Abandonar un somni personal per albirar l’èxit col·lectiu

Quan em vaig establir a Torelló el dia de Carnaval de 1992, no m’imaginava que al cap d’onze anys, al 2003 faria un pas endavant que ha condicionat la meva vida fins a dia d’avui, acceptar ser el candidat a l’alcaldia de Torelló per ERC. No era una decisió que preveia un camí de roses, ja que llavors ERC tenia menys de 500 vots i un regidor i era el darrer partit a l’ajuntament d’un total de cinc, pel camí s’havia quedat el PP.

Tenia un punt de romanticisme, perquè la política o hi poses una mica de romanticisme o es converteix en burocràcia administrativa. Aquelles papallones abans d’un Ple Municipal, encara no han desaparegut

Durant aquests anys he compartit camí amb moltes persones i n’he conegudes encara més, majoritàriament per bé, però també per mal. Així és la vida. També he viscut experiències inolvidables, com ara l’octubre republicà del 2017 a Torelló, el meu pas per les regidories de Comerç i de Seguretat Ciutadana (mai m’ho hauria imaginat), les assemblees de barri, les primeres Nit de Botigues, el Carnaval des del centre de comandament a la Policia Local, els debats amb Miquel Franch, jornades memorables amb PxC titllant-me de «Àngel caigut i déu mitològic» (sic) o quan van treure cartells a favor d’un seu militant que va ser denunciat per pixar en una façana, el dia que em van denunciar a la Delegada del Gobierno Llanos de Luna, els insults taurins en fòrums sudamericans després de presentar una moció antitaurina, el Ple de les consultes populars quan Torelló va ser l’únic ajuntament d’Osona que no hi va donar suport, la nit prèvia al 9N, tallar vies del tren per salvar l’estació, i algunes de dures, com el dolor del Santi, el dia que vaig anar visitar un veí que se li havia cremat el pis, els amos d’un local a on hi havien entrat a robar o acompanyar els veïns quan les grans pluges.

Avui anuncio que poso punt i final a aquesta etapa que ha suposat liderar, a l’ajuntament de Torelló, unes històriques sigles del nostre país com són les d’ERC i des del 2011 sumant-hi els amics i amigues de Junts per Torelló.

Puc dir, també, que poso punt i final al somni de poder fer d’alcalde del meu poble, Torelló, perquè aquest ha estat el més alt i excels objectiu polític que he buscat des que vaig entrar en la política activa. Recordo perfectament la remor que es preguntaven què volia aquell nano de Manlleu presentant-se per ERC, que segur que volia ser diputat. O quan un alcalde em va venir a veure al meu despatx de l’Agència Catalana de Joventut allà al 2008 o 2009 i em va dir que ja no tornaria més a la política de Torelló, que ja havia fet el salt. Curiosament va dir «tornaria» quan mai he abandonat l’ajuntament. Per mi, la política local ha estat sempre per davant. Amb vocació de servei públic al meu poble i als meus veïns i veïnes.

Paradoxalment, faig un pas enrere per cedir el lideratge d’ERC-Junts per Torelló, quan mantinc intactes la màxima il.lusió i les ganes de continuar implicat en la política local. Però Torelló es troba en un moment clau en la seva història, l’estancament en què es troba l’ajuntament els darrers quatre anys ha comportat conseqüències pel poble i els seus veïns, trencant-se consensos i el què és més important, confiances de la ciutadania vers la seva institució pròpia, l’ajuntament.

A Torelló, cal un canvi, ja no només per millorar, sinó per necessitat, i aquest canvi només el pot liderar ERC-Junts per Torelló.

Ara fa quatre anys, molta gent tenia el convenciment que ERC-Junts per Torelló podia sacsejar la política torellonenca i liderar una majoria alternativa. Malgrat pujar de vots i superar la barrera dels 1.000 vots i esdevenir la segona força, ens vam estancar en els tres regidors, per quatre vots. Però no podem ofuscar-nos en els quatre vots que ens van faltar per aconseguir el quart regidor, perquè el problema real va ser que gairebé el 50% dels torellonencs es van quedar a casa el dia de les eleccions. I aquí hi ha el quid de la qüestió.

Si volem aconseguir el canvi que necessita el nostre poble, cal motivar a la gent perquè vagi, com a mínim, a votar. Com vaig dir als meus companys d’ERC en la darrera assemblea, ens hem d’obrir encara més i hem de construir una candidatura de poble. I el primer pas per fer-ho possible és fent jo un pas enrere.

A vegades hom ha d’abandonar els somnis personals per aconseguir els èxits col·lectius, i ara és un d’aquells moments.

El meu compromís polític amb Torelló resta intacte i tindré el paper que les meves companyes i companys decideixin, això sí, amb nous lideratges.

Un agraïment a tots aquells que m’heu acompanyat en aquest camí entre ells al Lluís, el Xevi i la Berta, els que m’heu ajudat, els que m’heu criticat des del respecte, sempre amb ànim de millorar.

I un agraïment especial a la meva família, la meva companya Xènia i filles, Isona i Gal·la, per suportar les meves absències i als meus pares per haver aguantat amb naturalitat una exposició pública del seu fill, que a vegades es tradueix amb fets i paraules desagradables.

Les meves disculpes a qui s’hagi sentit decebut per la meva tasca com a cap de llista d’ERC-Junts per Torelló, però que sàpiga que sempre he actuat segons els principis del bé comú de Torelló i dels principis polítics de la democràcia popular, la igualtat i la llibertat nacional.

I als cínics, als intolerants i als qui fustiguen als més vulnerables, a aquests, cap disculpa i un plaer haver-los, com a mínim, incomodat.

Visca Torelló i Visca Catalunya Lliure!

Tu ja pots dormir a les nits?

Vivim dies històricament intensos, i com tots els dies històrics, emocionalment d'una intensitat profunda.
Sé d'amics i coneguts que encara no dormen bé, perquè van viure en primera persona la violència policial de l'1 d'octubre, on en el seu més íntim interior no hi pot cabre la idea que la policia atonyinés a gent pel simple motiu de voler votar. Que la policia en formació arrasés pobles petits o col·legis de grans ciutats. Arribaven i actuaven, si calia, emportant-se per davant a alcaldes (a baix podeu veure un vídeo amb l'alcalde de Callús, Joan Badia, un referent nacional en l'àmbit de l'educació) i mossos d'esquadra que volien intermediar fent veure als agents de policia amb casc, escuts i porres que voler dispersar centenars de persones (o desenes en pobles on no arriben ni al centenar d'habitants) només suposaria violència i ferits. Violència per la part policial, ferits per la part civil.
Sé d'amics i coneguts, curtits en la militància històrica de l'independentisme, que encara ploren quan veuen imatges per les xarxes socials de la violència policial.
Hem de saber treure les emocions perquè no ens estrangulin. Jo vaig poder-ho fer el dia de l'aturada general. M'hi va ajudar un escrit d'un company de lluites polítiques, emocionant, i veure quan entre els milers de persones concentrades a la Plaça Nova de Torelló, no poques trencaven a plorar. A través del llagrimal va poder fluir la tensió dels darrers dies i la impotència i ràbia acumulada a través de les imatges i els crits (sobretot els crits) que han omplert la nostra memòria d'un poble persistent  en la voluntat de ser. De ser democràtic i pacífic, reprimit des de l'autoritarisme i la violència d'Estat.

A Torelló, com en molts d'indrets no vam patir la violència i vam poder votar. Però ja des de la mitjanit quan els estibadors van anunciar que sortien furgones policials del port, sabíem que la violència ens podia arribar. Vam ser capaços d'assumir que calia defensar els col·legis electorals i les urnes, si calia, amb la cara perquè ens la partissin. Vam haver de posar vigies als accessos del poble, tenir preparada la sirena d'emergència del municipi per si érem atacats (ATACATS!) per la Guàrdia Civil, vam viure aquell moment quan li dius a una mare amb els seus fills "marxeu a casa", mentre la violència arribava a les comarques veïnes. A demanar si la gent volia tancar el col·legi abans o a l'hora que tocava mentre combois de la Guàrdia Civil entraven alhora per l'Eix de Girona i la C-17 per Centelles. I la gent deia, tanquem quan toqui, que vinguin.
Vam viure aplaudiments mentre obríem per primer cop pas als Mossos, però també silenci tens de temor de derrota quan vam obrir pas per darrer cop als mateixos Mossos... Camí entre la gent que s'havia concentrat davant dels col·legis per defensar-los, des de la matinada fins a entrada ja la nit. Persistents en voler ser, de forma democràtica i pacífica.
A nosaltres ens ha costat (i ens costa) dormir, encara tenim malsons i ens costa tornar a la normalitat, perquè sabem el que vam viure i el que hauríem pogut viure, i perquè sabem que encara hem de viure més coses.

Callús (Barcelona), 2017. #CatalanReferendum #Verguenza pic.twitter.com/NWbTMCkEYv

— Alex Pont (@alexpontt) 1 d’octubre de 2017

Però, i els altres (aquells que ens tracten de ellos, quan criden "a por ellos!"), poden dormir? Poden dormir els periodistes que manipulen la veritat, amagant la repressió de conciutadans d'ells (perquè encara som espanyols, i ens volen espanyols)? Poden dormir els policies que ahir s'abraçaven als enrotllats amb la bandera espanyola, però que van atonyinar els que portaven butlletes? Poden dormir els polítics espanyols que inciten a l'odi contra conciutadans seus (perquè encara som espanyols, i ens volen espanyols)? Poden dormir els empresaris catalans de l'IBEX que juguen amb la por de la misèria sense que en cap moment es plantin davant els agressors? Poden dormir la gent que clama a favor de les porres i contra els ferits de les butlletes?
Si és que sí, que poden dormir, tenen un problema d'humanitat i de patriotisme. Els valors humanistes del respecte a la vida i la integritat física, és el què permet a les societats a viure en pau.
La pàtria que creuen defensar reprimint, sotmetent a part de la ciutadania que en forma part, per mantenir-los a la força dins, serà una pàtria impostada i imposada, que no busca l'adhesió si no la submissió. I aquesta, seria, sinó és ja, la gran derrota per qualsevol patriota, la d'usar la violència per fer prevaldre la seva pàtria.

PS: Atieu l'odi per sobre les vostres possiblitats...

Un hombre intenta manifestarse en #Sanlúcar pidiendo diálogo en #Cataluña. Y esto es lo que ocurre...Vídeo de Francisco Franco Bernal pic.twitter.com/jVxUSBMzZw

— Mira Sanlucar (@mirasanlucar) 8 d’octubre de 2017

El dia que ho va canviar tot

Començo a escriure aquest apunt quan acaba el dia, dic això perquè per mi s'acaba quan tanco els ulls per dormir.
Avui és aquell dia que tot va canviar. No sabem tot com acabarà, però ja no tornarà ser com abans.
Aquest dia l'he començat sentint quan en Basté ha anunciat en directa la detenció de Josep Maria Jové (una abraçada, Fe) mentre entrevistava a Oriol Junqueras.
La Guardia Civil ocupava el govern de la Generalitat i detenia a càrrecs polítics, funcionaris i treballadors d'empreses privades, així com registrava habitatges privats. Han requisat 10M de butlletes de votació i la gent, el poble, la ciutadania ha sortit al carrer.
Sentiment d'humiliació nacional. Sentiment de revoltar-se vers la injustícia. Un moviment intergeneracional i interclassista (bé, els poders oligàrquics al costat de l'Estat oligàrquic que és el Regne d'Espanya, com sempre). El Liceu cantant els Segadors i els sindicats al carrer, pensionistes al carrer colze a colze amb els estudiants. Tots defensant les institucions catalanes. Tots no, trist paper el del PSC. Paper repugnantment conegut el del PP i Ciudadanos.
Els alcaldes també al carrer i els diputats independentistes marxant d'un Congrés de diputats que els convidava a no tornar (car, és això el que volem, que no calgui que tornin!).
Amics i companys han anat revoltar-se a Barcelona, jo m'he quedat a Osona, no a casa, sinó a treballar per poder donar resposta del qui no podia baixar a la capital i volia mostrar el seu rebuig a aquest Estat demofòbic, a qui ens ocupa les institucions i ens empresona servidors públics. Aqui també es volia sumar a la revolta dels catalans davant l'Estat dominador.
A Vic, com a Tarragona, Sabadell, Girona i arreu de tot el país hi ha hagut rèpliques de l'esclat de revolta contra la humiliació dels qui ens sotmet a tots, persenguin urnes, cartells electorals i prohibeix debats.
15.000 veus a Vic clamant que la #LaLlibertatNoEsJutja, que #Votarem i que això va de democràcia i de drets civils. La coalició cívica s'ha eixamplat, arreu del país. A Vic ens han parlat les insticuions, el dret i la cultura.
15.000 veus que s'han sumat a un gresol de reivindicacions pacífiques però persistents que han aparegut arreu del país, 15.000 veus que s'han fos a centenars de milers de veus catalanes i a milions de cors bategant pels nostres drets civils.
L'Estat s'ha instal.lat en la repressió desacomplexada i barroera de la mentalitat colonial i imperial. Ja mai més tornarà ser com abans, perquè els catalans hem sortit a defensar les nostres institucions, sense por, amb il.lusió, pacíficament i persistentment. El poble català ja és adult, ha madurat del tot en unes hores intenses.
Avui és aquell dia que ho va canviar tot,

Oriol Papell, el millor homenatge la victòria.

L'Oriol ens ha deixat, per sorpresa, i massa d'hora, als 31 anys. Li ha fallat el cor, l'òrgan del seu cos que sobresortia més d'ell, amb permís del seu riure, generosos i apassionats els dos.
Com diu el Dani Mallén, se n'ha anat un tio com cal.

Company de militància i sobretot de lluita, per les llibertats nacionals i per la justícia dels nostre poble. També vam compartir hores de riures compartits, onerosos, emfàtics, escandalosos. Crec que amb ell vaig passar les millors dues hores de l'Acampada Jove, parlant de política a través de l'humor i les seves imitacions fantàstiques! 

L'Oriol tenia el do de gents, la felicitat que traslladava als grups ens rejuntava. Felicitat i lluita, ambdós casos abrandats. També era valent, mostrant-se com era, com pensava i com vivia.

El record de la teva cara somrient, de mirada inquieta, ens reconfortarà en la teva enyorança.

Oriol Papell has marxat sense viure des de primera l'arribada al somni compartit amb tants d'altres patriotes. El millor homenatge serà la victòria. El dia que llancem al vent, lliure, la nostra ensenya victoriosa el record de molts serà per tu.

Una abraçada al teu marit, la família i a tots els companys de partit. 

12 apunts del 2012

Per fer una mica de balanç del ja passat 2012, ho faré a través de 12 apunts que he penjat en el meu bloc personal (bé, un serà del d'ERC, del meu diari polític a l'ajuntament).
Gener: Fraga i l'espectacle de la desmemòria
Febrer: D'Atenes a l'IES Lluís Vives
Març: Signatura de l'acord de govern entre CiU i ERC-Junts per Torelló

Abril: Un Elliot Ness pel frau fiscal

Maig: Bankia, els Miserables poderosos

Juny: Els vagons descarrilats dels Països Catalans

Juliol: L'Antipolítica

Agost: Neverland: la Catalunya immobilista

Setembre: #11S2012, punt dinflexió nacional

Octubre: Partits a l'alçada del moment històric

Novembre: El vot de Carod i Maragall

Desembre: El Compromesso Storico català per la llibertat

... I recordeu, aquest 2013 serà un any inolvidable perquè construïrem un 2014 històric!

Una lectura per aquest estiu: "El gentelman comunista"

A l'Osonosfera, s'ha obert un bloc sobre les biblioteques 2.0, el podeu llegir a http://biblioteques2punt0.blogspot.com.

Hi ha un apartat on alguns blocaires proposen lectures per l'estiu i el Joan, un dels actuals motors de l'Osonosfera i pescallunes com jo, em va demanar que en fes una recomanació.

Normalment, quan em demanen un llibre, jo sempre dic El Mestre i la Margarida, de Bulgakov, una sàtira de la societat soviètica dels anys 20, de l'època de la NEP, a través d'una història màgica, on Satanàs visita Moscou. Entremig podem llegir una versió diferent de la passió de Jesucrist, jo en dic la Passió segons Bulgakov. Crec que donaria per una obre de teatre. Però no puc fer una foto del llibre, perquè li vaig deixar a algú, i allò que passa, que no te'l torna! Així que si algú el té, que me'l torni! sisplau...

Així doncs, que us recomanaré la lectura d'aquest estiu (la principal de 3, sóc dels que llegeix més d'un llibre alhora), és la biografia de Fiedrerich Engels "El gentleman comunista", company de fatigues de Karl Marx. Últimament m'he aficionat a les biografies, són llibres que no deceben (normalment) i si són realment bones, tenen un ritme trepidant, que a més, als qui ens agrada la història, estan farcides de referències al context històric.

Per què Engels, però? primer perquè m'atreuen molt els actors secundaris, que sovint són imprescindibles. I segon, perquè ja està bé de tant pensament únic capitalista, no? Més ara, quan el capital avança especulant contra els mateixos estats que el protegeixen. Fotuts? els de sempre.

PS: per cert, demanen que la foto tingui un entorn estiuenc. Bé, l'he fet al meu lloc de treball estiuenc, la taula del meu menjador, que de moment és l'estiu que em toca!

Jo, segons El 9 TV

Un altre fi d'etapa: 6 anys treballant pel país i els joves a la Secretaria de Joventut

En l'últim sospir del divendres passat, vaig tancar una etapa que segur que marca la meva existència, em van comunicar que acabava la meva responsabilitat a la Direcció General de Joventut, abans Secretaria (per això l'etiqueta).

Han estat sis anys, el primer terç del qual com a tècnic de Salut Jove i posteriorment com a responsable directiu com a Director de Programes i en l'últim terç com a responsable de la Secretaria de Joventut a la Catalunya Central.

Per mi ha estat un orgull haver pogut treballar pel meu país des del govern de la Generalitat, malgrat gairebé és políticament incorrecte pensar en positiu dels governs d'esquerres i catalanistes dels darrers 7 anys.

He viscut moments emocionants com els de la creació de l'Agència Catalana de la Joventut, al costat del Juli i els xavis, així com amb l'Eugeni. L'Agència és una eina, que ben utilitzada és molt bona eina per impulsar polítiques de joventut a casa nostra.

Com a Director de Programes, vaig poder impulsar línies polítiques clau pels nostres joves i la seva emancipació, com ara la creació del programa d'Emprenedoria, la cobertura nacional de les Xarxa de Borses d'Habitatge, la signatura de l'Acord de Mesures d'Ocupació Juvenil o la creació de les primeres Oficines Joves i el disseny del seu model: treball en xarxa i adaptable a cada territori, basat en la base d'una informació juvenil amb una xarxa àmplia per tot Catalunya.

En cultura sobresurt la consolidació d'una Sala d'Art Jove amb un model reconegut pel sector (amb premi inclòs), en suport amb els joves creadors. També s'han quedat als calaix alguns projectes dissenyats relacionats amb els bucs d'assaig, per exemple, o en la creació d'un servei d'assessorament i orientació escola - treball. La crisi ha fet estralls amb els pressupostos, i només a cultura...

També és positiu el fet de consolidar-se de programes com el de promoció de la salut jove, d'interculturalitat (vídeo), de participació i de cooperació.

En relacions internacionals també he pogut treballar amb acords amb el Quebec, Flandes o Uruguai.

Tampoc és ignorable la feina feta en negociacions amb altres departaments i altres institucions, tot un món de sigles polítiques i dinàmiques pròpies, locals i sectorials.

En quan a la feina feta a la Catalunya Central, m'ha deixat un molt bon sabor de boca sobretot el que s'ha fet al Berguedà, amb la creació d'una borsa d'habitatge comarcal i la creació de la figura del tècnic compartit, que està suposant un revulsiu per diferents municipis.

Aquesta figura també s'ha creat al Bages i al Bisaura, a més de consolidar el de l'Anoia.

I a Osona, en podem destacar al creació d'una Oficina Jove (vídeo), amb seu a Vic i amb una xarxa de complicitats nombroses, amb més de 20 punts d'informació i 3 borses jove d'habitatge. Ara cal consolidar-la.

I si em permeteu, estic especialment orgullós del conveni signat amb la UVic.

Han estat anys d'acció política des del govern del meu país, temps de creixement personal i d'aprenentatge permanent, gràcies als bons i als mals moments, on he pogut treballar i conviure amb molta gent que tots m'han aportat alguna cosa, normalment bona.

Tampoc puc, ni vull, ignorar la feina feta per tot l'equip de la Secretaria com l'aprovació de la Llei de Polítiques de Joventut, la redacció de les bases del nou Pla Nacional de Joventut o el tomb social del Carnet Jove i de la Xarxa d'Albergs.

Estic content de la feina feta i orgullós d'haver servit el país i la seva gent. I això ningú m'ho prendrà.

Tots els apunts sobre la Secretaria de Joventut i sobre joves, en aquest bloc.

PS: en la retina de la memòria també hi romandrà l'haver donat el premi Joventut del Sona 9 als Manel, haver conegut Gaspart Espuña, haver-nos autotitllat de gilipolles Marco Marchionni i un servidor, haver estat entrevistat al programa del Basté, haver acompanyat al Juli a la compareixença al Parlament, l'esmorzar 2.0 amb autèntics cracks, la brillant conferència del Carnet Jove Europeu que es va fer a Barcelona, constatar que Romania té dues agències de joventut (sic) in situ, el dia que van elegir Xavier Castellana membre del buró del Carnet Jove Europeu, la Setmana de la Joventut a Manresa i escoltar el final d'un partit del Barça amb la ràdio del cotxe oficial del Secretari, amb les portes obertes i rodejat de joves, hereus i pubilles a Seva.

6 anys de comunicació a Esquerra Osona

El divendres 28 de gener vaig tancar una etapa de sis anys com a secretari d'Imatge i Comunicació de la federació comarcal d'Esquerra Osona (quin nom més llarg!).
Han estat sis anys d'immersió en la comunicació política, de forma autodidacta, cosa que comporta certes patacades amistoses o no. A més, aquesta immesrsió ha conviscut amb l'eclosió de les eines 2.0 com a eines de comunicació (també la política), així que he viscut uns moments apassionants i d'aprenetatge impressionant.
A més, per la naturalesa comunicativa d'Osona, he conviscut amb una realitat com és la de la premsa de proximitat, lligada al territori, a la comarca o als municipis. A Osona tenim sort amb això.
També han estat anys on he pogut treballar amb el diputat comarcal, en Freixanet, tot un privilegi, al treballar temes comarcals (com la UVic, o les diferents interlocucions amb actors socials de la comarca) o nacionals (com la LEC, sobretot). Tot un privilegi.
Estic satisfet de la feina feta i del rastre que he deixat en forma de blocs, de Youtube o d'activitat comunicativa, pròpia de la comarcal o en suport a grups municipals, del grup del Consell Comarcal o a les seccions locals. Feina feta no fa destorb, que diuen, sobretot si és servint al comú, en aquest cas el comú republicà d'Osona.
Sis anys de treball sota la presidència de Jordi Serra (bloc), primer, i de Carles Sanuy (twitter) després, i sobretot amb un munt de companys que han treballat en cada secretaria comarcal, amb una menció especial al Lluís Argemí, que també tanca aquesta etapa i que és qui m'hi va embarcar ara fa 6 anys.
Vull il.lustrar aquest bloc amb un vídeo de promoció del nou canal de TV a internet d'Esquerra Osona, on faig (literalment) una declaració de principis: "La informació és un dret, no un privilegi". Doncs això.

Revolució i reacció, conversa amb Gabriel Cardona

En la vigília del dia de Reis, va morir Gabriel Cardona (wiki), historiador i militar opositor a Franco, membre de la UMD (Unió Militar Democràtica).
El Dr. Cardona va ser professor meu en les classes de doctorat que vaig fer, en una assignatura sobre l'exèrcit i les institucions.
Recordo que vaig fer un treball sobre la creació de l'Exèrcit Roig per part de Trotski, amb la seva organització a base de cercles d'influència, més que a través de la jerarquia. En el nucli intern s'hi trobaven Trotski els més lleials a ell i a la revolució i en els següents cercles s'hi trobaven els menys lleials, tinguessin la gradació que tinguessin.
Conversant amb Gabriel Cardona vam parlar sobre el treball i vam anar a parar de l'exèrcit trotskista a la organització dels partits polítics, on més que els càrrecs s'han de mesurar per la influència dels individus i els pols de poder relligats per les lleialtats. Us sona el pinyol d'Artur Mas? Un exemple de tants, però ben allunyat del trotskisme.
Aquella conversa sobre Trotski i l'Exèrcit Roig també va saltar cap a un monòleg de Cardona, brillant, sobre la revolució i la contra-revolució. Era tot canvi sotmès a la condemna de la reacció i de ser desmantellat o com a mínim aigualit? "La solució era la repressió o el pacte amb els membres del respectiu l'antic règim?", em va sortir aquesta pregunta, pensant amb Robespierre o Lenin. Em va mirar amb aquella mirada generosa, em va somriure tot obrint els ulls. Tot seguit va atendre a la meva companya de classe també menorquina que restava allà escoltant la conversa, amb qui va parlar amb el seu català salat de Menorca.
Posteriorment, aprofundint en la seva biografia, he suposat que ell no pensava tant amb latituds francesos o russes, si no molt més properes. I aquell somriure...

Bloc de Xavier Díez: Gabriel Cardona (Una compartida precepció del militar i historiador)
Obituari a El País

Que tingueu un bon Nadal!

Xerrar per xerrar al Ple de Torelló...

Foto: Franch presidint el Consistori infantil de Torelló

Quan et dediques a la política local en pobles petits, o no tant petits, com Torelló, a vegades la línia que separa la relació personal i la institucional és molt fina, difícil de no traspassar.

Es vulgui o no, hi ha unes normes de relació institucional. En Miquel passa a ser l'alcalde i en Jordi, per exemple, passa a ser portaveu del grup d'Esquerra.

Has de ser conscient que quan parles no parles per tu mateix, sinó pel grup i els votants que representes, a més de la institució, en aquest cas, Torelló.

La gestió del Ple per part de l'alcalde, que és qui el presideix, ho ha de tenir en compte i, ahir, l'alcalde de Torelló no ho va tenir prou clar. Després d'un ple prou tranquil, es va acabar innecessàriament tens, per una manca de respecte institucional.

Quan un regidor de govern, en el torn del monòleg de les informacions fa esment a un regidor d'oposició, aquest ha de tenir capacitat de rèplica. No per ganes de xerrar, sinó per dret a rèplica per al.lusions. L'alcalde no pot cridar un "si tens ganes de xerrar, xerra!" al portaveu del principal de l'oposició (ni a cap altre regidor). No per guapo, sinó per respecte institucional.

El Ple no és una tertúlia de bar, on la gent xerra i debat, és un lloc on els representants dels ciutadans, debaten i decideixen. Jo sóc en Jordi, però al Ple sóc el representant del Grup Municipal d'ERC-AM Torelló.

Comporta molta responsabilitat, però també respecte institucional, alcalde inclòs.

Preparats, llestos i...

Aquest any he fet vacances blocaires de debò, així que durant totes les setmanes d'agost heu pogut gaudir amb els vídeos del Ball dels Verds de Torelló.

Carregar les piles va bé, sobretot perquè m'esperen uns mesos intensos políticament amb les eleccions catalanes i després, com si res, les eleccions municipals, i pel mig projectes personals que ja han començat a caminar, a poc a poc.

Aquest estiu ha estat de lectures, en paper i en pantalla, relectures ja gastades i noves idees, més o menys interessants. Calia posar el cap a lloc i preparat pel que ve.

També ha estat un estiu de retrobament amb Lisboa, de la calma portuguesa amb olor de graelles de peix fresc, pujades i baixades, tramvies grocs i opulència decadent d'un imperi fallit, tot amb ressorts de fados nocturns i de nació llatina mediterrània lluny del Mediterrani.

D'escriure no ho he pas deixat de fer, públicament ho he fet a Naciódigital, a la secció d'Opinió Nacional, on hi tinc una columna des del juliol. Un espai compartit per noms que aclaparen. Així que he escrit els articles i he escrit (i llegit) alguna resposta als comentaris que em feien. Es tracta de ser 2.0, oi?

Avui em retrobo amb el bloc i amb vosaltres, lectors.

Els meus articles a Naciódigital:

Lectures i diagnosi de Pujol i Carod

El que és nefast per Oriol Pujol

El que cal no és una "Solidaritat"

De l'Assemblea de Catalunya al dret a decidir

Que no se'ns podreixi la poma catalana

Estreno columna a Naciódigital

El dissabte em vaig estrenar com a columnista periòdic a Naciódigital, ho vaig fer amb l'article Que no se’ns podreixi la poma catalana, en referència al procés de maduració nacional catalana que parla Artur Mas, per dir no a un referèndum sobre la independència de Catalunya.
No sé si amb la sentència del Tribunal Constitucional hem madurat bastant més o no...
A part de l'article en sí, és curiós la diferència d'encarar un article que escriguis al bloc a o a iniciativa absolutament pròpia, com els que he anat publicant a El9Nou, a Osona.com, al Torelló, entre d'altres, amb aquest article, ara dins una comana quinzenal de fer un article en un mitjà.
Jo que sóc de teclat fàcil (perquè no escric en ploma) em vaig sentir col.lapsat, patint la crisi de la pantalla en blanc (perquè no escric en paper). La idea hi era però les paraules no sortien. Curiós.
Així doncs, cada dos dissabtes em podreu trobar a la secció Opinió Nacional del diari electrònic Nació Digital, i al llarg de la setmana a opinadors com ara Jordi Finestres, Jordi Portabella, Jordi Badia (quants jordis, no?) o Xavier Grasset, entre d'altres.

Article a Opinió Nacional: Que no se’ns podreixi la poma catalana

"I tu, què feies quan el TC va rematar l'Estatut?"

Ahir estava al Ple de Torelló i el telèfon va començar a vibrar. Trucades i sms.

No me'n vaig poder estar, vaig haver de mirar què passava. Ja sé que això té una mica d'irrespectuós...

Hi ha qui fa servir el mòbil als plens, no a Torelló, per twittejar el que passa. Jo essent portaveu se'm fa impossible. Encara que seria interessant, potser hi hauria més gent seguint els plens de Torelló... avui, in situ hi havia tres persones més la premsa.

Però no és el cas, només he twittejat pel tema de la moció en suport de la consulta del 13D, quan va ser tombada.

A vegades també he fet servir el mòbil per fer una rèplica no pública a algun regidor de l'equip de govern.

Però el mòbil, al Ple, per a res més.

L'òs pedrer ahir... tants sms, tantes trucades... vaig agafar el mòbil i vaig començar a llegir que el TC havia emès sentència sobre l'estatut, parlaven de 15 articles.

No m'hi vaig poder estar i vaig entrar al twitter. Bullia! La retallada era un fet. L'autonomisme (i el federalisme?) havia mort amb l'Estatut re-retallat.

Potser d'aquí uns anys algú em preguntarà: "I tu, què feies quan el TC va rematar l'Estatut?". Jo respondré: feia de regidor d'Esquerra al Ple de Torelló.

PS: i tu, lector, què feies quan el TC va rematar l'Estatut?

Naciódigital: Mort i reinterpretat

Naciódigital: Joan Puigcercós: "És un xoc de legitimitats"

Vilaweb.cat: Montilla, entre la indignació i el partidisme

3CAT24: Montilla sobre la sentència: "El Tribunal Constitucional ha comès una gran irresponsabilitat" (amb vídeo de la declaració del President Montilla)

La Vanguardia: Varapalo del TC a las aspiraciones de Catalunya en lengua, Justicia y tributos

La Vanguardia: Montilla llama a la movilización ciudadana para mostrar la indignación por la sentencia

El Periódico: De la Vega destaca que la sentènciaés una "derrota en tota regla" del PP

El Periódico: El PP subratlla que el TC els ha donat la raó en "50 articles d'envergadura"

El País: El Constitucional refrenda la mayor parte del Estatuto de Cataluña

La Razón: Montilla da por roto el pacto con el PSOE

La Razón: Sólo 14 artículos tumbados de 114 recurridos

Intereconomía: El TC avala la mayor parte del Estatut, aunque reitera la indivisibilidad de España

Saber dir adéu

Fa unes setmanes hi va haver una controvèrsia amb el fet que l'entrenedor de futbol del Mallorca, Gregorio Manzano, escrivis al seu bloc un apunt (4 años después, curiosament aquest apunt no hi és en la versió en català...) que sonava a comiat. Això va passar en un moment que es rumorojava que no renovaria i que possiblement tenia una oferta del Sevilla.
Aficionats i premsa esportiva va posar el clam al cel: com podia acomiadar-se a mitja temporada i en un moment dolç de l'equip?
Goyo Manzano va sortir donant explicacions que no era un comiat, si no que volia agrair als qui li han donat tant a l'equip balear.
Segurament Manzano marxarà i segurament aquell apunt és un comiat o una avançada d'aquest. I crec que és un bon comiat, elegant i generós. Un comiat on el que s'acomiada no es posa el centre del món.
Saber dir adéu, saber plegar, i més en un lloc de responsabilitat, de lideratge i de l'esfera pública és important. L'absència d'un regust amarg de rancúnia, sovint egocèntrica, fa que la continuitat dels projectes, després de l'adéu, amb altres persones, sigui més fort i amb més possiblitats d'èxit.
Els projectes són com una cursa, que no s'acaba finsa al final, fins que no atravesses la meta. I aquesta és l'adéu. Un bon adéu, a més, és la millor inversió pels que venen després.

A la imatge, una vinyeta d'Aleix Saló, sobre un dels casos de no saber dir adéu. N'hi ha molts més...

Txerniakovski i Mandela: lideratges en la guerra i en la pau

Aquest cap de setmana he acabat un llibre i he vist una pel.lícula molt dispars entre sí, però que m'han fet reflexionar per igual.

El llibre és la biografia del General Txerniakovski ("Cherniakovski: El General T-34", d'Akram Sharipov) i la pel.lícula és "Invictus", de Clint Eastwood.

El primer explica la vida i mort d'un dels generals més brillants (i més desconeguts a occident) de la II Guerra Mundial, un líder admirat pels seus subordinats i amb un gran sentit polític del seu deure com a general soviètic.

La pel.lícula explica com Nelson Mandela (wiki), elegit president de Sudàfrica, un cop alliberat ell de la presó i el país de l'Apartheid, posa especial atenció en l'esport nacional de la minoria blanca, els afrikaners, per tal que esdevingui un element de cohesió nacional.

Els dos protagonistes són, a priori diamatralment oposats. Un és un home de guerra, l'altre un home de pau. Un actua en la lluita bèl.lica, l'altra en la lluita democràtica.

Ambdós, però, lluiten pel seu país i els seus ideals, posant especial èmfasi en la importància dels "seus homes", els subordinats i compatriotes un, tots els ciutadans (blancs, hindús o negres) de Sudàfrica l'altre.

Els dos saben està a l'alçada de les circumstàncies. El soviètic donant exemple de valor i preocupant-se de les condicions de combat i la vida dels seus soldats. El sudafricà donant exemple de principis d'igualtat (l'antitesi de l'Apartheid), tot impulsant la reconciliació.

Ambdós van ser uns líders, que no els va moure mai sentir-se superiors a ningú (ni per grau, ni per raça), que van saber ser respectats des dels principis propis i sent coherents en les accions.

Un va morir per estar aprop dels soldats que posaven la seva vida en joc al front. L'altre va lliurar la seva vida a la causa de al reconciliació i de la igualtat en la "nació arc iris", que deia ell.

Els grans lideratges no s'imposen, si no que es guanyen.

Els grans lideratges no s'aconsegueixen amb el retret al rival sinó amb l'apreci dels propis i el bé comú.

Els grans lideratges no es mouen per rancor si no per la grandesa de construir.

Un tomb per la Catalunya carlina, sense carlins

Aquest cap de setmana ha estat un cap de setmana carlí.
He voltat per Solsona i comarca, el Berguedà i el Lluçanès, tota una ruta història nacional seguint el fil carlí de la història.
La veritat, però, és que no hem pogut seguir gaire el rastre carlí i hem visitat bàsicament elements medievals.
És una llàstima que no s'aprofiti la petja carlina a Catalunya i a més en aquestes terres, algunes d'elles havent esdevingut llocs claus en les múltiples guerres carlistes.
A més, historiogràficament és verdaderament interessant el carlisme, tot un moviment polític més complex que el "Pàtria, Déu i Rei", amb forts lligams a la cultura rural del complexa i canviant segle XIX català, en un context de tensions entre modernitat i antiguitat, una pugna entre el vell i el nou.
Si es pot fer la ruta dels càtars (molt ben explotada), per quan la ruta dels carlins?
Carlisme segons l'enciclopèdia catalana
El Carlisme segons Andreu Nin
Web del Partit Carlí de Catalunya

L'inici de la nit més màgica a Torelló. L'arribada dels 3 Reis d'Orient

Bon Nadal i bones festes!