Le Pen, Macron (i Mélenchon)

Aquest diumenge hi ha la segona volta de les eleccions franceses, on la ciutadania francesa haurà d'escollir entre Emmanuele Macron i Marine Le Pen.
Emmanuele Macron és un ex-ministre del govern socialista sota la presidència d'Hollande, un dels mandats presidencials més desafortunats que han portat al president sortint a no optar ni a la reelecció. El seu partit, el Partit Socialista (PSF), a més, ha patit una sonora derrota en la primera volta de les eleccions, passant a ser un partit irrellevant. Macron es presenta en una plataforma electoral anomenada En Marche! (EM, les mateixes inicials del candidat), amb un programa liberal (ell diu de centre) i europeïsta (que vol dir fidel als dictats de la UE actuals). La celebració de la seva pírrica victòria en la primera volta (sense arribar al 25%) va ser en un luxós restaurant en companyia d'importants homes del capital financer francès i grans corporacions, tota una demostració del vincle amb el capital i les polítiques neoliberals que se li atribueixen, ja com a ministre i després com a candidat. No debades li han recriminat el seu passat com a banquer de la Banca Rotschild.
Per la seva part, Marine Le Pen ha regenerat el partit d'extrema dreta Front Nacional, fundat pel seu pare, Jean Marie Le Pen, tot modernitzant un discurs que ha virat des del clàssic discurs d'extrema dreta i obertament racista, a un populisme anti-stablishment a l'estil Trump (ella reitera que l'americà l'ha copiada) amb receptes autoritàries dretanes i clarament xenòfobes, apel·lant als perdedors de la globalització, de la crisi i de l'austeritat dictada per la UE, sumant als supremacistes blancs i als sectors més reaccionaris de França, sovint benestants. I, ep, apel·lant també a la sagrada laïcitat francesa (per atacar els musulmans, és clar!).
Tal com ja va passar amb les eleccions del 2002, on el pare Le Pen es va enfrontar a Jacques Chirac en la segona volta, s'ha activat l'anomenat front republicà per fer un cordó sanitari electoral per aïllar el Front Nacional. Però a diferència d'aquella contesa electoral, el país ha canviat (fruit de la crisi econòmica, de la desconfiança amb els líders polítics, de la degradació de l'estat del benestar i del món del treball, de les economies familiars i de la persistent amenaça terrorista jihadista). A més, l'electorat francès ja no és tant permeable al boicot per se al Front Nacional.
A això, hi podem afegir el fet que el partit de dreta extrema Debout la France s'hagi aliat amb Le Pen de cara al proper diumenge (a canvi de prometre el càrrec de Primer Ministre al seu líder), primer cas d'un partit que segella una aliança amb el Front Nacional. Però el que ha creat molt d'enrenou és el fet que el candidat de l'esquerra alternativa, Jean-Luc Mélenchon (líder de La France Insoumise), no fes una crida a votar Macron l'endemà de les eleccions, sinó més aviat ha cridat a l'abstenció (reiterant que mai mai s'ha de votar Le Pen).
I és aquí on s'ha instal·lat el debat i els anàlisi sobre el paper de Mélenchon en unes votacions on el Front Nacional per primera vegada té possibilitats (improbables, però possibles) d'arribar a l'Elisi, sobretot perquè l'èmfasi de Le Pen amb els perdedors de la crisi vol dir entrar en l'espai de les classes populars que han optat per Mélenchon (i han fugit del PSF).

Jean-Luc Mélenchon, líder de l'esquerra alternativa (aljazeera.com)

La pressió sobre el líder esquerranista s'ha anat redoblant durant aquests quinze dies de campanya, però Mélenchon insisteix en què escollir a Macron és escollir l'origen dels mals que provoca l'avenç de Marine Le Pen. Ell segurament espera un gest de Macron, una renúncia programàtica central, la renúncia a la flexibilització del mercat laboral (ergo precarització dels llocs de treball), que l'ex-ministre banquer ja ha dit que no hi renunciaria.
M'agradaria saber què passaria si en la segona volta s'hagués d'escollir entre Mélenchon i Le Pen, m'agradaria saber com es comportarien els sectors del capital, financer o no, i els sectors més conservadors de l'aspectre polític a l'hora d'escollir entre els dos pols polítics alternatius (un per «revolucionari», l'altre per reaccionari). Em temo la resposta, i em sorgeix un lleuger somriure sorneguer per sota el nas que m'anuncia la hipocresia d'aquesta dreta (malgrat es digui de centre) liberal o conservadora que exigeix les renúncies programàtiques de Mélenchon, per cedir els seus vots, i cap a Macron per sumar-ne els necessaris.
Però jo tinc clar que que l'extrema dreta (per molt vestida de seda que vagi) és el mal major i que no es pot cedir-li cap espai de poder, ni per acció ni per omissió. També tinc clar que el capital financer vetlla només per sí mateix, a costa de qui sigui (des dels avis de les preferents als joves desnonats), així que el que cal, mentre es veta l'accés de la dreta intolerant i autoritària al poder, és treballar per derrotar les forces polítiques al servei del capital i que imposen unes polítiques austeres que aprofundeixen en la injustícia i forjar majories electorals per retornar les persones al centre de la política (i de l'economia). I fent això, cal que els que es senten exclosos no vegin com a la seva solució a l'extrema dreta.
Cal evitar que la serp de l'extrema dreta campi en el poder, alhora que cal posar fil a l'agulla a què els que han covat l'ou de l'extremisme intolerant a través d'expandir la misèria enfront del capital siguin derrotats.

Per seguir les informacions polítiques sobre França, Rafael Poch és imprescindible:
Los apoyos de los candidatos a presidir Francia
Macron, una burbuja política en vilo
“Votar FN es racista, hay que llamar al racismo por su nombre”

Estat Islàmic (ISIS): Síria, capital París (II)

Una de les reaccions davant l'animalada terrorista de París va ser contraposar els valors republicans francesos de llibertat, igualtat i fraternitat a l'extermisme, i a les xarxes corria un vídeo que era un fragment de "Casablanca", on els francesos residents en aquesta ciutat colonial francesa entonaven la "Marsellesa" enfront dels cants dels nazis.

La República europea davant la barbàries extremista nazi a Casablanca. Aquest fragment és una gran metàfora de la reacció occidental respecte el terrorisme d'ISIS (o Daesh, l'Estat Islàmic d'Iraq i Síria):

a) posar èmfasi en els valors (teòrics?) democràtics i liberals d'Europa
b) la invisibilitat dels marroquins musulmans, que realment són els qui viuen a Casablanca.
El punt "a", es podria rebatre davant l'evidència del tracte als refugiats de la guerra de Síria, que s'amunteguen en les fronteres perifèriques de la UE, davant murs de policies, militars o de filats punxants. Quins valors de llibertat, igualtat i fraternitat hi ha en aquesta reacció respecte els qui fugen de l'horror del conflicte sirià? I quins valors de fraternitat hi ha en les manifestacions a Polònia o Hongria o en la mateixa Alemanya, per exemple, contra l'acollida de refugiats?

Marxa a Polònia contra l'acollida de refugiats (http://razon.com.mx)

El punt "b" es constata amb la consternació per les morts franceses, però en l'oblit de les morts perpetrades per ISIS al Pròxim Orient. No hem d'oblidar que la gran majoria de morts d'ISIS són musulmans.
La invisibilitat dels musulmans arriba fins i tot en el seu assassinat.
Però no només és la invisibilitat dels morts, també ho es en bona part la del conflicte sirià, d'una gran complexitat i amb un paper bastant galdós per part d'Occident, l'avantguarda del qual s'hi troba França.
És normal que un senti més empatia pel sofriment del més proper, culturalment (els catalans sentirem més empatia per un finès que no pas per un algerià, malgrat que Algèria està a tocar del nostrepaís i el finès al Cercle Polar Àrtic). Però quan s'invoca la universalitat dels valors liberals, s'hauria també de tenir una visió universal dels conflictes. I ara, apareix amb tota la cruesa el conflicte sirià al cor d'Europa.
La capital de Síria ha deixat de ser Damasc per ser París, des d'on els europeus vivim el conflicte en aquest país del Pròxim Orient. Des d'on els europeus vivim la maldat d'ISIS, la de crear terror per emergir conflictes civils. Una maldat que viuen en el dia a dia de Síria (i no només quan decapiten periodistes occidentals).

www.elconfidencial.com

La derrota més gran per ISIS, que obriria la via per la derrota total, seria la d'acabar amb la invisibilitat de les seves víctimes a Síria i Iraq (i Nigèria, i Mali, i...), que la resposta fos des d'una perspectiva de la globalitat del conflicte, i potser el primer que cal fer és una rectificació de les polítiques portades a terme a la regió des dels governs occidentals, que hauria de comportar la fi de l'avituallament d'armes d'ISIS i trencar les vies d'exportació del seu petroli (que només poden sortir pel nord o pel sud, on hi trobem estats musulmans aliats d'Occident).
Plorem els morts de París, deixem d'invisibilitzar les víctimes a Síria (i al Líban, i a Nigèria, i...), i si París ha esdevingut la capital de Síria, que els europeus ens puguem sentir orgullosos de les decisions que es prenguin a partir d'ara.


Estat Islàmic (ISIS): El conflicte sirià i occident (I)
(foto portada: www.cnnexpansion.com)

Estat Islàmic (ISIS): El conflicte sirià i occident (I)

 
Un seguit d'accions terroristes (de terror) es van succeir el passat divendres a París, amb més de 100 morts i encara més ferits. Els atacs els va reivindicar Estat Islàmic d'Iraq i el Llevant (ISIL, ISIS o Daesh en el seu acrònim en àrab), organització terrorista fonamentalista islàmica que se sustenta en un territori, que abasta part d'Iraq i Síria, en tant que Estat (autoerigit en forma de Califat, d'autoritat religiosa de tots els musulmans, a pesar que la majoria d'aquests no el reconeguin).
Les reaccions de solidaritat es multipliquen, escenes de dolor i de la vetlla d'aquest dolor inunden els mitjans occidentals. El vincle emocional amb París és molt gran, un vincle aprofitat per ISIS per inocular el terror arreu d'Occident.

Bashar Al Assad

Però el terror d'ISIS no és nou, és conegut de sobres el comportament sàdic d'aquesta organització sobre mateixos musulmans i minories (i no tant minories) ètniques de la regió de Síria i Iraq,  sobretot xiïtes, yazidites i kurds, així com homosexuals i estrangers presents a la zona, a més dels embats bestials vers el règim de Síria, autoritari i laic dirigit per Baixar Al Assad. Recordem les escenes dantesques de violència extrema, penjades en forma de vídeo i fotografies a les xarxes socials.
Aquesta violència ha provocat una onada de refugiats mai vista a Europa des del final de la II Guerra Mundial, amb centenars de milers de gent que fuig del conflicte de Síria i que ha provocat una reacció a Europa en forma de balles frontereres, com les d'Hongria, fent aflorar la desunió europea intrínseca en el vell continent en cadascun de les crisis i conflictes que hi ha de fer front la UE.
Els atacs a París sembla que farà reaccionar a una a Occident, en la forma més cohesionadora possible, la mà de ferro. Però quin ha estat el paper occidental davant ISIS fins ara?
ISIS és una escissió d'AlQaida a Iraq, una evolució de la organització liderada per Bin Laden i que ha perdut influència des de la seva mort (fins i tot una mica abans). Els americans i els seus aliats van establir un govern titella a Iraq sustentat en la majoria xiïta, a diferència del caràcter sunnita del règim de Saddam Hussein, i aquest govern amb caràcter revanxista fa una política més anti-sunnita que pro-xiïta, fent que la reacció violenta d'AlQaida (i després ISIS), de caràcter sunnita, rebi suport dels sunnites iraquians i fa servir aquesta base popular de trampolí per ocupar i controlar de forma estable un territori que compta amb reserves de petrolis molt importants.

Milicians kurds, "peshmergas"

A Síria, en el moment de les primaveres àrabs, també hi ha moviments de protesta que són reprimits pel règim baasista d'Al Assad i s'aixeca una oposició armada. No hi ha gaires dubtes que els EEUU i els seus aliats occidentals i sobretot de la regió, les monarquies sunnites del Golf, així com Jordània i Túrquia, també sunnites i aliades de Washington, alimenten (i armen) aquesta oposició formada en part per opositors "demòcrates" en l'Exèrcit Sirià Lliure, però que aviat queden minoritzats per grups islamistes com el Front AlNusra, associada a AlQaida, i un incipient ISIS (ambdós acabaran enfrontats entre sí). No per això deixen d'arribar armes a aquesta oposició enfront el règim de Damasc, enemic acèrrim de les monarquies del Golf (Aràbia Saudita, Qatar), d'Israel i inclòs en el famós Eix del Mal de Bush.

Podreu recordar en notícies de la mateixa TV3 sobre Síria com les imatges de les atrocitats del règim de Damasc contra la oposició de "l'Exèrcit Lliure" i la població civil, portaven un anagrama televisiu d'una bandera amb unes franges verda, blanca i negra. Bé, era l'anagrama dels opositors, inclosos AlNusra i ISIS. TV3, com la resta de mitjans occidentals, se servien de material periodístic aportat per aquestes organitzacions... llavors l'enemic a abatre per Occident era Al Assad. EEUU i els seus aliats arriben a bombardejar les tropes regulars de l'exèrcit sirià, quan s'acusa a Damasc de fer servir armes biològiques contra la població civil. Hi ha controvèrsies sobre l'autoria, però.
Però els EEUU i els seus aliats, comencen a bombardejar ISIS. Per què?
ISIS, liderat per AlBagdadi, en tant que Califa, comença a expandir el seu territori i avança cap al Kurdistan iraquià, aliat dels occidentals i on aquest hi han fet milionàries inversions a l'entorn del petroli allà present. És llavors quan es comença a atacar ISIS, per aturar aquest avanç, no per aturar els avanços sobre el règim de AlAssad, on els opositors (ja sabem qui són) rebien ajuda a través de Jordània i Turquia. Teniu presents els pick-up Toyota armats? són un exemple de l'avituallament a aquesta oposició per part dels occidentals, un avituallament que ha acabat en mans de l'ISIS.

Toyotas armats d'ISIS

I en un moment que Damasc semblava agonitzar, Moscou, que compta amb la seva única base naval al Mediterrani precisament a Síria, decideix intervenir contra l'ISIS, amb bombardejos sobre bases, sumministres i armament pesat dels fonamentalistes islàmics. Amb l'acció russa, la guerra entre Damasc i l'ISIS sembla donar un tomb, aquests retrocedeixen, però mantenen consolidada bona part del control territorial i "militar" gràcies a l'exportació de petroli. Les rutes d'exportació semblen clares: només Turquia i Jordània són estats sunnites fronterers amb els territoris de l'ISIS. Ambdós són aliats dels EEUU.
Alhora, Turquia, aliada dels EEUU, comença a reprimir armadament als kurds turcs que ajuden als kurds sirians enfront de l'ISIS.

Caçabombarder Sukhoi rus

Amb les accions militars russes i les primeres derrotes de l'ISIS, la pressió sobre Washington i els seus aliats es reforça, tot indica que amb la unitat d'acció entre occidentals i russos, l'ISIS pot ser derrotat, si més no desmuntat l'Estat que ha aconseguit bastir. Però els EEUU no accepten cap acord si no representa la destrucció d'AlAssad.
I  enmig d'aquest laberint d'aliances ocultes, d'interessos geoestratègics, d'allà de l'enemic del meu enemic és el meu amic, ISIS ataca el cor d'Europa.

Altres articles meus sobre el conflicte a la regió:
Charile Hebdo, gihadisme i islamofòbia
Síria: molta geopolítica i poca ètica
Democràcia àrabi i "realpolitik" occidental?

Sarkozy, un model a seguir en temps de crisi

Sarkozy ha passat per la pell de brau, acompanyat de la seva senyora, la Bruni. Hi ha hagut moments que semblava que fos ell qui l'acompanyés a ella.

El president de la República Francesa, Nicolas Sarkozy (wiki), és energia i ambició pura. A vegades no se sap si en pro de l'interès públic o de l'ambició personal. Quan hom llegeix "El Maquiavel modern" de Balladur, hi veu moltes vegades a Sarko, més enllà de la portada. Tots els mitjans al servei de la finalitat, que no és altra que el poder.

Sarkozy, que no es portava bé amb Chirac, el seu antecessor, es va fer amb el control dels neo-gaullistes conservadors de la UMP amb dos moviments contundents. El primer va ser, com a Ministre de l'Interior, encendre les banlieus, amb una excessiva violència (amb morts incloses) dels protectors de l'ordre, la Gendarmerie, i apagar-les a cop de garrot (també per la Gendarmerie), apoderant-se del suport de les classes benestants franceses i dels sectors populars que s'havien passat de Marx a Le Pen.

El segon, va ser desfer-se del seu contrincant intern, De Villepin, acusant-lo de fer-lo espiar (De Villepin a Sarkzy). Una informació que sols podia sortir dels cossos de seguretat...

Amb el partit controlat, va superar a Segolene la cursa de la renovació, la renovació del socialisme brontosàuric del PSF, i la renovació de la República anquilosada per part de Sarkozy. El masclisme latent en les societats occidentals, encara, i l'energia que desprenia Sarkozy va fer triomfar al neo-gaullista.

Però els canvis promesos per Sarkozy no s'han vist, la crisi tampoc ho facilita, en un país on ha pres gran virulència (amb ocupació d'empreses i tot), on els sindicats i els funcionaris (i els sindicats d'aquests) són uns lobbies que poden paralitzar la República.

Sarkozi es va aferrar a la presidència de la UE i va exercir d'autèntic president europeu, si més no en l'àmbit internacional, amb una acció hiperactiva i energètica. Malgrat tot, passada la presidència de torn francesa, la seva popularitat domèstica no va arrencar el vol.

Ara, n'hi ha que diuen que ZP farà el mateix que Sarko i s'aferrarà a una acció política intensa quan Espanya li toqui presidi la UE. A fora, deu pensar el del PSOE, estarà més tranquil que en una Espanya tocada per la crisi global i l'estructural del model productiu (totxo i sol) i amb un Parlament on està en minoria i amb pocs amics.

Perpinyà, la catalana?

L'altre dia vaig visitar Perpinyà, capital del Departament dels Pirineu Orientals, de la República Francesa. Per mi, és la capital del Rosselló i de la Catalunya Nord, la part més septentrional del meu país que va acabar a mans de França després del Tractat dels Pirineus, que posava fi a la guerra per la independència del Principat, al segle XVII, anomenada Guerra dels Segadors.
La catalanitat perpinyanesa és escassa i la que hi ha és d'un folclorisme asfixiant, molts caganers, senyeres a llocs insospitats i burros als cotxes (cap CAT). Diuen, però, que la reconscienciació catalana en terres roselloneses va a més.

Aquest any, Perpinyà ostenta la capitalitat cultural catalana, ho indicaven pocs cartells vermells. Res més. Segurament hi ha activitats, però seran puntuals i conjunturals. Tant de bo m'equivoqui.

Òbviament el català trobat va ser zero, a excepció de rotulacions i guies per a turistes. En canvi el castellà si que hi és present en cambrers, treballadors d'oficines de turisme i en museus.

La ciutat és una capital de províncies, lluny de l'epicentre parisenc. Sense brillantor, i en el cas del centre antic, em va fer pensar en el barri lisboeta d'Alfama, bressol dels fados. Brut, decadent, pudent i deixat del tot.

Perpinyà, la catalana (tal com s'agrada presentar a sí mateixa la ciutat), hi ha sortit perdent amb França. Ha estat maltractada per l'oblit del jacobinisme republicà, a excepció dels monuments als caiguts per França.

No vaig notar per enlloc que França estimi Perpinyà, i no entenc com és que Perpinyà encara estima França.

Mentre hi ha conflicte hi ha esperança

Un nou Mnifiesto a favor del castellà o en contra del català (tanto monta, monta tanto a les Espanyes imperials!). Òmnium Cultural omple el TNC (veure Naciódigital o bé Vilaweb-TV) en un acte per demanar unitat del catalanisme davant la més que possible retallada a l'Estatut (ja prou retallat per Mas i ZP).
Hi ha qui pensa que la història es mou a través del fil dels conflictes (tesi-antitesi-síntesi).

El conflicte dels catalans sense estat vers els estats on hi són aquests catalans (llegiu Espanya i França) no s'atura, malgrat l'anestèsia del tarannà de Zapatero i la grandieur neo-bonapartista (no militarista, eh!) de Sarkozy.

El conflicte és viu, perquè la nació catalana és viva. El conflicte és viu perquè de viva no la volen Catalunya.

Mentre hi hagi conflicte hi ha esperança, a l'espera de la llibertat.

Històries per no dormir i històries per dormir molt bé

L'altre dia, escoltant el Barça al cotxe, a RAC1, vam escoltar una intromissió terrorífica, la veu afònica i rabiosa d'Aleix Vidal-Quadras, català il.lustre vicepresident del PP, no del català perquè es va autoexiliar a la Metròpoli madrilenya.
L'agressiu verb de Vidal-Quadras escupia arengues radicals nacionalistes de fer caure el govern socialista i als seus aliats (?) nacionalistes, de "salir de esta mierda", deia, que la unitat d'EspaÑa (amb Ñ ñ) està en perill.
La reacció dels locutors esportius va ser la mateixa que la meva: quina por...
He buscat al Google i he trobat: Vidal Quadras o Aramís Fuster, apunt al bloc de Marc Vidal del maig del 2006. Algunes coses es queden quietes... i no deixen dormir!
Per sort, d'altres sí que estan canviant, com per exemple que la primera vigatana a guanyar el premi Ramon Llull es digui Najat El Hachmi (Notícia a El 9 Nou). No vull dir que si es diguès Carme o Maria seria pitjor, però que una noia amb nom ple de fonèmes aliens al català guanyi un premi literari català de prestigi demostra que la nostre llengua està avançant i que és viva.
No sé si ajudarà molt, però segurament que també és positiu que el Departament dels Pirineus Orientals (ergo Catalunya Nord) ha aprovat un text que reconeix el català com a llengua oficial (llegir a l'ACN aquí).

PS: M'agradaria trobar un enllaç amb el tall de veu terrorífic del Vidal-Quadras, si algú em pot ajudar...