONU si es verifica l'ús d'armes químiques per part de Damasc. I podríem afegir-hi els interessos de Turquia com a potència emergent, la milícia xiita de Hezbolah al Líban, Israel, Iran...
Molta geopolítica i poca ètica...

Assassinar joves polítics per salvar Europa de l'Islam. Anem en compte!

L'assassina de prop d'un centenar de joves laboristes de Noruega, a més de l'intent d'assassinat al Premier d'aquest país escandinau, han deixat perplexa bona part de l'opinió pública democràtica.

Aquest atac a una acampada de joves polítics, personalment, m'ha afectat emocionalment. No m'ha costat imaginar-me les escenes de pànic en un escenari conegut. Com a membre de les JERC jo he participat en l'Acampada Jove de les JERC, un eseveniment polític i lúdic, de "joves festius i combatius". Joventut, festa i militància política.

L'assassí, un fanàtic ultradretà, ha brandat la bandera d'aturar la invasió de l'Islam i del marxisme. Ha justificat l'assassinat a sang freda com un acte polític.

Quan a Torelló hem aprovat una moció de condemna d'aquests fets, he recordat la bandera ultradretana de l'assassí, de l'anticomunisme i l'islamofòbia. No és un tema a oblidar ni a obviar, cal que estiguem alerta davant les agressions (aquest cop radicalment literal) de les idees intolerants i excloents. Així ho vaig manifestar-ho, algú es va incomodar. Si és així, hi ha algú que té un problema, ben gros, i que esquitxa la nostra societat.

3CAT24: Breivik es declara no culpable i diu que volia "salvar Europa dels musulmans"

Democràcia àrab i «realpolitik» occidental?

Ahir vaig tornar a publicar a la columna de Nació Digital. Ho vaig fer sobre la situació del Magreb, amb les "revolucions" democràtiques, però també sobre els interessos d'occident. No tot és blanc o negre... oi?
L'article el podeu trobar en el següent enllaç: Democràcia àrab i «realpolitik» occidental?
Pàgina al Facebook de la columna a Nació digital

PS: per cert, hi ha algun comentari curiós, sobretot el darrer! Veig que deu seguir els meus blocs de viatges, com aquest.