Crisi europea a la perifèria de la UE: L'Europa de Visegrad (II)

A la part oriental, on els estats que va absorbir la UE provinents del bloc socialista fins a principis dels 90, s'ha configurat un pol iliberal, que rebutja els principis liberals i abraça un nacionalisme conservador, que sovint pren formes extremistes i autoritàries. La Polònia dels Kacsinsky (ara només un) i la Hongria d'Orban, són l'avantgaurda d'aquesta Europa nacionalista i conservadora, on la inaculació del desprestigi de les tesis socialistes o acapitalistes, van deixar barra lliure per les dretes nacionalistes en unes societats que no s'han recuperat mai de la teràpia de shock neoliberal que els hi van aplicar amb el desmantellament de les estructures socialistes.

Viktor Orban, líder hongarès

Aquesta realitat, la podem veure perfectament amb el comportament electoral a Alemanya, on a la part oriental (com també així la part oriental de Berlin) la força dels ex-comunistes (en alguns llocs són primera força) i de l'extrema dreta és superior a la part occidental.
Aquesta és l'Europa de Visegrad  que ha passat d'unir forces per accelaerar la seva integració a la UE a ser un front conservador i nacionalista dins a la UE, que a més ha passat de ser el primer front d'hostilitat amb Rússia, a fer-hi manetes, per horror d'uns centres de poder europeus cada cop més russòfobs. I la Rússia de Putin ho aprofita per expandir el seu Euroasianisme (nacionalisme, religiositat identitària i poder centralitzat i autoritari).

Els caps de govern dels Estats de Visegrad

Conegudes són les reformes constitucionals a Polònia i Hongria, restringint drets polítics o fins i tot laminant la separació de poders de l'Estat, en contraposició als mandats demòcrata-liberals que imperen des de la seva fundació la UE.
A Txèquia, el Trump o el Berlusconi txec (un multimilionari posat a la política amb un discurs nacioanl-populista) està en camí d'esdevenir el president del govern de la República centre-europea en coalició... amb els socialdemòcrates... i amb el suport necessari dels comunistes!!! I és que el marc polític imposat a l'antic espai d'influència soviètic, de substituir el comunisme pel nacionalisme, porta a què fins i tot algunes esquerres adoptin programes nacionalistes i identitaris per oposar-se a l'establishment que representa, actualment, Brussel·les.

Manifestació anti-musulmana a Polònia

Una onada ultra-conservadora, en l'econòmic i amb el social, reaccionària democràticament i embolcallada amb un identitarisme xenòfob, on l'Islam és l'enemic intern i extern que cohesiona nacionalment.
Per posar dades damunt la taula, a Polònia, al 2015, hi havia un 1,63% d'immigrants, i d'aquests més de la meitat són ucraïnesos, alemanys i bielorrussos). A Hongria, també al 2015, hi havia menys del 5% d'immigració, i d'aquests més de la meitat són Romanesos, serbis i alemanys.
Tot això demostra que aquest identitarisme xenòfob és una eina de control social i polític, que l'Europa dels Estats no és capaç de plantar cara, perquè en moments claus com en la crisi dels Refugiats, tots (TOTS) els Estats van desmoronar-se davant la calumnia, la por i les falses amenaces que suposava l'acollida de refugiats.


Crisi europea a la perifèria de la UE: Itàlia, la mala salut de ferro que s'agreuja (I)

Estat Islàmic (ISIS): El conflicte sirià i occident (I)

 
Un seguit d'accions terroristes (de terror) es van succeir el passat divendres a París, amb més de 100 morts i encara més ferits. Els atacs els va reivindicar Estat Islàmic d'Iraq i el Llevant (ISIL, ISIS o Daesh en el seu acrònim en àrab), organització terrorista fonamentalista islàmica que se sustenta en un territori, que abasta part d'Iraq i Síria, en tant que Estat (autoerigit en forma de Califat, d'autoritat religiosa de tots els musulmans, a pesar que la majoria d'aquests no el reconeguin).
Les reaccions de solidaritat es multipliquen, escenes de dolor i de la vetlla d'aquest dolor inunden els mitjans occidentals. El vincle emocional amb París és molt gran, un vincle aprofitat per ISIS per inocular el terror arreu d'Occident.

Bashar Al Assad

Però el terror d'ISIS no és nou, és conegut de sobres el comportament sàdic d'aquesta organització sobre mateixos musulmans i minories (i no tant minories) ètniques de la regió de Síria i Iraq,  sobretot xiïtes, yazidites i kurds, així com homosexuals i estrangers presents a la zona, a més dels embats bestials vers el règim de Síria, autoritari i laic dirigit per Baixar Al Assad. Recordem les escenes dantesques de violència extrema, penjades en forma de vídeo i fotografies a les xarxes socials.
Aquesta violència ha provocat una onada de refugiats mai vista a Europa des del final de la II Guerra Mundial, amb centenars de milers de gent que fuig del conflicte de Síria i que ha provocat una reacció a Europa en forma de balles frontereres, com les d'Hongria, fent aflorar la desunió europea intrínseca en el vell continent en cadascun de les crisis i conflictes que hi ha de fer front la UE.
Els atacs a París sembla que farà reaccionar a una a Occident, en la forma més cohesionadora possible, la mà de ferro. Però quin ha estat el paper occidental davant ISIS fins ara?
ISIS és una escissió d'AlQaida a Iraq, una evolució de la organització liderada per Bin Laden i que ha perdut influència des de la seva mort (fins i tot una mica abans). Els americans i els seus aliats van establir un govern titella a Iraq sustentat en la majoria xiïta, a diferència del caràcter sunnita del règim de Saddam Hussein, i aquest govern amb caràcter revanxista fa una política més anti-sunnita que pro-xiïta, fent que la reacció violenta d'AlQaida (i després ISIS), de caràcter sunnita, rebi suport dels sunnites iraquians i fa servir aquesta base popular de trampolí per ocupar i controlar de forma estable un territori que compta amb reserves de petrolis molt importants.

Milicians kurds, "peshmergas"

A Síria, en el moment de les primaveres àrabs, també hi ha moviments de protesta que són reprimits pel règim baasista d'Al Assad i s'aixeca una oposició armada. No hi ha gaires dubtes que els EEUU i els seus aliats occidentals i sobretot de la regió, les monarquies sunnites del Golf, així com Jordània i Túrquia, també sunnites i aliades de Washington, alimenten (i armen) aquesta oposició formada en part per opositors "demòcrates" en l'Exèrcit Sirià Lliure, però que aviat queden minoritzats per grups islamistes com el Front AlNusra, associada a AlQaida, i un incipient ISIS (ambdós acabaran enfrontats entre sí). No per això deixen d'arribar armes a aquesta oposició enfront el règim de Damasc, enemic acèrrim de les monarquies del Golf (Aràbia Saudita, Qatar), d'Israel i inclòs en el famós Eix del Mal de Bush.

Podreu recordar en notícies de la mateixa TV3 sobre Síria com les imatges de les atrocitats del règim de Damasc contra la oposició de "l'Exèrcit Lliure" i la població civil, portaven un anagrama televisiu d'una bandera amb unes franges verda, blanca i negra. Bé, era l'anagrama dels opositors, inclosos AlNusra i ISIS. TV3, com la resta de mitjans occidentals, se servien de material periodístic aportat per aquestes organitzacions... llavors l'enemic a abatre per Occident era Al Assad. EEUU i els seus aliats arriben a bombardejar les tropes regulars de l'exèrcit sirià, quan s'acusa a Damasc de fer servir armes biològiques contra la població civil. Hi ha controvèrsies sobre l'autoria, però.
Però els EEUU i els seus aliats, comencen a bombardejar ISIS. Per què?
ISIS, liderat per AlBagdadi, en tant que Califa, comença a expandir el seu territori i avança cap al Kurdistan iraquià, aliat dels occidentals i on aquest hi han fet milionàries inversions a l'entorn del petroli allà present. És llavors quan es comença a atacar ISIS, per aturar aquest avanç, no per aturar els avanços sobre el règim de AlAssad, on els opositors (ja sabem qui són) rebien ajuda a través de Jordània i Turquia. Teniu presents els pick-up Toyota armats? són un exemple de l'avituallament a aquesta oposició per part dels occidentals, un avituallament que ha acabat en mans de l'ISIS.

Toyotas armats d'ISIS

I en un moment que Damasc semblava agonitzar, Moscou, que compta amb la seva única base naval al Mediterrani precisament a Síria, decideix intervenir contra l'ISIS, amb bombardejos sobre bases, sumministres i armament pesat dels fonamentalistes islàmics. Amb l'acció russa, la guerra entre Damasc i l'ISIS sembla donar un tomb, aquests retrocedeixen, però mantenen consolidada bona part del control territorial i "militar" gràcies a l'exportació de petroli. Les rutes d'exportació semblen clares: només Turquia i Jordània són estats sunnites fronterers amb els territoris de l'ISIS. Ambdós són aliats dels EEUU.
Alhora, Turquia, aliada dels EEUU, comença a reprimir armadament als kurds turcs que ajuden als kurds sirians enfront de l'ISIS.

Caçabombarder Sukhoi rus

Amb les accions militars russes i les primeres derrotes de l'ISIS, la pressió sobre Washington i els seus aliats es reforça, tot indica que amb la unitat d'acció entre occidentals i russos, l'ISIS pot ser derrotat, si més no desmuntat l'Estat que ha aconseguit bastir. Però els EEUU no accepten cap acord si no representa la destrucció d'AlAssad.
I  enmig d'aquest laberint d'aliances ocultes, d'interessos geoestratègics, d'allà de l'enemic del meu enemic és el meu amic, ISIS ataca el cor d'Europa.

Altres articles meus sobre el conflicte a la regió:
Charile Hebdo, gihadisme i islamofòbia
Síria: molta geopolítica i poca ètica
Democràcia àrabi i "realpolitik" occidental?

Estiu de Sobiranistes VII: La sobirania restringida dels europeus i d'Ucraïna

Com cada any, intento mantenir viva la sèrie d'article/apunts al bloc sota el títol "estiu de sobiranistes" (o similar). Malgrat pugui semblar que l'article va sobre la nació catalana, no sempre és així, i aquest any, el del Tricentenari i el de la consulta, com ja se n'ha escrit molt i millor del que ho podria fer jo, deixo el meu estiu de sobiranistes per una altra dimensió, la europea, comptant Europa fins els Urals (fins al Mar d'Azov, em val).
Internacionalment, aquest estiu estem tenint dos punts calents, Ucraïna i el Pròxim Orient, amb la guerra a la república ex-soviètica per una banda i el Califat de l'Estat Islàmic expandint-se i els atacs a Gaza per l'altra.
Em centraré amb el cas ucraïnès, on s'han succeït en els darrers mesos uns fets que han portat a fer caure un president, Ianukovitx, a través d'una revolta popular a la capital, Kiev, on els territoris de l'est i el sud de la república ucraïnesa, amb majoria russa s'ha revoltat i ha demanat, primer, una reforma federal d'Ucraïna, i després la independència previ pas a la unió amb Rússia. Qui ha fet tot el trajecte fou Crimea, territori històricament rus (amb permís dels Tàrtars) que Kruschev va cedir a la seva Ucraïna soviètica durant el seu mandat (1950/60).
Vist des de l'òptica occidental, és a dir a través dels mitjans "oficials" (siguin públics o privats) i els portaveus governamentals, el conflicte es redueix a un president corrupte i titella de Putin, deposat pel poble ucraïnès per establir una millor democràcia i integrar Ucraïna en la família europea i atlantista (del Mar Negre a Los Ángeles!) i alliberar-lo de les urpes de l'ós rus, que imposa a la força la revolta a l'est i sud d'Ucraïna i invadeix i s'annexiona Crimea. Ja només queda veure a TV3 el mapa de les agressions imperialistes russes pel món post-soviètic (Transdniester, Abkhàsia, Ossètia del Sud... i Nagorno Karabakh -sic!- sense analitzar el com i perquè hi ha aquests conflictes i quin paper hi té Rússia en tot plegat) per veure la vilesa intrínseca de Rússia. L'amença asiàtica a Europa...
Si busquem informació alternativa al "oficial" o bé mitjans russos, trobarem altra tipus de propaganda o informació que aquí no arriba, com els grups d'extrema dreta al govern "revolucionari demòcrata" de Kiev, de grups d'aquests com el Pravy Sektor (Sector Dretà), amb parafernàlia neo-nazi va dirigir les "autodefenses" en la revolta contra el president Ianukovitx a la Plaça Maidan i com després van crear grups paramilitar que van actuar i actuen a les regions rebels, els contactes de senadors republicans americans amb els grups extremistes, els lligams entre Merkel i Khlitxko, un líder de Maidan ara alcalde de Kiev; agressions falses i televisades com a reals, extremistes ucraïnesos que cremen vius prop de 50 persones a la pro-russa Odessa, etc.
Però algú es pregunta perquè va començar tot plegat? Simplificant, Ucraïna és molt diversa, amb majoria russa a est i sud, i que tendeixen a sentir-se identificats en l'imaginari col.lectiu de l'àmbit soviètica, molt proper a Rússia i obertament oposats a la OTAN, i la UE ni fu ni fa. A l'Oest trobem territoris amb una identitat nacional ucraïnesa molt forta i un sentiment anti-rus (anti-soviètic), molt fort. Són territoris recuperats als ans 40 per la URSS, que no van viure els anys de la creació de l'Estat Soviètic sinó directament els anys d'Stalin. Igual que Kiev i el centre són territoris a favor d'una major integració amb Europa, però en aquesta part més central, no es rebutja tant l'espai ex-soviètic i si que es rebutja (si més no abans del conflicte armat a l'Est) l'OTAN, majoritàriament.
Ucraïna ha estat des del 1991, dissolució de la URSS un país neutral, que havia de formar part del cordós sanitari de Rússia respecte la OTAN, cada cop més petit davant les queixalades atlantistes a l'Europa de l'Est i en repúbliques ex-soviètiques com les Bàltiques i, fallidament, Geòrgia.
La revolta de Maidan, s'encen quan el corrupte Ianukovitx es desdiu de signar un acord d'associació amb la UE, per signar-ne un amb Rússia i la Unió Aduanera Euro-Asiàtica. I quan Ianukovitx ha de triar entre Europa o Rússia, Ucraïna es trenca i més quan els revolucionari imperants empren una retòrica xovinista anti-russa i parlen d'integració a la OTAN.
Quin és l'objectiu de Rússia en el conflicte, recuperar a Ucraïna per l'esfera d'influència històrica, russa, o com a mínim, blindar la neutralitat ucraïnesa a través d'una federalització de la república amb dret a veto de les regions per grans acords com serien la integració a la UE o la OTAN. I pel mig es "recupera" Crimea...
I, ara després d'una guerra oberta entre les tropes governamentals i dels rebels de les Repúbliques Populars de Donetsk i de Luhansk (autoproclamades en diuen els mitjans catalans i, suposo, occidentals) amb més de 2000 morts segons la ONU (2000! en bona part civils) i amb un avió comercial misteriosament abatut, els EUA han impulsat al costat de la UE un seguit de sancions a Rússia, econòmiques i comercials que han suposat un seguit de mesures i sancions russes a la UE i els EUA.
I amb aquest intercanvi de sancions en una guerra comercial entre occident i Rússia, els pagesos, entre ells els catalans, es fa palesa la submissió europea respecte els interessos americans. Va ésser el posicionament dels americans, atiant l'anti-russisme de països com Polònia, que va fer que les tesis més extremistes a Maidan s'imposessin a les més pactistes (com la de l'abans esmentat Khlitxko), apadrinades per Merkel. Els EUA han imposat els falcons en aquest conflicte que trenca els vincles comercials en un dels mercats emergents per Europa, Rússia, a més de desestabilitzar de forma greu la frontera oriental de la UE.
Quina ironia del destí, quan els mitjans i els opinadors parlen de la desgràcia d'Ucraïna, amb una sobirania restringida, com a mera peça d'un tauler d'escacs rus, resulta que Ucraïna també és una peça del taulell a mans dels EUA, una peça més al costat de la UE i dels pagesos com a peons.

El darrer apunt sobre Ucraïna i el paper de Putin, era l'inici del conflicte: "El 2013, com el 2009, el gas apuntala el poder internacional de la Rússia de Putin"

Estiu Sobiranista (2002)
Estiu de Sobiranistes II (2003)
Estiu de Sobiranistes III: Europa, Iraq i Gibraltar (2004)
Estiu de Sobiranistes IV: El caos còsmic post-Pujolista (2007)
Estiu de Sobiranistes V: Olimpiades, el Cauques i finançament (2008)
Estiu de Sobiranistes VI: Gibraltar (2013)