Tres veces rebelde

El 8 de març s'ha convertit en una jornada de mobilització massiva a nivell internacional a l'entorn del feminisme, que ha deixat de ser un moviment d'avantguarda, minoritari, si no d'un moviment de masses que ha superat, ja no només les fronteres internes del món femení, sinó de la frontera entre els homes i les dones. Tal com l'ecologisme ja forma part dels plantejaments col.lectius transformadors més enllà dels moviments ecologistes, el feminisme també està penetrant en moviments i col.lectius més enllà del pròpiament feminista.
Enguany, però s'ha creat una controvèrsia per sobre l'ús majoritari del castellà, en detriment del català, en les pancartes i les consignes usades en manifestacions en ciutats catalanes.
Fent un cop d'ull per les xarxes la controvèrsia té una part marginal que menysté la lluita feminista per espanyolista. Però el gruix de la controvèrsia es va centrar en si era de rebut reclamar l'ús del català en les demandes feministes, o no.
Amb una pàtina de cert cosmopolitisme, es menystenia la demanda de l'ús del català ja que tothom és lliure d'utilitzar la llengua que vulgui i que el castellà també forma part de Catalunya. També s'hi afegia que si en una jornada de lluita feminista es posa èmfasi en la llengua és que qui ho fa té un problema, insinuant que aquest problema és de masclisme.
Jo que sóc un ferm partidari de les lluites compartides, que molt bé va il·lustra l'Omnium de Cuixart, crec que s'ha de rebutjar l'esmena a la totalitat per un tema d'ús lingüístic al moviment feminista, però crec que les activistes feministes farien bé de no menystenir les demandes d'un major ús del català en les movilitzacions feministes.
Com no podem restringir el feminisme al món privat i individual i hem de reclamar una transformació col.lectiva en pro de la igualtat entre home i dona, amb l'ús social del català hem de fer el mateix. Tots sabem que pel català no n'hi ha prou amb legislació, sinó que cal un apoderament social i això demana una conscienciació col.lectiva a favor de l'ús social d'aquest a Catalunya. És el mateix que en les demandes d'igualtat del feminisme, tots sabem que no n'hi ha prou amb la legislació, sinó que cal una conscienciació col.lectiva i una actitud en el quotidià.
Si en la lluita antifranquista, el catalanisme s'hagués aïllat i no hagués fet seves les demandes socials i democràtiques, hauria estat un moviment incomplet. Perquè la lluita per la normalització del català, és una lluita contra el domini del nacionalisme espanyol, un dels pilars tant de la dictadura com del Règim del 78, i aquests també responen a uns interessos econòmics i de gènere de domini.
Si som conscients que el masclisme banal, el que codifica la cosificació i la subalternitat de la dona des de la quotidianitat, tal una pluja fina, tampoc hem d'oblidar que la subalternitat del català també es basa en una pluja fina quotidiana sobretot a través d'uns paràmetre de consum que afecta les relacions socials a través de la llengua.
I aquí uns mots que sintetitzen les lluites compartides de la dona, la nació i la classe social, de Maria Mercè Marçal:

A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona,

de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Aquesta il.lustració de l'apunt i moltes d'atres a http://martabellvehi.bigcartel.com

Regeneradors des de la promiscuïtat i la mentida

Ciutadans, el partit nascut a Catalunya en contra la immersió lingüística del català, al llarg dels anys (i dels suports mediàtics i de bona part de les elits econòmiques espanyoles) ha esdevingut un actor en la política espanyola.
A més de l'equipació taronja i de l'afiliació liberal (després de presentar-se amb la ultradreta Libertas en unes eleccions europees), han decidit ser el partit de la regeneració espanyola.
La manera d'entendre la regeneració espanyola, però, és fer d'antítesi de Podemos (l'altre partit que ha emergit en el panorama estatal en les darreres eleccions), d'unionisme oficial a Catalunya i de practicar la promiscuïtat política intentant governar amb PSOE i amb el PP al llarg de 9 mesos. Però a més d'aquesta promiscuïtat política, a Albert Rivera, líder indiscutit del partit ha impulsat accions que contradiuen, nuclearment, el que havien manifestat amb antelació, com ara MAI! fer a Rajoy President.
Vaja, que la regeneració a una política espanyola corcada per la corrupció sistèmica, sense credibilitat per la diferència entre el que es diu i el que es fa, mancada de diàleg polític sincer i de respecte a la diversitat nacional, Ciutadans es disposa a regenerar Espanya des de la promiscuïtat política, la mentida, arribant a pactes amb el partit de la corrupció i amb més nacionalisme obtús espanyol.
Si l'Espanya actual ja és insofrible en el seu esdevenir, si la regeneren aquests... Ai, Sepharad!

L'espanyolisme ensenya les seves credencials

Després d’un mes de setembre, on l’independentisme va inocular el catalanisme majoritari social i polític, i on hi va haver un esclat cívic i públic per la llibertat dels catalans a decidir que va tenir el seu tret de sortida al Passeig de Gràcia a l’11 de setembre, l’espanyolisme ha mostrat les seves credencials posant amb el 12 d’octubre marcat al calendari. Les casernes militars s’han fet sentir obertament a través d’oficials reservistes, entre passadissos a l’Estat Major espanyol i amb maniobres militars al cel català i a carrers de Barcelona. També al Facebook, amb un anunci extravagant mostrant l’exèrcit com a element d’unitat espanyola.

Des del govern espanyol han aparegut les amenaces d'arruïnar els catalans si aquests decideixen fer els seu propi camí al marge de les fronteres espanyoles. Una ruïna que arribarà davant un Estat espanyol que es disposa, filosofalment (una altra cosa és la capacitat material), a ser agent actiu en l’aïllament dels ciutadans que viuen en les ciutats i pobles catalans, parlin castellà o català, es diguin Vilallonga o González. Si no som espanyols ens volen pobres, aïllats i deprimits. “La maté por que era mía”, un principi nacional de l’espanyolisme governamental. També des de les institucions espanyoles hem sentit amb vergonya aliena com l’expresident extremeny reclamava el retorn forçat del immigrats extremenys a Catalunya i els seus fills i néts. D’això se’n diu deportació forçosa... Un iaia catalana vinguda d’Extremadura li va receptar “morcilla”.

Des del Ministeri d’Educació i Cultura, el ministre Wert, de la factoria FAES, ha posat damunt de la taula el seu objectiu polític vers els infants: l’adoctrinament ideològic i identitari. Nacionalcatolicisme franquista pur i dur. No sé si a més de deportar forçosament infants catalans d’avis extremenys també segrestaran als nens catalans dels pares que no se sentin espanyols. I tampoc podem oblidar el ja recorregut maltractament en les inversions al territori català. Els darrers pressupostos espanyols demostra que l’Estat es retira de Catalunya, a l’espera de la victòria per retornar-hi o de la derrota després de practicar l’estratègia de terra cremada.

Si l’11 de setembre el centre de Barcelona es va col·lapsar sota l’estel de la llibertat de l’estelada, el 12 d’octubre l’espanyolisme s’ha concentrat, sense capacitat de manifestar-se a manca d’efectius, darrera una bandera “rojigualda” que no desprèn amor pels catalans sinó voluntat de domini.

Publicat a Nació Digital

TSJC: nou embat espanyolista. I els catalans, què?

Els partits majoritaris espanyols són capaços de posar-se d'acord per fer una reforma constitucional exprés, que suposo, entre d'altres, limitar l'autonomia de les comunitats autònomes, que per les de tall regional no és cap trasvals, però per les de tall nacional suposa tota una enganyifa.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya ha donat dos mesos per liquidar el model lingüístic de Catalunya en l'Educació, un model posat com a exemple arreu del món, a excepció de l'Espanya encarcarada i identitària que fa de la imposició de la llengua castellana una eina d'Estat.

Dos embats més contra el nostra país, quan encara tenim fresc en la memòria la retallada múltiple a un Estatut que va sortir prou reeixit del Parlament de Catalunya i que en cada bugada, amb fotos amb ZP incloses, hem anat perdent llençols.

La resposta de tots els partits com a tals ha deixat bastant a desitjar, cadascú amb la seva responsabilitat, però hem estat incapaços d'articular respostes "d'Estat" (com la reforma constitucional), des de la unitat nacional i per l'interès del país, més enllà dels interessos de lobbies i de partits cosins (sinó germans) espanyols.

L'ofensiva centralista espanyola posa de nou a prova els partits catalans. Com respondrà la CiU governant davant una greu agressió (amb data límit, com amenaça del TSJC) cap a un dels pilars de la (re)contrucció nacional catalana? i la resta de forces? I, sobretot, i el PSC que sempre acaba sucumbint als desitjos del PSOE?

Potser no en som conscients, però la història ens observa.

Nació Digital: Adéu al català vehicular

ABC: El TSJC da dos meses a Enseñanza para implantar el castellano en las escuelas

La Vanguardia: CCC augura la desaparición del actual modelo9 educativo catalán

La Vanguardia: Ultimátum del TSJC a la Generalitat para que el castellano sea lengua vehicular en la escuela

Article a Nació Digital, de l'etiquetatge en català a l'Estat propi

Aquest dissabte vaig publicar de nou la meva columna a Nació Digital. Vaig escriure sobre les traves
que posa la UE a l'etiquetatge en català, que no fa res més que desprestigiar la llengua catalana com a llengua social al nostre país.
Cada cop és més clar que la UE és l'Europa dels estats i no dels pobles, és per això que per no ser uns europeus de segona, hem d'apirar a ser més que un poble, que una nació i aspirar a tenir un estat propi a la UE.
Podeu llegir el meu article en el següent enllaç: Europa i Espanya com a problema

De La Vanguardia Española a La Vanguardia en català

(L'enyorat) Ramon Barnils afirmava que serem independents el dia que La Vanguardia fos independentista (o no si posés d'esquena).

Aquest dilluns, a Vic, es va presentar l'edició en català de La Vanguardia (i aquí la versió catalana), una edició que no vol ser una traducció de la versió espanyola, però que poc o molt ho haurà de ser, dic jo... perquè compartiran continguts. Potser és que la castellana també serà una versió parcialment traduïda.

El fet que el diari del Grupo Godó, del Conde homònim, tingui una edició en català és un gran pas per la nostra llengua. No podem ignorar que és el diari més llegit del nostre país.

Ja s'han aixecat veus hostils a La Vanguardia, bàsicament per desavinença amb la línia editorial (monàrquica, liberal conservadora i autonomista ). Però que la "rivalitat" no ens encegui, perquè llavors serem uns sectaris. En visió de país, el que es va presentar a l'Atlàntida de Vic va ser un gran avenç pel país i la nostra llengua (i ara també la del José Antich i el Conde Godó).

Senyores i senyors, que La Vanguardia va ser capaç d'editar-se a les dues Espanyes durant la Guerra Civil! que ara surti en català vol dir que el català ja compte pels més pragmàtics i tot.

Abans d'acabar, però, no voldria fer una petita reflexió sobre el fet de presentar l'edició en català del diari a Vic. Tal com reflexionava en Josep Comajoan al Twitter, es va buscar la capital de "la Catalunya catalana" per semblar més catalans? o és que busquen una edició pels de poble (en català) i una pels de ciutat (en castellà)?

Ja m'està bé que comptin amb la gent de comarques per fer presentacions nacionals, però per quan alguna presentació de tipus econòmic o científic a Vic?

Dos articles sobre el tema:

Jordi Font a Nació Digital: "La Vanguardia" en català

Josep Comajoan al bloc d'ESCAAC: Puix que parla català, vejam què diu

Bloc tancat, com a queixa del tancament de TV3 al País Valencià

Aquest bloc ha romangut els darrers dies tancat, en queixa pel tancament de tv3 al País Valencià, fet succeït la setmana passada, imposant un silenci a la televisió de Catalunya per coacció imperativa de la Generalitat valenciana en mans de Paco Camps, un home fet a base de populisme regionalista blaver i de trajos a mida.
Aquestes darreres setmanes hem vist com governs autoritaris tancaven internet. Passava a la riba sud del nostre mar. Ara, a la nord, es tanca una televisió. Xé! però no passa res...
Vídeo de Vilaweb amb reflexions des del País Valencià
En Josep Maria Diéguez ha escrit un apunt molt afilat, fet amb "la ràbia al cos". Llegiu-lo aquí.

Sentenciant la Catalunya nació: Tribunal Suprem contra la immersió lingüística

Avui hem viscut un nou episodi de la guerra declarada a la Catalunya nació per part de les estructures d'Estat d'Espanya. Deixeu-me pecar d'osonenc, però Catalunya per Espanya és com una llonganissa que la van tallant a rodanxes: ara l'Estatut, ara les infraestructures, ara la llengua...
El Tribunal Suprem ha sentenciat que la immersió lingüística ja no és vàlida en el sistema educatiu català, emparat en la sentència del Tribunal Constitucional reclama una adaptació de la llei i obrir al castellà com a llengua vehicular en l'ensenyament.
Això és tot un torpede a la línia de flotació de la Catalunya nacional, de la Catalunya com a un sol poble que es troba en l'espai comú que és la llengua, un espai que tothom hi pot accedir, sigui quina sigui la seva llengua materna, sigui quina sigui la seva religió o color de pell. És per això que els garants de l'Espanya "una y libre" eterna, les estructures pètries de l'Estat i disparen.
I tot enmig d'una negociació per la investidura del nou President de la Generalitat, que sembla ja acordada per CiU i PSC, que també s'han trobat traient ferro a l'espressat pel Tribunal Suprem, uns i altres. Preocupant...

Ara.cat: Els eurodiputats de CiU, ERC i ICV-EUiA defensen la llengua junts des de Brussel·les
La Vanguardia: PSC y CiU coinciden en que el fallo del TS no hace peligrar la inmersión
Nació Digital: La justícia ataca la llengua

Vegueries, fent país

El govern de la Generalitat ha fet un pas endavant en construir estructures pròpies del país, és a dir de construcció nacional.

Una de les anormalitats nacionals eren les províncies, estructura nacional espanyola i d'esperit centralista. Avui, el govern ha aprovat el projecte de llei de les vegueries que ha de ser l'arquitectura institucional d'organització territorial de Catalunya.

Aquest projecte de llei ha costat, però la tossuderia d'Esquerra (del conseller Ausàs i de Puigcercós) ha fet que es desencalli.

També és de destacar que el plantejament es fa amb un full de ruta que explica com es desplegarà la llei i com es passarà de les quatre provincias a les vegueries. Serà en tres fases. Podeu llegir la informació del projecte de llei a la web de la Generalitat.

En el projecte de llei no es parla de capitalitats, aquestes s'hauran d'escollir en el mateix territori, en el Consell de Vegueria (wiki de vegueria). Una bona decisió en un context on la capitalitat física queda diluïda en la societat en xarxa i que l'emocionalitat guanya la partida en aquest aspecte. Una partida en un país amb ADN cantonalista.

Em sobta, però, que els que tenien de lema "fer país", quan ara s'aprova un projecte de llei que fa país la menystenen i s'amaguen en la no prioritat davant la crisi. "Això no toca", diuen ara. Aquesta llei preveu la no duplicació d'administracions i suposarà una racionalització de les estructures territorials.

Em sona com els arguments espanyolistes davant iniciatives a l'entorn de la llengua, per exemple. CiU queda descol.locada quan s'evidencia que el govern fa país, que el govern on hi és ERC, però no CiU, fa país. També sorpren el nas arrufat convergent davant una llengua nacionalment avançada com la de cinema...

El9Nou.cat: La llei de vegueries finalment deixa per a més endavant la capitalitat de la Catalunya Central

La Vanguardia: El síndic d'Aran no descarta reclamar la independencia

Avui: CiU demana la retirada de la llei de vegueries

Avui: Puigcercós reclama als partits que no alenteixin la tramitació parlamentària de les vegueries

ICV i CiU: Catalunya nació de "quita y pon"

Ara resulta que s'ha muntat un escàndol perquè es va posar traductors en una visita d'una delegació nicaragüenca al Parlament de Catalunya.

El castellà el saben parlar tots els diputats, però la llengua pròpia de Catalunya i d'ús normal al Parlament és el català (amb algunes excepcions, normalment de Ciudadanos).

S'ha de negar el dret a un diputat català a parlar la llengua pròpia del seu país en seu parlamentària? Jo crec que no, durant massa segles el català ha estat bandejat de les institucions públiques.

PP i Ciudadanos s'han esgargamellat! El PSC parlen d'igualtat de llengües oficials al Parlament (que la demanin al carrer i a la premsa també! i que no oblidin quina és la llengua "pròpia" del Parlament i el dret als diputats de no haver de canviar de llengua) i l'ecosocialista Lluís Postigo i el convergent Fernández Teixidor (ex-CDS)(wiki) diuen que en moments de crisi això no toca.

Algú coneix alguna altra nació de quita y pon (i sense traductor!) , com proposen ICV i CiU en aquest tema? Jo no.

Quina nació normal precindeix dels drets lingüístics perquè hi ha crisi? Que tothom parli en anglès al Parlament Europeu, que hi ha crisi! Què hi dirien els espanyols i francesos?

En moments de crisi, saben quan retallaria jo? 9 milions d'euros anuals

Article de Josep Maria Sòria: País maravilloso, on ens convida a aprofundir en una deconstrucció nacional que no aplica a Espanya...

Sobre Fernández Teixidor: apunt de Jordi Castellana i aquest fil a El Racó Català

La LEC, una llei nacional, el PP un partit nacionalista, el PSOE...

És clar que l'educació és un pilar fonamental en la conformació de les societats, és a les escoles on es formen els ciutadans, ja sigui a través de l'adquisició del coneixement, de valors i de conformació de l'imaginari col.lectiu.
El fracàs de l'àmbit educatiu és el fracàs de la societat.
Que Franco prohibís el català a les escoles era una eina de destrucció de la nació catalana.
Que la Generalitat recuperada fes del català la llengua vehicular a les escoles, era una eina de (re)construcció nacional, però que a més no oferís un sistema dividit en dos, per llengües, era la voluntat de construir una nació no segregada per comunitats lingüístiques. El fet, a més, que el castellà s'aprengui solventment a les escoles catalanes, és el reconeixement que hi ha una realitat lingüística complexa, plural i que no es anorrear el castellà de Catalunya.
Dit això, ja mostro la meva opinió que els sistemes educatius no són neutres, cap. Tenen una funció de construcció social.
Ara em ressonen les paraules amb un to còmplice que va dir el diputat del PP, Rafa López (bloc, abandonat des del 2006), en una jornada de les escoles concertades. Un discurs hostil contra el projecte de Llei d'Educació de
Cataluna (LEC) que s'estava conformant i que s'ha conformat, recolzat per les tres principals forces polítiques catalanes: CiU, PSC i ERC.
El discurs de López era liberal, parlava de llibertat, llibertat d'escollir centre, llibertat d'escollir escolarització segregada per sexes. En cap moment va parlar de llengua.
Ara, el PP ha reaccionat al compàs que marca El Mundo del Pedro J. Ramírez, que ha escrit l'Ària de la independència escolar de Catalunya, amb instruments de percussió de la persecució lingüística al Principat.
El PP ha reaccionat contra la LEC, no amb un discurs liberal com ens feia creure Rafa López, sinó amb un discurs nacionalista espanyol. No ens sorprèn que el PP té voluntat de ser un partit nacionalista, però hem d'estar atents a no caure en el parany d'un discurs liberal fals. No fan les coses per llibertat, sinó per una idea de nació espanyola que exclou la catalana.
I el PSOE de ZP, el de l'Espanya en singular, sembla que vol ser el baríton d'aquesta ària nacionalista espanyola en contra la LEC.
La Vanguardia: El PP critica en un anuncio la futura Ley de Educación de Catalunya
Avui: El president valencià, Francisco Camps, elimina classes en català per fer-les en anglès
El Periódico:Maragall veu "previsible" i "poc interessant" que el PP porti la LEC al Constitucional
La Cope: El Gobierno catalán consuma la marginación del castellano
Bloc de Josep Maria Freixanet: La primera llei nacional d'educació, la llei més important de la legislatura

Encomana el català a Rupit!

..

Aquest cap de setmana vaig anar a fer un tomb a Rupit i a comprar embotits i formatge i, sobretot, coca de crema farcida de crema. Quanta crema… i que bona!
Feia temps que no hi anava i no recordava la capacitat per absorbir turistes que té aquest petit poble. Quina munió de gent!
És curiós el dilema estètic que planteja el fet que als llocs turístics per la seva bellesa, com Rupit, queden desvirtuats per la colonització temporal que en fan els turistes (i que un mateix hi forma part).
Ara bé, el que no recordava (ni aconsegueixo recordar) és que a Rupit i al consorci de turisme de la zona hagin adoptat, suposo que en voluntat d’agermanament transfronterer amb els catalans de Perpinyà, l’adopció d’estratègies turístiques comunes amb la Catalunya Nord.
Em vaig dirigir a la caseta del punt d’informació turístic que hi ha a l’entrada del poble, en aquell moment va ser quan vaig adonar-me de l’estratègia comuna, quan l’informador em va contestar el meu “hola” en un castellà amb accent francès. Vaig pensar que, acostumat als nombrosos visitants castellanoparlants de Rupit, m’havia respost amb la llengua de Cervantes, amb tocs de Dumas. No és que els turistes de l’àrea metropolitana de Barcelona tinguin accent francès, eh!? Aquest accent devia ser propi de l’informador.
La qüestió, però, va ser que no, que la explicació donada després de la meva petició per preguntar en quin quilòmetre hi havia el trencant per anar per Tavertet via l’Avenc, en un català força clar, el senyor ho va fer en castellà amb accent francès. Igual que a Perpinyà.
És força estrany que a Rupit l’informador turístic sigui incapaç de parlar en català (o que li faci mandra). Tant com per entendre’ns a Perpinyà ho hagués de fer en castellà...
Serà que el castellà amb accent francès és el que relliga els Països Catalans?
És una nova estratègia dels estrategs locals de turisme?
PS: i que consti, jo ja vaig fer com em diuen al vídeo, "la primera paraula en català!"

Tresserras: construint el mercat de consum en català

Avui volia escriure sobre el paper que els catalans hauríem de tenir en l'escenari actual de la política espanyola, just després de les eleccions gallegues i basques. La meva reflexió ja la faré més endavant, de moment us deixo amb aquest enllaç del Joan Puigcercós (cliqueu aquí) o la crònica de Quico Sallés d'ahir al Parlament, per Nació Digital.
M'interessa més parlar del tema del català al cinema i la llei que prepara el Conseller Tresserras, un dels consellers més brillants que té i haurà tingut la Generalitat actual.
L'aparició de Tresserras a RAC-1 ha estat després d'una tertúlia on l'inefable popular Francesc Vendrell hagi justificat en el liberalisme la situació de coacció al català en el cinema (a BCN la situació és de 244 pel.lícules en castellà i 0 en català...) i on el sociovergentista Barbeta, de La Vanguardia, ha titllat la mesura de Tresserras de cortina de fum d'Esquerra. Impressionant.
El Conseller ha contextualitzat la llei i la política cultural, amb la seva brillant capacitat de comunicació, en un model nacional de segle XXI, en el marc de la globalització. Ha plantejat la Llei com una canvi de model en el consum del cinema basat en la versió original subtitulada (en català i castellà), que permeti una relació amb diferents llengües. La tradició censuradora encetada els anys 20 del segle passat per Primo de Rivera, ens ha portat a un model de consum de cinema estranger doblat (i modificat!).
Aquest salt qualitatiu (d'inserció en la realitat global i multilingüístic més enllà del castellà i d'apreciar les pel.lícules reals, en la llengua real) va associat, també, a un doblatge també al català de les pel.lícules estrangeres. Amb el suport del govern a les majors.
Tresserras té molt clar que la oferta modifica la demanda i el consum del mercat, i que el català ha de potenciar el seu propi mercat de consum cultural, així que s'ha d'ampliar l'oferta. El conseller posa com a exemple el consum de ràdio. I també té clar, que sense mercat de consum en català, la llengua serà coixa...
El Conseller de Cultura ho té clar, ara caldrà veure si el país li posa les coses fàcils per encarar les negociacions amb els lobbis de les majors i amb els poder fàctics de l'espanyolització de Catalunya...

Usos lingüístics dels catalans des de la Cerdanya

Un cap de setmana de relax a la Cerdanya en aquestes dates és una mica utòpic, sobretot si un es vol oblidar per uns dies de la Barcelona que trepitja cada dia per treballar.
Les "a" obertes capitalines s'imposen pel Puigcerdà mig glaçat i amb restes de neu marronosa, ja. Bé, potser aquestes "a" encara són més obertes que el normal i sovint s'intercalen amb un castellà d'aquells de "o sea".
Els usos lingüístics a la Cerdanya hivernal és tant mestissa com la de Barcelona, potser no s'hi sent l'àrab, l'urdú o el swahili, però el castellà de les Amèriques i de la part alta de Barcelona hi és ben present.
És curiós com en la Catalunya pirenaica el català i el castellà també es "matxambran" (hehehe) com en el metro barceloní, frases que se superposen d'una llengua a l'altra, per donar resposta o per inquirir a l'interlocutor.
He pogut constatar dues situacions en diferents ocasions: gent que parla castellà "o sea" i que a l'hora de renegar ho fa en català. I això que hi ha aquell tòpic tant estrany que es renega millor en castellà. Jo crec que no...
I una altra situació ha estat la de pares i mares que es parlen en castellà i als seus fills els parlen en castellà. Aquesta situació me l'havia explicat el Francesc Codina després d'haver llegit un estudi d'usos lingüístics. Jo no m'ho acabava d'empassar, sabent l'optimisme profund (llegiu aquest article)que "pateix" el Francesc davant la nostra realitat nacional i lingüística.
Qui esperi trobar al Pirineu una Catalunya profunda, conservacionista i contemplativa va equivocat, el dinamisme econòmic, encara que sigui estacional, aporta tons de pell i accents que es poden trobar a Barcelona i en d'altres ciutats, i per això, en un cap de setmana de relax, també es pot estudiar els usos lingüístics catalans des de la Cerdanya.

"He estado hablando castellano en Vic y no me ha sucedido nada"

Estic al.lucinant, el nacionalgarrulisme, si se’m permet, ha arribat a Vic. Llegeixo a Osona.com: "he estado hablando castellano en Vic y no me ha sucedido nada".

La intrèpida aventurera ha estat Inmaculada Alvear, coordinadora de l'Instituto Nacional de las Artes Escénicas y la Música, que va ser present a la roda de premsa de valoració del MMVV, en representació del Ministerio de Cultura.
Ja ho diuen ja, que el nacionalisme es cura viatjant... Ara espero que aquesta senyora ara expliqui la bona nova, que els guàrdies culturals de la Catalunya nacionalsocialista no tanquen a ningú en camps de reeducació per parlar en castellà.

Foto: el que es pensava trobar la senyora Alvear?

Boicot a Tele5, passa-ho!

El conflicte catalano-espanyol viu un nou episodi, el del Manifiesto por una lengua comun.
El tal Manifiesto va tenint adhesions, algunes de catalans il.lustres com la de Montserrat Caballé (nova icona de l'espanyolisme, segons l'Avui) o d'algun mitjà de comunicació, com per exemple Tele5.
Avui he rebut aquest email:
"La cadena de televisió Telecinco s'ha adherit avui al Manifiesto por la lengua común, que el passat 23 de juny va presentar un grup d'intel·lectuals a Madrid. La cadena comparteix les exigències d'aquest grup d'intel·lectuals, entre els quals hi ha Mario Vargas Llosa, Fernando Savater o Álvaro Pombo, que demanen que el parlament espanyol elabori una normativa per fixar que el castellà sigui la llengua oficial de tot el territori i l'única que pot ser-li suposada als seus ciutadans.
Telecinco és la primera televisió que s'adhereix a aquest manifest
A més, Telecinco ha dit, a l'informatiu del migdia, que “posa a disposició del col·lectiu que porta aquesta iniciativa el seu canal de televisió per donar suport a aquest projecte”.
Si ells s'adhereixen al manifest, nosaltres ens adherirem a una vaga que consisteix en no mirar Telecinco.
Això no és un boicot, sinó una vaga. Junts podrem!
Telecinco mai més!
Passa-ho."
Doncs això... PASSA-HO!!!!

Mentre hi ha conflicte hi ha esperança

Un nou Mnifiesto a favor del castellà o en contra del català (tanto monta, monta tanto a les Espanyes imperials!). Òmnium Cultural omple el TNC (veure Naciódigital o bé Vilaweb-TV) en un acte per demanar unitat del catalanisme davant la més que possible retallada a l'Estatut (ja prou retallat per Mas i ZP).
Hi ha qui pensa que la història es mou a través del fil dels conflictes (tesi-antitesi-síntesi).

El conflicte dels catalans sense estat vers els estats on hi són aquests catalans (llegiu Espanya i França) no s'atura, malgrat l'anestèsia del tarannà de Zapatero i la grandieur neo-bonapartista (no militarista, eh!) de Sarkozy.

El conflicte és viu, perquè la nació catalana és viva. El conflicte és viu perquè de viva no la volen Catalunya.

Mentre hi hagi conflicte hi ha esperança, a l'espera de la llibertat.

Achtung! Air Berlin...

Air Berlin s'hi ha lluit.

Jo creia que els alemanys tenien clar la importància de la llengua i la cultura en la constitució dels pobles.

Ja veig que el cosmopolitisme mal entès, el que li fa nosa la diversitat i practica el darwinisme cultural (a favor sempre dels estats i, sobretot, dels més forts), s'ha instal.lat, com a mínim en la direcció d'aquesta companyia aèria.

Des de l'aire, damunt d'un avió berlinès (d'un Berlín diferent d'aquella ciutat amant de la llibertat que d'on es va autoadpotar Kennedy), han dit, amb accent teutó, que el català està a punt de fer desaparèixer el castellà... Igual com l'alemany de l'Alsàcia el francès!

.

Notícies relacionades:

Nació Digital: Les declaracions del president d'Air Berlin motiven un boicot contra la companyia

Vilaweb: Indignació contra Air Berlin per haver atacat el català des de la seva revista

Vilaweb: La polèmica contra Air Berlin rebota a Alemanya

El Periódico: Air Berlin menysprea l'ús del català com a llengua oficial

L'Avui: La blogosfera catalana es mobilitza en contra d'Air Berlin

...i un apunt interessant al bloc Catalans a Berlin: Air Berlin deixa veure la ideologia de la seva direcció

ERC es fa valdre al govern amb el català

Aquesta setmana un nou "arrebato" lingüístic del conseller Maragall (PSC) ha presidit l'actualitat política.

El conseller d'Educació es va disposar a assumir la tercera hora de castellà, que des de Madrid volien imposar a Catalunya.

Ja van saltar les alarmes! Però ERC s'ha fet valdre dins el govern i ha aconseguit aturar, de nou, la ditxosa tercera hora de castellà. I també de nou, el diputat Freixanet (bloc), segur que hi ha tingut molt a veure, sempre atent a tots els temes educatius al Parlament.

Finalment, Ernest Maragall s'ha tirat enrere.

Avui en seu parlamentària, Joan Puigcercós (bloc) ha dit al President Montilla que ERC està al govern per consolidar i millorar la immersió lingüística.

Aquesta és una de les demostracions que ERC sí que es fa valdre dins el Govern d'Entesa.

Ara bé, tampoc cal que ens adormim en els llaurers, ara hem aturat la tercera hora de castellà, però la batalla del català no està en l'ensenyament d'aquesta, sinó en l'ús social, tal com hem comentat amb el Freixanet. Vaja, que l'objectiu no és només l'aula sinó també el pati.

"En un momento dado", Johan Cruyff m'ha posat la "gallina de piel"

Cruyff (wiki), un mite caigut. Això és el què sento avui al veure com un mite futbolístic, un geni del futbol menyspreant una llengua que no s'ha dignat ni a xapurrejar (tampoc el seu fill) malgrat viure i reviure a Catalunya.

Un geni amb decisions tant espectaculars com eficaces, com per exemple posar a Eusebio (un jugador dièsel en deien) de lateral dret, el millor extrem dret de la lliga anterior, Goiko, reconvertir-lo com a lateral esquerra; fitxar a un desconegut Ivan Iglesias que va ser qui va marcar el cinquè gol del 5-0 al Real Meadrid, i un llarg etcètera. Un geni que, davant la ineficàcia dels marcadors davant un extrem dret com Manolo (Atlético de Madrid) que s'escapava una vegada i un altre del lateral esquerra, decideix jugar sense lateral esquerra perquè Manolo no se li escapi... i va sortir bé!

Només un geni pot guanyar tres lligues seguides a l'últim partit, un dels quals a l'últim minut (Djukic, del Super-Depor, falla el penalty davant González del València).

Però ara, quan el seu assessor Jaume Roures (wiki), capo de MediaPro i productor de la última pel.lícula de Woody Allen (wiki), ha decidit que aquesta última pel.lícula del geni novayorquès (un altre geni!) només tingui versió catalana i original als cines de Catalunya, resulta que Cruyff es despenja amb un menyspreu cap a la llengua de la terra que l'ha adoptat durant les últimes dècades.

En el Bassas li ha dit que no parlaria català a Catalunya Ràdio perquè cal ser més internacional, que potser s'hauria de parlar en anglès en el programa per millorar el nivell dels oients, i que el català és reduccionista perquè si vas a Londres ningú parla català...

Johan, futbol es futbol, no surts d'aquí...

.

Nació Digital: Cruyff va rebutjar parlar en català a Catalunya Ràdio perquè vol «ser internacional